L'`ÈXIT COMENÇA A LA VOLUNTAT

Darrerament corro molt menys, no és un tema en el fons de falta de temps, sinó de destinar-lo a d’altres coses. A vegades ens guanya la mandra, ens surt el cansament, o simplement dedicar els esforços a d’altres activitats. Avui de cop he trobat un escrit. I he cregut oportú publicar-ho. Perquè en el fons quan volem fer una cosa, és quan comencem a fer-la. En el fons corro quan realment decideixo córrer, quan tinc motiu per fer-ho. Quan crec que seré incapaç de llevar-me és quan no ho aconsegueixo. A la vida ens passa igual. Quan decidim viure-la i gaudir d’ella és quan la vivim i pel contrari quan pensem que no val res.. és quan la deixem escapar. Ens cal viure amb alegria perquè tenim un do, tenim la sort d’estar vius i de sentir l’energia al nostre cos. Viure amb pena i com si res, viure sense donar valor al dia d’avui és morir... és perdre el temps, és regalar el més important que tenim. No podem evitar que ens passin coses però si com prendre-nos-les, una caiguda pot ser una lliçó o un accident. Un mur pot ser una barrera o la força que ens cal per tenir clar què és tot allò que volem. I què volem? Cap a on anem? Pensem somiem i caminem perquè la vida és genial malgrat a vegades plogui, perquè la pluja ens ajuda a créixer.


Si penses que estàs vençut, ho estàs.
Si penses que no goses, no ho faràs.
Si penses que t’agradaria guanyar però no pots,
no ho assoliràs.

Perquè al món trobaràs
que l’èxit comença amb la volunta humana.
Tot està a l’estat mental.

Perquè moltes curses s’han perdut
abans d’haver-les corregudes,
i a muntó covards han fracassat,
abans d’haver encetat llur treball.

Pensa en gran i els teus fets s’acrexeran.
Pensa en petit i quedaràs arrere.
Pensa que pots i podràs.
Tot està a l’estat mental.

Si penses que vas amb avantatge, hi vas.
Has de pensar com és menester per enlairar-te.
Has d’estar segur de tu mateix,
abans d’intentar guanyar el guardó.

La batalla de la vida no sempre la guanya
l’home més fort o el més lleuger,
perquè tard o d’hra, el guanyador
és qui creu que pot fer-ho”.

(Joseph Rudyard Kipling, 1865-1936, poeta i novel•lista angloindi).

STEVE JOBS

Avui m’he llevat amb la intenció de parlar sobre una persona que va sortir a la tele la setmana passada i m’he assabentat de la mort de Steve Jobs, precisament ahir que parlava d’ell a classe. He agafat i he volgut veure el vídeo que va realitzar a la Universitat d’Stranford que sense cap dubte després de veure’l per primera vegada em va canviar la manera d’entendre aquesta persona. Sense cap dubte Steve Jobs serà recordat pels ipods, pels iphones però per mi em va demostrar molt més en el seu discurs. Malgrat morir jove ell des de sempre ha viscut com si el darrer dia fos el darrer, intentant treure el màxim suc a la vida i això és el que li ha fet tenir èxit en tot allò que ha fet. Ha estat una persona capaç de veure dins seu els somnis, veure allò que volia fer i tan sols ha hagut de ficar-se a treballar, com si d’un joc es tractés, per ser un triomfador. Ha estat una persona capaç de caure però ha sabut aixecar-se de nou i ser més fort i millor del que era abans perquè ha aprés grans lliçons en el camí que anava del cel al terra i a sobre ho fa i sense rancúnies, sense passar comptes amb ningú. Sense cap dubte ha elaborat una vida amb grans ingredients, ell ha estat un triomfador però no pas per fer un iphone sinó per com ha aconseguit el seu èxit. No tinc cap dubte que avui el cel està més a prop de nosaltres que fa uns dies i en poc temps algú es deixarà per casualitat en un bar un mòbil amb el que podrem parlar amb tots aquells que ens han deixat, si jo pogués parlar amb Steve li diria que m’expliqués coses, anècdotes, per veure les coses que puc aprendre. La meva vida potser serà igual amb o sense iphone però si aprenc a viure el dia d’avui com el darrer, a ser agosarat, a no tenir por per caure perquè sé que tinc el coratge d’aixecar-me de nou, potser si que la meva vida estarà canviant. Quan algú es mor sempre es sent l’expressió, no som res... doncs si, si que som i som molt. Cadascú de nosaltres pot passar per aquest món com si res, o dir que no.. que pot ser important per la humanitat, que pot fer canviar coses... que pot millorar per fer un món millor. No podem passar per aquí deixant les coses igual que les hem trobat i tan sols depèn de cada un de nosaltres. No puc esperar de l’altre per fer del món quelcom que hagi pogut somiar, sinó que haig de ficar-me mans a l’obra. Com somio jo el món? Com crec que ha de ser? Com voldria que fossin les coses quan jo hem morís? I que espero començar a treballar per això? Potser avui és el meu darrer dia de vida... quants es lleven sense saber-ho i els succeeix? Sense cap dubte Steve Jobs amb el seu discurs ens encoratja a lluitar per fer realitat els nostres somnis, a treballar pel que somiem perquè l’èxit depèn dels nostres somnis i de la nostra capacitat de treballar per fer realitat el que hem pensat. Crec que avui és un dia molt gran, lamento malgrat això la mort d’Steve Jobs, perquè el món ha perdut un gran somiador, una gran persona de la que tothom pot treure coses positives. Hi ha gent molt gran que al seu cantó ens fa sentir molt petits. Steve ajuda’ns allà on siguis a seguir somiant, a treballar per fer realitat els nostres somnis, a seguir creixent, a ser atrevits i a ser tenaços per fer realitat cada un dels somnis que ens hem proposat. Gràcies

