JEAN BOUIN 2011.. QUE RES EM TREGUI ELS SOMNIS

avui cap a la Jean Bouin, des de la meva darrera cursa han passat varies coses que han fet variar el meu estat a l'hora d'afrontar-ne aquesta. Vaig aconseguir l'objectiu marcat i em sentia pletòric, ja era sub 45 i malgrat que quan vaig acabar estava que no podia més era conscient que havia baixat en quatre minuts la marcat de l'any anterior en aquella cursa. M'apuntava a la cursa d'avui amb la idea de seguir amb aquesta progressió i per tant plantejant-me que els 43 eren més que possibles i que tan sols es tractava d'entrenar una mica bé durant les dues setmanes.

Així va ser com durant els primers dies els vaig agafar amb força, fins que dimecres de la setmana passada em vaig trencar les fibres del bessó dret. Nedant i quan ja acabava em va agafar una rampa que al trencar-me m'ha fet descansar durant més d'una setmana, a excepció de dijous que vaig sortir una mica i em vaig cansar massa.

L'estat d'ànim és moltes vegades com una muntanya russa, avui ens sentim els millors per després sentir-nos que no farem res. Però en el fons del que es tracta és de vèncer les adversitats amb la màxima valentia. I jo avui surto pensant, per què no els 43? Si ho aconsegueixo molt bé i sinó doncs també. Cal sumar-hi que no em dormit gaire aquesta nit i tot sembla per tant que les circumstàncies no han acompanyat, però rendir-me? Deixar de somiar? No gràcies, no, no podem, cal intentar-ho i deixar-se la pell intentar superar-se. No tinc per això cap dubte que és fàcil molt fàcil tenir la sensació de superació i de deixar-se la pell quan correm que en la vida real.

Les circumstàncies de la vida real són realment importants i ens afecten però ens costa molt més fer un pas, perquè el fracàs és major. Jo si avui faig mala cursa no hi ha cap problema però que passa en la nostra vida quan fallem? Hi ha gent que diu que l'esport no ens l'hauríem de prendre seriosament, potser té raó. D'altres que opinen que si la vida ens la que ens la prenem d'una forma incorrecta, ja que no som capaços d'arriscar, de canviar de millorar. A mi el temps m'ha demostrat realment que és més fàcil anar canviant de temps en les curses que no pas canviar allò que tan poc ens agrada.

L'altre dia escoltant la radio es reien d'un home que surt al youtube on explica històries de motivació i superació personal, en ella explica que un gos estava bordant i un home s'apropa al seu amo i li diu perdoni que li passa la seu gos, l'altre respon es que està assegut a sobre d'un clau i diu el senyor i per què no li treu el clau? Amb lo que respon, perquè no li deu fer tan mal.

I efectivament les coses són així, si realment una cosa ens fa mal de debò, i estem farts, prenem cartes i ho arreglem, treiem forces d’on sigui per canviar, lluitem etc. Quan tan sols el que fem és queixar-nos, és que mal ens fa, però no lo suficient per fer-nos canviar.

I potser és el que em passa avui... avui ho haig d'intetar, res a de dir-me abans de fer una cosa, que no sóc capaç, d'acord les circumstàncies no han acompanyat, però potser això servirà per fer més dolç l'objectiu. Si tenim somnis fem-los realitat, tinguem forces per aixecar-nos, treure'ns els claus que ens molesten, deixar de perdre el temps amb queixes i mirar el futur cara a cara i dir jo puc.

CURSA SANT VICENÇ DELS HORTS

Avui faré la cursa de Sant Vicenç dels Horts, em sento corrent com a casa, no pas perquè el recorregut el faci habitualment, sinó perquè és aquí on vaig al gimnàs i sobretot on tinc la meva activitat laboral.

Avui em plantejo baixar dels 45 minuts, sé que és complicat però per què no pot ser avui? Sé que no és pas un recorregut fàcil però si hi ha molts que ho fan per què no puc fer-ho jo? El que us puc assegurar és que ho intentaré, i com a molt al final degustaré el sabor del fracàs. Si que és cert que no serà pas un fracàs absolut ja que cal veure com ha anat i no ens poden basar simplement amb una dada. Crec que és bo que entre un èxit (aconseguir una fita) i un fracàs (no aconseguir allò plantejat) hi hagi un espai gran. No aconseguir tot allò planejat a la vida no ha de ser un fracàs, quantes vegades els ensenyem als nens que no es pot tenir tot el que demanen? I no els hi expliquem precisament que cal haver per a tothom, que no es pot ser capritxos... de que serveix veure que en la vida no cal tenir-ho tot per ser feliç però a vegades quan ens falta alguna cosa dels objectius de la nostra vida, ens sentim tristos i incomplets.

