divendres, 19 de desembre de 2008

HO HAVEU VIST

Avui és divendres, va començar la setmana i pensava que no arribaria mai el final, durant tota la setmana he vist com les coses programades respecte als nens no s’ha fet ni una, degut a que l’Albert ha estat malalt i he vist com d’altres s’han afegit ràpidament. Ja em veieu us dic en el bloc la importància de fer exercici i ja fa quasi tres setmanes que no he trepitjat el gimnàs. Començo a ser el típic que el fa servir com ONG.
A vegades dono la sensació que des de fa uns mesos sóc l’home perfecte, mira s’aixeca aviat, desperta a la dona i sempre amb una rialla a treballar per seguir després a casa i seguir gaudint de la felicitat i transmetre-la als demés. Doncs em sap greu però no és així, tinc sense cap dubte aquesta imatge i és a on vull arribar, però em queda molt treball. Cerco molt l’autocontrol, la relaxació, el millorar-me dia a dia, però ho sento a vegades hi ha coses que m’enfaden, la culpa.. meva, si senyors, una cosa em fa enfadar perquè jo m’enfado no per la cosa en si. Cal intentar dominar i saber controlar els nostres sentiments i impulsos i més els que no ens aporten res de positiu.
Des de que he intentat canviar certs aspectes de la meva vida, quan m’enfado per alguna cosa, quan em surt el meu costat més fosc, al final em fa més ràbia el fet de no haver tingut control, d’haver-me deixat dominar que no pas el fet que m’ha fet enfadar, perquè segurament aquell fet, no sempre però en molts casos, hi ha algun tipus de justificació.
Un dels trucs que faig saber per treure ferro al assumpte és fer servir la tècnica ho haveu vist. Si heu sentit bé. M’agrada l’APM, i m’agrada veure l’home que diu ho haveu vist, és per això que quan alguna persona s’enfada amb mi o passa qualsevol cosa, o substitueixo la persona que està enfadada amb mi i que potser em diu les coses de mala forma, per la cara del senyor Francisco (el que diu ho haveu vist) o quan em passa alguna cosa m’ho repeteixo. D’aquesta manera aquell fet que semblava desastrós es converteix sense voler en quelcom que em fa riure. Jo faig saber la tàctica ho haveu vist, però tots tenim alguna cosa que ens fa riure, allò que no sabem perquè sempre aconsegueix fer-nos riure. Intenta buscar que és el que et fa riure i quan et passi alguna cosa que no t’agradi, recorda allò còmic que has visualitzat. Veuràs que amb el temps les coses dolentes no són tan tràgiques.

dimecres, 17 de desembre de 2008

ESTIMAT BABUNSKI

Estimat Babunski,
Poc m’importa si bloc és amb c o amb g final, el que m’importa és si ho escric bé o malament, i per sobre de tot m’agrada saber que els meus amics m’ajuden a millorar en el dia a dia, i el fet de millorar els meus escrits és el primer punt.
M’agrada aixecar-me a les 6, escoltar música, mirar el carrer, relaxar-me, llegir i escriure, m’agrada pensar que els meus pensaments seran llegits i sobretot que poden ajudar a qui sigui. El nostre treball diari també ajuda als demés, d’alguna forma o un altre, el metge es dona als altres igual que ho fa el mestre, l’administratiu o el cap de recursos humans, el fet és si ens adonem.
Moltes vegades no ens adonem de les coses, tenim quelcom als ulls que no ens deixa veure i d’altres malgrat veiem sembla que cara en fora no volem mostrar el que realment senten els nostres ulls. És per això Babunski vull dir-te que sàpigues que la gent t’estima. Intentem tots fer un món millor i dintre del nostre petit món intentem que tu hi siguis i que et sentis bé.
Volia comentar-te certs aspectes que has dit darrerament
Què se li pot dir a un malalt terminal? Realment poca cosa, però com s’explica al llibre la darrera lliçó (pots veure sinó el video per internet) tu no pots escollir les cartes que tens però si la forma de jugar-les. Tots tenim una malaltia incurable dins nostre, tots hem de morir, aquestes són les nostres cartes, ara decideix com les vols jugar, el que s’ha de morir en 2 o 3 mesos, ha de voler saber com vol viure aquest temps que li queda, i ho pot fer envoltat de llàgrimes pensant que li queda per fer, o pot agafar i començar a fer-ne alguna o com a mínim deixar quelcom per a qui es queda. El temps de la vida és el mateix ja sigui per lamentar-te de que és de nit o per gaudir dels estels però vivint amb la il·lusió d’un nou dia.
La llibertat: Per a molts, casar-se, tenir fills és perdre la llibertat, potser més que perdre-la és donar part d’aquesta a un sentiment superior. Quan estudiava lleis explicaven que aquest és un principi natural del dret, part de la teva llibertat li dones a un ens (Estat) per a que administri perquè les llibertats de tothom sense unes normes farien que al final no en tinguéssim. Amb la família em sento igual, els he donat part de mi... per donar-me més felicitat. La llibertat més que tenir-la es sent i jo em sento lliure, perquè a la vida haig de ser jo qui decideix, i jo he decidit tenir la vida que tinc, i si no la vull, prenc accions i començo a canviar. Si no domino jo la meva vida, ella em dominarà a mi, quan em despertava a les 8 i corrent cap a la feina, em creia una víctima del meu estrés, els demés em ficaven de mal humor, tot anava en contra meva. Des de que m’aixeco a les 6, una decisió meva, començo controlant jo el ritme de vida que vull portar, la meva tranquil·litat. Sóc lliure i em sento lliure, busco quines són les meves prioritats i desenvolupo el dia a dia a partir d’elles. Vaig a treballar content, perquè no treballo a la llarga pel meu cap, ni tan sols per les 100 persones que formen part de l’empresa, sinó que ho faig pensant en el benestar de la meva dona i els meus fills. Si el treball no em dona benestar, que faig treballant? També ho faig perquè intento inculcar els meus valors d’ajut als demés en el treball diari, creure que fent el que faig puc ajudar. Ara em diràs que treballo per pagar la hipoteca. Però estaràs d’acord que podria viure en un pis més petit, o en un altre ciutat si això em fes ser més feliç (molta gent ho fa). Jo escullo, i cada dia ho faig i m’agrada dominar. Fins hi tot en una part escollim el dia de la nostra mort, hi ha conductes de risc que ajuden a que l’avancem o actituds que fan més fàcil arribar a ser grans. Clar que hi ha coses que se’ns escapen, com un accident però per aquest cas pretenc viure com si fos el darrer dia. Avui és un gran dia per exemple, algú home t’ha dit mai t’estimo? Doncs jo si babunski, jo t’estimo.
Molts pensen que estic sonat al llevar-me tan aviat o fent la lliga bokamon, jo em sento més sonat quan anava a treballar de mala llet i els meus fills es trobaven un mig pare (l’altre mig estava cansat...) em sentiria més sonat si no tingués els meus amics de la lliga bokamon amb el seu president al capdavant.
Crec que sóc un afortunat, m’encanta compartir la vida amb la meva família i els meus amics, m’agrada llevar-me i llegir els vostres comentaris, molts m’ajudeu a les 6 aixecar-me i anar directament al meu despatx.
Voldria transmetre’t aquest optimisme, la força de saber que tu domines, tu controles, tu ets l’amo de les teves pròpies decisions, que en el fons manem. Sempre estaré preparat per lliurar-me de les coses menys importants. Estic content del dia d’avui, i estic esperançat de que llegiràs avui aquest article i fins hi tot t’agradarà.. una abraçada

dimarts, 16 de desembre de 2008

ADVERSITAT PRINCIPI D'UNA VICTÒRIA

Diumenge ens van dir que l’Albert tenia pneumònia, quin pal ens va caure a sobre, a més ahir ens van dir que si no anem en compte, el podrien arribar a ingressar. No crec que arribem a aquest nivell. Sóc optimista.
Fa un mig any, no hagués ni dormit, estaria molt nerviós i irritable, tothom ho entendria i la gent que m’estima estaria patint veient malalt al fill i també el pare, perquè la irritabilitat, el nerviosisme etc. Si ens ho pensem podria ser considerada una malaltia
Una de les coses que vaig intentar canviar aquest estiu i estic en procés, és precisament el fet de superar tots aquells mals que et passen durant el dia. Cal fer de l’adversitat una petita victòria.
Si senyors l’Albert té una pneumònia, he estat afortunats, sense veure’l decaigut i sense grans febres l’Ainhoa, malgrat tingui una cama malament, va agafar tota la força del món per portar-lo a l’Hospital, novament l’adversitat em demostra les millors qualitats de la meva esposa. Tinc la sort de que els meus fills en cap moment estan desatesos, allà estava la meva mare, per quedar-se amb l’Aina i sé que tinc a part dels meus pares molts més familiars que s’ha ofert. Tot això m’alegra i em fa adonar que les adversitats són les ulleres que ens fan veure qui realment ens estima.
L’Albert es curarà abans si ens veu contents, i és el que fem, ens sap molt de greu que es perdi l’arribada del patge reial al collegi així però la mestra ens ha dit que intentarà fer alguna cosa. Novament en els mals moments veus la qualitat humana d’aquelles persones a les que has destinat part de l’educació dels teus fills.
Com podeu veure no puc estar trist, tot el contrari, content per la gent que m’acompanya, per tot el que tinc, i és amb l’adversitat que més em faig conscient. Però encara us diré més. Ahir ens van dir que l’Ainhoa s’havia tret les oposicions i jo l’examen del dissabte , estàvem molt contents. Abans no ho haguéssim estat, perquè el fet de saber que l’Albert estava malalt i que si no milloraria el podrien arribar a ingressar, ens guanyaven sempre les males noticies (potencials fins i tot) que no pas les bones. Ahir si que estàvem i molt de contents... sobretot per l’Ainhoa perquè malgrat ella digui que no, ha estat quasi dos anys patint i preparant-se per rebre la noticia d’ahir. Novament l’adversitat, (el fet de que sortís la seva plaça a concurs) es transformava en una victòria, una gran victòria. Durant uns mesos el tema ha estat dur, l’Ainhoa s’ha sentit culpable de no poder estar tot el temps del món amb els nens, però ara, ara tots tenim una gran victòria. Avui a qui li expliqui que ens van dir tantes bones notícies voldrà ocupar el nostre lloc, sense contar el temps d’adversitats que ha representat no estar temps per nosaltres, per fer altres coses, per somiar... Sé que podríem haver suspès i Déu ens ha acompanyat. Motiu més per celebrar-ho i compartir la victòria amb tota la gent que ens ha ajudat. Que ha estat molta.
Les adversitats venen, sempre hi ha, però són el principi d’una gran triomf. Ja tinc ganes de celebrar el triomf de que l’Albert es troba bé.

dilluns, 15 de desembre de 2008

GRATACELS


La humilitat està molt bé, és un dels grans principis que ens ajuda en el dia a dia a aprendre, a saber, a escoltar, a ajudar-te fins hi tot per sobre d’ajudar als altres. Però no cal oblidar que moltes vegades, degut a la nostra posició, ja sigui a la feina, o a la família, o simplement per lideratge entre amics o coneguts, estem o sobretot ens veuen per sobre.
I això ens passa a tots, hi ha gent que et veu a tu superior i tu veus superior a un tercer que veu superior al primer. Aquesta superioritat ens afecta en el sentit de que hi ha una sèrie de persones, ja sigui per natura, coneixement o per mil raons, ens influeix en la nostra presa de decisions o com a mínim en com ens anirà el dia. El fet de que vingui algú a dir un improperi ens pot molestar d’una forma mínima o a gran nivell depenent del lloc que ocupi dins nostre.
El problema radica moltes vegades en que no som conscients del lloc que ocupem segons cada persona, i ens sorprèn moltes vegades quan ens adonem lo importants que podem ser per a un altre. I aquelles actuacions que realitzem poden ser un exemple per a ell, i els nostres comentaris poden afectar-li molt.
És per això que ens hem de plantejar la vida, clar sempre des d’una perspectiva humil, però imaginant per un moment que estem a dalt d’un gratacels, allà tira un bolígraf, saps que aquell element que no té importància, segons com caigui pot matar a algú, per la força que ha anat adquirint en el seu trajecte. Aquell bolígraf, és el comentari, les decisions, els fets que prenem, potser farem més mal del que ens pensem en aquella persona que passava per allà, no hem estat mai conscients de la nostra influència. No som conscients de la força que ha anat adquirint en el seu trajecte.
Tenim clar que quan som vianants d’aquesta història, tenim a dalt, en diferents gratacels, a la nostra família (pares, parella, fills..) algun amic, i fins hi tot alguna persona de la feina (no ens enganyem si no fos així no ens importaria el que ens diuen en el món laboral i segons el que ens diuen ens afecta per tot el dia, la setmana, el mes o l’any) (si no t’agrada tenir gent al gratacels.. fes-los fora) Curiós el tema. Hi ha gent que està a dalt del gratacels quan tu camines però en altres moments tu estàs a dalt i ells caminen. En aquest cas hi ha una relació mútua que fa fàcil entendres i adonar-se’n mitjançant unes regles de conducta que és allò que es pot dir i fer i com hem d’actuar. El problema està quan no ens adonem que estem a dalt d’alguna persona , quan tirem qualsevol objecte com si no fos important i arriba a aquell amb una gran força. Aquí no hi ha regles, no hi ha res. Potser ara és on comença el camí de la humilitat, i hem de pensar, malgrat sigui una contradicció que tot allò que fem o diem pot afectar d’una forma molt més major a un receptor sense que nosaltres diguéssim una intenció directa de provocar aquest fet. Si ens adonem, potser ens farà por, però això serà si pensem sempre que el que fem pot afectar de forma negativa a un tercer. I si les teves accions són bones? Potser el fet d’arribar a la feina i dir un simple bon dia per a tu, pot significar una finestra que s’obre per a aquesta persona.
Aquesta setmana es preveu complicada a Can Plana-Molins, jo avui dilluns em puc aixecar trist o tot ple d’ànims dient com l’Obama YES WE CAN. Doncs jo ho tinc clar, nosaltres podem i sé que aquest ànim si els transmeto a tots els que m’envolten podrem fer entre tots una gran setmana, per què no... on hi hagi major alegria. ELS PETITS CANVIS SÓN PODEROSOS.

dimecres, 10 de desembre de 2008

JUTGES


Realment costa aixecar-se a les 5 aquests dies per estudiar una mica i enllaçar, ni que sigui una mica amb el club de les 6. Cal esmolar la serra i per tant, encara que no gaire cerco moments, ni que siguin minuts per pensar i relaxar-me perquè em serviran per preparar millor l’examen. Avui he tingut visita al club, pel carrer passava el Carles. M’ha fet gràcia.
Escolto música celta, violins que em fan pensar molt, i recordo quan vaig estar a Irlanda, a més plou. Tinc molts bons records de la meva estada, esperava tan poc... i vaig estar tan bé, Varem conèixer una família tan generosa, encara ens enviem ni que sigui una postal de Nadal i una trucada. Em relaxa molt veure com l’aigua inunda els carrers.... el món és genial, la vida és fantàstica, em sento un gran descobridor del món, i de fet no estic veient res de nou, el violí, la pluja, els meus records, tot junt, tot amb un únic objectiu, estar relaxat per iniciar un dia amb molts reptes. No conec que forma millor de superar tot el que em ve sinó és amb l’ànim a tope, una mentalitat oberta i un relax que m’ajudi a obrir la ment, escoltar i pensar.
Molta gent deu pensar que estic boig.... si molta gent pensa i molta més jutja, vivim en un continuo judici, això està bé, això està malament, cal que facis això cal que facis lo altre. Sabeu que us dic que jo passo, no escric el blog per dir que heu de fer, qui sóc jo? O jutjar si les postures dels altres són correctes. Cadascú ha d’avaluar que li va bé a ell. A mi el club de les 6 m’està anant molt bé, em carrego d’energies, arribo a la feina content i ho transmeto, què més vull? Si els demés no ho volen fer, doncs que no ho facin, jo abans em passava més temps lamentant-me que buscant solucions als meus problemes, ara dedico el temps de la lamentació al gaudir ni que sigui de la pluja que mulla els carrers.
No tinc ganes de judicis, que vingui qui sigui a recordar-me si actuo bé o no, ni jo vull anar dient que el que fa cadascú és lo bo, passo. Fa temps que us ho deia, del que es tracta és de potser comprendre als altres, descobrir que no hi ha ni bons ni dolents, sinó que les coses passen perquè el mon cadascú el veu a la seva manera. Que si eliminem el judici per la comprensió a l’altre podrem entendre i fins hi tot dominar les situacions. No vull jutges a la meva vida, com a molt, ja ho seré jo. Ja hi ha prou amb mi, haig de ser jo que haig de valorar que és allò que va amb mi, en que has de millorar, com puc créixer com a persona i em cal ser molt humil i treballar diàriament, llegint, pensant, mirant al meu voltant i escoltar. Ja serà el dia que em fiquin en una caixa de fusta per a ser enterrat que podré valorar com he actuat, fins llavors, seguiré treballant el meu autoanàlisi i la meva millora continua però no a partir dels judicis de la gent però si de l’exemple de molts altres.
Us vaig parlar un dia d’en Xavi i la Maite (un superpetó des d’aquí) són exemples a seguir. Aquest cap de setmana, si no arriba a ser per l’esquinç que es va fer l’Ainhoa (o que té, millor dit) havíem de quedar amb en Jesús i la Mar, són altres exemples de persones que amb la seva presència saps que tens molt a treballar en el teu dia a dia. La Mar et transmet amor simplement amb la seva mirada i molta Pau, En Jesús una actitud ferma, saviesa i cordialitat.
Prefereixo dedicar el meu temps a veure les grans actituds de les persones que em rodegen, intentar absorbir allò que tenen, ser el seu petit alumne, abans de començar a jutjar a ningú sobre els meus paràmetres. És falta d’humilitat jutjar a la gent segons el que jo penso, perquè ja dono per fet que els que pensen diferents estan equivocats. I si dedico el temps a intentar entendre a l’altre?
Que tingueu molt bon dia, em sento acompanyat amb tots aquells que avui compartiran la pluja, un petó

dilluns, 8 de desembre de 2008

amor als fills


He vingut ara de Lleida, i sóc conscient que enlloc de escriure al meu blog hauria de dedicar temps a estudiar l’examen del dia 13, però entre cansat del viatge i les poques ganes... he preferit dedicar un moment del teu temps a escriure.
Em pregunto que seria de la meva vida si hagués agafat altres camins i la veritat, em costa molt. L’Albert en un mes farà 4 anys i crec que la meva vida va canviar aquell dia. Llegeixo una frase ara, el que sent el teu cor, demà ho entendrà el teu cap, potser si, potser l’home ens costa entendre que significa ser pare... i no ho entenem fins passat un temps. I ho dic en serio, clar que quan va néixer se’m va despertar una llum, un sentiment, quelcom que hem deia, hi ha una personeta que depèn de tu, però ara m’adono que el sentiment d’ara és molt major, que allò era molt poc.
Amb el temps m’adono que una part de mi va anar a parar en una altra persona, ja no sóc jo, sinó que hi ha una part de mi en cada un dels meus fills. A vegades quan em fan un anàlisi em marejo, però si tinc un tall o li fan qualsevol cosa a un altre, no tinc cap problema, ja puc veure sang que no m’afecta. Això si quan es fa mal un fill, quan aquest estiu va caure l’Aina... li vaig dir a l’Ainhoa si vols arribar a l’Hospital.. no em tornis a ensenyar la ferida... Allò és superior a mi, fins i tot, quan l’Albert es menja una oliva, que jo no puc amb elles, em dona un fàstic.. pel contrari ja s’ho pot menjar qualsevol que no m’afecta.
Efectivament, els fills no et deixen ser totalment lliures, prens decisions perquè els tens a ells, però a la llarga ells són part de tu. Els fills et roben el cor, però et donen tota la sang. Els fills són una escola de viure el dia i comprendre-la, per fi comences a entendre una mica més als teus pares, fins hi tot te’ls estimes de forma diferent. Ens donen una responsabilitat molt gran, i es crea un vincle... que en el temps es dissimula, i sort que es dissimuli perquè sinó ells mai marxarien del nostre costat.
És difícil ser bon pare, de fet, no és ara que puc saber si ho sóc o no, jo crec que els meus pares han estat bons pares, han fet grans esforços per mi, clar que hi ha mil coses que podrien haver fet, però mirant-me crec que el resultat no ha estat del tot dolent.
A la vida prenc decisions i segurament n’hauré de prendre mil més, però a dia d’avui m’acompanyen els meus fills, a vegades moltes seran incompreses, però el que estic clar que l’amor als fills ha de ser un gran pilar en la meva vida.
Segurament no ha de ser el meu únic pilar, perquè un dia ells marxaran i han de fer la seva, però aquell dia, i en la distància hauré de veure que són feliços i sentir-me orgullós de totes aquelles decisions que he pres. Ells m’obliguen a lluitar, a treballar , a ser feliç, a fer un món millor, són un impuls...

divendres, 5 de desembre de 2008

OBJECTIU VITAL


Em sento exultant, ahir no cabia en mi mateix, sóc conscient que cada dia hi ha més gent que es mira el meu blog. I això m’agrada, m’agrada perquè això vol dir que d’alguna cosa serveix i això és el que m’està ajudant a cada dia despertar-me i intentar millorar. M’estic adonant gràcies a vosaltres quin és un dels meus objectius en aquesta vida. Cada dia sé de noves persones que miren els meus articles, d’altres que ho comuniquen i fins hi tot aquell article que l’escrius però sense tot el teu convenciment va i la gent li ha motivat. Sense adonar-me’n vaig adquirint un compromís, un compromís amb mi mateix, em cal llegir i evitar les meves contradiccions entre allò que escric al matí i el que després faig durant el dia. També un compromís amb tots vosaltres per voler llegir, pensar, reflexionar i després transmetre-ho de la millor forma possible.
Molts sabeu que sóc tècnic superior en Prevenció a més de professor a la UOC de riscos laborals, em mirava l’altre dia el fer el doctorat en Seguretat per la UAB, sempre he tingut ganes de que em diguin allò de Doctor.. però no dels que fiquen agulles. Estic descobrint que si en una cosa m’haig d’especialitzar seria sense cap dubte els riscos psicosocials i és gràcies al que m’ha passat en la meva vida i el que em passa cada dia que m’ajuda a veure que és el que haig de fer.
Moltes vegades us parlo del que llegeixo però d’altres del que realment em passa o m’ha passat. M’he passat molt temps de la meva vida laboral sense saber on anava, que si, que treballava, que intentava rendir lo màxim, però amb poques rialles, amb nervis, amb un despatx desendreçat, sense ànims, fent la feina perquè s’ha de fer i no cercar res de nou. No em considerava un mal treballador, ni crec que ho fos, l’estrès, em dominava, tenia mal caràcter, m’enfadava sovint i els problemes no els superava. A dia d’avui estic en el procés de superar-lo, em sento feliç, no em tallo quan dic que m’apassiona la meva feina, m’agrada adquirir nous coneixements, tinc el despatx endreçat i res no em supera, tothom em veu més content i em sento millor persona tant a la feina com a casa, on estic menys irritable.
I potser aquesta és la meva gran creuada i potser és per on vull anar, és a dir, com puc millorar la qualitat de les persones, com puc aconseguir que el seu despertar sigui millor? No és qüestió de canviar el món laboral, ni tan sols canviar les empreses (que és el que fem habitualment) sinó mirar en que puc canviar jo. Jo no he canviat d’empresa, però potser l’empresa si que ha vist un canvi en el seu treballador .
Llegia l’altre dia que un home anava caminant i va veure com un altre senyor estava serrant un arbre, portava dies treballant però no acabava mai, al arribar el primer li va dir al segon, que parés, que es tranquil•litzés, el segon li va dir que no podia que tenia molta feina,. Finalment el que anava caminant li va dir, que el que hauria de fer era esmolar bé la serra.. i potser ja hauria acabat. Ens passem la vida serrant arbres de la vida oblidant-nos de que el que hem de fer és tenir cura de la nostra serra, és a dir nosaltres, i aconseguirem ser bons treballadors i bones persones, optimistes, alegres i actives. I pretenc d’alguna forma ajudar-vos i sobretot ajudar-me a esmolar millor la serra i potser una forma que tinc per fer-ho és escrivint aquest blog.
Ahir em vaig adonar que aquest blog podia ser una eina de millora per les persones, ahir a la feina en una entrevista vaig aplicar els meus estudis de grafologia i de fisonomia i la gent va flipar, ahir em sentia exultant, amb ganes d’agafar un llibre i seguir aprenent, seguir millorant seguir creixent, perquè a la vida hem de fer coses que siguin més grans que nosaltres.
Treball: ve de la paraula llatina tripaliare...(torturar) el verb de tripalio (tres pals dedicats a la tortura) té sentit dedicar el màxim d’hores possibles de la teva jornada a ser torturat? Que puc fer per a que no m’ho prengui com una tortura? Puc esmolar millor la meva serra? Puc millorar com a persona? Vull aconseguir que dilluns no sigui una càrrega per a ningú. Vull aconseguir que no ens faci por ser i sentir-nos més humans en el món laboral.
Me’n vaig a treballar, però que ningú em mal interpreti, preferiria quedar-me a casa i compartir el dia amb la dona i els fills, és el que més m’agrada de la meva vida, però això no treu que com que treballo per millorar el benestar meu i el d’ells i perquè vull amb la meva feina contribuir a la millora del món, vagi content a treballar. Això si a les 7 corrent cap a Lleida on m’esperen. Tinc molta sort no tan sols amb la família que tinc sinó també la que m’ha acollit.

