42 AMICS PER 42 KM

Comencem avui la setmana de la marató, més de tres mesos preparant-me pel diumenge i això ja està aquí. Visc amb il·lusió aquest moment i ho faig com una festa, com una gran festa de la que em sento molt orgullós. Reconec que demostro molt poca modèstia però de la mateixa manera que sempre he admirat qui ha corregut aquest tipus de cursa ara m’adono que potser diumenge jo formaré part d’aquest gran grup. I a dia d’avui ja em sento satisfet d’estar on estic, d’haver-me preparat, d’haver seguit unes instruccions.
Però si l’acabo, no vull fer-ho sol, i vull compartir el meu trajecte amb part de la gent que ha convertit el meu camí. I per això inicio la campanya 42 km per 42 amics. La idea és clara dedicar un km a cada persona i quan vagi corrent anar pensant en ella. Potser jo seré qui arribarà al final però tots hauran col·laborat al meu èxit.
Ara del que es tracta és qui vulgui que ho digui i jo guardo algun kilòmetre. Ja hi ha alguns guardats, 1 per la meva mare, el 2 pel meu pare, 7 per David Codina, 8 per la gent del forn de la feina, 13 per Ferran Montardit, 24 per Silvia Zambudio, 30 per Miki Bardají, 39 per l’Aina, 40 per l’Albert i el 42 i els metres que falten per l’Ainhoa.
Avui ja estan les línies de color blau pels carrers que indiquen que ho tenim aquí i el dorsal 7072 anirà acompanyat de 42 persones que formen part del seu camí. T’apuntes?

HOMENATGES DEL CAP DE SETMANA

Aquest cap de setmana han estat uns dies de celebracions, d’homenatges. Per això, volia abans d’acabar el diumenge, malgrat no sigui habitual en mi, dedicar unes paraules a les trobades que he tingut.

La primera va ser el divendres, ens vam trobar després de més de 12 anys, molts dels companys que estudiarem a la universitat. Molts entre ells encara tenen contacte, d’altres com jo, durant aquests anys ha desaparegut dels diversos mini grups que es van crear.

Malgrat tenia ganes, anava amb moltes reserves, que contaràs durant el sopar? De què parlarem? Quin ambient es respirarà? A l’arribar allà veus que tots estem igual, bé jo no sé si jo ho estic, però que ells si, era evident, els canvis radicaven més en l’estat civil, i que molts parlàvem dels nostres fills. De cop comencem a parlar, i tot era igual, com si fos ahir, vam riure i ens vam comunicar com durant tres anys fèiem a la Universitat.

Però per què ens vam entendre tan bé? En el fons jo crec perquè tenim masses coses en comú, ens uneix una forma de veure la vida, de creure que el benestar del treballador pot ésser també el benestar de l’empresari, nedar a contracorrent, i en el fons tenim un sentiment de frustració de veure que no som capaços de fer veure la nostra visió a la societat i en molts casos ni a les nostres organitzacions.

No va ser un concurs de veure a qui li ha anat millor la vida (versió de a veure qui la té més llarga als 40) sinó anem a riure i anem a interactuar. Considero que són molt bones aquestes trobades perquè en el fons fem una regressió, ens tornem més joves, 12 anys enrere, i ens adonem que si mirem en el fons encara tenim aquell jove, amb idees, iniciatives, principis i força per seguir treballant i lluitar, per això ens reunim i ho celebrem que malgrat hem crescut, ens han canviat els nostres problemes i fins i tot, encara que no ens agradi tenim una façana de seriosos i de poc somiadors, seguim creient igual que quan estudiàvem en un món de justícia social.

Facebook està bé, és divertit, i t’ajuda a trobar les persones, ara cal donar un pas, més enllà i veure un sentit humà a les toves tecnologies i no tinc cap dubte que divendres es va fer present.

Ahir tarda vam anar a la Basílica de Santa Maria del Mar, per donar un homenatge al nostre estimat Maine. Un home que no li va caldre Facebook, perquè les seves xarxes, no eren informàtiques, però si socials, i novament ens va fer trobar-nos a tots i dir-li allà on sigui que l’estimem. Les xarxes seves eren les paraules, el somriure, l’exemple, el servei i la transparència. Les seves xarxes eren de gran pescador, d’idees de treball, d’alegria, d’esperança i de lluita, de persones lliures amb vocació pels demés. La coral cantava i el sentíem present sabent que quan un pescador mor dins la mar, ell forma part del nostre viatge.

