Hi havia una vegada un home que era considerat un assassí i era president de Líbia que durant els anys 80 era tan dolent, que va pagar uns homes per a que fessin explotar uns avions a Gran Bretanya. Posteriorment els EEUU van decidir atacar-ho causant-li fins i tot la mort d’un fill. Els anys van passar i de cop aquell home tan dolent es va convertí en un home de pau on tots els països que l’havien atacat li declaraven el seu amor. Comprava terres a Espanya i es feia un palau, feia el que volia, fins i tot li va sortir un fill futbolista que va jugar a primera divisió de la lliga italiana.
Però de cop un dia comencen unes revoltes a d’altres països, revoltes inesperades que fan caure uns dictadors que durant 40 anys havien esclafat al poble a canvi de garantir la pau en el territori. Tots estàvem contents, mana un dictador i a canvi aquesta gent no es mata. A més, aquesta gent per a que volen democràcia, mai han sabut que és això. A partir d’aquestes premisses ens pensem que el poble viu content amb el seu general. Però al iniciar-se les revoltes ens adonem de que les coses no són com ens havien dit, de cop aquells homes que es dedicaven a dir-nos que promovien la pau el que han fet durant tot aquest temps és esclafar la veu del poble, a matar innocents i nosaltres hem mirat a un altre lloc.
I nosaltres durant 40 anys que hem fet? Nosaltres hem pensat que aquell dictador era lo millor que ens podia passar, i era sobretot lo millor que els hi podia passar amb els ciutadans d’aquells països, en realitat era lo millor que ens podia passar a nosaltres, ja que durant tots aquells anys, s’ha tingut controlat un home per aconseguir el petroli i el gas molt més barat. Més val tenir content a un home que esclafa la seva població que no pas a tot un país. I això és el que ha passat, hem fet amistat amb homes que eren genocides, a canvi de poder comprar petroli i gas molt més barat, ho hem venut com que era un home de pau, i els demés ens ho hem cregut.
Al iniciar-se les revoltes, la inestabilitat creix, se’ns ha vist el llautó i hem de defensar en els demés països els nous governs que esperem que aviat siguin uns titelles perquè haig d’omplir el dipòsit a un preu més econòmic, ja que la seva pobresa, és a dir el preu del petroli més baix, és la meva riquesa ja que tindré més diners per comprar més coses. Al defensar el nous governs aquell senyor que venia a casa i l’omplíem de reverències ara torna a ser com fa 30 anys el nostre enemic. Aquest home cal exterminar-lo perquè esclafa la gent, mata innocents i sobretot no ens pot garantir un preu del cru que valgui la pena per la nostra economia.
I sortim a cridar en contra d’aquest senyor a queixar-nos de que mata a gent innocent, és una pena que no surti ningú ens obri els ulls i digui, mata tants com quan anava a casa teva i li reies la gràcia i omplies el dipòsit a menys d’un euro el litre.
I no em queixo de que no s’hagi de lluitar contra aquesta gent, però no avui sinó sempre, no quan perdem els nostres interessos, sinó si realment ens importen les vides humanes, lluitem contra aquest i contra tothom en el món que no apliqui la llibertat, el que ens podrem trobar és que no pararem de lluitar perquè quants estats són democràtics a l’Africa? I Àsia? Quan atacarem a la Xina? Potser allà atacarem amb la senyera de l’amor internacional quan el seu conflicte no ens permeti omplir el dipòsit?
No ens enganyem adonem-nos que sempre ha causat morts l’omplir el nostre dipòsit, ja sigui ara amb la guerra o abans amb la gent que estava en contra del dictador. Abans no en sabíem res i mataven a tots aquells que obrien la boca i ara ens ho expliquen i potser algú estarà orgullós del seu país al veure com disparen sobre persones fidels a un règim. Jo no n’estic, perquè estic en contra de les guerres. I aquesta en el fons hem ajudat nosaltres a que es creí mirant cap a un altre lloc i fent amistats amb aquella gent que com diu la meva mare més val no apropar-s’hi.
Potser ara es qüestió de sentir-se enganyats, ens han venut un bon home i era un assassí, i quants bon homes d’aquests ens venen cada dia per a que nosaltres siguem tenint grans luxes? O potser ens estan enganyant ara? En el fons hauríem de deixar de mirar qualsevol noticia o seguir fent el que estem fent, creure-nos-ho tot, mirar cap a un altre lloc, esperar que el petroli baixi de preu i omplir el dipòsit, que ningú notarà a faltar als morts de segona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada