LA LLUNA DEL DRAFT

La setmana passada ens varem reunir els amics… tan sols els nois, era el nostre draft, la nostra festa anual, és una festa una mica complicada d’explicar, però ho podriem reduir en una trobada de nois, on parlem de futbol i ens preparem per fer la lliga bokamon, que consisteix en una lliga virtual de futbol on depenem dels gols marcats el la lliga professional. Durant el draft fem els fixatges que serviran durant el primera volta de la lliga.
Fins aquí això pot semblar una trobada de frikies, i en principi o per un de fora ho pot semblar, a més si li afegim les diverses tonteries que succeeixen més d’una persona potser deixaria de llegir el bloc i potser fins i tot de parlar tan a mi com els meus amics.
Però a la llarga tot això és una façana, en molts casos necessària per tal de poder fer el que realment fem, és una trobada on com mai, ens expliquem com ens trobem, ens diem aquelles coses que per a nosaltres són importants i ho fem sabent que tot el que allà passa ens queda en el nostre interior i per sempre.
El draft serveix per recordar-nos que malgrat que durant l’any tinguem els nostres problemes, sempre estem allà i que som una colla sobretot d’amics, serveix per dir-nos que ens estimem, una cosa que moltes vegades entre homes ens costa dir. Per a mi això és el draft, una trobada íntima on sabem que ens podem expressar lliurement, podem dir el que vulguem perquè el que celebrem no són els grans fixatges d’un equip, sinó que ens estimem, que acceptem la diferència de l’altre, la broma, el comentari, l’anècdota i que al final el que queda és la nostra amistat.
La nit és va allargar... no entraré en detalls (pacto de lobos) tan sols us vull explicar un sentiment. Aquesta setmana m’ha estat impossible poder escriure ja que a les sis ja estava treballant, però ara a la nit i mirant la lluna sé que tenia una obligació, una obligació a mi mateix, amb el sentiment, amb els meus companys de la lliga bokamon i potser fins i tot amb tot aquell que llegeix el bloc. Vaig sentir un sentiment tan fort que sabia, i de fet ho vaig dir, que ho havia d’explicar. Durant la nit, varem anar a la platja (estàvem a Torredembarra, on els pares del Nando tenen un apartament que gustosament ens deixaren) uns quants del grup, sense pensar-ho gaire ens varem banyar, tan sols estàvem nosaltres i la lluna plena que ens contemplava. L’aigua estava calenta, i ens sentíem relaxats, ens sentíem part de la natura, no érem un element que distorsionava, sinó un més, com si d’un peix es tractava, el nostre cos es sentia en consonància i ens feia recordar que som animals, que el fet d’acceptar que som part de la natura, no vol dir que neguem la nostra racionalitat, sinó tot el contrari, que acceptem els nostres sentiments i els visquem, com nosaltres estàvem vivint la sensació de banyar-nos dins el mar.
A més hi havia una sensació on cap element més de la natura pot sentir d’aquella manera, estàvem en companyia, en grup, la sensació individual era grandiosa, però va créixer molt més en saber que l’estàvem compartint, que la nostra amistat ens havia portat a estar allà, que aquella sensació tan meravellosa era gràcies, era fruit de la nostra amistat. En aquell moment vaig ser conscient que havia de transmetre els meus sentiments a aquest bloc, perquè vaig pensar en moltes persones que m’acompanyen, amb molta gent que llegeix aquests articles, perquè sabent que molts poden estar lluny hi ha alguna cosa que ens uneix, que va molt més enllà que una lluna, sinó un sentiment... l’amor
Durant la nit en Nando em va deixar un valuós tresor per a ell, un llibre.... el venedor més gran del món..... el llibre em va durar un dia... fabulós, no em va fallar... cada dia tinc més clar.. ens hem d’estimar.. amor.. amor.. amor.... amor... hem de transmetre amor, hem de donar-lo, cal fer les coses amb amor, comprar, treballar, viure, conviure.... Gràcies amics per sentir-me estimat, gràcies perquè heu compartit la lluna amb mi