Finalment avui hem celebrat l’aniversari de la meva mare, podria dir moltes coses maques d’ella, però, per no allargar-me gaire, simplement agrair-li que fou ella la que inicià el meu camí, el meu navegar. I en aquest camí primer fou ella, i més tard s’han afegit més gent, entre ells com no en Maine i els companys de la universitat, molta més gent m’han acompanyat i m’han deixat on sóc jo ara. Es per això que val la pena fer aquests homenatges, aquests records, perquè a tots i cada un d’ells, cadascú des del seu rol en moments determinats, cadascú des d’una visió i força diferent, m’han ajudat a ser qui sóc. Millor o pitjor, amb molt per a millorar, molt a treballar, amb mil contradiccions, però un mariner que segueix viatjant, fent un camí que espero que em porti allà on els somnis van traçar, fa 12, 15 o 35 anys. Gràcies de nou a tots per ajudar a formar part del meu camí, no solament els esmentats en aquest article sinó a tants d’altres i companys que sempre m’acompanyaran.

MITJA DE GRANOLLERS

En poques hores em trobaré corrent potser la més important de les mitges maratons de Catalunya, la de Granollers. Recordo fa anys la Maite em va explicar que l’havia corregut, i les sensacions que va tenir i em va animar a donar el pas. Un temps després aquí estic prenent una beguda isotònica i m’estic preparant pel que es preveu una bona jornada.

Porto ja mesos preparant-me per la marató i queda precisament un mes per a que compleixi un somni. Arribo a aquest mes final molt esgotat i de fet vaig a la cursa d’avui amb poca energia (cosa que espero anar guanyant-la en les hores prèvies). No sé si he anat perdent forces durant els entrenaments o en el dia a dia, afectant-me aquesta crisi permanent, el fet és que tinc el club de les 6 mort, he baixat el meu nombre d’entrenaments i l’afany d’aconseguir nous reptes està aparcat.

Jo no sé els demés però a mi em passa, segons l’Ainhoa estic tenint una crisi de pànic per la Marató, no sé si serà això, però el que faig és treure-li la importància a aquella cursa. Que tinc ganes si, que em ve de gust si, que és un repte, hi tant, però la vida no depèn pas d’una cursa. Hi ha coses molt més importants.

Fa dies que us volia parlar d’un llibre que m’he llegit que es diu l’element, l’autor és Ken Robinson. Vaig tenir la sort d’anar a una conferència d’ell i em va encantar, ell parlava de com hem d’aconseguir l’element, entenent-lo com allò que fas, allò que hi dediques hores, el teu temps, sense adonar-te’n i que ets bo fent-ho, que et sents realitzat. Quantes vegades ens hem ficat a fer qualsevol cosa i hem dit uff mira quina hora se m’ha fet? Doncs allà potser hi ha l’element. Lo bo per una persona és que aquest element sigui el seu treball, el seu modus vivendi, la seva vocació.

Et faràs més o menys ric amb l’element, però que seràs més feliç no hi ha cap dubte. Generalment en allò que hi dediques la teva passió, la teva força, els teus somnis, en allò ets bo i acabes triomfant, potser més o menys moderada depenent del consumidor però el que és un triomf és fer realitat els somnis i abans d’això haver cregut en ells i haver treballat per aconseguir allò que volies.

En el gran camí de la consecució dels somnis hi ha moments de molta rauxa i d’altres on falta energia. No crec que l’element estigui en les meves curses i potser encara l’estic buscant, potser ara no és el moment però del que si que es tracta és d’acceptar els bons i els no tan bons estats d’ànim com a part de la vida, com a part d’un caràcter, viure amb allò, cercar superar-lo.

Malgrat això avui vaig amb la idea de fer una bona cursa, en la que per què no, millorar la meva marca, fer millors temps, per què no deixar per sempre l’hora i quaranta i anar-me apropant a l’hora i mitja? No he perdut la meva capacitat de somiar, ara tan sols em cal millorar la de treballar, entrenar... per aconseguir els meus objectius.