JOAN ANTONI MELÉ I TRIODOS BANK

Avui és un dia especial, per fi ho he aconseguit.. m’he aixecat a les 6.... feia molt de temps que el despertador ho feia però no l’acompanyava. Ho intentava però no podia, hi havia una força que m’empenyia a seguir dormint, la son ha guanyat durant massa temps al bloc o anar a córrer.  Però avui això ha canviat, però per què? Com sempre he dit, el que fa que ens dormim, el que fa que no tinguem forces, és la falta de motiu motivador per donar el pas del llit. Si hi ha alguna cosa que ens motiva, no tenim problemes, el tema és trobar allò que ens ajudi a vèncer la mandra.  I avui ho  tenia clar. Un parlaré de Joan Antoni Melé Subdirector de Triodos Banc.  Dissabte passat vaig anar a una trobada dels quinze anys dels estudis d’economia i empresa de la UOC.  Per celebrar-ho van fer una trobada al Caixaforum i van portar de convidat a Joan Antoni Melé subdirector de Triodos  Bank que  va fer una conferència que va aixecar els aplaudiments de tothom.  Cal reconèixer el pas que fa la UOC al convidar una persona com ell, ja que el més fàcil i el que s’espera és portar a algú que parli de política econòmica, de crisi, retallades i de maximitzar el benefici i en cavi s’atreveixen amb ell, una persona que ens parla d’amor, de principis de valors, de sostenibilitat i ecologisme.

La xerrada em va fer pensar molt, novament xoco amb els valors, amb els principis,  on són? On acaben els meus principis? Estic preparat per realment estimar a tothom? Estic disposat a acceptar que si apliquem certs valors a la nostra vida potser em costarà diners? Si diners, per exemple, si decideixo comprar productes que darrera no hi hagi cap explotació, potser hauré d’acabar comprant comerç just, per tant pagaré el cafè i d’altres productes el doble de cars. Estic disposat no solament a dir que aquest home és bo i que m’ha agradat el seu missatge a anar més enllà i decidir  perdre diners però viure aplicant una sèrie de principis que vagin més enllà d’escriure un bloc?

Realment el Senyor Melé va ser molt convincent, convidar-nos a abandonar la teoria de l’oferta i la demanda com a reguladors del mercat,  fer-nos adonar que el creixement econòmic no ens està portant la felicitat, que alguna cosa falla quan els països més desenvolupats tenen aquestes  tasses tan elevades de suïcidis. Ens hem dedicat tan a créixer que no hem pensat en madurar.

En el fons obrir un dipòsit i tenir els diners allà és lo fàcil, no és complicar-se la vida, d’acord és donar un pas,  és dir vull tenir els diners en una banca ètica. Molt bé és u primer pas, més o menys actiu, però lo complicat ve després.  Parlar d’amor no és parlar de religió, és parlar de la nostra essència.  I jo aquests dies entrava en contradicció amb mi mateix. Quan una persona intenta fer negoci és amor? Quan un té baralles és amor? És complicat en el dia a dia sentir amor per tothom, en especial per aquell que ens costa entendre’ls o simplement topem perquè els nostres caràcters són diferents.

