MITJA DE VILANOVA (HOMENATGE FERRAN MONTARDIT)

Anirem a córrer la mitja de Vilanova. Avui és d’aquells dies que has de fer servir totes les tècniques de motivació existents per sortir i fer 21 kilòmetres. Fa fred, i no hi ha res com estar al llit. Després quan comenci la cursa ja m’hauré oblidat de les dificultats que dona la mandra i intentaré gaudir i per què no aconseguir una millor marca en aquesta distància abandonat l’hora 40 .

Avui volia dedicar aquest article i per què no la cursa al meu amic Ferran que avui és el seu aniversari, i per d’altres circumstàncies no està passant per uns dies gaire agradables.

Deu ser la primera vegada que algú li dedica una cursa, en Ferran és un gran amant de l’esport, un estudiós del futbol, tan sols comparat amb Sergi Mas, si el que imita a Montilla, que cada any treu un anuari de futbol català digne d’admirar. Doncs tornant al tema en Ferran des del seu despatx de casa, analitza la jornada de la lliga com poca gent fent, seguint l’evolució dels seus equips preferits de lliga així com d’altres començant des de primera divisió fins acabar per regional. Però una cosa és escoltar-ho tot per radio i l’altre practicar. No crec que ningú hagi dit mai en Ferran m’ha motivat per córrer, més aviat el contrari, i ell obertament sempre s’ha expressat en contra. Això si sempre respectuosament.

El que pocs saben és que ell és president d’un club el ZZ, jo també tinc el meu el Tomeu Penya. Juguem juntament amb d’altres equips a una lliga de futbol, tot virtual que s’anomena la lliga bokamon. Una de les normes de la lliga (perquè tenim estatuts i tot) és que és obligatori polemitzar. És una norma, no ens podem quedar quiets, ens hem de queixar, dir que els resultats són injustos, que la comissió fa trampes. Algú pot preguntar i per què? Intentem que la lliga sigui més semblant a l’espectacle del futbol real. Jo no em puc imaginar el nostre futbol sense polèmiques de després del partit, sense alguna declaració fora de tot etc. Crec que aquest tipus d’esport de masses són un gran espectacle que supera els 90 minuts. El futbol és un teatre on hi ha molts actors, jugadors, presidents, periodistes... i potser hi ha una víctima que és d’aquell que no s’ha adonat que en el fons això no és seriós, que tan sols és un entreteniment, el que pensa que el rival és un enemic i no solament un rival.

A la nostra lliga passa igual, i en ZZ té un paper molt important, ens costaria polemitzar sense els seus resultats, estadístiques etc. Això si en el fons quant més polemitzem més compartim i més riem. Una vegada va aconseguir que enviés una carta a la U.D. Levante per saber en quina posició jugava Olivier Kapo. I em van contestar i tot amb autògraf i postal del jugador.

Nosaltres, com a participants d’una lliga virtual, en el fons no som ningú, no ens paren al carrer per demanar cap autògraf ni res i per tant no tenim cap responsabilitat davant de ningú. Però el dia que Andrés Iniesta va marcar el gol de la final de la copa del món al aixecar-se la samarreta dedicant-ho al seu amic Jarque, ell sense voler feia obrir els ulls a molta gent. Ens donava una lliçó com el fet de que una persona sigui un rival no es converteix en el seu enemic, potser fins i tot el contrari. Sense segons quins rivals, segons quina polèmica hi hauria moments que no tindrien explicació. Si tots fóssim del Barça no discutiríem quasi res. Sense gent com Mourinho que és capaç de dir que ell entre el 0 i el 10 es ficaria la nota d’un 11, no es comprarien diaris esportius ni ens traurien un mig somriure. Ahir va guanyar el Barça, doncs arribaré content amb ganes de dir alguna tonteria amb algú del Espanyol que ha estat esclau de les seves paraules al afirmar que ens pintarien la cara. I així és l’esport, mou passions, moltes passions però malgrat molta gent pugui pensar que crea problemes, en el fons el que crea són amistats, perquè compartim una afició, per sobre dels colors de la nostra samarreta.

Avui per tant vull dedicar la meva cursa al Sr Ferran Montardit, mestre, escriptor, pare, fill, matemàtic, soci de la UE Lleida, president del ZZ , tertulià i polemitzador.

