Aquests dies estic llegint l’home en busca de sentit de Vikor Frankl de moment estic molt enganxat, el trobo boníssim,segur que us aniré explicant coses, encara que si segueix així no durarà gaire a les meves mans. El llibre és un relat de seva experiència en un camp d’extermini Nazi, però no una visió tipus Primo Levi sinó des d’una perspectiva psicològica.
És per això que aquest lliure se’n poden treure moltes coses per a la vida del dia a dia. Avui voldria destacar com amb el temps les persones ens tornem insensibles al dolor, a la pena, però especialment no a la nostra sinó a la dels demés, ens acostumem a veure patir els demés, però és tan gran el nostre esperit de autosuficiència i tan conscients de la nostra necessitat de que per sobreviure no podem gastar energies compartint el patiment d’un tercer. Això ens podria fer pensar que la gent es tornava insensible en un camp d’extermini, doncs no, diu que al despertar sempre tenia en ment, la seva dona, curiós, pensar que malgrat podria estar morta (de fet ho estava) el fet de pensar en ella feia que la seva càrrega fos menor.
Això m’ha fet pensar que potser si que amb el temps ens tornem més insensibles al horror, quan veiem mal a la televisió, ho veiem, ens queixem però no empatitzem, poques persones opten a actuar, i actuen des de l’amor, mai des de la pena (o quasi mai) però estic segur que en el dia a dia també ens passa amb els companys i amics. Costa realment molt ficar-se en la pell de l’altre quan el que hi ha és dolor.
Pel contrari cal fer una lloança a l’amor, perquè aquest no s’acaba mai, sempre tenim capacitat d’estima, pots estar al cantó, pots tenir la persona molt lluny fins hi tot morta i segueixes tenint un sentiment d’estima, la segueixes sentint al teu costat, la seva olor... tot.
El que ens hem de preguntar com pot ser que la persona humana tingui aquesta capacitat per estimar que travessa, situacions, vides, temps i kilòmetres i després som capaços de fer-nos mal, de tractar-nos malament. Crec realment que això passa com a reflex de la nostra debilitat, quan pitjor et tracten més dèbil és la persona que t’ho està fent. Quan no hi ha arguments les paraules sobren. Per tant considero que haig de treballar per apropar-me més al jueu del camp de refugiats, que senti amor, ja sigui a la distància, ja sigui en les dificultats del dia a dia, que no pas, d’aquell que es deixa vèncer per la ira, per no ser capaç d’imposar amb arguments les seves idees, els seus pensaments o simplement no superar les seves frustracions.
Com voleu que no m’aixequi content... heu vist quin repte que tinc avui?
Un petó
És per això que aquest lliure se’n poden treure moltes coses per a la vida del dia a dia. Avui voldria destacar com amb el temps les persones ens tornem insensibles al dolor, a la pena, però especialment no a la nostra sinó a la dels demés, ens acostumem a veure patir els demés, però és tan gran el nostre esperit de autosuficiència i tan conscients de la nostra necessitat de que per sobreviure no podem gastar energies compartint el patiment d’un tercer. Això ens podria fer pensar que la gent es tornava insensible en un camp d’extermini, doncs no, diu que al despertar sempre tenia en ment, la seva dona, curiós, pensar que malgrat podria estar morta (de fet ho estava) el fet de pensar en ella feia que la seva càrrega fos menor.
Això m’ha fet pensar que potser si que amb el temps ens tornem més insensibles al horror, quan veiem mal a la televisió, ho veiem, ens queixem però no empatitzem, poques persones opten a actuar, i actuen des de l’amor, mai des de la pena (o quasi mai) però estic segur que en el dia a dia també ens passa amb els companys i amics. Costa realment molt ficar-se en la pell de l’altre quan el que hi ha és dolor.
Pel contrari cal fer una lloança a l’amor, perquè aquest no s’acaba mai, sempre tenim capacitat d’estima, pots estar al cantó, pots tenir la persona molt lluny fins hi tot morta i segueixes tenint un sentiment d’estima, la segueixes sentint al teu costat, la seva olor... tot.
El que ens hem de preguntar com pot ser que la persona humana tingui aquesta capacitat per estimar que travessa, situacions, vides, temps i kilòmetres i després som capaços de fer-nos mal, de tractar-nos malament. Crec realment que això passa com a reflex de la nostra debilitat, quan pitjor et tracten més dèbil és la persona que t’ho està fent. Quan no hi ha arguments les paraules sobren. Per tant considero que haig de treballar per apropar-me més al jueu del camp de refugiats, que senti amor, ja sigui a la distància, ja sigui en les dificultats del dia a dia, que no pas, d’aquell que es deixa vèncer per la ira, per no ser capaç d’imposar amb arguments les seves idees, els seus pensaments o simplement no superar les seves frustracions.
Com voleu que no m’aixequi content... heu vist quin repte que tinc avui?
Un petó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada