el blog d'EDUARD PLANA

HOMENATGE A TOMEU PENYA

2012-01-27T10:39:00.001+01:00

No fa ni dotze hores que ahircomençava un gran concert, un petitconcert per a uns quants afortunats. Si així em vaig sentir una persona ambsort per finalment anar de concert amb la Silvia. Arribem a Manresa a l’esperade veure el meu cantant favorit en Tomeu Penya. L’afició, per dir-ho d’alguna forma, neix a partir d’escoltar un parellde cançons que m’agradaven i tenir la sort de conèixer a la Júlia, mallorquinade pro, que m’obre els ulls davantd’un cantant, d’un showman que portaquasi vint anys acompanyant-me en el meu dia a dia.

Tots tenim algun grup, alguna cançó, un cantant que ens acompanyadurant anys, les seves cançons deixen de ser cançons per formar part de lanostra vida, van molt més enllà, són la banda sonora de la nostra existència,formen part de la nostra personalitat. Tomeu m’ha acompanyat en moments d’amori desamor, d’adolescència i creixement, va ser present durant el dia de la mevaboda, m’ha donat nits de concert ambl’Ainhoa, nits espectaculars com les d’ahir. Riures i anècdotes amb la Silvia.

Cantar juntament amb Tomeu la cançó Aina, em representa un homenatge ala meva filla, Illes dins d’un riu m’hacompanya en tots els dies des de que vaig conèixer a l’Ainhoa, Cristina haestat durant molt de temps el politó que sonava quan em trucava la meva cunyada.El meu germà Carles quan marxava de casa amb un amic abans ficava la cançóMallorquins i Catalans. Qualsevol moment trist deixar de ser-ho escolant estango de ses paparres. Podria parlar-vos hores i hores de cada una de lescançons d’en Tomeu, que ha significat cada una d’elles, des del moment que laJúlia em va deixar el primer cassette. Com posteriorment van arribar els CD i com els vaig anar col·leccionanttots, la majoria signats pel gran mestre. Hi ha des de grans èxits com els cors ferits i d’altres com fàcil, quepocs recorden.

El fet que més m’agrada és sentir a la meva pell com les cançons handeixat de ser un reculls de notes per ser alguna cosa més. Sentir havanera ambla Silvia és alguna cosa més i això és elque cal agrair a Tomeu, ha fet una música, que a molts ens agradarà a d’altresno, però que en el meu cas ha aconseguit que formi part del meu ADN i em sentoorgullós. Veure al Fnac un DVD d’unconcert on surto amb primers plans amb tan sols divuit anys, em fa sentir orgullós. I m’hi sento molt cadavegada que tinc un Cd d’ell a les meves mans perquè en segons repasso la mevahistòria.

D’alguna forma o un altre quan un artista entra així a la teva vida ésper quedar-si amb tota la família, els meus pares quan han anat a Mallorca,visiten Vilafranca i es fan la tradicional foto a la plaça Tomeu Penya. És lomínim retre un petit homenatge a aquellapersona que ens ha acompanyat en tants sopars, en tantes converses i bromes acasa.

És per això, ara que ell està a punt d’agafar l’avió per tornar a laseva terra. Que vull fer-li un petit homenatge, per agrair, que la seva música,el seu treball la seva forma de ser, hagi entrat a la meva vida. Perquè a totsaquells que ens agrada la música sabem que ella forma part de nosaltres i pertant pus assegurar que Tomeu i cada una de les vivències que he tingut amb ellformen part del més profund del meu jo.

Moltes gràcies. Tan de bo dins de la meva vida pogués aconseguir omplira les persones com tu m’has omplert.

LES CAMPANADES DEL 2013

2011-12-31T11:30:00.002+01:00

Sent el darrer dia del 2011 lo fàcil és fer balanç, que a més cal fer-ho, analitzar que és el que ens ha anat bé i el que ens ha anat malament i sobretot saber els motius. L’objectiu no ha de ser fuetejar-se sinó treure una lliçó, treure alguna cosa que ens serveixi pel 2012 sinó el 2011 serà un any en blanc. Cal avui brindar per les coses bones de l’any que tots n’hem tingut. Però jo no pensaré en el 2012 perquè en el fons és pensar en demà sinó que aniré molt més enllà em vull transportar al 31 de desembre de 2012 quan ja m’acomiadi de l’any que en unes hores començarem. I ho faré així perquè vull viure l’alegria d’haver aconseguit els propòsits del 2012.Quants propòsits ens fem avui que al febrer ja no queden res? A vegades els camins són durs, són complicats i moltes vegades els anem deixant. Pel contrari si vivim la felicitat de l’objectiu complert ens serà molt més fàcil arribar. Quan un va corrent i li costa a vegades ho deixaria però llavors intenta sentir per la seva pell la sensació d’arribar a la meta en aquell moment torna a tenir energies, forces per seguir i finalment sent allò que s’havia imaginat en els moments complicats.Per tant avui és dia de sentir l’alegria dels propòsits plantejats. Brinda perquè l’any vinent sabré angles, no m’enfadaré tant, aniré al gimnàs o el que sigui, imaginat-ho que no ho has deixat, visualitza els teus èxits i estaràs molt més a prop d’ells. Algú podrà dir això és irreal, potser en part si, però tan com donar per fet que al febrer ho deixaràs perquè ho has fet sempre... el fet de fer-ho sempre no vol dir que si canvies d’estratègia ara toqui fer-ho.Tothom ens planteja un any dolent, dur, amb dificultats, retallades, decisions complicades. Estem en el sistema que estem, de moment ni jo ni tu hem estat capaços de canviar-lo o ho fem aquest any o com a mínim pensem em viure feliç malgrat les dificultats, viurem pensant que els objectius de seguir endavant s’hauran aconseguit. És cert que el futur és una il·lusió i per tant no ens podem ancorar allà sense pensar en el present, però jo voto per viure la il·lusió avui d’allò que els meus resultats recolliran precisament per tenir il·lusió, quan no veus futur, quan no veus cap a on van les teves passes, és quan abandonem el camí i ens sentim perduts. Viu l’alegria dels teus propòsits complerts i notaràs que els aniràs complint. No tenim tot l’any per complir allò que volem sinó que avui ha començat el nostre objectiu

BON ANY 2012 A TOTS. UN PETÓ MOLT FORT. SIGUEM CAPAÇOS DE VIURE’L AMB AMOR

BON NADAL 2011

2011-12-25T08:43:00.000+01:00

Bon Nadal, molt bon Nadal, molt bon dia al revés... he dit al revés?Doncs si... per això és especial elNadal. En una societat, en un món com elnostre on tots valorem a veure qui la té més llarga (des del compte corrent,passant pel currículum, la casa fins acabar per l’aparell reproductor masculí).Avui li donem la volta al món (bé de fet vam començar ahir) i vivim de lo petit,això si, perquè sabem que de les coses petites podem treure les més grans.

I aquest és l’esperit del portal de Betlem, tenir una cosa petita comés un nen i fer la més important de la Història i nosaltres avui, qualsevolcosa es transforma en vital. Ens reunim tots, si falta algú el notem a faltar,quan durant tot l’any hem estat incapaços de saber trobar-nos, fem que els nens siguin el centre d’atencióquan a vegades en segons quins dinars si poguessis te’ls menjaries abans delspostres, aquell dia esperes que et diguin un vers i potser pujats a una cadira,i no ens preocupem si sembla cursi o si no ens hem de pujar en elles. Res noimporta per Nadal o al revés les petites coses es tornen les més grans. Un petó, una conversa, un missatge... No ensfa por parlar d’amor encara que durant tot l’any parlem d’estima o de “carinyo”fins i tot aquest article avui tindrà tot el seu sentit però d’aquí uns dies lagent el trobarà tou.

Tinc la sort de tenir uns fills apassionats del Nadal, no solament delsregals, durant l’any volen veure pel·lícules nadalenques i una dia veiem una onElmo volia tenia tres desitjos i un era que cada dia fos Nadal. Al final tothomacabava fart, de menjar tant, d’estar sempre cantant, de no viure la monotoniad’anar a treballar, de l’escola. Potser és la gràcia del Nadal que sigui unafesta d’un dia... una festa que es va diluint com un sucre en l’aigua, peròquan dura és tan agradable....

Durant l’any ens costa sentir-nos estimats per aquell que està lluny decasa, aquests dies trobem a tothom proper, ens fem abraçades, petons. De fetuna festa religiosa com aquesta ha transcendit totalment el seu fet però no pasla seva essència, això encara ho ha fet més especial. Ningú s’imagina que lagent no creient visqués amb tristesa el divendres Sant i pel contrari és normalviure amb alegria el Nadal, la gent celebra el naixement del nen Jesús sensecreure en ell. La gent es felicita elNadal, malgrat cregui o no cregui, perquè en el fons creuen que és el dia enque el seu nen petit pot sortir a la llum, on sap que pot mostrar amor sensebarreres on es pot recordar de tothom que ha estimat, a tothom que li ha ajudat.On la nostàlgia no està mal vista.

Quantes coses fem avui que no farem durant tot l’any que si les féssimal juliol ens prendrien per gent estranya? Donar cops de bastó a un tronc?Enviar missatges dient a la gent que te l’estimes? Que li desitges un molt bondia? Recitar versos, fer abraçades a gent que potser la veus cada setmana? Veurea tota la família sense enterrar a ningú? M’agrada el Nadal, tenim el cor tou ino ens va tan malament !!!! Tenim principis, tenim amor, estem sensibles, tenimpaciència i fem de lo petit lo més gran sense tractar als més grans com sifossin petits.

Bon Nadal 2011

EDUCAR NO ÉS FABRICAR GALETES

2011-12-20T10:13:00.001+01:00

Aquests dies he estat llegint unllibre que l’he considerat molt interessant, el seu títol és “educar no es fabricargalletas” de Jaume Josa. Aquest llibre em va arribar a les meves mans degut aque el seu autor treballa a la mateixa escola que jo i a més durant moltaestona ha estat el director del centre.

És una sort poder llegir un autor que tens al costat i anar comentant totallò que t’afecta en relació a la seva obra. M’agrada la gent que té ganes de canvi, de millorar, de créixer. Això noés sinònim a ser voluble sinó tot el contrari. Aquest llibre ens crida i ens faque ens adonem de les dificultats d’educar, ja sigui com a pares, mestres osimples persones que podem arribar a influenciar el nostre entorn.

Però ens encoratja a treballar, a modificar conductes, a pensar i canviar. Iens fa que ens adonem que cada dia és diferent que nosaltres som diferents ique la gent a la que hem o volem educartambé va canviant cada dia. Que el que avui val, demà ja no serveix perquè elmón va canviant dia a dia. Quan diemaquesta tasca la podríem fer l’any vinent ja anem tard, perquè els alumnesvolen també lo darrer, el que ara es porta i no podem donar un producte de l’anyanterior

Això implica un gran compromís per part de pares i professors. Estemcapacitats per fer-ho. Com a pare una de les decisions més importants que hepres ha estat on portava els meus fillsa col·legi. No pot ser que una cosa que per mi era tan important, quan ja hanentrat deixo d’implicar-me. Però com a mestre també hem de veure que hi ha gent que fica moltesesperances en nosaltres que ens demanen que eduquem els seus fills i quecanviem i transformem la societat. Però per fer-ho primer hem de voler canviarnosaltres, adonar-nos que igual que metges i advocats nosaltres no hem dedeixar mai de formar-nos, d’educar-nos, d’estar cada dia a la última, de voler créixeri de transmetre tot el que sabem.

Des de que conec Jaume Josa totes aquelles coses que m’ha dit les heintentat ficar en pràctica i el resultat ha estat més que satisfactori. Per tant al llegir-me el seu llibre he vistque ell ho fica en pràctica i que a sobre funciona. Sense cap dubte la pedagogia estàfeta no solament per a que aprenguin els nois sinó també per a fer-nos la vidamés fàcil a tots aquells que eduquem.

Encara fem classes de la mateixa manera que fa 20 anys i ens oblidem que Internetja és aquí que el tenim a les nostres mans amb un mòbil, encara ensenyem lomateix. Quan pensem canviar? Les necessitats són unes altres i nosaltres igual.Diem que el nivell educatiu ha baixat, preguntem-nos si és veritat i el nivellinnovador de cada persona? I el nivell d’evolució de nosaltres? Si moltesempreses s’han adonat que un treballador content treballa més quan farem elmateix amb els alumnes?

Potser aquest article no és gaire bo, potser no us motiva a tots, però l’heescrit per agrair a Jaume la seva tasca com a docent i pel seu llibre. Crec quequan un escriu ajuda a transmetre el seus pensaments i acaba fent la vida alsaltres molt més fàcil.

La majoria dels meus lectors via bloc o facebook són educadors o paresestic segur que els agradarà aquesta obra. Crec que els pot ajudar en la sevatasca diària. És per a vosaltres el meu article. Per nadal és un molt bon Regal.... regalareducació, formació, valors, esperança... un llibre, un petó, amor.

MARATÓ D'ANGLÈS

2011-12-13T06:42:00.002+01:00

Aquest any ja he abandonat definitivament la idea de córrer la marató,no ha arribo de cap manera després de la darrera lesió. Un altre any serà.Tenia ganes però quan no s’hi arriba no s’hi arriba.

Però de cop ha entrat un nou objectiu, aconseguir un nivell B2d’anglès, és a dir, aconseguir el First Certificate. Per a molts, tots aquells que parlen bél’anglès ho deuen veure com quelcom molt senzill, per d’altres, com el meu cas, és quelcom molt, potser massa complicat. De fet sé queho tinc complicat, però no pas impossible. L’objectiu no és un altre que anarpujant el nivell per tenir-ne un on no representi una gran dificultat donarclasses en anglès.

Ara per ara m’adono que sento més dificultats davant d’un repteintel·lectual que no pas per un físic com va ser la marató. Però no perdol’esperança, tot el contrari, sóc optimista i considero que si m’anés malamenten el fons sé que no seria un fracàs del tot ja que el meu nivell d’ara segurque serà pitjor que el d’aquí uns mesos.

El motiu del meu escrit és aprofitar aquest bloc per generar uncompromís. Tot allò que no es deixa per escrit moltes vegades no serveix perres. Ara m’obligo més fent testimonis atots aquells que puguin llegir els meus articles.

Ho aconseguiré? Ja es veurà, ara per ara el meu nivell no s’assemblaper a res al que hem fa falta, per tant sé que tinc molt de camí percórrer. Però crec que el no ja el tinc, que pot passar que soni a flauta? O al contrari que finalment em faltiper arribar? Doncs ho provarem el proper any . Al final del que es tracta no éssolament d’un paper (que en aquest cas si que és important) sinó d’aconseguirun nivell, de sentir-se còmode i sobretot d’atrevir-se a donar classes ambanglès.

Si senyors, perquè jo ho crec,quan dono les meves classes penso, i com voldria que les rebessin els meusfills? Com voldria que me les donessin ami? I no vull res que sigui somnífer, no vull res que no em cridi l’atenció ivull fer coses que serveixin pel futur i ens agradi o no en un món tanglobalitzat l’anglès és bàsic per a tothom. Que segurament és un signe més delimperialisme que vivim, segurament, però això no fa que als nostres alumnes noels haguem de preparar. I per fer això primer ho hem d’estar nosaltres.

No sé que passarà amb el meu futur a la meva escola, de fet tinc unarelació laboral diguem no gaire estable. Però jo ara per ara penso, que pucdonar? Que haig de poder donar-li i sobretot com seria el millor professor delmón. Quines coses faria? Quina formació tindria? Com es desenvoluparia? Doncs sijo considero que per ser el millor hauria de fer totes aquestes coses, queespero per començar a actuar com ell? Volem ser millors però estem dins el llitesperant que aparegui una verge perfer-nos canviar. Apuntem quin és el punten el que volem arribar, apuntem els nostres objectius i elaborem un camí, itreballem-lo. I això va molt més enllàde la vida professional, com vull ser com amic, com a persona, com a parella, com a pare, etc. Com seria un bon pare, bon amic, bon..... comactuaria segons jo? Quines característiques tindria? Doncs... que espero aactuar com si realment fos ell? Si el que vull ser és un bon mestre que esperoper començar a actuar com si ho fos?

Crec que ara comença una nova marató la del first Certificate. Hoaconseguiré? Ja es veurà, potser el camí no serà fàcil però espero aconseguirel títol i sobretot el nivell.

TOT S'HI VAL EN NOM DE L'ECONOMIA?

2011-11-29T10:54:00.001+01:00

Quan estudiàvem a l’escola ens parlaven que fa molts anys van haver granspersonatges de la història que van morir en nom de la religió. Tot si valia per tal de respectar el bon nomde Déu i el que ell volia. Tot era correcte, encara que es tractés de matarpersones per ser considerades heretges o bruixes. Quan ho estudiàvem ensficàvem les mans al cap pensant com l’home era capaç d’arribar a segons quinsextrems a partir d’una idea fanatitzada.Van morir grans personatges, d’altres es van salvar simplement per por a sercremats i dir que estaven errats. Amb eltemps tots hem estat conscients que en nom de Déu, de la religió es van feractes que precisament anaven en contradels principis de qualsevol religió és a dir l’amor.

Torquemada era el gran inquisidor, imolts el van acompanyar en els seus actes. En el fons no podem ser crítics enla seva persona ja que ell feia el que creia que havia de fer per conservar el principi, segons ell, més benaurat del món.La fe Catòlica. El podem criticar com tots aquells que el van seguir. Durant anys i anys que va durar la Santainquisició

El problema en el fons no es que existís la Santa inquisició sinó que nohàgim aprés res d’ella. Estem en el segle XXI i és evident que la religió en elmón occidental ha perdut força. Ara no cremaríem a ningú per parlar malament oen contra del catolicisme però hem fet una cosa pitjor. Hem substituït laReligió del segle XV per l’economia del segle XXI, i el paper que ocupava la Santa Inquisició ara la formen elsministres de finances.

De cop en nom de l’economia tot s’hi val, en nom de les finances acceptemactes més que dubtosos èticament. En nomde l’economia molta gent accepta feines que no vol fer, simplement perquè calviure, en nom dels diners paguem sous als nostres treballadors que sónirrisoris, sabent que abans de començar el mes aquella persona que m’estàajudant al meu benestar jo no li dono benestar perquè no podrà pagar tot allòque necessita per arribar a final de mes.

En nom de l’economia diem que és positiu retallar drets i retallar benssocials per així mantenir-los, si us plau, si els retallem no els estemmantenint. Diem que baixem sous per salvar l’empresa i quan passen els anysveiem que els sous rebaixats tan sols serveixen per reduir les indemnitzacions.

Ens hem passat, i jo el primer, pensant que els diners ho eren tot. I totho hem contat segons els diners, mirem sempre el que ens gastem, el que tenim,i quin valor tenen els diners respecte allò que gaudim, allò que ens fa sentirbé?

El dia que abandonem els diners com el centre del món aquell dia podrem ferel gran canvi. En nom dels diners no podem tractar a malalts de primera, amb laseva mútua, i de segona que paguen una sanitat cada dia més precària perquè nohi ha diners. En nom de l’economia nopodem fer universitats ni escoles per rics i d’altres per pobres.

En nom de l’economia no podem deixar cremar il·lusions, somnis i projectes,no podem fer ciutadans de primera ni de segona i no podem valorar el nostre temps.

Quan dono classes d’economia als alumnes el primer que els hi dic és que l’economiano ho és tot. Que d’acord que ensenvolta perquè tot el que tenim al costat ve d’una empresa però això no ensdona dret a valorar-ho tot segons els diners.

El més preciat que tenim és tot allò que no es pot valorar en diners, queés l’amor cap a les persones, quan més apreciem una cosa menys valor econòmicté. Quan menys valor econòmic li donem al nostre modus vivendi (no pas perquè no ens faci falta sinó perquèen el fons decidim treballar perquè ens agrada no pas pel que guanyem) mésvalor li donarem. Quan menys valor econòmic li donem a la vida, més ensagradarà.

Si el resultats d’una empresa es miressin per l’estima dels treballadors,la dels seus clients, pel servei, per l’amor que donen segur que fins hi tot elresultat econòmic seria millor. El lucre, l’ànim de lucre que porta la majoriade les empreses i la nostra vida diària ens ha porta a recordar-nos que el diade la nostra mort ens preguntarem si hem estimat no pas si tenim molts dinersper una caixa més bona.

CLUB SUPER 3

2011-11-03T10:45:00.000+01:00

La setmana passada molts vam tenir l’ocasió d’anar a la festa del club Super 3. Durant la festa vaig estar escoltant les cançons i em van fer pensar molt.

Som conscients del que ens diuen les lletres? Les escoltem i intentem ficar-les en pràctica amb els nostres nens? I amb nosaltres mateixos?

Som la barreja de molts ingredients,
com la recepta d'un mestre cuiner,
tots amb toc original, granets de sucre i granets de sal.
no vulguis mai semblar el que no ets,
creient que així agradaràs molt més.
només et cal saber que ets especial,
ets únic i com tu no n'hi ha cap.
mira dintre teu, a veure que hi veus..
tos som súpers tots som grans,
siguem petits o gegants,
tots som tan originals,
no hi trobareu pas dos d'iguals.
tos som súpers tots som grans,
siguem petits o gegants,
tots som tan originals,
no hi trobareu pas dos d'iguals.

mira dintre teu, a veure que hi veus...
hi ha cordills i motors, un sac amb records,
també hi pots trobar un tros d'entrepà,
un pot de colors ple de somnis i pors,
guardada del cor la clau de l'amor
i gotes d'orgull per fer brillar el ulls,
tos som súpers tots som grans,
siguem petits o gegants,
tots som tan originals,
no hi trobareu pas dos d'iguals.
tos som súpers tots som grans,
siguem petits o gegants,
tots som tan originals,
no hi trobareu pas dos d'iguals.

tos som súpers tots som grans,
siguem petits o gegants,
tots som tan originals,
no hi trobareu pas dos d'iguals.
tos som súpers tots som grans,
siguem petits o gegants,
tots som tan originals,
no hi trobareu pas dos d'iguals.