VICTÒRIA

Darrerament la paraula victòria l’estem sentint molt, els que ens agrada el futbol ens hem acostumat a sentir-la habitualment i els que som del barça molt més. Els amants de política també hem pogut sentir molt aquesta paraula després de les darreres eleccions catalanes. Si que és cert que aquesta vegada no han guanyat tots cosa que segons el meu punt de vista ja és positiu.

És evident que a tots ens agrada vèncer. No sempre en la victòria està aconseguir l’objectiu però si en la majoria dels casos. El que si que està clar que generalment sota una victòria s’amaga grans qualitats, acostuma haver-hi treball, esforç, coratge, lluita.

Hi per això victòries que no es produeixen en el fons en un moment sinó que s’han conreat durant molt de temps, a vegades gràcies a que has perdut és quan comences a guanyar, a vegades quan ens adonem dels nostres fracassos és quan podem començar a guanyar, quan ens adonem d’allò que fem malament, és quan comencem a canviar coses i pel contrari, hi ha victòries que malgrat no ens ho assembli estan a prop de perdre. L’autocomplaença, el creure’ns que som els millors i que no ens cal treballar ni esforçar-nos és el camí adequat per perdre.

Les victòries no tan sols estan reservades per a polítics ni per esportistes, sinó jo crec que són per a tothom, quants de nosaltres sortim airosos de negociacions laborals? Quants aconseguim objectius que ens havíem marcat? Quants esforços i dedicacions, quants somnis plasmats en realitats, tot això són victòries. Superar la mandra, dedicar-se a treballar, són victòries.

Vèncer a la mandra és una de les grans victòries. Em vaig apuntar ja per córrer la Marató de Barcelona el 6 de Març, em vaig sentir victoriós, molts diran, però si no l’has fet, evidentment que el dia que la faci em tornaré a sentir així, però tan sols el fet d’apuntar-me, de donar un pas, de vèncer la primera por, em fa sentir així. També em sento victoriós cada vegada que em desperto aviat, ja sigui per escriure aquí o per fer els entrenaments adequats. El pas més important que faig quan entreno sense cap dubte és el de sortir del llit. Quan ho he aconseguit sé que faré l’hora o el que toqui d’entrenament, és el moment que em toca lluitar contra la mandra, que em toca esforçar-me més, quan m’he aixecat, m’he desvetllat, sé que tot lo demés ja no serà tan dur.

Lluitem contra el nostre mal caràcter, contra els mals moments, les males reaccions, els nostres defectes, contra les adversitats, i per fer-ho ens cal molta constància i quan ho aconseguim hem vençut, i vèncer és un sac molt gran que per omplir-ho ha calgut molt de treball, molt de sacrifici, molt d’esforç i tot va lligat amb un llaç de felicitat.

La primera victòria és superar l’adversitat, la segona fer d’una derrota la primera lliçó per guanyar, quan un cau, quan es veu al terra, en aquell moment ja no pot evitar el que li ha passat, ara tan sols pots decidir que vol fer, plorar, seguir plorant al terra, o aixecar-se mirar endavant i dir jo puc, analitzar que t’ha fet caure, treure una lliçó, visualitzar la victòria mirar que cal per aconseguir-la i treballar.

JEAN BOUIN 2011.. QUE RES EM TREGUI ELS SOMNIS

avui cap a la Jean Bouin, des de la meva darrera cursa han passat varies coses que han fet variar el meu estat a l'hora d'afrontar-ne aquesta. Vaig aconseguir l'objectiu marcat i em sentia pletòric, ja era sub 45 i malgrat que quan vaig acabar estava que no podia més era conscient que havia baixat en quatre minuts la marcat de l'any anterior en aquella cursa. M'apuntava a la cursa d'avui amb la idea de seguir amb aquesta progressió i per tant plantejant-me que els 43 eren més que possibles i que tan sols es tractava d'entrenar una mica bé durant les dues setmanes.

Així va ser com durant els primers dies els vaig agafar amb força, fins que dimecres de la setmana passada em vaig trencar les fibres del bessó dret. Nedant i quan ja acabava em va agafar una rampa que al trencar-me m'ha fet descansar durant més d'una setmana, a excepció de dijous que vaig sortir una mica i em vaig cansar massa.