dijous, 4 de desembre de 2008

AMICS

Seguin en el símil del camí de la vida, cal destacar el paper dels amics, no saps mai com, però de poc vas veient que en el teu camí van apareixent, molt ens acompanyen durant tota la vida, i tu els acompanyes a ells, d’altres es van diluint durant el trajecte i d’altres marxen quan menys t’ho esperes.
Una vegada vaig tenir un professor de religió , (no recordo ni el seu nom !!!) tan sols el vaig tenir un quadrimestre, venia d’argentina, molt bon home. I una dia parlant va dir, l’amic que deixa de ser amic és que mai va ser un bon amic. Amb el temps m’han quedat aquestes paraules, he vist gent que per mal entesos, per problemes diversos han marxat del camí, o jo he marxat del seu, ens ha faltat comprensió, fe, perdó, en poques paraules ens ha faltat bona amistat.
Ahir va sonar el telèfon, era l’Oriol, feia massa temps que no sabíem un de l’altre, darrerament no sabíem que fer per localitzar-lo i al final zasss. També em va passar l’altre dia amb la Mar..Em sap greu ser despreocupat amb els amics, tenim tantes urgències diàries que a vegades ens oblidem de la importància de qui ens acompanya ni que sigui un pas enrere. Ens anem tancant en un món de la urgència del dia a dia sense adonar-nos del que ens aporten en els nostres camins les amistats. I moltes vegades en basem més en les coneixences professionals (que habitualment desapareixen al finalitzar la nostra relació laboral) que no pas en els amics reals.
Sort tinc de la lliga Bokamon. La lliga bokamon és l’eina que ens permet a uns quants amics tenir relació diària, i dic diària quan a vegades és per hores. Fem una lliga de futbol, via internet, però on no juguem, sinó que el que importa són les alineacions, bé ara no us explicaré el procés. El tema és que ens permet tenir trobades o com a mínim compartir tonteries, alegries i alguna pena. Tots sabem que el vincle creat va més enllà d’una simple pilota. A vegades ens costa molt dir-nos entre els amics que ens estimem i ho substituïm per un capullo que tal, és molt més fàcil que obrir els nostres sentiments. Amb el temps i les experiències estic veient que no aporta res no dir el que realment penses, si t’estimes a una persona digues-li, expressa els teus sentiments, fes-li arribar, no miris cap a un altre lloc ni et limitis, donem tot el que portem dins sense por.
Com deia kairoi si anem despullats per la vida no tindrem por a perdre res, i en el camí de la vida, amb els amics, jo voldria anar despullat, expressant els meus sentiments, dient les coses clares, estimant-nos, comprenent-nos, tenint fe i sabent que el perdó és una gran eina.
En el camí de la vida he vist passar molta gent, tothom, d’alguna forma m’ha aportat alguna cosa en el meu present, han influït en el meu caràcter, en el meu pensar, en les meves accions i de fet a tots els haig d’agrair estar en aquesta situació. Gràcies a tots, us estimo

dimecres, 3 de desembre de 2008

semblances

Encara que pensem que entre una persona i una altra hi ha molta diferència la realitat és una altra. Vaig llegir una vegada que a Àfrica hi ha més diferències cromosòmiques que no pas a Europa i això és degut a que som descendents només d’uns quants africans que a la prehistòria van arribar a Europa i per tant en aquest cas tots si que venim del mateix origen.
Crec realment que tots tenim uns trets comuns i moltes vegades fem veure que no existeixen. És més fàcil tenir present el que ens separa que el que ens ajunta. Per ficar un exemple vulgar, entre un radical del Barça i un de l’Espanyol, ells es pensen que entre un i l’altre hi ha un abisme, analitzat el tema, ho tenen quasi tot en comú. La gran diferència el equip a qui pertanyen. I aquesta diferència és molt més gran que tot allò que tenen en comú. (l’amor al futbol, etc)
Però a nosaltres també ens passa el mateix, ens costa acceptar la diversitat, les diferents formes de pensar i ens és molt més fàcil, enlloc de ficar-nos a la pell de l’altre persona i entendre’l, criticar i allunyar-nos, com si ens fes por agafar alguna malaltia.
Cada dia tinc més clar que una cosa en comú que tenim els occidentals és la gran capacitat per liar-nos, per complicar-nos la vida a nosaltres mateixos. Els pensaments, els fets i els valors, cadascun tira per un lloc diferent i ens oblidem de l’harmonia. Estem anant en cotxe pel camí de la vida i no parem, no parem, no volem parar, sense adonar-nos cap a on estem anant, si hem o no de parar i si el mapa és el correcte. Moltes vegades els nostres fets topen amb els nostres valors i creences fins hi tot amb els nostres pensaments, però ni així parem. L’únic que tenim clar és que no ens sentim bé, augmenta l’estrès, la impaciència, els nervis, hi ha quelcom que no ens deixa viure, i per tant ens adonem que pel camí de la vida no anem bé.
Si tenim la sort de parar un moment i adonar-nos de que no estem bé aconseguirem el primer pas. Crec que ens hem acostumat a estar nerviosos, estressats, pensant que això ens dona un major nivell de compromís, però no és pas així. Anem a balnearis, spa, cercant el nostre relax, però sense cercar que és el que ens ho causa. Ho volem tot, i lluitem per tenir-ho tot, cercant una felicitat que mai arriba... i si parem? I si analitzem que és el que vull per ser feliç, per sentir que tinc el meu cor omplert? Són correctes els meus valors? Els tinc prou interioritats? Tenen prou força per saber cap a on haig d’anar? Cerquem fora el que ja tenim dintre. No parem intentant trobar nous al·licients, sense adonar-nos que els hem de tenir dins nostre.
Em preocupa veure gent que busca, busca per omplir el forat del seu cor, i amb el temps pren accions que tan sols li provoquen un forat major. Gent que cerca la pau interior i les seves accions li porten a una guerra a dins. Busquem la felicitat i que fem per trobar-la? Em dedico al que vull? Faig les coses que vull i com les vull? La meva vida és la que vull? Què penso fer per canviar?
Tots aquests pensaments no són fàcils de fer-los, cal dedicar temps i molt més cal tenacitat per aplicar-los, però notar que un es sent millor és una retroalimentació que t’ajuda a tenir forces per anar creixent en el camí de la vida... en el camí de la felicitat

dilluns, 1 de desembre de 2008

TANCAR LA FINESTRA


La majoria de baralles es tenen amb la gent que t’estimes, o com a mínim amb les persones que tens més confiança. Estimar ens dona una sensació, que ens fa sentir forts per fer el que sigui per ajudar a l’altre però ens permet ser dèbils, ens permet treure’ns les cuirasses i mostrar-nos tal i com som. Sense pors a que ens puguin fer mal.
Per estimar hem d’intentar comprendre a l’altre persona i moltes vegades és on fallem. Fallem perquè intentem comprendre des de la nostra perspectiva no des de la seva. Donem consells explicant el que ens ha passat, quan moltes vegades no és el que cerca un tercer.
Llegia l’altre dia un símil, estàs escrivint 200 fulls sense número, estàs al teu despatx on hi ha una finestra que està oberta. De cop fa vent... i comencen a volar els papers.. què és lo primer que hem de fer? Està clar... tancar la finestra... si, si tanca abans de recollir els papers perquè sinó seguiran caient i no pararàs de recollir.
I aquest símil que està molt clar, l’hauríem d’aplicar i deixar de recollir tants papers i d’avaluar com es recullen els papers sinó veure més enllà i potser veurem una finestra oberta. Perquè potser des de fa temps el del costat no ens demana que li ajudem a recollir els papers... o si ens ho demana és perquè li cal força per tancar la finestra.
Des de fora sempre és molt més fàcil veure els temes, sempre t’expliquen escenes de baralles, on veus que entre dues persones no s’entenen, habitualment, això és produeix per no ficar-se en el lloc de l’altre i per no veure més enllà dels papers a recollir.
Un dels errors més grans que fem és al intentar comunicar-nos intentar ser compresos, clar que ens hem d’expressar i dir les coses lo millor possible, però la nostra feina real ha de ser comprendre a l’altre. Això ens ajudarà com a mínim a evitar baralles. Si comprenem a l’altre persona ens adonarem de per què diu el que diu i perquè ho diu d’aquella manera.
Avui comencem una setmana, segurament tindrem un moment de baralla, amb la parella, un amic, un company, un germà o un familiar. És relativament fàcil, sobretot en caràcters com el meu.. És per això que pretendré comprendre a l’altre persona, i a partir d’aquí arribar a la seva finestra. Estic segur que tindré una setmana amb grans converses, malgrat ara no en tingui cap de prevista. Espero arribar si tu vols a la teva finestra, ajudar-la a tancar i si ho aconseguim després recollir els papers serà fàcil. Espero arribar a tu, que et sentís comprés i mai sol. Espero en aquest blog ajudar al que sigui, ja sabeu sempre us espero, no us dediqueu només a llegir, participeu. La falta de comunicació és el major dels egoismes. Compartir el teu pensament és compatir el teu ésser. T’estimo.

divendres, 28 de novembre de 2008

EL SOMNI D'UNA NIT DE TARDOR...

