dimecres, 29 d’octubre de 2008

LONGEVITAT


Plou, novament em sento en un paradís, jo a casa, sense cap presa (començo aquest escrit a les 6:50 després d’haver llegit una bona estona) i miro per la finestra com la pluja es va estenent pel carrer. Crec que tots hem parlat del temps alguna vegada, és una gran conversa aquesta amb desconeguts, ufff llueve... si señor ya me he dado cuenta, me he mojado, lleva lloviendo toda la noche... però si ens ho plantegem el tema dona per més, de fet ens dona una visió de com afrontem el mon... El que es queixa de uff quanta pluja, ja hi ha prou (quan en realitat plou com sempre o com hauria de ploure) és el mateix que diu en ple mes d’agost (uff quina calor.. això ens insuportable). Sense adonar-nos en la típica conversa trivial expliquem quina és la nostra actitud a la vida. A mi m’agrada veure ploure, relaxa, a més estic a casa, preferiria estar a Seira però aquí també estic molt bé. I tu? Mira afortunat, et ficaràs les botes d’aigua que tornen a estar de moda, i fa un any? Quan haguéssim pagat per aquesta pluja.. ??? i algú dirà avui uff quanta pluja.... però si és un bé de Déu.. i olorar els carrers mullats? A mi m’agrada. I per cert, els que som conductors no fiquem d’excusa avui la pluja quan arribem tard a feina, que ja ho sabem que està plovent.. surt 10 minuts abans.. o si arribes tard, no ploris no passa res, 10 minuts més que has tingut per escoltar música... Encara no he trobat avui cap problema... si la pluja és aquesta clar.
Perquè al final les coses en les hem de prendre bé, perquè tot té parts bones i dolentes i des de la bona som més feliços i si aquesta la dominem, dominem la vida. L’altre dia parlava en una conferència un directiu de la Expo de Zaragoza i explicava que la persona més famosa de la Expo ha estat sense cap dubte el senyor Guillermo Herrera de 104 anys. És tan famosa que ha fet el pregó de la festa major de Zaragoza. Us imagineu l’home amb 100 anys fent-se voluntari per d’aquí 4 anys participar? Rebent formació com qualsevol altre? Ha passat de no ser res, a menjar amb els reis i llegir el pregó. L’optimisme, la vitalitat l’ha fet arribar on ha volgut. Li van preguntar com s’ho havia fet per arribar tan bé als 104 anys (i participant cada dia a les activitats) i ell va contestar: (1- tenir sort.. perquè si no arribes no ho contes, 2- no demanar a la vida més del que et dona, 3-agafar les coses tal i com venen, 4- una mica de sexe) doncs voleu que us digui una cosa.. a mi no cal que em feu gaire cas, però potser una persona de 104 anys, que deu haver viscut de tot i està així de bé, tan física com mentalment, potser a ell sí perquè ens està obrint un gran camí. (i ara no us quedeu solament en un dels quatre punts !!!)
M’agrada escoltar la gent gran, les grans cultures, sobretot les orientals, ho fan i els hi va molt bé. Hi ha gent que es queixa que estan massa lligats al passat, potser és el seu gran actiu. El meu avi rarament el veus preocupat per fets que no siguin vitals, gent que ha passat per una guerra civil creus que ara es preocupen pel que passa? Ells si que han entès que vol dir infern, quan el barça està malament diu que ell recorda una promoció que van jugar.... Cal potser que et recordin que hi ha un infern real, i no és el moment que estem vivint encara que ens ho sembli perquè no hem viscut res pitjor. El que passa és que no ens agrada sentir batalletes perquè en poques paraules (o llargues ) ens diuen: que no tenim raó i que les coses poden ser pitjor, o fins hi tot que ells han superat coses pitjors i que si ens prenem les coses així, no arribarem ni les superarem.
Finalment, recorda, si t’agrada el meu blog, no solament comunica-m’ho sinó passa’l, fes que arribi més gent, perquè quanta gent hem estat vivint amb strés? Quanta gent coneixeu que va malgastant la vida i ficant les culpes a l’empresa quan potser tot comença en nosaltres mateixos?) bé aquí obro un nou tema que potser demà seguim o no (ja es veurà...)

dimarts, 28 d’octubre de 2008

PARLA T'ESCOLTO

Porto molts dies parlant... sense escoltar-vos, no sé si algú em llegeix, i si alguna cosa en treu, tan de bo fos conscient que hi ha persones que això que escric els hi dona un cop de mà.. però silenci........... tinc ganes d’escoltar-vos, donar un pas més enllà, estic convençut que tens coses a dir-me. Tots som comunitat. En un mes has vist les meves fortaleses però també les meves debilitats, el meu caràcter. Una persona és l’amo del seu silenci i esclau de les seves paraules, però potser el silenci ens fa esclaus de la nostra ment i el compartir ens dona la felicitat de donar. Les dobles o triples vides no ens porten res, som com som, clar que hem de millorar, però intentar ser una altra persona tan sols ens portarà al caos. Diguem-nos les coses a la cara, així no hauré després de pensar que realment m’has volgut dir, fem les coses senzilles, parlem amb amor....ESPERO LES VOSTRES RESPOSTES

dilluns, 27 d’octubre de 2008

rehabilitacions


Pels matins llegeixo llibres de reflexió que em fan pensar, fora de les biografies o d’altres coses que ja us he comentat que els llegeixo per la nit o quan espero ser atès a la seguretat social. Ara amb el canvi d’hora veig perfectament com surt el sol, m’encanta, és un bé de Déu, veure com la lluna va desapareixent i el sol s’apodera de la penombra. Doncs com anava dient, al llibre aposta per tu de Walter Dresel ens fa un símil sobre com el canvi d’actituds en un moment donat pot ser un inconvenient per nosaltres o per la gent del nostre costat, ja que som com un edifici en rehabilitació, que quan està d’obres molesta, amb la bastida, la runa, etc.
Aquesta reflexió, l’he afegit amb una que feia l’altre dia respecte al fet de fer neteja. A la vida per crear harmonia, hem de fer neteja, sentir-nos nets i endreçats. Quan vaig arribar de vacances és lo primer que vaig fer al meu despatx. Mai he estat endreçat i he pagat massa les conseqüències. Lluito per millorar cada dia en aquest aspecte, sé que és un dels meus grans defectes però precisament, el fet de saber-ho i creure que sóc capaç, m’ajuda a fer-ho millor cada dia. Em queda molt a fer encara en el meu despatx i més perquè sempre tinc nous papers.. però a la vida passa igual, sempre tens nous inputs que cal endreçar.
Quan endrecem, fem neteja, tirem molts papers que no serveixen de res, igual que el que rehabilita la seva llar, fa sacs i sacs de runa, d’allò que fins ahir servia i que ara tan sols fa nosa.
I a la vida, quanta runa tenim? Quants papers en sobren en el nostre despatx? Ara els més puristes poden dir, els diners o els dvd, jo no vaig per aquí, cal fer neteja, no d’allò que la gent pot dir que és superflu sinó allò que ens fa esclaus o d’allò que no ens serveix per a res o fins hi tot del que ens fa sentir malament.
I jo ho sento però quan faig neteja sóc molt expeditiu, no tinc pietat, i en la meva vida he reflexionat sobre aquelles coses de les que havia de fer neteja, però no solament de les coses, sinó també de persones. Al final les coses i les persones ens han de portar un benestar. Ara em podeu dir que sóc un egoista, potser si, però la gent que va al tercer mon o que treballen per ajudar a d’altres persones sempre diuen que reben molt, fins i tot més, del que donen. Jo em vaig cansar massa de gent que no aportava res a la meva vida, persones que et roben el temps. No m’ho puc permetre, jo haig d’intentar que el dia que facis neteja a mi no em tiris al sac de la runa, cal que t’aporti alguna cosa. Cal que tu m’aportis ni que sigui una rialla. Tots tenim molt a donar com a persones, tots tenim gran essència.
Ara em fa falta com compartir els meus principis de neteja amb els de cristianisme, cal compartir el meu temps amb algú que no m’aporta res, o fins hi tot que em roba el temps? És compatible amb l’estima a l’altre perquè si? No ho sé realment, però també és cert que habitualment el temps que em roben li roben amb algú més. Ja sigui a la meva família, a vosaltres o fins hi tot al meu cap. La vida és massa bona i intensa per deixar que algú vingui i ens la robi. Hem de viure a tope i treure’ns de sobre aquells que ens la volen treure.......... ni que sigui gota a gota.. pedra a pedra, minut a minut.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

la meva pàtria


Ahir vaig acabar de llegir la biografia de Nelson Mandela, un personatge el qual he sentit a parlar molt darrerament, en parla Robin Sharma, Alex Rovira i molta més gent que he tingut la sort d’escoltar i llegir.Com a personatge públic em sembla fantàstic, la forma que té de perdonar a la gent que li ha fet mal, i encara diré més de ficar dins del mateix sac a maltractats i maltractadors com a víctimes de l’apartheid el fa ser un personatge d’estudi i admiració. Tots hem d’aprendre molt, com ell aconsegueix, no tan sols oblidar i passar full sinó integrar a la seva vida com quelcom positiu allò que fins fa poc era dolent. Però hi ha una cosa d’ell que no m’agrada que és molt semblant a una queixa que li he vist al personatge de Jordi Pujol (unes memòries molt bones també), no comparteixo que els dos a l’hora de casar-se i fins hi tot al tenir fills, ja indiquin des del principi, que per sobre de la família està el país. Pujol ha mantingut la seva família fins al final però Nelson Mandela ha tingut tres dones. Si no ets capaç d’estar per la família, tenir cura d’ella com pretendràs estimar un país? És contradictori, un dirà que si lluita pel país lluita per la seva família però els nens els hi fa falta el calor del pare dia a dia no pas la fredor del país.
Segurament aquesta nit acabaré de llegir la bona sort d’Alex Rovira, ja us parlaré segurament , cada dia sóc més conscient de la meva sort, gran sort, amb la dona que tinc i els meus fills, està clar. M’imagino ara, que a vegades dec ser molt presumptuós al cridar mil vegades la meva fortuna amb els meus nens i la meva dona, però aquesta sort ve acompanyada de la meva família (tant la sanguínia, com la política) la meva feina (els temps que passen i jo amb dues), els meus amics, les meves experiències... em sento feliç, molt feliç i tinc la necessitat de cridar-ho als quatre vents. No per fer un concurs de qui té millors coses o persones al seu costat, ni tan sols per a veure que sóc feliç sinó per fer-vos saber que he tingut una època de la meva vida que no em sentia així de feliç
I no em sentia així perquè l’arbre no em deixava veure el bosc, perquè feia allò urgent i no lo important, perquè abandonava l’alegria de la meva família i de mi mateix, per la tristor de l’anècdota, he deixat massa temps que un comentari, o un fet em provoqués l’alienació del que realment importa, del que em fa viure i despertar cada dia. Jo em desperto amb una missió i ho sento senyor Pujol i senyor Mandela, jo m’estimo la meva pàtria, però per sobre d’ella està la meva família, lluitaré per Catalunya si ha de ser un benefici per la meva dona i els meus fills, però mai sense abandonar el calor diari, una rialla, un aprenentatge. No sóc res sense els petons, les abraçades i els somriures que em transmeten. Podré donar classes a la universitat però els grans mestres estan sent els meus fills i la meva dona. La senzillesa, el saber estar, l’amor, el compartir, i estimar les petites coses de la vida, la il•lusió de compartir un àpat, una pel•lícula, grans lliçons que m’ensenyen que són els petits moments de la vida els que creen el bosc de l’amor infinit.

divendres, 24 d’octubre de 2008

EL MEU PROZAK

Ahir la tarda vaig sentir un company de feina que li deia amb un assessor que l’Eduard des de que havia tornat de vacances viva en un núvol, que semblava que m’havia pres Prozak. Doncs ho sento, no prenc prozak ni em falta, no em sap greu el comentari, no em sap gens de greu. La gent que digui el que vulgui però la reflexió és la següent, tu, m’has acompanyat quan no estava bé? M’has ajudat o has fet la teva? No m’importa que riguis ara, riu si us plau, riu, perquè els dos estem rient, jo ric perquè sóc feliç i perquè aconsegueixo treure’t una rialla, he plorat massa per saber que plorant no aconsegueixo res, que el temps que es dedica a plorar si el destino a millorar, o a superar les coses, guanyo vida. En poques paraules, no et tallis i si vols digues-m’ho a la cara, perquè et diré que no tinc prozak, potser és el meu cos que el crea i jo el vull compartir. Ens importen massa els comentaris de la feina, quan a la llarga aquesta gent en la nostra vida, en principi, no són importants, t’han ajudat a superar un problema? Doncs si no tenen força moral per fer-te sortir d’un pou perquè la tenen per ficar-te dins? A part la gent de la feina habitualment és aquella que quan canvia d’empresa et diu que ja ens veurem, que estarem en contacte i quan ha passat un temps ja ni ens recordem (pensem quanta gent ha passat per la teva empresa i en quants tens contacte, si és un ja és molt).
Rieu, rieu sense parar, si vols de la meva vida, riu si jo sóc feliç o fins hi tot si estic trist, perquè encara tinc força de treure una rialla teva, encara puc fer a la gent feliç, riu no paris. Riu perquè em fas més feliç. Si ho fas tu estaràs més relaxat, fins i tot creixerà el teu rendiment laboral, no et sàpiga greu.
L’altre dia un treballador deia que no portava camises perquè jo mai li vull donar, en 7 anys que portem treballant junts tothom sap que ell no les vol portar, de fet mai n’ha portat, i en aquest temps tothom em coneix i el coneixem, ara m’haig de preocupar? Ho sento no tinc temps, li haig de donar les camises a qui les porta i me les demana. Això no vol dir que no accepti les meves responsabilitats i m’adoni que potser li hauria de donar i obligar-li a que les porti, però potser al final el greu seria major.
Tinc ganes de contar que he estat dos dies al fòrum mundial de gestió de persones. Ha estat d’un nivell alt, amb gent tan important com Álex Rovira (la bona sort, la bruixola interior) o assessors de Bill Clinton com Stephen Covey (el 7 hàbits de la gent altament efectiva). Ahir matí parlava Fred Kofman sobre la importància de l’alt rendiment i els valors. Destaca que tenim per costum dir “s’ha trencat”, un paper s’ha perdut, fins hi tot que una feina nostra s’ha allargat. Potser és hora d’acceptar que fem coses malament, que som nosaltres part del problema i per tant part de la solució.
Tinc moltes coses a comentar-vos tantes que no sé per on començar però ara hagi de fer noves coses, tinc tres personetes que esperen un petó meu per començar millor el dia.. ei espereu.. jo també us envio un ciberpetó per ajudar-vos en el vostre dia.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

el ritual del cafè


Com tantes altres persones, m’agrada el cafè, no sóc ni dels que se’n pren 5000 al dia, ni els puristes que l’han de prendre sense sucre perquè el gust és més autèntic. Precisament jo sóc del estil de Ben Stiller en amor a quemarropa o com diu la meva mare cafè en almívar.
Per a mi fer un cafè va molt més enllà d’un simple cafè, si el prenc sol, em fa pensar i em relaxa, si, em relaxa, aquella olor i el remenar la cullereta. Donar voltes al voltant de la tassa, repetitivament, sense cap presa, fa parar el temps, res és en aquell moment és tan important. Prendre un cafè amb algú també té la seva importància. Moltes de les millors converses de la meva vida les he tingut amb un cafè a les mans i segurament anant remenant. A l’època d’exàmens quedàvem abans de començar d’entrar a la biblioteca per a fer el cafè (li dèiem el cafetaso) i parlàvem del que fos, era novament una teràpia, ens explicàvem les coses, ens sinceràvem i a sobre al final acabàvem rient. Potser darrera d’un cafè sempre trobes alguna persona que li agrada parlar. Amb la persona que he fet grans cafès a la meva vida és la meva amiga Mònica. No sé com ens ho fèiem per estar hores xerrant i rient al voltant d’un cafè, era boníssim perquè al voltant d’una tassa aconseguíem fer d’aquell problema que no ens havia deixat dormir, un acudit, i ho fèiem sense saber com. He passat grans moments amb la Mònica, una gran amiga, ara tenim l’agenda més complicada per veure’ns però sé que un cafè amb ella em permetrà dormir i obrir-li el cor com si ens haguéssim vist el dia anterior . És cafetera, però per sobre de tot és optimista. M’agrada compartir ni que sigui una trucada amb ella perquè és molt bona persona. Sé que puc confiar plenament i ella sap que pot fer el mateix amb mi, és com la germaneta que mai he tingut.
Conec una persona que rarament el veuràs prenent cafè, bé potser un cafè en llet. Des de petit quan la seva mare volia parlar amb ell, per parlar el portava a berenar i generalment menjaven un frankfurt. Curiós que a dia d’avui el nen que s’ha fet home i pare en qüestió de dies, sigui un enamorat dels frankfurts, i sempre que pot, va a menjar-se’n un i seure en aquells tamborets. Regressió infantil? La qüestió és que ell prendrà un cafè amb qui sigui però no pas un frankfurt i segurament jo faré al revés. Per tant, si un dia et dic d’anar a fer un cafè ( i prenc cafè sol) que sàpigues que t’estic dient molt més, que sé que em puc obrir a tu, i que t’escoltaré.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

