EL BLOC EN CONTRA LA RETALLADA DE L'ESTATUT (Casa Meva)

A casa meva m’agrada que vingui la gent, que es senti a gust. Quan ells estan si hi troben bé jo també m’hi trobo. Clar que hem de respectar tots unes normes de convivència, però faré tot lo possible per a que estigui el que vingui bé. Hauré de cedir en coses però si el més important és que tots estiguem bé, així ho aconseguirem i estic segur que el que vingui farà el que sigui per integrar-se.
El cap de setmana vinent quedarem els amics hi estarem tot el cap de setmana junts, cada família és diferent, tots dins de casa prenem unes decisions i eduquem els nostres fills a la nostra manera. A l’hora de trobar-nos apliquem una sèrie de normes no escrites i intentem que tothom estigui còmode, integrat dins el grup. S’imposa la globalitat respecte la individualitat però acceptem la diferència com a part de la riquesa del grup. Que lleig seria un sol pensament i que tots fóssim de la mateixa manera.
Aquests dos exemples que acabem de veure i que són evidents, semblen el nostre país. El meu bloc no ha parlat mai de política i si ho ha fet ha estat per treure alguna cosa d’interior. Avui escric simplement per fer pelés el meu enuig respecte la sentència del estatut. Fa anys el poble de Catalunya va votar uns representants que legítimament van fer un estatut, allà quedava ja reflexada la voluntat del poble, (aquí ja tenim les normes de casa nostra) com que formem part d’un Estat Estpanya (agradi o no aquestes són les regles) anem allà a transformar el nostre estatut en la seva Llei Orgànica (perquè recordem que els Estatuts són Lleis Orgàniques de l’Estat) i allà patim una gran retallada (no m’agrada però si és per la convivència vinga, va, ho accepto) entenc el paper de la gent del Estat que pensin en els vots i fessin una gran retallada, però el paper del senyor Mas amb el famós pacte Mas- Zapatero, no l’he compartit mai, crec que aquest home no hauria d’haver baixat del avió, en el meu poble d’aquest tipus de persona se’n diu botifler, va vendre part de l’Estatut a canvi de que Pasqual Maragall no es presentés a les següents eleccions. Va guanyar el pensar a curt termini que no al llarg i va veure que sempre es treu millor rendiments a aconseguir petits triomfs (avui he aconseguit això de l’Estat.. demà això...etc) que no pas un de gran (ja tenim un bon Estatut)
Com anava dient, la voluntat del Poble Català es topava amb la voluntat del Poble Espanyol (del que formem part i que també votem els nostres representants) i es feia palès en la retallada del estatut. Posteriorment anem a votar i agradi a qui li agradi surt si. Molta gent dirà molts no van votar, és cert, però el fet que la gent no voti no li treu validesa al resultat o es que a les generals els que no voten el resultat va a parar a l’oposició?
El poble novament parla i accepta la retallada del seu Estatut pel bé de la seva convivència amb Espanya i els demés pobles que hi formen part. El nou Estatut entra en vigor i ja és la Llei de Llei de tots els Catalans i és Llei Orgànica del Estat. Durant quatre anys tots hem viscut igual, sense gaires canvis, excepte amb una crisi econòmica que ens fa mal viure.
Durant aquests anys, una sèrie de persones, mogudes per interessos polítics, no pas jurídics, molts amb un mandat caducat (cosa que no entenc, jo quan tinc el carnet caducat em poden ficar una multa) decideixen que allò que va decidir el poble català per segona vegada i que havia estat també refrendat pel Poble Espanyols en les Corts i que a sobre havia passat els processos dels consells consultius respectius per veure si era o no correcte, ara resulta que no és constitucional i ens tornen a retallar la nostra voluntat per a que pugui encabir correctament en el seu model d’Estat.
En poques paraules em trobo vivint en un lloc on no accepten la meva voluntat per segona vegada, on alló que he votat no serveix de res, on s’imposa la voluntat d’uns magistrats políticament influenciats, a la d’un poble i ara esperen que jo hem quedi quiet? Doncs no, no em puc quedar quiet ni ningú ho hauria de fer, tots hauríem de sortir al carrer, i al veure 6 milions de persones queixant-se i dient prou, potser s’adonarien de la força que tenim com a poble. Molts diran que tenim moltes coses per les que queixar-nos, potser és veritat, però en aquest cas, violen les normes de la nostra convivència, violen la nostra voluntat per fer-la encabir dins del seu model únic de pensament.
Enlloc de cercar que cada persona estigui a gust, ells prefereixen imposar una forma de ser, de pensar, d’aquesta manera el que aconsegueixen és que els que formen part d’aquest estat no ens hi sentim a gust, integrats i respectats. Aquesta és l’Espanya que volen, jo sé que on no em volen marxo, o no em sento a gust marxo, i entenc que cal ser solidaris amb part dels meus diners, però que em permetin parlar la meva llengua, que em deixin tenir cura d’ella, no vull que l’espanyol quedi eliminat, però que s’adonin que la que està en perill és l’altra, pregunteu als nens els dibuixos en quin idioma els veuen, quina llengua parla al pati del col·legi.
Si estic queixos i enfadat és perquè em sento violentat en els meus drets, no han respectat la meva opinió i a sobre m’obliguen estar dins d’aquella casa on no em pregunten com vull estar, bé de fet si que m’ho han preguntat i quan hem arribat a un acord em diuen que no, que això no val.
Aquest és el futur que ens espera? Sempre he volgut que els meus fills es trobin un món millor del que jo em vaig trobar i crec que realment no anem pel bon camí, en un món on s’imposa la globalització i cada dia som més heterogenis i cosmopolites, què fem imposant un pensament únic? Sortim tots el dia de la manifestació i diguem prou i cridem en contra d’una imposició i d’una retallada de la nostra paraula i voluntat.
Pensament reflexiu del dia: volem imposar sempre la nostra forma de ser i pensar? Acceptem la voluntat dels altres? Els critiquem? retallem llibertats? Som petits tribunals Constitucionals? Queixem-nos com a Nació, i aprenguem com a persones.