Fixem-nos com la cançó ens convida a que siguem autèntics que no intentem ser el que realment no som, que intentem expressar-nos amb les nostres qualitats i els nostres defectes. I que ho fem sense pors sense cap por... Sense cap por com la cançó principal de la festa uh oh no tinc por

A les dotze de la nit
quan hi ha lluna plena
penso que és un bon moment
per fer una gran festa.
Les pel•lícules de por
a mi em diverteixen,
el misteri no existeix
quan el descobreixes.

Sempre tinc curiositat
per l'obscuritat.

Estic sola en la foscor
i res no m'espanta.
Aprofito per pensar,
per imaginar-me
laberints a on aniré
a buscar els meus somnis:
tard o d'hora els trobaré
perquè no hi ha res...

que a mi em sembli aterridor.
Uh, oh! No tinc por!

Les llegendes i els enganys
són les estratègies
perquè et sembli fosc i estrany
el que no coneixes.
Jo investigo el que no sé,
faig marxar el fum negre.
Si feu llum allà on és fosc,
veureu els colors.

Heu de dir-vos, com faig jo:
Uh, oh! No tinc por!

No tinc por de res,
ser valenta és molt millor
que tenir força.
Sé que he de lluitar
per no deixar escapar
tot el que la vida em porta.
Ni del fred ni la calor,
Uh! oh! No tinc por!
Ni del fum ni la foscor,
Uh! oh! No tinc por!
Ni de monstres ni de llops,
Uh! oh! No tinc por!
Uh, oh, no tinc por!

Novament el club Super 3 ens convida.. o convida a fer els nens allò que nosaltres moltes vegades no ens atrevim… les pors ens superen. Quantes vegades ens limitem perquè tenim pors? Quantes vegades les pors a un futur que no arriba ens impedeix veure el present que tenim davant? Quantes vegades el ser agosarat ens ajuda? Quantes vegades quan superem l’espai on ens sentim segurs descobrim un món molt millor? El nen quan és petit no vol deixar mai de prendre el pit de la mare perquè es sent segur quan és més gran li diem que deixi la farineta per mastegar i ell no vol.. ell es sent segur i ara a nosaltres si ens donen a escollir entre una farineta i un entrecot la majoria preferim mastegar.... doncs adonem-nos que el club super 3 ens convida a donar passes com les que els hi demanem als nens perquè després no voldrem tornar enrere.

A la festa del club ens donen dues receptes per millorar una adonar-nos que som supers, que som millor del que ens pensem, que som autèntics, que no cal buscar ser com un altre i que si a sobre som capaços de superar les nostres pors, aprenem a viure, a navegar per camins que no són coneguts viurem noves experiències que seran molt millors que les que ens dona la nostra tranquil•litat.

L’altre dia parlava als alumnes sobre la pel•lícula del dia de la marmota. Quantes vegades per por preferim viure un dia avorrit, sense res, clavat al dia anterior simplement per por als canvis? Atrevim-nos.. fem allò que els hi diem als nens, fem allò que els hi cantem... JO SÓC SUPER.... I UH OH NO TINC POR

L'`ÈXIT COMENÇA A LA VOLUNTAT

2011-10-20T15:12:00.001+02:00

Darrerament corro molt menys, no és un tema en el fons de falta de temps, sinó de destinar-lo a d’altres coses. A vegades ens guanya la mandra, ens surt el cansament, o simplement dedicar els esforços a d’altres activitats. Avui de cop he trobat un escrit. I he cregut oportú publicar-ho. Perquè en el fons quan volem fer una cosa, és quan comencem a fer-la. En el fons corro quan realment decideixo córrer, quan tinc motiu per fer-ho. Quan crec que seré incapaç de llevar-me és quan no ho aconsegueixo.A la vida ens passa igual. Quan decidim viure-la i gaudir d’ella és quan la vivim i pel contrari quan pensem que no val res.. és quan la deixem escapar. Ens cal viure amb alegria perquè tenim un do, tenim la sort d’estar vius i de sentir l’energia al nostre cos. Viure amb pena i com si res, viure sense donar valor al dia d’avui és morir... és perdre el temps, és regalar el més important que tenim. No podem evitar que ens passin coses però si com prendre-nos-les, una caiguda pot ser una lliçó o un accident. Un mur pot ser una barrera o la força que ens cal per tenir clar què és tot allò que volem. I què volem? Cap a on anem? Pensem somiem i caminem perquè la vida és genial malgrat a vegades plogui, perquè la pluja ens ajuda a créixer.

Si penses que estàs vençut, ho estàs.
Si penses que no goses, no ho faràs.
Si penses que t’agradaria guanyar però no pots,
no ho assoliràs.

Perquè al món trobaràs
que l’èxit comença amb la volunta humana.
Tot està a l’estat mental.

Perquè moltes curses s’han perdut
abans d’haver-les corregudes,
i a muntó covards han fracassat,
abans d’haver encetat llur treball.

Pensa en gran i els teus fets s’acrexeran.
Pensa en petit i quedaràs arrere.
Pensa que pots i podràs.
Tot està a l’estat mental.

Si penses que vas amb avantatge, hi vas.
Has de pensar com és menester per enlairar-te.
Has d’estar segur de tu mateix,
abans d’intentar guanyar el guardó.

La batalla de la vida no sempre la guanya
l’home més fort o el més lleuger,
perquè tard o d’hra, el guanyador
és qui creu que pot fer-ho”.

(Joseph Rudyard Kipling, 1865-1936, poeta i novel•lista angloindi).

STEVE JOBS

2011-10-06T07:35:00.001+02:00

Avui m’he llevat amb la intenció de parlar sobre una persona que va sortir a la tele la setmana passada i m’he assabentat de la mort de Steve Jobs, precisament ahir que parlava d’ell a classe. He agafat i he volgut veure el vídeo que va realitzar a la Universitat d’Stranford que sense cap dubte després de veure’l per primera vegada em va canviar la manera d’entendre aquesta persona.Sense cap dubte Steve Jobs serà recordat pels ipods, pels iphones però per mi em va demostrar molt més en el seu discurs. Malgrat morir jove ell des de sempre ha viscut com si el darrer dia fos el darrer, intentant treure el màxim suc a la vida i això és el que li ha fet tenir èxit en tot allò que ha fet. Ha estat una persona capaç de veure dins seu els somnis, veure allò que volia fer i tan sols ha hagut de ficar-se a treballar, com si d’un joc es tractés, per ser un triomfador. Ha estat una persona capaç de caure però ha sabut aixecar-se de nou i ser més fort i millor del que era abans perquè ha aprés grans lliçons en el camí que anava del cel al terra i a sobre ho fa i sense rancúnies, sense passar comptes amb ningú. Sense cap dubte ha elaborat una vida amb grans ingredients, ell ha estat un triomfador però no pas per fer un iphone sinó per com ha aconseguit el seu èxit.No tinc cap dubte que avui el cel està més a prop de nosaltres que fa uns dies i en poc temps algú es deixarà per casualitat en un bar un mòbil amb el que podrem parlar amb tots aquells que ens han deixat, si jo pogués parlar amb Steve li diria que m’expliqués coses, anècdotes, per veure les coses que puc aprendre. La meva vida potser serà igual amb o sense iphone però si aprenc a viure el dia d’avui com el darrer, a ser agosarat, a no tenir por per caure perquè sé que tinc el coratge d’aixecar-me de nou, potser si que la meva vida estarà canviant. Quan algú es mor sempre es sent l’expressió, no som res... doncs si, si que som i som molt. Cadascú de nosaltres pot passar per aquest món com si res, o dir que no.. que pot ser important per la humanitat, que pot fer canviar coses... que pot millorar per fer un món millor. No podem passar per aquí deixant les coses igual que les hem trobat i tan sols depèn de cada un de nosaltres. No puc esperar de l’altre per fer del món quelcom que hagi pogut somiar, sinó que haig de ficar-me mans a l’obra. Com somio jo el món? Com crec que ha de ser? Com voldria que fossin les coses quan jo hem morís? I que espero començar a treballar per això? Potser avui és el meu darrer dia de vida... quants es lleven sense saber-ho i els succeeix? Sense cap dubte Steve Jobs amb el seu discurs ens encoratja a lluitar per fer realitat els nostres somnis, a treballar pel que somiem perquè l’èxit depèn dels nostres somnis i de la nostra capacitat de treballar per fer realitat el que hem pensat.Crec que avui és un dia molt gran, lamento malgrat això la mort d’Steve Jobs, perquè el món ha perdut un gran somiador, una gran persona de la que tothom pot treure coses positives. Hi ha gent molt gran que al seu cantó ens fa sentir molt petits. Steve ajuda’ns allà on siguis a seguir somiant, a treballar per fer realitat els nostres somnis, a seguir creixent, a ser atrevits i a ser tenaços per fer realitat cada un dels somnis que ens hem proposat.Gràcies

JOAN ANTONI MELÉ I TRIODOS BANK

2011-10-04T06:35:00.000+02:00

Avui és un dia especial, per fi ho he aconseguit.. m’he aixecat a les6.... feia molt de temps que el despertador ho feia però no l’acompanyava. Hointentava però no podia, hi havia una força que m’empenyia a seguir dormint, lason ha guanyat durant massa temps al bloc o anar a córrer. Però avui això ha canviat, però per què? Comsempre he dit, el que fa que ens dormim, el que fa que no tinguem forces, és lafalta de motiu motivador per donar el pas del llit. Si hi ha alguna cosa queens motiva, no tenim problemes, el tema és trobar allò que ens ajudi a vèncerla mandra. I avui ho tenia clar. Un parlaré de Joan Antoni Melé Subdirectorde Triodos Banc. Dissabte passat vaiganar a una trobada dels quinze anys dels estudis d’economia i empresa de laUOC. Per celebrar-ho van fer una trobadaal Caixaforum i van portar de convidat a Joan Antoni Melé subdirector deTriodos Bank que va fer una conferència que va aixecar elsaplaudiments de tothom. Cal reconèixerel pas que fa la UOC al convidar una persona com ell, ja que el més fàcil i elque s’espera és portar a algú que parli de política econòmica, de crisi,retallades i de maximitzar el benefici i en cavi s’atreveixen amb ell, unapersona que ens parla d’amor, de principis de valors, de sostenibilitat iecologisme.

La xerrada em va fer pensar molt, novament xoco amb els valors, amb elsprincipis, on són? On acaben els meusprincipis? Estic preparat per realment estimar a tothom? Estic disposat aacceptar que si apliquem certs valors a la nostra vida potser em costaràdiners? Si diners, per exemple, si decideixo comprar productes que darrera nohi hagi cap explotació, potser hauré d’acabar comprant comerç just, per tantpagaré el cafè i d’altres productes el doble de cars. Estic disposat nosolament a dir que aquest home és bo i que m’ha agradat el seu missatge a anarmés enllà i decidir perdre diners peròviure aplicant una sèrie de principis que vagin més enllà d’escriure un bloc?

Realment el Senyor Melé va ser molt convincent, convidar-nos aabandonar la teoria de l’oferta i la demanda com a reguladors del mercat, fer-nos adonar que el creixement econòmic noens està portant la felicitat, que alguna cosa falla quan els països mésdesenvolupats tenen aquestes tasses tanelevades de suïcidis. Ens hem dedicat tan a créixer que no hem pensat enmadurar.

En el fons obrir un dipòsit i tenir els diners allà és lo fàcil, no éscomplicar-se la vida, d’acord és donar un pas, és dir vull tenir els diners en una banca ètica. Molt bé és u primerpas, més o menys actiu, però lo complicat ve després. Parlar d’amor no és parlar de religió, ésparlar de la nostra essència. I joaquests dies entrava en contradicció amb mi mateix. Quan una persona intentafer negoci és amor? Quan un té baralles és amor? És complicat en el dia a diasentir amor per tothom, en especial per aquell que ens costa entendre’ls osimplement topem perquè els nostres caràcters són diferents.

Antoni Melé ens presenta un somni que es pot fer realitat, aplicarl’ètica a l’economia, però no solament a les grans empreses sinó al dia a dia,a la nostra petita vida. Ens convida aobrir els cors i formar part d’una revolució econòmica i social on el queguanyi sigui l’amor, principis, valors. Aquest home dissabte em va copsar, però no solament a mi sinó als molts que hi havia en aquella sala. Cal felicitar a la UOC pels seus quinze anys,per haver-se atrevit a portar-lo a ell i felicitar-lo pel seu missatge, per sertan agosarat i en el fons per confiar en nosaltres al creure que podem fer unmón millor

LA MERCÈ 2011 (AIXERCAR-SE DESPRÉS D'UNA CAIGUDA)

2011-09-18T07:27:00.000+02:00

Com m’ha canviat la vida des del darrer dia que vaig escriure en el meubloc. Des d’aquell dia tot ha estat diferent. Jo portava temps volent canviarde feina, cansat de viure en un món on no em sentia a gust, però el que noesperava és que m’acomiadessin, de copla meva vida va canviar i em vaig sentir com si baixes d’un tobogan sense saberon aniria a parar i no veure on em podria agafar. Quan portava dos dies al’atur vaig intentar sortir a córrer i el meu cos o cap van dir no. Ho vaigintentar i no vaig poder, des de llavors la meva capacitat d’aixecar-me a lessis es va convertir en un miratge i tansols s’ha produït quan havia de treballar . Si treballar. Passat un mes i migja tenia una nova feina, cosa que em puc sentir afortunat veient com estan lescoses, però diguem que aquell in-pass va ser molt dur, ho va ser perquè em vaigtrobar que si volia seguir a la UOC havia de tenir una feina però la quetindria no em motivava gens. A aquella feina els hi estic molt agraït perquè avegades quan portem molt de temps fent coses i sempre de la mateixa manera enspensem que és que sempre són així i per tothom i és quan surts que veus que no,que a vegades no som.. sinó que fem o estem.

Finalment em va sortir una feina en una escola, se m’il·luminava lavida quan sortia l’opció que volia, em van trucar d’altres llocs però ho teniaclar, era la meva oportunitat, és per una substitució, però val la penaarriscar. Abans del meu acomiadament tenia clar cap a on volia anar i aradesprés del sotrac i encara amb el xoc endins tinc una oportunitat i l’agafoamb els ulls tancats.

Ara penso i analitzo tot el procés, i sort he tingut del meu optimismeque m’ha ajudat i no perdo l’esperança de per què no que s’allargui lasubstitució. I avui em llevo aviat per anar a córrer, per fer la cursa delMercè, sabent que no estic preparat, que després de tan temps em costarà fer10km. Però sé que no haig d’intentar,haig de començar a entrenar, tornar a guanyar el pols a la mandra i demostrar-mea mi mateix i als meus que es pot començar de 0.

I això és el que faig avui, començar per la cursa més complicada que hetingut amb temps i demostrar-me que malgrat el patiment cal seguir caminant.Que si, que he caigut, que m’he fet mal però que ara des del terra el que emcal és aixecar-me. Això si que m’he adonat que en els moments de foscor sobretot m’he pogut agafar del meuoptimisme, potser massa gran, però era allò que em deia, me’n sortiré. No sé quin fins punt n’he sortit del tot,perquè cal donar a la família una estabilitat, però com a bon somiador, ara delque es tracta és de demostrar el que un porta dins i després que els demés ho tinguin difícilper dir que no pots continuar.

Avui em costarà, ho sé, em sentiré com la primera vegada que vaig fer10 km, o els darrers de la marató, però us puc assegurar que aquests dies n’hecorregut una pitjor i ara em llevocontent, em sento feliç i dono gràcies per l’escola, pels alumnes, per la fe,per l’optimisme, per mil coses i persones que m’ha ajudat a estar on estic.Tinc a les mans un regal de Déu, em sento acompanyat. Estan com estan les cosesdues feines en 4 mesos, i una la volia abans del maig i encara no creiem en elsmiracles?

Lo Important no és com caus sinó com t’aixeques, doncs avui dono un pasmés per aixecar-me

EL PRINCEP QUE VA PREFERIR UNA GRANOTA ABANS QUE UNA PRINCESA

2011-05-11T07:27:00.003+02:00

Fa dies es va celebrar la boda del fill de la Diana de Gales i en Carles d’Anglaterra, em preguntava com deuria ser el moment en que el pare li deuria parlar al seu fill, què li deuria dir?. Sempre hem vist i de fet tot o quasi tot el món l’ha vist, com el dolent d’una pel·lícula, la que va crear el dia que es va casar amb Diana de Gales.

Ell més lleig que pegar-li a un pare, s’havia casat amb una noia molt maca, tot era una història fantàstica, la bella i la bèstia en format reial, però aquí hi havia un problema, ell s’estimava una altra dona, però clar al ser tan poc agraciada l’altra persona, no es podien casar, imagineu-vos la propera reina d’Anglaterra, amb una cara semblant als germans Calatrava, era evident que s’havia d’evitar.

La princesa de Gales en quatre dies es van convertir en la princesa del poble i ell va començar a entrar en profunda decadència, cada dia més enamorat d’una altra. Va tenir fills i ell seguia enamorat d’una altra. I un dia es va descobrir el pastís, i clar a qui culpar és evident al príncep lleig i l’amant amb cara de granota. Ells havien trencat la història de la bella i la bèstia.

Però algú s’ha ficat en el cos o la ment d’aquests enamorats? Evidentment que no es va portar bé el príncep, evidentment que no va ser valent al dir no vull la Sra Diana per esposa, però de covards el món n’està ple, o com ens definim nosaltres?. Però hi ha algú innocent? Era “vox populi” que ell estimava una altra dona, per què la princesa ho va permetre, potser és que a tots ens agradaria ser rei o reina d’Anglaterra? El que si que està clar és que en aquesta història al final tots acabem jutjant i com gran història d’amor i desamor fem bons i dolents i a qui fem bo? A la noia guapa, la que ven i no pas als lletjos que s’han estimat tota la vida, fins al punt que a dia d’avui estan més a prop de renunciar a la corona que no pas al seu amor.

I en el nostre judici perquè em fet bons i dolents? Segons el meu punt de vista ho fem sobretot perquè estem influenciats, veiem les coses com volen que les veiem, si tu veus les coses sempre iguals al final te les acabes creient. Si et van dient que ets el millor cada dia al final t’ho creus, si escoltes cada dia el mateix canal de la radio, veus els mateixos programes, llegeixes el mateix diari i escoltes les mateixes persones, acabaràs veient la realitat d’una forma sesgada, tot será segons ells ho veuen. I sinó només cal veure aquests dies amb els Barça-Madrid, com pot ser que si ets del Madrid veus les jugades d’una determinada manera i si ets del Barça d’una altra? Estic segur que si parlo amb aficionats de cada un dels equips diran que ells tenen la veritat absoluta i són els altres que manipulen, que inventen i que enganyen.

No sóc un revolucionari, i hem d’admetre la realitat, formem part de la massa manipulable, podem anar en contra d’ells, però fins hi tot, els antisistema formen part del sistema. Jo crec que en el fons el que hem de fer és acceptar-lo i potser adonar-se que les veritats no són absolutes. En el fons sempre coneixem una part de la persona i mai ens preguntem els motius que hi ha per a que una persona actuí així, potser arribarem a la conclusió que no hi ha gent dolenta, sinó dèbils que es deixen vèncer. No existeix en el fons la gent bona total i la dolenta sinó accions que poden fer mal. Camila sempre es va estimar al príncep, realment era dolenta? Deu ser molt dur no poder actuar lliurement, deu ser molt dur que t’hagin tirat pedres pel carrer per estimar una persona. El temps ha demostrat que el vertader amor era aquell, i no pas el del conte de fades i després d’això encara ens atrevirem a jutjar, a dir que el nostre veí és bo o dolent? A dir que en una parella un és el que actua correctament i l’altra s’equivoca? No hi ha bons ni dolents, ni contes de fades que siguin reals. Cal tornar a llegir els clàssics, redescobrir el mite de la caverna i adonar-nos que veiem son ombres i ens imaginem que és la realitat, aquella realitat que per educació o per simpatia hem cregut veure

SOMIEM

2011-04-27T07:35:00.001+02:00

Somiem, tots hom fem, una cosa és si després ens recordem o no. Molts ho fem a la nit o fins hi tot durant el dia. A vegades es compleixen, d’altres lluitem per fer-los realitat. Ens preguntem que faré avui perquè el dia s’assembli més a un dels somnis que he tingut? Treballo per fer-los realitat? O potser millor que no es compleixin? A vegades els somnis ens conviden a deixar-ho tot, començar de 0 i deixar el nostre espai de comoditat, tenim una zona que la coneixem, no ens movem, on ho tenim tot controlat i malgrat ens queixem, ens fa tanta por abandonar tot allò que tenim, que preferim viure de forma més mediocre abans d’arriscar per complir molts dels nostres somnis. Tenim tants lligams que ens fan difícil prendre nous camins, i no parlo de lligams de família, que hi són evidentment, sinó d’altres, econòmics, materials, que ens impossibilita volar cap un món on es compleixi allò que hem somiat.

Hi ha gent que diu que més val que els somnis no es compleixin perquè llavors descobrim que no són tan macos com ens havíem imaginat, potser si... potser no, jo crec que tenim tanta por a lo desconegut que pensem que allò que farem serà dolent i a vegades no podem admetre que ens amaguem dins de la mediocritat de la nostra vida, acceptem qualsevol cosa, ens instal·lem en un món desagradable i ens acostumem a ell, simplement per por a canviar. Potser per això ens agrada a molts dormir, perquè és en aquell moment que ens sentim més feliços i sense por a res.

PASQUA 2011

2011-04-26T07:09:00.001+02:00

Avui em desperto i em sento content i orgullós, sóc feliç de sentir-me Cristià i de viure un esperit dins meu, de sentir dins meu l’esperit de la Pasqua.

He tingut surt a la meva vida de poder haver viscut dins d’aquests paràmetres, d’haver estat educat així i d’haver estat acompanyat per amics genials en aquest camí.

Em sento una persona afortunada per poder haver sentit dissabte nit a Les Avellanes, l’alegria de Déu ressuscitat. I em sento en el fons també amb una responsabilitat

-Molt bé Senyor Plana vostè ens fa saber de forma clara en aquest bloc que és Cristià i on més ens ho mostra? I potser aquí està l’error els Cristians o potser tan sols meu, ens hem cregut que això és fàcil o simplement ser-ho és no fer res, i jo el primer. Ser-ho no vol dir pas o no vol dir solament anar a missa, sinó del que parlem és de donar amor, saber perdonar als altres, ser un lluitador, tenir bona fe, tenir principis. Ser Cristià està per sobre de la Moral de l’Església, no vol dir callar i acceptar tot, sinó en el fons ser un revolucionari, on pretens entendre el del costat, anar amb qui t’ha fet mal, en no ser egoista.

Durant anys porto llegint llibres d’hinduistes, d’altres orientals, i molta gent ha fet com jo, hem vist en el mon oriental un món fascinant, que ens apropava a dins nostre i on cercàvem una tranquil·litat que el món occidental, pro-cristià, no ens donava, en el fons hem cercat a d’altres llocs el que dins nostre portàvem i que no veiem, ens ha estat més fàcil veure gent llegir llibres de xinesos que no pas, la bíblia i aquell que ho feia el sentíem un il·luminat, però això ens ha passat a tots, fins i tot els més creients.

Potser és l’esperit de Pasqua, serà el que sigui, però em sento fort avui per cridar que em sento feliç i orgullós de sentir dins meu el Déu ressuscitat. Perquè Déu ens ensenya el dia de Pasqua que no podem caure en el desànim, que hem de treballar i seguir lluitant, que els somnis es compleixen. La Pasqua ens dona energia, forces per vèncer, per somiar i el que és més important per fer realitat els nostres somnis.

Vaig tenir la sort de viure la nit de Pasqua amb grans amics i familiars, en tot moment vaig sentir la presència dins meu d’en Maine i vaig poder compartir-la amb una gran amiga com és la Nani. Hi ha gent que són un aire fresc, però no solament dels que t’acaronen la cara, sinó dels que entren profundament dins de tu. Tinc la sort a la vida de conèixer-la i veure en ella una gran capacitat de somni, però no solament això sinó d’agafar els seus somnis, transformar-los en un projecte, en un treball i de fer-los realitat. Tenir aquesta capacitat és genial perquè si l’alçada dels teus somnis és baixa, com serà la de la teva vida? La del teu esforç? De les teves il·lusions? En la seva pàgina www.naninavarro.com podreu veure quadres, descarregues, cadiretes, però lo millor de tot és veure somnis fets realitat, de la mateixa manera que fa un any en Ferran feia igual amb el seu diccionari i és convertia en un best-seller. Tots han somiat i han fet realitat allò que creien.

No em sento ni em puc sentir un bon Cristià, els meus actes no van acompanyats precisament dels preceptes principals cristians, no he estat a l’alçada del amor als altres, del perdó ni la humilitat, he demostrat que sóc dèbil i fluix i cal acceptar-se com és un i aprendre per sobre de tot que si jo sóc així també els altres són o poden ser de la mateixa forma de ser. Ni bons ni dolents, simplement dèbils, on ens venç el mal humor, l’egoisme i la desil·lusió. Però tot cal treballar-ho i acceptar-se i però no per això no intentar millorar i créixer. Dissabte vaig poder veure com tot a la vida és possible que els somnis es poden fer realitat. Com cal cridar fort que em sento Cristià i viure en el somni de viure amb l’amor dels demés.

EL MESTRE DE TAI-CHI

2011-04-11T07:34:00.002+02:00

Fa uns quinze dies estàvem dinant al forn unes sis persones, en aquell moment s’apropà el professor de Tai-Chi del gimnàs i em va començar a parlar dient-me si es podia asseure al costat, jo li vaig dir que si.

Fins aquell dia, jo havia vist en ell un personatge frikie el que anomenava follet tortuga. Tot anava de broma per part meva, els demés van decidir que no volien parlar amb ell, ja que diuen que té cara de boig, i de cop em digué part de la seva vida.

Em va explicar com ell treballava de secretari judicial, que anava molt estressat, però malgrat això seguia amb la seva tasca. Va començar a fer Tai-Chi i va començar a gaudir, a descobrir un nou món on li fluïen les energies, on passava hores, on es sentia feliç i realitzat. Un dia va anar al jutjat i va dir que ho deixava. La gent el mirava amb cara estranya i a més, ho feia per anar a fer de professor de Tai-Chi.

Després d’aquell canvi han passat anys i el que li sap greu és potser no haver-ho fet abans, perquè ell és feliç i em va fer la següent reflexió, molts van pel món amb una motxilla plena de pedres i no poden ni caminar, hi ha qui la portarà tota la vida i ni s’adonarà, d’altres que adonant-se la seguiran portant i d’altres que quan hagi passat un temps que la van deixar, miraran enrere i diran jo portava això?

El professor de Tai-Chi em va fer pensar molt i vaig treure moltes conclusions, la primera és la facilitat que tenim en jutjar a les persones i ho fem a partir dels nostres valors, les nostres creences la nostra vista, tenint la falta de modèstia que la nostra mirada és la universal, la real, que els nostres principis són els adequats. I no ens adonem que nosaltres en el fons veiem les coses perquè ens han educat a veure-les així.

Decidim qui són els normals i els frikies, els que estan o no bé, i potser cal parlar amb els bojos, perquè en el fons tan sols veuen el món des d’una altre perspectiva, i a vegades, les coses són diferents segons des d’on les miris o un cilindre es veu igual des de d’alt que des d’un cantó? Potser si escoltem els valents podrem descobrir noves visions, del món. Quan la gent actua de forma diferent a la nostra, quan pensa diferent donem per fet que està boig, que s’equivoca. Però i si estem en un món on és el boig que ens diu que allò són molins enlloc de monstres?

Novament em trobava amb un valent que era capaç de començar de nou, canviar de professió per sentir-se realitzat en la seva tasca, en sentir-se un sol element entre ell i la seva activitat laboral i tornava a veure el seu element dins.

Com no la història de la motxilla em va fer pensar i molt, adonant-me que és així que anem carregant pes, pes i molt pes, sense adonar-nos que hem de viure amb poc i lleugers. Masses càrregues, molta pressió, sense veure en el fons la felicitat del dia a dia. Avui dilluns a treballar, quan sortim de la porta agafem la motxilla que pesa tant? Quin sentit té? Per pagar un pis que no podem gaudir perquè ens pesa massa una motxilla i ho vivim amb angoixa? La vida ha de ser senzilla i viure-la amb felicitat, amb amor.

Darrerament estic tenint mals dies, la motxilla pesa com no ho feia amb anys, cal aturar i pensar, adonar-me dels meus errors, que són masses, veure els meus camins i prendre decisions i tenir clar que el que importa és el sentir, viure és sentir. Ser feliç dins teu i fer que els demés ho siguin al meu costat. Potser aquest és el propòsit de la meva vida.

Potser si que estic boig o potser ho està el mestre del Tai-Chi, o potser ho està el que porta la motxilla plena i no s’adona que avui pot ser un gran dia.

M'OMPLE EL DIPÒSIT AMB UN PARELL DE MORTS?

2011-03-22T07:42:00.002+01:00

Hi havia una vegada un home que era considerat un assassí i era president de Líbia que durant els anys 80 era tan dolent, que va pagar uns homes per a que fessin explotar uns avions a Gran Bretanya. Posteriorment els EEUU van decidir atacar-ho causant-li fins i tot la mort d’un fill. Els anys van passar i de cop aquell home tan dolent es va convertí en un home de pau on tots els països que l’havien atacat li declaraven el seu amor. Comprava terres a Espanya i es feia un palau, feia el que volia, fins i tot li va sortir un fill futbolista que va jugar a primera divisió de la lliga italiana.

Però de cop un dia comencen unes revoltes a d’altres països, revoltes inesperades que fan caure uns dictadors que durant 40 anys havien esclafat al poble a canvi de garantir la pau en el territori. Tots estàvem contents, mana un dictador i a canvi aquesta gent no es mata. A més, aquesta gent per a que volen democràcia, mai han sabut que és això. A partir d’aquestes premisses ens pensem que el poble viu content amb el seu general. Però al iniciar-se les revoltes ens adonem de que les coses no són com ens havien dit, de cop aquells homes que es dedicaven a dir-nos que promovien la pau el que han fet durant tot aquest temps és esclafar la veu del poble, a matar innocents i nosaltres hem mirat a un altre lloc.

I nosaltres durant 40 anys que hem fet? Nosaltres hem pensat que aquell dictador era lo millor que ens podia passar, i era sobretot lo millor que els hi podia passar amb els ciutadans d’aquells països, en realitat era lo millor que ens podia passar a nosaltres, ja que durant tots aquells anys, s’ha tingut controlat un home per aconseguir el petroli i el gas molt més barat. Més val tenir content a un home que esclafa la seva població que no pas a tot un país. I això és el que ha passat, hem fet amistat amb homes que eren genocides, a canvi de poder comprar petroli i gas molt més barat, ho hem venut com que era un home de pau, i els demés ens ho hem cregut.

Al iniciar-se les revoltes, la inestabilitat creix, se’ns ha vist el llautó i hem de defensar en els demés països els nous governs que esperem que aviat siguin uns titelles perquè haig d’omplir el dipòsit a un preu més econòmic, ja que la seva pobresa, és a dir el preu del petroli més baix, és la meva riquesa ja que tindré més diners per comprar més coses. Al defensar el nous governs aquell senyor que venia a casa i l’omplíem de reverències ara torna a ser com fa 30 anys el nostre enemic. Aquest home cal exterminar-lo perquè esclafa la gent, mata innocents i sobretot no ens pot garantir un preu del cru que valgui la pena per la nostra economia.

I sortim a cridar en contra d’aquest senyor a queixar-nos de que mata a gent innocent, és una pena que no surti ningú ens obri els ulls i digui, mata tants com quan anava a casa teva i li reies la gràcia i omplies el dipòsit a menys d’un euro el litre.

I no em queixo de que no s’hagi de lluitar contra aquesta gent, però no avui sinó sempre, no quan perdem els nostres interessos, sinó si realment ens importen les vides humanes, lluitem contra aquest i contra tothom en el món que no apliqui la llibertat, el que ens podrem trobar és que no pararem de lluitar perquè quants estats són democràtics a l’Africa? I Àsia? Quan atacarem a la Xina? Potser allà atacarem amb la senyera de l’amor internacional quan el seu conflicte no ens permeti omplir el dipòsit?

No ens enganyem adonem-nos que sempre ha causat morts l’omplir el nostre dipòsit, ja sigui ara amb la guerra o abans amb la gent que estava en contra del dictador. Abans no en sabíem res i mataven a tots aquells que obrien la boca i ara ens ho expliquen i potser algú estarà orgullós del seu país al veure com disparen sobre persones fidels a un règim. Jo no n’estic, perquè estic en contra de les guerres. I aquesta en el fons hem ajudat nosaltres a que es creí mirant cap a un altre lloc i fent amistats amb aquella gent que com diu la meva mare més val no apropar-s’hi.

Potser ara es qüestió de sentir-se enganyats, ens han venut un bon home i era un assassí, i quants bon homes d’aquests ens venen cada dia per a que nosaltres siguem tenint grans luxes? O potser ens estan enganyant ara? En el fons hauríem de deixar de mirar qualsevol noticia o seguir fent el que estem fent, creure-nos-ho tot, mirar cap a un altre lloc, esperar que el petroli baixi de preu i omplir el dipòsit, que ningú notarà a faltar als morts de segona.

el meu primer relat

2011-03-20T22:21:00.002+01:00

La Leles em va donar la possibilitat de presentar-me a un concurs literari en castellà i vaig pensar i per què no? us volia fer particeps del meu relat:

Ángela se despertó, cogió su Älmhult[1] se tomó su café, hoy poco ruido. A pesar de ser el sexto mes de gestación seguía con la misma jornada laboral pero hoy era fiesta local en el trabajo y se disponía a aprovechar el día en la compra de la habitación para la niña. Silencio, sólo se oye silencio, unos pasos, un beso, Juan sale de la puerta debe cumplir con sus obligaciones. El silencio..., durante los últimos meses se ha diluido la pasión como un azucarillo, se ha impuesto el silencio, solo roto por la Sedlig[2] que mueve el desayuno.

Coche, radio, como si fuera una máquina llega a la tienda Sueca, se siente hinchada, decide dejar su vehículo en el exterior. Se siente aislada, sola, como si nadie más estuviera allí, lleva tiempo con esta sensación desde que llegó a la conclusión que el embarazo y la preparación del parto era tarea suya. Desde que sintió el rechazo de su pareja al fruto buscado de un amor de diez años.

Marta llegó, agarró un papel y un lápiz, se sentía fuerte, vivía en un conflicto a punto de superar, la separación de su pareja de los últimos cinco años estaba siendo superada gracias a la ilusión de su nuevo piso. El tiempo apremia. Llegó en transporte público, debía comprarlo todo, que se lo llevaran y en pocos días instalarse en su nuevo nido. Sacó de su bolsillo el plano con todas las medidas, y comienza con un metro a mirar que pondrá en su comedor, dedica poco tiempo al mueble de la televisión pero se para en el de las butacas. Su pasión la lectura, busca la mejor butaca que pueda existir y una lámpara idónea. Apunta en un papel. Vuelve a sentarse en una Ektorp Muren[3] y observa una mujer de unos 30 años, pelo largo liso, con ligeras curvas en el vientre y palidez en su piel, evidentemente ve en ella una próxima madre primeriza. Se queda encantada viendo en su cuerpo un sueño alejado desde su ruptura, las lágrimas afloran manchando el papel donde había escrito los muebles de su nuevo amanecer. Nota como si aquella chica no tuviera un rumbo y la observa como si el conjunto de habitaciones que acompañan el camino de la tienda fuera un vacío en su presente. Marta sin darse cuenta no deja de seguirla con la mirada hasta que finalmente Ángela desaparece en el mundo de la cocina.

Silencio, Marta siente silencio en su cuerpo, el pasado ha brotado nuevamente, se siente sola, sin saber qué le espera en el futuro, y se agarra a un mueble como si fuera un trozo de balsa que debe llevarla a su salvación. Se levanta, se dirige hacia nuevos apartados de la tienda parándose en la habitación de matrimonio. No lo duda, una Leirvik[4], con cabezal de barrotes. Por fin voy a cumplir con todas mis fantasías, quiero hacer realidad todos mis sueños, quiero que esta cama sea el altar donde planificar y cumplir todo lo que hasta hoy era tabú.

De golpe ruido, se oye un murmullo, no puede evitarlo acercándose a la multitud, cerca de donde están las cunas allí estaba Ángela mareada. Sin saber el motivo, Marta la agarró por el brazo y con voz fuerte obligó a las personas que la rodean a irse. –¿Estas bien? – Si gracias, es un mareo de embarazada. – Si ya me he dado cuenta, vamos al baño a parte es hora de comer. ¿Comemos juntas?. En el baño Ángela se lavó la cara y posteriormente comieron unas albóndigas. Sin saber el motivo las dos no dejaban de mirarse a los ojos. Silencio, no había nadie más en el local, solo unos ojos verdes y otros negros. Pasaron las horas, no habían penas en las historias sino futuro esperanzador, pero cada una veía en su compañera un vacío que nadie podía cubrir. El café se fue acabando. –Ángela, ¿ te apetece ayudarme a mirar los muebles de mi nuevo piso? –Con la condición que tu me ayudes con los de mi niña. –De acuerdo. Durante la tarde lo compraron todo, Not[5], Älmhult[6] Ektorp Muren[7] artículos decoración, , Dito[8], Hensvik[9][10], juguetes. Se acercaba la hora de irse las luces se encendían y se apagaban como señal de obligación de salir y así lo decían por megafonía. –Marta, me mareo nuevamente acompáñame al baño. Ya estaba casi cerrado, lo acababan de limpiar, entraron igualmente y ella se lavó la cara en ese momento y sin saber el por que, Ángela abrazo fuertemente a Marta y esta abrió la puerta de un lavabo para que nadie las viera. Cerraron los ojos, no querían separarse y de golpe sus labios se unieron como nunca antes habían hecho. Nunca anteriormente habían sentido los labios de otra mujer y en su sentimiento solo notaban su corazón bombeando y una pasión desconocida hasta el mismo momento. Marta se quedó pensando y rió como una niña adolescente. Acercó su dedo índice a los labios de Ángela como señal de silencio se sentó en forma de indio encima de la taza y puso encima a Marta apoyándose ésta en sus pechos como si se tratara de un bebé. Silencio, hasta la llegada del supervisor. Ningún pie en el suelo, ya nos podemos ir. Marta estaba como traspuesta en el pecho de Ángela, sueño, mareo, amor, no era consciente de lo que sentía y en ese momento, se dio cuenta que se quedaría a solas en una tienda durante toda una noche con una mujer desconocida a la que anteriormente había besado.

Ruido histeria y ahora qué??? Ángela la abrazó -tranquila, con una llamada salimos de aquí y rió.. Pero ¿ alguna vez habías tenido todo esto para ti? Marta envió un sms. No iré a dormir estoy con Mónica

Silencio y de golpe explosión interna, habían retrocedido 15 años, se sentían adolescentes, dos amigas dando saltos alrededor de una nave industrial llena de muebles. Entraron en la cocina y decidieron qué comer. Ángela subió con unas Bigarra[11] y encendió dos para su gran cena romántica. Repitieron la escena del mediodía, ahora uniendo sus manos. Al finalizar decidieron repasar todos aquellos muebles que iban a comprar. Eso sí ahora los probaban uno tras otro, Todos los sofás, las butacas, las sillas. Llegaron a las habitaciones de matrimonio y siguieron con el juego –Ángela mira esta será mi Leirvik[12],. – ¿a ver? Se estiraron las dos y miraron el techo blanco, todo era oscuro solo veían gracias a las Hemsjo[13] que habían ido colocando en toda la nave. Silencio, guerra interior, ¿qué estamos haciendo? De repente se miraron y se volvieron a besar, en cada beso se cruzaban sus miradas, Marta empezó a acariciar la cara de Ángela y ella le respondió acariciando la cintura de ésta. Las dos se sentían como la vez que perdieron la virginidad simplemente que ahora se sentían maduras, calmadas, intensas y románticas, las caricias no tenían fin, las dos descubrían sensaciones que anteriormente ningún hombre había sido capaz de proporcionarles, las dos volvían a sentir el deseo de una caricia, de un beso. Sus impulsos duraron todo lo quedaba de esa noche hasta que las velas fueron apagándose, y con ellas el sueño apareció, dormidas en un abrazo. El despertar fue agradable, sentir una caricia que te llama al amanecer. Silencio, se miraron se abrazaron y se acariciaron tiernamente, al vestirse miraron las Bigarra[14], la Leirvik[15] deshecha. Silencio, Ángela recogió las Bigarra, Marta ordenó todo aquello, se respiraba una calma tensa. Marta dudaba, qué me ha pasado, qué he sentido, Ángela huía, la estaban esperando, no podía darle a su hija un futuro lejos de su pareja actual. De golpe se escucharon ruidos, nuevamente al baño, nuevamente se abrazaron y Ángela se sentó apoyando Marta la cabeza en sus pechos, volvían a crecer, dejaban de ser adolescentes. Ruido, música todo como el día anterior se miraron y se besaron. Ángela salió, se dirigió hacia la zona de compras, mientras Marta se quedó sola en el baño sin saber si en el fondo todo había sido un sueño.

Ruido, lloros, es Marta, la hija de Ángela, le pide pecho, ella cierra los ojos mientras acaricia la cuna, nunca fui tan feliz como en aquella tienda sueca.

