PETIT HOMENATGE AL 2009

I malgrat no ho faci mai, avui escriuré dos articles. Avui arriba el cap d’any i és moment de fer balanç i pensar i programar aspectes per l’any vinent. Aquests dies estic de vacances i abans de marxar li vaig dir al meu cap que podíem i que havíem d’estar molt contents, hem d’estar-ho perquè hem pogut acabar l’any i en certs moments es veia difícil el tema.
Sense cap dubte ha estat un any molt estrany. Crec que el recordaré a nivell professional m’he trobat amb una crisi dins el meu despatx i he hagut de fer coses que mai hagués pensat. He fet coses bé i d’altres no tant, he contractat més de 120 treballadors havent després de finalitzar els seus contractes (amb la dificultat que representa) he vist accidents (fracassant amb el meu intent de no tenir accidents greus) he vist gent de genolls demanant feina i he hagut de convèncer a famílies que calia apretar-se la butxaca per tal de seguir caminant tots plegats.
A nivell familiar tot ha estat més o menys fàcil, això no vol dir que es visqui el dia a dia com a flor si violes, sempre hi ha coses, però tot es porta amb el cansament que significa el dia a dia i el que aporten els nens. M’adono que els nens es fan grans, es fan més comunicatius, i amb el temps deixaré de ser el seu super heroi per a ser un pare, jo seré per a ells més humà i ells per a mi segurament també. Vaig veient també les seves errades, fruit en part de les que jo he comés.
A nivell personal crec que m’ha servit per crear bases més solides de cap a on vull anar, he viscut les coses de forma reposada , amb pressió però reposada, m’he estabilitzat i he assumit canvis a la meva vida que m’han servit de molt. Sóc conscient del camí que hem queda, que estic lluny del meu objectiu, accepto les meves errades i sobretot les meves contradiccions com a part del meu jo, però lluito per millorar-ho i per tant superar-les.
Estic content de la gent que m’ha acompanyat durant tot el 2009, de la família, del amics, dels companys, tots aporten i han aportat alguna cosa en mi durant el 2009, molts que tinc cada dia en el meu context i altres encara que faci temps que no sé res, m’han ajudat en arribar on estic ara.
Pel 2010 tinc esperances, visc amb esperances i reptes importants. A nivell professional seguir lluitant i pensar que el mal de cap s’acabarà i tornarem a les aigües més o menys calmades de fa anys. A nivell familiar hem de seguir caminant i millorant el clima, intentant aportar pau en els moments més tensos i evitar aportar jo mals moments. Anirem veient l’evolució de l’àvia i estarem preparats per a tot ajudant a qui faci falta.
Fa un any no hagués dit que estaria corrent curses i ara ja em veieu... 365 dies donen per a molt, i tot començar a canviar de cop, confio en seguir treballant per millorar-me, per a ser millor en el meu camí. Seguiré pensant amb el meu projecte solidari, amb millorar corrent també... i amb mil coses que sortiran
Us vull agrair a tots el meu 2009, el fet d’haver-me acompanyat, gràcies per tot. I lamento quan no he estat afortunat, quan no he dit la paraula adequada ni he estat en el lloc ni moment que feia falta..... DISCULPIN LES MOLESTIES ESTEM TREBALLANT TAMBÉ PER VOSTÉ

AIXECAR-SE I SEGUIR INTENTANT (CURSA DELS NASSOS - PROJECTE SOLIDARI)

Avui aniré a fer la cursa del nassos, em fa il·lusió, però és possible que els resultats no siguin pas els que jo voldria (per què no millorar la meva marca i quedar-me establert en els 45 minuts?)
La cursa no l’he preparat adequadament i és per això que crec que hem costarà arribar on vull arribar. A més mai he corregut per la tarda i per tant no estic acostumat. Però visc il·lusionat perquè malgrat aquests indicadors també és cert que acostumo a millorar cada cert temps i potser al començar m’adoni que tinc un plus d’energia que no hi confiava.
Del que si que estic trist a dia d’avui és del resultat del meu projecte solidari. A dia d’avui puc anomenar quasi la paraula fracàs. Vaig ficar-ho al bloc, vaig fer una pàgina al face, i el resultat ha estat nul o quasi nul. La gent no s’ha animat a patrocinar quilòmetres per una causa solidària. Jo ho donava per fer, i m’he trobat amb aquesta sorpresa.
Crec que això ens passa a tots, tots hem fracassat o fracassem en implantar idees, potser és degut a que la idea no és bona o potser perquè la posada en pràctica no ha estat l’adequada. Ara tinc varies coses a fer, lamentar-me o/ i mirar endavant. La gent té per costum mirar per arreglar els temes o fins i tot, cercant motius dels seus fracassos, mirar als demés. Si la idea de corredors solidaris no ha tingut l’èxit esperat cal mirar en mi. Jo no puc canviar el meu voltant, no puc dir que és degut tan sols a que la gent no ha aportat el seu gra de sorra en aquest projecte, sinó que em cal dir, ho he promocionat bé, ho he sabut motivar? He fet servir les línies adequades per arribar a tothom? Ho he fet amb gràcia? Etc. Potser si em miro en el meu jo és quan podré fer les coses millors i aprendre.
Perquè precisament de les coses negatives és on aprenem més, malgrat ens faci molta ràbia. I avui aniré fent la cursa i la faré intentant superar-me i pensant ja en la següent (mitja marató de Barcelona) i pensaré que puc crear i com per a millorar el meu missatge i aconseguir que els meus quilòmetres no tan sols serveixin per la meva salut sinó per alimentar als pobres que no tenen res.
Pensar en que les coses no van bé i que cal modificar el meu jo no és pas ser pessimista, tot el contrari, pensar que les coses passen i no es pot lluitar contra la societat, contra l’egoisme contra.... això si que és deixar-ho tot. Crec més en analitzar i lluitar, modificar el que em toqui i viure amb l’esperança que la següent tindrà més èxit.. Grans idees han començat fracassant i després han estat exitoses.. per que no somiar que aquest serà el cas? Ja us diré que tal la cursa dels nassos.

