diumenge, 18 de setembre de 2011

LA MERCÈ 2011 (AIXERCAR-SE DESPRÉS D'UNA CAIGUDA)


Com m’ha canviat la vida des del darrer dia que vaig escriure en el meu bloc. Des d’aquell dia tot ha estat diferent. Jo portava temps volent canviar de feina, cansat de viure en un món on no em sentia a gust, però el que no esperava és que m’acomiadessin,  de cop la meva vida va canviar i em vaig sentir com si baixes d’un tobogan sense saber on aniria a parar i no veure on em podria agafar. Quan portava dos dies a l’atur vaig intentar sortir a córrer i el meu cos o cap van dir no. Ho vaig intentar i no vaig poder, des de llavors la meva capacitat d’aixecar-me a les sis  es va convertir en un miratge i tan sols s’ha produït quan havia de treballar . Si treballar. Passat un mes i mig ja tenia una nova feina, cosa que em puc sentir afortunat veient com estan les coses, però diguem que aquell in-pass va ser molt dur, ho va ser perquè em vaig trobar que si volia seguir a la UOC havia de tenir una feina però la que tindria no em motivava gens. A aquella feina els hi estic molt agraït perquè a vegades quan portem molt de temps fent coses i sempre de la mateixa manera ens pensem que és que sempre són així i per tothom i és quan surts que veus que no, que a vegades no som.. sinó que fem o estem.
Finalment em va sortir una feina en una escola, se m’il·luminava la vida quan sortia l’opció que volia, em van trucar d’altres llocs però ho tenia clar, era la meva oportunitat, és per una substitució, però val la pena arriscar. Abans del meu acomiadament tenia clar cap a on volia anar i ara després del sotrac i encara amb el xoc endins tinc una oportunitat i l’agafo amb els ulls tancats.
Ara penso i analitzo tot el procés, i sort he tingut del meu optimisme que m’ha ajudat i no perdo l’esperança de per què no que s’allargui la substitució. I avui em llevo aviat per anar a córrer, per fer la cursa del Mercè, sabent que no estic preparat, que després de tan temps em costarà fer 10km.  Però sé que no haig d’intentar, haig de començar a entrenar, tornar a guanyar el pols a la mandra i demostrar-me a mi mateix i als meus que es pot començar de 0.
I això és el que faig avui, començar per la cursa més complicada que he tingut amb temps i demostrar-me que malgrat el patiment cal seguir caminant. Que si, que he caigut, que m’he fet mal però que ara des del terra el que em cal és aixecar-me. Això si que m’he adonat que en els moments  de foscor sobretot m’he pogut agafar del meu optimisme, potser massa gran, però era allò que em deia, me’n sortiré.  No sé quin fins punt n’he sortit del tot, perquè cal donar a la família una estabilitat, però com a bon somiador, ara del que es tracta és de demostrar el que un porta dins  i després que els demés ho tinguin difícil per dir que no pots continuar.
Avui em costarà, ho sé, em sentiré com la primera vegada que vaig fer 10 km, o els darrers de la marató, però us puc assegurar que aquests dies n’he corregut una pitjor  i ara em llevo content, em sento feliç i dono gràcies per l’escola, pels alumnes, per la fe, per l’optimisme, per mil coses i persones que m’ha ajudat a estar on estic. Tinc a les mans un regal de Déu, em sento acompanyat. Estan com estan les coses dues feines en 4 mesos, i una la volia abans del maig i encara no creiem en els miracles?
Lo Important no és com caus sinó com t’aixeques, doncs avui dono un pas més per aixecar-me