L'estat d'ànim és moltes vegades com una muntanya russa, avui ens sentim els millors per després sentir-nos que no farem res. Però en el fons del que es tracta és de vèncer les adversitats amb la màxima valentia. I jo avui surto pensant, per què no els 43? Si ho aconsegueixo molt bé i sinó doncs també. Cal sumar-hi que no em dormit gaire aquesta nit i tot sembla per tant que les circumstàncies no han acompanyat, però rendir-me? Deixar de somiar? No gràcies, no, no podem, cal intentar-ho i deixar-se la pell intentar superar-se. No tinc per això cap dubte que és fàcil molt fàcil tenir la sensació de superació i de deixar-se la pell quan correm que en la vida real.

Les circumstàncies de la vida real són realment importants i ens afecten però ens costa molt més fer un pas, perquè el fracàs és major. Jo si avui faig mala cursa no hi ha cap problema però que passa en la nostra vida quan fallem? Hi ha gent que diu que l'esport no ens l'hauríem de prendre seriosament, potser té raó. D'altres que opinen que si la vida ens la que ens la prenem d'una forma incorrecta, ja que no som capaços d'arriscar, de canviar de millorar. A mi el temps m'ha demostrat realment que és més fàcil anar canviant de temps en les curses que no pas canviar allò que tan poc ens agrada.

L'altre dia escoltant la radio es reien d'un home que surt al youtube on explica històries de motivació i superació personal, en ella explica que un gos estava bordant i un home s'apropa al seu amo i li diu perdoni que li passa la seu gos, l'altre respon es que està assegut a sobre d'un clau i diu el senyor i per què no li treu el clau? Amb lo que respon, perquè no li deu fer tan mal.

I efectivament les coses són així, si realment una cosa ens fa mal de debò, i estem farts, prenem cartes i ho arreglem, treiem forces d’on sigui per canviar, lluitem etc. Quan tan sols el que fem és queixar-nos, és que mal ens fa, però no lo suficient per fer-nos canviar.

I potser és el que em passa avui... avui ho haig d'intetar, res a de dir-me abans de fer una cosa, que no sóc capaç, d'acord les circumstàncies no han acompanyat, però potser això servirà per fer més dolç l'objectiu. Si tenim somnis fem-los realitat, tinguem forces per aixecar-nos, treure'ns els claus que ens molesten, deixar de perdre el temps amb queixes i mirar el futur cara a cara i dir jo puc.

CURSA SANT VICENÇ DELS HORTS

Avui faré la cursa de Sant Vicenç dels Horts, em sento corrent com a casa, no pas perquè el recorregut el faci habitualment, sinó perquè és aquí on vaig al gimnàs i sobretot on tinc la meva activitat laboral.

Avui em plantejo baixar dels 45 minuts, sé que és complicat però per què no pot ser avui? Sé que no és pas un recorregut fàcil però si hi ha molts que ho fan per què no puc fer-ho jo? El que us puc assegurar és que ho intentaré, i com a molt al final degustaré el sabor del fracàs. Si que és cert que no serà pas un fracàs absolut ja que cal veure com ha anat i no ens poden basar simplement amb una dada. Crec que és bo que entre un èxit (aconseguir una fita) i un fracàs (no aconseguir allò plantejat) hi hagi un espai gran. No aconseguir tot allò planejat a la vida no ha de ser un fracàs, quantes vegades els ensenyem als nens que no es pot tenir tot el que demanen? I no els hi expliquem precisament que cal haver per a tothom, que no es pot ser capritxos... de que serveix veure que en la vida no cal tenir-ho tot per ser feliç però a vegades quan ens falta alguna cosa dels objectius de la nostra vida, ens sentim tristos i incomplets.

A vegades no aconseguir un objectiu cal viure'l esperançats perquè sabem que ens cal lluitar, podem plorar quan el sol se'n va o viure il·lusionats perquè tornarà a sortir. Això no vol dir ser conformistes i pensar doncs mira si no ho aconsegueixo no passa res, al revés, cal en la vida ser somiadors, plantejar-se objectius i treballar fort per arribar on un vol, si s'aconsegueix, celebrar-ho, perquè celebrar les coses és donar-se un premi per allò que un volia, és donar-se un copet a l'esquena i dir ei segueix així, i si no ho aconseguim cal mirar endavant i pensar que ja ho aconseguirem i analitzarem els motius pels quals no s'ha aconseguit el que un volia. Segurament hi ha dos curses que són les que he aprés més, la cursa de Pallejà i la Mitja de Lleida, en les dues vaig patir i molt. I sé que em queda molt a aprendre, costa sortir amb un ritme lo suficient fort per millorar el temps final i no lo suficient fluix que quan t'adones ja no tens res a fer.