Parlant d’objectius, el mes vinent, estaré a punt de córrer la Marató de Barcelona, busco voluntaris que s’animin a participar amb mi. I com? Doncs fàcil, busco gent que s’animi a animar-me que estiguin pels carrers de Barcelona i que jo sàpiga, que pugui saber que el trobaré en tal km. A més en el algun cas li demanaré si em pot donar un gel i qui tingui ganes que es faci uns metres, kilòmetres o el que sigui amb mi. Crec que pot ser divertit compartir aquesta experiència amb més gent i fer d’un triomf, a priori, individual, com quelcom col.lectiu.

O sigui si teniu l’agenda buida pel dia 6 de març ja sabeu, veniu a la Marató de Barcelona, perquè jo us espero.

ELS ESCRITS PENDENTS DEL NADAL (MITJA DE TERRASA 2011)

Avui si que me llevat a les 6, m’ha costat molt, creia que no podia, un torna de les vacances i s’acostuma a dormir una mica més i al final aquest dormir més es converteix en una tasca obligatòria que el cos et demana per tal de sentir-se bé. M’he llevat perquè tenia la mitja de Terrassa, quan ja estava despert he mirat el meu bloc i m’he adonat que feia quasi un mes que no deia res i això m’ha entristit, podrem ficar les excuses que voldrem però en el fons és evident que he anat oblidant aquesta activitat. Durant el desembre he substituït els articles pels entrenaments, durant les vacances m’he repenjat i al tornar la son ha guanyat. Recordo quan vaig començar amb tota la meva energia i il·lusió i noto com sense voler aquesta es va diluint o vas canviant-la per d’altres activitats. Cal reconèixer que no em sento gens orgullós d’aquest procés.

Durant les vacances volia fer un parell d’escrits un molt més íntim i seriós que parlava sobre la meva tristesa que sentia pel fet de aquest any no podia quedar amb en Maine per donar la carta dels reis dels nens, explicar la sensació que tinc al veure’l en molts llocs, en d’altres persones que noto que s’assemblen, com si jo fos pel camí d’Emaus, i en els fons és el que devien sentir els apòstols, quan algú ens deixa, el trobem en els actes del dia a dia, i d’altres persones, a més tenim la necessitat de veure’l allà. Recordo que durant el dia 5 de gener, quan els reis havien de passar, teníem l’Ainhoa i jo un pes, perquè esperàvem una trucada (per molt macabre que sembli encara tinc a l’agenda del mòbil el contacte Maine) que ens digues ei quedem, els reis no ho poden portar tot??? Senyors reis, que algú s’ha emportat duran el 2010 una persona que no toca, que ens la pot tornar? I ficats per què no en torna algú més que era massa jove? Va arribar el 6 i els reis no han respost, entenc que a mi no ho facin, de fet no soc un noi gaire bo, però l’Ainhoa si que ho és, no costaria res... a més molta més gent bona, monitors, gent que treballa en ONG, amics, companys etc. Volen el mateix. No és just, gens que el dia 5 no pogués lliurar la nostra carta al patge Maine.

Durant molts dies de les vacances no he estat gaire bé de salut, lo típic, congestió, tos, etc. Res greu però m’ha impedit fer vida 100% normal, que al final s’ha arreglat amb antibiòtic i alguna cosa més. El dia 2 de gener quan ja no podia més vàrem anar d’urgències i em vaig trobar tota la consulta del metge a rebentar, no hi cabia més gent, tothom tossin, compatint virus, quina festa, la gent es trobava un amb els altres, tothom comentava com anaven les celebracions i cada cinc paraules paraven per esternudar com si es tractés d’un ritual. Aquests temes me’ls prenc bé, ja que m’havia d’esperar doncs tranquil·litat que ja arribarà, clar que m’ho voldria estalviar, però com que no puc lluitar contra això, doncs per què perdre energies? Al final quan em va tocar la doctora molt amable vam parlar de curses ja que ella ha corregut 4 maratons. L’Ainhoa ja n’estava farta, 2 hores d’espera per a que al final acabi tractat per una doctora en 5 minuts i parlem de si la marató o el que sigui, ella farta perquè clar sembla que tots els corredors la persegueixin, jo molt content, perquè dubtes mèdics que tenia sobre córrer i la marató em van quedar clars, i la doctora també contenta perquè després d’hores sentint a tothom dient el mateix, doncs que vingui algú amb alguna cosa diferent a explicar, doncs en el fons s’agraeix a més els corredors ens passa que ens agrada compartir aquesta bogeria.