COS MENT I ESPERIT

La gent que practica el Ioga, divideix la persona en cos, ànima i esperit. Tota això ens pot semblar estrany pels occidentals, però jo tinc la teoria que quan nosaltres ens desenvolupàvem econòmicament ells ho feien espiritualment i ara que ells ho fan en aquest sentit nosaltres ens hem oblidat de la nostra ment i esperit. Portem tota la vida anat amb sabates i això ens fa que no sapiguem ja com és la terra.
Hi ha una relació directa entre cos ment i ànima, fixeu-vos quan ens sentim angoixats, nerviosos, mai heu suat mes de lo normal en situacions d’estrès? I mals de panxa quan esteu nerviosos? De cop una cosa mental deixa de ser-ho per convertir-se en quelcom més físic. Respecte a l’esperit tot ja és més complicat, ara no seré jo que us parlaré de lo important que és creure, per mi ho és i això em dona avantatges, en el fons la majoria de persones creiem que portem un esperit, creiem en Déu , una altra cosa, és si un esta o no d’acord amb el catolicisme o el la Església.
Avui en dia ningú dubte que fer esport és bo, (bé potser en Ferran ho dubta) ajuda no solament ha estar bé físicament sinó a millorar la ment. Per tant, si tots tenim clar que ens cal millorar el cos físicament, cal treballar la ment per a que sigui més forta, i cal conrear l’esperit per què no començar-ho ja? Qualsevol cursa començ en el primer pas, doncs donem-lo i desprès ja vindrà el segon. Intento aixecar-me a les sis per aquest motiu, intento treballar la ment i l’esperit, al migdia intento treballar el cos. Això no em fa ser millor ni pitjor que els demés com a molt m’ha fet adonar que a mi em cal tot això potser per estar a nivell d’altres amb una ment, un cos i una anima més forts de mena.
El que intento en aquest article és animar a la gent, perquè ens queixem tot el dia, de que ens sentim malament, que estem desanimats, queixosos, que ens fa mal aquí i allà, però no fem res a més de queixar-nos i potser és moment de donar el primer pas i que millor dia que fer-ho el 28 de juny? Un bon dilluns més que per canviar coses és per dir, dedicaré el temps de la meva queixa al meu canvi, començaré llegint, escolant música que em relaxi, i intentaré caminar una mica. La idea no és canviar avui de cop, però si donar el primer pas, i dema ja vindrà el següent. Els canvis es poden veure d’una forma feixuga però fer petits passos no. Penseu per un moment, què és tot allò que no m’agrada de mi? Que voldria canviar? En que haig de millorar? Potser avui és un bon dia, un petit pas el dia 28 pot significar un canvi en la teva vida.
Conrea pensaments i recolliràs un acte, conrea un acte i recolliràs un hàbit, conreu un hàbit i conrearàs un caràcter, conrea un hàbit i recolliràs un destí (Charles Reade)

