demà....

Pot semblar que des de que he tornat de vacances vaig amb un lliri a les mans, que no m’adono de res, que no sóc realista. No vull donar pas aquesta imatge. Les imatges són importants, no definitives però són importants perquè són un reflex del que som, del que es veu, del que mostrem o fins hi tot del que voldríem ser. És cert que el que veiem no sempre és la realitat però també a vegades no volem veure clares evidències.
Quan plou, plou per tothom, però quan aquí està plovent sembla que el món s’acabi i que el dia ja no serveix de res, pel contrari a Irlanda plou cada dia i saben viure amb la pluja.
Jo sóc conscient de les pluges diàries. Quan vaig començar el blog us vaig parlar de l’obra de Sitges, amb la que tant havíem treballat tota l’empresa. Finalment no ha estat nostra, la desil·lusió ha estat molt gran i el fantasma de no tenir feina està cada dia més a prop de la nostra organització i en el meu cas em preocupa saber quines accions haig de realitzar pel bé de tots i convèncer a meu cap i que les meves indicacions són les més encertades o pel contrari esperar que em puguin convèncer que les seves són les adequades.
Si una empresa acomiada perd valor, si, el valor de les persones, allò que fa que mai dues organitzacions siguin iguals són les persones, per tant, cada vegada que acomiado amb algú, perdo valor. Estic d’acord que quan em trec pes del globus em permet volar més amunt, però si tiro les persones al final no el sabré conduir.
Considero malgrat aquest panorama, que haig de tenir esperances i donar-les, tenir clar que la crisi està aquí però que amb treball en sortirem. Cal tenir-ho tot preparat, per si hem de prendre decisions traumàtiques.
Els moments de crisi al final s’acaben i venen moments més bons. Aquesta setmana m’he llegit el llibre “Una dona va al metge” de Ray Kluun” us l’aconsello, és tràgic, però molt bo, parla de com una família amb una nena afronten un càncer. Potser les crisis són el càncer de les empreses però.... saps que al final sempre hi ha un demà, quan tens una malaltia com aquesta moltes vegades ja no hi ha un dia posterior. Per tant afrontem la vida amb esperança i amb alegria. Tu pots veure el dia d’avui com un dia menys abans d’arribar a la mort o com un dia més de la vida. Des d’aquest segon punt de vista gaudeixo més de tot, Déu m’ha donat el dia d’avui perquè el gaudeixi, perquè l’aprofiti com quelcom especial, tots som moribunds en potència, simplement que hi ha algunes persones que els hi donen una data límit. Això ens ha de donar ganes no de plorar sinó de lluitar, d’agafar la vida per les rendes i dir, tinc moltes coses a fer i dir, ganes de millorar, ser millor persona, no tenir temps de jutjar a ningú sinó d’autoavaluar-me i créixer.
Visc sempre amb l’esperança de que hi hagi un demà, sense oblidar que tinc un bon avui. Però quan plou penso que haig de preparar-me perquè potser demà serà millor moment, perquè malgrat jo puc decidir com jugo les meves cartes moltes vegades les que m’han tocat (crisi, una malaltia, etc....) no són les que jo hagués volgut i per tant espero que demà em surtin millors.