42 AMICS PER 42 KM

Comencem avui la setmana de la marató, més de tres mesos preparant-me pel diumenge i això ja està aquí. Visc amb il·lusió aquest moment i ho faig com una festa, com una gran festa de la que em sento molt orgullós. Reconec que demostro molt poca modèstia però de la mateixa manera que sempre he admirat qui ha corregut aquest tipus de cursa ara m’adono que potser diumenge jo formaré part d’aquest gran grup. I a dia d’avui ja em sento satisfet d’estar on estic, d’haver-me preparat, d’haver seguit unes instruccions.
Però si l’acabo, no vull fer-ho sol, i vull compartir el meu trajecte amb part de la gent que ha convertit el meu camí. I per això inicio la campanya 42 km per 42 amics. La idea és clara dedicar un km a cada persona i quan vagi corrent anar pensant en ella. Potser jo seré qui arribarà al final però tots hauran col·laborat al meu èxit.
Ara del que es tracta és qui vulgui que ho digui i jo guardo algun kilòmetre. Ja hi ha alguns guardats, 1 per la meva mare, el 2 pel meu pare, 7 per David Codina, 8 per la gent del forn de la feina, 13 per Ferran Montardit, 24 per Silvia Zambudio, 30 per Miki Bardají, 39 per l’Aina, 40 per l’Albert i el 42 i els metres que falten per l’Ainhoa.
Avui ja estan les línies de color blau pels carrers que indiquen que ho tenim aquí i el dorsal 7072 anirà acompanyat de 42 persones que formen part del seu camí. T’apuntes?

HOMENATGES DEL CAP DE SETMANA

Aquest cap de setmana han estat uns dies de celebracions, d’homenatges. Per això, volia abans d’acabar el diumenge, malgrat no sigui habitual en mi, dedicar unes paraules a les trobades que he tingut.

La primera va ser el divendres, ens vam trobar després de més de 12 anys, molts dels companys que estudiarem a la universitat. Molts entre ells encara tenen contacte, d’altres com jo, durant aquests anys ha desaparegut dels diversos mini grups que es van crear.

Malgrat tenia ganes, anava amb moltes reserves, que contaràs durant el sopar? De què parlarem? Quin ambient es respirarà? A l’arribar allà veus que tots estem igual, bé jo no sé si jo ho estic, però que ells si, era evident, els canvis radicaven més en l’estat civil, i que molts parlàvem dels nostres fills. De cop comencem a parlar, i tot era igual, com si fos ahir, vam riure i ens vam comunicar com durant tres anys fèiem a la Universitat.

Però per què ens vam entendre tan bé? En el fons jo crec perquè tenim masses coses en comú, ens uneix una forma de veure la vida, de creure que el benestar del treballador pot ésser també el benestar de l’empresari, nedar a contracorrent, i en el fons tenim un sentiment de frustració de veure que no som capaços de fer veure la nostra visió a la societat i en molts casos ni a les nostres organitzacions.

No va ser un concurs de veure a qui li ha anat millor la vida (versió de a veure qui la té més llarga als 40) sinó anem a riure i anem a interactuar. Considero que són molt bones aquestes trobades perquè en el fons fem una regressió, ens tornem més joves, 12 anys enrere, i ens adonem que si mirem en el fons encara tenim aquell jove, amb idees, iniciatives, principis i força per seguir treballant i lluitar, per això ens reunim i ho celebrem que malgrat hem crescut, ens han canviat els nostres problemes i fins i tot, encara que no ens agradi tenim una façana de seriosos i de poc somiadors, seguim creient igual que quan estudiàvem en un món de justícia social.

Facebook està bé, és divertit, i t’ajuda a trobar les persones, ara cal donar un pas, més enllà i veure un sentit humà a les toves tecnologies i no tinc cap dubte que divendres es va fer present.

Ahir tarda vam anar a la Basílica de Santa Maria del Mar, per donar un homenatge al nostre estimat Maine. Un home que no li va caldre Facebook, perquè les seves xarxes, no eren informàtiques, però si socials, i novament ens va fer trobar-nos a tots i dir-li allà on sigui que l’estimem. Les xarxes seves eren les paraules, el somriure, l’exemple, el servei i la transparència. Les seves xarxes eren de gran pescador, d’idees de treball, d’alegria, d’esperança i de lluita, de persones lliures amb vocació pels demés. La coral cantava i el sentíem present sabent que quan un pescador mor dins la mar, ell forma part del nostre viatge.

