dimecres, 27 d’octubre del 2010

SÓC EL MILLOR ETS EL MILLOR






Aquest dos darrers dies he tingut la sort de poder participar en el sisè fòrum mundial de gestió de persones, és el tercer any que hi vaig i per mi significa un tornar a néixer, agafar noves idees, sentir parlar a persones que et donen significat a molts dels dubtes i que en tan sols dos dies són capaços d'omplir-te d'energies i de ganes de fer.
He estat amb gent del nivell de Ken Robinson, famós pel seu informe sobre educació a la UE. L'informe Robinson, amb la guanyadora de dos medalles olímpiques Theresa Zabell però avui us voldria parlar d'un home que potser no és tan conegut com és Mario Aloso Puig. Aquest cirurgià ens va parlar de reinventar-se i mentres ell ens anava parlant el que aconseguia era omplir-nos d'energies, de forces i de poder positiu per dir-nos al acabar SOM ELS MILLORS !!!! perquè en el fons la vida no es tracta en ser el millor que el del cantó sinó ser el millor de nosaltres mateixos i adonar-nos de les nostres capacitats, del nostre potencial, no hi ha res en el fons que ens pugui frenar quan tenim clar el que volem i ho volem de debò. No hi ha res que ens frena a part de les pors i els nostres dubtes de les nostres capacitats. Però a dia d'avui tots sabem que el cervell no treballa al 100% sinó que tan sols treballa a una velocitat mínima perquè l'he educat així, som conscients d'això, també moltes vegades creiem que no som capaços de fer coses perquè durant el passat no hem pogut. O sigui, que el passat no el prenem com a font d'informació ni com orientació sinó que ens determina 100% el nostre futur, i per què? No podem anar canviant? Evolucionant? Jo sé que d'aquí 15 anys faré pitjors marques corrent perquè m'hauré fet gran, si accepto que en el futur no seré el mateix en l'esport per què haig d'acceptar que sóc ara el mateix que en el meu passat?.
Potser mai ningú ens ha dit que mirem en el nostre interior i que descobrim les nostres potencialitats, potser perquè ens ho han dit, o potser per l'acciò fatídica del passat, podem pensar que en el nostre interior no hi ha segons que, que ens faci créixer, florir, però a vegades no és cert. Als EUA existeix una vall que és coneguda com the death valley (és a dir la vall de la mort) perquè allà mai creix res, tothom que hi passa no sobreviu, al principi del document podreu veure la foto. Però un dia sense saber el motiu va ploure i de cop va ploure un dia, i el més curiós de tot és que allà on tothom donava per fet que no hi havia res va resultar que van créixer moltes flors i allò que semblava un desert es va convertir en un jardí. Perquè nosaltres tenim moltes capacitats, moltes llavors dins, però a vegades no s'han produït les circumstàncies en tot el passat, o no hem estat capaços de veure tot allò que podíem fer. Per tant adonem-nos que tots som els millors ni que sigui en potència i que hem de cercar les condicions per fer florir tot allò que portem dins. Que no vegis una cosa no vol dir pas que no existeixi. Si treballem amb entusiasme, determinació persistència i paciència descobrirem que som els millors, però no els millors respecte a un altre sinó respecte a nosaltres mateixos, respecte a allò que hem pensat que som, que hem cregut que érem o que ens havien dit que érem. De la mateixa manera que als fundadors de google els van dir que no tindrien èxit amb el seu cercador, de la mateixa manera que li van dir a Paul Mccartney que no tenia talent per la música i posteriorment tres cases discogràfiques van dir que els Beatles no tindrien futur. No fem cas a les tanques que ens trobem sinó al nostre esforç i determinació i al final ho aconseguirem. Us recordeu de Paul potts no pas el pop famós sinó aquell home ( http://www.youtube.com/watch?v=1k08yxu57NA) que malgrat tenir problemes en un llavi, problemes d'autoestima etc. de ser venedor de mòbils ell solet va cantar el Nessum Dorma guanyat un concurs de televisió i el més important emocionar a tothom que el veu.
Per tant animo a tothom a sortir avui mirar pel carrer i mirar dins i adonar-se de que som els millors i que tot allò que no hem aconseguit fins ara ho podem aconseguir que del que es tracta és de crear les circumstàncies, del que es tracta és de creure. No esperar ja que els demés creguin sinó simplement de creure en nosaltres mateixos, a partir del que hi ha dins.