Avui és un gran dia, jo ho crec. Els somnis està bé tenir-los però més m’agraden fer-los realitat, lluito perquè els somnis existeixin i del dia d’avui no és que en pensi fer un sinó vull gaudir del somni que es fa realitat.
No ens adonem però la majoria de nosaltres vivim en allò que un dia varem somiar, d’acord no s’han complert totes les expectatives però segurament estem més a prop del 100% que no pas del 50%.
Avui seguiré vivint el meu somni acompanyat de la gent que m’estima i adonant-me que he somiat amb molta gent que avui passarà per la meva vida.
Dormir està molt bé, somiar m’encanta, però a partir d’aquí haig de treballar per fer dels meus somnis una realitat, és així com aconseguirem no fer un mal son la nostra realitat. No hi ha prou amb somiar però és el primer pas per fer realitat els nostres somnis.
Tots somiem.... ara depèn de nosaltres aixecar-nos i fer realitat els nostre somnis.. o simplement adonar-nos que fa temps que vivim en aquell que un dia varem somiar

dimarts, 25 de novembre de 2008

ESTIMADA ANNA


De tot se’n aprèn, però amb el temps començo a veure que és en les coses a priori dolentes que adquireixo més coneixements i aptituds.
A la feina no ens agraden els problemes, però el que fa que siguem bons treballadors precisament és la nostra capacitat en resoldre’ls, quan mires un curriculum i demanes experiència ho fas precisament perquè saps que aquella persona durant anys ha solucionat molts entrebancs.
Malgrat això, hem de ser clars, els hem d’evitar i per això tots treballem per fer les coses lo millor possible i així evitar errors o problemes. Però sempre surt alguna cosa, quan no és un all... és una ceba i de fet ja som conscients tan en el món laboral com a la vida en general, que complicacions aniran sortint i per tant hem d’estar preparats, no tan sols per solucionar-los sinó per treure una lliçó.
Estimada Anna: Les coses ens poden fer ràbia, podem plorar durant mil hores però al final.. al final ens hem de preguntar les coses tenen solució? Si la resposta és si, cal dedicar tots els esforços a trobar-la, cal lluitar per arribar allà on un vol. Viure amb l’esperança i serà l’esperança el primer pas per aconseguir allò que un desitja. Però a vegades hi ha coses que ja no tenen solució, ja no es pot fer res i cal tenir-ho present. Si aquest és el cas, cal agafar el bou per les banyes i afrontar la nova situació i d’aquesta intentar treure alguna cosa en positiu. Encara que costi, molt, molt i molt veure-la.
Actualment en el mon laboral a la gent gran no se la vol, bé possiblement, en el del carrer tampoc, quan ens fem grans físicament anem perdent capacitats, i fins hi tot mentalment, ens fem més lents, ens cansem més i ens costa recuperar-nos. Però tenim molta experiència, tanta que veiem els problemes abans que els altres i ens molts casos no els solucionem perquè els hem evitat. Amb el temps, el que era un problema al començar de la nostra vida (ja sigui personal o laboral) ara és una activitat més. La gent gran habitualment és un exemple de com un ha d’acceptar les coses, com ha d’actuar per tal de superar els entrebancs de la vida, saben agafar-se les coses com venen i és el primer pas per superar-les o per viure amb elles no com una angoixa sinó com un repte de la seva edat. La vida és lluita, és camí, és canvi i hem d’estar no lluitant contra el canvi sinó fluir amb ell, adaptar-se a les noves realitats, no de forma conformista, ja que som amos del nostre futur, però recordant que allò que ve i no té solució cal fer-nos-ho nostre, treure’n una lliçó i mirar al futur sabent que el que avui pot ser dolent amb el temps no ho és tant... i quan es tanca una porta potser se’n obra una altra...cal que escoltem als avis... sempre veuen alguna finestra oberta... potser a la vida han vist massa de tancades.

diumenge, 23 de novembre de 2008

dissabte genial.... diumenge genial.... dilluns genial


Dissabte m’ho vaig passar molt, bé, vaig riure durant molta estona....
El dia va començar anat cap els Maristes a la festa solidaria, ens ho va passar molt bé, participant en firetes, veient teatre, menjant crispetes, els nens estaven molt contents i jo no ho podia ser més. Per primera vegada a la meva vida realitzava una activitat als maristes com a pare, i em trobava amb companys, amics, nois que jo havia estat el seu monitor, ara com a mestres o monitors. La sensació era al principi com de no sentir-me en el meu lloc, costa entendre que a mi ara em toca tirar el penalty i donar la moneda i no pas fer de porter... La sensació era molt agradable i es repetia en les cares lo mateix que vaig indicar en l’article de Amma. La gent al fer coses pels altres, ja sigui fent les firetes o participant en elles es senten més feliç, guanyen una brillantor als ulls que es tremenda. No riem més perquè som feliços sinó el fet de riure ens fa ser més feliços. Bé a la llarga és un cercle que al moment que hi entres ja no pots sortir !!!!
Vam dinar amb uns amics, que tenen una filla que va anar a l’escola bressol, amb l’Albert, m’agrada adonar-me’n que la gent s’estima als meus fills, tan ho veia en el dinar com a la fira. I això et fa sentir molt bé, ja sigui perquè ell transmet amor perquè el dona i fa que els demès també li facin arribar la seva estima.
Posteriorment, a la tarda nit sortirem uns quants dels bokamoneros, teníem entrades per Mamma Mía, ens ho passarem, molt bé, però que molt bé, mirant l’obra rient, sense parar, se’ns queien les llàgrimes, i finalment ballarem al mateix teatre.
Ens costa moltes vegades als bokamoneros transmetre que ens estimem, ho sabem, i no ens ho diem, i potser a vegades cal reiterar la nostra estima amb paraules i donar les gràcies per compartir o fer grans moments de felicitat. Amb el temps un s’oblida del que fa però no d’allò que ha sentit al fer-les i els meus sentiments de dissabte han estat molt grans.
Sóc conscient que sóc pesat amb la gent amb el tema del meu blog, però tinc, com diu l’Ainhoa, gran necessitat de fer alguna cosa. I si, és cert és això, em fa falta arribar a la gent i poder-la ajudar. Això no vol dir que jo faci les coses sempre bé o que les estigui fent ara mateix bé. Simplement vull transmetre la meva experiència, i si algú li ajuda doncs molt bé.
Vaig parlar amb una noia l’altre dia, hem parlava sobre ella i la seva parella. I m’indicaren que havien llegit part del meu blog. I és a ells que els vull dedicar unes paraules:
Hola,
Si és a tu, potser això ho llegiràs a la tarda nit, quan estiguis angoixat a casa, no sabràs que fer, a casa no fan res, sortir et fa pal, mires l’ordinador... estàs vivint la típica angoixa de diumenge a la nit... ara potser llegiràs això i passaràs, ara no és el moment, no estàs per sentir discursos.. però queda-t’ho... potser un altre dia...
Preguntem-nos que volem a la vida, que fem aquí, per a que he vingut, amb qui vull viure, que vull aconseguir, el dia de la meva mort, com moriré tranquil? Que vull haver aconseguir? Què vull que diguin de mi? Qui vull que m’acompanyi?. Segurament no hi hauran els de la feina, i hauràs volgut fer més feliç a la gent del cantó, als teus amics, la teva família, haver fet una mica millor el món que et vas trobar i a la llarga saps que amb la felicitat teva, ajudaràs a que els demés ho siguin.
M’aixeco cada dia pensant i dient (mantras) sóc feliç, sóc un afortunat, i em plantejo objectius (donar amor a desconeguts, transmetre el meu missatge, sentir els petits plaers de la vida, com si fos la primera vegada...) intento ser feliç no com un objectiu sinó com el camí per arribar als meus objectius.
No m’agrada saber que t’aixeques el dilluns dient aquesta setmana no podré. I si ho canvies per tinc el repte de fer totes les mils de coses que m’he plantejat fer aquesta setmana... perquè treballem en el que treballem perquè volem, perquè ens hem imposat unes necessitats... quin sentit té estar enfadat diumenge perquè vaig a treballar quan treballo per aconseguir uns diners que m’ha de donar benestar..
Treballem, treballem però plantegem-nos quin és l’objectiu principal de la feina, és guanyar diners? I si cerquem un objectiu més ambiciós? Per exemple, si un és mestre, fer una societat més humana, a partir d’incorporar valors a les noves generacions, un que és tècnic mediambiental, deixar un món millor, més sa, recuperar el mon, el tècnic informàtic, crear eines de treball que ajudin al benestar laboral de les persones i per tant incrementar la felicitat del treballador i per tant l’eficiència del producte que ajudarà a la societat.
Si ens ho plategem així veurem que la nostra feina pot ser fonamental i ens morirem de ganes de treballar, de donar felicitat amb el nostre treball.. Això no vol dir que treballem fins la mort, i que no hem de veure res més, no cal oblidar les altres prioritats de la vida, la família, els amics, nosaltres mateixos... treballem per un mon millor des de les nostres feines, arribem contents a casa, sabent que hem fet lo possible per aconseguir millorar el món, si ho transmetem amb alegria, tothom estarà més content !!! viurem feliços... i creus que dilluns m’aixecaré pensant que no podré??? O diré gràcies Déu meu per donar-me l’oportunitat de millorar jo com a persona, millorar el que tinc, créixer. Tenir un dia més per fer del món millor !!!!
Elimina els problemes, transforma’ls en reptes, busca ser feliç, viure relaxa’t, cerca els petits plaers de la vida, comparteix, i segueix pensant amb l’altre... no vulguis per això acontentar sempre a l’altre oblidant-te de tu mateix, aprèn a dir no, i fes neteja, dels pesos, d’allò que no et serveix, d’aquell qui et roba la vida. Fica’t al lloc de l’altre, descobreix per què un pensa com pensa, per què som diferents.. Veus quantes coses tenim per aprendre? Creus que amb aquests reptes em puc plantejar que dura serà la setmana? O quina sort que tinc... de moment jo sóc afortunat per compartir la meva experiència i poder-te-la lliurar...
Una abraçada..

divendres, 21 de novembre de 2008

COMPROMÍS D'EDUARD PLANA: l'amor el motor de la vida


Amor, aquesta és la gran paraula, si jo fos metge de l’esperit, a tothom receptaria amor. Amor per un mateix, ens hem d’estimar, mimar, respectar i cuidar, si no m’estimo a mi mateix com ho faré pels altres? Cal treballar-se físicament, mentalment, espiritualment. Cal formar-nos intentant ser millor persones. I és aquí on estic segurament, no demanant amor a les altres persones, perquè això és signe d’egoisme, és ser un dictador quan demanes a l’altre que t’estimi o que et faci una cosa per amor. Jo vull donar amor o fins hi tot diria.. sentir més amor.
Intento amb els meus escrits donar amor, intentar ajudar a qui sigui amb alguna reflexió, estic d’acord que a qui més ajudo és a mi mateix, però, i si tu ho estàs llegint i t’ajuda? Potser el meu blog se’l llegeixen 2 o 3 persones, no ho sé realment, però a vegades crec que tinc com una obligació moral, d’aixecar-me llegir, millorar, captar noves idees, propostes, per escriure-les i tot això amb un únic fi. Poder ajudar als demés.
I ho vull fer perquè m’adono que el que ens mou a la vida és l’amor, i el problema neix quan no som capaços d’expressar-ho als altres o no ens adonem el que sentim. Alguna persona m’ha dit que els hi ha agradat molt com parlo de com m’estimo la meva dona i els meus fills. És cert, me’ls estimo molt, però també és cert, sent ells com són, que és molt fàcil estimar-los. Tothom parla bé d’ells, mai he sentit cap crítica de la meva dona, mai, sembla lo normal, però ella se n’ha fet un fart de sentir ni que sigui comentaris tontos de mi. Però com estimem als altres?
A vegades ens preguntem si estimem o no a algú però ens hauríem de preguntar com estimem i si ho mostrem. Cal que la gent es senti estimada, que ho tingui clar, que et mirin als ulls i que ho notin. Que sentin confiança en tu. I això és una feina complicada. Molt, però potser el tema neix mostrant-nos confiats i donant tot l’amor possible. Aquesta feina és complicada, molt. Fent un símil que vaig sentir a la radio, quan prens decisions sempre trepitges un dit. I a la feina, sobretot, em passa, en aquests casos costa molt demostrar amor.
De la mateixa manera que Amma transmetia amor a tothom sense saber qui som i era relativament fàcil perquè érem receptius al seu amor. Hem d’intentar expressar el mateix missatge als demés. Ser receptius a tot allò que ens diuen, que ens expressen que senten. I voler oferir tot el nostre amor. Lo bo de l’amor és que quan penses que ja l’has donat tot descobreixes que encara hi ha més.
Ens costa dir molt t’estimo, o fins hi tot expressar-ho amb paraules... no sé quanta gent llegirà el meu blog.. però si algú ho fa.. transmet el meu missatge com les amistats del facebook:

