INCOHERÈNCIES

La gent que pugui llegir el meu blog es deu pensar que visc perfectament, que sóc una persona equilibrada, que tot ho faig perfecte, que no m’enfado.
Això és el que voldria, però no és així, és molt maco escriure a les 6 del matí, veient com controles la vida, com surt el sol i fer-te propòsits que topen amb la realitat. El caràcter a vegades, més fort o més fluix, ens ajuda a superar obstacles però també ens fa males passades.
Intento ser coherent entre el que faig, escric i penso, però em queda un llarg camí i mirant tot el meu blog m’adono de les incoherències que he fet o faig. Tots en fem, i és positiu veure-les per tant de canviar el que no va bé. Quan les meves accions fan una cosa i el meu pensament un altre, la meva persona es torna boja. No pot ser dir que el més important de la meva vida són els meus fills i la meva dona i no els tracti amb l’amor que es mereixen, que m’enfadi amb ells a vegades per tonteries, no podem.... hi trobaríem mil exemples i quan més petits però habituals millor.
Ens fem un fart de incoherències en la vida, ens agrada la comunicació però mirem la tele al menjar, a la feina diem que lo important és el personal però dediquem panells a informar per exemple de la Iso i no pas un per a Recursos Humans, algun treballador es creurà que el personal és lo primer? Doncs a la vida igual, hem de fer actes que demostrin quina és la nostra prioritat.
Hi ha gent que arribarà a la conclusió que ha de prioritzar altres fets de la seva vida, de la seva personalitat, doncs molt bé, no crec que ningú hagi d’entrar en que és prioritari per l’altre.
Darrerament hem sento que he estat incoherent, és fàcil desviar-se del camí marcat, i fins hi tot, a la llarga no sentir-se malament, tinc la sort de tenir un moment a les 6 del matí, per reflexionar i plantejar-me cap a on va la meva vida i cap a on vull que hi vagi. Avui em sento dèbil, l’Ainhoa ha renunciat a moltes coses per compartir la vida amb mi, i jo per sort no he renunciat a res o a quasi res, potser és avui dia de començar a renunciar a certes coses, perquè està clar que la meva prioritat són els nens i l’Ainhoa. Renunciar a tenir tot en un estricte control, a voler ser el centre de les seves vides, a voler tenir-ho tot, a la tranquil·litat més gran i a ser tractat a cos de rei.
Potser aquesta és una de les grans incoherències de la vida, que volem arribar a un lloc, ens plantegem objectius però no som capaços de renunciar a res ni a ningú. Haig de reconèixer que a mi em costa molt renunciar a les coses, ja sigui per egoisme o per conformitat o fins hi tot per falta de maduresa.
Espero molt del dia d’avui, sobretot espero molt de mi, transmetre amor, tranquil·litat i sentir-ho, ser coherent amb el que sento, i amb el que vull, i en el camí que he decidit seguir.