A vegades no aconseguir un objectiu cal viure'l esperançats perquè sabem que ens cal lluitar, podem plorar quan el sol se'n va o viure il·lusionats perquè tornarà a sortir. Això no vol dir ser conformistes i pensar doncs mira si no ho aconsegueixo no passa res, al revés, cal en la vida ser somiadors, plantejar-se objectius i treballar fort per arribar on un vol, si s'aconsegueix, celebrar-ho, perquè celebrar les coses és donar-se un premi per allò que un volia, és donar-se un copet a l'esquena i dir ei segueix així, i si no ho aconseguim cal mirar endavant i pensar que ja ho aconseguirem i analitzarem els motius pels quals no s'ha aconseguit el que un volia. Segurament hi ha dos curses que són les que he aprés més, la cursa de Pallejà i la Mitja de Lleida, en les dues vaig patir i molt. I sé que em queda molt a aprendre, costa sortir amb un ritme lo suficient fort per millorar el temps final i no lo suficient fluix que quan t'adones ja no tens res a fer.

Avui fem una cursa, com qualsevol diumenge. La vida no es para pel fet de que el Papa hagi vingut. La vida continua, i això va per uns com pels altres. No es pot parar res, malgrat vingui i estiguem molt contents o perquè estiguem en contra. A mi que vingui aquest Senyor no em representa gaire. Però no es que estigui en contra. Em sentit sobretot al principi els diners que costava la seva presència i clar tots hem fet el discurs, evident en aquest temps, que si ens ha de costar tants diners, potser que no vingui, però al final han aparegut altres dades, que no s'han donat amb tanta força, com són els que fa guanyar a una ciutat un acte d'aquest tipus.

A més jo crec que a la vida hem de ser integradors, és cert, jo al Sr. Papa no l'esperava, però tampoc espero el Ramadà ni altres actes de tipus religiós que en el fons també costen diners a la societat ja que es deixen espai públics, i cal crear una estructura per la gent que participarà.

En el fons del que es tracta per part de qui governa es fer feliç a la gent i de la mateixa manera que les celebracions d'un triomf del nostre equip de futbol ens costa diners però es fan igualment ja que ens sentim feliços, també hi ha gent que es sentirà a la glòria amb la presència del Papa avui a Barcelona.

I un no vol que els demés es pensin que jo no sóc catòlic, i tant que ho sóc, i em sento orgullós de ser-ho, però em sento més a prop, de l'església dels pobres, de la que no importa el Vaticà sinó de qualsevol comunitat que treballa per les persones que hi ha a prop. De fet, i més en els temps de crisi que estem vivint, les crítiques al Vaticà potser són més elevades, però les lloances al treball de la parròquia del barri, de Caritas o d'altres organitzacions religioses (menjadors de la Mare Teresa, Ong etc.) han crescut. Per tant, quan per televisió es critica tant la presència del Papa i es trasllada a la religió catòlica, a vegades no som justos amb tanta i tanta gent que treballa per a fer un món més just i humà.

A vegades no podem contar amb diners tot allò que hi ha gent que li afecta al seu cor, ja sigui una trobada evangèlica, una victòria del club dels seus somnis o un piromusical.

Avui arriba a Granollers Amma, la dona que dona abraçades,. Crec que hagués estat bo que s'haguessin trobat el Papa i ella i haver parlat no pas dels diners que costa la seva presència, sinó de com poden treballar per fer feliços a la gent, perquè en el fons la vida és un sentiment, en el darrer dia de la nostra vida és el que ens preguntarem, si hem estat o no feliços, si ha valgut la pena haver viscut i si he aportat alguna cosa a ajudar als demés a ser-ho.

Vaig a preparar-me per fer la cursa, per reduir el meu temps i aconseguir els meus objectius.

SÓC MINER

El mes d'octubre, que fa poc hem acabat, ha estat un mes amb molts esdeveniments, des del fet de que va tenir un dia en que tot eren 10, 10/10/10 dada anecdòtica però, pels que consideren el aquest nombre com signe de perfecció, estaven, en principi, vivim un dia perfecte. Casualitat o no durant els següents dies va ser l'aniversari de Digo Armando Maradona, pels aficionats del futbol sempre serà el Diez. Però si va haver una data important va ser la del rescat dels miners xilens. Aquest acte que es va produir entre el 12 i 13 d'octubre hora catalana, i casualment en hora de prime time xilena, ens ha de fer pensar.

Sempre qualsevol notícia es pot fer un anàlisi segons ens pugui interessar, des de l'òptica religiosa ja qui hi veurà clarament la mà de Déu, casualment 33 miners, tants com anys tenia Jesucrist, (nombre bíblic) dia 12 (com apòstols)... Hi ha qui farà una crítica respecte el temps i els diners destinats a aquests miners i pel contrari com ahir ens feia saber en Pau Gasol hi ha 20.000 nens i nenes menors de 5 anys del tercer món que moren cada dia per malalties previsibles.

