divendres, 26 de març del 2010

ENS DONEN L'ALTA!!!

Avui ens donen l’alta. Sabia que havia d’escriure i fer-ho saber, no hagués estat normal informar de les coses dolentes i no pas de les bones. Al final he actuat com qualsevol altre pare, al principi tot és rauxa, energia, no descanses, et dona per escriure i al final, ja quan veus la llum al final del túnel, et surt el cansament i per què no reconèixer el mal humor. Tinc molts missatges per contestar, molt per agrair i encara no he començat.

Però que té l’Albert? Dic que té perquè ens donen l’alta perquè ja camina bé però no ha acabat el tractament. Ara és quan haig d’agafar el mòbil i escriure el que em va ficar l’Ainhoa ja que amb els temes mèdics sóc incompetent. L’Albert té una infecció a les mastoides i etmoides que li afecten  l’equilibri (cerebel·litis). Ahir l’hauria d’haver vist, ha passat de no poder caminar a que, degut als efectes secundaris dels corticoides, estava accelerat, no parava de saltar !!!. Hem passat d’un extrem a un altre i la veritat, el cansament surt, perquè malgrat ho hem intentat, el que hem dormit no ho hem descansat.

Aquests dies si una cosa tinc clara és que han sortit les meves carències, més a la llum, fins ahir més o menys ho tenia controlat, però ahir em vaig deixar la bossa de natació. Una errada que no li hagués passat mai a la meva esposa. Lo bo arriba ara, quan em desperto perquè l’Aina es queixa i que em trobo? Que té febre, li fico el termòmetre de mercuri, (l’altre no el trobava) (sempre ho fa l’Ainhoa.... ) i quan vull mirar la temperatura, es que no veia res, li dono la medicina, però no el que li tocava li he donat menys. Finalment trobo el digital i efectivament té febre.  Quan ve una petita onada, es nota qui està i qui no preparat i és evident que faig aigües per tot arreu. Els homes a casa ja ho fem això, passem la responsabilitat a les dones amb els temes mèdics pensant que mai et trobaràs sol davant del perill, i mira un dia arriba i aquell dia (és a dir avui) et sents com si tinguessis un barret amb unes orelles de ruc.

 De tot s’aprèn i avui no serà menys, i haig de ser conscient del que vindrà aquests dies, per una banda unes pares cansats, el fill gran que malgrat pugui caminar no té 100% bé l’equilibri i tindrà efectes secundaris de la medicació, una filla malalta a més d’un que s’ha acostumat a estar mimat i una altra que voldrà ser mimada.

Les vacances de setmana santa comencen animades i sabem que aquests dies seran recordats. Ho hem passat malament, però l’amor de la gent que ens ha envoltat (molta) ens ha ajudat a seguir caminant, la forma d’encaixar  cada cosa per part del nostre fill ens ha fet adonar encara molt més, de les seves grandeses. Ara ja comencem un nou camí, amb alguna pedra però després del viscut tot ja sembla molt més planer.

Gràcies a tots. I ara també haig d'iniciar un camí d'aprenentatge en el món mèdic  i domèstic, i enlloc de plorar pel que no he sabut fer, aprendre-ho i si pot ser, que mai faci falta aplicar-ho.

Gràcies

 

diumenge, 21 de març del 2010

LA BONA SORT DELS PARES DEL PACIENT DE LA 302

 

Arribo a casa amb l’Aina després de que ella estigués a casa dels meus pares, han passat més de 24 hores des del meu escrit i segueixo tenint ganes de dir molt més.

L’Aina dorm  i per tant aprofito. L’Ainhoa m’ha dit per telefon  que descansi, però tinc les sensacions tan a flor de pell, que tinc més necessitat d’expressar-me que de res més.

Hem vist l’Albert caminar una mica, va tort i li costa aguantar-se, va com de puntetes, els metges reconeixen que no saben que té, ja no té febre. La ressonància va anar bé, i com ens van dir els metges han descartat un tumor que afectés a la columna.

Tot semblen bones noticies, voldríem saber que té, que ens diguessin senyor els seus fills té això i li curarem amb lo altre.

La sensació de quan ens van dir que no tenia un tumor va ser molt curiosa, l’Ainhoa s’ho havia plantejat, jo com que visc amb la ignorància mèdica no havia arribat a pensar tant, però al moment que em van dir que no en tenia em va venir una alegria.... Estava tenint una alegria quan em deien que el meu fill no tenia una cosa que ni tan sols m’havia plantejat que podria tenir-ho. És com si ara et diuen que no et tocarà la quiniela i et quedes trist però si ni tan sols l’he feta !!!

Les trucades no paren, els missatges via face, bloc, sms, em sento acompanyat i em sento afortunat, quina sort que tinc... quina sort que tenim tant l’Ainhoa com jo de que a la vida ens acompanyi tanta gent. Em sorprèn i positivament perquè haig de reconèixer que no tinc cura de les amistats. No m’adono de res i de les coses que passen sóc el darrer en adonar-me’n, no sóc el primer pare que l’ingressen al fill però quan ingressen als dels demés jo no sé mai res.