Antoni Melé ens presenta un somni que es pot fer realitat, aplicar l’ètica a l’economia, però no solament a les grans empreses sinó al dia a dia, a la nostra petita vida.  Ens convida a obrir els cors i formar part d’una revolució econòmica i social on el que guanyi sigui l’amor, principis, valors.  Aquest home dissabte em va copsar, però no  solament a mi sinó  als molts que hi havia en aquella sala.  Cal felicitar a la UOC pels seus quinze anys, per haver-se atrevit a portar-lo a ell i felicitar-lo pel seu missatge, per ser tan agosarat i en el fons per confiar en nosaltres al creure que podem fer un món millor

LA MERCÈ 2011 (AIXERCAR-SE DESPRÉS D'UNA CAIGUDA)

Com m’ha canviat la vida des del darrer dia que vaig escriure en el meu bloc. Des d’aquell dia tot ha estat diferent. Jo portava temps volent canviar de feina, cansat de viure en un món on no em sentia a gust, però el que no esperava és que m’acomiadessin,  de cop la meva vida va canviar i em vaig sentir com si baixes d’un tobogan sense saber on aniria a parar i no veure on em podria agafar. Quan portava dos dies a l’atur vaig intentar sortir a córrer i el meu cos o cap van dir no. Ho vaig intentar i no vaig poder, des de llavors la meva capacitat d’aixecar-me a les sis  es va convertir en un miratge i tan sols s’ha produït quan havia de treballar . Si treballar. Passat un mes i mig ja tenia una nova feina, cosa que em puc sentir afortunat veient com estan les coses, però diguem que aquell in-pass va ser molt dur, ho va ser perquè em vaig trobar que si volia seguir a la UOC havia de tenir una feina però la que tindria no em motivava gens. A aquella feina els hi estic molt agraït perquè a vegades quan portem molt de temps fent coses i sempre de la mateixa manera ens pensem que és que sempre són així i per tothom i és quan surts que veus que no, que a vegades no som.. sinó que fem o estem.

Finalment em va sortir una feina en una escola, se m’il·luminava la vida quan sortia l’opció que volia, em van trucar d’altres llocs però ho tenia clar, era la meva oportunitat, és per una substitució, però val la pena arriscar. Abans del meu acomiadament tenia clar cap a on volia anar i ara després del sotrac i encara amb el xoc endins tinc una oportunitat i l’agafo amb els ulls tancats.

Ara penso i analitzo tot el procés, i sort he tingut del meu optimisme que m’ha ajudat i no perdo l’esperança de per què no que s’allargui la substitució. I avui em llevo aviat per anar a córrer, per fer la cursa del Mercè, sabent que no estic preparat, que després de tan temps em costarà fer 10km.  Però sé que no haig d’intentar, haig de començar a entrenar, tornar a guanyar el pols a la mandra i demostrar-me a mi mateix i als meus que es pot començar de 0.

I això és el que faig avui, començar per la cursa més complicada que he tingut amb temps i demostrar-me que malgrat el patiment cal seguir caminant. Que si, que he caigut, que m’he fet mal però que ara des del terra el que em cal és aixecar-me. Això si que m’he adonat que en els moments  de foscor sobretot m’he pogut agafar del meu optimisme, potser massa gran, però era allò que em deia, me’n sortiré.  No sé quin fins punt n’he sortit del tot, perquè cal donar a la família una estabilitat, però com a bon somiador, ara del que es tracta és de demostrar el que un porta dins  i després que els demés ho tinguin difícil per dir que no pots continuar.

Avui em costarà, ho sé, em sentiré com la primera vegada que vaig fer 10 km, o els darrers de la marató, però us puc assegurar que aquests dies n’he corregut una pitjor  i ara em llevo content, em sento feliç i dono gràcies per l’escola, pels alumnes, per la fe, per l’optimisme, per mil coses i persones que m’ha ajudat a estar on estic. Tinc a les mans un regal de Déu, em sento acompanyat. Estan com estan les coses dues feines en 4 mesos, i una la volia abans del maig i encara no creiem en els miracles?

Lo Important no és com caus sinó com t’aixeques, doncs avui dono un pas més per aixecar-me

EL PRINCEP QUE VA PREFERIR UNA GRANOTA ABANS QUE UNA PRINCESA

Fa dies es va celebrar la boda del fill de la Diana de Gales i en Carles d’Anglaterra, em preguntava com deuria ser el moment en que el pare li deuria parlar al seu fill, què li deuria dir?. Sempre hem vist i de fet tot o quasi tot el món l’ha vist, com el dolent d’una pel·lícula, la que va crear el dia que es va casar amb Diana de Gales.