Avui fem una cursa, com qualsevol diumenge. La vida no es para pel fet de que el Papa hagi vingut. La vida continua, i això va per uns com pels altres. No es pot parar res, malgrat vingui i estiguem molt contents o perquè estiguem en contra. A mi que vingui aquest Senyor no em representa gaire. Però no es que estigui en contra. Em sentit sobretot al principi els diners que costava la seva presència i clar tots hem fet el discurs, evident en aquest temps, que si ens ha de costar tants diners, potser que no vingui, però al final han aparegut altres dades, que no s'han donat amb tanta força, com són els que fa guanyar a una ciutat un acte d'aquest tipus.

A més jo crec que a la vida hem de ser integradors, és cert, jo al Sr. Papa no l'esperava, però tampoc espero el Ramadà ni altres actes de tipus religiós que en el fons també costen diners a la societat ja que es deixen espai públics, i cal crear una estructura per la gent que participarà.

En el fons del que es tracta per part de qui governa es fer feliç a la gent i de la mateixa manera que les celebracions d'un triomf del nostre equip de futbol ens costa diners però es fan igualment ja que ens sentim feliços, també hi ha gent que es sentirà a la glòria amb la presència del Papa avui a Barcelona.

I un no vol que els demés es pensin que jo no sóc catòlic, i tant que ho sóc, i em sento orgullós de ser-ho, però em sento més a prop, de l'església dels pobres, de la que no importa el Vaticà sinó de qualsevol comunitat que treballa per les persones que hi ha a prop. De fet, i més en els temps de crisi que estem vivint, les crítiques al Vaticà potser són més elevades, però les lloances al treball de la parròquia del barri, de Caritas o d'altres organitzacions religioses (menjadors de la Mare Teresa, Ong etc.) han crescut. Per tant, quan per televisió es critica tant la presència del Papa i es trasllada a la religió catòlica, a vegades no som justos amb tanta i tanta gent que treballa per a fer un món més just i humà.

A vegades no podem contar amb diners tot allò que hi ha gent que li afecta al seu cor, ja sigui una trobada evangèlica, una victòria del club dels seus somnis o un piromusical.

Avui arriba a Granollers Amma, la dona que dona abraçades,. Crec que hagués estat bo que s'haguessin trobat el Papa i ella i haver parlat no pas dels diners que costa la seva presència, sinó de com poden treballar per fer feliços a la gent, perquè en el fons la vida és un sentiment, en el darrer dia de la nostra vida és el que ens preguntarem, si hem estat o no feliços, si ha valgut la pena haver viscut i si he aportat alguna cosa a ajudar als demés a ser-ho.

Vaig a preparar-me per fer la cursa, per reduir el meu temps i aconseguir els meus objectius.

SÓC MINER

El mes d'octubre, que fa poc hem acabat, ha estat un mes amb molts esdeveniments, des del fet de que va tenir un dia en que tot eren 10, 10/10/10 dada anecdòtica però, pels que consideren el aquest nombre com signe de perfecció, estaven, en principi, vivim un dia perfecte. Casualitat o no durant els següents dies va ser l'aniversari de Digo Armando Maradona, pels aficionats del futbol sempre serà el Diez. Però si va haver una data important va ser la del rescat dels miners xilens. Aquest acte que es va produir entre el 12 i 13 d'octubre hora catalana, i casualment en hora de prime time xilena, ens ha de fer pensar.

Sempre qualsevol notícia es pot fer un anàlisi segons ens pugui interessar, des de l'òptica religiosa ja qui hi veurà clarament la mà de Déu, casualment 33 miners, tants com anys tenia Jesucrist, (nombre bíblic) dia 12 (com apòstols)... Hi ha qui farà una crítica respecte el temps i els diners destinats a aquests miners i pel contrari com ahir ens feia saber en Pau Gasol hi ha 20.000 nens i nenes menors de 5 anys del tercer món que moren cada dia per malalties previsibles.