Durant la meva espera em vaig adonar que havia d’escriure una carta al nou president de la Generalitat o com a mínim al nou conseller de Sanitat que digués alguna cosa així:

Benvolgut Molt honorable president de la Generalitat,

Em dirigeixo a vostè perquè com a ciutadà actiu de la societat catalana crec que tinc una solució per tal de resoldre molts dels problemes que han sorgit durant els darrers anys al nostre país. El passat dia 2 de gener vaig anar a la sanitat pública i em va sorprendre que hi hagués gent, que estigués ple de persones esperant que un metge els atengués. Gràcies a aquestes hores de cua vaig trobar la solució.

I si prohibim que la gent es fiqui malalta durant el període nadalenc? I si no permetin que hi hagi persones malaltes durant aquest temps, que no hi hagi malalties al nostre país? Això és fàcil vostè no diu que és el govern dels millors, imagini, tothom estaria a casa, el consum augmentaria, tots els treballadors sanitaris també podrien gaudir d’unes festes nadalenques com les dels demés, sense haver-se de preocupar si tenen guardia o no. Si fan les vacances ara durant l’any podrien treballar més i tothom estaria content perquè les cues serien menors.

Vostè amb una decisió així augmenta el consum, per tant millora l’economia del país, dona vacances al personal sanitari i redueix les llistes d’espera, què més vol? Tots els pares d’aquest mon tenen dret a estar per les festes amb els seus fills, tothom té dret a acabar fart d’aquest dies i demanar que tornin a venir durant el proper any, tothom té dret a anar a veure els reis com venen i a donar cops al tronc. Si us plau, pensi amb el que li demano. Està a les seves mans.

Aprofito per recordar-li que ja que ha fet el govern dels millors, que s’ha deixat gent per donar-li un càrrec. Al meu amic Nando ho faria molt bé com a conseller de cultura, la meva cunyada Cristina d’Indústria i telecomunicacions, de secretari general d’esports al Sr. Ferran Montardit, (no en faria gaire d’esport, però li donaria unes estadístiques que ja veuria) ja aniré pensant algun càrrec per a tots els meus amics i coneguts, perquè a vegades pensem que cal buscar la millor persona per el càrrec i a vegades el que cal és buscar el millor càrrec per la millor persona i per cert jo estic rodejats de grans i millors persones...

MITJA DE VILANOVA (HOMENATGE FERRAN MONTARDIT)

Anirem a córrer la mitja de Vilanova. Avui és d’aquells dies que has de fer servir totes les tècniques de motivació existents per sortir i fer 21 kilòmetres. Fa fred, i no hi ha res com estar al llit. Després quan comenci la cursa ja m’hauré oblidat de les dificultats que dona la mandra i intentaré gaudir i per què no aconseguir una millor marca en aquesta distància abandonat l’hora 40 .

Avui volia dedicar aquest article i per què no la cursa al meu amic Ferran que avui és el seu aniversari, i per d’altres circumstàncies no està passant per uns dies gaire agradables.

Deu ser la primera vegada que algú li dedica una cursa, en Ferran és un gran amant de l’esport, un estudiós del futbol, tan sols comparat amb Sergi Mas, si el que imita a Montilla, que cada any treu un anuari de futbol català digne d’admirar. Doncs tornant al tema en Ferran des del seu despatx de casa, analitza la jornada de la lliga com poca gent fent, seguint l’evolució dels seus equips preferits de lliga així com d’altres començant des de primera divisió fins acabar per regional. Però una cosa és escoltar-ho tot per radio i l’altre practicar. No crec que ningú hagi dit mai en Ferran m’ha motivat per córrer, més aviat el contrari, i ell obertament sempre s’ha expressat en contra. Això si sempre respectuosament.

El que pocs saben és que ell és president d’un club el ZZ, jo també tinc el meu el Tomeu Penya. Juguem juntament amb d’altres equips a una lliga de futbol, tot virtual que s’anomena la lliga bokamon. Una de les normes de la lliga (perquè tenim estatuts i tot) és que és obligatori polemitzar. És una norma, no ens podem quedar quiets, ens hem de queixar, dir que els resultats són injustos, que la comissió fa trampes. Algú pot preguntar i per què? Intentem que la lliga sigui més semblant a l’espectacle del futbol real. Jo no em puc imaginar el nostre futbol sense polèmiques de després del partit, sense alguna declaració fora de tot etc. Crec que aquest tipus d’esport de masses són un gran espectacle que supera els 90 minuts. El futbol és un teatre on hi ha molts actors, jugadors, presidents, periodistes... i potser hi ha una víctima que és d’aquell que no s’ha adonat que en el fons això no és seriós, que tan sols és un entreteniment, el que pensa que el rival és un enemic i no solament un rival.