Finalment avui hem celebrat l’aniversari de la meva mare, podria dir moltes coses maques d’ella, però, per no allargar-me gaire, simplement agrair-li que fou ella la que inicià el meu camí, el meu navegar. I en aquest camí primer fou ella, i més tard s’han afegit més gent, entre ells com no en Maine i els companys de la universitat, molta més gent m’han acompanyat i m’han deixat on sóc jo ara. Es per això que val la pena fer aquests homenatges, aquests records, perquè a tots i cada un d’ells, cadascú des del seu rol en moments determinats, cadascú des d’una visió i força diferent, m’han ajudat a ser qui sóc. Millor o pitjor, amb molt per a millorar, molt a treballar, amb mil contradiccions, però un mariner que segueix viatjant, fent un camí que espero que em porti allà on els somnis van traçar, fa 12, 15 o 35 anys. Gràcies de nou a tots per ajudar a formar part del meu camí, no solament els esmentats en aquest article sinó a tants d’altres i companys que sempre m’acompanyaran.

MITJA DE GRANOLLERS

En poques hores em trobaré corrent potser la més important de les mitges maratons de Catalunya, la de Granollers. Recordo fa anys la Maite em va explicar que l’havia corregut, i les sensacions que va tenir i em va animar a donar el pas. Un temps després aquí estic prenent una beguda isotònica i m’estic preparant pel que es preveu una bona jornada.

Porto ja mesos preparant-me per la marató i queda precisament un mes per a que compleixi un somni. Arribo a aquest mes final molt esgotat i de fet vaig a la cursa d’avui amb poca energia (cosa que espero anar guanyant-la en les hores prèvies). No sé si he anat perdent forces durant els entrenaments o en el dia a dia, afectant-me aquesta crisi permanent, el fet és que tinc el club de les 6 mort, he baixat el meu nombre d’entrenaments i l’afany d’aconseguir nous reptes està aparcat.

Jo no sé els demés però a mi em passa, segons l’Ainhoa estic tenint una crisi de pànic per la Marató, no sé si serà això, però el que faig és treure-li la importància a aquella cursa. Que tinc ganes si, que em ve de gust si, que és un repte, hi tant, però la vida no depèn pas d’una cursa. Hi ha coses molt més importants.

Fa dies que us volia parlar d’un llibre que m’he llegit que es diu l’element, l’autor és Ken Robinson. Vaig tenir la sort d’anar a una conferència d’ell i em va encantar, ell parlava de com hem d’aconseguir l’element, entenent-lo com allò que fas, allò que hi dediques hores, el teu temps, sense adonar-te’n i que ets bo fent-ho, que et sents realitzat. Quantes vegades ens hem ficat a fer qualsevol cosa i hem dit uff mira quina hora se m’ha fet? Doncs allà potser hi ha l’element. Lo bo per una persona és que aquest element sigui el seu treball, el seu modus vivendi, la seva vocació.

Et faràs més o menys ric amb l’element, però que seràs més feliç no hi ha cap dubte. Generalment en allò que hi dediques la teva passió, la teva força, els teus somnis, en allò ets bo i acabes triomfant, potser més o menys moderada depenent del consumidor però el que és un triomf és fer realitat els somnis i abans d’això haver cregut en ells i haver treballat per aconseguir allò que volies.

En el gran camí de la consecució dels somnis hi ha moments de molta rauxa i d’altres on falta energia. No crec que l’element estigui en les meves curses i potser encara l’estic buscant, potser ara no és el moment però del que si que es tracta és d’acceptar els bons i els no tan bons estats d’ànim com a part de la vida, com a part d’un caràcter, viure amb allò, cercar superar-lo.

Malgrat això avui vaig amb la idea de fer una bona cursa, en la que per què no, millorar la meva marca, fer millors temps, per què no deixar per sempre l’hora i quaranta i anar-me apropant a l’hora i mitja? No he perdut la meva capacitat de somiar, ara tan sols em cal millorar la de treballar, entrenar... per aconseguir els meus objectius.

Parlant d’objectius, el mes vinent, estaré a punt de córrer la Marató de Barcelona, busco voluntaris que s’animin a participar amb mi. I com? Doncs fàcil, busco gent que s’animi a animar-me que estiguin pels carrers de Barcelona i que jo sàpiga, que pugui saber que el trobaré en tal km. A més en el algun cas li demanaré si em pot donar un gel i qui tingui ganes que es faci uns metres, kilòmetres o el que sigui amb mi. Crec que pot ser divertit compartir aquesta experiència amb més gent i fer d’un triomf, a priori, individual, com quelcom col.lectiu.

O sigui si teniu l’agenda buida pel dia 6 de març ja sabeu, veniu a la Marató de Barcelona, perquè jo us espero.