diumenge, 25 d’abril del 2010

MITJA DE LLEIDA

Em trobo a hores de començar la meva primera cursa a terres de Ponent, no arriba en el meu millor moment, segueixo amb la meva lesió però precisament faig aquestes curses perquè malgrat porti tota la setmana sense entrenar, no perdi la forma del tot.

Ara a les 6:30, amb el silenci tan sols enterbolit pel soroll de l’ordinador i a partir dels inicis del llibre del Murakami de què parlo quan dic que corro, em fan pensar en els motius que m’han portat a fer uns quilòmetres cada setmana, què hi ha darrera de fer 21 km avui?.

El que està clar és que fa dos anys m’ho haurien dit i els hagués dit que no podria ser, que a mi l’esport sempre m’ha agradat i entenia córrer darrera d’una pilota però sol?

Per segona vegada a la vida, una cosa que he dit que mai faria al fina l’he acabat fent. Una fou mesos abans de començar a sortir amb la meva dona dient-li que mai sortiria amb una persona de forma de Barcelona i ara això.

Per tant, i per enèsima vegada, ja trec conclusions de la meva vida a partir del fet de córrer, i una persona com jo, que sóc tossut i que acostumo a canviar poc d’idea, ha de reconèixer que en dos aspectes ha canviat.

En la vida som un, i en essència no variem gaire o gens però en lo demés estem en continua transformació. El nostre cos mateix, el veiem sempre igual però les cèl·lules van morint i es van creant de noves, ens canvia la pell, etc. No parem de canviar-nos i pensem que som iguals que el dia anterior i que l’altre i tan sols quan mirem fotos ens adonem que canviem, que ens transformem que ens fem grans. Si ens passa físicament per què no mental?

Aquests dies parlen de la mort del Sr. Samaranch, els articles tan del diari com de gent al facebook van cap a dos extrems, el que lloa la seva influència en la consecució dels Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona i la transformació d’aquesta i tots aquells que recorden el seu passat feixista. Durant molts anys jo l’hagués també criminalitzat i considero que no pot ser que en el nostre país corri gent amb morts a les seves esquenes, que no s’han penedit de res i que es sentin salvadors de la pàtria. Però també considero que igual que jo, la gent té dret a evolucionar. Evolucionar no vol dir que un no pagui per allò dolent que ha fet però també vol dir per part nostre acceptar que una persona de 40 anys no té per què tenir les mateixes idees i pensaments que fa 20. Si accepto que durant la meva vida, he tingut canvis tant físics com mentals, perquè l’altre gent no els pot fer? Si jo he fet coses, he pres decisions que sempre deia que mai faria per què els altres no poden fer igual?

Estic convençut que jo seguiré fent canvis a la meva vida i el que pretendré és anar a més, aprendre dels altres i créixer. Em queda molt de camí.

Avui faré una cursa que me la vull prendre amb molta calma, dono per fet que millorar la meva marca serà quasi impossible, però recordaré i pensaré en que he anat canviant i m’adonaré com sóc de feble, quan un porta molts kilòmetres fets li surten tots els punts dèbils i no els pots emmascarar, però per a que fer-ho? Potser és hora de viure amb ells i sinó ens agraden superar-los. Tots en tenim punts febles, i la cursa com metàfora del vida, ens ho fa present, la cursa ens convida a anar entrenant, a créixer no emmascarant allò incorrecte sinó eliminant-lo o transformant-lo en quelcom millor.