teràpia kung fu panda


L’altre dia quan parlava del Xavi i de la Maite el que feia a la llarga és compartir amb vosaltres una teràpia. La teràpia d’ells és ben clara, l’objectiu no és el somriure sinó que és l’eina per superar tot allò que ens plantegem.
Jo avui us parlaré d’una altra molt curiosa, fins i tot podríem dir-ho que és com d’acudit. L’anomenaré teràpia Kung fu Panda. El diumenge vaig veure amb l’Albert aquesta pel·lícula, fins aquí tot normal. Es podrà dubtar si és per a nens de tres anys (potser jo també dubto) ho dubto perquè m’he adonat del seu contingut per adults (grans reflexions que em fan pensar). Diguem per tant que no és només per nens. I per què és una teràpia? Doncs perquè estic convençut que durant anys en la meva vida m’han passat pel·lícules, llibres, notícies o anècdotes que tan sols les he vist passar, rient de la tapa, sense arribar al fons, sense treure res de positiu per a la meva vida. Sense cap dubte, amb els ulls oberts i amb la pell fina podem arribar a descobrir una nova vida en tot allò que fins fa poc era lo habitual i sense importància.
Si heu vist la pel·lícula no sé si haureu captat les frases però aquí van algunes per a que hi pensen:

La teva ment és com l’aigua, si està remoguda és difícil veure, si deixes que es calmi, la resposta és clara

Els accidents no existeixen

Estàs preocupat pel que va succeir o per allò que ha de passar: l’ahir és història, el demà és un misteri i l’avui és un obsequi, és per això que es diu present.

Només hi ha notícies (no són mai ni bones ni dolentes)

Has de creure en les coses i les persones cal que tinguis il·lusió

Cal oblidar la il·lusió del control: allò que no controlem cal deixar-ho sol, no importa el que facis.... pel contrari si tu estàs disposat a lluitar, a creure aconseguiràs allò que tu vulguis

La marca d’un verdader heroi és la humilitat

Per a prepara una cosa especial tan sols has de creure que és especial

L’orgull ens fa cecs i no ens deixa veure en que ens hem transformat

No sóc un Panda gran i gros sinó que sóc e panda gran i gros.


Al finalitzar la pel·lícula vaig treure les següents conclusions:

La calma, la tranquil·litat, la reflexió,la ment oberta i la humilitat ens porta a veure molt més enllà del que veiem, podem descobrir un nou mon al nostre cantó, ens transformarem en nens que aprenen diàriament, que es desperten amb ganes de viure la vida, serem esponges del que vivim durant el dia. Gracies Déu meu per donar-me mala memòria això em fa viure la joia d’aprendre moltes més coses al dia (les que he oblidat i les noves)
Descobrirem que les veritats no són absolutes que aquell que considerem que no està capacitat per fer una cosa, potser ens sorprèn o potser ens dona una lliçó de que amb treball es pot arribar on un vol. Que els bons i els dolents són les diferents cares d’una moneda que tot depèn de com la mirem.
Hi ha notícies que al principi semblen bones i altres que semblen dolentes, però no vol dir que ho siguin, som nosaltres que podem transformar-les en reptes i oportunitats. Més d’una vegada un fill no desitjat (i per tant en un moment donat un disgust) es torna en lo millor que t’ha passat mai a la vida.
La vida cal viure-la i cal fer-ho “a tope” aprenent, observant, fent servir tots els sentits.. però intensificant cadascun d’ells.
Una forma de intensificar-los és anar mica en mica desenvolupant-los, per exemple el gust, feu una prova, pren-te avui un cafè amb els ulls tancats, veuràs que té millor gust. Si t’adones estaràs descobrint que un altre sentit t’estava molestant el gust... l’has de desenvolupar!!!

Cal que viure el present, la història es un record que no és viu i el futur cal llaurar-lo però no preocupar-lo, que guanyo jo amb els patiments del futur? Si els puc solucionar, doncs vaig a lluitar per aconseguir-ho i si no puc? Doncs Déu proveirà.
Cal tenir les energies en allò que estic fent perquè deixar escapar el moment d’ara és deixar de viure, és morir en vida, és el suïcidi del temps... Prefereixo morir amb 60 anys a tope que no amb 80 amb temps morts, perquè a la llarga hauré viscut més en la primera opció. En poques paraules no em facis perdre el temps que m’estàs matant. (un bon acudit no és fer perdre el temps.. em fas gaudir de la vida, parlar de xorrades en un moment donat també és guanyar-lo perquè et fa passar-t’ho bé... tot també depèn com et prenguis allò que estàs vivint.. si d’una forma passiva o activa)
Cal créixer i tenir cura del JO. Cal ser autònoms, treballadors i treballar-nos, millorar com a persones per així poder ajudar als altres. Cal conrear-se mentalment, llegir, fer exercici físic, tenir present que som únics i irrepetibles, que si estem aquí és perquè tenim una missió i malgrat molta gent ens pugui fer creure que no podem arribar a una meta tan sols ens diu lo difícil que ho tenim i que ens queda molt per treballar. Cal ser humils, això ens farà tenir clar que tenim noves metes i molt per aprendre....
Com podeu veure he tret molt d’una pel·lícula de nens... deixa’m anar a fer un cafè amb tu, perquè estic segur que al tancar els ulls i prendre-me’l m’adonaré que de tu encara n’estic aprenent molt més

