diumenge, 19 de desembre de 2010

MITJA DE VILANOVA (HOMENATGE FERRAN MONTARDIT)

Anirem a córrer la mitja de Vilanova. Avui és d’aquells dies que has de fer servir totes les tècniques de motivació existents per sortir i fer 21 kilòmetres. Fa fred, i no hi ha res com estar al llit. Després quan comenci la cursa ja m’hauré oblidat de les dificultats que dona la mandra i intentaré gaudir i per què no aconseguir una millor marca en aquesta distància abandonat l’hora 40 .

Avui volia dedicar aquest article i per què no la cursa al meu amic Ferran que avui és el seu aniversari, i per d’altres circumstàncies no està passant per uns dies gaire agradables.

Deu ser la primera vegada que algú li dedica una cursa, en Ferran és un gran amant de l’esport, un estudiós del futbol, tan sols comparat amb Sergi Mas, si el que imita a Montilla, que cada any treu un anuari de futbol català digne d’admirar. Doncs tornant al tema en Ferran des del seu despatx de casa, analitza la jornada de la lliga com poca gent fent, seguint l’evolució dels seus equips preferits de lliga així com d’altres començant des de primera divisió fins acabar per regional. Però una cosa és escoltar-ho tot per radio i l’altre practicar. No crec que ningú hagi dit mai en Ferran m’ha motivat per córrer, més aviat el contrari, i ell obertament sempre s’ha expressat en contra. Això si sempre respectuosament.

El que pocs saben és que ell és president d’un club el ZZ, jo també tinc el meu el Tomeu Penya. Juguem juntament amb d’altres equips a una lliga de futbol, tot virtual que s’anomena la lliga bokamon. Una de les normes de la lliga (perquè tenim estatuts i tot) és que és obligatori polemitzar. És una norma, no ens podem quedar quiets, ens hem de queixar, dir que els resultats són injustos, que la comissió fa trampes. Algú pot preguntar i per què? Intentem que la lliga sigui més semblant a l’espectacle del futbol real. Jo no em puc imaginar el nostre futbol sense polèmiques de després del partit, sense alguna declaració fora de tot etc. Crec que aquest tipus d’esport de masses són un gran espectacle que supera els 90 minuts. El futbol és un teatre on hi ha molts actors, jugadors, presidents, periodistes... i potser hi ha una víctima que és d’aquell que no s’ha adonat que en el fons això no és seriós, que tan sols és un entreteniment, el que pensa que el rival és un enemic i no solament un rival.

A la nostra lliga passa igual, i en ZZ té un paper molt important, ens costaria polemitzar sense els seus resultats, estadístiques etc. Això si en el fons quant més polemitzem més compartim i més riem. Una vegada va aconseguir que enviés una carta a la U.D. Levante per saber en quina posició jugava Olivier Kapo. I em van contestar i tot amb autògraf i postal del jugador.

Nosaltres, com a participants d’una lliga virtual, en el fons no som ningú, no ens paren al carrer per demanar cap autògraf ni res i per tant no tenim cap responsabilitat davant de ningú. Però el dia que Andrés Iniesta va marcar el gol de la final de la copa del món al aixecar-se la samarreta dedicant-ho al seu amic Jarque, ell sense voler feia obrir els ulls a molta gent. Ens donava una lliçó com el fet de que una persona sigui un rival no es converteix en el seu enemic, potser fins i tot el contrari. Sense segons quins rivals, segons quina polèmica hi hauria moments que no tindrien explicació. Si tots fóssim del Barça no discutiríem quasi res. Sense gent com Mourinho que és capaç de dir que ell entre el 0 i el 10 es ficaria la nota d’un 11, no es comprarien diaris esportius ni ens traurien un mig somriure. Ahir va guanyar el Barça, doncs arribaré content amb ganes de dir alguna tonteria amb algú del Espanyol que ha estat esclau de les seves paraules al afirmar que ens pintarien la cara. I així és l’esport, mou passions, moltes passions però malgrat molta gent pugui pensar que crea problemes, en el fons el que crea són amistats, perquè compartim una afició, per sobre dels colors de la nostra samarreta.

Avui per tant vull dedicar la meva cursa al Sr Ferran Montardit, mestre, escriptor, pare, fill, matemàtic, soci de la UE Lleida, president del ZZ , tertulià i polemitzador.

dissabte, 18 de desembre de 2010

VICTÒRIA

Darrerament la paraula victòria l’estem sentint molt, els que ens agrada el futbol ens hem acostumat a sentir-la habitualment i els que som del barça molt més. Els amants de política també hem pogut sentir molt aquesta paraula després de les darreres eleccions catalanes. Si que és cert que aquesta vegada no han guanyat tots cosa que segons el meu punt de vista ja és positiu.
És evident que a tots ens agrada vèncer. No sempre en la victòria està aconseguir l’objectiu però si en la majoria dels casos. El que si que està clar que generalment sota una victòria s’amaga grans qualitats, acostuma haver-hi treball, esforç, coratge, lluita.
Hi per això victòries que no es produeixen en el fons en un moment sinó que s’han conreat durant molt de temps, a vegades gràcies a que has perdut és quan comences a guanyar, a vegades quan ens adonem dels nostres fracassos és quan podem començar a guanyar, quan ens adonem d’allò que fem malament, és quan comencem a canviar coses i pel contrari, hi ha victòries que malgrat no ens ho assembli estan a prop de perdre. L’autocomplaença, el creure’ns que som els millors i que no ens cal treballar ni esforçar-nos és el camí adequat per perdre.
Les victòries no tan sols estan reservades per a polítics ni per esportistes, sinó jo crec que són per a tothom, quants de nosaltres sortim airosos de negociacions laborals? Quants aconseguim objectius que ens havíem marcat? Quants esforços i dedicacions, quants somnis plasmats en realitats, tot això són victòries. Superar la mandra, dedicar-se a treballar, són victòries.
Vèncer a la mandra és una de les grans victòries. Em vaig apuntar ja per córrer la Marató de Barcelona el 6 de Març, em vaig sentir victoriós, molts diran, però si no l’has fet, evidentment que el dia que la faci em tornaré a sentir així, però tan sols el fet d’apuntar-me, de donar un pas, de vèncer la primera por, em fa sentir així. També em sento victoriós cada vegada que em desperto aviat, ja sigui per escriure aquí o per fer els entrenaments adequats. El pas més important que faig quan entreno sense cap dubte és el de sortir del llit. Quan ho he aconseguit sé que faré l’hora o el que toqui d’entrenament, és el moment que em toca lluitar contra la mandra, que em toca esforçar-me més, quan m’he aixecat, m’he desvetllat, sé que tot lo demés ja no serà tan dur.
Lluitem contra el nostre mal caràcter, contra els mals moments, les males reaccions, els nostres defectes, contra les adversitats, i per fer-ho ens cal molta constància i quan ho aconseguim hem vençut, i vèncer és un sac molt gran que per omplir-ho ha calgut molt de treball, molt de sacrifici, molt d’esforç i tot va lligat amb un llaç de felicitat.
La primera victòria és superar l’adversitat, la segona fer d’una derrota la primera lliçó per guanyar, quan un cau, quan es veu al terra, en aquell moment ja no pot evitar el que li ha passat, ara tan sols pots decidir que vol fer, plorar, seguir plorant al terra, o aixecar-se mirar endavant i dir jo puc, analitzar que t’ha fet caure, treure una lliçó, visualitzar la victòria mirar que cal per aconseguir-la i treballar.