MARADONA

Avui es juguen els vuitens de final del mundial i juga el meu equip favorit, Argentina. Des de que va començar la fase de classificació, ja vaig dir que jo aniria amb  ell i fins i tot, quan va semblar que potser no es classificava jo vaig mantenir la fe, el motiu? El seu entrenador Diego Armando Maradona.

Molta gent no vol precisament per aquest personatge, que Argentina guanyi el mundial, vols voldrien que avui Mèxic guanyés, però que té aquesta persona que aixeca tanta devoció o crítica?  No tot són flors i violes en l’actualitat i no m’agrada la seva forma de parlar i la seva diarrea lèxica però té coses de les que tothom podem aprendre.     

Maradona va arribar en el futbol a lo més lluny que es pot arribar, en el Mundial de Mèxic, quasi ell solet va fer campiona del món a la seva selecció, ell va marcar el millor gol de la historia dels mundials. Però igual que va ser el millor va caure en el forat de la droga, destrossant la imatge de mite vivent que tenia, ha estat empresonat, ingressat varies vegades en hospitals i a tots els que ens agrada el futbol hem vist com es degradava la tant la seva figura com la seva ment.

Molta gent  pe tots aquests motius no volen que guanyi el mundial però la veritat, poseu-vos en la seva pell, en la vida tots ens equivoquem, tots hem tingut errades, tots tenim dret a fracassar, no tenim dret a aixecar-nos i tornar a caminar? Fins quin punt és bon que hi hagi gent que ens recordi diàriament que hem fet malament les coses, que hem caigut en un pou?  Molta gent diu que no és un exemple a seguir, doncs fins a un punt no ho és, perquè a la vida costa triomfar i ell ho va aconseguir, és fàcil caure en un pou i ell ho va fer, però el que és complicat és sortir-ne i ell sembla que ho esta fent. I per mi ara és un exemple de superació , d’esforç i de lluita. 

Quan parlem de personatges famosos cal analitzar, ja sigui els que ens agraden o els que odiem, que tenim d’ells? I estic convençut que tenim molt de Maradona, Hem fet coses de les que no ens sentim orgullosos en la vida? Hem caigut en alguna tentació? Ens agrada que ens recordin tot els nostres fracassos i problemes? Som capaços de superar les nostres debilitats? Ens mereixem una segona oportunitat?  Jo vull que guanyi Maradona perquè serà un exemple veure com a la vida pots sortir d’un forat i triomfar, potser tots tenim un Maradona dins, unes cloaques, uns fracassos, uns errors, un passat, que no ens deixa seguir el nostre camí, però també hi ha un foc que ens fa ser valents, forts i ens ensenya que podem ser com l’ave Fènix, que sorgeix sempre de les seves pròpies cendres.

SANT JOAN DE NOU (a contracorrent)

Fa un any, tal dia com avui vaig tenir una experiència que em va encantar, sortir a córrer durant les primeres hores del dia de Sant Joan, vaig trobar-me la gent tornant de festa que em miraven amb cara estranya i es reien de mi. Mig mon es riu de l'altre mig, ells ho fan perquè vaig corrent i jo per les tonteries que fan. Mes que riure'ns d'ells el que feia era amb ells perquè tots hem fet coses estranyes durant una nit de festa. Si estic aquí avui es per lo be que em vaig sentir l'any anterior, que m'obren les ganes de repetir i em fan pensar que el fet de fer coses diferents a les que fa la gent ens pot fer descobrir nous aspectes de la vida que ni tan sols sabien que existia. No em de ser per natura un esperit contradictori però si que ens hem d'atrevir a fer coses diferents a la resta de la gent. Les coses son com son però canvien segons les veiem i a vegades pensem que com que tothom les veu des del mateix punt de vista, tan sols poden ser així.