Hola,
Si a tu, saps, estic escrivint, el sol el està sortint, veig el cel de color taronja.. m’agrada compartir aquests moments amb tu. Et sento més proper del que et pugui semblar. T’imagino a casa, a la feina, llegint-me. I t’escric per dir-te que t’estimo, i no perquè portis un carnet que digui ets de la meva família, ets amic meu des de fa..., o treballem junts o simplement sóc un llegidor del blog. T’estimo perquè sóc feliç i per què me’n fas sentir més, perquè estimar és el motor de la meva vida, és el motor del món. Perquè vull tenir aquest virus d’estimar a la gent, i vull sentir-ho i que ningú es quedi fora. Tu ets qui has d’escollir si vols o no aquest virus. No cal que m’estimis si no vols, però això no em farà que t’estimi menys, ni ser infeliç, perquè la meva felicitat estarà en la meva capacitat d’estimar i transmetre-ho.
Us estimo família, us estimo amics, us estimo bokamoneros (que tanta por us fa sentir això !!!) us estimo companys de feina (malgrat em toqui a vegades el que em toca), us estimo llegidors del blog i d’altres persones, fins hi tot aquell que pensa que em cau fatal o que li caic malament, a tu també. A tot us vull transmetre la meva estima. I lluitaré no contra vosaltres sinó contra mi, per aconseguir estimar a tothom i no solament això sinó transmetre-ho. Que la brillantor dels meus ulls al veure’t sigui real, que la meva alegria sigui sincera, que pugueu notar dins vostre la joia de compartir moments i saber que hi ha algú al mon que t’estima

Compromís Eduard Plana. 21/11/2008... passa-ho

dijous, 20 de novembre de 2008

PANS.... COMPANY

1 de maig de 1996, pans & company de sants, després d’una reunió a Badalona per preparar campaments, uns quants varem dinar, i menjant l’entrepà (per cert ja no es fa era un Navarro.. amb xistorra) no sé com va sortir que vaig dir, jo mai sortiria amb una noia de fora de Barcelona, no crec amb els amors a distància. I un home com jo, on els meus pares m’han dit sempre que sóc tenaç (quan tot va bé ) i tossut (quan les coses no van tan bé) i que no acostumava a canviar d’idea... en tres mesos estava sortint amb una noia de Lleida, de fora de Barcelona, a 170 Km.
Llegint aquesta història un pot dir que no tinc objectius, principis, que no sé cap a on vaig, i que aquelles normes que semblen que les he de complir sempre no ho faig. No ho crec pas. Però d’aquesta història en trec moltes coses:
L’amor mou muntanyes: moure’t per amor, l’amor ens fa poderosos, ens fa ser millors, ens fa canviar, millorar, ser més oberts.
Cal transformar-se i malgrat puguis canviar portar les rendes: Si, vaig començar a sortir però li vaig dir que no creia amb l’amor a distància i per tant, que si havíem de ser parella, havíem de veure’ns els caps de setmana (i així va ser tots els caps de setmana durant 6 anys els compartirem) (potser vaig fallar en 2 o 3)
Ser humil en els teus pensaments: cal tenir les coses clares, saber on vas, però saber que un moment donat alguna persona o cosa et pot fer canvia el rumb, et pot portar a un món millor o simplement et pot fer adonar que no anaves bé
No lluitis contra el destí... fes-lo teu això si domina’l, digues per on vols anar i camina però sigues conscient que a vegades les coses passen i davant de les coses inesperades tu hauràs d’estar preparat per saber quines accions prendre. No ens hem de deixar portar per les situacions, sinó que hem de controlar i saber on anem.
Les coses passen i cal agafar-les i fer-les teves, gaudir-les, ens podem tancar en banda i fer veure que no passa res, que res existeix, que anem bé... crec en el destí, en la fortuna però poc en la casualitat, les coses passen i passen per alguna raó, cal analitzar i pensar i agafar les rendes perquè cada cosa que ens passa és una nova oportunitat de millorar en el dia a dia.
A vegades, quan plou, les gotes d’aigua toquen a la finestra, si dorms et despertes... potser miraràs el carrer...deixa’t portar, viu en joia el moment, potser és casualitat, potser no, potser el teu cos, la teva ment, et demana despertar del somni, per veure que somiaves o per dir-te que els somnis estan per fer-los realitat. M’encanta somiar i al juliol del 96 vaig tenir un somni.... ara tan sols cal fer-lo realitat. Les pors cal deixar-les lluny i viure, i sobretot viure el present, gaudir-lo, perquè com us deia un dia, o com deia en Felip (És un regal de Déu) una abraçada allà on estiguis...

dimecres, 19 de novembre de 2008

LES PEDRES DEL CAMÍ


Està clar que la vida és una camí, és una gran símil aquest i ens ajuda molt a la reflexió. Tots els camins tenen un principi un fi. A vegades les rutes tenen més d’un camí, i és bo tenir clar quin és el nostre camí però sobretot saber que és el que volem i cap a on anem. Marcar-se objectius a la vida és important, lluitar pel que volem o preparar-nos per aconseguir el que realment ens importa. La meta no ens ha de fer oblidar el recorregut que estem fent i cal que el gaudim. Cal tenir present la gent que ens acompanya durant un tros del trajecte (com deia ahir) però també tots els fets que a vegades ens fan canviar de ruta.
Potser l’objectiu de la vida, i per tant la meta final és ser feliços, o a la llarga això és quelcom que portem a la motxilla, per arribar a la conclusió que el que intentem durant els anys de la nostra vida és deixar un món millor del que hem trobat. Moltes vegades pensem que som feliços, que la ruta és adequada, que tot és ideal però van sortint reptes, preguntes, fets, converses, que et replantegen si anaves bé o no pel camí que havies escollit. A vegades la resposta serà si, a vegades la resposta serà no. El fet és que agafis el camí que agafis tot serà diferent, o perquè a la llarga tindràs més clar cap a on vas i el que fas en el camí que vas escollir un dia o perquè canviaràs de camí i tindràs energies renovades. El que cal evitar en tot moment és no definir-se perquè això no t’aporta res, això t’acaba fent mal, i potser no solament a tu sinó els que et rodegen.
Tenim per costum maleir les pedres del camí que ens plantegen cap a on anar, i a la llarga hauríem de voler trobar-nos a cada pas una, perquè millorar el camí ens pot anar molt bé i no adonar-nos massa tard que anàvem malament. Cal agrair a totes les pedres o creuaments de camí que em facin adonar que vaig de forma correcte, i que em facin sentir millor, això si jo haig d’anar amb l’actitud necessària, amb la humilitat justa per adonar-me’n que m’estic equivocant. Cal també en tot moment adonar-se’n que no podem estar tota la vida donant voltes si anem o no anem bé perquè ens podrem trobar que no avancem. A vegades aquí és on tenim les complicacions, sempre és més fàcil seguir pel camí que coneixem sabent que som més o menys feliços que començar un altre que no sabem on anirem a parar. El que coneixem moltes vegades el tenim representat per cansament, però per tranquil·litat, sempre és més fàcil trobar defectes de lo conegut. El nou és il·lusió però inseguretat. Cal valorar que portes en la motxilla, el que portes fent segurament és més pla, l’altre tindrà més pujades i baixades, cal valorar a qui afecta el teu canvi de rumb.
Estic content amb la vida que porto sóc feliç, crec que he pres un camí a la vida que hem dona moltes alegries, sóc aventurer, i em trobo a vegades pedres que em fan plantejar coses. No sóc molt valent potser però m’adono que si hi ha una cosa que no puc fer, i no hem puc permetre fer a la vida, és mal a ningú. Moltes vegades això és impossible, quan prens decisions sempre acostumes a trepitjar el dit amb algú (és molt típic això a la meva feina). Tinc clar per això que a qui no vull trepitjar un dit és als meus fills. El fills et fan veure que si que hem de lluitar per millorar el món. I la millor forma que tinc per fer un mon millor és ser jo millor i transmetre-ho a qui em rodeja... sobretot a les noves generacions.
Ahir en una conversa informal em van dir d’anar a fer una classe de motivació de personal a Varsòvia, ganes en tinc moltes, malgrat el meu nivell d’angles. A mi els reptes sempre m’han fet créixer i aquest no seria menys. Però això significa estar dos o tres dies sense la meva dona i els meus fills... creuament de camins... la meva felicitat està en anar a Varsòvia o quedar-me a casa? Trepitjo algun dit als meus fills?. Està sortint el sol... segueixo pel meu camí i miro el dels meus fills..vaig una mica abans que ells, fent de moment quasi la mateixa ruta, i trobo una pedra que els hi afectarà... saps que us dic.. que els hi trec... siguem clars.. els problemes de les pedres és el que ens costa decidir, pensar... la nostra inseguretat. Però.. jo vull que els que vinguin es trobin un camí més pla. Qui em vol acompanyar en el meu camí? Fem un tros junts? Potser d’un dia, potser d’una setmana potser d’un any... acompanya’m potser ens separarem però el tros viscut que sigui feliç. A vegades hi ha pedres tan maques que si pots te les emportes en el teu camí...

dimarts, 18 de novembre de 2008

dia normal? dia especial...


Hi ha dies que semblen normals... dels que t’aixeques a la mateixa hora que cada dia, i comences el mateix ritual, et prepares la roba, et dutxes, esmorzes, la mateixa ruta per anar al treball, i allà els mateixos problemes, dinar al mateix lloc de sempre, seguir treballant, arribar a casa, sopar i dormir.
Hi ha dies que semblen fotocopies del dia anterior, i després riem del dia de la marmota, si fem igual... o fem veure que tot és igual. Si ens ho plantegem cap dia és igual i tan sols ens adonarem d’aquesta diferència si vivim el dia apassionadament, si el sentim com a únic, ens adonem de lo important que és el dia i el nostre temps, i no solament el nostre dia sinó el dels demés. Cal viure i adonar-nos del preu del temps, del nostre i del nostre company. Per què fem perdre temps? Que permetem fer perdre a la gent els diners? Com pot ser avui un dia igual que el d’ahir si avui he rebut un mail nou? D’alguna persona que ha destinat part del seu temps (per tant vida) en pensar i escriure’m?.
Molt ens recordem del dia del nostre aniversari, molts el considerem com un dia especial i som conscients del que varem fer, per què oblidar el que va passar fa cinc dies, fins hi tot del que vaig fer ahir o fa una estona? Ens passa a tots, però això és degut a que no li donen valor, al que fem el que sentim, amb qui estem.
Però siguem conscients que hi ha dies que semblen normals, que comencem en el ritual de sempre, però.. fixa’t... quines converses tens? Potser és única....... i no et passa mai que el dia que sembla sense importància, comences a parlar i t’adones de moltes coses?.
Hi ha dies que semblen normals i de cop algú te’l fa especial... Gràcies per fer-me’l especial (me’l vols fer cada dia especial?.. em deixes que te’l faci especial?)
M’agrada parlar, molt, i escoltar, transmetre, sentir, i m’agrada adonar-me’n que una gran conversa trenca la rutina, i en crea una de nova on ella en forma part. M’agrada llegir i aprendre coses noves, els llibres no són rutinaris, aquella pàgina no es repeteix, i el que diu la gent tampoc, m’agrada escoltar-te, tenir converses amb tu, riure plegats, m’agrada que m’ensenyis coses, i mirar-te als ulls.
Avui no és igual que ahir, penso trobar-me amb gent, parlar, compartir, aprendre dels meus errors i créixer com a persona i ja tinc ganes de parlar amb tu, segur que tens moltes coses a dir-me, estic convençut que compartirem rialles, pensaments i tot allò que em vulguis donar, jo estic obert a tu... i tu a mi? Fem tots un camí i el fem plegats.... cadascú forma part del meu camí per tant.... si fem pinya res serà difícil i res ens podrà separar. M’agrada el facebook m’adono que el meu camí el formen moltes persones, hi ha gent que està més a prop i d’altres més lluny, però formen part d’alguna forma del meu camí, des dels que viuen a Sants fins els que estan a Polonia, dels que treballen en els Recursos Humans fins els que fan teatre passant per immobiliàries, mestres, estudiants, tots formeu part del meu camí i per tant no puc pensar que avui serà un dia com qualsevol altre, més sabent que en qualsevol moment puc parlar amb tu.