A la nostra lliga passa igual, i en ZZ té un paper molt important, ens costaria polemitzar sense els seus resultats, estadístiques etc. Això si en el fons quant més polemitzem més compartim i més riem. Una vegada va aconseguir que enviés una carta a la U.D. Levante per saber en quina posició jugava Olivier Kapo. I em van contestar i tot amb autògraf i postal del jugador.

Nosaltres, com a participants d’una lliga virtual, en el fons no som ningú, no ens paren al carrer per demanar cap autògraf ni res i per tant no tenim cap responsabilitat davant de ningú. Però el dia que Andrés Iniesta va marcar el gol de la final de la copa del món al aixecar-se la samarreta dedicant-ho al seu amic Jarque, ell sense voler feia obrir els ulls a molta gent. Ens donava una lliçó com el fet de que una persona sigui un rival no es converteix en el seu enemic, potser fins i tot el contrari. Sense segons quins rivals, segons quina polèmica hi hauria moments que no tindrien explicació. Si tots fóssim del Barça no discutiríem quasi res. Sense gent com Mourinho que és capaç de dir que ell entre el 0 i el 10 es ficaria la nota d’un 11, no es comprarien diaris esportius ni ens traurien un mig somriure. Ahir va guanyar el Barça, doncs arribaré content amb ganes de dir alguna tonteria amb algú del Espanyol que ha estat esclau de les seves paraules al afirmar que ens pintarien la cara. I així és l’esport, mou passions, moltes passions però malgrat molta gent pugui pensar que crea problemes, en el fons el que crea són amistats, perquè compartim una afició, per sobre dels colors de la nostra samarreta.

Avui per tant vull dedicar la meva cursa al Sr Ferran Montardit, mestre, escriptor, pare, fill, matemàtic, soci de la UE Lleida, president del ZZ , tertulià i polemitzador.

VICTÒRIA

Darrerament la paraula victòria l’estem sentint molt, els que ens agrada el futbol ens hem acostumat a sentir-la habitualment i els que som del barça molt més. Els amants de política també hem pogut sentir molt aquesta paraula després de les darreres eleccions catalanes. Si que és cert que aquesta vegada no han guanyat tots cosa que segons el meu punt de vista ja és positiu.

És evident que a tots ens agrada vèncer. No sempre en la victòria està aconseguir l’objectiu però si en la majoria dels casos. El que si que està clar que generalment sota una victòria s’amaga grans qualitats, acostuma haver-hi treball, esforç, coratge, lluita.

Hi per això victòries que no es produeixen en el fons en un moment sinó que s’han conreat durant molt de temps, a vegades gràcies a que has perdut és quan comences a guanyar, a vegades quan ens adonem dels nostres fracassos és quan podem començar a guanyar, quan ens adonem d’allò que fem malament, és quan comencem a canviar coses i pel contrari, hi ha victòries que malgrat no ens ho assembli estan a prop de perdre. L’autocomplaença, el creure’ns que som els millors i que no ens cal treballar ni esforçar-nos és el camí adequat per perdre.

Les victòries no tan sols estan reservades per a polítics ni per esportistes, sinó jo crec que són per a tothom, quants de nosaltres sortim airosos de negociacions laborals? Quants aconseguim objectius que ens havíem marcat? Quants esforços i dedicacions, quants somnis plasmats en realitats, tot això són victòries. Superar la mandra, dedicar-se a treballar, són victòries.

Vèncer a la mandra és una de les grans victòries. Em vaig apuntar ja per córrer la Marató de Barcelona el 6 de Març, em vaig sentir victoriós, molts diran, però si no l’has fet, evidentment que el dia que la faci em tornaré a sentir així, però tan sols el fet d’apuntar-me, de donar un pas, de vèncer la primera por, em fa sentir així. També em sento victoriós cada vegada que em desperto aviat, ja sigui per escriure aquí o per fer els entrenaments adequats. El pas més important que faig quan entreno sense cap dubte és el de sortir del llit. Quan ho he aconseguit sé que faré l’hora o el que toqui d’entrenament, és el moment que em toca lluitar contra la mandra, que em toca esforçar-me més, quan m’he aixecat, m’he desvetllat, sé que tot lo demés ja no serà tan dur.