M’adono novament que en el meu camí si he tingut una sort és de tenir bona gent que m’acompanya.  Com ja deia ahir aquests dies tinc grans sensacions, em sento afortunat de tota la gent que m’acompanya en el meu dia a dia, em sento estimat com ningú i  tinc la seguretat que tanta estima no me la mereixo i molt menys l’he conreada.

Sabeu molts de vosaltres la dèria que tinc darrerament per anar a córrer, avui tenia cursa i l’he canviat per una estada de luxe al hospital de nens de Barcelona amb l’Albert. Ahir la meva cosina  va agafar el tren per anar fins a Calella simplement perquè jo tingués la samarreta... dos hores de tren per que jo tingués la meva joguina..  Llegia aquests dies el llibre de l’Arcadi Alibes, em va fer pensar molt, jo volent anar a córrer i al meu costat el nen que no podia ni caminar, quan ell dona una passa és com el primer pas de la lluna, un petit pas per ell però molt gran per tothom.

Vaig pensar  que el dia que corri la meva primera marató la voldria fer amb 42 amics un per cada quilòmetre ara m’adono que aquests dies ja l’estem corrent però que tinc més de 42 amics, tinc molt més que això, em sento tant afortunat, tant. I tots ells m’ensenyen tant... gràcies, gràcies a vosaltres mariners que m’acompanyeu en aquest trajecte. Em sento un afortunat i sé que en uns dies estarem celebrant  que tot ja s’ha acabat

Tinc tanta fe que no ho veig com un mal son, sinó com una experiència. Gràcies

 

 

dissabte, 20 de març del 2010

EL PARE DEL PACIENT DE LA 302

Sóc el pare  del pacient de l’habitació 302 de l'hospital de nens. Sóc una persona amb una situació molt agredolça i ara us explicaré el motiu. Però anem a pams.

Des del cap de setmana passat, l’Albert, el meu fill gran té febre, es va quedar a casa sense anar al col.le i ja està, el metges van dir que tenia una otitis i va ser tractat segons els termes indicats. De moment tot anava dins de la normalitat, tots els que tenim fills sabem que els nens es fiquen malalts, però  tot es quedava amb això i la preocupació radicava en el dia a dia que més o menys ho teníem controlat. L’Ainhoa estava una mica nerviosa per poder arribar a tot però res més, jo pel contrari seguia quasi a lo meu, treballant, migdies gimnàs, treballant i casa sense pensar que la cosa podia anar a més. A la feina els dies estan sent molt complicats, la crisi pica cada dia més fort a la nostra porta i cal fer uns esforços pe a veure si podem seguir vivint sense prendre mesures traumàtiques. Dimarts va ser un dia molt dur laboralment parlant però al arribar a casa tot va passar ja que varem avançar el dia del pare i ho varem celebrar amb un sopar, regals i un ball.. i l’Albert estava ballant i comentarem, mira que quan està descansat i relaxat sembla un altre (ja que poques vegades es fica a moure’s al so de la música).

El dia següent les coses canviaren. Vaig marxar abans a treballar i l’Ainhoa va portar al col.le a l’Aina el nen dins el llit va dir em fan mal les cames sense donar nosaltres gens d’importància però al migdia al tornar de treballar va considerar la meva esposa que era millor portar-lo urgentment a l’hospital, el nen no solament li feien mal les cames sinó que caminava molt malament i ho feia perquè perdia l’equilibri.

De cop les coses van canviar, el van començar a mirar, van descartar que el mal de cama fos per la febre. Jo ja estava a casa amb l’Aina i deixant-la amb la meva mare vaig anar cap a l’hospital.

El drama ja estava servit i va començar la meva sensació agredolça. Primer dolça per tenir la sort de tenir la família que tinc, l’Ainhoa tenint cura dels nens, els meus pares i sogres però sobretot els meus fills. L’Aina portant-se molt bé i l’Albert donant una lliçó als seus pares

I així és com em sento darrerament, preocupat pel que tindrà l’Albert però content perquè em sento un alumne aprenent. Dimecres, quan molta gent estava preocupada pel que faria el Barça ell li estaven fent una punció lumbar, us puc assegurar, els que em coneixeu ho sabeu molt bé, jo seria incapaç de que em fiquessin una agulla per l’esquena, ell quasi ni es va queixar i  a sobre al sortir i veient que l’ingressaven i que no ens descartaven cap tipus de malaltia (incloent les pitjors del món) ell va semblar que ho assumia i enlloc de queixar-se va veure la part positiva, va voler que li expliqués històries de superman (com si jo estigués per això...) el dia següent  li vaig dir, però amb tota sinceritat, que estava molt content d’ell i que l’admirava per aguantar el munt de proves  que li estaven fent i amb quin bon humor s’ho prenia, sent amable i agradable amb tothom (cosa que jo no podria ser-ho) quan va sentir aquelles coses, em va dir... papa però que dius... com m’has d’admirar si jo sóc el teu fill i tu el meu Pare... Gran modèstia si fill meu,nova lliçó i així anem des de dimecres, aprenent lliçons de com encaixar les coses, com veure les coses amb optimisme, com ser sempre agradables, se modestos. A més la cosa anava a pitjor i ja no caminava gens... Em sento molt orgullós a més de la meva família, tant la sanguínia com la consanguínia, dels amics, dels companys de feina, de tothom. Novament es compleix la teoria que al mal temps es veu qui és bon mariners i m’adono que estic envoltat de bons mariners, de gent que m’estima, d’exemples a seguir.