Avui m’estreno en competició a Lleida on viu part de la meva família, qui m’havia de dir fa 14 anys quan li deia a la meva dona que no creia amb els amors a distància que avui estaria aquí? Vosaltres creieu que jo estic per jutjar a gent pel seu passat? Crec que no.

dimarts, 20 d’abril del 2010

EL MEU FORN

A la vida, tots, més o menys tenim una rutina marcada que l’anem complint. Quan no ens sortim tot és igual, arriba un moment que actuem com autèntics robots.  Despertar- Treball- Dinar- Treball- Casa- Dormir. I no ens adonem moltes vegades que en la cadena de distribució de la nostra vida, que és el que es pot convertir una vida sempre igual, passen autèntics jardins, grans moments que ni ens adonem. O fins i tot, en la nostra rutina diària hi ha moments, que si els gaudim no som mai iguals i poden fer d’un dia en principi normal en quelcom meravellós.

Cada dia faig més propaganda dels establiments de Sant Vicenç dels Horts, però la veritat és que hi passo 12 hores diàries en aquest poble. Us he parlat del meu massatgista i també del meu gimnàs però avui us parlaré del forn. Si del forn i que té una fleca per a que avui us en  vulgui parlar?

Al carrer Torrent Claverol de Sant Vicenç dels Horts es troba el forn, és una botiga que forma part d’un conjunt d’establiments que es diuen Fleca Rosell http://www.flecarosell.net/ . A primer moment tu pots dir, mira un establiment qualsevol, si fa bon pa, bones pastes, entrepans, cafè, etc. Tot normal. Allà és on jo vaig a dinar cada dia,  quan surto del gimnàs ja em tenen preparat el dinar i em fan sentir com a casa, hi ha qui me’l guarda, qui me’l serveix, cada una fa la seva tasca i sempre amb el millor dels somriures, menjo sempre quelcom diferent, saben que haig de menjar habitualment carbohidrats i miren que porti, malgrat tot, una dieta equilibrada i variada.

Però el més important no és això, que també es valora, perquè si no et donen un bon producte acabes deixant d’anar, sinó el millor que hi ha és el servei, són les persones que formen part de la botiga. Us en parlaré de tres, l’Antonia, la Glòria i la Tere, elles, cadascuna amb la seva forma de fer, et fan sentir com a casa, i no a mi, sinó a qualsevol que vingui. Un podrà creure que tenen cap a mi una atenció personalitzada i jo et respondré que si, però també et diré que la tenen amb tothom. L’hora del dinar, que potser dura 30 minuts, màxim 45 fan que sigui un moment de plaer, et fan sentir com a casa. I els dies que l’Albert va estar ingressat al veure’m la cara em van dir que passava i durant aquells dies, quan anava a prendre qualsevol cosa al sortir de les hores que treballava per tornar a l’hospital, intentaven de totes les maneres animar-me.

Quan veig a les meves forneres jo les admiro i ara us diré el motiu. Molts anem a treballar pensem que la nostra tasca és Administrar personal, fer papers, tràmits, donar classes, gestionar mil coses, i fins i tot hi ha gent que es creurà millor treballador que un altre, amb una feina molt més interessant i necessària. etc. Si  a mi em diuen que la feina de les forneres es queda en vendre pa, els hi diré que van equivocades. Elles aprofiten vendre pa per donar-te un servei, a mi i a més persones per començar ens poden donar un moment de relax que ens ajuda a poder seguir treballant durant el dia, ens dona alegria, ens fa sentir bé, gràcies al seu bon servei estic convençut que millora el meu caràcter, el meu ànim i per tant el de les persones que tinc al voltant.  I per tant elles això ho tenen que veure i quan algú els hi pregunti a que es dediquen  han de contestar a fer feliç al comprador de pa.  Però  és que a partir d’aquesta història nosaltres també podrem treure la mateixa conclusió, perquè si treballem tenint l’objectiu de la nònima i ja està no podrem viure el dia a dia i ens convertirem en autèntics robots. Cal que la nostra feina sigui fer feliç al món fent això, ajudo a l’altra persona, donant formació, escoltant-la, construint, solucionant els seus conflictes, etc. I això no vol dir canviar de feina sinó veure que hi ha en el fons de la nostra feina. Perquè possiblement les forneres no siguin conscients que em donen a mi, i a molta més gent, molt més que una barra de pa, potser no són conscients que et donen una alegria que durant la jornada laboral és un oasi.

I l’altre conclusió a treure és que estic segur que hi ha un munt de llocs en el dia a dia que ens poden fer sentir així, que igual que molta gent deu anar a comprar el pa i no deuen ser conscients que allà es respira quelcom diferent, segurament jo dec anar a d’altres llocs i no em dec adonar que també es produeix el mateix efecte.  Per tant  igual  que considero que els clients que compren el pa i marxen com un autòmat es perden part dels plaers de la vida, potser nosaltres durant el dia, pel fet de no anar amb els ulls ben oberts, també ens hem perdem molts.

D’aquí a una estona començo la meva jornada laboral i intentaré ser com les forneres, intentant aportar molt més a la meva tasca, i aprendré també de la responsable de personal de l’empresa perquè sap que el valor afegit del seu establiment és el personal i en aquests casos l’ha encertat plenament.

dilluns, 19 d’abril del 2010

LA CURSA DEL DILLUNS


Avui si que ens hem pogut llevar aviat. Llevar-se va íntimament relacionat, no tan sols amb el nivell de cansament que un pugui tenir sinó sobretot amb aquella necessitat de començar un nou dia. Quan tenim coses a fer que ens motiven ens passem tota la nit mirant el rellotge o només que soni una vegada ja donem el pas amb la màxima il·lusió. I pel contrari quan una cosa en costa aquell dia és fa tot feixuc. Intentem tots avui tornar a més normalitat. He volgut descarregar la foto que em vaig fer ahir a l’arribada a la cursa i porto 40 minuts veient la meva incapacitat per fer una cosa que em semblava més senzilla. Ho provaré amb un altre ordinador. Potser seria un bon tema de les incapacitats.
Ahir vaig fer la cursa. En total vaig fer 47 minuts i 53 segons, una marca de la que no estic satisfet ja que he anat a menys. Tot té els seu motius pels quals he fet aquest temps i el principal és la falta de preparació degut a la meva lesió però sobretot al fet de no fer una bona estratègia de carrera. La meva intenció era anar fort al principi que era quan hi havia pujada per després recuperar al pla i tornar a forçar a la baixada final. El problema el vaig tenir que no vaig recuperar.
Un dirà que el temps no és dolent, d’altres que estic entre el 30% dels millors, però la realitat és que això té una importància mínima quan el que jo valoro és el meu jo. I aquest en tota la cursa no es va trobar a gust. Potser va ser l’antiinflamatori, potser el constipat que tinc, el meu genoll... Tot va ajudar, evidentment, però sobretot l’ansietat no em van ajudar a res. El genoll va ser el que menys va fallar, va funcionar les tires que em posar el massatgista (us l’aconsello) tan em va anar bé que ja penso en diumenge fer la mitja de Lleida. Però el que no va funcionar del tot vaig ser jo. Degut a molts motius d’acord és cert però no em vaig sentir en sensacions lo còmode que jo hagués volgut.
I com vaig dir cal gaudir del que un fa i ahir no vaig gaudir tant i això és el que m’ha mogut a llevar-me. M’ha mogut per escriure aquest article i que el Miki veies la foto, el fet d’agrair al meu massatgista la seva feina ben feta i el fet de dir cal tirar endavant. Jo sóc conscient que ho puc fer millor, doncs endavant i crits i a treballar, a millorar. Però ja no parlo en córrer sinó en general. Córrer, com he explicat mil vegades és com una filosofia de vida i en trec lliçons pel dia a dia.
De la cursa d’ahir hi ha moltes. Anava tan capficat amb el meu genoll (amb els meus problemes) que al resoldre’l em vaig oblidar del que tenia bé convertint-se en un nou problema. No podem fer les coses amb molta ansietat i començar-les amb més forces de les que ens pertoquen perquè ens podem trobar que a meitat del camí no puguem no hàgim recuperat lo suficient.
Cal recordar que ens mou cada vegada que fem una cosa, un exercici un treball, quelcom que vagi molt més que el que a primera vista fem. Ningú corre per corre, hi ha qui ho fa per raons de salut, tan físiques com mentals, d’altres per aprimar-se, etc. Tothom té lo seu i cal recordar-ho perquè a vegades, com jo ahir, no estava content del meu resultat i potser si que ho havia d’estar. Perquè hi havia molts condicionats, perquè el que em porta no és un resultat sinó simplement fer un esforç i perquè hi havia molts condicionants.
Intentaré després publicar la foto. Perquè la família del Miki es mereixien un petit homenatge. Perquè segurament a la cursa no hi havia tots els que volien estar i com a mínim es mereixen el meu petit homenatge. A més tothom que els coneix sap que és el mínim que es mereixen.