Com sempre jo el que pretenc és treure alguna lliçó que ens pugui servir a nosaltres com a persones i poder-la aplicar en el dia a dia. Imaginem-nos el dia a dia precisament de cada un dels miners, llevar-se a una hora en concret, per així no perdre la referència entre el dia i la nit de fora, seguir una rutina establerta, fent gimnàs, portant una dieta etc. Tots tenien un somni, una il·lusió, una esperança sortir vius d'allà. Nosaltres com a persones a vegades també estem a la mina, ens sentim miners, tenim els nostres problemes, les nostres preocupacions, no aconseguim aquells objectius marcats, ens sentim tristos i enfonsats i lo pitjor de tot tampoc veiem la llum.

Els miners malgrat aquests problemes són optimistes i creuen que poden sortir i tenen un somni, un projecte que és sortir d'allà. Nosaltres igualment, el fet de tenir somnis, esperances, il·lusions ens fa viure millor el present, tenir clar pel qual treballem, pel qual volem dedicar els nostres esforços diaris. Això a vegada no ho tenim clar i és el que ens impedeix viure el dia a dia amb la il·lusió que es mereix, què és el que em fa treballar? Quins són els meus somnis? Cap a on vull anar? Què vull aconseguir amb tot el que faig? D'acord treballo però que intento fer amb el meu treball? Simplement guanyar diners o vull aportar alguna cosa a la societat o encara més senzill amb els diners del meu treball, que pretenc aconseguir per ser més feliç? És important a la vida tenir somnis, ens hem passat durant molts anys criticant a la gent dient que eren somiadors, per a mi és una qualitat, quanta gent se li ha dit en el passat somiador i ara els veiem com a visionaris? La diferència és aconseguir allò que un somia i els somnis són sense cap dubte una força que t'atreu cap a l'esforç.

En una de les conferències que vaig estar la setmana passada es parlava precisament de la distància que hi ha entre la realitat (o no la simple realitat sinó la realitat que crec que estic vivint, perquè no és lo mateix el que passa que allò que jo crec que passa o estic sentint) i els somnis. Imaginem que agafem una goma elàstica en un punt anomenat realitat i l'estirem fins arribar al punt somni, aquesta goma estarà tensa, doncs, pensem que aquesta tensió, que és la que van trobar els miners, que nosaltres ens ocurreix quan volem lluitar per aconseguir allò que volem, quan tenim problemes i decidim que els hem de superar, és precisament en aquest moment que es produeix creativitat, el reinventar-se, el treure les millors habilitats de cada persona. Moltes vegades que fem, quan veiem que la realitat és pitjor, quan no ens agrada el que veiem agafem i baixem el nivell dels nostres somnis i d'aquesta manera la tensió no és tan forta i precisament del que es tracta és de tot el contrari. El món està fet de lluitadors, de treballadors, de persistents, d'entusiastes, de gent amb determinació i molta paciència. Si volem aconseguir els nostres objectius ens cal precisament treballar en aquestes qualitats. Algú sap on es poden aprendre? Ahir llegia el nou llibre de Robin Sharma i pensava que moltes si que les he introduït dins la meva vida però quantes coses he anat perdent de tots els meus objectius marcats el dia que em vaig llegir el monjo que es va vendre el seu ferrari. No és fàcil gens fàcil ser constant, sempre entusiasta, viure les coses amb determinació, ser persistent, etc.

Però tornant als miners, ells sempre van tenir la goma tensa, el que els va fer que fossin creatius i que sortís lo millor d'ells mateixos, fent 33 històries que cada una és per emmarcar, gent que fins fa uns dies ningú sabia qui eren, persones que no els haguessis mirat mai, ells que mai haguessin pensat que podrien ser font d'exemple per a ningú, de cop es transformen en un mirall on veure'ns, hi ha qui no va perdre mai el sentit del humor, qui es va seguir la seva rutina, aquell que va fer de metge, qui feia de lider, etc.

I finalment va arribar el dia i ells van sortir i fixem-nos el detall, els hi porten especialment unes ulleres de sol dels Estats Units, perquè la llum els pot molestar, s'han passat temps volen sortir i quan ho aconsegueixen, allò que tant els ha fet somiar, els hi molesta, la llum es converteix en un problema. I això ens passa a tots, moltes vegades la llum ens fa por, quan estem foscos, quan estem submergits en els nostres problemes no volem veure la llum, no volem saber res d'allò que ens pugui il·luminar, no volem sentir segons què i menys pensar però malgrat això hem de ser conscients que la mina és pitjor, cal reconèixer que a vegades la llum ens fa por. No la volem veure i per tant ens és més còmode viure en al penombra de la mina que no afrontar els nous reptes.