[1] Taza sueca http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/10193343

[2] Cuchara sueca http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/40176907

[3] Sillón sueco http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/00184914

[4] Cama Matrimonio sueca http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/S19849960

[5] Lámpara de pie lectura http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/60145137

[6] Taza sueca http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/10193343

[7] Sillón sueco http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/00184914

[8] Cubertería http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/10182373

[9] Cuna sueca http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/10175462

[10] Armario sueco http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/50077247

[11] Velas suecas http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/40174036

[12] Cama Matrimonio sueca http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/S19849960

[13] Velas suecas pequeñas http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/70124262

[14] Velas suecas http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/40174036

[15] Cama Matrimonio sueca http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/S19849960

24 HORES DESPRES DE LA MARATÓ

2011-03-07T07:39:00.002+01:00

Fa quasi 24 hores que començava l’aventura final de la marató de Barcelona i potser ara cal explicar coses. Avui no em volia aixecar aviat però ja no tenia més son, a més les cames em pesen les tinc encarcarades i ja espero en devoció que el meu fisio em pugui recuperar per la vida normal.
Haig de pensar encara molt, durant mesos he dit que no m’importava el temps que faria sinó com em sentiria, durant les tres primeres hores tot va anar molt bé, em sentia bé, estava content, fins que vam afrontar el passeig marítim i la calor ja em va matar i vaig decidir fer petites parades perquè el que no volia era acabar com aquells que trobes per les cunetes. Vaig intentar hidratar-me correctament però al final vaig sentir que començava a tenir rampes això volia dir que el meu cos ja no podia més. En conclusió, estic content perquè he aconseguit un repte però m’adono que em queda molt a millorar i entre les coses que em cal superar és l’al·lèrgia a la calor, però em sembla que això té poca solució.
Hi ha qui diu que la Marató et canvia la vida, jo no em sento que m’hagi canviat en res, el que si que em va demostrar en una estona totes les meves carències, però ja no com a corredor sinó com a persona. Quan et trobes sol, lluitant, dèbil, surt lo millor i lo pitjor, vaig seguir lluitant, per aconseguir el meu objectiu però la intenció era que no fes falta la lluita sinó que tot fluís. Ho deixaré per l’any vinent, això si encara que serà cap el vint i pico..
De que si que em sento molt content és de la gent, ells si que han tret lo millor d’ells mateixos per animar-me, durant la cursa la meva família va estar allà, sobretot l’Ainhoa, L’Albert i l’Aina i en Carles que van fer tota Barcelona en metro per veure’m durant molts km i donar-me ànims. També voldria destacar al David i la Meri que van venir a donar un impuls, em va emocionar com també la troballa de la Glòria i del Miki i l’Anna. Però durant tota la cursa també em vaig sentir recolzat pels missatges que van anar arribant dels amics enviant la seva força. I volia també tenir una especial atenció per l’Adju i En Jordi Cabedo que van córrer també la Marató i ens uneix els tres els valors Maristes i la força de córrer.
Algú ahir deia que sentia admiració, altres que mai podrien. Jo no sóc ningú, em sento content i que he fet un repte. En el fons el que he aprés és que ens pensem que hi ha coses que mai farem, que està per sobre de les nostres capacitats i un dia comencem a fer un camí i aprenem que allò que era impossible no ho era pas. La nostra limitació no està en 42 km sinó en els somnis que tenim, en les nostres capacitats per somiar, en creure que no serem capaços. I això el cal és portar-ho al mon real, no pas en un simple cursa per majestuosa que sembli. Si jo he pogut tothom pot. La gent m’ha vist durant molts anys sense fer res i ara faig la cursa de les curses, he canviat? Potser si, però en el fons sempre som la mateixa persona. No sóc pas un exemple en res, però si puc dir que si pots pensar-ho pots fer-lo. Acceptem les nostres limitacions, clar que no la guanyaré mai, però això no vol dir que no pugui somiar amb d’altres reptes com millorar en la propera. El que està clar que una Marató s’inicia quan t’entrenes per primera vegada i fas 300 metres i ja no pots més. Tot està en el nostre cap, creure en les nostres capacitats, en donar potser petites passes i no obsessionar-se amb les grans, tot arribarà, tot. Ara per exemple estic veient un home entrenant, aquest va córrer ahir i ja torna a trotar, es nota per com va.. qui pogués (més coses a millorar).
Si algú vols tan sols el que ha de fer és ficar-s’hi, però en tot allò que vol fer a la vida, tot són excuses, massa prim, massa gros, falta de roba... comencem i tot anirà sorgint. En la vida professional, en la vida familiar, en la vida personal i potser en aquest món és on és més complicat, on realment si que és dur i difícil no pas en 42 km.

MARATÓ DE BARCELONA

2011-03-06T06:20:00.001+01:00

I ha arribat el dia, anem a córrer la marató de Barcelona, 42 km. 195 metres ens esperem, seguim amb la festa. Avui no hem fet club de les 6 sinó de les 5 ja que cal menjar 3 hores abans si sortim a les 8:30. Estic amb les meves barretes i les begudes isotòniques i mirant com la gent torna de festa. On aneu? Si la bona comença en una estona. Clar la bona per a mi no pas per uns altres. Perquè així és la vida, el que per a molts és un somni per d’altres no passa ni pel cap i la diversitat de pares, de forma de veure el món es fa molt més rics.

Ahir la Breakfast run va ser genial, vaig pensar molt amb en Xavi i la Maite amb els que hem compartit jornades d’Eurovisió. Era el que semblava ahir, gent de molts països amb les seves senyeres i els saludaven a tots per megafonia i posteriorment tots units fer uns 4´5km d’escalfament per avui. A destacar la gent de Sud-àfrica que portaven senyeres per tot el cos, de barret, de pantaló, tot un espectacle digne de veure i per que no de riure.

I aquí estem després de mesos entrenant, després de temps planificant i somiant. Estic a punt... no puc ni creure que ho vagi a fer !!!! De la cursa d’avui em preocupa el què (si la faré, l’acabaré...) però per sobretot el com. Jo el que vull és gaudir, si faig pitjor temps doncs l’any vinent que ja sabré de que va tot, ja ho milloraré i no cal amuniar-se. No gaudir del dia d’avui o que durant aquesta tarda (després de la migdiada evidentment) no servís per a res, seria un fracàs.

La cursa d’avui va por sentir 42km 195 metres, però jo crec que són coses que més val viure-les km per km, i és quan sense adonar-te es van fent. Ahir vaig donar la llista dels primers 21 km ara dono la dels restants.


22	Tomeu Penya
23	Gent Universitat (RRLL)
24	Silvia
25	Gent UOC
26	Companys Gimnàs
27	Gent Abat Oliba
28	Monitors que he tingut i m’han acompanyat
29	Anna
30	Els meus padrins
31	Irish Family
32	Cris
33	Gent O.S. ROIG
34	Qui acompanya o ha acompanyat el creixement dels meus fills	Mestres, guarderia Pumby, etc.
35	Robin Sharma i altres autors
36	Companys i amics de l’Ainhoa
37	Demés persones que no he dit en la llista
38	Maine i altre gent que ens han deixat
39	Aina
40	Albert
41	Ainhoa

Ja tenim la llista i vaig pensant, i sóc conscient que tinc un rum rum que ha fet que dormís fatal, és el causant de que abans que sonés el despertador ja tenia els ulls oberts i de sobte ja estava en peus. Ara no hi ha cansament, no hi ha res, tan sols ganes, estic a les portes d’un somni, d’un dia que crec que em costarà oblidar. I què és el que m’ha portat aquí? En el fons, sent sincer ni jo ho sé, el que va començar com una tonteria, ha anat evolucionant. Potser és per ganes de superació, per créixer en valors com capacitat de treball, esforç, per fer alguna cosa gran, difícil, no ho sé. Potser una combinació de tot el que si que crec és que em sentiré quan acabo un home afortunat, em sentiré cansat però orgullós de mi mateix per haver arribat. El que passa que en el fons és senzill, és fàcil voler superar-se en un esport, fer coses grans en aquesta matèria, ens costa més a nivell de conducta, de persona, interior o intel·lectual. El que tindria valor és millorar en capacitat de treball, en conducte, en ànims, en expressió d’amor cap els altres. Aquests haurien de ser els grans reptes per sobre de que un cos aguanti una distància mítica.

El que si que he aprés amb tot això que volem controlar la vida, i està clar que nosaltres prenem els nostres decisions i que d’això depèn quasi tot però que hem de deixar fluir pel que ens porti aquesta. Jo era dels de córrer era de covards, que no ho faria mai, que una cosa era anar darrera una pilota i una altra córrer per que si. I de cop, per què un company de la feina em diu, ei per què no canvies de gimnàs he acabat com un dels 14.000 atletes que viurem Barcelona corrent.

Ara si que ja són les 6, he acabat d’esmorzar, en poc es veurà pel carrer, degut a que no estic lluny de la Plaça Espanya, els primers corredors i després em mouré jo, espero que per gaudir d’un gran moment.

BREAKFAST RUN

2011-03-05T08:09:00.000+01:00

Avui també m’he aixecat aviat, estic veient sortir el sol i ho faig per dos motius, el primer és perquè vaig a córrer la breakfast run, una petita cursa de 4km que es fa des de les fonts de Montjuich fins dins de l’estadi. És una cursa festiva a mode d’entrenament, per tant així ens ho prendrem, malles llargues, jaqueta, etc. I al finalitzar esmorzarem tots junts en una festa. L’altre motiu és a que és possible que avui costi conciliar la son i penso que si m’he despertat aviat potser no em costarà tant.

Així que en una estona em començaré a espavilar i aniré a viure una part de la festa de la Marató que ja va començar ahir amb la recollida del dorsal. A sobre va estar amenitzada amb l’acompanyament de l’Ainhoa i amb la trobada de l’Íngrid i l’Adju. És bo sentir-te acompanyat en aquests moments d’alegria i et sents molt bé veure que dels 14.000 bojos que hi haurà, en coneixes com a mínim a 1, que hi ha gent que has conegut tota la vida que t’entén quan parles de sèries, de tirades llargues, de gels, de àcid làctic o de si ets pronador. És cert que córrer és una moda, però veure que la segueix gent normal et deixa molt més tranquil.

M’agrada sentir-me com m’estic sentint, no hi ha nervis, de moment, sinó que hi ha molta il·lusió. Em sento com un nen, em sento vivint tots els instants amb els ulls oberts, impregnant-me d’alegria i energia. No paro de llegir tot el que em trobo, escoltar-ho tot i tinc una sensació ara com si mai hagués fet 4 km, com si no hagués ni esmorzat a la meva vida i això m’agrada i la pena està en que no em passi això cada dia, perquè realment la cursa d’ara és nova, la de demà també, però el dilluns i el dimarts i tots els que vinguin també ho seran, tot és nou i cal viure-ho intensament i amb alegria. Perquè com deia en Felip, és un regal de Déu, i així és com em sento a dia d’avui gaudint de molts regals de Déu, al haver arribat aquí , al haver-me pogut entrenar, al haver tret forces, el poder-ho compartir amb la gent que m’estima.

No em prenc el dia d’avui com una cursa i potser ni la de demà, sinó com una festa, la gran festa del corredor que va començar ahir, avui segueix amb el breakfast run i la festa de la pasta al migdia per finalitzar demà corrent per tota Barcelona durant unes quatre hores. Durant 42 km gaudiré de córrer, fer-ho per la meva ciutat, de la que em sento molt orgullós, i aniré escoltant la gent, però amb volum baix escoltaré Tomeu Penya que sempre ha estat la banda sonora dels moments importants de la meva vida.

De la mateixa manera que no vaig anar a recollir el dorsal sol tampoc correré avui sense ningú i menys demà i 42 persones, grup de persones o institucions m’acompanyaran de la mateixa manera que ho han fet a la meva vida.

Km
1	La meva mare
2	El meu pare
3	El meu germà Lluis, Gemma, Pau, Ara i Guerau
4	El meu germà Carles, Bea i Teo (i...)
5	Els companys de la zona VIP de la Biblioteca
6	Les Escoles maristes en particular Sants-Les Corts
7	David Codina
8	La Gent del forn del matí
9	Tota la lliga bokamon
10	Nando
11	Mònica
12	Els meus avis
13	Ferran
14	Meri
15	Tots els meus tiets
16	Tota la resta de família sanguínia
17	Els meus sogres
18	Tota la resta de família consanguínia
19	Els CAPUY
20	Companys de Mà Oberta i Cor obert
21	FAJMACOR, (monitors, gent d’altres col·legis)

Després seguiré. Ja hem arribat a la mitja marató. Ja hem arribat a la breakfast run. Sembla que no hagi esmorzat mai, sembla que no hagi corregut mai, visc el present com un gran regal i miro al cel i dono gràcies, em sento un afortunat per haver arribat on estic. I és un premi, un premi no tan sols meu sinó de molta gent que m’ha acompanyat i en el fons sóc com sóc perquè d’alguna forma o d’una altra m’heu perfilat.

42 AMICS PER 42 KM

2011-02-28T15:39:00.002+01:00

Comencem avui la setmana de la marató, més de tres mesos preparant-me pel diumenge i això ja està aquí. Visc amb il·lusió aquest moment i ho faig com una festa, com una gran festa de la que em sento molt orgullós. Reconec que demostro molt poca modèstia però de la mateixa manera que sempre he admirat qui ha corregut aquest tipus de cursa ara m’adono que potser diumenge jo formaré part d’aquest gran grup. I a dia d’avui ja em sento satisfet d’estar on estic, d’haver-me preparat, d’haver seguit unes instruccions.
Però si l’acabo, no vull fer-ho sol, i vull compartir el meu trajecte amb part de la gent que ha convertit el meu camí. I per això inicio la campanya 42 km per 42 amics. La idea és clara dedicar un km a cada persona i quan vagi corrent anar pensant en ella. Potser jo seré qui arribarà al final però tots hauran col·laborat al meu èxit.
Ara del que es tracta és qui vulgui que ho digui i jo guardo algun kilòmetre. Ja hi ha alguns guardats, 1 per la meva mare, el 2 pel meu pare, 7 per David Codina, 8 per la gent del forn de la feina, 13 per Ferran Montardit, 24 per Silvia Zambudio, 30 per Miki Bardají, 39 per l’Aina, 40 per l’Albert i el 42 i els metres que falten per l’Ainhoa.
Avui ja estan les línies de color blau pels carrers que indiquen que ho tenim aquí i el dorsal 7072 anirà acompanyat de 42 persones que formen part del seu camí. T’apuntes?

HOMENATGES DEL CAP DE SETMANA

2011-02-27T22:04:00.002+01:00

Aquest cap de setmana han estat uns dies de celebracions, d’homenatges. Per això, volia abans d’acabar el diumenge, malgrat no sigui habitual en mi, dedicar unes paraules a les trobades que he tingut.

La primera va ser el divendres, ens vam trobar després de més de 12 anys, molts dels companys que estudiarem a la universitat. Molts entre ells encara tenen contacte, d’altres com jo, durant aquests anys ha desaparegut dels diversos mini grups que es van crear.

Malgrat tenia ganes, anava amb moltes reserves, que contaràs durant el sopar? De què parlarem? Quin ambient es respirarà? A l’arribar allà veus que tots estem igual, bé jo no sé si jo ho estic, però que ells si, era evident, els canvis radicaven més en l’estat civil, i que molts parlàvem dels nostres fills. De cop comencem a parlar, i tot era igual, com si fos ahir, vam riure i ens vam comunicar com durant tres anys fèiem a la Universitat.

Però per què ens vam entendre tan bé? En el fons jo crec perquè tenim masses coses en comú, ens uneix una forma de veure la vida, de creure que el benestar del treballador pot ésser també el benestar de l’empresari, nedar a contracorrent, i en el fons tenim un sentiment de frustració de veure que no som capaços de fer veure la nostra visió a la societat i en molts casos ni a les nostres organitzacions.

No va ser un concurs de veure a qui li ha anat millor la vida (versió de a veure qui la té més llarga als 40) sinó anem a riure i anem a interactuar. Considero que són molt bones aquestes trobades perquè en el fons fem una regressió, ens tornem més joves, 12 anys enrere, i ens adonem que si mirem en el fons encara tenim aquell jove, amb idees, iniciatives, principis i força per seguir treballant i lluitar, per això ens reunim i ho celebrem que malgrat hem crescut, ens han canviat els nostres problemes i fins i tot, encara que no ens agradi tenim una façana de seriosos i de poc somiadors, seguim creient igual que quan estudiàvem en un món de justícia social.

Facebook està bé, és divertit, i t’ajuda a trobar les persones, ara cal donar un pas, més enllà i veure un sentit humà a les toves tecnologies i no tinc cap dubte que divendres es va fer present.

Ahir tarda vam anar a la Basílica de Santa Maria del Mar, per donar un homenatge al nostre estimat Maine. Un home que no li va caldre Facebook, perquè les seves xarxes, no eren informàtiques, però si socials, i novament ens va fer trobar-nos a tots i dir-li allà on sigui que l’estimem. Les xarxes seves eren les paraules, el somriure, l’exemple, el servei i la transparència. Les seves xarxes eren de gran pescador, d’idees de treball, d’alegria, d’esperança i de lluita, de persones lliures amb vocació pels demés. La coral cantava i el sentíem present sabent que quan un pescador mor dins la mar, ell forma part del nostre viatge.

Finalment avui hem celebrat l’aniversari de la meva mare, podria dir moltes coses maques d’ella, però, per no allargar-me gaire, simplement agrair-li que fou ella la que inicià el meu camí, el meu navegar. I en aquest camí primer fou ella, i més tard s’han afegit més gent, entre ells com no en Maine i els companys de la universitat, molta més gent m’han acompanyat i m’han deixat on sóc jo ara. Es per això que val la pena fer aquests homenatges, aquests records, perquè a tots i cada un d’ells, cadascú des del seu rol en moments determinats, cadascú des d’una visió i força diferent, m’han ajudat a ser qui sóc. Millor o pitjor, amb molt per a millorar, molt a treballar, amb mil contradiccions, però un mariner que segueix viatjant, fent un camí que espero que em porti allà on els somnis van traçar, fa 12, 15 o 35 anys. Gràcies de nou a tots per ajudar a formar part del meu camí, no solament els esmentats en aquest article sinó a tants d’altres i companys que sempre m’acompanyaran.

MITJA DE GRANOLLERS

2011-02-06T07:13:00.002+01:00

En poques hores em trobaré corrent potser la més important de les mitges maratons de Catalunya, la de Granollers. Recordo fa anys la Maite em va explicar que l’havia corregut, i les sensacions que va tenir i em va animar a donar el pas. Un temps després aquí estic prenent una beguda isotònica i m’estic preparant pel que es preveu una bona jornada.

Porto ja mesos preparant-me per la marató i queda precisament un mes per a que compleixi un somni. Arribo a aquest mes final molt esgotat i de fet vaig a la cursa d’avui amb poca energia (cosa que espero anar guanyant-la en les hores prèvies). No sé si he anat perdent forces durant els entrenaments o en el dia a dia, afectant-me aquesta crisi permanent, el fet és que tinc el club de les 6 mort, he baixat el meu nombre d’entrenaments i l’afany d’aconseguir nous reptes està aparcat.

Jo no sé els demés però a mi em passa, segons l’Ainhoa estic tenint una crisi de pànic per la Marató, no sé si serà això, però el que faig és treure-li la importància a aquella cursa. Que tinc ganes si, que em ve de gust si, que és un repte, hi tant, però la vida no depèn pas d’una cursa. Hi ha coses molt més importants.

Fa dies que us volia parlar d’un llibre que m’he llegit que es diu l’element, l’autor és Ken Robinson. Vaig tenir la sort d’anar a una conferència d’ell i em va encantar, ell parlava de com hem d’aconseguir l’element, entenent-lo com allò que fas, allò que hi dediques hores, el teu temps, sense adonar-te’n i que ets bo fent-ho, que et sents realitzat. Quantes vegades ens hem ficat a fer qualsevol cosa i hem dit uff mira quina hora se m’ha fet? Doncs allà potser hi ha l’element. Lo bo per una persona és que aquest element sigui el seu treball, el seu modus vivendi, la seva vocació.

Et faràs més o menys ric amb l’element, però que seràs més feliç no hi ha cap dubte. Generalment en allò que hi dediques la teva passió, la teva força, els teus somnis, en allò ets bo i acabes triomfant, potser més o menys moderada depenent del consumidor però el que és un triomf és fer realitat els somnis i abans d’això haver cregut en ells i haver treballat per aconseguir allò que volies.

En el gran camí de la consecució dels somnis hi ha moments de molta rauxa i d’altres on falta energia. No crec que l’element estigui en les meves curses i potser encara l’estic buscant, potser ara no és el moment però del que si que es tracta és d’acceptar els bons i els no tan bons estats d’ànim com a part de la vida, com a part d’un caràcter, viure amb allò, cercar superar-lo.

Malgrat això avui vaig amb la idea de fer una bona cursa, en la que per què no, millorar la meva marca, fer millors temps, per què no deixar per sempre l’hora i quaranta i anar-me apropant a l’hora i mitja? No he perdut la meva capacitat de somiar, ara tan sols em cal millorar la de treballar, entrenar... per aconseguir els meus objectius.

Parlant d’objectius, el mes vinent, estaré a punt de córrer la Marató de Barcelona, busco voluntaris que s’animin a participar amb mi. I com? Doncs fàcil, busco gent que s’animi a animar-me que estiguin pels carrers de Barcelona i que jo sàpiga, que pugui saber que el trobaré en tal km. A més en el algun cas li demanaré si em pot donar un gel i qui tingui ganes que es faci uns metres, kilòmetres o el que sigui amb mi. Crec que pot ser divertit compartir aquesta experiència amb més gent i fer d’un triomf, a priori, individual, com quelcom col.lectiu.

O sigui si teniu l’agenda buida pel dia 6 de març ja sabeu, veniu a la Marató de Barcelona, perquè jo us espero.

ELS ESCRITS PENDENTS DEL NADAL (MITJA DE TERRASA 2011)

2011-01-16T07:29:00.000+01:00

Avui si que me llevat a les 6, m’ha costat molt, creia que no podia, un torna de les vacances i s’acostuma a dormir una mica més i al final aquest dormir més es converteix en una tasca obligatòria que el cos et demana per tal de sentir-se bé. M’he llevat perquè tenia la mitja de Terrassa, quan ja estava despert he mirat el meu bloc i m’he adonat que feia quasi un mes que no deia res i això m’ha entristit, podrem ficar les excuses que voldrem però en el fons és evident que he anat oblidant aquesta activitat. Durant el desembre he substituït els articles pels entrenaments, durant les vacances m’he repenjat i al tornar la son ha guanyat. Recordo quan vaig començar amb tota la meva energia i il·lusió i noto com sense voler aquesta es va diluint o vas canviant-la per d’altres activitats. Cal reconèixer que no em sento gens orgullós d’aquest procés.