Com sempre jo el que pretenc és treure alguna lliçó que ens pugui servir a nosaltres com a persones i poder-la aplicar en el dia a dia. Imaginem-nos el dia a dia precisament de cada un dels miners, llevar-se a una hora en concret, per així no perdre la referència entre el dia i la nit de fora, seguir una rutina establerta, fent gimnàs, portant una dieta etc. Tots tenien un somni, una il·lusió, una esperança sortir vius d'allà. Nosaltres com a persones a vegades també estem a la mina, ens sentim miners, tenim els nostres problemes, les nostres preocupacions, no aconseguim aquells objectius marcats, ens sentim tristos i enfonsats i lo pitjor de tot tampoc veiem la llum.

Els miners malgrat aquests problemes són optimistes i creuen que poden sortir i tenen un somni, un projecte que és sortir d'allà. Nosaltres igualment, el fet de tenir somnis, esperances, il·lusions ens fa viure millor el present, tenir clar pel qual treballem, pel qual volem dedicar els nostres esforços diaris. Això a vegada no ho tenim clar i és el que ens impedeix viure el dia a dia amb la il·lusió que es mereix, què és el que em fa treballar? Quins són els meus somnis? Cap a on vull anar? Què vull aconseguir amb tot el que faig? D'acord treballo però que intento fer amb el meu treball? Simplement guanyar diners o vull aportar alguna cosa a la societat o encara més senzill amb els diners del meu treball, que pretenc aconseguir per ser més feliç? És important a la vida tenir somnis, ens hem passat durant molts anys criticant a la gent dient que eren somiadors, per a mi és una qualitat, quanta gent se li ha dit en el passat somiador i ara els veiem com a visionaris? La diferència és aconseguir allò que un somia i els somnis són sense cap dubte una força que t'atreu cap a l'esforç.

En una de les conferències que vaig estar la setmana passada es parlava precisament de la distància que hi ha entre la realitat (o no la simple realitat sinó la realitat que crec que estic vivint, perquè no és lo mateix el que passa que allò que jo crec que passa o estic sentint) i els somnis. Imaginem que agafem una goma elàstica en un punt anomenat realitat i l'estirem fins arribar al punt somni, aquesta goma estarà tensa, doncs, pensem que aquesta tensió, que és la que van trobar els miners, que nosaltres ens ocurreix quan volem lluitar per aconseguir allò que volem, quan tenim problemes i decidim que els hem de superar, és precisament en aquest moment que es produeix creativitat, el reinventar-se, el treure les millors habilitats de cada persona. Moltes vegades que fem, quan veiem que la realitat és pitjor, quan no ens agrada el que veiem agafem i baixem el nivell dels nostres somnis i d'aquesta manera la tensió no és tan forta i precisament del que es tracta és de tot el contrari. El món està fet de lluitadors, de treballadors, de persistents, d'entusiastes, de gent amb determinació i molta paciència. Si volem aconseguir els nostres objectius ens cal precisament treballar en aquestes qualitats. Algú sap on es poden aprendre? Ahir llegia el nou llibre de Robin Sharma i pensava que moltes si que les he introduït dins la meva vida però quantes coses he anat perdent de tots els meus objectius marcats el dia que em vaig llegir el monjo que es va vendre el seu ferrari. No és fàcil gens fàcil ser constant, sempre entusiasta, viure les coses amb determinació, ser persistent, etc.

Però tornant als miners, ells sempre van tenir la goma tensa, el que els va fer que fossin creatius i que sortís lo millor d'ells mateixos, fent 33 històries que cada una és per emmarcar, gent que fins fa uns dies ningú sabia qui eren, persones que no els haguessis mirat mai, ells que mai haguessin pensat que podrien ser font d'exemple per a ningú, de cop es transformen en un mirall on veure'ns, hi ha qui no va perdre mai el sentit del humor, qui es va seguir la seva rutina, aquell que va fer de metge, qui feia de lider, etc.

I finalment va arribar el dia i ells van sortir i fixem-nos el detall, els hi porten especialment unes ulleres de sol dels Estats Units, perquè la llum els pot molestar, s'han passat temps volen sortir i quan ho aconsegueixen, allò que tant els ha fet somiar, els hi molesta, la llum es converteix en un problema. I això ens passa a tots, moltes vegades la llum ens fa por, quan estem foscos, quan estem submergits en els nostres problemes no volem veure la llum, no volem saber res d'allò que ens pugui il·luminar, no volem sentir segons què i menys pensar però malgrat això hem de ser conscients que la mina és pitjor, cal reconèixer que a vegades la llum ens fa por. No la volem veure i per tant ens és més còmode viure en al penombra de la mina que no afrontar els nous reptes.

Voldria tenir avui la força i la energia per treballar de valent per superar els reptes marcats, voldria millorar la meva persona per fer un dia millor tan per mi com per la gent que em té a prop, em queda molt de camí i amb la llum m'adono que és més complicat del que em pensava.