CURSA PALLEJÀ

En tres hores em convertiré en un corredor a la 30 cursa popular de Pallejà. M’he aixecat aviat, estic esmorzant, he llegit una mica i escric mirant al carrer escoltant “the eye of the tiger” ideal per abans d’una cursa. Però també penso... he mirat el meu bloc i tenia un comentaria anònim respecte si jo visc la vida que voldria viure. Això em fa pensar, arribant a la conclusió de que estic en camí de viure una vida com la vull viure. La vida moltes vegades no la vius per allò que fas sinó pel que sents quan fas una cosa o quan la sents. Està clar que et passen coses prens accions que amb el temps potser les veus inadequades o incoherents pel teu camí t’has marcat, però malgrat això també és hora de mirar-nos a dins i descobrir que som en molts aspectes incoherents. Però en el fons del que es tracta en la vida és marcar-nos un camí, un saber a on anem i anar cap allà gaudint del camí. Pel camí et trobaràs gent que t’ajudaran a fer el camí o que et faran adonar que aquell que has pres no és adequat però a la llarga ets tu que has de veure’t per dins i adonar-te que vols, cap a on vols seguir.
L’altre dia vaig sentir un comentari, em va fer gràcia perquè jo havia fet un post al respecte ja fa temps, sobre el fet de que hi hagi sent que s’apropi a nosaltres i el que realment fa ens utilitzar-nos o vol ocupar en nosaltres un forat que la vida que porta no ho fa. Considero que no hem de tenir por a que hi hagi gent que confií en nosaltres per tal d’omplir les seves carències, al reves orgullosos ens hauríem de sentir.. Primer de tot la visió de que hi ha aquesta gent, és molt particular de cada persona, jo no em plantejo perquè tinc amistats però és cert m’omplen, em fan sentir viu, m’agrada estar amb ells i gaudir, hi ha gran gent que t’omple de forma espiritual, amb les seves converses, hi ha qui podrà dir les utilitzes, potser d’alguna forma o una altra si o potser ens complementem o compartim un espai en comú. A mi no em sap greu que m’utilitzeu si amb això us faig més feliços, tots tenim forats en el nostre camí, tenim deficiències, necessitats que ens cal cobrir i per això hem d’estar pel que faci falta. He aprés amb el temps que perdut la vida amb rancúnies, amb no saber oblidar ni perdonar, en recordar lo dolent i oblidar lo bo i el que feia era viure un passat i no pensar que el present amb aquella persona podria ser genial. Parlem d’amor però no som capaços d’oferir lo millor de nosaltres persones a tothom, cal donar un pas, ser capaç d’entendre a l’altra persona, en no sentir-se utilitzat ni que vens a cobrir una necessitat, sinó que cal sentir-se lloat perquè hi hagi sent que vulgui ser el teu amic. Quan més transparents i menys mal pensats i fins i tot més simples, serem més feliços.. o es passa bé al no acceptar l’amistat d’alguna persona?
Us deixo vaig a preparar-me per la carrera... la de Pallejà? O de la vida mateixa??? En el camí trobaré calor, em cansaré potser no serà la millor de la meva vida, però sé que no estic sol en el camí, gràcies a més corredors podré acabar la cursa... els hauré utilitzat? Potser si.... i algú es fixarà en mi??? Tan de bo i pugui ajudar-lo a correr millor.. això és també felicitat.