diumenge, 18 d’abril del 2010

CURSA BOMBERS 2010

Després de dos mesos torno a la competició, han passat moltes coses des del 14 de febrer quan vaig córrer la mitja de Barcelona. M’agrada anar a fer curses i de fet en faria moltes més. Una cursa és com un examen, t’ajuda a valorar-te, et diu com arribes, et diu si estàs o no bé i a sobre et serveix com motivació per intentar millorar i entrenar-te. És bo tenir fites a la vida per les quals treballar i esforçar-se i  la cursa següent et fa treballar, a vegades d’una forma concreta, per arribar lo millor de les teves possibilitats.

La cursa dels Bombers és famosa, jo encara no sé el motiu,  tan sols sé que avui serem 18.000 persones corrent per Barcelona.  Cada persona que hi anirà tindrà un motiu que el mou a aixecar-se aviat, haver portat  una dieta més o menys rica en carbohidrats, i haver ingerit més líquids dels habituals. Quan em vaig apuntar vaig dir que era un corredor de que feia els 10km en menys de 45 minuts, marca que en aquell moment estava segur de fer però la realitat és que em faltaven 29 segons per a que fos real. La sortida va per calaixos i no és igual sortir davant que molt darrera, ja que amb tanta gent serà molt difícil superar a qui sigui. Seguir a corredors acreditadament millors que tu, et poden assegurar una millor marca.  Però darrerament han passat circumstàncies que ho han fet variar tot. Primer va ser l’hospitalització de l’Albert, el que va fer que durant més de 10 dies no entrenés i quan ho vaig fer ho vaig notar força i després i és on estic ara, la meva lesió al genoll esquerre. Durant la setmana Santa vaig voler recuperar una mica el que havia deixat a l’hospital, els primers dies van ser dolents, però després tot va canviar i portat per l’eufòria vaig córrer dia si dia també, sense descansar... resultat. Tendinitis al genoll. I per tant malgrat faci la cursa avui, no la faré amb les meves millors condicions, porto unes tires ficades pel meu massatgista per tal de que pugui fer una cursa que he somiat durant un any.

Per tant traiem conclusions abans de començar.  A vegades l'eufòria ens fa somiar, ens fa creure que som els millors o que no hi ha qui ens pari i generalment és tan dolenta com el pessimisme, ja que no ens deixa veure la realitat tal i com és.  El descans a la vida ens fa falta, en totes les facetes perquè no tan sols ajuda a recuperar sinó a assimilar tot allò que un ha fet. Cal dormir per demà estar bé, cal menjar adequadament, cal descansar algun dia del esforç físics.

Però el que pocs saben que tinc una bala guardada que la tinc preparada pels moments en que el genoll em faci mal. Dedicaré la meva victòria (és a dir, el finalitzar la cursa) al Pare del Miki . Si per moments tinc patiment, recordaré aquesta setmana lo dura que ha estat per ells. Un no corre per patir, i desitjo que no em faci mal el genoll, però el córrer t’ensenya d’alguna forma altres coses de la vida, des de superar moments dolents on incloc els de patiment, els d’esforçar-te, com el que representa aixecar-te aviat per entrenar, des de ser metòdic, etc.  Crec que pensar amb el Miki m’ajudarà i de fet ja li he fet saber.

