Ara portava uns dies que no escrivia, ganes en tenia, i em ficava el despertador a les 6, però malgrat això el meu cos em deia Eduard descansa.
Des de fa un any les coses han canviat molt, i hi han hagut moltes fases, potser laboralment està sent un any duríssim però el fet d’afrontar-ho diferent m’està ajudant a seguir endavant. Fa un any van venir uns dies que pensava que em moria i ara em sento fort sabent que les adversitats es poden superar.
Quan et sents sol, amb problemes és quan valores el que tens i t’adones en un moment donat del que és important. Tots tenim per costum fer que l’arbre no ens deixi veure el bosc i no gaudim de la meravella de la vida perquè vivim les preocupacions d’una part d’ella.
L’altre dia escoltàvem la noticia de la mort d’uns bombers, la parella d’un d’ells era coneguda nostra. Durant uns dies no ens la trèiem del cap i a mi em va fer pensar molt. En primer terme, no som mai conscients que la vida se’ns escapa de les mans, quanta gent comença el dia: -bon dia, -bon dia, dos petons, marxo a treballar, -au adeu.... i són les darreres paraules que sentim d’ella.... quanta gent té accidents, infarts etc, que no ens han permès dir lo suficient t’estimo, quants plans tenim previstos fer? Per a quan?. Amb això no vull dir que cal fer-ho tot avui, però si que cal valorar lo important de la vida, gaudir del dia a dia, lluitar pel que és important i no esperar en demà per començar a fer allò que realment vols. A vegades som contradictoris, no vivim el dia a dia, sabent, pensant, que demà serà un altra i on no he arribat avui ja ho faré demà. I pel contrari no ens la prenem amb la grandesa que es mereix, com un projecte... sabem a on anem? Què volem del nostre projecte de vida? Què vull fer amb ella? Què li demano? A què em dedico per aconseguir els meus somnis i objectius?
Em plantejava l’altra dia, que se li pot dir a una persona en un moment en que ho perd tot, que es queda sense parella, quan se li escapa de les mans de cop el seu present, el su somni de futur i ho fa de cop. D’acord, el repte, el famós repte, la vida et planteja un repte de superació, que et farà més fort, però et farà més feliç superar aquest repte? Clar, si el superes si, però potser no feia falta trobar-te’l. D’acord la vida et pot aportar que hagis de pensar estic passant aquesta situació perquè més val que la passi jo i no pas ningú més, molt bé.... però la realitat és que els teus fonaments trontollen, tot cau i moltes vegades et sents sol... sense ningú.
Amb els amics marxarem de casa rural, els anys passen per tothom i canvien les circumstàncies, ara amb fills... ens ho varem passar molt bé, considero que per a que funcioni la nostra amistat cal ser tolerants. Hem d’acceptar les coses de les altres persones, aquelles coses que no ens agraden i després fer les reflexions de que és allò que jo podria millorar en un entorn social. Darrerament i a partir un llibre de la psicòloga Olga Castanyer m’he adonat que hem de fer un pas més i ser assertius, és a dir, comprendre, saber per això no deixar-te diluir pel col•lectiu però sobretot, fer un esforç que vagi més enllà de la tolerància, és a dir, cal ficar-se en la pell de la gent que conviu en nosaltres, de la gent que estimem.
No hi ha prou en dir o pensar que aquest és així i fa les coses d’aquesta manera i jo no ho faria mai mai igual, però ho accepto i ho tolero sinó donem un pas més i pensem, perquè ell pensa diferent, per què actua així? Potser fent aquest pas ens podrem enriquir de les diferències de personalitat i aprendrem diferents formes de veure el mon. L’experiència de la casa rural novament va ser fantàstica, l’amor és fantàstic, i això ens costa molt dir-nos-ho entre els homes, però jo als meus amics me’ls estimo, intento entendre coses d’ells i no arribo però espero seguir dia a dia treballant per millor i conèixer el seu interior, les seves formes de veure el món.