Vaig a canviar-me amb ganes i sortiré sabent que seré un element estrany dins del carrer, però em sentiré feliç veient el sol que em toca la cara, sentint l'aire que m'acompanya, veient el mar, rient amb els que tornen de festa, em sentiré lliure i part de la natura i donaré gracies a Deu pels dons que m'ha donat, per la sort que tinc.

Que tingueu un bon dia, i penseu que no cal ser diferents perquè si, perquè anar a contracorrent simplement per portar la contraria no es mes que seguir el mateix camí que els altres, ser autentic es no deixar-se globalitzar per un pensament i acció únic.

ELS OBJECTIUS

llegia aquests dies un llibre sobre els hàbits, com potenciar-los, com millorar, com agafar-ne de nous, avui no em voldria estendre molt en el meu article, però pensava, en el món laboral tenim agendes, objectius, rapports, i ho fem perquè sabem que es la millor manera per aconseguir els nostres objectius però a la vida no fem servir res d'això, potser es hora de saber que volem de la nostra vida, els nostres objectius principals, pensar com complir-los, apuntar com ens funciona el nostre propòsit, veure on ens equivocat, transformar l'error en lliçó... potser es hora de recuperar un diari i analitzar si arribem on volem arribar i fins i tot tenir apuntat en post it els nostres objectius per casa (ens oblidem fàcilment d'allò que volíem i que tant ens costa). Cal fer cas del llibre el secret i visualitzar, no el camí que hem de fer sinó la sensació d'haver arribat a l'objectiu marcat, visualitza perquè serà com sentir-ho en aquell moment i sentiràs amb ganes de seguir treballant per allò que vols.

Per complir els objectius cal començar un dia, la cursa mes llarga comença en el primer pas i perquè no pot ser avui el primer pas? tots tenim coses a millorar, jo el primer, doncs avui podria ser un bon dia, em plantejo una vida millor, mes endreçada, amb mes coneixement, millorar les meves relacions, la meva empatia, la comunicació amb qui mes estimo, fisicament millorar la meva dieta..., costa fer canvis, es evident, però al visualitzar la meva persona amb aquests objectius complerts tot sembla mes fàcil o com a minim sorgeixen noves forces. Que tingueu un bon dia..... i una bona revetlla.

NECESSITATS ESPECIALS (NO SÉ ON ESTÀ EL LIMIT, SÉ ON NO HI ÉS)

Dissabte vaig anar a vigilar els exàmens de la UOC a Bellaterra, al arribar em van donar l’aula d’alumnes amb necessitats especials. En aquella classe hi havia persones que tenien algun tipus de discapacitat física que els hi feia que no es poguessin traslladar a l’aula on estaven els altres companys o gent amb problemes visuals i feien l’examen per ordinador, d’altres que no podien escriure per problemes amb les mans, etc.
Durant les hores que vaig estar vigilant, com que tot estava molt quiet, anava llegint, primer els quatre acords de Miguel Ruiz, que espero en dies posteriors explicar-lo i després on està el límit de Josef Ajram. Aquest segon llibre parla d’un noi que era broker i va deixar de ser-ho per dedicar-se a córrer, a fer ja no d’Iron Man sinó d’Ultra Man. Capaç de córrer dues maratons seguides, tot desprès de fer 100km en bicicleta i uns quants quilòmetres nedant, al final diu no sé on està el límit per sé on no hi és. La situació em va fer pensar i força. Davant meu tenia alumnes amb problemes diversos, molts en la seva situació decideixen abandonar, no estudiar, no seguir, fins i tot, molts sense cap tipus de discapacitat van deixant els camins empresos i pel contrari jo veia com diversos alumnes també em deien que allà no estava el límit, que potser el trobaran més endavant però que allà està clar que no hi era.
I on està el nostre límit? Molts, la majoria hem nascut sense cap discapacitat aparent però moltes vegades ens sentim limitats, veiem que no som capaços de fer coses, de canviar, de transformar. Molts de les persones que correm cerquem en aquesta tasca no solament divertir-nos i millorar la nostra condició física i mental sinó també adquirir nous hàbits com l’esforç, la voluntat, la tenacitat. I veus de cop, o no és que la vegis de cop, sinó que de cop a tu et fan pensar, que hi ha gent en el món que fan cada dia una marató, que cada dia s’aixequen i fan accions que per d’altres seria impossible, que tenen molt d’amor propi i una gran capacitat de treball i esforç, gran voluntat, i han aprés i a superar les adversitats i el patiment mitjançant una gran càrrega d’amor propi. I jo dedicant-me a córrer per millorar certes capacitats.... què fàcil ha estat per mi tot per haver de córrer per millorar certes capacitats ja que a la llarga moltes es milloren degut als problemes que han anat sorgint, és a dir, segurament que si no t’has hagut mai de sacrificar per a res doncs el teu esperit de sacrifici serà menor que el d’aquell que li hagin succeït molts problemes.
Però també cal adonar-me’n que a la vida no tot és córrer i que malgrat estar a anys llum dels alumnes amb les necessitats especials, és moment d’aprendre de la seva capacitat de treball, el seu esforç, la seva tenacitat, voluntat, orgull i amor propi i veure com em pot ajudar a mi en el dia a dia. Perquè el dia a dia pot convertir-se en una autèntica marató on l’objectiu no és solament corre’l acabar-lo sinó gaudir del trajecte. Darrerament, estic tenint molts problemes a la feina, no són bons moments ni com a treballador ni com a cap de personal. Estic en una situació gens agradable i la veritat que costa. Però sé que haig d’aprendre de la lliçó de dissabte i sé que malgrat costi, cal superar-se, i sobretot, que malgrat un dia sigui difícil haig d’aixecar-me i estar content, primer perquè el dia és més que anar treballar i segon perquè a casa no s’ho mereixen. No podem estar tot el dia queixant-nos dels nostres problemes sinó que hem de tirar endavant i malgrat hi hagi moments difícils adonar-nos que el camí segueix. Ahir l’Albert sopant deia que em veia serio, li explicava algun problema de la feina, potser no ho entén però m’agrada explicar-li, que hi hagi comunicació que s’adoni qui ens parlem les coses i que confio en la seva capacitat per entendre-les. Ahir em vaig aixecar intentat aplicar els conceptes apressos en el llibre dels quatre acords i a la nit vaig arribar a casa sabent que havia fracassat, haver intentat transmetre amor, haver intentat ajudar a l’altre, intentar estimar a tothom i el resultat va ser pitjor impossible. Com puc transmetre amor amb algú que li dic que demà no vingui més a treballar? Algú entén que el major amor està en poder salvar l’empresa i el major nombre de treballadors encara que això pugui causar que algú es quedi pel camí? Que caldrà grans sacrificis? Però i el del camí com puc ajudar-lo? Segurament això també deu ser una bona marató per a mi, però si al arribar a casa no arribo bé, estic fracassant, si em costa aixecar-me pel matí per viure el dia, és que no estic fent les coses bé.
El destí em va portar a l’aula de les necessitats especials i em va ensenyar que és l’esforç, l’esperit de sacrifici i la valentia per superar les pors. Em cal molt treball per arribar al nivell d’aquestes persones, sé que ells haguessin preferit estar en la meva situació i potser no tenir tanta capacitat d’autosuperació, però ells han de saber que la millor lliçó la vaig treure jo.

JO SOC MEXICO

Doncs jo sóc un dels milers, dels milions que ens agrada el futbol, ja tinc ganes de que arribi divendres i comenci el mundial, que comenci aquest gran espectacle que tan sols succeeix cada quatre anys.

Sóc un seguidor i gaudeixo i no solament  dels 90 minuts que dura un partit sinó que  gaudeixo amb tot el circ que hi ha al cantó. Penso que no pots quedar-te amb una part i l’altre fer veure que no existeix. Que m’agradi no vol dir que li doni una importància extrema, a la llarga el futbol és igual que anar al cine o al circ, unes persones fan un espectacle que t’agrada veure, el que passa que aquest espectacle pot durar tota la setmana amb declaracions, rumors etc, que els diaris esportius incrementen.