Durant les vacances volia fer un parell d’escrits un molt més íntim i seriós que parlava sobre la meva tristesa que sentia pel fet de aquest any no podia quedar amb en Maine per donar la carta dels reis dels nens, explicar la sensació que tinc al veure’l en molts llocs, en d’altres persones que noto que s’assemblen, com si jo fos pel camí d’Emaus, i en els fons és el que devien sentir els apòstols, quan algú ens deixa, el trobem en els actes del dia a dia, i d’altres persones, a més tenim la necessitat de veure’l allà. Recordo que durant el dia 5 de gener, quan els reis havien de passar, teníem l’Ainhoa i jo un pes, perquè esperàvem una trucada (per molt macabre que sembli encara tinc a l’agenda del mòbil el contacte Maine) que ens digues ei quedem, els reis no ho poden portar tot??? Senyors reis, que algú s’ha emportat duran el 2010 una persona que no toca, que ens la pot tornar? I ficats per què no en torna algú més que era massa jove? Va arribar el 6 i els reis no han respost, entenc que a mi no ho facin, de fet no soc un noi gaire bo, però l’Ainhoa si que ho és, no costaria res... a més molta més gent bona, monitors, gent que treballa en ONG, amics, companys etc. Volen el mateix. No és just, gens que el dia 5 no pogués lliurar la nostra carta al patge Maine.

Durant molts dies de les vacances no he estat gaire bé de salut, lo típic, congestió, tos, etc. Res greu però m’ha impedit fer vida 100% normal, que al final s’ha arreglat amb antibiòtic i alguna cosa més. El dia 2 de gener quan ja no podia més vàrem anar d’urgències i em vaig trobar tota la consulta del metge a rebentar, no hi cabia més gent, tothom tossin, compatint virus, quina festa, la gent es trobava un amb els altres, tothom comentava com anaven les celebracions i cada cinc paraules paraven per esternudar com si es tractés d’un ritual. Aquests temes me’ls prenc bé, ja que m’havia d’esperar doncs tranquil·litat que ja arribarà, clar que m’ho voldria estalviar, però com que no puc lluitar contra això, doncs per què perdre energies? Al final quan em va tocar la doctora molt amable vam parlar de curses ja que ella ha corregut 4 maratons. L’Ainhoa ja n’estava farta, 2 hores d’espera per a que al final acabi tractat per una doctora en 5 minuts i parlem de si la marató o el que sigui, ella farta perquè clar sembla que tots els corredors la persegueixin, jo molt content, perquè dubtes mèdics que tenia sobre córrer i la marató em van quedar clars, i la doctora també contenta perquè després d’hores sentint a tothom dient el mateix, doncs que vingui algú amb alguna cosa diferent a explicar, doncs en el fons s’agraeix a més els corredors ens passa que ens agrada compartir aquesta bogeria.

Durant la meva espera em vaig adonar que havia d’escriure una carta al nou president de la Generalitat o com a mínim al nou conseller de Sanitat que digués alguna cosa així:

Benvolgut Molt honorable president de la Generalitat,

Em dirigeixo a vostè perquè com a ciutadà actiu de la societat catalana crec que tinc una solució per tal de resoldre molts dels problemes que han sorgit durant els darrers anys al nostre país. El passat dia 2 de gener vaig anar a la sanitat pública i em va sorprendre que hi hagués gent, que estigués ple de persones esperant que un metge els atengués. Gràcies a aquestes hores de cua vaig trobar la solució.

I si prohibim que la gent es fiqui malalta durant el període nadalenc? I si no permetin que hi hagi persones malaltes durant aquest temps, que no hi hagi malalties al nostre país? Això és fàcil vostè no diu que és el govern dels millors, imagini, tothom estaria a casa, el consum augmentaria, tots els treballadors sanitaris també podrien gaudir d’unes festes nadalenques com les dels demés, sense haver-se de preocupar si tenen guardia o no. Si fan les vacances ara durant l’any podrien treballar més i tothom estaria content perquè les cues serien menors.

Vostè amb una decisió així augmenta el consum, per tant millora l’economia del país, dona vacances al personal sanitari i redueix les llistes d’espera, què més vol? Tots els pares d’aquest mon tenen dret a estar per les festes amb els seus fills, tothom té dret a acabar fart d’aquest dies i demanar que tornin a venir durant el proper any, tothom té dret a anar a veure els reis com venen i a donar cops al tronc. Si us plau, pensi amb el que li demano. Està a les seves mans.

Aprofito per recordar-li que ja que ha fet el govern dels millors, que s’ha deixat gent per donar-li un càrrec. Al meu amic Nando ho faria molt bé com a conseller de cultura, la meva cunyada Cristina d’Indústria i telecomunicacions, de secretari general d’esports al Sr. Ferran Montardit, (no en faria gaire d’esport, però li donaria unes estadístiques que ja veuria) ja aniré pensant algun càrrec per a tots els meus amics i coneguts, perquè a vegades pensem que cal buscar la millor persona per el càrrec i a vegades el que cal és buscar el millor càrrec per la millor persona i per cert jo estic rodejats de grans i millors persones...

MITJA DE VILANOVA (HOMENATGE FERRAN MONTARDIT)

2010-12-19T07:18:00.000+01:00

Anirem a córrer la mitja de Vilanova. Avui és d’aquells dies que has de fer servir totes les tècniques de motivació existents per sortir i fer 21 kilòmetres. Fa fred, i no hi ha res com estar al llit. Després quan comenci la cursa ja m’hauré oblidat de les dificultats que dona la mandra i intentaré gaudir i per què no aconseguir una millor marca en aquesta distància abandonat l’hora 40 .

Avui volia dedicar aquest article i per què no la cursa al meu amic Ferran que avui és el seu aniversari, i per d’altres circumstàncies no està passant per uns dies gaire agradables.

Deu ser la primera vegada que algú li dedica una cursa, en Ferran és un gran amant de l’esport, un estudiós del futbol, tan sols comparat amb Sergi Mas, si el que imita a Montilla, que cada any treu un anuari de futbol català digne d’admirar. Doncs tornant al tema en Ferran des del seu despatx de casa, analitza la jornada de la lliga com poca gent fent, seguint l’evolució dels seus equips preferits de lliga així com d’altres començant des de primera divisió fins acabar per regional. Però una cosa és escoltar-ho tot per radio i l’altre practicar. No crec que ningú hagi dit mai en Ferran m’ha motivat per córrer, més aviat el contrari, i ell obertament sempre s’ha expressat en contra. Això si sempre respectuosament.

El que pocs saben és que ell és president d’un club el ZZ, jo també tinc el meu el Tomeu Penya. Juguem juntament amb d’altres equips a una lliga de futbol, tot virtual que s’anomena la lliga bokamon. Una de les normes de la lliga (perquè tenim estatuts i tot) és que és obligatori polemitzar. És una norma, no ens podem quedar quiets, ens hem de queixar, dir que els resultats són injustos, que la comissió fa trampes. Algú pot preguntar i per què? Intentem que la lliga sigui més semblant a l’espectacle del futbol real. Jo no em puc imaginar el nostre futbol sense polèmiques de després del partit, sense alguna declaració fora de tot etc. Crec que aquest tipus d’esport de masses són un gran espectacle que supera els 90 minuts. El futbol és un teatre on hi ha molts actors, jugadors, presidents, periodistes... i potser hi ha una víctima que és d’aquell que no s’ha adonat que en el fons això no és seriós, que tan sols és un entreteniment, el que pensa que el rival és un enemic i no solament un rival.

A la nostra lliga passa igual, i en ZZ té un paper molt important, ens costaria polemitzar sense els seus resultats, estadístiques etc. Això si en el fons quant més polemitzem més compartim i més riem. Una vegada va aconseguir que enviés una carta a la U.D. Levante per saber en quina posició jugava Olivier Kapo. I em van contestar i tot amb autògraf i postal del jugador.

Nosaltres, com a participants d’una lliga virtual, en el fons no som ningú, no ens paren al carrer per demanar cap autògraf ni res i per tant no tenim cap responsabilitat davant de ningú. Però el dia que Andrés Iniesta va marcar el gol de la final de la copa del món al aixecar-se la samarreta dedicant-ho al seu amic Jarque, ell sense voler feia obrir els ulls a molta gent. Ens donava una lliçó com el fet de que una persona sigui un rival no es converteix en el seu enemic, potser fins i tot el contrari. Sense segons quins rivals, segons quina polèmica hi hauria moments que no tindrien explicació. Si tots fóssim del Barça no discutiríem quasi res. Sense gent com Mourinho que és capaç de dir que ell entre el 0 i el 10 es ficaria la nota d’un 11, no es comprarien diaris esportius ni ens traurien un mig somriure. Ahir va guanyar el Barça, doncs arribaré content amb ganes de dir alguna tonteria amb algú del Espanyol que ha estat esclau de les seves paraules al afirmar que ens pintarien la cara. I així és l’esport, mou passions, moltes passions però malgrat molta gent pugui pensar que crea problemes, en el fons el que crea són amistats, perquè compartim una afició, per sobre dels colors de la nostra samarreta.

Avui per tant vull dedicar la meva cursa al Sr Ferran Montardit, mestre, escriptor, pare, fill, matemàtic, soci de la UE Lleida, president del ZZ , tertulià i polemitzador.

VICTÒRIA

2010-12-18T07:57:00.001+01:00

Darrerament la paraula victòria l’estem sentint molt, els que ens agrada el futbol ens hem acostumat a sentir-la habitualment i els que som del barça molt més. Els amants de política també hem pogut sentir molt aquesta paraula després de les darreres eleccions catalanes. Si que és cert que aquesta vegada no han guanyat tots cosa que segons el meu punt de vista ja és positiu.

És evident que a tots ens agrada vèncer. No sempre en la victòria està aconseguir l’objectiu però si en la majoria dels casos. El que si que està clar que generalment sota una victòria s’amaga grans qualitats, acostuma haver-hi treball, esforç, coratge, lluita.

Hi per això victòries que no es produeixen en el fons en un moment sinó que s’han conreat durant molt de temps, a vegades gràcies a que has perdut és quan comences a guanyar, a vegades quan ens adonem dels nostres fracassos és quan podem començar a guanyar, quan ens adonem d’allò que fem malament, és quan comencem a canviar coses i pel contrari, hi ha victòries que malgrat no ens ho assembli estan a prop de perdre. L’autocomplaença, el creure’ns que som els millors i que no ens cal treballar ni esforçar-nos és el camí adequat per perdre.

Les victòries no tan sols estan reservades per a polítics ni per esportistes, sinó jo crec que són per a tothom, quants de nosaltres sortim airosos de negociacions laborals? Quants aconseguim objectius que ens havíem marcat? Quants esforços i dedicacions, quants somnis plasmats en realitats, tot això són victòries. Superar la mandra, dedicar-se a treballar, són victòries.

Vèncer a la mandra és una de les grans victòries. Em vaig apuntar ja per córrer la Marató de Barcelona el 6 de Març, em vaig sentir victoriós, molts diran, però si no l’has fet, evidentment que el dia que la faci em tornaré a sentir així, però tan sols el fet d’apuntar-me, de donar un pas, de vèncer la primera por, em fa sentir així. També em sento victoriós cada vegada que em desperto aviat, ja sigui per escriure aquí o per fer els entrenaments adequats. El pas més important que faig quan entreno sense cap dubte és el de sortir del llit. Quan ho he aconseguit sé que faré l’hora o el que toqui d’entrenament, és el moment que em toca lluitar contra la mandra, que em toca esforçar-me més, quan m’he aixecat, m’he desvetllat, sé que tot lo demés ja no serà tan dur.

Lluitem contra el nostre mal caràcter, contra els mals moments, les males reaccions, els nostres defectes, contra les adversitats, i per fer-ho ens cal molta constància i quan ho aconseguim hem vençut, i vèncer és un sac molt gran que per omplir-ho ha calgut molt de treball, molt de sacrifici, molt d’esforç i tot va lligat amb un llaç de felicitat.

La primera victòria és superar l’adversitat, la segona fer d’una derrota la primera lliçó per guanyar, quan un cau, quan es veu al terra, en aquell moment ja no pot evitar el que li ha passat, ara tan sols pots decidir que vol fer, plorar, seguir plorant al terra, o aixecar-se mirar endavant i dir jo puc, analitzar que t’ha fet caure, treure una lliçó, visualitzar la victòria mirar que cal per aconseguir-la i treballar.

JEAN BOUIN 2011.. QUE RES EM TREGUI ELS SOMNIS

2010-11-21T07:26:00.001+01:00

avui cap a la Jean Bouin, des de la meva darrera cursa han passat varies coses que han fet variar el meu estat a l'hora d'afrontar-ne aquesta. Vaig aconseguir l'objectiu marcat i em sentia pletòric, ja era sub 45 i malgrat que quan vaig acabar estava que no podia més era conscient que havia baixat en quatre minuts la marcat de l'any anterior en aquella cursa. M'apuntava a la cursa d'avui amb la idea de seguir amb aquesta progressió i per tant plantejant-me que els 43 eren més que possibles i que tan sols es tractava d'entrenar una mica bé durant les dues setmanes.

Així va ser com durant els primers dies els vaig agafar amb força, fins que dimecres de la setmana passada em vaig trencar les fibres del bessó dret. Nedant i quan ja acabava em va agafar una rampa que al trencar-me m'ha fet descansar durant més d'una setmana, a excepció de dijous que vaig sortir una mica i em vaig cansar massa.

L'estat d'ànim és moltes vegades com una muntanya russa, avui ens sentim els millors per després sentir-nos que no farem res. Però en el fons del que es tracta és de vèncer les adversitats amb la màxima valentia. I jo avui surto pensant, per què no els 43? Si ho aconsegueixo molt bé i sinó doncs també. Cal sumar-hi que no em dormit gaire aquesta nit i tot sembla per tant que les circumstàncies no han acompanyat, però rendir-me? Deixar de somiar? No gràcies, no, no podem, cal intentar-ho i deixar-se la pell intentar superar-se. No tinc per això cap dubte que és fàcil molt fàcil tenir la sensació de superació i de deixar-se la pell quan correm que en la vida real.

Les circumstàncies de la vida real són realment importants i ens afecten però ens costa molt més fer un pas, perquè el fracàs és major. Jo si avui faig mala cursa no hi ha cap problema però que passa en la nostra vida quan fallem? Hi ha gent que diu que l'esport no ens l'hauríem de prendre seriosament, potser té raó. D'altres que opinen que si la vida ens la que ens la prenem d'una forma incorrecta, ja que no som capaços d'arriscar, de canviar de millorar. A mi el temps m'ha demostrat realment que és més fàcil anar canviant de temps en les curses que no pas canviar allò que tan poc ens agrada.

L'altre dia escoltant la radio es reien d'un home que surt al youtube on explica històries de motivació i superació personal, en ella explica que un gos estava bordant i un home s'apropa al seu amo i li diu perdoni que li passa la seu gos, l'altre respon es que està assegut a sobre d'un clau i diu el senyor i per què no li treu el clau? Amb lo que respon, perquè no li deu fer tan mal.

I efectivament les coses són així, si realment una cosa ens fa mal de debò, i estem farts, prenem cartes i ho arreglem, treiem forces d’on sigui per canviar, lluitem etc. Quan tan sols el que fem és queixar-nos, és que mal ens fa, però no lo suficient per fer-nos canviar.

I potser és el que em passa avui... avui ho haig d'intetar, res a de dir-me abans de fer una cosa, que no sóc capaç, d'acord les circumstàncies no han acompanyat, però potser això servirà per fer més dolç l'objectiu. Si tenim somnis fem-los realitat, tinguem forces per aixecar-nos, treure'ns els claus que ens molesten, deixar de perdre el temps amb queixes i mirar el futur cara a cara i dir jo puc.

CURSA SANT VICENÇ DELS HORTS

2010-11-07T07:11:00.000+01:00

Avui faré la cursa de Sant Vicenç dels Horts, em sento corrent com a casa, no pas perquè el recorregut el faci habitualment, sinó perquè és aquí on vaig al gimnàs i sobretot on tinc la meva activitat laboral.

Avui em plantejo baixar dels 45 minuts, sé que és complicat però per què no pot ser avui? Sé que no és pas un recorregut fàcil però si hi ha molts que ho fan per què no puc fer-ho jo? El que us puc assegurar és que ho intentaré, i com a molt al final degustaré el sabor del fracàs. Si que és cert que no serà pas un fracàs absolut ja que cal veure com ha anat i no ens poden basar simplement amb una dada. Crec que és bo que entre un èxit (aconseguir una fita) i un fracàs (no aconseguir allò plantejat) hi hagi un espai gran. No aconseguir tot allò planejat a la vida no ha de ser un fracàs, quantes vegades els ensenyem als nens que no es pot tenir tot el que demanen? I no els hi expliquem precisament que cal haver per a tothom, que no es pot ser capritxos... de que serveix veure que en la vida no cal tenir-ho tot per ser feliç però a vegades quan ens falta alguna cosa dels objectius de la nostra vida, ens sentim tristos i incomplets.

A vegades no aconseguir un objectiu cal viure'l esperançats perquè sabem que ens cal lluitar, podem plorar quan el sol se'n va o viure il·lusionats perquè tornarà a sortir. Això no vol dir ser conformistes i pensar doncs mira si no ho aconsegueixo no passa res, al revés, cal en la vida ser somiadors, plantejar-se objectius i treballar fort per arribar on un vol, si s'aconsegueix, celebrar-ho, perquè celebrar les coses és donar-se un premi per allò que un volia, és donar-se un copet a l'esquena i dir ei segueix així, i si no ho aconseguim cal mirar endavant i pensar que ja ho aconseguirem i analitzarem els motius pels quals no s'ha aconseguit el que un volia. Segurament hi ha dos curses que són les que he aprés més, la cursa de Pallejà i la Mitja de Lleida, en les dues vaig patir i molt. I sé que em queda molt a aprendre, costa sortir amb un ritme lo suficient fort per millorar el temps final i no lo suficient fluix que quan t'adones ja no tens res a fer.

Avui fem una cursa, com qualsevol diumenge. La vida no es para pel fet de que el Papa hagi vingut. La vida continua, i això va per uns com pels altres. No es pot parar res, malgrat vingui i estiguem molt contents o perquè estiguem en contra. A mi que vingui aquest Senyor no em representa gaire. Però no es que estigui en contra. Em sentit sobretot al principi els diners que costava la seva presència i clar tots hem fet el discurs, evident en aquest temps, que si ens ha de costar tants diners, potser que no vingui, però al final han aparegut altres dades, que no s'han donat amb tanta força, com són els que fa guanyar a una ciutat un acte d'aquest tipus.

A més jo crec que a la vida hem de ser integradors, és cert, jo al Sr. Papa no l'esperava, però tampoc espero el Ramadà ni altres actes de tipus religiós que en el fons també costen diners a la societat ja que es deixen espai públics, i cal crear una estructura per la gent que participarà.

En el fons del que es tracta per part de qui governa es fer feliç a la gent i de la mateixa manera que les celebracions d'un triomf del nostre equip de futbol ens costa diners però es fan igualment ja que ens sentim feliços, també hi ha gent que es sentirà a la glòria amb la presència del Papa avui a Barcelona.

I un no vol que els demés es pensin que jo no sóc catòlic, i tant que ho sóc, i em sento orgullós de ser-ho, però em sento més a prop, de l'església dels pobres, de la que no importa el Vaticà sinó de qualsevol comunitat que treballa per les persones que hi ha a prop. De fet, i més en els temps de crisi que estem vivint, les crítiques al Vaticà potser són més elevades, però les lloances al treball de la parròquia del barri, de Caritas o d'altres organitzacions religioses (menjadors de la Mare Teresa, Ong etc.) han crescut. Per tant, quan per televisió es critica tant la presència del Papa i es trasllada a la religió catòlica, a vegades no som justos amb tanta i tanta gent que treballa per a fer un món més just i humà.

A vegades no podem contar amb diners tot allò que hi ha gent que li afecta al seu cor, ja sigui una trobada evangèlica, una victòria del club dels seus somnis o un piromusical.

Avui arriba a Granollers Amma, la dona que dona abraçades,. Crec que hagués estat bo que s'haguessin trobat el Papa i ella i haver parlat no pas dels diners que costa la seva presència, sinó de com poden treballar per fer feliços a la gent, perquè en el fons la vida és un sentiment, en el darrer dia de la nostra vida és el que ens preguntarem, si hem estat o no feliços, si ha valgut la pena haver viscut i si he aportat alguna cosa a ajudar als demés a ser-ho.

Vaig a preparar-me per fer la cursa, per reduir el meu temps i aconseguir els meus objectius.

SÓC MINER

2010-11-04T07:26:00.002+01:00

El mes d'octubre, que fa poc hem acabat, ha estat un mes amb molts esdeveniments, des del fet de que va tenir un dia en que tot eren 10, 10/10/10 dada anecdòtica però, pels que consideren el aquest nombre com signe de perfecció, estaven, en principi, vivim un dia perfecte. Casualitat o no durant els següents dies va ser l'aniversari de Digo Armando Maradona, pels aficionats del futbol sempre serà el Diez. Però si va haver una data important va ser la del rescat dels miners xilens. Aquest acte que es va produir entre el 12 i 13 d'octubre hora catalana, i casualment en hora de prime time xilena, ens ha de fer pensar.

Sempre qualsevol notícia es pot fer un anàlisi segons ens pugui interessar, des de l'òptica religiosa ja qui hi veurà clarament la mà de Déu, casualment 33 miners, tants com anys tenia Jesucrist, (nombre bíblic) dia 12 (com apòstols)... Hi ha qui farà una crítica respecte el temps i els diners destinats a aquests miners i pel contrari com ahir ens feia saber en Pau Gasol hi ha 20.000 nens i nenes menors de 5 anys del tercer món que moren cada dia per malalties previsibles.

Com sempre jo el que pretenc és treure alguna lliçó que ens pugui servir a nosaltres com a persones i poder-la aplicar en el dia a dia. Imaginem-nos el dia a dia precisament de cada un dels miners, llevar-se a una hora en concret, per així no perdre la referència entre el dia i la nit de fora, seguir una rutina establerta, fent gimnàs, portant una dieta etc. Tots tenien un somni, una il·lusió, una esperança sortir vius d'allà. Nosaltres com a persones a vegades també estem a la mina, ens sentim miners, tenim els nostres problemes, les nostres preocupacions, no aconseguim aquells objectius marcats, ens sentim tristos i enfonsats i lo pitjor de tot tampoc veiem la llum.

Els miners malgrat aquests problemes són optimistes i creuen que poden sortir i tenen un somni, un projecte que és sortir d'allà. Nosaltres igualment, el fet de tenir somnis, esperances, il·lusions ens fa viure millor el present, tenir clar pel qual treballem, pel qual volem dedicar els nostres esforços diaris. Això a vegada no ho tenim clar i és el que ens impedeix viure el dia a dia amb la il·lusió que es mereix, què és el que em fa treballar? Quins són els meus somnis? Cap a on vull anar? Què vull aconseguir amb tot el que faig? D'acord treballo però que intento fer amb el meu treball? Simplement guanyar diners o vull aportar alguna cosa a la societat o encara més senzill amb els diners del meu treball, que pretenc aconseguir per ser més feliç? És important a la vida tenir somnis, ens hem passat durant molts anys criticant a la gent dient que eren somiadors, per a mi és una qualitat, quanta gent se li ha dit en el passat somiador i ara els veiem com a visionaris? La diferència és aconseguir allò que un somia i els somnis són sense cap dubte una força que t'atreu cap a l'esforç.

En una de les conferències que vaig estar la setmana passada es parlava precisament de la distància que hi ha entre la realitat (o no la simple realitat sinó la realitat que crec que estic vivint, perquè no és lo mateix el que passa que allò que jo crec que passa o estic sentint) i els somnis. Imaginem que agafem una goma elàstica en un punt anomenat realitat i l'estirem fins arribar al punt somni, aquesta goma estarà tensa, doncs, pensem que aquesta tensió, que és la que van trobar els miners, que nosaltres ens ocurreix quan volem lluitar per aconseguir allò que volem, quan tenim problemes i decidim que els hem de superar, és precisament en aquest moment que es produeix creativitat, el reinventar-se, el treure les millors habilitats de cada persona. Moltes vegades que fem, quan veiem que la realitat és pitjor, quan no ens agrada el que veiem agafem i baixem el nivell dels nostres somnis i d'aquesta manera la tensió no és tan forta i precisament del que es tracta és de tot el contrari. El món està fet de lluitadors, de treballadors, de persistents, d'entusiastes, de gent amb determinació i molta paciència. Si volem aconseguir els nostres objectius ens cal precisament treballar en aquestes qualitats. Algú sap on es poden aprendre? Ahir llegia el nou llibre de Robin Sharma i pensava que moltes si que les he introduït dins la meva vida però quantes coses he anat perdent de tots els meus objectius marcats el dia que em vaig llegir el monjo que es va vendre el seu ferrari. No és fàcil gens fàcil ser constant, sempre entusiasta, viure les coses amb determinació, ser persistent, etc.

Però tornant als miners, ells sempre van tenir la goma tensa, el que els va fer que fossin creatius i que sortís lo millor d'ells mateixos, fent 33 històries que cada una és per emmarcar, gent que fins fa uns dies ningú sabia qui eren, persones que no els haguessis mirat mai, ells que mai haguessin pensat que podrien ser font d'exemple per a ningú, de cop es transformen en un mirall on veure'ns, hi ha qui no va perdre mai el sentit del humor, qui es va seguir la seva rutina, aquell que va fer de metge, qui feia de lider, etc.

I finalment va arribar el dia i ells van sortir i fixem-nos el detall, els hi porten especialment unes ulleres de sol dels Estats Units, perquè la llum els pot molestar, s'han passat temps volen sortir i quan ho aconsegueixen, allò que tant els ha fet somiar, els hi molesta, la llum es converteix en un problema. I això ens passa a tots, moltes vegades la llum ens fa por, quan estem foscos, quan estem submergits en els nostres problemes no volem veure la llum, no volem saber res d'allò que ens pugui il·luminar, no volem sentir segons què i menys pensar però malgrat això hem de ser conscients que la mina és pitjor, cal reconèixer que a vegades la llum ens fa por. No la volem veure i per tant ens és més còmode viure en al penombra de la mina que no afrontar els nous reptes.

Voldria tenir avui la força i la energia per treballar de valent per superar els reptes marcats, voldria millorar la meva persona per fer un dia millor tan per mi com per la gent que em té a prop, em queda molt de camí i amb la llum m'adono que és més complicat del que em pensava.

SÓC EL MILLOR ETS EL MILLOR

2010-10-27T07:24:00.006+02:00

Aquest dos darrers dies he tingut la sort de poder participar en el sisè fòrum mundial de gestió de persones, és el tercer any que hi vaig i per mi significa un tornar a néixer, agafar noves idees, sentir parlar a persones que et donen significat a molts dels dubtes i que en tan sols dos dies són capaços d'omplir-te d'energies i de ganes de fer.

He estat amb gent del nivell de Ken Robinson, famós pel seu informe sobre educació a la UE. L'informe Robinson, amb la guanyadora de dos medalles olímpiques Theresa Zabell però avui us voldria parlar d'un home que potser no és tan conegut com és Mario Aloso Puig. Aquest cirurgià ens va parlar de reinventar-se i mentres ell ens anava parlant el que aconseguia era omplir-nos d'energies, de forces i de poder positiu per dir-nos al acabar SOM ELS MILLORS !!!! perquè en el fons la vida no es tracta en ser el millor que el del cantó sinó ser el millor de nosaltres mateixos i adonar-nos de les nostres capacitats, del nostre potencial, no hi ha res en el fons que ens pugui frenar quan tenim clar el que volem i ho volem de debò. No hi ha res que ens frena a part de les pors i els nostres dubtes de les nostres capacitats. Però a dia d'avui tots sabem que el cervell no treballa al 100% sinó que tan sols treballa a una velocitat mínima perquè l'he educat així, som conscients d'això, també moltes vegades creiem que no som capaços de fer coses perquè durant el passat no hem pogut. O sigui, que el passat no el prenem com a font d'informació ni com orientació sinó que ens determina 100% el nostre futur, i per què? No podem anar canviant? Evolucionant? Jo sé que d'aquí 15 anys faré pitjors marques corrent perquè m'hauré fet gran, si accepto que en el futur no seré el mateix en l'esport per què haig d'acceptar que sóc ara el mateix que en el meu passat?.

Potser mai ningú ens ha dit que mirem en el nostre interior i que descobrim les nostres potencialitats, potser perquè ens ho han dit, o potser per l'acciò fatídica del passat, podem pensar que en el nostre interior no hi ha segons que, que ens faci créixer, florir, però a vegades no és cert. Als EUA existeix una vall que és coneguda com the death valley (és a dir la vall de la mort) perquè allà mai creix res, tothom que hi passa no sobreviu, al principi del document podreu veure la foto. Però un dia sense saber el motiu va ploure i de cop va ploure un dia, i el més curiós de tot és que allà on tothom donava per fet que no hi havia res va resultar que van créixer moltes flors i allò que semblava un desert es va convertir en un jardí. Perquè nosaltres tenim moltes capacitats, moltes llavors dins, però a vegades no s'han produït les circumstàncies en tot el passat, o no hem estat capaços de veure tot allò que podíem fer. Per tant adonem-nos que tots som els millors ni que sigui en potència i que hem de cercar les condicions per fer florir tot allò que portem dins. Que no vegis una cosa no vol dir pas que no existeixi. Si treballem amb entusiasme, determinació persistència i paciència descobrirem que som els millors, però no els millors respecte a un altre sinó respecte a nosaltres mateixos, respecte a allò que hem pensat que som, que hem cregut que érem o que ens havien dit que érem. De la mateixa manera que als fundadors de google els van dir que no tindrien èxit amb el seu cercador, de la mateixa manera que li van dir a Paul Mccartney que no tenia talent per la música i posteriorment tres cases discogràfiques van dir que els Beatles no tindrien futur. No fem cas a les tanques que ens trobem sinó al nostre esforç i determinació i al final ho aconseguirem. Us recordeu de Paul potts no pas el pop famós sinó aquell home ( http://www.youtube.com/watch?v=1k08yxu57NA) que malgrat tenir problemes en un llavi, problemes d'autoestima etc. de ser venedor de mòbils ell solet va cantar el Nessum Dorma guanyat un concurs de televisió i el més important emocionar a tothom que el veu.

Per tant animo a tothom a sortir avui mirar pel carrer i mirar dins i adonar-se de que som els millors i que tot allò que no hem aconseguit fins ara ho podem aconseguir que del que es tracta és de crear les circumstàncies, del que es tracta és de creure. No esperar ja que els demés creguin sinó simplement de creure en nosaltres mateixos, a partir del que hi ha dins.

jo sóc el millor.. el millor de mi mateix... SIMPLE THE BEST

MITJA (MARATÓ) AL INTERIOR (MARATÓ DEL MEDITERRANI)

2010-10-24T07:07:00.002+02:00

Després d'un mes tornem a competir, avui farem dins de la marató del mediterrani, la modalitat de mitja marató. Aquest any vull córrer unes quantes de mitges i la primera és aquesta. Avui sense gaires problemes he pogut fer el que durant tot el mes m'ha estat impossible, aixecar-me a les 6 del matí. Porto molts dies lamentant la meva incapacitat per poder llevar-me aviat i avui no hi ha hagut cap problema. Novament es fa evident que quan alguna cosa ens motiva no hi ha qui ens freni. És per això que cal cercar a la vida les coses que realment ens motiven, ens alegren que ens fan sentir vius, perquè no existeix el cansament, no existeix cap barrera que ens pugui arribar on volem si realment és allò el que desitgem.

És molt important coneixents, és molt important fer un camí dins del nostre interior per saber que és el que realment volem i sentim. Segons el meu punt de vista, és més fàcil fer la volta al mon que no pas endinsar-nos dins de nosaltres, no és el mateix escriure opinions com faig jo ara, que anar pensant, que quedar-se en silenci i anar entrant en un mateix i descobrir un mon interior.

Durant molt temps he parlat de felicitat i he buscat la felicitat en allò que faig, i crec que és important, però en el fons la felicitat està dins nostre, en els nostres sentiments, busquem que és allò que ens fa sentir feliços sense adonar-nos que no dependrà del que hi hagi fora de nosaltres sinó del que tinguem a dins nostre. Un mateix fet pot donar-li la felicitat a un i per un altre sigui un desastre.

Així ens pot passar en moltes més coses, amb l'odi també, o quan ens enfadem. A vegades ens enfadem per coses que segons el nostre estat d'ànim ni ens afecta, abans de dates importants, quan estem passant males èpoques o simplement quan estem cansats o tenim gana ens enfadem molt més, tot ens afecta negativament, ens prenem tot en segones, jutgem les coses i sempre de forma negativa, esperem molt més dels demés i aquells no estan mai a l'alçada.

El problema que hi ha en fer un camí en el nostre interior és que segurament no ens agradaria, perquè a vegades vivim més el com voldríem viure que no pas el que realment som, potser ens trobaríem massa amb les nostres contradiccions i sentiríem allò que no ens agrada sentir, allò que et comença a explicar la mare i li dius, mama prou. Segurament deu ser un camí dur, amb moltes pujades i baixades, on cal molta resistència on el que valdrà la pena és finalitzar-lo per tenir un nou començar.

El camí a l'interior ha de portar un nou inici, un nou despertar que ens porti a la serenor a la senzillesa en el viure, on descobrir que en poc tens tot i saber que vols realment de la vida. Sincerament crec que és més fàcil fer avui 21 km. Que no pas fer el viatge que indico.

Pel que fa a la cursa, vaig sense saber com reaccionaré, ahir va ser la festa del super 3 va ser molt cansat, per tant ja començo amb un turmell que hem fa mal, i un refredat molt fort. Malgrat això vaig amb ganes, potser no tinc moltes d'anar molt ràpid, sinó simplement d'anar fent, això impedirà que faci una gran marca i baixar de la 1h. 41 minuts, que és la meva marca actual. Però crec realment que no cal obsessionar-se gaire amb el temps que es fa, sé, ni que sigui per fe, que amb el temps la reduiré, el més important és gaudir del que farem. La darrera mitja, la de Lleida, ho vaig passar fatal, sortia d'una lesió, feia molta calor, poc entrenament, i malgrat que es va fer un recorregut que ja coneixia, els darrers kilòmetres no s'acabaven mai. Tinc clar que no vull que això em passi, i el camí és anar mica en mica i tot arribarà. Ja us contaré. Avui vaig amb la idea que la cursa és un passeig que el dia que tingui forces faré una mitja en el meu interior i potser això si que serà dur, però al final valdrà la pena.

CAFÈ I CROISSANT DE XOCOLATA

2010-09-29T07:25:00.001+02:00

Avui dia de vaga, la meva intenció és la d'anar a treballar i intentar que el dia sigui més o menys normal, als únics que els he preguntat si treballen o no han estat al forn on vaig a dinar dient que ells intentaran obrir. Quan he sentit això m'he sentit més tranquil i no pel fet del dinar en si, sinó perquè em regalen un dels millors moment del dia, el cafè amb croissant.

El moment cafè croissant s'ha tornat per mi sagrat, després de dinar, quan fa una estona que he sortit del gimnàs o fins i tot quan no he anat, els hi dic a les forneres que si em poden portar un cafè, una me'l puja acompanyat d'un croissant de xocolata. En aquell moment, tot per mi canvia, el temps es para, no sento res, el meu cap està en blanc degustant la combinació que suposa un croissant de xocolata acompanyat amb un bon cafè.

Molta gent dirà que ells es prenen el cafè i no els passa i d'altres que fins i tot comprant cent grams no tenen la mateixa sensació, jo la veritat si que la sento i em considero afortunat al tenir un moment on la vida es para i on puc notar tots els meus sentits, on una acció activa em provoca relaxació. La meva vista s'encara a l'escuma del cafè, els meus oïdes senten el soroll del sucre caure dins i el soroll de la cullera al remenar, la vista es perd amb la negror del cafè, el tacte de la tassa i del croissant per finalment perdrem en el gust de la combinació que suposa un bon cafè amb un croissant petit de xocolata. En aquell moment deixa d'existir tot lo demés i el meu cos es relaxa sabent que tinc un gran plaer, un moment que serveix per a que es pari tot, com si fos una vaga general, i poder agafar forces per seguir la jornada laboral.

Ara hi haurà gent que tindrà la mateixa sensació, d'altres que no, que ho faran i no estaran sentint res. Jo em sento afortunat de poder viure un fet quotidià com un regal de Déu, com quelcom fora de lloc, com un tresor dintre d'una selva, però això em fa adonar de les mil de coses que se m'escapen, dels mil tresors diaris que no els visc de la mateixa manera que el cafè amb el croissant. El bon dia de qualsevol persona, la conversa amb el company, escoltar la radio cada dia, mirar als ulls a la teva parella, rebre una abraçada dels teus fills, qualsevol tresor que passa cada dia i que es fa tan quotidià que deixa de tenir importància i que no ens adonem que són autèntics tresors.

Quan em serveixen el cafè me'l donen amb el croissant i sempre rebo una rialla, com signe de que tots sabem que ha arribat el moment, és el moment del relax, del plaer i jo ara em pregunto, puc fer jo alguna cosa per aconseguir que el dia a dia algú es senti com jo em sento en el moment del cafè i croissant? Potser hi ha gent, que de la mateixa manera que jo els hi fa falta un moment, uns minuts on tot es pari i jo puc aconseguir-ho, és la rialla del matí, és una conversa, és el bon dia, és una abraçada? Tan se val, però estic segur que tots tenim les capacitats de fer que algú es senti lo bé que jo em sento cada migdia amb el meu cafè i croissant.

Els petits detalls del dia es poden convertir en la persona més afortunada del món, i a vegades no dependrà del fet de que et passin, que de fet a tots ens passen alguns, sinó de descobrir-los. Tinguem avui per tant els ulls oberts, perquè passaran petits tresors davant nostre. Serem capaços de veure'ls? Que tingueu un bon dia.

VAGA GENERAL

2010-09-27T07:28:00.002+02:00

Comença la setmana i crec que molts la recordaran en el temps per ser la de la vaga general del dia 29. Crec que amb dies d'antelació calia explicar que és una vaga per a que cadascú decideixi si vol o no fer-la.

Primer de tot cal saber que és un dret constitucional, on molta gent va lluitar per aconseguir-lo. La Constitució Espanyola del 78 estableix que es realitzarà una Llei per determinar el seu ús i els problemes que hi puguin haver. A dia d'avui encara no s'ha fet aquesta llei ja que suposa masses problemes.

Malgrat sigui presentada pels sindicats, és un dret personal i unitari, és a dir, cada persona, de forma lliure decideix si vol o no anar a treballar. Està en el seu dret i no podrà ser substituït per cap altre persona a l'hora de realitzar les seves tasques. Però si tu no vols ningú et pot obligar a fer-la. L'Empresari no podrà en cap moment prendre represalies pel fet de que una persona faci Vaga però podrà descomptar el dia no treballat (dia+vacances+paga extra).

Faig aquesta introducció perquè molta gent aquests dies van explicant la seva i estic trobant certes accions que no són pas gaire legals. La primera il·legalitat és l'acció violenta dels piquets obligant a la gent a fer vaga. Veient aquest fet molts empresaris han decidit tancar el seu negoci per evitar danys majors. I decideixes descomptar el sou d'aquests com si de forma voluntària fessin la vaga. Doncs no senyor, de la mateixa manera que un piquet no em pot obligar a fer vaga, vostè tampoc i menys descomptar-m'ho com si de forma voluntària jo la volgués fer. Si vol em dona un dia de vacances però m'ho tingui present com dia de vaga.

També cal recordar que tan sols en cas d'una necessitat extrema, el teu lloc de feina ha de quedar sense ocupar, és a dir si un és electricista, doncs aquell dia l'empresa en tindrà un menys o els que sigui i la seva feina quedarà sense fer, i no es podrà contractar nou personal per cobrir els efectes. Pel contrari hi haurà serveis mínims per cobrir les necessitats importants del país (metges, mestres, transport). Una vaga en el nostre país significa problemes però un dels motius és degut a no haver estat capaços de fer una regulació legal com ordena la constitució.

Però per que es fa vaga? En principi es fa per queixar-se de la nova reforma laboral, aquesta estableix varies novetats que intentaré sintetitzar-les.

En primer lloc, la modificació dels termes que es podia fer servir el comiat objectiu. Aquest tipus de comiat es feia per motius econòmics, tècnics, organitzatius i de producció i enlloc d'acomiadar amb 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats, es feia per 20 amb un màxim de 12. La realitat ha estat que durant aquests anys aquest article s'ha fet servir molt poc i mai de forma individualitzada i tan sols servia quan es feien expedients de regulació d'ocupació (ERO). Per tant si un empresari tenia problemes econòmics o acomiadava pagant 45 dies o feia una ERO ja que si anava de forma individualitzada a cada treballador, el tribunal considerava que era el comiat improcedent i per tant acabava pagant 45 dies més els salaris de tramitació (els que van des del dia del comiat fins la sentència). Durant aquests anys de crisi quasi tots els acomiadaments han anat o via 45 dies o ERO, i crec que estarem d'acord que hi ha empreses que han tingut molts problemes. A la llarga per un empresari amb problemes era molt més fàcil fer una ERO i acomiadar més gent per tal d'arribar al 10 % de la plantilla que no pas anar via individual. Amb els canvis introduïts es vol donar facilitat aquest tipus d'acomiadament. S'aconseguirà? De fet no es sap, perquè al final tot depèn de la tutela judicial i caldrà veure aquesta nova interpretació.

També es parla de la introducció de noves franges d'edat per tal de poder-se incloure dins del contracte de foment de l'ocupació on al indemnització passava de 45 a 33 dies per any treballat. Respecte aquest article poques queixes ja que anteriorment (època d'Aznar) ja s'havia firmat un acord semblant.

Hi ha altres canvis, com que en les indemnitzacions 8 dies aniran a càrrec del FOGASA (fons de garantia salarial), la creació del model Alemany de flexibilització laboral o la creació del model Austríac en les indemnitzacions (creació d'un fons personalitzat on part del teu acomiadament estarà allà si et fan fora de l'empresa els diners estan allà però si te'n vas no es perd els diners com ara que et quedes sense l'antiga indemnització sinó que van a engreixar la nova i en cas de jubilació et donen aquest diners)

Pel que fa a mi, indicar que crec que era la meva obligació moral donar alguna dada respecte la vaga, ja que malgrat no és l'estil del meu bloc, considero que si per professió puc ajudar a algú cal fer-ho. Les professions són com un do i han d'ajudar a la societat, totes les tasques tenen un contingut social que cal no solament respectar-lo sinó potenciar-lo i si tots ens adonem d'aquest fet ens sentiríem millors treballadors, més actius i potents.

Jo no faré vaga, per molts motius, crec que els exposats en aquest article per a mi, no són tan grossos per fer-ne una, molts la faran per d'altres que potser si que en són de greus, però els oficials, no ho són. Respecte al tema dels piquets, a mi no m'agrada que unes persones de forma amenaçadora em diguin si haig o no treballar. A més no crec en el model sindical que existeix, no crec amb la confrontació, un no s'hauria d'aixecar sense arribar a un acord i volent arribar-hi. Ens hi juguem molt entre tots.