Ell més lleig que pegar-li a un pare, s’havia casat amb una noia molt maca, tot era una història fantàstica, la bella i la bèstia en format reial, però aquí hi havia un problema, ell s’estimava una altra dona, però clar al ser tan poc agraciada l’altra persona, no es podien casar, imagineu-vos la propera reina d’Anglaterra, amb una cara semblant als germans Calatrava, era evident que s’havia d’evitar.

La princesa de Gales en quatre dies es van convertir en la princesa del poble i ell va començar a entrar en profunda decadència, cada dia més enamorat d’una altra. Va tenir fills i ell seguia enamorat d’una altra. I un dia es va descobrir el pastís, i clar a qui culpar és evident al príncep lleig i l’amant amb cara de granota. Ells havien trencat la història de la bella i la bèstia.

Però algú s’ha ficat en el cos o la ment d’aquests enamorats? Evidentment que no es va portar bé el príncep, evidentment que no va ser valent al dir no vull la Sra Diana per esposa, però de covards el món n’està ple, o com ens definim nosaltres?. Però hi ha algú innocent? Era “vox populi” que ell estimava una altra dona, per què la princesa ho va permetre, potser és que a tots ens agradaria ser rei o reina d’Anglaterra? El que si que està clar és que en aquesta història al final tots acabem jutjant i com gran història d’amor i desamor fem bons i dolents i a qui fem bo? A la noia guapa, la que ven i no pas als lletjos que s’han estimat tota la vida, fins al punt que a dia d’avui estan més a prop de renunciar a la corona que no pas al seu amor.

I en el nostre judici perquè em fet bons i dolents? Segons el meu punt de vista ho fem sobretot perquè estem influenciats, veiem les coses com volen que les veiem, si tu veus les coses sempre iguals al final te les acabes creient. Si et van dient que ets el millor cada dia al final t’ho creus, si escoltes cada dia el mateix canal de la radio, veus els mateixos programes, llegeixes el mateix diari i escoltes les mateixes persones, acabaràs veient la realitat d’una forma sesgada, tot será segons ells ho veuen. I sinó només cal veure aquests dies amb els Barça-Madrid, com pot ser que si ets del Madrid veus les jugades d’una determinada manera i si ets del Barça d’una altra? Estic segur que si parlo amb aficionats de cada un dels equips diran que ells tenen la veritat absoluta i són els altres que manipulen, que inventen i que enganyen.

No sóc un revolucionari, i hem d’admetre la realitat, formem part de la massa manipulable, podem anar en contra d’ells, però fins hi tot, els antisistema formen part del sistema. Jo crec que en el fons el que hem de fer és acceptar-lo i potser adonar-se que les veritats no són absolutes. En el fons sempre coneixem una part de la persona i mai ens preguntem els motius que hi ha per a que una persona actuí així, potser arribarem a la conclusió que no hi ha gent dolenta, sinó dèbils que es deixen vèncer. No existeix en el fons la gent bona total i la dolenta sinó accions que poden fer mal. Camila sempre es va estimar al príncep, realment era dolenta? Deu ser molt dur no poder actuar lliurement, deu ser molt dur que t’hagin tirat pedres pel carrer per estimar una persona. El temps ha demostrat que el vertader amor era aquell, i no pas el del conte de fades i després d’això encara ens atrevirem a jutjar, a dir que el nostre veí és bo o dolent? A dir que en una parella un és el que actua correctament i l’altra s’equivoca? No hi ha bons ni dolents, ni contes de fades que siguin reals. Cal tornar a llegir els clàssics, redescobrir el mite de la caverna i adonar-nos que veiem son ombres i ens imaginem que és la realitat, aquella realitat que per educació o per simpatia hem cregut veure

SOMIEM

Somiem, tots hom fem, una cosa és si després ens recordem o no. Molts ho fem a la nit o fins hi tot durant el dia. A vegades es compleixen, d’altres lluitem per fer-los realitat. Ens preguntem que faré avui perquè el dia s’assembli més a un dels somnis que he tingut? Treballo per fer-los realitat? O potser millor que no es compleixin? A vegades els somnis ens conviden a deixar-ho tot, començar de 0 i deixar el nostre espai de comoditat, tenim una zona que la coneixem, no ens movem, on ho tenim tot controlat i malgrat ens queixem, ens fa tanta por abandonar tot allò que tenim, que preferim viure de forma més mediocre abans d’arriscar per complir molts dels nostres somnis. Tenim tants lligams que ens fan difícil prendre nous camins, i no parlo de lligams de família, que hi són evidentment, sinó d’altres, econòmics, materials, que ens impossibilita volar cap un món on es compleixi allò que hem somiat.

