amor als fills

He vingut ara de Lleida, i sóc conscient que enlloc de escriure al meu blog hauria de dedicar temps a estudiar l’examen del dia 13, però entre cansat del viatge i les poques ganes... he preferit dedicar un moment del teu temps a escriure.
Em pregunto que seria de la meva vida si hagués agafat altres camins i la veritat, em costa molt. L’Albert en un mes farà 4 anys i crec que la meva vida va canviar aquell dia. Llegeixo una frase ara, el que sent el teu cor, demà ho entendrà el teu cap, potser si, potser l’home ens costa entendre que significa ser pare... i no ho entenem fins passat un temps. I ho dic en serio, clar que quan va néixer se’m va despertar una llum, un sentiment, quelcom que hem deia, hi ha una personeta que depèn de tu, però ara m’adono que el sentiment d’ara és molt major, que allò era molt poc.
Amb el temps m’adono que una part de mi va anar a parar en una altra persona, ja no sóc jo, sinó que hi ha una part de mi en cada un dels meus fills. A vegades quan em fan un anàlisi em marejo, però si tinc un tall o li fan qualsevol cosa a un altre, no tinc cap problema, ja puc veure sang que no m’afecta. Això si quan es fa mal un fill, quan aquest estiu va caure l’Aina... li vaig dir a l’Ainhoa si vols arribar a l’Hospital.. no em tornis a ensenyar la ferida... Allò és superior a mi, fins i tot, quan l’Albert es menja una oliva, que jo no puc amb elles, em dona un fàstic.. pel contrari ja s’ho pot menjar qualsevol que no m’afecta.
Efectivament, els fills no et deixen ser totalment lliures, prens decisions perquè els tens a ells, però a la llarga ells són part de tu. Els fills et roben el cor, però et donen tota la sang. Els fills són una escola de viure el dia i comprendre-la, per fi comences a entendre una mica més als teus pares, fins hi tot te’ls estimes de forma diferent. Ens donen una responsabilitat molt gran, i es crea un vincle... que en el temps es dissimula, i sort que es dissimuli perquè sinó ells mai marxarien del nostre costat.
És difícil ser bon pare, de fet, no és ara que puc saber si ho sóc o no, jo crec que els meus pares han estat bons pares, han fet grans esforços per mi, clar que hi ha mil coses que podrien haver fet, però mirant-me crec que el resultat no ha estat del tot dolent.
A la vida prenc decisions i segurament n’hauré de prendre mil més, però a dia d’avui m’acompanyen els meus fills, a vegades moltes seran incompreses, però el que estic clar que l’amor als fills ha de ser un gran pilar en la meva vida.
Segurament no ha de ser el meu únic pilar, perquè un dia ells marxaran i han de fer la seva, però aquell dia, i en la distància hauré de veure que són feliços i sentir-me orgullós de totes aquelles decisions que he pres. Ells m’obliguen a lluitar, a treballar , a ser feliç, a fer un món millor, són un impuls...