dilluns, 26 d’octubre de 2009

LA NIT DE CAP D'ANY DEL 26 D'OCTUBRE



Dillunssssssssssssssssssssssssssss… ringgggggggggggggggggggggggggggg, sona el despertador... va, despertem... dilluns 26 d’octubre,quin gran dia, si és un gran dia i ara us explicaré el motiu.
Per començar, escric aquest post amb una gran responsabilitat, segurament el llegiran menys de 10 persones però hem de pensar sempre en gran, quan dic en gran em refereixo pensant que allò que fem pot tenir gran responsabilitat per a moltes persones. Per exemple haig d’intentar fer un post com si arribés a milers de persones i a sobre el que digués fos de tal càrrega pensativa que fes canviar les persones i de fet el mon en general. La realitat és evident que és una altra però estic convençut que si tots treballem com si el món depengués de la nostra tasca, ho faríem de forma diferent i ho faríem més motivats i amb major qualitat.
Però tornem al tema d’avui, els dilluns per natura a molta gent els costa llevar-se (no els meus fills, que amb el canvi d’hora i que ahir es van dormir aviat, m’acompanyen en el club de les sis... estan pintant) el dilluns acostumen a ser odiats.. pobret dilluns. Considero que aquesta dinàmica l’hem de canviar i potser ara és moment!!!!. Comencem !!!!. Imagineu-vos per un moment que això és cap d’any, son les 23:30, tot és normal, o dintre de la normalitat que suposa un dinar familiar o amb els amics, i de cop a les 00:10 es produeix un esclat d’energia, una força inusual dintre nostre, tots en peu, tots contents, ens donem petons, abraçades... truquem a la gent, desitjant un bon any. Surt de nostre una força, un esperit, quelcom nou.. hem començat el nou any. Aquesta energia és deguda a que en un moment donat milers de persones fem un mateix acte, milers de persones estem en comunió, estem units malgrat estiguem en diferents cases compartint un mateix acte, uns mateixos pensaments. Poques vegades passa això, a Catalunya per exemple del 8 milions de persones que hi viuen, 7 com a mínim estan desperts, units en petits nuclis per cridar a les 00:00 feliç any nou. En poques paraules, el fet de tenir objectius comuns i expressar-los al mateix moment ens fa treure de nosaltres una energia, una alegria i una força que 15 minuts abans no sabien ni que existia. Això també passa sense anar gaire lluny quan un va a un camp de futbol, les sensacions que es produeixen no són les mateixes que si estàs a casa solet mirant com l’equip dels teus somnis marca, clar que en el segon cas també t’alegres, però l’esclat d’energia que hi ha en el moment de cridar gol, quan milers d’aficionats tots junts criden per un mateix objectiu, dins d’un mateix recinte, són úniques. Novament, el fet d’estar tots units dins d’un mateix objectiu, ens fa treure coses que ni sabíem que teníem, una força.. una energia inigualable.Si som conscients que quan comencem l’any ens surt aquella energia, per què no treure-la quan comencem la setmana????? Hauríem de sentir el despertador de dilluns com si es tractessin de les 12 campanades... riiiiiing tothom a la mateixa vegada, béeeeeeeee ets junts en comunió.. béeeeeee tots junts, anem a treballar, béeeeee i anem contents, perquè hem d’intentar no solament guanyar diners en el treball sinó que allò que ens faci treballar sigui un conjunt d’objectius que vagin molt més enllà, des de com educar a les properes generacions per fer una societat més justa, intentar millorar la qualitat de vida de les persones etc. Si tots anem units i sabem que el del cantó s’ha despertat amb energia, com si fos cap d’any per a treballar per una societat millor, amb menys egoismes i notem de dins nostre aquesta energia de cap d’any o de camp de futbol, veurem que som invencibles, que el dilluns no és pas horrible sinó que és fantàstic, és cap d’any, és com cap d’any. Deu quina força, em sento a tope, quina energia hi ha dins meu. Anem units, i adondant-nos de les sinergies que es creen quan anem junts per un objectiu comú i no solament comú sinó gran, universal. Que tingueu un bon dia, una bona setmana i per cert... digueu quin dia ens despertem tots a les sis