dilluns, 17 de novembre de 2008

EN TEO JA ÉS AQUÍ

No em voldria allargar gaire, escric per fer-vos saber que ha nascut en Teo, el fill d’en Carles i la Bea. Quan veus que els teus germans tenen fills, que els teus amics augmenten la família, és quan t’adones que et fas gran. És curiós, perquè és com a vida mateixa, el que fas tu, no ho valores de la mateixa manera, és quan veus a lo dels altres que t’adones que si tu estàs fent el mateix, els resultats són els mateixos. És aquí la importància d’analitzar-nos i veure si fem o no fem les mateixes coses que els altres, és fàcil mirar el comportament dels demés i no pas d’un mateix.
Estic content, molt content i emocionat de veure la família Plana-Fernandez. Aniré a primera hora, crec que és bon moment abans que arribi tothom, i després cap a la feina, el divendres diríem que vaig tenir un dia calent. Els dies com els de divendres no els voldries tenir mai però al final són dels que treus més lliçons, admetre que un s’equivoca és molt bo, i jo m’equivoco. Admetre que es poden fer les coses millor és el principi per començar a millorar. No trobo gens bé que els arguments de moltes persones per imposar les seves idees siguin la mentida i menys el desprestigi a tercers, no imposem les nostres idees basant-nos en el que pensem i en el que podem millorar sinó en el que pot fer l’altre i criticant als altres.
Cada vegada que critiquem a un company nostre debilitem l’empresa, cada vegada que no cuidem les formes, no ens escoltem i marxem de reunions, debilitem allò que en principi estem dient que tant estimem. Cada vegada que diem mitges veritats o fins hi tot mentim, fem mal. Si vull transmetre confiança, amor, estima, veritat, al meu cantó primer hauré de donar-la jo. No es pot crear una empresa lleial sinó ho sóc jo. Els dies calents també et fan veure on estan els teus companys, qui dona un cop a l’esquena, o qui ve ni que sigui a fer una broma, perquè a la vida tu i jo no estarem d’acord amb les decisions que un pren però per sobre de tot està la persona, el nostre interior i és això el que val la pena, perquè lo demés són circumstàncies
I que tinc previst regalar al Teo? Precisament intentar donar exemple, que aprengui a expressar sentiments, que vegi amor en els meus ulls, alegria, i ell ja m’ha fet un regal, un motiu més per intentar donar exemple, millorar cada dia, aprendre noves coses, intentar fer un món millor.
Els nens són una gran escola, són mestres de transmetre emocions, d’expressar el que senten, de viure amb il·lusió qualsevol cosa, de dir les coses clares, de viure la vida. Ens creiem que som els herois del món i que tothom ha d’aprendre de nosaltres... siguem esponges i deixem que els nens ens parlin, observem-los i potser començarem a aprendre del paradigma de la vida, els nens.
Us deixo marxo cap a la maternitat, estic segur que aprendré coses noves, espero poder transmetre alguna cosa i arribar amb l’energia a tope, recordant que precisament la tranquil·litat i el benestar són el primer pas per aconseguir que les teves decisions siguin les més encertades.

divendres, 14 de novembre de 2008

entre el darshan i el meu enterrament


Finalment, ahir vaig rebre el Darshan, és a dir l’abraçada, vaig anar a la petita India de Barcelona i vaig ser abraça per amma, una abraçada comunitària ja que us la vull transmetre a tots vosaltres.
Igual que dimarts, l’experiència va ser molt positiva, i l’abraçada em va agradar. La sensació va més enllà del fet que et transmeti energia. El que realment sent és que una persona que no coneixes de res, t’està estimant, com a mínim ho transmet i això és genial, tenir aquesta capacitat d’estima la fer ser una divinitat. Transmetre amb una abraçada amor a tot el mon i aconseguir simplement fent això que es reuneixi milers de persones per compartir la seva estima la fa estar a un altre nivell. Et transmet un mantra que has de repetir cada dia (em va dir estima) doncs... deu ser això haig d’estimar a la gent, estimar-la en quantitats industrials, de fet tots, qualsevol persona necessita amor, cal transmetre el nostre amor, com ho fa amma.. si ella ho fa sense saber qui som,imaginat que podem fer nosaltres.
Llegia avui: exercici... imaginat el teu enterrament... (tipus americà) estàs tu a la caixa, i surt una persona de la teva família més propera (dona, fills, pares...) un amic de tota la vida, un company de feina. Parlen de com ets tu, del que has fet i del que has transmet. Què voldries que diguessin de tu? Què volguessin que sentissin, què pregonessin? Ara bé la gran pregunta. I què penses fer per a que realment et recordin com tu vols que et recordin? Personalment vull que la gent em recordi com una bona persona, que estimava, sobretot que estimava, que he fet passar bons moments i que he ajudat a quanta més gent millor. Vull que la gent em vegi com a bona persona, transparent, un bon pare, un bon espòs, fill, germà, net, bon treballador i company. Per tal hauré de treballar per aconseguir aquests propòsits. A la llarga a la mort hem d’arribar tots, més val treballar per morir sabent que he aconseguit la feina planejada, he arribat a la meta que m’havia plantejat. He deixat un món millor que el que em vaig trobar. Potser aquests escrits ajuden, potser no, De moment el meu cor treballa per aconseguir allò que em plantejo i com sempre m’ha dit la meva mare... QUIEN LA SIGUE LA CONSIGUE.

dijous, 13 de novembre de 2008

ELS OUS D'OR DE MIQUEL ANGEL


Darrerament escolto, llegeixo històries que em fan pensar i volia comentar-les:

Miquel Àngel el creador del David li van preguntar si havia tingut molta feina en fer-lo. Ell va contestar que no, que havia estat senzill, simplement havia trobat una pedra i havia tret les peces que sobraven.
M’agrada aquesta forma de pensar, ens transmet humilitat però ens dona una lliçó, potser dins nostre hi ha un David, quines són les peces que ens sobren per arribar a ser millors? Si m’ho plantejo on puc arribar?
Hi ha una història India que explica que els Deus van crear un món on els homes tenien els mateixos poders que els homes, amb el temps es van adonar que s’havien equivocat, però no sabien que fer amb els poders que havien creat, no sabien on amargar-los (si es sota terra ho acabaran trobant...) al final es van adonar que el millor lloc era dins de la persona (allà mai ho trobarien)
Està demostrat que no treballem ni vivim al 100% de les nostres capacitats, que realment mai estem a tope, però sempre cerquem a fora quan potser podríem trobar les eines en el nostre interior. L’angoixa, les preocupacions, el passar la pilota als altres, el no controlar la nostra vida, el viure com si fóssim víctimes de les situacions i no pas els que les controlem o les dominem ens fa perdre temps i vida, en no tenir qualitat de vida, en morir-nos en el dia a dia. Ahir sentia que ens preguntem massa per què m’ha passat una cosa? I està bé fer-nos aquesta pregunta per millorar cada dia i créixer però sense oblidar-nos de... Per a què m’ha passat això, ser proactius consisteix en treure una lliçó, treure conclusions i agrair al final tot allò que et passa perquè en treus sempre de tot alguna cosa positiva.
La història de la gallina dels ous d’or: una gallina donava ous d’or, cada dia un, fins que un dia el pagès en volia més i va acabar obrint la gallina per agafar-los tots i es va trobar que dins no hi havia res...
Cal cuidar a les persones que tenim al nostre cantó, cal tenir-les presents, ens donen sempre els seus fruits, ni que sigui un somriure (quants somriures penses aconseguir avui? I tu quants penses donar? ) però també cal que ens cuidem, que tinguem cura de nosaltres perquè sinó no donarem fruits, com puc ajudar a l’altre si no sóc capaç de preocupar-me per mi? Cal que millori intel·lectualment, físicament, trobar-me bé mentalment, que pensi, que millori, que reflexioni. En tots nosaltres hi ha una gallina dels ous d’or, analitza en que ets bo, a qui pots ajudar, com puc millorar i sobretot que puc fer per a que l’altre persona doni ous d’or? O ens adonem que els nostres fruits són ous d’or?. Cal que siguem feliços amb lo que tenim, això no vol dir que no somiem en anar a més, però hem d’intentar ser feliços amb lo que tenim, això no vol dir que no hem de tenir ambició, però si el fet de voler més ens ha de portar a ser infeliços, no gaudirem mai del camí de la millora continua.