Córrer no ens converteix en herois, ni en millors ni pitjors persones i cada història de corredors cadascú l’analitza de forma diferent. Molts veient el meu genoll em dirien que sóc un descerebrat, altres un valent. Ni una cosa ni una altra, el meu massatgista m’ha dit que ho intenti, que segurament no serà la cursa de la meva vida, doncs, d’acord però intentaré gaudir-la.

L'altre dia em parlaven d’una persona que durant la Marató ho va passar molt malament. Parlant d'ella jo vaig dir que es podria sentir orgullosa, la gent em va preguntar el motiu.  Jo vaig contestar perquè malgrat tot, la va acabar. No va abandonar, va voler seguir perquè era el seu objectiu i ho va fer. Potser el va guanyar quasi tothom, però ell no defallí, i cal treure’ns el barret que quan estàvem a casa nosaltres tan tranquil·lament aquesta persona  s’esforçava per superar el mal moment.  Ell després ja analitzarà per què li va passar tot, falta de preparació ? Massa?  Alimentació o rutina inadequada? I ho farà de tal forma que aprendrà la lliçó. Però ell a mi ja em va donar una que és la de no rendir-te mai.

Ja us contaré com ha anat tot finalment, si he o no patit, si he millorat el meu temps i com ha anat el meu petit un homenatge.