dimarts, 20 d’octubre de 2009

SOC CRO-MAGNON



Aquests dies estic participant, com oient, al fòrum mundial de la gestió de persones que es realitza a l’Hospitalet de Llobregat. Els ponents són gent de tot el món i de reputat prestigi dins d’aquesta matèria. Però sempre es cola algú d’un altre àmbit que t’enfoca a gestió de la persona o de l’empresa des d’una altra besant. Avui us parlaré d’una part de conferència que va donar el Sr. Ignacio Martínez Mendizabal, paleontòleg, escriptor de varis Best-sellers.
A Atapuerca (Burgos) fa uns anys van trobar una calavera d’home, aquesta calavera pertanyia a un home de Cro-Magnon, es van fer tots els estudis pertinents, la diferència entre aquesta i la nostra radica sobretot en els pòmuls ja que la nostra els té cap a dins ell tenia els ossos d’aquesta part cap a fora. Després d’uns anys van descobrir una altra calavera de la mateixa època, era d’un nen... atenció, tenia la calavera com nosaltres, com era possible això? Doncs era degut a que l’home de Cro-Magnon quan deixava de ser nen i passava a ser adult se li transformava la cara. Però que vol dir el fet de que nosaltres tinguem la mateixa calavera que un nen de l’època de Cro-Magnon ? doncs fàcil, que nosaltres hem evolucionat no pas dels adults d’aquella època, que per selecció natural, hem evolucionat dels nens de Cro-Magnon. No venim dels adults sinó dels nens !!! I aquest fet, és el que ens ha fet créixer, Portem dins del nostre ADN l’esperit dels nens i aquest esperit és el que ens fa sobreviure durant milers d’anys i és el que ens permet ser una espècie que s’adapta als canvis i d’altres no són capaces, investiguem, ens preguntem per la nostra existència, volem saber que ens envolta, descobrim noves eines, somiem i volem fer que els nostres somnis es facin realitat i tot és degut a que dins portem un nen. Aquell nen que moltes vegades sembla que ens faci nosa dins nostre, és precisament el motor del canvi. Són precisament els grans descobridors, els inventors més atrevits, els més nens, els que jugant amb el seu intel•lecte, amb la natura, amb la imaginació han estat capaços de fer que la nostra societat evolucionés. Per tant, nens, mireu dins vostre i no tingueu por de veure el món amb ulls de nen, amb ganes de saber, de preguntar, de somiar i desbrinar perquè quan arribem a una resposta ajudem al món, a la nostra espècie al nostre futur a seguir endavant. Que tingueu un bon dia.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

PARLEM DE SEXE



Dilluns, comencem bé dilluns, el començar és molt important, començar un dia una setmana, un mes, de forma positiva t’ajuda, clar que tot pot canviar però de moment tu agafes el toro per les banyes i decideixes com vols començar, quin és el camí que vols començar dominant tu, sense que ningú ni res et digui com l’has de començar, sense que siguis una simple titella esperant el designis d’un tercer.
I avui dilluns, que millor que començar parlant de sexe? Que ningú miri amb cara rara, de fet no sé per què tenim el sexe com un tabú (gran frase.. sempre parleu del mateix.... o la típica és que els homes només teniu això al cap) de fet tots som producte del sexe, són fruit d’un acte sexual i per tant a la llarga és de lo que més orgullosos hauríem d’estar. Perquè formen part d’aquesta activitat. Per tant homes i dones sexuats i sexuals del meu bloc us convido a fer una activitat.
Durant un instant, tanqueu els ulls i imagineu-vos allò que més calent us fiqui, des d’una posició del kamasutra, una vetllada romàntica, una trobada fortuïta en un lloc inapropiat, etc. Vull que us deixeu anar per les vostres fantasies, en una fantasia eròtica i quan ho hàgiu aconseguit.... si sou capaços, freneu una mica i analitzeu-vos, mireu com esteu, com teniu el cos? Els vostres instints, la temperatura corporal? La suor? Fixeu-vos, és real el que heu pensat? Però el vostre cos com ha reaccionat? La ment no distingeix entre el pensament i la realitat, per ella és tot el mateix, d’acord que la intensitat d’una realitat no la dona un pensament, però això ja depèn dels graus de concentració de cada persona. Per tant si arribem a la conclusió que la nostra ment pot fer que el nostre cos visqui coses com si fossin realitat, apliquem-ho, però no ho apliquem tan sols en pensament sexuals sinó en tots aquells que ens portin felicitat, repòs, tranquil•litat, tot allò que m’aporti coses positives dins la meva vida. Què em dona tranquil•litat? Hi ha algun lloc que hagi estat que m’aporti pau? Recorda-ho i quan estiguis nerviós, automàticament treu-lo a la teva ment. He tingut moments de felicitat amb la persona que estic discutint? Treu-lo, recorda-ho i tot frenarà. Però com el bon sexe, no et quedis amb la imaginació, practica-ho, escolta música que et relaxi, cerca llocs que et donin tranquil•litat, tingues moments amb la parella, els amics i companys, fes coses que no oblidis, fes coses que tan sols recordar-ho t’aportin coses perquè allò que t’aporta no és tan sols per al moment que ho estàs vivint sinó per sempre.
Vinga, que vaig llençat.. seguim amb les reflexions sexuals de dilluns, una ejaculació té entre dos-cents i cinc-cents milions d’espermatozoides, de tots aquests tan sol arriba un, el més llest, més fort, més intel•ligent. A sobre es fecunda i amb el temps naixem nosaltres. Atenció de dos-cents a cinc-cents milions guanya un i qui va ser aquest un? NOSALTRES. Després tindrem la barra de quan ens enfadem dir que som uns inútils, uns fluixos etc. Senyors si l’oposició més difícil del món ja l’hem fet. Després diuen que és difícil guanyar un euromilió, jo senyors, considero que és més fàcil. Crec que no som conscients que el partit més difícil de la nostra vida el varem jugar el dia que ens van fecundar, si varem ser capaços de lluitar contra milions i milions, varem guanyar i a sobre fecundar.... tot el que vingui ara no pot ser tan complicat, segueixo sent la persona llesta, intel•ligent i forta capaç de vèncer milions i milions d’iguals. Qui em pot frenar? Hi ha alguna altra oposició? Comencem la setmana com un espermatozoide guanyador, que és el que som, no hi ha qui ens freni, i fecundem la vida amb la nostra forma de ser, els nostres pensaments i els nostres actes, que per això hem vingut a la vida i varem ser millors que els nostres iguals.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