dimecres, 12 de novembre de 2008

l'amor d'Amma


Després de molt parlar ahir em vaig decidir, vaig anar a veure a Amma. Però qui és Amma? Per a que molts no ho sapigueu és una persona que viu a la India i és coneguda sobretot perquè abraça, dona abraçades a la gent i dona energia amb la seva abraçada. Una vegada a l’any ve a Barcelona per abraçar i la veritat aquest any volia estar present.
Per arribar a veure a Amma he seguit un procés, primer la coneixença, crec que la primera vegada que vaig saber de l’existència va ser perquè m’ho va dir el meu germà Carles, després em vaig riure, quan t’ho expliquen, l’escena mental és curiosa, la gent fent cua simplement per ser abraçada. Això és lo fàcil pensar que els demés son frikies i no ficar-nos en la pell de l’altre, per què hi van? Què hi troben? i amb el temps els somriures es van transformar en curiositat, i amb el temps vas llegint, et vas informant i un dia hi vas. I per que hi vaig anar? Primer perquè està bé que t’expliquin les coses però si les pots anar a veure és molt millor, perquè les coses són com les volem veure o com les sentim i per tant el que em puguin dir serà una visió sesgada de la realitat. (de la meva realitat) Després perquè tenia ganes de comentar-vos-ho i no us vull enganyar perquè tenia la meva pròpia visió i teoria de per què la gent hi anava i calia (mètode empíric) comprovar que la meva teoria era certa o havia de desar-la.
La meva teoria és la següent: Amma no transmet energia sinó que és l’ambient qui te la proporciona,o millor dit et fa conscient de l’energia que portes dins. Una persona fa cua durant una estona, es passa hores assegut al terra, escoltat mantras, cants repetitius, en silenci, reflexionant, respirant... això està clar que t’ajuda a la teva relaxació. Aquesta activitat la tenen totes les religions des de la budista, potser la més coneguda al cristianisme (ja sigui amb els monjos de Taize o quan es fa un rosari). A partir d’aquí ets abraçat i reps una recompensa, que és qui et fa adonar de l’energia que has acumulat. Això és com el que va caminant per arribar a un cim, quan arribes al cim t’adones que ets la persona més gran del món, però amb el temps t’adones que la gràcia potser estava en el camí, que arribar al cim amb helicòpter no t’hagués portat a res.
Aquesta teoria va ser confirmada ahir, vaig arribar (Poliesportiu de la mar vella) i vaig avaluar el que estava veient, vaig entrar en una petita India, tot feia olor a especies, al entrar ho vaig mirar tot i vaig fer el que feia l’altra gent (em vaig treure les sabates en el lloc determinat) de cop em trobo una cua per agafar número (ja aviso no vaig ser abraçat.. no podia estar tantes hores esperant... aviso també està fins dijous) seguint amb la meva línia investigadora, vaig donar una volta veient que és el que feien, en el perímetre de la pista del poliesportiu podies veure com venien roba i articles d’Amma i després una part on veies en que destinaven el diners o les activitats que realitzen la comunitat d’Amma. Tot això ho feia escoltant les cançons.
Visualment el que veies era la pista del poliesportiu coberta amb moqueta un part la gent asseguda al terra, al fons un escenari on estan el que canten i a sota a l’escenari i en mig del passadís central Amma.
Al veure tot el que es feia t’agafen ganes de fer-te un massatge energètic (no us enganyaré vaig sortir d’allà havent comprat) però al mirar anava entrant dintre d’aquesta harmonia. Vas entrant en el món de la relaxació escoltant la música olorant a l’encens i sobretot veient la gent. Es respirava una pau, una alegria i una tranquil·litat descomunals. Podies veure que la gent li brillaven els ulls i entre els que es coneixien veies que s’abraçaven amb molt d’amor. Podies veure els grans seguidors d’Amma vestits de blanc (i els que controlaven les cues amb mocador blau) i la majoria de gent que hi anava (venia gent de tota Espanya !!!) Al final em vaig asseure i em vaig deixar anar i em vaig relaxar, era tot genial, el temps em va passar volant, tot m’acompanyava. A més és molt curiós llegies missatges que deia Amma i t’adones que el que he llegit d’altres autors, el que he escrit en aquest blog, també ella ho comenta (exemple no hi ha problemes sinó reptes).
L’experiència ha estat molt positiva però em faig alguna pregunta:
Per què la gent va per a ser abraçada? Tant necessitem l’amor de l’altre? Ens emociona pensar que hi ha gent que ens estima sense ni tan sols ens coneixem? És cap a on volem anar? És a dir estimar-nos com si fóssim realment de la mateixa família? Estimar està en el nostre cor i la nostra capacitat d’estimar és il·limitada.
A la vida ens fa falta trobar llocs de reflexió i meditació? Potser la pèrdua de clientela de la misa dels diumenges es conseqüència de que la persona li fa falta trobar altres coses?
Si el resultat de la tranquil·litat i la meditació és un major ambient, un augment de la rendibilitat personal i professional? Per què no ho treballem per tal de millorar cada dia? Per què no ho transmetem amb l’objectiu de ser millors persones en el dia a dia? Per què no donem tranquil·litat als altres? Els hi donem energia?
Per què al sortir del Poliesportiu ja no veia en els ulls de la gent el que em vaig trobar dins? Perquè perdem aquella brillantor? Perquè perdem la pau? Perquè no la transmetem? Perquè no anem ampliant l’ambient del Poliesportiu? Hem de ser capaços d’anar més enllà de les experiències per no viure-les com anar al cine sinó comprometre’ns en elles.
Queden dos dies, us convido a anar-hi. Jo hi tornaria (no sé si podré) val la pena. Tu tens l’energia, tu ho tens tot, deixa que aquests instants et treguin el que portes dins. Estigues receptiu, ves-hi, com a molt perdràs el temps a canvi potser que el guanyis per molt de temps.

dilluns, 10 de novembre de 2008

temps de felicitat

M’he queixat durant molts anys de que els mestres fan 2 mesos de vacances, he criticat que treballo masses hores i que no tinc temps de gaudir.
L’altre dia analitzava que des de que estic en el club de les 6, que comporta descansar molt durant la nit però dormir dues hores menys, estic guanyant dos dies i mig cada mes. En total guanyo 40 hores mensuals (una setmana laboral). Sense contar si m’aixeco abans el cap de setmana. Si el dia es de 16 hores de vida, representa que durant el mes guanyo 2,5 dies, és a dir un cap de setmana llarg o un pont i a l’any representa un mes. En poques paraules des de que estic en aquest club tinc un mes més de vacances durant l’any. Un temps que el dedico a llegir i a pensar. Per després gaudir del dia. He creat el meu spa veient com surt el sol i la gent que cada dia passa pel carrer. Sóc un afortunat.
El club de les 6 el van inventar els nens. Són el paradigma del club. S’aixequen aviat i amb ganes de fer moltes coses, viuen tot amb molta il·lusió, tot els hi fa gràcia, et diuen les coses a la cara, comparteixen pensaments i emocions, et fan partícip de la seva forma de fer. No farien migdiada però si al fer-la es recuperen i ja tenen energies fins al final del dia. Han viscut el dia en un continu aprenentatge, t’han escoltat i han volgut aprendre. Han volgut allargar el dia lo màxim i sabem que en la seva rutina diària (jugant) aprenen coses, desenvolupen hàbits.
A vegades em diuen que semblo un nen (Algú li sobra una Wii amb el joc d’Star Wars???...és per fer de Jedy en el meu temps lliure) no em sap greu, tot lo contrari, m’estan dient que encara transmeto aquesta guspira per la vida? Demostro que visc la vida intensament?
Pensava darrerament en insults que fa la gent, del tipus: ets un vividor, que bé que t’ho montes o mira que ets feliç.... qui no ha sentit aquests comentaris de forma despectiva, doncs sabeu que us dic, que a mi no em sap greu, tot el contrari, digues-m’ho perquè el contrari d’un vividor és un moribund, el que no s’ho munta bé està deixant de que se li escapi la vida i qui no és feliç és un infeliç. I qui t’ho diu ho fa perquè a la vida té altres prioritats. I si sembla estrany que prioritzem les altres coses a la felicitat però ho fem. Per exemple si a la feina no som feliços si a casa tampoc. L’arbre no ens deixa veure el bosc, ens enfadem durant el dia per mil tonteries que fan que no vegi la felicitat del dia a dia, de les coses que realment valen la pena. No tot és culpa del fet exterior, haig de buscar ser feliç i si em prenc la feina d’una altra forma potser el meu rendiment serà millor i a sobre aconseguiré riure, haig de valorar que és important a casa, en que haig de canviar jo per a que tot millori, haig de saber que vol la gent de mi i si jo estic disposat a donar-ho. Cal crear una comunitat interdependent o jo m’ho munti molt bé aconseguint que tu siguis feliç. Darrerament em sento feliç, perquè intento valorar que és important a la vida i m’adono que sóc poderós, sé que la felicitat la tinc en el dia a dia envoltat de qui m’estima. Per tant lluito per ser feliç amb ells i transmetre’ls la meva felicitat. Lo demés ha d’acompanyar-me en el meu camí de felicitat i si no ho fa o ho transmeto (reptes, oportunitats, acudits) o com deia un programa de TV3 ho deso

divendres, 7 de novembre de 2008

DE DINS A FORA

No puc canviar les coses de fora, des de fora, sinó des de dins. Les coses moltes vegades no són com són sinó com les volem veure, els prejudicis en guanyen. I el passar la pilota als demés ens fa sentir més poderosos. El món no és així, ni tan sols em val la frase l’hem creat així, sinó que el veiem així, i cadascú segons els seus principis i valors, la seva experiència el veu d’una forma o d’una altra . Algú em dirà que tu i el teu company veieu les coses iguals però si li preguntes amb algú d’una altra cultura potser la resposta és diferent. És com el dibuix que mostrava ahir, les coses les donen per fetes que són i moltes vegades semblen ser. Està ple de coses que no ens agraden, moltes que voldríem canviem però que fem? Habitualment passem el mort als altres, sense adonar-nos que el primer canvi ha de ser interior, primer en la meva percepció, després ficant-se en la pell de l’altra. Volem controlar les coses, però si no m’adono que sóc part del problema no seré mai part de la solució. Un avió està a punt de caure, no puc dir ja li passo el problema a manteniment, no senyor jo vaig dins, és un problema meu i sóc jo ara que haig de resoldre’l.
Ens és molt fàcil dir que una persona És així i no que es comporta d’una manera, i d’aquesta manera no cal que analitzi perquè jo l’estic veient d’aquesta forma. Les afirmacions absolutes i exteriors no ens ajuden a interioritzar i adonar-nos que potser que si vull canviar alguna cosa haig de començar en mi. La meva forma de comportar-me, d’analitzar les situacions, de comprendre a la persona del cantó m’ajudarà molt més que no pas entendre que estic en una guerra plena d’ineptes. Quantes vegades a la feina ens sentim que tot allò que diem va en contra del que pensen els companys o el cap. Que sembla que et portin la contrària. Hi ha dies que tot surt al revés. I l més fàcil és treure la conclusió de que tots són uns... Jo si vull agafar les rendes de la meva vida primer haig de mirar que puc canviar de mi, potser cal millorar el meu interior, cal veure les coses d’una altra forma, no ser tan intransigent amb les meves veritats cap a fora i veure en que puc millorar des de dins. Els problemes sempre són de fora, jo tot ho faig bé. Doncs no... no perquè si és així que penso fer durant la meva vida? Jo crec que haig de millorar, sense parar, que tinc mil coses a fer, per ser millor marit, pare, fill, germà, amic, treballador etc. Crec que haig de créixer com a persona i potser així podré canviar realment alguna cosa de fora. A vegades veiem el món com si nosaltres fóssim unes víctimes. Realment ho som? Exagerem els problemes? Com he arribat a aquesta situació? No puc canviar a tothom però si la forma de veure el meu voltant i variar la meva forma de fer i de ser perquè a vegades haig de millorar. El camí cap a l’excel·lència dura tota la vida i comença en un mateix i és en nosaltres mateixos que podem aconseguir els millors resultats.

dijous, 6 de novembre de 2008

EL MANUAL OBAMA



A hores d’ara dir que ha guanyat les eleccions Obama no és dir res nou. El que us volia comentar és el fet de que es veu com aquest senyor ha fet un curs de lideratge o com a mínim el que li fa els discursos.
Fixem-nos, si ens presentéssim en unes eleccions explicaríem quins PROBLEMES tenim (que de fet és el que fem buscar els nostres problemes) i busquem SOLUCIONS. El senyor Obama ven un canvi, i com ho fa? No explicant que està malament, perquè de fet cadascú veurà coses diferents sinó que diu és hora del canvi (on tothom si veu reflectit) i a més afegeix estem plens de REPTES. Aquest home és un manual: ha transformat el seu pensament i ha fet transformar el dels seus votants. Transforma els problemes en reptes, mira el mon de forma positiva per aconseguir els objectius plantejats.
La seva victòria, és un exemple de que mirar les coses en caire positiu et fa arribar allà on vols. Quan perd les primeres primàries té un discurs positiu on deixa clar que treballant nosaltres podem (YES WE CAN) i aquest lema ens pot servir a tots. Nosaltres podem. I és aquest discurs que diferencia la gent que arriba lluny a l’altre gent, el yes, we can.. si nosaltres podem, creiem en els nostre poder, les nostres habilitats i LA NOSTRA CAPACITAT DE TREBALL per aconseguir el que realment volem i per això dediquem tots els nostres esforços a aconseguir-ho.
No hi ha prou en dir jo puc fer una cosa, cal dedicar tot el temps que faci falta i la màxima intensitat a aconseguir l’objectiu que un vol. Per això moltes personalitats que han aconseguit arribar molt lluny durant el camí han abandonat certes coses perquè els hi feia incompatible el poder dedicar-se a dos temes a la vegada. Hi ha qui abandona la vida familiar per la pública, o la pública per la familiar, el món laboral.. etc.
És per això que cal en primer terme tenir clar cap on vull anar, preguntar-se (pregunta típica meva en entrevistes de treball) què vull ser quan sigui gran? Cap a on vull anar? Què m’agradaria fer? Cal afegir, puc? Que puc fer per poder? En què m’haig de preparar? I una vegada que estic preparat què haig de fer? Què estic disposat a fer per arribar on vull? A què renunciaré?
Si això fos una classe magistral avui us (ens) ficaria una prova per fer
1- busca problemes durant el dia i transforma’ls en reptes. Ex. No em porto bé amb un company (i això em provoca angoixa) tinc el repte de portar-me bé.. o el repte de superar les angoixes
2- Parla amb la gent, durant les converses trobaràs moments en que no hi estareu d’acord fins hi tot poden haver moments tensos. En aquell moment fica’t a la seva pell. Per què pensa així? Perquè vol actuar d’aquesta manera? Potser veurem que el món és diferent segons on es miri, depenent de la educació, principis i experiències de la persona que mira i no pas del fet objectiu del que es tracta. (donem per fet que alló que estem veient és així i ja està i no sempre passa..).. exemple.. mira el dibuix que veus? Només una dona gran? Estàs segur que només això? No pot ser que t’equivoquis? I si jo estic veient una altra cosa? Fixa’t potser al final trobes una joveneta. A vegades les coses són com les mirem.. no són com són.