Ara anava pel metro i un home tocava l’acordió, m’han agafat ganes de cantar, sabia que havia d’arribar i escriure i fer saber a tothom que el mal temps ens porta bones noticies, que em sento content perquè he aprés a prendre’m les coses millor i perquè el mal temps ens fa veure el que realment importa, en que hi ha preocupacions que no ho són tant... (dilluns jo pensant que passaria en la cursa de diumenge si plovia.. ara em ric d’això)

Gràcies per tot, us aniré informant, tinc moltes ganes d’escriure perquè sento, tinc moltes sensacions, ara l’Aina em parla, un altre regal de Déu, de bon humor dient coses i volent jugar, animant-nos a tots.

Em prenc així les coses... tot anirà venint, tinc fe, estic en mig d’una lliçó i volia compartir-la amb vosaltres.

 

 

dijous, 4 de març del 2010

METES


Feia dies que no escrivia, cada vegada que deixo d’escriure és un petit fracàs, cada vegada que la son hem domina, és que hem deixo dominar, que no tinc forces i al final entro en un cercle viciós, deixes d’acostumar-te a aixecar-te aviat, perds l’hàbit i ja tens un dia on el fet d’anar a treballar és qui et controla.

Avui he trencant amb aquests dies de cansament, no sé si era degut al fred, al mal temps, a fer massa exercici, el tema era que no m’he vist capaç de donar el pas que hi ha entre el darrer son i el aixecar-me del llit. Aquell procés que quan vas a treballar ja ho fas instintivament,  doncs en el club de les 6 no passa, cal que tu donis el pas i decideixis cada dia si vols compartir la son amb tots els que dormen o pel contrari vols compartir el teu despertar amb els que potser llegiran.

Diumenge vinent es corra la marató de Barcelona, els carrers per on passarà ja tenen una ratlla de color blau, aquest dies quan surto de casa la veig  i admiro als participants. Per a mi són uns herois, hi ha qui m’ha dit darrerament que pels temps que faig a les mitges maratons (1:41) podria fer els 42 km però crec que la patiria massa i segueixo els temps que em vaig marcar en el seu moment, és a dir, seguir amb l’entrenament, fer durant el 2010 mitges maratons i fer l’any vinent la gran carrera. L’altre dia llegia que un dels errors del corredor d’aquesta llarga distància és començar molt fort perquè quan arribes al famós mur del kilòmetre 30 no l’afrontes amb garanties i que pel contrari aquell que comença la carrera sabent que arribarà un moment que patirà  i ho fa tranquil, sabent que quan arribi ho superarà, aquell ja comença millor i amb més possibilitats de fer una bona cursa.

En la cursa del dia a dia ens passa igual, hi ha moments de la marató que el fet de saber que tens una meta és el que et fa seguir i no parar. I nosaltres tenim clara la nostra meta? Precisament que ha canviat de mi? He passat de no fallar mai un dia  a estar més de 15 sense escriure, un dirà estaves cansat jo dic més, la força de la son ha guanyat a la força del escriure, al que vull transmetre, als objectius primaris i essencials que van iniciar el club de les 6.  I quan una meta és poderosa no hi ha res que pugui amb ella i això és el que ha fet que hi hagi gent a la vida que hagi arribat lluny, ells tenien clar la seva meta, sabien per on anar i era tan forta la seva empenta que res els va aturar, durant la cursa també es van cansar però  sabien que malgrat el cansament podien seguir i havien de seguir.

Però tenim clares les nostres metes? Sabem on volem anar? Què ens mou a despertar-nos cada dia?  En un país on la causa de mortalitat no natural més elevada són els suïcidis, ens ha de fer pensar que hi ha molta gent que no sap per a què vivim, cap a on anem, on està la nostra meta.  Jo ara pensava cap a on vaig? Quina és la meva meta? Què m¡ha de moure a despertar-me cada matí? Crec que està bé despertar-se al matí per cercar moments per a un mateix, cercar relax, harmonia, i poder-la compartir amb els demés, crec que cal tenir un principi, malgrat fracassi constantment, de cercar estar bé amb mi mateix i intentar transmetre la meva felicitat a tots aquells que m’envolten. Però..  potser és poc, de fet considero que és poc... cap a on vaig? Quina és la meva meta? Que vull ser quan sigui gran? D’acord lo important és el que es sent, no el que es fa, però en la carrera de la vida el fet de tenir una meta et fa saber que quan estàs cansat hi ha alguna cosa que et mou a no parar.