dilluns, 20 d’octubre de 2008

LA MEVA HISTÒRA (II) SEIRA


He de canviar, no puc seguir així, la feina em consumia, i pel contrari marxava pensant que podria haver estat més gran el meu rendiment, mal humor, cansament, tan sols pensava en les vacances... i la culpa a la feina (quanta gent ho deu passar malament i deu ficar la culpa a la feina?, a vegades el món laboral és un mirall i ens és més fàcil trencar-lo que intentar canviar allò que no ens agrada, ja no se la feina sinó de nosaltres)
I el mes de juliol es va fer llarg, entre metge, proves, mal de caps, continus mals de panxes, nervis, calor, tot em superava. Tema important, fer veure que no passa res, la debilitat en la nostra societat no es mostra, cal fer la gran rialla, quan més bo sigui l’acudit millor, això si l’Ainhoa i els nens patien el meu mal humor i el meu cansament. És en el infern que veus a qui tens en el cel, i novament allà hi eren l’Ainhoa, l’Albert i l’Aina.
Em feien falta les vacances del mes d’agost, però els dies d’aquell més que vaig treballar (4 o 5 no més) van ser horribles, res no funcionava, vaig anar a sopar amb uns amics i pensava que em moria, vaig anar a dinar dos dies amb la meva mare i no podia... la foscor m’havia guanyat.
Però arribà el dia de marxar, recordo el primer dia de vacances amb el cotxe ple fins a Seira, us podeu creure que conduïa encara nerviós? Pensant que sonaria el telèfon? Tenia clar que havia de canviar durant les vacances però no sabia com. Calia canviar de treball? Vaig pensar en tot, durant aquests dies el meu cor anava encara a mil, tenia mal sons i em dedicava a estar amb l’Ainhoa i els nens i llegir, llegir molt. El temps ho cura tot i vaig anar recuperant tranquil·litat, bon humor i més activitat. Però en el fons era conscient que al tornar tot seria igual, aprofitava les vacances per descansar, per recuperar energies, per tornar i gastar-les. Potser l’error està aquí anem de vacances per recuperar-nos, per trobar relaxació, i si ens plantegem la vida de tal forma que no calgués anar de vacances amb aquest objectiu? Si jo ja estic bé quan arribin les vacances els objectius seran uns altres. Pobre mes d’agost, té més responsabilitat que tots els mesos junts, (no és just)
I un dia a Benasc, vaig caure del cavall... si nois, vaig caure o ja feia temps que anava muntant a sobre d’un que sabia que em faria caure... Era conscient que les vacances m’estaven donant energia però un llibre em va trobar per casualitat, (sempre crec que les coses ens troben, més que nosaltres a elles) i si... el vaig comprar i vaig deixar de llegir un llibre de la segona guerra mundial per agafar el que tenia. EL MONJO QUE VA VENDRE EL SEU FERRARI.... l’altre part de la història és quasi el present, vaig tenir clar que havia de canviar i tenia les eines
L’eina principal, jo mateix, objectiu ser més feliç i fer-ne als altres, millorar com a persona, augment del meu benestar i dels que tinc propers, créixer en el meu treball i la meva responsabilitat, viure el dia a dia, creure en la meva grandesa, intentar ser excel·lent, ser un exemple de vida (sobretot pels meus fills), explicar el meu cas per ajudar als demés), deixar de malgastar el temps, començar a viure, guanyar il·lusió. I aquest és el camí... El blog em serveix d’eina, primer a mi i si serveix per a més persones millor... si és el teu cas fes-m’ho saber, em motiva, i si t’ajudo em sento la persona més afortunada del mon. A mi Cris, em vas motivar...
Vull donar les Gràcies per tant a lAinhoa, l’Albert i l’Aina perquè han aguantat massa, han permès que un mig Eduard visqués amb ells, Gracies Robin Sharma perquè el teu llibre em va obrir la ment, gràcies Seira perquè ets un espai que m’ajuda, on trobo l’energia que hi ha en mi, on descobreixo Barcelona, el dia a dia.
Darrera anècdota, a Seira de cop arribà un autocar de monges que venien a veure la nostra casa, si, la nostra, resulta que hi havia viscut la fundadora. Els hi diguérem que entressin, i ja ens veus ensenyant la nostra casa i elles gravant en vídeo i explicant lo afortunats que érem per estar en aquella casa, la casa d’una monja que l’anaven a fer beata, era tal la meva necessitat de trobar una llum, que li vaig pregar demanat un miracle, havia de ser millor, no solament per mi, sinó també pels meus fills. Durant els dies posteriors vaig portar l’estampeta de la monja (vivia en una casa santa) i vaig fer una loto (a veure a veure.. no em podia fallar la monja) no em va tocar (potser vaig fer un número) però realment si que em va tocar perquè fent la loteria vaig comprar el llibre. Divendres vaig anar a encarregar la loteria de nadal de l’empresa, vaig veure que hi havia pot de la loto , no em vaig fer, ja m’ha tocat aquest any. Sóc nou !!!! Sóc un afortunat

diumenge, 19 d’octubre de 2008

LA MEVA HISTÒRIA (I)


Vull ajudar, això ho tinc clar, molt clar, això ha d’anar amb paral·lel amb el meu camí de millora. Sé que em queda molt camí a recórrer, molt a fer, i encara que les meves energies són molt més grans, a vegades em costa. Sóc optimista, molt i tinc clar que no existeix el fracàs en aquest projecte. No busco la felicitat com a meta, sinó que és un instrument que em portarà a coses més grans.
A la feina ho noto i a casa també, crec que és un moment per intentar canviar coses, no tan sols de mi, sinó d’allò que m’envolta, sóc conscient de que la gent no és receptiva i pensen a vegades o que faig teatre o que una pedra m’ha donat al cap. Jo ho anomeno.. he caigut del cavall.
Possiblement si que una pedra ha caigut, nois és que jo no podia més... analitzem la meva vida d’abans: (penseu si hi ha similituds en la vostra)
Aixecar-me.. vinga, va, espavilat, uffff com em costa aixecar-me, ui els nens, que ens hem adormit.. nenssssssssssss, dutxa, esmorzar, tanca la porta i cap a la llar d’infants.. i durant aquest recorregut, mal de panxa i el meu cap... pensant, pensant, pensant de tot allò que em trobaria a la feina, totes aquelles coses dolentes... tot alló que sabia que em trobaria i tot lo altre que m’imaginava que em passaria. Deixem els nens, un petó i cap el cotxe, adéu va, marxem que faig tard. Agafa el cotxe tira cap a la feina, caravana, ja està de mala llet, sempre igual, sempre igual, i per la radio escoltant lo malament que va el país.. Arribo a la feina amb un Déu Vos guard (educació sempre) una brometa que no diguin i cap el meu despatx, al meu zulo particular, obra l’ordinador i a treballar que s’ha dit.... tot és una muntanya, tot és un problema, s’acumulen els problemes a resoldre i una cosa em porta a l’altre, crisi, crisi, crisi. Paro per esmorzar, vigila que dius, que fas,que comentes, que penses. Segueixo treballant, no, no em passis aquesta trucada, mala llet, males contestacions, mira que em diu aquest però realment em vol dir una altra cosa, mira que fa l’altre.. uff encara falta una hora per dinar, això no s’acaba mai.. Va dinem.. però si no tinc ni gana, és que aquest mal de panxa no em deixa viure... uff i que em dius del mal de cervicals que em provoca mal de cap... és que així no puc viure... sort que tinc gelocatil... A la tarda el mateix camí.. arriben els treballadors, i em costa anar-los a veure.. uff a saber quina tonteria em diran avui... va, va, va.. que ja tinc ganes de marxar sortir d’aquest infern vull anar a casa... agafo el cotxe, amb tensió, com vols que estigui content de la meva feina a sobre penso que un ha dit, o m’han comentant que... arribo a casa, molt cansat, uffffff ha estat un dia molt estressant, no he parat, a sobre mira que m’ha passat amb aquell (aquí toca la paraulota que vulgui), petó a la familia i butaca amb la tele incorporada... els nens a dormir, si puc evito el sopar i quan sigui a dormir perquè demà em toca un dia molt dur...
RIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIINNNNNNNNNNNNNNNNGGGGGGGGGGG que això no és vida.. que això no és el que vull, que m’estic morint en vida !!!! i una pedra em va caure, si una pedra..
Primer pas, vaig ser conscient que el que tenia no m’agradava, no pot ser que no pugui dormir, no pot ser que tingui aquests mals de panxa i no tingui res, ( em van arribar a fer proves i tot !!)no pot ser el meu mal de cap constant i les meves cervicals i com no la gran frase.. estic de la feina fins els....
I un dia em cau a les mans un llibre. Un llibre que em fa pensar i em comença a canviar... l’alumne estava preparat... i l’alumne ha començat a canviar perquè m’estava morint, estava agonitzant... m’estava suïcidant, estava renunciant a la meva vida, estava enganyant a la meva dona.... ella s’havia casat amb un altre.
Quants us sentiu així? Fins a quin punt la culpa és de la feina.... jo no he canviat de feina.. ni ho vull fer.. tan sols ha canviat la meva percepció, i en conseqüència el meu rendiment... si, el meu rendiments és millor.. demà al matí explico la segona part de la història

