CASAL ROCK

Darrerament no miro gaire la tele, tampoc és que dediqui el temps a llegir, sinó que entre que els nens es dormen i xerrant ja es fa molt tard, llavors potser veiem les noticies i poca cosa més. He tingut potser l’ocasió de veure 2 o 3 vegades el programa Casal Rock i haig de reconèixer que m’ha agradat.
Sé que és fàcil entrar en discussions sobre el programa i entenc que puguin haver moltes crítiques perquè com he dit moltes vegades les coses no són com són sinó com les veiem o les volem veure.
Així fent de Ferran Monegal puc dir que es tracta d’una mena de ratomaquia, on TV3 ha fet diners a base d’enganyar a 25 homes grans i aquests amb la seva bondat han ajudat a fer un programa on del que es tractava era que de forma ben barata fessin arribar emocions a la gent que veia el programa. Hi ha qui dirà que la sent s’ha rigut d’ells i fins i tot demostraran que si tan preocupada estava TV3 per ells, per què no han creat una estructura que al finalitzar el programa haguessin seguit com a coral? I no ho hagi dissolt tot com un sucre en aigua?
Molt bé, ara ja tenim les crítiques, les típiques crítiques fàcils de fer, les coses sempre són fàcils de ser criticades, però anem a canviar de pell. A mi m’ha agradat, m’ha arribat al cor veure persones que estaven a casa, sense cap il•lusió, on parlaven del passat perquè no veien el present i ja no creien en el futur, de cop apareix TV3 i els dona aquell somni, un somni que va molt més enllà de fer un concert, sinó tornar a tenir unes obligacions de caire laboral, de tenir deures quan arribes a casa, de sociabilitzar-se. I de cop, gent que es pensaven que no servien per a res, gràcies a un programa de televisió es senten com un mitjó que li han donat la volta, es senten vius, contents, treballadors, amb ganes de fer, d’aprendre, canvien concepcions antigues, sobre l’amor, les relacions, la música.
Però quedar-se en aquest fet seria estar vivint l’anècdota ara cal dir què m’emporto d’aquest programa? A la televisió li demanem que sigui de qualitat però per a què? Hem de ser capaços de voler agafar l’essència de lo bo i transmetre-la a la vida. Podem fer un casal rock de la nostra vida? Potser és complicat però hem d’intentar transmetre als més properes l’esperit de viure, de somiar de ser feliços, arribar a la feina com si es tractes de l’assaig i cridar que nosaltres si treballem podem arribar on sigui. Podem aprendre que deixem de fer coses per por de que es riguin de nosaltres però sense adonar-nos que allò que fèiem i que molts es reien era el que ens feia sentir-nos orgullosos de nosaltres mateixos. És hora de superar les barreres, la pantalla de televisió i veure que podem fer més, deixar la crítica fàcil i mirar les coses pel cantó positiu, que sempre hi és, i a sobre ens donarà més felicitat, i quan aquesta la tinguem veure com puc superar l’anècdota, treure una lliçó i com aplicar-la a la meva vida, i a poder ser en el dia a dia.