CURSA DE LA MERCÈ

2010-09-19T07:40:00.001+02:00

Avui anem a fer la cursa de la Mercè, iniciem la temporada amb moltes ganes, sabent que si la faig tal i com la tinc prevista, serà inoblidable. Comencem avui amb una cursa de 10 km per anar treballant i arribar a l'objectiu del 6 de Març, la gran Marató.

Encara és de nit, són les 7 del matí i sembla que li costa sortir a aquest sol, ja em va bé a mi que sigui així i si no fa calor encara millor, avui no és una carrera on es pugui fer un bon temps ja que entre la calor, que generalment fa durant el setembre cal sumar-hi que serem dotze-mil persones i a més venim de l'estiu, un període on generalment, per molt que hagis pogut córrer, mai ho has fet amb la intensitat que ho faries durant l'hivern. La calor no és pas una bona companya pels runners.

La Mercè és una cursa que serveix per superar la síndrome d'abstinència de curses que molts portem des del maig o juny i més ens indica en quin nivell ens trobem. És cert, això ho fan totes les curses, qualsevol examen o control serveixen per dir-nos com estem en aquell moment. Aquesta cursa el que fa és dir-nos a partir de quin nivell comencem la temporada. Si ens queda o no molt treballar per a fer durant tot l'any o si pel contrari estem millor de lo esperat.

Des de desembre de 2009 no he pogut baixar la meva marca de 45 minuts i de fet no crec que avui sigui un dia per fer-ho. Em conformo estant-hi a prop. I sobretot, gaudir, gaudir de la festa que és una cursa. Sé que si no hi ha calor milloraré el temps, però d'això a baixar a un ritme de 14 km hora, de moment sembla impossible.

La Cursa té com sempre un paral·lelisme amb la vida real, avui anem a veure en quin nivell ens trobem, on estem per tal de veure cap a on anar, què haig de millorar, i planificar la nostra temporada sabent que tindrem moments millors i pitjors, sabent que una bona planificació ens pot estalviar lesions. Entrenar massa ens pot portar a passar-se de forma i no fer-ho vol dir no arribar.

Aquestes coses que semblen evidents en el mon de l'esport també les podríem portar a la nostra vida. Els nens abans de començar un curs saben quina ruta faran, que és el que aprendran, saben cap a on aniran, quins són els nostres objectius etc. Però sembla que en el moment que acabem els nostres estudis comencem a viure una vida molt més semblant al dia de la marmota i el que fa que les coses variïn no és pas allò que nosaltres fem sinó allò que ens succeïx. Rarament parem i diem on som com a persones i tenim clar que volem i quina ruta farem per arribar als nostres objectius. Quin són els objectius per aquesta temporada que hem iniciat? A nivell d'esport és fàcil veure-ho però a nivell personal? Clar que tenim objectius com a pare, mare, etc. Però com a jo?? Que vull fer? Què vull aprendre? Què vull sentir? Dels somnis de la meva vida quins faré aquest any? Sabent que quants més fem millor que cal viure el carpe diem.

Comencem la cursa de La Mercè amb moltes ganes, il·lusió d'un nou començar sabent que inicio una nova temporada amb ganes de millorar, de seguir progressant, somiant amb baixar als 40 minuts els 10km, la hora i mitja a la mitja marató i fer la primera Marató. Sé que els objectius són molt complicats, ja que no sóc una persona gens ràpida però prefereixo no aconseguir els objectius però lluitar lo màxim, esforçar-me que no sé pas autocomplaent. Si no ho aconsegueixo tampoc passarà res, perquè l'objectiu principal que és gaudir fent salut si que ho tindré.

LA JUBILACIÓ DEL MEU PARE

2010-09-17T10:33:00.001+02:00

Ja fa una setmana que el meu pare es va jubilar, el dia 8 va complir 65 anys i el següent dia s’acomiadava del seu lloc de treball.
Curiós, quan una persona deixa de treballar es jubila, Jubilar-se ve del llatí iubilum que vol dir crit d’alegria. És a dir hem afegit al nostre vocabulari que quan ens jubilem ens alegrem perquè deixem de treballar. És normal que fem servir aquest terme ja que es contradictori amb el de treballar que també ve del llatí en aquest cas tripaliare que és el verb que es deriva del tripalium una màquina de torturar de tres pals. Per tant arribem a la conclusió que després de 50 anys de tortura (treballant) (tripaliare) arriba l’alegria (jubilum)
Però realment això és així? És cert que en un moment donat tots estem o hem estat cansats de treballar però realment ho vivim com una tortura? En el treball és on estem més hores si és una tortura la nostra vida ho és i si ho és serà perquè ho estem permetin, sempre estem a temps o de canviar de tasca o de viure amb molt menys abans de viure durant 50 anys infeliços i tota la gent jubilada és feliç? Crec que és evident que no, soledats, malalties, problemes econòmics, etc.
És per aquest motiu que crec que hem de canviar de termes, i enlloc de parlar de jubilar-se cal dir retirar-se, ja que deixes el món de la població activa per formar part dels pensionistes. De fet tampoc és que un jubilat deixi la vida activa, sinó la vida laboral com a cotitzador de la seguretat social. I crec que hauríem de canviar del nostre llenguatge i no utilitzar la paraula treballar (tortura) sinó la de laborem, és a dir, tenir una activitat productiva. Fixem-nos que en les llengües on s’ha implantat les paraules del labor (totes les anglosaxones i en quasi totes les llatines) Si en les anglosaxones també ja que malgrat diuen work existeix el labour party (partit laborista) la concepció del treball i la vida és diferent. El treball es viu com aquella activitat que afavoreix al desenvolupament de la persona i la societat i no com una càrrega. I la jubilació (el retirar-se) es viu com un pas més però des d’una altra esfera. I casualment sembla que els hi vagi millor que a nosaltres, menys fluctuació d’aturats, horaris adequats, es compagina millor la relació entre treball i família etc.
El que està clar que deixar de treballar i cobrar sona molt bé al principi i això és degut a que es viu com un nou començar i a tots ens agrada, el començar una nova aventura aparentment preciosa és meravellosa, després sortiran problemes però els inicis sempre són esperançadors, És per això que considero que hauríem d’intentar moltes vegades viure intentant renéixer cada dia. La son és lo més proper que tenim a la mort i per tant, cada matí al despertar-nos hauríem de renéixer i començar de 0, amb ganes de fer coses, estar il·lusionats, i no portar el pes de dies anteriors, potser després el dia no serà tan agradable com teníem previst però si vivim un nou dia com el nostre renaixement, ens sentirem més frescos.
Pel que fa al meu pare, és molt curiós el tema, durant uns anys de la nostra vida, el meu pare es va quedar sense feina, ja en els finals del 70 ja havien crisis en el mon de la construcció, van ser anys durs, com els que passen moltes famílies a dia d’avui, anys on costava arribar a final de mes i activitats normals en el dia d’avui en aquells temps semblaven luxes. El que en aquell moment era una necessitat ara es celebra com a finalitzat. És com contradictori, perquè així és la vida, les coses són o no bones depèn del moment que et toca viure’l.

ESTIMAT MAINE

2010-09-02T07:06:00.000+02:00

Estimat Maine,

Avui començo a treballar després de les vacances, vaig arribar ahir de Lleida i abans d’ahir varem sortir de Seira. Unes vacances estranyes, i ets tu que les has fet canviar, perquè físicament ens has deixat.
No sé on anar i presentar una queixa i fer saber que tu tenies un compromís amb la nostra família per venir a sopar aquest mes i tu no ets dels que no compleixes. A qui haig de queixar-me quan arribi el 5 de Gener i el meu fill Albert demani pel seu patge de reis?.
Quan el Carles ens va trucar i ens va donar la noticia varem començar a negar-ho, a pensar que no era possible, després ho varem viure amb ràbia fins que ho hem hagut d’acceptar però ho seguim vivint com quelcom que no pot ésser. Quins campaments esteu fent allà? Entre tu, l’Eduardo i en Felip que ens heu deixat quan més calor feia, quan veníeu o acabàveu les activitats. I ara comencem un nou curs sabent que hi ha alguna cosa que falta dins del nostre cor, de la nostra vida. On ets?.
La sensació del dia del teu enterrament al arribar va ser veure i dir, ei no és cap broma, això és de debò, anar-me trobant gent, que en alguns casos, feia anys que no veia, ens abraçàvem compartint el dolor que teníem, però amb la sensació que compartíem encara molt més l’amor que teníem cap a tu. Perquè Maine, anem a ser sincers, transmeties amor, i cada dia més, quan més un et coneixia més amor veia en tu, però no un amor beat, sinó un de gota a gota, dels que calen, dels que quan et toquen ja no surten mai més. En el teu llenguatge mai una mala paraula contra ningú, fins i tot en aquells moments que et tocaven o et passaven marrons, creient que ningú millor que tu els solucionaria, ens donaves lliçons, parlant bé de tothom i buscant solucions a qualsevol problema. Tinc la sensació que has marxat amb alguna conversa o situació que haguessis volgut que fos diferent. De fet tinc la sensació que a tu ara no et tocava, que encara tenies molt a fer. Això si, també crec que en aquest dies que ens has deixat també has fet molta tasca.
Crec que la teva mort ha suposat un gran big bang dins del nostre cor tots ens hem adonat a partir del dolor de la teva desaparició que teníem molt d’amor per tu però encara et diré més, tots érem conscients que ens estimaves, que no ho podies ni dissimular, que ens estimaves molt i tots ens sentíem estimats, sempre ens donaves consells, però des del tu a tu, no pas des del púlpit d’aquell que fa veure que en sap més, sempre ens escoltaves com un company, i sempre ens treies un somriure. Ara és moment de que demostrem que durant els anys de la teva existència t’has dedicat a conrear una llavor i ara ha de sortir fora, hem de demostrar que som petits Maines, amb la humilitat de saber que no arribarem mai ni a l’alçada de les teves sabates, però cal, malgrat tot, treballar per professar l’amor que tu tenies als altres, i fer-ho d’una forma individual, és a dir, estimaves a tothom, però a cadascú d’una forma personal, individual, amb les seves característiques, trobant tot allò positiu, que hi havia en cadascú de nosaltres.
I m’adono que aquí et quedaven moltes coses a fer i que si has marxat és perquè la teva mort ens ha de portar molt més, i és per això que vull creure en aquest big bang, una explosió, que ha significat la teva mort, una explosió de dir, com una persona que semblava des de fora molt normal, era capaç de desprendre tan d’amor i servei als altres, donar tanta potència a les seves accions i treballar sempre persona per persona, cor per cor, omplint-nos i fent-nos sentir estimats com la bona mare. La teva mort ens ha de donar energies i que siguem conscients que et portem dins no solament en sentiment sinó també en acció.
Maine, avui com tots els dies des de que ens has deixat, et notarem a faltar, i d’alguna forma o una altra estic segur que vindràs a sopar aquest mes, perquè tu no falles mai. Estic segur que ens ajudaràs en el dia a dia, a seguir vivint, a estimar aquells que ens costa estimar, a lluitar amb amor, a tractar a les persones, a no defallir, a viure intensament i transmetre els teus valors a tothom.

SOC AIXÍ

2010-07-26T15:37:00.001+02:00

Fa dies que no escric en el meu bloc, motius? Doncs principalment no aixecar-me aviat, un pot pensar, deu anar cansat, segurament en part si, però solament? Amb el temps he après que les coses tenen la importància que un li vulgui donar, per mi és important escriure però si no ho faig és perquè el meu cos em diu no, perquè no hi ha un motiu suficient que em digui aixeca’t i escriu. Guanya el descansa a digues que et passa pel cap. És cert que cal vigilar-lo, quan entres una dinàmica en que no fas res, potser darrera hi ha que no hi ha ànsia de res. Tots hem passat èpoques en que tot era més gris i no teníem ganes de pensar, inventar, somiar...
A la vida penso que res passa, per què si, i per això, avui al migdia que tenia temps, m’ha agafat per escriure, a la vida tot té un sentit, encara que en un moment no sapiguem veure’l. Una conversa sense anar gaire lluny, pot allargar-se sense entendre-ho i poden sortir coses que no haguessis dit mai, i això per què ha passat? Doncs passa per què ha passat, perquè el teu cos ha volgut, perquè el teu cos ho necessitava. A vegades pensem i diem i per què he explicat o he dit això? Potser és el destí, potser Déu, no ho sé però cada dia tinc més clar que tot té un sentit a la vida, el que ens cal és descobrir-lo. Per què sóc així? Per què he actuat d’aquesta manera? Per què hem sento així? Doncs perquè m’han fet així i a vegades el que ens fa sentir malament no és pas allò que sentim, ni tan sols les contradiccions entre nosaltres mateixos sinó el fet de no acceptar-nos.
Segurament la persona més contradictòria del món sóc jo, dec donar una imatge de mi molt errònia, una cara a casa, una altra a la feina, etc etc. Etc. I segurament el que escric i faig no deu ser sempre igual. Però amb el temps he arribat a acceptar-me amb tots aquests defectes. Malgrat m’accepti no vol dir que m’agradi certes actituds meves i lluiti per canviar-les.
A vegades tenim converses ,situacions, moments, que no sabem com passen, paraules que no sabien d’haver dit, però han passat, coses que potser et saben greu haver fet, però ja no tenen volta enrere, formen part de tu, com la història de la nostra vida, el que cal veure és per què han passat. No hauria d’haver comentat, no hauria d’haver dit, no hauria de.... però si ha passat és perquè en el fons volia, tenia ganes o simplement és que sóc així. En el fons hem d’acceptar-nos que som així, i ser així no vol dir no anar a millor però no podem ni fustigar-nos ni plorar i molt menys pensar que som diferents, el que ens cal és dir, jo sóc així i em considero (bona persona, dolenta, maco, lleig..... però sobretot autèntic).
Lamento haver ferit alguna vegada a la gent amb les meves paraules, no haver estat a l’alçada. Haver desequilibrat al que sigui, amargar-li el dia, no em sento gens orgullós de quan no estic a l’alçada. Però cal acceptar-se, com una persona amb defectes i manies, que vol millorar i té tant....

EL BLOC EN CONTRA LA RETALLADA DE L'ESTATUT (Casa Meva)

2010-06-29T07:42:00.001+02:00

A casa meva m’agrada que vingui la gent, que es senti a gust. Quan ells estan si hi troben bé jo també m’hi trobo. Clar que hem de respectar tots unes normes de convivència, però faré tot lo possible per a que estigui el que vingui bé. Hauré de cedir en coses però si el més important és que tots estiguem bé, així ho aconseguirem i estic segur que el que vingui farà el que sigui per integrar-se.
El cap de setmana vinent quedarem els amics hi estarem tot el cap de setmana junts, cada família és diferent, tots dins de casa prenem unes decisions i eduquem els nostres fills a la nostra manera. A l’hora de trobar-nos apliquem una sèrie de normes no escrites i intentem que tothom estigui còmode, integrat dins el grup. S’imposa la globalitat respecte la individualitat però acceptem la diferència com a part de la riquesa del grup. Que lleig seria un sol pensament i que tots fóssim de la mateixa manera.
Aquests dos exemples que acabem de veure i que són evidents, semblen el nostre país. El meu bloc no ha parlat mai de política i si ho ha fet ha estat per treure alguna cosa d’interior. Avui escric simplement per fer pelés el meu enuig respecte la sentència del estatut. Fa anys el poble de Catalunya va votar uns representants que legítimament van fer un estatut, allà quedava ja reflexada la voluntat del poble, (aquí ja tenim les normes de casa nostra) com que formem part d’un Estat Estpanya (agradi o no aquestes són les regles) anem allà a transformar el nostre estatut en la seva Llei Orgànica (perquè recordem que els Estatuts són Lleis Orgàniques de l’Estat) i allà patim una gran retallada (no m’agrada però si és per la convivència vinga, va, ho accepto) entenc el paper de la gent del Estat que pensin en els vots i fessin una gran retallada, però el paper del senyor Mas amb el famós pacte Mas- Zapatero, no l’he compartit mai, crec que aquest home no hauria d’haver baixat del avió, en el meu poble d’aquest tipus de persona se’n diu botifler, va vendre part de l’Estatut a canvi de que Pasqual Maragall no es presentés a les següents eleccions. Va guanyar el pensar a curt termini que no al llarg i va veure que sempre es treu millor rendiments a aconseguir petits triomfs (avui he aconseguit això de l’Estat.. demà això...etc) que no pas un de gran (ja tenim un bon Estatut)
Com anava dient, la voluntat del Poble Català es topava amb la voluntat del Poble Espanyol (del que formem part i que també votem els nostres representants) i es feia palès en la retallada del estatut. Posteriorment anem a votar i agradi a qui li agradi surt si. Molta gent dirà molts no van votar, és cert, però el fet que la gent no voti no li treu validesa al resultat o es que a les generals els que no voten el resultat va a parar a l’oposició?
El poble novament parla i accepta la retallada del seu Estatut pel bé de la seva convivència amb Espanya i els demés pobles que hi formen part. El nou Estatut entra en vigor i ja és la Llei de Llei de tots els Catalans i és Llei Orgànica del Estat. Durant quatre anys tots hem viscut igual, sense gaires canvis, excepte amb una crisi econòmica que ens fa mal viure.
Durant aquests anys, una sèrie de persones, mogudes per interessos polítics, no pas jurídics, molts amb un mandat caducat (cosa que no entenc, jo quan tinc el carnet caducat em poden ficar una multa) decideixen que allò que va decidir el poble català per segona vegada i que havia estat també refrendat pel Poble Espanyols en les Corts i que a sobre havia passat els processos dels consells consultius respectius per veure si era o no correcte, ara resulta que no és constitucional i ens tornen a retallar la nostra voluntat per a que pugui encabir correctament en el seu model d’Estat.
En poques paraules em trobo vivint en un lloc on no accepten la meva voluntat per segona vegada, on alló que he votat no serveix de res, on s’imposa la voluntat d’uns magistrats políticament influenciats, a la d’un poble i ara esperen que jo hem quedi quiet? Doncs no, no em puc quedar quiet ni ningú ho hauria de fer, tots hauríem de sortir al carrer, i al veure 6 milions de persones queixant-se i dient prou, potser s’adonarien de la força que tenim com a poble. Molts diran que tenim moltes coses per les que queixar-nos, potser és veritat, però en aquest cas, violen les normes de la nostra convivència, violen la nostra voluntat per fer-la encabir dins del seu model únic de pensament.
Enlloc de cercar que cada persona estigui a gust, ells prefereixen imposar una forma de ser, de pensar, d’aquesta manera el que aconsegueixen és que els que formen part d’aquest estat no ens hi sentim a gust, integrats i respectats. Aquesta és l’Espanya que volen, jo sé que on no em volen marxo, o no em sento a gust marxo, i entenc que cal ser solidaris amb part dels meus diners, però que em permetin parlar la meva llengua, que em deixin tenir cura d’ella, no vull que l’espanyol quedi eliminat, però que s’adonin que la que està en perill és l’altra, pregunteu als nens els dibuixos en quin idioma els veuen, quina llengua parla al pati del col·legi.
Si estic queixos i enfadat és perquè em sento violentat en els meus drets, no han respectat la meva opinió i a sobre m’obliguen estar dins d’aquella casa on no em pregunten com vull estar, bé de fet si que m’ho han preguntat i quan hem arribat a un acord em diuen que no, que això no val.
Aquest és el futur que ens espera? Sempre he volgut que els meus fills es trobin un món millor del que jo em vaig trobar i crec que realment no anem pel bon camí, en un món on s’imposa la globalització i cada dia som més heterogenis i cosmopolites, què fem imposant un pensament únic? Sortim tots el dia de la manifestació i diguem prou i cridem en contra d’una imposició i d’una retallada de la nostra paraula i voluntat.
Pensament reflexiu del dia: volem imposar sempre la nostra forma de ser i pensar? Acceptem la voluntat dels altres? Els critiquem? retallem llibertats? Som petits tribunals Constitucionals? Queixem-nos com a Nació, i aprenguem com a persones.

COS MENT I ESPERIT

2010-06-28T07:37:00.001+02:00

La gent que practica el Ioga, divideix la persona en cos, ànima i esperit. Tota això ens pot semblar estrany pels occidentals, però jo tinc la teoria que quan nosaltres ens desenvolupàvem econòmicament ells ho feien espiritualment i ara que ells ho fan en aquest sentit nosaltres ens hem oblidat de la nostra ment i esperit. Portem tota la vida anat amb sabates i això ens fa que no sapiguem ja com és la terra.
Hi ha una relació directa entre cos ment i ànima, fixeu-vos quan ens sentim angoixats, nerviosos, mai heu suat mes de lo normal en situacions d’estrès? I mals de panxa quan esteu nerviosos? De cop una cosa mental deixa de ser-ho per convertir-se en quelcom més físic. Respecte a l’esperit tot ja és més complicat, ara no seré jo que us parlaré de lo important que és creure, per mi ho és i això em dona avantatges, en el fons la majoria de persones creiem que portem un esperit, creiem en Déu , una altra cosa, és si un esta o no d’acord amb el catolicisme o el la Església.
Avui en dia ningú dubte que fer esport és bo, (bé potser en Ferran ho dubta) ajuda no solament ha estar bé físicament sinó a millorar la ment. Per tant, si tots tenim clar que ens cal millorar el cos físicament, cal treballar la ment per a que sigui més forta, i cal conrear l’esperit per què no començar-ho ja? Qualsevol cursa començ en el primer pas, doncs donem-lo i desprès ja vindrà el segon. Intento aixecar-me a les sis per aquest motiu, intento treballar la ment i l’esperit, al migdia intento treballar el cos. Això no em fa ser millor ni pitjor que els demés com a molt m’ha fet adonar que a mi em cal tot això potser per estar a nivell d’altres amb una ment, un cos i una anima més forts de mena.
El que intento en aquest article és animar a la gent, perquè ens queixem tot el dia, de que ens sentim malament, que estem desanimats, queixosos, que ens fa mal aquí i allà, però no fem res a més de queixar-nos i potser és moment de donar el primer pas i que millor dia que fer-ho el 28 de juny? Un bon dilluns més que per canviar coses és per dir, dedicaré el temps de la meva queixa al meu canvi, començaré llegint, escolant música que em relaxi, i intentaré caminar una mica. La idea no és canviar avui de cop, però si donar el primer pas, i dema ja vindrà el següent. Els canvis es poden veure d’una forma feixuga però fer petits passos no. Penseu per un moment, què és tot allò que no m’agrada de mi? Que voldria canviar? En que haig de millorar? Potser avui és un bon dia, un petit pas el dia 28 pot significar un canvi en la teva vida.
Conrea pensaments i recolliràs un acte, conrea un acte i recolliràs un hàbit, conreu un hàbit i conrearàs un caràcter, conrea un hàbit i recolliràs un destí (Charles Reade)

MARADONA

2010-06-27T07:21:00.002+02:00

Avui es juguen els vuitens de final del mundial i juga el meu equip favorit, Argentina. Des de que va començar la fase de classificació, ja vaig dir que jo aniria amb ell i fins i tot, quan va semblar que potser no es classificava jo vaig mantenir la fe, el motiu? El seu entrenador Diego Armando Maradona.