dijous, 16 d’octubre de 2008

UTILITZA'M

En un concert homenatge a la nova cançó vaig saber qui era el cantautor Daniel Viglietti, en aquella actuació va cantar una cançó que deia: como podré cambiar las tierras los mares si no cambio un poquito mis fallas mis males.
Realment això és així, tenim tant a millorar, a canviar, això fa del dia d’avui un gran dia, ple de reptes, on sé que haig de millorar les mil coses que ahir no vaig poder.
Ahir comentava la dificultat per entrar en les persones, reconec també les meves dificultats per arribar a l’equilibri.
A nivell d’empresa moltes vegades intentes ajudar a les persones, considero que ajudant-les, estic ajudant a la meva organització, si elles estan bé, tots ho estarem, per tan cal treballar per aquest objectiu. El problema és saber si ajudant als altres moltes vegades som o no justos amb aquells que no et demanen ajudes. Potser discrimino entre la persona que es comunica, que mostra amb la persona que és silenciosa. Vindrà un tercer i em dirà clarament que potser aquella persona a la que ajudo m’utilitza, gran paraula, m’utilitza, que bé, sóc útil per aquella persona.... doncs saps que et dic.. UTILITZA’M el problema no és de qui és utilitzat que a fi i a comptes és feliç sinó del qui utilitza en quin sentit ho fa i de les altres persones que no saber treure la meva part útil. Per tant hauré de fer un esforç per intentar mostrar-me útil a quantes més persones millor.
L’altre dia parlava amb una persona, i m’ha fet pensar molt, és curiós com ens queixem de les persones, com critiquem, com ensenyem al públic lo pitjor de qui tenim a prop sense adonar-nos que potser nosaltres tenim els mateixos errors, fixem-nos: ens preocupem massa de nosaltres mateixos? Busquem la nostra satisfacció malgrat això suposi fer mal als altres? Confio en els altres? Sóc agraït? Tinc memòria de les coses bones? Oblido el passat que m’ha fet mal? Tinc fe o mal penso de qui tinc? Dic les coses a la cara o utilitzo altre gent per dir el que penso? Potser ens adonarem que la distància entre aquell del que no vull saber res, és a dir, aquell que mal pensa de mi, que no confia i em tira en cara alló que no faig i que no em diu les coses directes sinó utilitzant a terceres persones, i la meva persona és ínfima i potser veuré que tenim moltes coses en comú però des d’una altre perspectiva. Potser jo voldria fer les coses diferents, però habitualment quan tens problemes amb algú no és pas perquè pensi diferent sinó perquè les seves accions no et beneficien. Jo no et puc demanar que canviïs intentaré buscar la meva satisfacció però sense fer-te mal, confiaré en tu, et seré agraït, oblidaré el que no m’aporti res positiu del passat i sobretot tindré fe en tu. No et puc demanar que canviïs però hi tant que m’agradaria, sobretot perquè potser t’adonaràs que aquell que odies està molt a prop de tu, si et puc servir de model ho intentaré però per això.. hauré de treballar molt perquè el camí és llarg i jo ara simplement m’aixeco a les 6 per tenir un propòsit, que és millorar com a persona
A tothom, si us plau, UTILITZA’M creem el primer grup de persones útils i utilitzades??? Aquí estem.. per cert espero que el meu article et sigui ÚTIL. I agraeixo a totes aquelles persones que han estat utilitzades com a inspiració per poder fer aquest article.. serem utilitzats per altre gent en el seu camí diari ? QUE PER MI NO QUEDI
Mucho, poquito y nada
(Daniel Viglietti)
Si yo no cambio un poco mis fallas, mis males,
¿cómo cambiar entonces las tierras, los mares?
Si no cambio un poquito mis mañas, mis juegos,
¿cómo cambiar en algo los dramas, los fuegos?
Si no poquito un cambio mi duda, mi acaso,
¿cómo cambiar más tarde el beso, el abrazo?
Si no cambito un poco mis cauces, mis fuentes,
¿cómo he de cambiar fuera lo mío en la gente?
Si no cambio un muchito mis odios, mis miedos,
si no abro mi ternura me vuelvo de hielo.
Si no muchito un cambio mi cuerda, mi acorde,
¿cómo cantar lo nuevo, lo izquierdo, lo borde?
Si no apoco lo mucho que pierdo, que hiero,
¿cómo darle esperanza al te amo, al te quiero?
Si no amucho lo poco que tiene mi gente,
¿cómo evitar que al canto le asome lo urgente?
Mucho, poquito y nada deshojo la vida
y ella nunca responde, la desentendida.
Mucho, poquito y nada, contraflor al resto,
tenemos que ir cambiando.
Mucho poquito y nada, contraflor al resto
,tenemos que ir cambiando este cambio nuestro.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

EL LLAPIS DE LA VIDA

Aquest matí no estic sol, m’acompanya l’Aina, està asseguda al meu cantó, m’ha fet deixar la lectura per veure fotos, ara pinta al meu cantó i puc escriure coses que penso.. ( ara ha deixat d’estar al meu costat per estar a sobre). Quina gran sensació els nens quan et fa sentir superman !!!!!
Gran tema els dels supermans, darrerament tinc com la necessitat de ser-ho i de fet em noto amb forces quasi durant tot el dia (al gimnàs no gaire porto 3 km corrent i no puc més) (si em veiés en Felip Gallifa.. bé de fet em veu)
Reconec que no és gens humil aquesta actitud però em plantejo en ajudar, per això el meu blog, sé que els meus objectius són grans, molt grans i pot semblar que s’apropen al fracàs, però i per què? Tan sols haig de treballar molt per arribar on vulgui arribar. I si ara em veig en forces per què no fer-ho?
Aquests dies em llegia una biografia de la mare Teresa de Calcuta i m’ha fet pensar, la fortalesa en que certes persones han arribat tan lluny pel simple fet de tenir un objectiu clar a la vida i lluitar per ell. La vida està al voltant del seu objectiu i treballen, no es cansen mai. Per què l’objectiu ha de ser humil? Els que ho hem de ser som nosaltres, és interessant veure com la mare Teresa en la seva humilitat intenta canviar la societat en la que viu. Per tant sentir-me en forces per ajudar als demés, llegir i transmetre les meves idees no ha de ser una falta d’humilitat. De fet com transmet la mare Teresa tan sols som un llapis a les mans de Déu. Doncs si és així més val relaxar-me, sentir-me lliure i que comenci a escriure, jo pel que sigui segueixo llegint, intentant agafar cultureta, pensant i si puc arribar a algú, si puc ajudar-li ni que sigui cinc minuts durant aquest dia, l’objectiu serà complert. La mare Teresa també parla de que Déu proveirà... tinc molt clar que ho fa, però no per això deixo de lluitar cada dia, ella també ho feia, gent d’aquest estil (Mare Teresa, Gandhi, Marcel·lí Champagnat...) tenen en comú el seu treball, el seu esforç, la seva fe, no solament en un Déu sinó també en ells mateixos.
Doncs sabeu que us dic que si haig de ser un llapis més val que em vagi preparant, a vegades em sento impotent perquè no sé com fer-ho per arribar a la gent, fer-me convincent en els meus escrits d’aquest blog, a la feina em passa molt sovint, voldria amb la meva paraula imposar les meves idees, reconec que això no és gaire positiu, perquè dono per fet que les meves idees, pensaments i propostes són les acertades, està clar que em falta humilitat, però heu d’entendre que tot és degut al meu ànim de canviar les coses. Hauré de fer un curs d’oratòria, vull arribar a tothom, vull llegir i aprendre, arribar a quan més gent millor. Vull ser punt de referència, o millor dit no ho vull ser, vull que ho sigui allò que transmeto. Vull ser humil en la meva persona però gran en els meus objectius, cal que sigui treballador i deixar-me portar i escoltar la crida del bon Déu... siguem llapis, transmetem tota la nostra força, els nostres pensaments no com a signe del que sabem, ni per explicar el que els altres no saben, sinó per fer a la gent més feliç i millor.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