Hi ha gent que diu que més val que els somnis no es compleixin perquè llavors descobrim que no són tan macos com ens havíem imaginat, potser si... potser no, jo crec que tenim tanta por a lo desconegut que pensem que allò que farem serà dolent i a vegades no podem admetre que ens amaguem dins de la mediocritat de la nostra vida, acceptem qualsevol cosa, ens instal·lem en un món desagradable i ens acostumem a ell, simplement per por a canviar. Potser per això ens agrada a molts dormir, perquè és en aquell moment que ens sentim més feliços i sense por a res.

PASQUA 2011

Avui em desperto i em sento content i orgullós, sóc feliç de sentir-me Cristià i de viure un esperit dins meu, de sentir dins meu l’esperit de la Pasqua.

He tingut surt a la meva vida de poder haver viscut dins d’aquests paràmetres, d’haver estat educat així i d’haver estat acompanyat per amics genials en aquest camí.

Em sento una persona afortunada per poder haver sentit dissabte nit a Les Avellanes, l’alegria de Déu ressuscitat. I em sento en el fons també amb una responsabilitat

-Molt bé Senyor Plana vostè ens fa saber de forma clara en aquest bloc que és Cristià i on més ens ho mostra? I potser aquí està l’error els Cristians o potser tan sols meu, ens hem cregut que això és fàcil o simplement ser-ho és no fer res, i jo el primer. Ser-ho no vol dir pas o no vol dir solament anar a missa, sinó del que parlem és de donar amor, saber perdonar als altres, ser un lluitador, tenir bona fe, tenir principis. Ser Cristià està per sobre de la Moral de l’Església, no vol dir callar i acceptar tot, sinó en el fons ser un revolucionari, on pretens entendre el del costat, anar amb qui t’ha fet mal, en no ser egoista.

Durant anys porto llegint llibres d’hinduistes, d’altres orientals, i molta gent ha fet com jo, hem vist en el mon oriental un món fascinant, que ens apropava a dins nostre i on cercàvem una tranquil·litat que el món occidental, pro-cristià, no ens donava, en el fons hem cercat a d’altres llocs el que dins nostre portàvem i que no veiem, ens ha estat més fàcil veure gent llegir llibres de xinesos que no pas, la bíblia i aquell que ho feia el sentíem un il·luminat, però això ens ha passat a tots, fins i tot els més creients.

Potser és l’esperit de Pasqua, serà el que sigui, però em sento fort avui per cridar que em sento feliç i orgullós de sentir dins meu el Déu ressuscitat. Perquè Déu ens ensenya el dia de Pasqua que no podem caure en el desànim, que hem de treballar i seguir lluitant, que els somnis es compleixen. La Pasqua ens dona energia, forces per vèncer, per somiar i el que és més important per fer realitat els nostres somnis.

Vaig tenir la sort de viure la nit de Pasqua amb grans amics i familiars, en tot moment vaig sentir la presència dins meu d’en Maine i vaig poder compartir-la amb una gran amiga com és la Nani. Hi ha gent que són un aire fresc, però no solament dels que t’acaronen la cara, sinó dels que entren profundament dins de tu. Tinc la sort a la vida de conèixer-la i veure en ella una gran capacitat de somni, però no solament això sinó d’agafar els seus somnis, transformar-los en un projecte, en un treball i de fer-los realitat. Tenir aquesta capacitat és genial perquè si l’alçada dels teus somnis és baixa, com serà la de la teva vida? La del teu esforç? De les teves il·lusions? En la seva pàgina www.naninavarro.com podreu veure quadres, descarregues, cadiretes, però lo millor de tot és veure somnis fets realitat, de la mateixa manera que fa un any en Ferran feia igual amb el seu diccionari i és convertia en un best-seller. Tots han somiat i han fet realitat allò que creien.

No em sento ni em puc sentir un bon Cristià, els meus actes no van acompanyats precisament dels preceptes principals cristians, no he estat a l’alçada del amor als altres, del perdó ni la humilitat, he demostrat que sóc dèbil i fluix i cal acceptar-se com és un i aprendre per sobre de tot que si jo sóc així també els altres són o poden ser de la mateixa forma de ser. Ni bons ni dolents, simplement dèbils, on ens venç el mal humor, l’egoisme i la desil·lusió. Però tot cal treballar-ho i acceptar-se i però no per això no intentar millorar i créixer. Dissabte vaig poder veure com tot a la vida és possible que els somnis es poden fer realitat. Com cal cridar fort que em sento Cristià i viure en el somni de viure amb l’amor dels demés.