Lluitem contra el nostre mal caràcter, contra els mals moments, les males reaccions, els nostres defectes, contra les adversitats, i per fer-ho ens cal molta constància i quan ho aconseguim hem vençut, i vèncer és un sac molt gran que per omplir-ho ha calgut molt de treball, molt de sacrifici, molt d’esforç i tot va lligat amb un llaç de felicitat.

La primera victòria és superar l’adversitat, la segona fer d’una derrota la primera lliçó per guanyar, quan un cau, quan es veu al terra, en aquell moment ja no pot evitar el que li ha passat, ara tan sols pots decidir que vol fer, plorar, seguir plorant al terra, o aixecar-se mirar endavant i dir jo puc, analitzar que t’ha fet caure, treure una lliçó, visualitzar la victòria mirar que cal per aconseguir-la i treballar.

JEAN BOUIN 2011.. QUE RES EM TREGUI ELS SOMNIS

avui cap a la Jean Bouin, des de la meva darrera cursa han passat varies coses que han fet variar el meu estat a l'hora d'afrontar-ne aquesta. Vaig aconseguir l'objectiu marcat i em sentia pletòric, ja era sub 45 i malgrat que quan vaig acabar estava que no podia més era conscient que havia baixat en quatre minuts la marcat de l'any anterior en aquella cursa. M'apuntava a la cursa d'avui amb la idea de seguir amb aquesta progressió i per tant plantejant-me que els 43 eren més que possibles i que tan sols es tractava d'entrenar una mica bé durant les dues setmanes.

Així va ser com durant els primers dies els vaig agafar amb força, fins que dimecres de la setmana passada em vaig trencar les fibres del bessó dret. Nedant i quan ja acabava em va agafar una rampa que al trencar-me m'ha fet descansar durant més d'una setmana, a excepció de dijous que vaig sortir una mica i em vaig cansar massa.

L'estat d'ànim és moltes vegades com una muntanya russa, avui ens sentim els millors per després sentir-nos que no farem res. Però en el fons del que es tracta és de vèncer les adversitats amb la màxima valentia. I jo avui surto pensant, per què no els 43? Si ho aconsegueixo molt bé i sinó doncs també. Cal sumar-hi que no em dormit gaire aquesta nit i tot sembla per tant que les circumstàncies no han acompanyat, però rendir-me? Deixar de somiar? No gràcies, no, no podem, cal intentar-ho i deixar-se la pell intentar superar-se. No tinc per això cap dubte que és fàcil molt fàcil tenir la sensació de superació i de deixar-se la pell quan correm que en la vida real.

Les circumstàncies de la vida real són realment importants i ens afecten però ens costa molt més fer un pas, perquè el fracàs és major. Jo si avui faig mala cursa no hi ha cap problema però que passa en la nostra vida quan fallem? Hi ha gent que diu que l'esport no ens l'hauríem de prendre seriosament, potser té raó. D'altres que opinen que si la vida ens la que ens la prenem d'una forma incorrecta, ja que no som capaços d'arriscar, de canviar de millorar. A mi el temps m'ha demostrat realment que és més fàcil anar canviant de temps en les curses que no pas canviar allò que tan poc ens agrada.

L'altre dia escoltant la radio es reien d'un home que surt al youtube on explica històries de motivació i superació personal, en ella explica que un gos estava bordant i un home s'apropa al seu amo i li diu perdoni que li passa la seu gos, l'altre respon es que està assegut a sobre d'un clau i diu el senyor i per què no li treu el clau? Amb lo que respon, perquè no li deu fer tan mal.

I efectivament les coses són així, si realment una cosa ens fa mal de debò, i estem farts, prenem cartes i ho arreglem, treiem forces d’on sigui per canviar, lluitem etc. Quan tan sols el que fem és queixar-nos, és que mal ens fa, però no lo suficient per fer-nos canviar.

I potser és el que em passa avui... avui ho haig d'intetar, res a de dir-me abans de fer una cosa, que no sóc capaç, d'acord les circumstàncies no han acompanyat, però potser això servirà per fer més dolç l'objectiu. Si tenim somnis fem-los realitat, tinguem forces per aixecar-nos, treure'ns els claus que ens molesten, deixar de perdre el temps amb queixes i mirar el futur cara a cara i dir jo puc.