HOMENATGE

Estic pensat que escriure avui, durant el dia tinc moltes idees, coses que vull contar però sense saber el motiu, durant el misticisme matinal, no em surt el tema que havia pensat durant el dia.
Fa dies que tinc ganes de fer un homenatge, parlar-vos d’uns amics, us els presento ell és en Xavi i ella la Maite, fins aquí tot normal, però vigileu, en la seva aperiència de Klark Kent i Loise Lane s’amaguen uns autèntics supermans. Són per sobre de tot un exemple de la vida, allò en que tots ens voldríem transformar i viuen com si no fossin uns herois.
Els que els coneixem, sabem per començar, que són una passada, sempre tenen un somriure i que aquest el transmeten, m’agraden molt les vetllades que passem juntes, els tiets salsa rosa, venen i parlem, parlem molt de nosaltres i d’altre gent riem molt, riem de tot i de nosaltres mateixos.
I en el temps que anem parlant de qualsevol cosa i riem, com si d’una teràpia del millor psicòleg del món, la seva energia va entrant en tu, i descobreixes en ells un món immens, un exemple que val la pena a seguir.
Tots sabem que la vida que vivim, encara que la controlem hi ha fets exteriors que se’ns escapen de les mans, hi ha certs aspectes de la vida que poden ajudar a que el teu camí sembli, com a mínim a priori, un camí més d’espines que de roses. Doncs al Xavi i la Maite sembla que li han tocat més les espines. Però ells com a gran jardiners agafen les seves espines, i no les eviten o fan veure que no hi són, sinó que les planten, les planten i esperen i amb les seves eines més profundes (un gran somriure) aconsegueixen que d’allà en surti una rosa preciosa. Sense adonar-se fan d’un camí d’espines, el més florit del mon, i ho fan amb senzillesa, sense escriure-ho en un blog, sense adonar-se’n que són herois de lo quotidià. Ells opten pel silenci, o explicar les coses sense importància. Ara em podràs preguntar i si ells opten per aquest missatge per què jo escric aquesta nota? Primer, perquè crec que és tan gran la seva senzillesa que crec que no són conscients de que són un exemple per a qualsevol. Son una parella feliç, que junts de la mà salten qualsevol entrebanc, després de saltar-lo el transformen en una anècdota, venen te l’expliquen com un acudit i et fan riure com ningú. També ho faig perquè és hora que se’ls hi faci un reconeixement i que sigui públic, perquè moltes vegades la gent no és conscient de que són un exemple. Com m’he de prendre la vida mestre Xavi? Com he de superar els meus problemes Maite? De la mà d’un “teleco” i una mestra surt una força sobrenatural digna de qualsevol mestre oriental. El seu art marcial és el somriure i el pensament en els demés, dius qualsevol cosa, quelcom que t’agrada i no cal que ho demanis, ja ho tens.
A dia d’avui dir que Eurovisió no té nivell o que és avorrit no és dir res que no sapiguem, però aprofitem aquesta vetllada per veure’ns i riure, com si d’una tradició es tractés, ens riem molt, però molt, i entre rialla i rialla, els mestres Xavi i Maite, entre anècdota i anècdota, ens van contant la seva vida i ens adonem que han agafat noves espines i les han tornat a transformar. Gràcies Televisió per no eliminar de la Graella aquest programa i Gràcies a vosaltres Maite i Xavi perquè ens feu adonar que el temps que un dedica a la queixa és genial dedicar-lo a la lluita, al treball, a l’esforç o com a mínim al somriure, el dedicar el temps als demés. Gràcies perquè sou herois del dia a dia, sou la sal dels matins per moltes persones i sense escriure llibres, sense fer res, a part del treball del dia a dia, (que ja és molt) aconseguiu arribar a la gent.
Sóc un afortunat sabent que esteu a la meva vida i que sou amics meus. El vostre alumne Eduard us vol felicitar per les aventures que comenceu ara. Que siguin un camí de roses (no cal estar tota la vida plantant espines tampoc !!!) Us ho mereixeu tot lo bo de la vida. FELICITATS

dilluns, 13 d’octubre de 2008

VÈNCER EL DILLUNS

Pots pensar ara mateix que el meu blog es una tonteria, que no serveix de res, pots pensar que visc i faig les mateixes coses que abans de l’estiu, fins i tot, que penso igual. Però avui (dilluns) i sobretot ahir la nit em vaig sentir un home superpoderós. He vençut al Dilluns !!! si, i això és molt important, o si vols podem dir que porto caps de setmana vencent al dilluns. Traduiré: Estic aconseguint vèncer la síndrome del diumenge a la nit. Això si que val la pena, aquella mala llet, aquells nervis, aquell no saber que fer, aquell miro la tele per dissimular, el assegut veient com agonitza el diumenge per donar pas al dilluns, totes aquestes conductes si que han mort. El dilluns no em pot amargar el Diumenge. Estava fent del primer dia de la setmana el més llarg i el Darrer el més curt. Em passava tota la setmana desitjant el dissabte i diumenge i quan el tenia a les mans el deixava perdre pensant en el que no tindria el Dilluns.
Darrera d’aquesta actitud, m’atreveixo a dir, que hi ha una actitud egoista, al meu cantó tinc una dona i uns fills que desitgen el cap de setmana i volen part del meu cap de setmana, per jugar, parlar, compartir. I jo, enlloc de destinar-lo a ells, el destino al Sr. Dilluns. A més que no hi guanya ningú amb aquesta actitud de seure i veure agonitzar un bon dia. Faig algun exercici de relaxació? Em preparo la setmana? Tan sols em dedico a seure i veure passar les hores... ho sento això no va amb mi. Senyor dilluns no et tinc cap por, sóc un afortunat, avui és dilluns i estic content, molt content, miro la finestra, escolto música, miro la gent i vaig escrivint el que penso, aniré a treballar com gran afortunat que sóc, em trobaré els meus companys i avui... els convidaré a unes pastes que és sant Eduard.. que més vull? Clar que estan a casa amb la dona i els nens estic fantàstic i millor que a la feina però.. no em puc permetre estar malament, perquè el dia d’avui és únic, irrepetible i jo el faig fantàstic.
Ric si ric i molt i és el que us demano, que rieu, pares, mares, fills, treballadors, empresaris tots, tots hem de riure perquè tots tenim motius. Els millors treballadors, els que riuen, quan més contents i optimistes millor farem les coses, més voldrem aprendre, més ens preocuparem per superar-nos. Quan pitjor una empresa, menys riures hi veuràs. Pregunta-li a Ronaldinho, quan feia gols estava content... o degut a estar content feia gols? Això és una retroalimentació. Jo estic content de que sigui dilluns i això em fa que diumenge tingui 24 hores... potser divendres és el més curt perquè malgrat m’agradi la feina i estigui bé, haig de reconèixer que tinc ganes, moltes, de que arribi el cap de setmana. Tampoc passa res per això, és com preparar-se l’agenda de la setmana durant el diumenge, això pot ser bo si et serveix per dominar la setmana per tenir-ho tot controlat. Sabeu que passa, que he descobert que sóc l’amo de la meva vida i no penso deixar que un tal dilluns o un tal problema m’espatlli el fantàstic dia que tinc pensat tenir avui (i no li penso amargar a qui tinc al cantó)
Finalment feliciteu a tots els Eduards i vosaltres Eduards no sigueu ronyes i compartiu una rialla, un somriure, i si és un cafè.. doncs per què no..