CURSA CAN DRADÓ

Avui anirem a córrer la cursa de can Dragó. Sense saber com, hem vaig apuntar. Vaig considerar oportú fer alguna cosa per la Marató de TV3, ja que els diners que es recaptin van per aquesta causa s’obliteraria. A més no he corregut mai en pista, i malgrat que m’han dit que pot ser etern el fet de fer 25 voltes al voltant d’un mateix lloc, em crida l’atenció còrrec en pista i veure el tacte dels meus peus en aquesta superfície.
Hi ha qui m’ha dit que puc millorar la marca, ja que és un recorregut 100% pla, llis i fins i tot tou, però el fet de trobar-me tota l’estona amb lo mateix pot ajudar al meu cansament i si a sobre hi afegim la temperatura (4-5 ºC) quan la ideal es 17 ºC doncs podem parlar que les condicions no són pas les millors.
Crec que a la vida cal provar noves coses, nous reptes i veure que tal funcionen. Ahir escoltava com en Toni Soler va descobrir que el presentador de un telenotícies (Queco, Novell) el feia imitador i de categoria. A vegades els reptes, les noves probes ens fa millorar, créixer com a persones i descobrir coses que portem dins que no coneixem. Ens pensem que ho sabem tot de nosaltres i potser la gràcia de la via radica en conèixer-nos més a nosaltres que no part l’exterior.
Avui corro sobretot per coneixem més a mi mateix, veure coses noves de mi, seré capaç de superar el fred? (ahir la tarda en vaig passar molt.. potser com mai i feia fred però ha fet fred durant tota la meva vida i mai havia tingut aquesta sensació) (segons la meva dona és degut a que he perdut greix...)
Seré capaç de millorar el temps? La gent dona per fet que en pista es fa millors temps.
Seré capaç de superar el monotonia de les 25 voltes?.
Que millor que avui anar descobrint-me en aquest nou repte.
Novament les curses em porten a reflexions de la vida. Amb una gran diferència, en el dia a dia no cerquem mai cap complicació, són elles que al trobar-les ens millorem, ens superem, anem canviant per emmotllar-nos a les noves realitats. La cursa comença i acaba, ho faràs millor o pitjor, milloraràs o no però si fracasses no passa res, fins i tot, et pot “picar” per millorar, però a la vida un fracàs et porta a molt més, no pots abandonar, per tant és normal que no es cerquin nous reptes. Però a vegades arriben, i arriben sense voler, quan això ens passi, hem d’estar preparats i saber que no podem abandonar i que potser gràcies a aquella proba estic a punt de descobrir part del meu jo que ni sabia que tenia.
Si fa temps mirant el telenotícies ens haurien dit que tindríem l’imitador més famós de Maragall ens hauríem rigut. Que hi ha dins nostre que no coneixem? En que som els millors i ni tan sols existeix? Ara podem sortir al cap pensant que som uns mediocres, que no som en res els millors o mirar dins nostre i descobrir que portem grans potencialitats.
Ara un dirà que és molt lleig intentar ser el millor o voler ser-ho, i parlarà de la humilitat. Jo sóc dels que considero que hem de voler ser el millors, però amb humilitat, és a dir, el del cantó també té lo seu bo. Cal ser els millors primer per a un mateix, ser el millor del que un pot donar, millorar, treballar... I pensar que la societat li cal el millor de tu, perquè també serà el millor pel món.
Bé us deixo, vaig a començar a preparar-me per aquesta cursa. Ja surt el sol.. avui dedicaré la cursa als meus avis que fan 62 anys de casats. Bon moment per a ells per descobrir que és el Carpe diem..