Molta gent no vol precisament per aquest personatge, que Argentina guanyi el mundial, vols voldrien que avui Mèxic guanyés, però que té aquesta persona que aixeca tanta devoció o crítica? No tot són flors i violes en l’actualitat i no m’agrada la seva forma de parlar i la seva diarrea lèxica però té coses de les que tothom podem aprendre.

Maradona va arribar en el futbol a lo més lluny que es pot arribar, en el Mundial de Mèxic, quasi ell solet va fer campiona del món a la seva selecció, ell va marcar el millor gol de la historia dels mundials. Però igual que va ser el millor va caure en el forat de la droga, destrossant la imatge de mite vivent que tenia, ha estat empresonat, ingressat varies vegades en hospitals i a tots els que ens agrada el futbol hem vist com es degradava la tant la seva figura com la seva ment.

Molta gent pe tots aquests motius no volen que guanyi el mundial però la veritat, poseu-vos en la seva pell, en la vida tots ens equivoquem, tots hem tingut errades, tots tenim dret a fracassar, no tenim dret a aixecar-nos i tornar a caminar? Fins quin punt és bon que hi hagi gent que ens recordi diàriament que hem fet malament les coses, que hem caigut en un pou? Molta gent diu que no és un exemple a seguir, doncs fins a un punt no ho és, perquè a la vida costa triomfar i ell ho va aconseguir, és fàcil caure en un pou i ell ho va fer, però el que és complicat és sortir-ne i ell sembla que ho esta fent. I per mi ara és un exemple de superació , d’esforç i de lluita.

Quan parlem de personatges famosos cal analitzar, ja sigui els que ens agraden o els que odiem, que tenim d’ells? I estic convençut que tenim molt de Maradona, Hem fet coses de les que no ens sentim orgullosos en la vida? Hem caigut en alguna tentació? Ens agrada que ens recordin tot els nostres fracassos i problemes? Som capaços de superar les nostres debilitats? Ens mereixem una segona oportunitat? Jo vull que guanyi Maradona perquè serà un exemple veure com a la vida pots sortir d’un forat i triomfar, potser tots tenim un Maradona dins, unes cloaques, uns fracassos, uns errors, un passat, que no ens deixa seguir el nostre camí, però també hi ha un foc que ens fa ser valents, forts i ens ensenya que podem ser com l’ave Fènix, que sorgeix sempre de les seves pròpies cendres.

SANT JOAN DE NOU (a contracorrent)

2010-06-24T06:54:00.003+02:00

Fa un any, tal dia com avui vaig tenir una experiència que em va encantar, sortir a córrer durant les primeres hores del dia de Sant Joan, vaig trobar-me la gent tornant de festa que em miraven amb cara estranya i es reien de mi. Mig mon es riu de l'altre mig, ells ho fan perquè vaig corrent i jo per les tonteries que fan. Mes que riure'ns d'ells el que feia era amb ells perquè tots hem fet coses estranyes durant una nit de festa. Si estic aquí avui es per lo be que em vaig sentir l'any anterior, que m'obren les ganes de repetir i em fan pensar que el fet de fer coses diferents a les que fa la gent ens pot fer descobrir nous aspectes de la vida que ni tan sols sabien que existia. No em de ser per natura un esperit contradictori però si que ens hem d'atrevir a fer coses diferents a la resta de la gent. Les coses son com son però canvien segons les veiem i a vegades pensem que com que tothom les veu des del mateix punt de vista, tan sols poden ser així.

Vaig a canviar-me amb ganes i sortiré sabent que seré un element estrany dins del carrer, però em sentiré feliç veient el sol que em toca la cara, sentint l'aire que m'acompanya, veient el mar, rient amb els que tornen de festa, em sentiré lliure i part de la natura i donaré gracies a Deu pels dons que m'ha donat, per la sort que tinc.

Que tingueu un bon dia, i penseu que no cal ser diferents perquè si, perquè anar a contracorrent simplement per portar la contraria no es mes que seguir el mateix camí que els altres, ser autentic es no deixar-se globalitzar per un pensament i acció únic.

ELS OBJECTIUS

2010-06-23T06:36:00.003+02:00

llegia aquests dies un llibre sobre els hàbits, com potenciar-los, com millorar, com agafar-ne de nous, avui no em voldria estendre molt en el meu article, però pensava, en el món laboral tenim agendes, objectius, rapports, i ho fem perquè sabem que es la millor manera per aconseguir els nostres objectius però a la vida no fem servir res d'això, potser es hora de saber que volem de la nostra vida, els nostres objectius principals, pensar com complir-los, apuntar com ens funciona el nostre propòsit, veure on ens equivocat, transformar l'error en lliçó... potser es hora de recuperar un diari i analitzar si arribem on volem arribar i fins i tot tenir apuntat en post it els nostres objectius per casa (ens oblidem fàcilment d'allò que volíem i que tant ens costa). Cal fer cas del llibre el secret i visualitzar, no el camí que hem de fer sinó la sensació d'haver arribat a l'objectiu marcat, visualitza perquè serà com sentir-ho en aquell moment i sentiràs amb ganes de seguir treballant per allò que vols.

Per complir els objectius cal començar un dia, la cursa mes llarga comença en el primer pas i perquè no pot ser avui el primer pas? tots tenim coses a millorar, jo el primer, doncs avui podria ser un bon dia, em plantejo una vida millor, mes endreçada, amb mes coneixement, millorar les meves relacions, la meva empatia, la comunicació amb qui mes estimo, fisicament millorar la meva dieta..., costa fer canvis, es evident, però al visualitzar la meva persona amb aquests objectius complerts tot sembla mes fàcil o com a minim sorgeixen noves forces. Que tingueu un bon dia..... i una bona revetlla.

NECESSITATS ESPECIALS (NO SÉ ON ESTÀ EL LIMIT, SÉ ON NO HI ÉS)

2010-06-15T07:23:00.000+02:00

Dissabte vaig anar a vigilar els exàmens de la UOC a Bellaterra, al arribar em van donar l’aula d’alumnes amb necessitats especials. En aquella classe hi havia persones que tenien algun tipus de discapacitat física que els hi feia que no es poguessin traslladar a l’aula on estaven els altres companys o gent amb problemes visuals i feien l’examen per ordinador, d’altres que no podien escriure per problemes amb les mans, etc.
Durant les hores que vaig estar vigilant, com que tot estava molt quiet, anava llegint, primer els quatre acords de Miguel Ruiz, que espero en dies posteriors explicar-lo i després on està el límit de Josef Ajram. Aquest segon llibre parla d’un noi que era broker i va deixar de ser-ho per dedicar-se a córrer, a fer ja no d’Iron Man sinó d’Ultra Man. Capaç de córrer dues maratons seguides, tot desprès de fer 100km en bicicleta i uns quants quilòmetres nedant, al final diu no sé on està el límit per sé on no hi és. La situació em va fer pensar i força. Davant meu tenia alumnes amb problemes diversos, molts en la seva situació decideixen abandonar, no estudiar, no seguir, fins i tot, molts sense cap tipus de discapacitat van deixant els camins empresos i pel contrari jo veia com diversos alumnes també em deien que allà no estava el límit, que potser el trobaran més endavant però que allà està clar que no hi era.
I on està el nostre límit? Molts, la majoria hem nascut sense cap discapacitat aparent però moltes vegades ens sentim limitats, veiem que no som capaços de fer coses, de canviar, de transformar. Molts de les persones que correm cerquem en aquesta tasca no solament divertir-nos i millorar la nostra condició física i mental sinó també adquirir nous hàbits com l’esforç, la voluntat, la tenacitat. I veus de cop, o no és que la vegis de cop, sinó que de cop a tu et fan pensar, que hi ha gent en el món que fan cada dia una marató, que cada dia s’aixequen i fan accions que per d’altres seria impossible, que tenen molt d’amor propi i una gran capacitat de treball i esforç, gran voluntat, i han aprés i a superar les adversitats i el patiment mitjançant una gran càrrega d’amor propi. I jo dedicant-me a córrer per millorar certes capacitats.... què fàcil ha estat per mi tot per haver de córrer per millorar certes capacitats ja que a la llarga moltes es milloren degut als problemes que han anat sorgint, és a dir, segurament que si no t’has hagut mai de sacrificar per a res doncs el teu esperit de sacrifici serà menor que el d’aquell que li hagin succeït molts problemes.
Però també cal adonar-me’n que a la vida no tot és córrer i que malgrat estar a anys llum dels alumnes amb les necessitats especials, és moment d’aprendre de la seva capacitat de treball, el seu esforç, la seva tenacitat, voluntat, orgull i amor propi i veure com em pot ajudar a mi en el dia a dia. Perquè el dia a dia pot convertir-se en una autèntica marató on l’objectiu no és solament corre’l acabar-lo sinó gaudir del trajecte. Darrerament, estic tenint molts problemes a la feina, no són bons moments ni com a treballador ni com a cap de personal. Estic en una situació gens agradable i la veritat que costa. Però sé que haig d’aprendre de la lliçó de dissabte i sé que malgrat costi, cal superar-se, i sobretot, que malgrat un dia sigui difícil haig d’aixecar-me i estar content, primer perquè el dia és més que anar treballar i segon perquè a casa no s’ho mereixen. No podem estar tot el dia queixant-nos dels nostres problemes sinó que hem de tirar endavant i malgrat hi hagi moments difícils adonar-nos que el camí segueix. Ahir l’Albert sopant deia que em veia serio, li explicava algun problema de la feina, potser no ho entén però m’agrada explicar-li, que hi hagi comunicació que s’adoni qui ens parlem les coses i que confio en la seva capacitat per entendre-les. Ahir em vaig aixecar intentat aplicar els conceptes apressos en el llibre dels quatre acords i a la nit vaig arribar a casa sabent que havia fracassat, haver intentat transmetre amor, haver intentat ajudar a l’altre, intentar estimar a tothom i el resultat va ser pitjor impossible. Com puc transmetre amor amb algú que li dic que demà no vingui més a treballar? Algú entén que el major amor està en poder salvar l’empresa i el major nombre de treballadors encara que això pugui causar que algú es quedi pel camí? Que caldrà grans sacrificis? Però i el del camí com puc ajudar-lo? Segurament això també deu ser una bona marató per a mi, però si al arribar a casa no arribo bé, estic fracassant, si em costa aixecar-me pel matí per viure el dia, és que no estic fent les coses bé.
El destí em va portar a l’aula de les necessitats especials i em va ensenyar que és l’esforç, l’esperit de sacrifici i la valentia per superar les pors. Em cal molt treball per arribar al nivell d’aquestes persones, sé que ells haguessin preferit estar en la meva situació i potser no tenir tanta capacitat d’autosuperació, però ells han de saber que la millor lliçó la vaig treure jo.

JO SOC MEXICO

2010-06-09T07:28:00.001+02:00

Doncs jo sóc un dels milers, dels milions que ens agrada el futbol, ja tinc ganes de que arribi divendres i comenci el mundial, que comenci aquest gran espectacle que tan sols succeeix cada quatre anys.

Sóc un seguidor i gaudeixo i no solament dels 90 minuts que dura un partit sinó que gaudeixo amb tot el circ que hi ha al cantó. Penso que no pots quedar-te amb una part i l’altre fer veure que no existeix. Que m’agradi no vol dir que li doni una importància extrema, a la llarga el futbol és igual que anar al cine o al circ, unes persones fan un espectacle que t’agrada veure, el que passa que aquest espectacle pot durar tota la setmana amb declaracions, rumors etc, que els diaris esportius incrementen.

De tot això lo pitjor radica en la gent que s’ho pren seriosament, i aquesta gent em refereixo al públic. Els jugadors és normal que ho visquin profundament ja que viuen d’això però nosaltres? Una cosa és viure-ho amb passió però d’això a barallar-se, tenir problemes etc. A mi no em trobaran. Crec que la persona que té més clar que això és un circ és Jose Mourinho, haig de reconèixer que malgrat m’agradi Josep Guardiola tinc especial devoció per aquest personatge, veu més enllà del futbol, veu més enllà d’un partit d’onze contra onze, es crea un personatge i surt i l’interpreta sense deixar a cap espectador indiferent. Tinc pensat fer un post dedicat a ell.

Avui volia publicar un vídeo que ha fet a Mèxic, perquè en el futbol escoltem arengues, crits, discursos etc. Qualsevol cosa per aixecar l’ànim la il·lusió, i a vegades ens poden anar bé. Jo us convido a que mireu aquest vídeo i substituíeu Mèxic per el vostre nom. Perquè a la vida és hora d’adonar-nos dels nostres valors, de la nostra força, de la nostra empenta, és hora de deixar a un cantó les pors i mirar endavant, i adonar-nos que a la vida ens caldrà molt de treball però que al final arribarem allà on vulgui la nostra capacitat de treball, esforç i sacrifici. No ens hauria de fer falta els discursos d’ànims, cada matí simplement ens hauríem de mirar al mirall i adonar-nos de les nostres capacitats, però a vegades, les pors ens vencen i per tant crido a guanyar-les, a superar-les i a mirar-nos al mirall i adonar-nos, que si solament que una vegada hagi guanyat a la por, als mals moments, etc, ja ho podré fer sempre.

FINAL DE TEMPORADA

2010-06-08T07:27:00.001+02:00

Diumenge passat finalment no vaig fer la cursa que tenia marcada, em vaig aixecar a les 6 i plovia molt i com que m’havia anat a dormir tard, vaig seguir dormint fins les 7 i vaig veure que res canviava.

A les 8 al obrir els ulls vaig veure que tot havia canviat i que si m’hagués despertat a les 6 potser hagués corregut. Lliçó, a vegades traiem conclusions segons el nostre estat d’ànim, el fet d’estar cansat a les 6 del matí em feia pensar que era impossible que deixes de ploure i per tant no feia falta espavilar-se. Una altra lliçó, és que malgrat ens plogui a la vida, hem de preparar-nos per quan deixi de ploure, perquè el que està clar és que tard o d’hora o farà. Avui en dia es pot dir per malament que ho passem amb el tema de la crisi, que és ara que ens hem de preparar per quan en sortim, i és el que cal fer, quan les coses van bé anar preparant les coses per si van malament, estar preparats, tenir reserves etc. I quan les coses van malament, mirar més enllà i pensar en quan en surtis. El problema d’això és que quan les coses ens van malament no sabem veure més enllà d’un pam, i per això en moments de fredor hem de ser conscients de les nostres limitacions quan vivim moments de crisi. Això ens fa adonar que els moments dolents, realment no fem segons quines coses no perquè siguem incapaços simplement ens sentim així.

Si no vaig errat, ara puc dir que pel que fa a les curses que he acabat la temporada, no crec, si no és per accident, que faci cap altre fins el setembre. Això vol dir un descans d’uns tres mesos en competir, que no és el mateix que dir que no entrenaré. Les temporades s’acabaven perquè cada cert temps va bé fer coses diferents, entrenar de forma diferent o simplement reposar, cal esmolar les nostres eines. Si ens ho plantegem tots tenim temporades i al final s’acaben, i en la vida hem fet igual, cal donar una importància relativa al final d’una temporada el que és important és saber que començaràs. Ens agradi o no, no estem preparats per a no fer res, ens cal tenir coses per les que viure, sentir, pensar somiar, a vegades de forma voluntària acabem una temporada però ho fem expressament per tornar amb més forces però el problema neix quan s’acaba i no sabem si tornarà una altra. No hem nascut per tenir un impàs a la vida, no ens han educat per aprendre a no fer res. La vida contemplativa no entra en els nostres canons, a la llarga fins el descans forma part del calendari marcat.
Finalment avui voldria agrair als meus amics que dissabte em van regalar material pel club de les 6, em va omplir d’alegria. Amb el temps el meu bloc ha anat perdent continuïtat i fins i tot rauxa, però el seu objectiu, que m’ajudi i que algun dia pugui ajuda a qualsevol persona, encara està en ell. M’agrada saber que la gent propera col•labora d’alguna forma en aquest somni
Que tingueu un bon dia

ALGO PEQUEÑITO (CURSA EL CORTE INGLES)

2010-05-30T07:01:00.001+02:00

Ahir varem anar a sopar a ca Xavi i Maite com cada any o quasi tots, ens reunim per aquestes dates no ho fem una data qualsevol sinó com bons homo apm aprofitem que fan el festival d’eurovisió.

Si, és cert, i veiem una part, i a veure que si hi ha algun personatge que després recordem durant tot l’any. L’actuació espanyola es recordarà més per l’aparició d’un espontani, aquell que va deixant als catalans com a intolerants i a l’alçada d’un lloc que no ens correspon.

Però a mi la cançó espanyola m’agrada, i sobretot pel seu significat. Vivim en una societat on fem un concurs de a veure qui la té més gran. La casa, la nòmina, la hipoteca, el vehicle, la... qualsevol cosa, i ens oblidem de les coses petites d’allò que sense saber ens omple, d’aquelles petites coses de les que no podríem viure. En una relació també és molt habitual, a vegades falten i sobra petites coses, detalls accions, allò que dona salsa a la vida.

Avui anirem a fer la cursa del Corte Inglés, precisament és un acte que de petit no té res, però a final, per molta gent que hi hagi, l’has de fer tu sol i és en aquests moments quan els detalls petits poden fer que facis un resultat millor o pitjor. Una petita arruga en un mitjó, una cosa tan petita, pot fer-te en un moment donat tal mal, provocant una butllofa, que et faci abandonar. I en la vida ens pot passar igual i en les relacions siguin com siguin. Allò petit, aquelles petites coses ens poden fer tan grans dins nostre que ens facin gaudir o no d’un dia, d’una persona d’un acte. A vegades aquestes coses són tan petites i les sentim tan grans que dins nostre sabem que hi ha alguna cosa que no va bé però tampoc sabem ben bé que és.

Avui intentarem anar millorant en el ritme de la cursa, estic lluny encara dels meus millors temps, la darrera varem fer 49 en 10 km, objectiu d’aquesta (de quasi 11) que, malgrat tinguem la pujada de Montjuich, anem baixant temps, guanyant en comoditat. Avui ens sentiré petit amb tanta gent però sabré que les coses petites són poderoses.

SOL

2010-05-27T07:29:00.000+02:00

El dilluns mola gent de Barcelona no treballava, era la segona pasqua, al treballar jo fora i degut també a que no fem les festes locals per traspassar-les a les vacances, jo si que vaig treballar. Em vaig aixecar aviat, bé com intento fer cada dia però ja es pot veure que em costa darrerament, i vaig fer el que hauria de fer sempre, vaig llegir una mica i vaig sortir a córrer. No vaig estar ni una hora potser 40 minuts, vaig pujar a Montjuich i ja vaig tornar, lo suficient per deixar la meva ment en blanc i anar fent. Em vaig sentir com Sant Joan de l’any passat, em vaig sentir sol, però no en el sentit lleig de la paraula sinó tot el contrari.

Això em va fer pensar sobre la dificultats que tenim en el dia d’avui per estar sols, i sentir-nos agradablement sols, arribem a casa i endollem la televisió, o fiquem música, a vegades preferim un llibre o fins i tot o compaginem. Sense anar gaire lluny, quan m'aixeco de bon matí llegeixo, escolto música i escric pensant que algú més llegirà. Molts ens fa por el silenci, que deu haver dins nostre que ens fa por? Que deu haver que ens costa tant trobar el silenci? Fins i tot quan intentem concentrar-nos i relaxar-nos ens és més fàcil tenir converses interiors. Quan aconseguim estar concentrats, relaxats i en autèntic silenci amb nosaltres? Jo tan sols ho aconsegueixo en moments concrets. Les cultures orientals han desenvolupat durant segles aquesta capacitat d'interiorització d'anàlisi del seu jo en el silenci. Potser haurem de treballar-lo per veure quin és el nostre fons, veure els nostre jo més autèntic, veure on acaba el super-heroi que portem tots dins nostre.

Darrerament llegeixo experiències de gent que van córrer la seva primera marató, al final la cursa es converteix en un camí que l’has de fer tu sol, amb les teves cames i la teva ment, la capacitat mental i de trobar-te amb tu mateix t’ajuda a fer qualsevol esforç. Sé que estic a anys llum del que vull, sense tenir por a estar sol, a sentir el silenci dins meu. Em queda molt de treball. Quan aconseguim sentir-nos sols dins nostre, no escoltar res més, no veure res més tan sols descobrir el nostre jo, podrem veure que tot és més senzill i que som capaços de qualsevol cosa