dimecres, 5 de novembre de 2008

LLIBRES PAU INTERIOR I DIGNITAT

Darrerament semblo una biblioteca humana no paro de llegir, els llibres no em duren res, si l’altre dia us deia que havia llegit el d’una dona va al metge, ahir vaig acabar el nen del pijama a ratlles i avui aposta per tu de Walter Dresel.
M’he adonat que els llibres, tots, m’ajuden a pensar. Al matí és quan llegeixo llibres més de reflexió i la resta del dia faig llibres més normals o biografies.
Del nen del pijama de ratlles voldria destacar el fet de que moltes vegades volem evitar les evidències, no les volem veure. El fet de ser positius i esperançats no ens ha de fer oblidar el saber on estem perquè sinó no sabrem on anar i que fer. Cal cercar un equilibri entre escoltar allò que et diuen d’un tercer i les evidències. Qui no li ha passat mai que li parlin malament d’alguna persona un tercer? Qui no li ha passat mai no adonar-se del que passava realment al seu cantó? No pas perquè fos cec sinó perquè no volia adonar-se? Cal tenir per tant els ulls molt oberts i gaudir del que tenim al cantó, cercar la pau interior com a mitjà per tenir bons ulls per veure la realitat tal i com és i no com voldria que fos, o en el cas de que tinguem mals moments, la veiem tota negativa.
La meva prioritat a la vida (ara enllaço fragments de Aposta per tu) és la meva felicitat, i he descobert que el pilar fonamental de la meva felicitat me la dona la meva dona i els meus fills. Em fan sentir bé, em donen ganes de despertar-me i millorar com a persona. Ser millor i cercar la pau interior. De fet no sé a dia d’avui si el meu pilar és la meva família o la felicitat és el pilar que ho aguanta tot. De fet un s’alimenta del altre. La pau interior me la donarà en part la dignitat. Cal que ens sentim dignes. Quan estem a la feina i ens enfadem amb el cap o amb un company a vegades perdem aquesta dignitat, quan parlem malament dels altres o no actuem amb bondat, o deixo que guanyin els mals pensaments, els pensaments negatius, perdo dignitat. Clar que els demés a vegades no ens atenen dignament, però si aconseguim guanyar més dignitat, tothom serà conscient de que hi ha un canvi. Sóc un pare digne quan arribo cansat i de mal humor a casa i no vull estar per ells? Sóc digne quan la meva dona rep els resultats d’un dia estesant? Es mereix la meva família això? Es mereixen aquesta falta de respecte? Sincerament crec que ningú es mereix la meva mala llet. I què faig per superar-ho?
Jo no puc demanar als meus companys de feina que canviïn la seva manera de fer ni de pensar, tan sols puc ficar el meu exemple a sobre la taula. Hi ha qui creu que estic en una secta, la secta de la gent que és feliç, doncs si, gran secta. Això no vol dir que a vegades no m’enfadi, doncs hi tant, cerco això si, que sigui lo mínim possible i adonar-me’n que és un pas enrere en el meu camí (crec que fem 3 davant i un darrere...) a vegades guanya la frustració, no entendre els teus superiors, veure les injustícies, etc. La pau interior cal generar-la a vegades treballant, adonant-nos, en que podem millorar i lluitar per aconseguir-ho, saber que no puc fer i acceptar-ho, i crear mecanismes de treball diaris que ens ajudin a relaxar-nos perquè realment hem d’aprendre que les coses no són sempre com les veiem sinó com les volem veure o com el nostre cap les vol interpretar.... a vegades les coses no són tan negatives, però ens les prenem així. Avui tinc el repte de millorar la meva pau interior, transmetre alegria. Vols acompanyar-me en aquest camí? Imaginat que aquest blog el llegís tothom avui i prenguéssim els mateix objectiu. Jo tan sols el puc prendre per mi, i si sóc un exemple genial.

dilluns, 3 de novembre de 2008

demà....

Pot semblar que des de que he tornat de vacances vaig amb un lliri a les mans, que no m’adono de res, que no sóc realista. No vull donar pas aquesta imatge. Les imatges són importants, no definitives però són importants perquè són un reflex del que som, del que es veu, del que mostrem o fins hi tot del que voldríem ser. És cert que el que veiem no sempre és la realitat però també a vegades no volem veure clares evidències.
Quan plou, plou per tothom, però quan aquí està plovent sembla que el món s’acabi i que el dia ja no serveix de res, pel contrari a Irlanda plou cada dia i saben viure amb la pluja.
Jo sóc conscient de les pluges diàries. Quan vaig començar el blog us vaig parlar de l’obra de Sitges, amb la que tant havíem treballat tota l’empresa. Finalment no ha estat nostra, la desil·lusió ha estat molt gran i el fantasma de no tenir feina està cada dia més a prop de la nostra organització i en el meu cas em preocupa saber quines accions haig de realitzar pel bé de tots i convèncer a meu cap i que les meves indicacions són les més encertades o pel contrari esperar que em puguin convèncer que les seves són les adequades.
Si una empresa acomiada perd valor, si, el valor de les persones, allò que fa que mai dues organitzacions siguin iguals són les persones, per tant, cada vegada que acomiado amb algú, perdo valor. Estic d’acord que quan em trec pes del globus em permet volar més amunt, però si tiro les persones al final no el sabré conduir.
Considero malgrat aquest panorama, que haig de tenir esperances i donar-les, tenir clar que la crisi està aquí però que amb treball en sortirem. Cal tenir-ho tot preparat, per si hem de prendre decisions traumàtiques.
Els moments de crisi al final s’acaben i venen moments més bons. Aquesta setmana m’he llegit el llibre “Una dona va al metge” de Ray Kluun” us l’aconsello, és tràgic, però molt bo, parla de com una família amb una nena afronten un càncer. Potser les crisis són el càncer de les empreses però.... saps que al final sempre hi ha un demà, quan tens una malaltia com aquesta moltes vegades ja no hi ha un dia posterior. Per tant afrontem la vida amb esperança i amb alegria. Tu pots veure el dia d’avui com un dia menys abans d’arribar a la mort o com un dia més de la vida. Des d’aquest segon punt de vista gaudeixo més de tot, Déu m’ha donat el dia d’avui perquè el gaudeixi, perquè l’aprofiti com quelcom especial, tots som moribunds en potència, simplement que hi ha algunes persones que els hi donen una data límit. Això ens ha de donar ganes no de plorar sinó de lluitar, d’agafar la vida per les rendes i dir, tinc moltes coses a fer i dir, ganes de millorar, ser millor persona, no tenir temps de jutjar a ningú sinó d’autoavaluar-me i créixer.
Visc sempre amb l’esperança de que hi hagi un demà, sense oblidar que tinc un bon avui. Però quan plou penso que haig de preparar-me perquè potser demà serà millor moment, perquè malgrat jo puc decidir com jugo les meves cartes moltes vegades les que m’han tocat (crisi, una malaltia, etc....) no són les que jo hagués volgut i per tant espero que demà em surtin millors.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

LONGEVITAT


Plou, novament em sento en un paradís, jo a casa, sense cap presa (començo aquest escrit a les 6:50 després d’haver llegit una bona estona) i miro per la finestra com la pluja es va estenent pel carrer. Crec que tots hem parlat del temps alguna vegada, és una gran conversa aquesta amb desconeguts, ufff llueve... si señor ya me he dado cuenta, me he mojado, lleva lloviendo toda la noche... però si ens ho plantegem el tema dona per més, de fet ens dona una visió de com afrontem el mon... El que es queixa de uff quanta pluja, ja hi ha prou (quan en realitat plou com sempre o com hauria de ploure) és el mateix que diu en ple mes d’agost (uff quina calor.. això ens insuportable). Sense adonar-nos en la típica conversa trivial expliquem quina és la nostra actitud a la vida. A mi m’agrada veure ploure, relaxa, a més estic a casa, preferiria estar a Seira però aquí també estic molt bé. I tu? Mira afortunat, et ficaràs les botes d’aigua que tornen a estar de moda, i fa un any? Quan haguéssim pagat per aquesta pluja.. ??? i algú dirà avui uff quanta pluja.... però si és un bé de Déu.. i olorar els carrers mullats? A mi m’agrada. I per cert, els que som conductors no fiquem d’excusa avui la pluja quan arribem tard a feina, que ja ho sabem que està plovent.. surt 10 minuts abans.. o si arribes tard, no ploris no passa res, 10 minuts més que has tingut per escoltar música... Encara no he trobat avui cap problema... si la pluja és aquesta clar.
Perquè al final les coses en les hem de prendre bé, perquè tot té parts bones i dolentes i des de la bona som més feliços i si aquesta la dominem, dominem la vida. L’altre dia parlava en una conferència un directiu de la Expo de Zaragoza i explicava que la persona més famosa de la Expo ha estat sense cap dubte el senyor Guillermo Herrera de 104 anys. És tan famosa que ha fet el pregó de la festa major de Zaragoza. Us imagineu l’home amb 100 anys fent-se voluntari per d’aquí 4 anys participar? Rebent formació com qualsevol altre? Ha passat de no ser res, a menjar amb els reis i llegir el pregó. L’optimisme, la vitalitat l’ha fet arribar on ha volgut. Li van preguntar com s’ho havia fet per arribar tan bé als 104 anys (i participant cada dia a les activitats) i ell va contestar: (1- tenir sort.. perquè si no arribes no ho contes, 2- no demanar a la vida més del que et dona, 3-agafar les coses tal i com venen, 4- una mica de sexe) doncs voleu que us digui una cosa.. a mi no cal que em feu gaire cas, però potser una persona de 104 anys, que deu haver viscut de tot i està així de bé, tan física com mentalment, potser a ell sí perquè ens està obrint un gran camí. (i ara no us quedeu solament en un dels quatre punts !!!)
M’agrada escoltar la gent gran, les grans cultures, sobretot les orientals, ho fan i els hi va molt bé. Hi ha gent que es queixa que estan massa lligats al passat, potser és el seu gran actiu. El meu avi rarament el veus preocupat per fets que no siguin vitals, gent que ha passat per una guerra civil creus que ara es preocupen pel que passa? Ells si que han entès que vol dir infern, quan el barça està malament diu que ell recorda una promoció que van jugar.... Cal potser que et recordin que hi ha un infern real, i no és el moment que estem vivint encara que ens ho sembli perquè no hem viscut res pitjor. El que passa és que no ens agrada sentir batalletes perquè en poques paraules (o llargues ) ens diuen: que no tenim raó i que les coses poden ser pitjor, o fins hi tot que ells han superat coses pitjors i que si ens prenem les coses així, no arribarem ni les superarem.
Finalment, recorda, si t’agrada el meu blog, no solament comunica-m’ho sinó passa’l, fes que arribi més gent, perquè quanta gent hem estat vivint amb strés? Quanta gent coneixeu que va malgastant la vida i ficant les culpes a l’empresa quan potser tot comença en nosaltres mateixos?) bé aquí obro un nou tema que potser demà seguim o no (ja es veurà...)