EXPECTATIVES

Per fi he pogut escriure, portava molts dies volent-ho fer però, entre que l’ordinador falla amb els accents i el fred, no hi ha manera i un es queda al llit. De forma més inconscient que conscient, apaga el despertador i segueix dormint. I haig de reconèixer que no m’agrada i de fet ahir sentia que em faltava alguna cosa i tenia clar que avui m’havia de demostrar que podia i que puc viure la meva vida i no pas una on qui mana és l’hora de despertar-se per anar a treballar.
Encara que no escrigui el meu cap va fent articles de bloc, i de fet fa dies que us volia parlar d’un cas. és cert que les coses des de que vaig pensar en aquest article han canviat una mica a casa ja que tinc l’avia molt malalta, però de fet, em pot ajudar perquè sempre un es pot aplicar allò que opina.
Un dia vaig estar parlant amb una persona que segueix el meu bloc i em va comentar que aquestes vacances de Nadal li serien complicades i difícils i sobretot tristes, jo li vaig preguntar el motiu i em va dir que era perquè ho havia deixat amb la seva parella. Això em va fer pensar, de fet crec que acabàvem de començar el mes, per tant quedaven encara molts dies. I em va fer avaluar què es per nosaltres les expectatives.
El Nadal és una època de sentiments, expressem i sentim potser el nostre jo, i per tant, es fa més evident les nostres febleses i debilitats. Molts ens transformem com a nens i és quan notem a faltar tot allò que no tenim o hem anat perdent i per tant, si durant l’any hem perdut a una persona estimada és quan més l’enyorem.
Però primer de tot, això cal acceptar-ho, hem d’acceptar-ho i no pas com una cosa dolenta, cal dir, jo sóc així i noto a faltar a tal persona, però això no pot anar unit en amargar-ne el dies, però no pas perquè sigui Nadal sinó perquè no ens podem permetre el luxe d’amargar-nos ni un dia de la nostra vida. I és aquí on entra el factor de les expectatives. En el moment que diem que aquest Nadal serà trist perquè em passa un fet, ja l’estic fent trist, ja no el preparo amb alegria i ja adequo al meu cos per a viure la tristesa. Si la meva expectativa es trista ja m’estic entrenant perquè el meu cos ho senti i per a que no quedi defraudat així ho viurà.
Hi haurà gent que dirà que les expectatives positives o massa positives tampoc són bones perquè llavors no es produeixen i malgrat hagin estat bons dies, com que no han arribat al objectiu marcat semblen un fracàs. Potser hi ha part de raó però hi ha una gran diferencia, com a mínim fins que has tingut l’expectativa aquesta has estat feliç, pensant, imaginant, somiant has viscut mentalment uns moments de felicitat, que la teva ment els sentia com a reals. Ara tan sols toca viure el moment i si no surt com allò que t’havies marcat has de treure les conclusions que tampoc vol dir que siguin dolentes, sinó no tan bones com havies somiat. Quan érem petits volíem tot el que sortia per la tele i els reis tan sols ens portaven alguna cosa i no per això hem deixat de tenir un mal record .. sempre hi ha alguna cosa que no ens van portar....
Hi haurà ara alguna persona que dirà que no pot fer res per evitar pensar que el Nadal aquest li serà trist... jo crec que aquí hi ha un bon repte, primer perquè a la ment hem de dominar-la perquè recordem que pot ser el pitjor amo i el millor esclau, i si ens controla no serem res i segon jo crec que hem de cercar mecanismes d’autoajuda, com per exemple cercar noves il·lusions, nous camins. Sense la parella per exemple, pots retrobar moments en família, pots conèixer noves persones, pots viure les coses des d’una altra perspectiva. He ficat aquest exemple però hi ha d’altres que viuran el Nadal trist per altres motius.... Cal cercar somnis i noves il·lusions, i lluitar per fer realitat els somnis... diuen que dos claus enganxa mes que un, doncs davant d’una expectativa negativa fica’n dues de positives. I de cop pots viure un gran Nadal.
Pel que fa a casa meva, el dia que marxàvem de pont ens van dir que la nostra avia estava molt malalta, les expectatives no eren gaire bones, però sense saber com ha sortit de l’hospital. Veus com l’espelma de la vida es va acabant a poc a poc. No sabem aquest a poc a poc quan pot ser, si dies, setmanes, mesos. Veus la tristor de la família, de qui ens l’estimem, de veure l’`avi. No estan sent uns moments agradables i em plantejo el repte de no fer a la família uns Nadals tristos sinó fer d’alguna forma tot el contrari. Vivim sense saber que ens passarà dema, com pot canviar tot però si una cosa vaig aprendre quan l’any passat ens varem passar la meitat de les festes a casa per malaltia de l’Albert, és que allò que no esta preparat sempre t’ensenya alguna cosa nova.
Que tingueu un bon dia, aquesta és la meva expectativa i crec que és el primer pas, per tenir-lo bo.. no us sembla?