jo sóc el millor.. el millor de mi mateix... SIMPLE THE BEST


diumenge, 24 d’octubre del 2010

MITJA (MARATÓ) AL INTERIOR (MARATÓ DEL MEDITERRANI)

Després d'un mes tornem a competir, avui farem dins de la marató del mediterrani, la modalitat de mitja marató. Aquest any vull córrer unes quantes de mitges i la primera és aquesta. Avui sense gaires problemes he pogut fer el que durant tot el mes m'ha estat impossible, aixecar-me a les 6 del matí. Porto molts dies lamentant la meva incapacitat per poder llevar-me aviat i avui no hi ha hagut cap problema. Novament es fa evident que quan alguna cosa ens motiva no hi ha qui ens freni. És per això que cal cercar a la vida les coses que realment ens motiven, ens alegren que ens fan sentir vius, perquè no existeix el cansament, no existeix cap barrera que ens pugui arribar on volem si realment és allò el que desitgem.

És molt important coneixents, és molt important fer un camí dins del nostre interior per saber que és el que realment volem i sentim. Segons el meu punt de vista, és més fàcil fer la volta al mon que no pas endinsar-nos dins de nosaltres, no és el mateix escriure opinions com faig jo ara, que anar pensant, que quedar-se en silenci i anar entrant en un mateix i descobrir un mon interior.

Durant molt temps he parlat de felicitat i he buscat la felicitat en allò que faig, i crec que és important, però en el fons la felicitat està dins nostre, en els nostres sentiments, busquem que és allò que ens fa sentir feliços sense adonar-nos que no dependrà del que hi hagi fora de nosaltres sinó del que tinguem a dins nostre. Un mateix fet pot donar-li la felicitat a un i per un altre sigui un desastre.

Així ens pot passar en moltes més coses, amb l'odi també, o quan ens enfadem. A vegades ens enfadem per coses que segons el nostre estat d'ànim ni ens afecta, abans de dates importants, quan estem passant males èpoques o simplement quan estem cansats o tenim gana ens enfadem molt més, tot ens afecta negativament, ens prenem tot en segones, jutgem les coses i sempre de forma negativa, esperem molt més dels demés i aquells no estan mai a l'alçada.

El problema que hi ha en fer un camí en el nostre interior és que segurament no ens agradaria, perquè a vegades vivim més el com voldríem viure que no pas el que realment som, potser ens trobaríem massa amb les nostres contradiccions i sentiríem allò que no ens agrada sentir, allò que et comença a explicar la mare i li dius, mama prou. Segurament deu ser un camí dur, amb moltes pujades i baixades, on cal molta resistència on el que valdrà la pena és finalitzar-lo per tenir un nou començar.

El camí a l'interior ha de portar un nou inici, un nou despertar que ens porti a la serenor a la senzillesa en el viure, on descobrir que en poc tens tot i saber que vols realment de la vida. Sincerament crec que és més fàcil fer avui 21 km. Que no pas fer el viatge que indico.

Pel que fa a la cursa, vaig sense saber com reaccionaré, ahir va ser la festa del super 3 va ser molt cansat, per tant ja començo amb un turmell que hem fa mal, i un refredat molt fort. Malgrat això vaig amb ganes, potser no tinc moltes d'anar molt ràpid, sinó simplement d'anar fent, això impedirà que faci una gran marca i baixar de la 1h. 41 minuts, que és la meva marca actual. Però crec realment que no cal obsessionar-se gaire amb el temps que es fa, sé, ni que sigui per fe, que amb el temps la reduiré, el més important és gaudir del que farem. La darrera mitja, la de Lleida, ho vaig passar fatal, sortia d'una lesió, feia molta calor, poc entrenament, i malgrat que es va fer un recorregut que ja coneixia, els darrers kilòmetres no s'acabaven mai. Tinc clar que no vull que això em passi, i el camí és anar mica en mica i tot arribarà. Ja us contaré. Avui vaig amb la idea que la cursa és un passeig que el dia que tingui forces faré una mitja en el meu interior i potser això si que serà dur, però al final valdrà la pena.