GRACIES A LES 6

Portava dies sense escriure, sense despertar-me a les 6 i fins i tot el cap de setmana vaig ser incapaç de sortir per anar a córrer. Quan això succeeix tinc a sensació que em fallo, crec que perdo, que la mandra em guanya. Haig de reconèixer que la meva vida s’ha caracteritzat per una lluita continua entre un servidor i la seva mandra amb grans victòries d’aquesta segona.
La mandra és un cercle viciós i quan entres costa sortir-ne, un dia et costa aixecar-te aviat, malgrat sigui beneficiós per a tu, i el segon encara costa més, el tercer es fa una muntanya i finalment el cos ja està acostumat a aixecar-se tard, a anar amb preses, a ficar-se nerviós, a anar més cansat degut als nervis i... i.... i... ja estem dintre del cercle de la mandra.
I si ho haig de reconèixer m’agrada aixecar-me a les 6, escoltar música i pensar. Tinc tant a millorar... tant...
Als matins he començat a llegir Alícia en el país de les meravelles, si, la versió adulta, no és pas un llibre que es va fer pensant en els nens... el tema és que fixeu-vos el conill, sempre va amb presses, però no para de donar voltes sense fer res. Alícia vol ser petita per entrar per una porta i quan ho és no pot entrar perquè no té la clau, i després es fa gran i ja no li serveix de res.... si pogués els agafaria a tots i diria. Nois podeu parar? Alícia tu saps el que vols? Saps on vols anar? I tu senyor conill pots tranquil•litzar-te plantejar que vols, qui et vol i agafa el camí correcte?
Doncs el meu moment de les 6 és quan em paro i em plantejo cap on vaig, si vull ser més o menys petit o gran. M’agrada fer això a les 6, perquè a qualsevol altre hora del dia em sentiria que perdo el temps, que tinc mil coses a fer, sempre tenim coses a fer. Ara sé que aquesta hora és per fer això i ja està, que li trec del dormir, de la mandra i m’ajuda a estar més despert durant el dia.
Aquests dies que no he escrit han passat moltes coses, varem celebrar l’aniversari de l’Albert, ja ha fet 5 anys, el temps passa que ni ens adonem, quan estic amb els meus fills i malgrat els mils defectes que puguin tenir, dono gràcies a Déu, per aquest regal i em sento eternament agraït a l’Ainhoa perquè sense ella el nostre projecte de família no s’aguantaria per cap lloc. Veient als meus fills i la meva dona em sento petit i egoista al no poder donar tot el que rebo.
Va ser el dia 2 la candelera, per la meva mare és un dels dies més importants de l’any. Sempre l’he viscut a casa. I no perquè sigui l’aniversari de la meva amiga Mònica sinó per la crema de les espelmes. Cada any la meva mare va a missa i ens porta unes espelmes, aquestes les guardem i cremem les de l’any anterior. Al cremar-les recordem quin era el desig que havíem demanat l’any passat i si s’ha complert i demanem el que sigui pel que comença. A la llarga del que serveix és per a que sigui un nou moment de reflexió, de pensament, un moment de les 6 per recordar com ha anat tot, si es compleix allò que volíem, si vaig pel bon camí, si sé el que vull, si la lletra del que vull va a acompanyada de la música dels meus fets. Sé que em queda molt camí a fer, però a les 6 no es que em senti superman, però em sento prou relaxat per saber que ho puc fer tot. Us convido a unir-vos a les 6