dijous, 9 d’octubre de 2008

la darrera lliçó


Sempre he volgut viure el carpe diem, el dia a dia, i és per aquest motiu, o un del milers, que em frenaven a fer un testament o una assegurança de vida. Aquest estiu em vaig adonar de moltes coses, gràcies... gràcies mal moments, gràcies mals d’estomac, perquè gràcies a vosaltres estic canviant la vida. Realment gràcies, gràcies mal moments, perquè si no fos per vosaltres no viuria lo feliç que estic vivint darrerament.
Però anem a pams, ara és quan realment m’adono que és el carpe diem, clar que vol dir viure el dia com si fos el darrer, gaudir-lo, viure plenament, i com estar en pau si realment és el darrer dia.
Doncs si haig de viure plenament sabent que haig de morir (d’aquesta no ens escapem) més val tenir-ho tot preparat. I aquest fet, crec que és altruista, no crec que pugui morir en pau si no deixo un mon millor, no puc morir sabent que els meus somnis no els he fet realitat, no puc morir sabent que no deixo totes les coses preparades.
Abans de vacances ens varem fer una assegurança de vida, feia falta, no pas perquè ens ho demani el banc, que no era el nostre cas, sinó perquè així sabíem que si un dia ens passava qualsevol cosa, podríem destinar recursos (tant de diners com de temps) als nostres fills. Jo ho faig fer no gaire convençut, sembla cridar al mal temps. Però finalment allà estava signant el document.
Després d’aquestes vacances m’he adonat de la necessitat vital de fer testament i l’haig de fer no pas perquè em vulgui morir (haig de donar molta guerra) tan sols tinc 33 anys i molts motius per viure. El vull fer per amor als altres (no vull que ningú es trobi un marró quan jo marxi) el vull fer per sentir-me en pau amb mi mateix. No voldria que ningú tingués problemes el dia que jo hi falti.
Si realment haig de viure el dia d’avui com el darrer, més val que ho tingui tot enllestit perquè potser no hi ha demà. I amb això entra el testament i l’assegurança de vida.
Molt curiós, que aquest tema sempre m’havia angoixat laboralment parlant. El tema laboral i de prevenció de riscos tan sols el porto jo i sempre m’ha preocupat que passaria si un dia em fes mal en una accident d’un dia per l’altre i no pogués anar a treballar.. (no poden estar 100 famílies sense cobrar) però feia aquesta reflexió en el mon laboral però no pas en el personal
Ara li he donat la volta al tema i vull fer testament però no sé si avui podré.... de moment aquí us deixo unes quantes frases, per si avui em passa alguna cosa:
Ainhoa, Albert i Aina... (i vinga.. tothom qui es vulgui afegir)Us estimo, us estimo molt, no sé si us ho he expressat com jo hagués volgut o com vosaltres haguéssiu volgut rebre-ho, però us estimo. Sé del meu antic mal caràcter, que m’ha impedit fer-vos veure a vosaltres i els de fora el meu cor, el meu veritable jo. Lamento discussions que no han portat res, mals moments, mal de caps inútils, i temps perdut en qualsevol tonteria. Com agraeixo les petites coses Ainhoa que has fet per mi, aquell cafè inesperat, la compra d’aquella tonteria, perquè sabies que em feies feliç. Són els petits detalls que m’han fet ser molt feliç... I si avui em moro? No em preocupa la meva mort, però gens, em trobaré el que m’hagi de trobar, em preocupen els que es queden. No vull cap pel·lícula del que els hi passarà tan sols demano que siguin feliços. És per tant, i des d’aquí, que demano a tothom que sigui feliç i que faci a la meva família feliç, si voleu ho feu per mi, i a un mort no se li diu mai que no. Pel que fa als nens, cuideu-los, parleu de mi, que sàpiguen que el seu pare els ha estimat, que li encanta escoltar les històries de l’Albert i fixar-se en aquella mirada, que segueixi igual de sensible, però que aprengui a sobreviure als seus sentiments. Digueu-li a l’Aina que no tingui por, i que superi els seus enigmes amb la major rialla, que aconseguirà molt més amb això que no un plor, digueu-li que m’encanta la forma que té d’expressar-se i de mostrar el seu amor. I a tu Ainhoa, dir-te que t’estimo, fer-te saber que has de ser forta, vull que siguis sempre feliç. Gràcies, no tan sols per estimar-me sinó per haver-me sentit estimat... sóc l’home més afortunat del mon perquè el cor més gran que existeix el té la meva dona i l’ha compartit amb mi.
A la resta de la família, si, he estat molt feliç... molt he aprés moltes coses de vosaltres, i si alguna cosa heu aprés de mi, és el que heu de guardar, molt més que una foto!!
Per cert, si ens passes alguna cosa als dos, és important tant per mi com per l’Ainhoa que els nens tinguin relació amb les dues famílies, la meva i la d’ella. És una sort que tenen els nens de viure dues realitats separades per 170 km i cal que s’omplin d’aquesta potencialitat.
Als amics, m’ho he passat molt bé, he compartit grans moments d’alegria i també alguna pena, i pel que fa a la gent de la feina, demanar-vos disculpes per si no m’he mostrat tal com sóc. Ho sento, però a la vida tan sols em despullo amb la gent que m’estimo 100% i és amb ells que puc mostrar feblesa No ho oblideu la seguretat, si ens prenem seriosament aquesta feina, podem fer moltes coses, recordeu qui salva una vida salva la humanitat. Em sap greu els mal entesos i fins hi tot els moments que algú s’ha pogut sentir malament, però crec que no he volgut mai ser mala persona (ni crec que ho sigui.. que consti)
Finalment dir-vos que tingueu clar que no em vull morir, i que penso viure molt temps, em queden un parell d’articles al blog per escriure....
Aquest article d’avui ve inspirat perquè he acabat el llibre “la darrera lliçó” de Randy Pausch

dimecres, 8 d’octubre de 2008

ANIVERSARI AINHOA


Quin gran dia, avui és l’aniversari de l’Ainhoa, escric això i començo a preparar-li una sorpresa!! Tinc ganes, de fet no sé si ho faig per ella o ho faig per a mi, però m’agrada sentir-me així, m’agrada sentir-me amb ganes de fer coses pels altres. També ho reconec de xerrar i explicar per que no, les meves experiències als altres. Darrerament a la meva feina estan farts del meu optimisme i fins hi tot de la meva alegria. Però realment va molt més amb mi aquesta alegria que no pas els nervis i la mala llet. Recordo quan feia COU i en una entrevista amb un profe ja em va dir que malament ho tenia per passar de curs, llavors em vaig mirar a ma mare i ella a mi, ens entenguérem al moment, mira un altre profe que ens ho diu. Des de vuitè, cada any, hi havia un profe que em deia que no passaria curs, i cada any hi havia un profe que s’equivocava, és cert, amb tranques i barranques aconseguia els meus resultats, amb molt d’esforç i amb molt d’optimisme, doncs.. per què canviar ara en el mon laboral???
Per tant, sóc optimista i em sento alegre, molt alegre, per poder celebrar els 33 anys de la persona que més estimo en aquest mon. Alegre per poder compartir aquest gran dia amb ella. Ahir a la nit ja varem fer un sopar especial, era la darrera vegada que soparia amb la meva esposa de 32 anys... calia celebrar-ho!!!!
Em sento la persona més afortunada del mon, i darrerament crec que ho sóc, i des de que em plantejo la vida així, cada vegada ho crec més. Sóc afortunat al tenir una molt bona família, una gran dona i uns fills genials. Sóc afortunat perquè la vida em planteja sempre reptes i noves oportunitats que no em permeten estar apalancat. Tinc la sort de tenir un bon treball i de sentir-me estimat !!!
Ahir ho comentava amb un company del treball i li deia, com vols que amb la meva dona i els meus fills em senti trist o de mala llet, és impossible. Ahir no creguis que vaig fer una cosa de feina a la tarda, que a dos quarts de 8 vaig veure que l’havia fet grossa, avui haig d’arreglar la gran cagada.( vaig pensar que seguir fins les tantes no m'arreglaria res, ara amb el cap fresc ja tinc la solució !!) (visca la teràpia Albert i Aina, estàs amb ells i quan marxen a dormir saps que ho pots solucionar tot) Doncs tranquil, avui arribaré, em ficaré les piles i ho arreglaré, perquè, si vull ser bo, una forma de demostrar-ho és veient que t’has equivocat i que ho has solucionant !!!. Per tant, alegria, que tinc molt a fer i demostrar. Per cert, com diu l’anunci, jo no sóc tonto. Treballo en una constructora, com a cap de recursos humans, (més conegut a la feina com el de personal) cada dia sento més la paraula crisi, crisi, crisi. Per fi ha arribat la nostra oportunitat (tampoc passava res si no arribava mai tanta oportunitat ) això és una rampa, una oportunitat per millorar, per fer canvis, per transformar-nos, per fer un click...
Ahir li vaig dir a dos companys felicitats perquè feia anys que havien començat a treballar amb mi, ells no ho van voler celebrar, jo em vaig prendre un cafè a la nostra salut. Estic content i malgrat l’arbre del dia a dia no els hi deixi veure, si analitzen en aquest temps d’ alguna cosa estaran agraïts, jo ho estic a ells, han compartit més estones amb mi que les tres personetes que més estimo en el món, per tant, vull pensar que aquest temps de treball plegats ha servit d’alguna cosa.
Ara que cadascú esculli, si avui és o no un dia per celebrar. Jo celebraré l’aniversari de l’Ainhoa, el nou gran dia, el solucionar la cagada d’ahir, el aprendre noves coses, el tenir nous reptes, el compartir noves experiències amb els meus companys
Per cert companys, ja que haig de passar tantes hores amb vosaltres intentaré estimar-vos més però us haig de ser franc, us estimaré però esteu a anys llum de l’amor que sento per l’Ainhoa, l’Albert i l’Aina.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