Voldria tenir avui la força i la energia per treballar de valent per superar els reptes marcats, voldria millorar la meva persona per fer un dia millor tan per mi com per la gent que em té a prop, em queda molt de camí i amb la llum m'adono que és més complicat del que em pensava.

SÓC EL MILLOR ETS EL MILLOR

Aquest dos darrers dies he tingut la sort de poder participar en el sisè fòrum mundial de gestió de persones, és el tercer any que hi vaig i per mi significa un tornar a néixer, agafar noves idees, sentir parlar a persones que et donen significat a molts dels dubtes i que en tan sols dos dies són capaços d'omplir-te d'energies i de ganes de fer.

He estat amb gent del nivell de Ken Robinson, famós pel seu informe sobre educació a la UE. L'informe Robinson, amb la guanyadora de dos medalles olímpiques Theresa Zabell però avui us voldria parlar d'un home que potser no és tan conegut com és Mario Aloso Puig. Aquest cirurgià ens va parlar de reinventar-se i mentres ell ens anava parlant el que aconseguia era omplir-nos d'energies, de forces i de poder positiu per dir-nos al acabar SOM ELS MILLORS !!!! perquè en el fons la vida no es tracta en ser el millor que el del cantó sinó ser el millor de nosaltres mateixos i adonar-nos de les nostres capacitats, del nostre potencial, no hi ha res en el fons que ens pugui frenar quan tenim clar el que volem i ho volem de debò. No hi ha res que ens frena a part de les pors i els nostres dubtes de les nostres capacitats. Però a dia d'avui tots sabem que el cervell no treballa al 100% sinó que tan sols treballa a una velocitat mínima perquè l'he educat així, som conscients d'això, també moltes vegades creiem que no som capaços de fer coses perquè durant el passat no hem pogut. O sigui, que el passat no el prenem com a font d'informació ni com orientació sinó que ens determina 100% el nostre futur, i per què? No podem anar canviant? Evolucionant? Jo sé que d'aquí 15 anys faré pitjors marques corrent perquè m'hauré fet gran, si accepto que en el futur no seré el mateix en l'esport per què haig d'acceptar que sóc ara el mateix que en el meu passat?.

Potser mai ningú ens ha dit que mirem en el nostre interior i que descobrim les nostres potencialitats, potser perquè ens ho han dit, o potser per l'acciò fatídica del passat, podem pensar que en el nostre interior no hi ha segons que, que ens faci créixer, florir, però a vegades no és cert. Als EUA existeix una vall que és coneguda com the death valley (és a dir la vall de la mort) perquè allà mai creix res, tothom que hi passa no sobreviu, al principi del document podreu veure la foto. Però un dia sense saber el motiu va ploure i de cop va ploure un dia, i el més curiós de tot és que allà on tothom donava per fet que no hi havia res va resultar que van créixer moltes flors i allò que semblava un desert es va convertir en un jardí. Perquè nosaltres tenim moltes capacitats, moltes llavors dins, però a vegades no s'han produït les circumstàncies en tot el passat, o no hem estat capaços de veure tot allò que podíem fer. Per tant adonem-nos que tots som els millors ni que sigui en potència i que hem de cercar les condicions per fer florir tot allò que portem dins. Que no vegis una cosa no vol dir pas que no existeixi. Si treballem amb entusiasme, determinació persistència i paciència descobrirem que som els millors, però no els millors respecte a un altre sinó respecte a nosaltres mateixos, respecte a allò que hem pensat que som, que hem cregut que érem o que ens havien dit que érem. De la mateixa manera que als fundadors de google els van dir que no tindrien èxit amb el seu cercador, de la mateixa manera que li van dir a Paul Mccartney que no tenia talent per la música i posteriorment tres cases discogràfiques van dir que els Beatles no tindrien futur. No fem cas a les tanques que ens trobem sinó al nostre esforç i determinació i al final ho aconseguirem. Us recordeu de Paul potts no pas el pop famós sinó aquell home ( http://www.youtube.com/watch?v=1k08yxu57NA) que malgrat tenir problemes en un llavi, problemes d'autoestima etc. de ser venedor de mòbils ell solet va cantar el Nessum Dorma guanyat un concurs de televisió i el més important emocionar a tothom que el veu.