Des de fa un any les coses han canviat molt, i hi han hagut moltes fases, potser laboralment està sent un any duríssim però el fet d’afrontar-ho diferent m’està ajudant a seguir endavant. Fa un any van venir uns dies que pensava que em moria i ara em sento fort sabent que les adversitats es poden superar.
Quan et sents sol, amb problemes és quan valores el que tens i t’adones en un moment donat del que és important. Tots tenim per costum fer que l’arbre no ens deixi veure el bosc i no gaudim de la meravella de la vida perquè vivim les preocupacions d’una part d’ella.
L’altre dia escoltàvem la noticia de la mort d’uns bombers, la parella d’un d’ells era coneguda nostra. Durant uns dies no ens la trèiem del cap i a mi em va fer pensar molt. En primer terme, no som mai conscients que la vida se’ns escapa de les mans, quanta gent comença el dia: -bon dia, -bon dia, dos petons, marxo a treballar, -au adeu.... i són les darreres paraules que sentim d’ella.... quanta gent té accidents, infarts etc, que no ens han permès dir lo suficient t’estimo, quants plans tenim previstos fer? Per a quan?. Amb això no vull dir que cal fer-ho tot avui, però si que cal valorar lo important de la vida, gaudir del dia a dia, lluitar pel que és important i no esperar en demà per començar a fer allò que realment vols. A vegades som contradictoris, no vivim el dia a dia, sabent, pensant, que demà serà un altra i on no he arribat avui ja ho faré demà. I pel contrari no ens la prenem amb la grandesa que es mereix, com un projecte... sabem a on anem? Què volem del nostre projecte de vida? Què vull fer amb ella? Què li demano? A què em dedico per aconseguir els meus somnis i objectius?
Em plantejava l’altra dia, que se li pot dir a una persona en un moment en que ho perd tot, que es queda sense parella, quan se li escapa de les mans de cop el seu present, el su somni de futur i ho fa de cop. D’acord, el repte, el famós repte, la vida et planteja un repte de superació, que et farà més fort, però et farà més feliç superar aquest repte? Clar, si el superes si, però potser no feia falta trobar-te’l. D’acord la vida et pot aportar que hagis de pensar estic passant aquesta situació perquè més val que la passi jo i no pas ningú més, molt bé.... però la realitat és que els teus fonaments trontollen, tot cau i moltes vegades et sents sol... sense ningú.
Amb els amics marxarem de casa rural, els anys passen per tothom i canvien les circumstàncies, ara amb fills... ens ho varem passar molt bé, considero que per a que funcioni la nostra amistat cal ser tolerants. Hem d’acceptar les coses de les altres persones, aquelles coses que no ens agraden i després fer les reflexions de que és allò que jo podria millorar en un entorn social. Darrerament i a partir un llibre de la psicòloga Olga Castanyer m’he adonat que hem de fer un pas més i ser assertius, és a dir, comprendre, saber per això no deixar-te diluir pel col•lectiu però sobretot, fer un esforç que vagi més enllà de la tolerància, és a dir, cal ficar-se en la pell de la gent que conviu en nosaltres, de la gent que estimem.
No hi ha prou en dir o pensar que aquest és així i fa les coses d’aquesta manera i jo no ho faria mai mai igual, però ho accepto i ho tolero sinó donem un pas més i pensem, perquè ell pensa diferent, per què actua així? Potser fent aquest pas ens podrem enriquir de les diferències de personalitat i aprendrem diferents formes de veure el mon. L’experiència de la casa rural novament va ser fantàstica, l’amor és fantàstic, i això ens costa molt dir-nos-ho entre els homes, però jo als meus amics me’ls estimo, intento entendre coses d’ells i no arribo però espero seguir dia a dia treballant per millor i conèixer el seu interior, les seves formes de veure el món.
1 comentari:
Ja saps que jo també t'estimo Eduard! ;P
Publica un comentari a l'entrada