LA FOTO DELS MEUS FILLS



A la cartera a dia d’avui, porto molts papers, , però no em pregunteu si porto les fotos dels nens i aquestes coses perquè no controlo. De fet és que la cartera l’obro molt poc durant el dia i sempre m’ha donat la sensació que portar allà una imatge de qui més estimo.. i si l’ofego?
A la feina si que tinc una foto dels nens, m’agrada, és un signe. Quan més estimi la meva família i les coses que faig amb ella, més estimaré la meva feina, més intentaré millorar i ser bon treballador, molt més m’esforçaré per fer un treball excel·lent i fer content al meu cap i sobretot més voldré que la nostra empresa vagi a munt. I ho faré perquè d’allà surt el pa (o part del pa) en que ens alimentem tots, perquè d’allà surten molts somnis que hem de complir i per agraïment.
El meu cap ha de saber que per sobre de tot està la família, i ella és la que m’empeny a ser un bon treballador, a valorar el que tinc, a créixer i a fer gran el treball. Sense cap dubte els majors aliats que té el meu cap són els meus fills i la meva dona.
Si no puc defraudar als meus fills i la meva dona com voleu que ho faci a l’ens que ens permet menjar, somiar i pagar hipoteca? Pensant-ho millor, potser hauria de ser el meu cap qui hauria de tenir una foto dels meus fills com agraïment al meu grau d’implicació, que aquest és directament proporcional a l’amor que tinc a qui m’acompanya durant el dia a dia.
Sabeu que us dic, que tinc ganes d’anar a treballar, pels reptes que tinc presents, perquè em fan falten els diners, perquè haig de ser un model, però sobretot, perquè la eina m’ha permès el nivell que tinc ara de benestar ha estat la meva empresa.
Ei, amb això no dic, que a la feina estigui sempre content i alegre, la gent ja coneix el meu mal geni i els meus nervis (no sóc l’únic) però precisament això ho estic intentant millorar. Però quan aparto les males herbes, del mal geni, del estrès, trobo la necessitat de ser un bon marit, un bon pare... el que em porta directament a ser un bon treballador o com a mínim a cercar ser cada dia molt millor.
Això sí, també sóc clar, família, treball i benestar han de ser ens que han d’anar units, si ho aconseguim, ens permetrà l’excel·lència com a persones i com a treballadors. El dia que la feina no em permeti (de forma objectiva) gaudir de la meva família (que és el que més m’estimo) no valdrà la pena seguir treballant, perquè al final el que ens queda és l’amor, l’amor dels altres de qui tens més proper. Si hagués de fer ara la nòmina dels meus fills i la meva dona no hi ha prous diners en el mon per pagar. És una gran nòmina, a mi m’agrada el plus petons i abraçades!!!

dilluns, 6 d’octubre de 2008

ELS AMICS DE DARTH VADER



Quan parles amb els amics, i fas broma, moltes vegades dius o sents la frase ets un frikie, Un amant de la guerra de les galàxies en aquest país és considerat un frikie i per tant, haig de reconèixer que potser jo en sóc un.
Si, m’agrada la Guerra de les Galàxies i amb molt d’orgull, i el que més m’agrada es Darth Vader, però, penseu que sóc l’únic? Que curiós, de tots els personatges que hi ha en la saga per què la gent li agrada tant aquest personatge?Que hi ha darrera? Perquè ens atreu?
Darth Vader mai va ser el número 1, sempre va tenir una persona per sobre, ja sigui Obi Wan, ioda, o el lord Sith, però ell estava destinat a complir la profecia, ell havia d’unir les forces i per tant destruir la banda fosca de la força. Quants de nosaltres hem volgut ser el número 1 i no ho hem aconseguit? Però mira a la llarga ell ara és el famós, el conegut, el número 1.
És el personatge que més s’assembla a nosaltres, si, no us espanteu, tots tenim una part fosca, quelcom que no ens agrada, allò que és superior, el nostre mal geni, les nostres carències, ell les fa paleses i no les pot vèncer, de tots és el més humà, reconeix la seva dependència cap a una altra persona, i al final, demostra amor, tard, però demostra amor, al seu fill.
Darth Vader per amor a la seva dona, per les pors, no pot evitar que la seva part fosca el superi, per amor acaba morint.
La guerra de les galàxies ens ensenya que no hi ha ningú dolent, o no hi ha ningú del tot dolent, agafa el personatge més dolent de la vida, sigui qui sigui, grans dictadors, genocides, el teu, la teva ex, un company de feina, fins hi tot el pitjor personatge del món, té algun amic, aquell amic li ha trobat la part positiva, ha vist molt més que la part fosca de la força. Què fàcil és estimar a qui ens estima, què fàcil és trobar les coses positives als nostres amics, però i aquells que no ens poden veure? Aquell amb qui no et parles? Els Darth Vader del dia a dia? Per a quants jo sóc Darth Vader?
Doncs sabeu que us dic, tinc ganes de trobar el meu Lord Sith i tirar-lo, eliminar el meu cantó fosc i eliminar-ho de la gent que tinc més propera, això si que és complicat, cercar lo positiu de tothom, intentar vèncer la meva mirada fosca i deixar que la seva part positiva m’envaeixi. Si ho aconsegueixo ja podré demanar a la gent que em vegi com un Jedi, mentrestant hauré de reconèixer que per molts sóc un autentic Darth Vader
Us heu plantejat mai que a dia d’avui ell és un dels personatges cinematogràfics més famosos de la història i mai ningú parla del seu actor? Molt curiós que no es parli quasi mai d’ell, i ell, sempre en l’anonimat, segurament jo si hagués fet de Darth Vader voldria fer conferències de com vaig lluitar contra Obi wan... En poques paraules, noves lliçons d’aquest personatge, a la llarga hem de ser el número 1, però del nostre interior, potser la nostra humilitat és qui ens farà ser els número 1.
Cada dia tinc més clar que per ser el primer haig de fer que els demés vegin les potencialitats i les coses bones dels altres.
Demà vull enviar un missatge a tothom, si us plau si veus que faig una cosa bé digues-m’ho i si ho faig malament també (que així milloraré) però si us plau no t’ho callis, m’estalviaré pensar que és el que realment penses. Si sé que penses d’allò que faig, si t’agrada ho repetiré i sinó milloraré. I si no t’importa, no et preocupis, perquè jo tampoc ho faré.



dimecres, 1 d’octubre de 2008

Vull deixar de tenir problemes.


Estava ara pensant en enganxar un cartell al meu despatx que fiqués. No vinguis amb problemes, vine amb reptes i junts trobarem una lliçó.
Segurament no ho escriuré, el meu despatx és massa petit per permetre’m gaires floritures i acabo el dia amb mil papers a sobre.
Avui es preveu un dia complicat, el que tenia previst per ahir al final va ser canviat, tinc un repte molt important i això està per sobre de tot, estic intranquil, però emocionat, sé que tinc molta feina però l’objectiu d’avui és clar, sortir amb una feina molt ben feta I per què aquesta obsessió? Haig de ficar tot el meu esforç en aconseguir que ens adjudiquin l’obra de Sitges, 100 famílies viuran millor si aconseguim aquesta obra. Clar que no tot depèn de mi, tan de bo, les responsabilitats no em fan por, perquè aquestes volen dir que jo puc controlar la majoria dels factors. És en aquests moments de dificultats que veus a la gent, veus com reacciona. És ara que haig de demostrar a mi i a tothom, que es pot comptar amb mi, que una bona feina és una bona feina.
He demanat ajut per poder fer part de la meva tasca, això complica més l’organització perquè has de congeniar les agendes, tot sol no podria o faria les coses normals, i no les vull, guanyarem si som millors, si som excel·lents. Avui és un gran dia perquè estic convençut que me’n en sortiré, a fi i acomptes ho he fet sempre, a més, avui aprendré noves coses, haig de ser una superesponja avui, i demà a les 9 del matí presenti tal projecte que ens ajudi aconseguir el nostre objectiu.
L’objectiu va més enllà de l’adjudicació d’una obra, és el benestar d’una població, de la gent que hi pugui anar i sobretot de les 100 famílies que formen part de l’empresa. Quin gran repte, quina gran oportunitat que m’espera avui, gràcies a tothom que avui m’ajudi en la meva tasca, gràcies a tothom que m’ensenya coses, em cal saber més molt més. Gràcies a Déu pel dia que tindré avui, perquè sé que serà un dia especial, ah i els pals a les rodes? Tan sols seran nous reptes que els superaré. Res ens pot frenar!!!!