EL BLOC EN CONTRA LA RETALLADA DE L'ESTATUT (Casa Meva)

A casa meva m’agrada que vingui la gent, que es senti a gust. Quan ells estan si hi troben bé jo també m’hi trobo. Clar que hem de respectar tots unes normes de convivència, però faré tot lo possible per a que estigui el que vingui bé. Hauré de cedir en coses però si el més important és que tots estiguem bé, així ho aconseguirem i estic segur que el que vingui farà el que sigui per integrar-se.
El cap de setmana vinent quedarem els amics hi estarem tot el cap de setmana junts, cada família és diferent, tots dins de casa prenem unes decisions i eduquem els nostres fills a la nostra manera. A l’hora de trobar-nos apliquem una sèrie de normes no escrites i intentem que tothom estigui còmode, integrat dins el grup. S’imposa la globalitat respecte la individualitat però acceptem la diferència com a part de la riquesa del grup. Que lleig seria un sol pensament i que tots fóssim de la mateixa manera.
Aquests dos exemples que acabem de veure i que són evidents, semblen el nostre país. El meu bloc no ha parlat mai de política i si ho ha fet ha estat per treure alguna cosa d’interior. Avui escric simplement per fer pelés el meu enuig respecte la sentència del estatut. Fa anys el poble de Catalunya va votar uns representants que legítimament van fer un estatut, allà quedava ja reflexada la voluntat del poble, (aquí ja tenim les normes de casa nostra) com que formem part d’un Estat Estpanya (agradi o no aquestes són les regles) anem allà a transformar el nostre estatut en la seva Llei Orgànica (perquè recordem que els Estatuts són Lleis Orgàniques de l’Estat) i allà patim una gran retallada (no m’agrada però si és per la convivència vinga, va, ho accepto) entenc el paper de la gent del Estat que pensin en els vots i fessin una gran retallada, però el paper del senyor Mas amb el famós pacte Mas- Zapatero, no l’he compartit mai, crec que aquest home no hauria d’haver baixat del avió, en el meu poble d’aquest tipus de persona se’n diu botifler, va vendre part de l’Estatut a canvi de que Pasqual Maragall no es presentés a les següents eleccions. Va guanyar el pensar a curt termini que no al llarg i va veure que sempre es treu millor rendiments a aconseguir petits triomfs (avui he aconseguit això de l’Estat.. demà això...etc) que no pas un de gran (ja tenim un bon Estatut)
Com anava dient, la voluntat del Poble Català es topava amb la voluntat del Poble Espanyol (del que formem part i que també votem els nostres representants) i es feia palès en la retallada del estatut. Posteriorment anem a votar i agradi a qui li agradi surt si. Molta gent dirà molts no van votar, és cert, però el fet que la gent no voti no li treu validesa al resultat o es que a les generals els que no voten el resultat va a parar a l’oposició?
El poble novament parla i accepta la retallada del seu Estatut pel bé de la seva convivència amb Espanya i els demés pobles que hi formen part. El nou Estatut entra en vigor i ja és la Llei de Llei de tots els Catalans i és Llei Orgànica del Estat. Durant quatre anys tots hem viscut igual, sense gaires canvis, excepte amb una crisi econòmica que ens fa mal viure.
Durant aquests anys, una sèrie de persones, mogudes per interessos polítics, no pas jurídics, molts amb un mandat caducat (cosa que no entenc, jo quan tinc el carnet caducat em poden ficar una multa) decideixen que allò que va decidir el poble català per segona vegada i que havia estat també refrendat pel Poble Espanyols en les Corts i que a sobre havia passat els processos dels consells consultius respectius per veure si era o no correcte, ara resulta que no és constitucional i ens tornen a retallar la nostra voluntat per a que pugui encabir correctament en el seu model d’Estat.
En poques paraules em trobo vivint en un lloc on no accepten la meva voluntat per segona vegada, on alló que he votat no serveix de res, on s’imposa la voluntat d’uns magistrats políticament influenciats, a la d’un poble i ara esperen que jo hem quedi quiet? Doncs no, no em puc quedar quiet ni ningú ho hauria de fer, tots hauríem de sortir al carrer, i al veure 6 milions de persones queixant-se i dient prou, potser s’adonarien de la força que tenim com a poble. Molts diran que tenim moltes coses per les que queixar-nos, potser és veritat, però en aquest cas, violen les normes de la nostra convivència, violen la nostra voluntat per fer-la encabir dins del seu model únic de pensament.
Enlloc de cercar que cada persona estigui a gust, ells prefereixen imposar una forma de ser, de pensar, d’aquesta manera el que aconsegueixen és que els que formen part d’aquest estat no ens hi sentim a gust, integrats i respectats. Aquesta és l’Espanya que volen, jo sé que on no em volen marxo, o no em sento a gust marxo, i entenc que cal ser solidaris amb part dels meus diners, però que em permetin parlar la meva llengua, que em deixin tenir cura d’ella, no vull que l’espanyol quedi eliminat, però que s’adonin que la que està en perill és l’altra, pregunteu als nens els dibuixos en quin idioma els veuen, quina llengua parla al pati del col·legi.
Si estic queixos i enfadat és perquè em sento violentat en els meus drets, no han respectat la meva opinió i a sobre m’obliguen estar dins d’aquella casa on no em pregunten com vull estar, bé de fet si que m’ho han preguntat i quan hem arribat a un acord em diuen que no, que això no val.
Aquest és el futur que ens espera? Sempre he volgut que els meus fills es trobin un món millor del que jo em vaig trobar i crec que realment no anem pel bon camí, en un món on s’imposa la globalització i cada dia som més heterogenis i cosmopolites, què fem imposant un pensament únic? Sortim tots el dia de la manifestació i diguem prou i cridem en contra d’una imposició i d’una retallada de la nostra paraula i voluntat.
Pensament reflexiu del dia: volem imposar sempre la nostra forma de ser i pensar? Acceptem la voluntat dels altres? Els critiquem? retallem llibertats? Som petits tribunals Constitucionals? Queixem-nos com a Nació, i aprenguem com a persones.