dijous, 15 d’abril del 2010

EL REI LLEÓ MIKI



Fa dies, que sona el despertador i segueixo al llit, sé i vull escriure un gran article, el millor article d’aquest bloc i tot el que penso ho trobo pobre, ridícul. Tot és poc per fer un article pensant amb el Miki.
Tot és pobre pel que ell es mereix, tot té poc valor comparat amb el que està passant. Parlar del Miki bé no té cap mèrit, ja ho vaig fer quan vàrem celebrar el seu aniversari, i sempre li he dit que a mi ja m’agradaria ser simplement la meitat de bona persona que és ell. I si és així no és precisament gràcies a mi sinó a tota aquella gent que l’han educat, especialment als seus pares.
I avui Miki, et parlaré com a Pare. Quan l’Albert va néixer, va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Sóc com sóc i potser ni es va notar, però em sentia tant feliç com angoixat per no saber si seria capaç de poder educar, ensenyar i estar amb una cosa tan petita que s’aniria fent gran. De fet a dia d’avui la responsabilitat en segons quins moments em supera.
Quan l’Aina estava a la panxa de la seva mare a l’Albert li vàrem comprar el llibre del Rei Lleó. Pel·lícula que a mi m’agradava especialment i cada dia del món li explicava el conte al meu fill. No sé si recordes que quasi se’l sabia de memòria, li podies preguntar on viva el Rei Lleó i ell et deia Tanzània o t’explicava que aquella muntanya que es veia era el Kilimanjaro.
El conte anava sempre bé, per mi era emocionant, molt, el pare i el fill contaven un conte sobre un pare i un fill. M’emociona veure el moment en que Mufasa ( el Rei lleó pare) rescata al seu fill (Simba) i després s’enfada i ho fa perquè no l’ha obeït. S’enfada amb ell mateix perquè alguna cosa ha fet malament.
El conte m’emociona, perquè des del principi Mufasa li explica a Simba que el sol surt i s’amaga però per llei de la vida un dia no sortirà per al rei i que el príncep (el fill) es convertirà en l’amo i senyor de les terres.
El conte emociona perquè quan Simba a desobeït al seu pare, Mufasa li explica que ha tingut por de perdre al seu fill.
Quan anava explicant el conte jo m’emocionava per l’escena que vivia perquè són lliçons que vols explicar a un fill, en que t’han de fer cas i que s’han de fer a la idea que un dia el pares marxen i que durant el temps viscut plegats hem de compartir el major de coses possibles i el pare viu amb la necessitat de traspassar la seva essència als seus fills.
El pitjor moment era quan Mufasa es moria, perquè jo no sabia com explicar-ho, com li deia a un nen d’un any i mig que els Pares es morien realment? Com li deia jo que no som superman? Com ho feia? Al principi li donava la volta al tema, ho desviava com podia, fins que al final li vaig dir que el pare es moria. Per mi era un moment trist i mai sabia com enfocar-ho. Però si ens ho plantegem em passava el mateix que a Simba.
Tots que fem? fugim, fugim marxem corrent, no ho volem saber, i en el fons sempre hi ha alguna cosa del que no ens sentim a gust, no hem dit, no hem fet... volem fugir d’aquesta situació. Però amb el temps, ens adonem que els pares no moren mai. Primer perquè les persones es queden en el nostre record i fins que estiguin en nosaltres segueixen vives. Recordes el crit a la sortida de la missa de Pasqua de Felip??? Estic segur que ell estava allà amb nosaltres.
I Simba descobreix que no Solament Mufasa està en el cel com un estel orgullós del que fa el seu fill sinó que dins d’ell està l’essència del seu pare i això ningú ho treurà. Un pare no pot morir mai i no mor mai perquè en la teva essència continua ell viu, dins de cada fill hi ha cada paraula dels anys viscuts plegats, cada sentiment, cada acció viscuda. Clar que a Simba si li dones a escollir et dirà que vol tenir al seu pare al cantó per seguir vivint coses plegats, és evident, i mai serà suficient.
Simba durant un temps què fa? Primer fuig, no vol saber res, es sent culpable, es queda sol i no és fins que es retroba amb la seva pròpia essència que s’adona que dins d’ell està el seu pare, que realment no ha mort mai dins d’ell. I és en aquell moment que treu forces per superar tot el que faci falta. I és en aquell moment que es sent més fort que qualsevol altre.
Els cristians, en la Pasqua celebrem la resurrecció, celebrem passar de la creu a la vida de nou. La Pasqua porta un missatge en el fons on ens diu que malgrat les creus de la vida siguin molt fortes al final hem de seguir i seguim, perquè la vida va molt més enllà. La Pasqua és un esperit, és una esperança és dir-nos que ens hem d’aixecar. La creu és compartida per molta gent, molta gent ajuda a portar les creus però al final la Resurrecció s’ha de fer sola.
El que va fer Simba en un moment donat és ressuscitar, seguir endavant i caminar. I et vull dir ara que com a Pare és el que vull que facin els meus fills el dia que el sol no s’aixequi per mi. I si em dones a escollir vull que siguin ells que pateixin la creu de portar la meva desaparició i no pas al revés. Vull transmetre’ls ara la meva essència, les meves experiències, el meu testimoni i que això serveixi i ajudi a fer d’aquest món, un lloc millor del que jo em vaig trobar.
Jo com a Pare vull viure molt temps al costat dels meus fills i ajudar en el que sigui i compartir aquest temps amb gent com tu, que sé que amb la teva essència, on es troba tota la gent que tu estimes, ajudes a que adquireixi una forma de ser millor de la que jo sol podria oferir.
Quan teníem al nen al Hospital ho pensava, deia això, ara no toca, abans estic jo, i venies tu amb l’Anna i ens animaves amb la teva presència. Segurament res del que et pugui dir o fer t’animarà i sóc conscient que l’article no és lo bo que jo hagués volgut que fos i menys el que tu et mereixes. Em sap greu tot el que et passa i si algú no es mereix això ets tu. Saps que aquí ens tens i que pots compartir el que vulguis i que no et deixarem sol, has conreat molt i com a molt podrem donar-te part del que has fet.
T’estimo