Per tant animo a tothom a sortir avui mirar pel carrer i mirar dins i adonar-se de que som els millors i que tot allò que no hem aconseguit fins ara ho podem aconseguir que del que es tracta és de crear les circumstàncies, del que es tracta és de creure. No esperar ja que els demés creguin sinó simplement de creure en nosaltres mateixos, a partir del que hi ha dins.

jo sóc el millor.. el millor de mi mateix... SIMPLE THE BEST

MITJA (MARATÓ) AL INTERIOR (MARATÓ DEL MEDITERRANI)

Després d'un mes tornem a competir, avui farem dins de la marató del mediterrani, la modalitat de mitja marató. Aquest any vull córrer unes quantes de mitges i la primera és aquesta. Avui sense gaires problemes he pogut fer el que durant tot el mes m'ha estat impossible, aixecar-me a les 6 del matí. Porto molts dies lamentant la meva incapacitat per poder llevar-me aviat i avui no hi ha hagut cap problema. Novament es fa evident que quan alguna cosa ens motiva no hi ha qui ens freni. És per això que cal cercar a la vida les coses que realment ens motiven, ens alegren que ens fan sentir vius, perquè no existeix el cansament, no existeix cap barrera que ens pugui arribar on volem si realment és allò el que desitgem.

És molt important coneixents, és molt important fer un camí dins del nostre interior per saber que és el que realment volem i sentim. Segons el meu punt de vista, és més fàcil fer la volta al mon que no pas endinsar-nos dins de nosaltres, no és el mateix escriure opinions com faig jo ara, que anar pensant, que quedar-se en silenci i anar entrant en un mateix i descobrir un mon interior.

Durant molt temps he parlat de felicitat i he buscat la felicitat en allò que faig, i crec que és important, però en el fons la felicitat està dins nostre, en els nostres sentiments, busquem que és allò que ens fa sentir feliços sense adonar-nos que no dependrà del que hi hagi fora de nosaltres sinó del que tinguem a dins nostre. Un mateix fet pot donar-li la felicitat a un i per un altre sigui un desastre.

Així ens pot passar en moltes més coses, amb l'odi també, o quan ens enfadem. A vegades ens enfadem per coses que segons el nostre estat d'ànim ni ens afecta, abans de dates importants, quan estem passant males èpoques o simplement quan estem cansats o tenim gana ens enfadem molt més, tot ens afecta negativament, ens prenem tot en segones, jutgem les coses i sempre de forma negativa, esperem molt més dels demés i aquells no estan mai a l'alçada.

El problema que hi ha en fer un camí en el nostre interior és que segurament no ens agradaria, perquè a vegades vivim més el com voldríem viure que no pas el que realment som, potser ens trobaríem massa amb les nostres contradiccions i sentiríem allò que no ens agrada sentir, allò que et comença a explicar la mare i li dius, mama prou. Segurament deu ser un camí dur, amb moltes pujades i baixades, on cal molta resistència on el que valdrà la pena és finalitzar-lo per tenir un nou començar.

El camí a l'interior ha de portar un nou inici, un nou despertar que ens porti a la serenor a la senzillesa en el viure, on descobrir que en poc tens tot i saber que vols realment de la vida. Sincerament crec que és més fàcil fer avui 21 km. Que no pas fer el viatge que indico.

Pel que fa a la cursa, vaig sense saber com reaccionaré, ahir va ser la festa del super 3 va ser molt cansat, per tant ja començo amb un turmell que hem fa mal, i un refredat molt fort. Malgrat això vaig amb ganes, potser no tinc moltes d'anar molt ràpid, sinó simplement d'anar fent, això impedirà que faci una gran marca i baixar de la 1h. 41 minuts, que és la meva marca actual. Però crec realment que no cal obsessionar-se gaire amb el temps que es fa, sé, ni que sigui per fe, que amb el temps la reduiré, el més important és gaudir del que farem. La darrera mitja, la de Lleida, ho vaig passar fatal, sortia d'una lesió, feia molta calor, poc entrenament, i malgrat que es va fer un recorregut que ja coneixia, els darrers kilòmetres no s'acabaven mai. Tinc clar que no vull que això em passi, i el camí és anar mica en mica i tot arribarà. Ja us contaré. Avui vaig amb la idea que la cursa és un passeig que el dia que tingui forces faré una mitja en el meu interior i potser això si que serà dur, però al final valdrà la pena.