De tot això lo pitjor radica en la gent que s’ho pren seriosament, i aquesta gent em refereixo al públic. Els jugadors és normal que ho visquin profundament ja que viuen d’això però nosaltres?  Una cosa és viure-ho amb passió però d’això a barallar-se, tenir problemes etc. A mi no em trobaran.  Crec que la persona que té més clar que això és un circ és Jose Mourinho, haig de reconèixer que malgrat m’agradi Josep Guardiola tinc especial devoció per aquest personatge, veu més enllà del futbol, veu més enllà d’un partit d’onze contra onze, es crea un personatge i surt i l’interpreta sense deixar a cap espectador indiferent. Tinc pensat fer un post dedicat a ell.

Avui volia publicar un vídeo que ha fet a Mèxic, perquè en el futbol escoltem arengues, crits, discursos etc. Qualsevol cosa per aixecar l’ànim la il·lusió, i a vegades ens poden anar bé. Jo us convido a que mireu aquest vídeo i substituíeu Mèxic per el vostre nom. Perquè a la vida és hora d’adonar-nos dels nostres valors, de la nostra força, de la nostra empenta, és hora de deixar a un cantó les pors  i mirar endavant, i adonar-nos que a la vida ens caldrà molt de treball però que al final arribarem allà on vulgui la nostra capacitat de treball, esforç i sacrifici.  No ens hauria de fer falta els discursos d’ànims, cada matí simplement ens hauríem de mirar al mirall i adonar-nos de les nostres capacitats, però a vegades, les pors ens vencen i per tant crido a guanyar-les, a superar-les i a mirar-nos al mirall i adonar-nos, que si solament que una vegada hagi guanyat a la por, als mals moments, etc, ja ho podré fer sempre.

FINAL DE TEMPORADA

Diumenge passat finalment no vaig fer la cursa que tenia marcada, em vaig aixecar a les 6 i plovia molt i com que m’havia anat a dormir tard, vaig seguir dormint fins les 7 i vaig veure que res canviava.

A les 8 al obrir els ulls vaig veure que tot havia canviat i que si m’hagués despertat a les 6 potser hagués corregut. Lliçó, a vegades traiem conclusions segons el nostre estat d’ànim, el fet d’estar cansat a les 6 del matí em feia pensar que era impossible que deixes de ploure i per tant no feia falta espavilar-se. Una altra lliçó, és que malgrat ens plogui a la vida, hem de preparar-nos per quan deixi de ploure, perquè el que està clar és que tard o d’hora o farà. Avui en dia es pot dir per malament que ho passem amb el tema de la crisi, que és ara que ens hem de preparar per quan en sortim, i és el que cal fer, quan les coses van bé anar preparant les coses per si van malament, estar preparats, tenir reserves etc. I quan les coses van malament, mirar més enllà i pensar en quan en surtis. El problema d’això és que quan les coses ens van malament no sabem veure més enllà d’un pam, i per això en moments de fredor hem de ser conscients de les nostres limitacions quan vivim moments de crisi. Això ens fa adonar que els moments dolents, realment no fem segons quines coses no perquè siguem incapaços simplement ens sentim així.

Si no vaig errat, ara puc dir que pel que fa a les curses que he acabat la temporada, no crec, si no és per accident, que faci cap altre fins el setembre. Això vol dir un descans d’uns tres mesos en competir, que no és el mateix que dir que no entrenaré. Les temporades s’acabaven perquè cada cert temps va bé fer coses diferents, entrenar de forma diferent o simplement reposar, cal esmolar les nostres eines. Si ens ho plantegem tots tenim temporades i al final s’acaben, i en la vida hem fet igual, cal donar una importància relativa al final d’una temporada el que és important és saber que començaràs. Ens agradi o no, no estem preparats per a no fer res, ens cal tenir coses per les que viure, sentir, pensar somiar, a vegades de forma voluntària acabem una temporada però ho fem expressament per tornar amb més forces però el problema neix quan s’acaba i no sabem si tornarà una altra. No hem nascut per tenir un impàs a la vida, no ens han educat per aprendre a no fer res. La vida contemplativa no entra en els nostres canons, a la llarga fins el descans forma part del calendari marcat.
Finalment avui voldria agrair als meus amics que dissabte em van regalar material pel club de les 6, em va omplir d’alegria. Amb el temps el meu bloc ha anat perdent continuïtat i fins i tot rauxa, però el seu objectiu, que m’ajudi i que algun dia pugui ajuda a qualsevol persona, encara està en ell. M’agrada saber que la gent propera col•labora d’alguna forma en aquest somni
Que tingueu un bon dia