MOMENTS ABANS D'UNA CURSA( Homenatge a Andrés Montes)

Les 6 del matí d’un diumenge, no és la primera vegada que estic despert a aquestes hores, la gran diferència és que abans era per tornar de festa i ara per començar-la. I no és que vagi a un after o una rave sinó que avui a les 9 toca cursa.
Corro la proba dels 10 km. De la marató del mediterrani, acabo d’esmorzar i tinc els nervis a flor de pell. Relaciono el córrer amb la vida mateixa...... sempre abans d’un fet important tens aquesta sensació m’atreviria a dir sadomasoquista, l’adrelania està corrent amb força per dins meu i ja voldria estar a la línia de sortida. Si tinc aquesta sensació per fer 10km que els entreno habitualment que sentiré el dia de la mitja marató?
L’objectiu de la carrera és per sobre de tot, gaudir-la, repetim, com la vida mateixa, el que hem de voler és gaudir-la, més val arribar a menys però ser feliç amb lo que has arribat què no pas aconseguir molt i no haver trobat diversió pel camí. També m’he marcat un objectiu de temps, vull fer-la en menys de 50 minuts. L’objectiu, en el meu cas, és molt complicat, porto molt temps entrenant per fer tirades llargues i no he pensat mai en el temps, de fet és que mai he estat una persona ràpida. Crec que no passa res en marcar-me un objectiu agosarat, com a la vida mateixa, crec que si ho aconsegueixo hauré triomfat, però si no és així tampoc em sentiré un fracassat, crec que entre l’èxit i el fracàs pot haver una gran distància, no tot és blanc o negre. Per mi fracassar seria no gaudir de la cursa. A la vida no som uns fracassats per tenir pitjor feina, no tenir família o no tenir diners sinó fracassem quan no vivim la vida. Jo m’he entrenat, i ho faig i he vist que quan arriba la cursa faig millors temps del que m’espero als entrenaments. Tinc por quan recordo la cursa de Pallejà i haig de superar la por fent els primer kilòmetres i adonar-me que això és diferent. M’acompanya un petit refredat i les ganes de gaudir i superar-me.
Vaig a fer esport i avui durant la carrera aniré acompanyat d’una altra persona, algú que no pot estar amb nosaltres, algú que m’ha fet riure dies, i que em vaig baixar d’Internet el to per al mobil perquè em feia riure molt, parlo d’Andrés Montes. Agraeixo molt la gent que aconsegueix fer-me riure. Em fan sentir feliç, i en el seu cas em recorda que la vida pot ser meravellosa. Jo diré més la vida és meravellosa el que passa que a vegades ens costa veure-ho. La cursa d’avui serà meravellosa. Andrés va per tu, és un petit homenatge a tu i a totes aquelles persones que a la vida han conseguit fer-me riure. Avui us adjunto la darrera vegada que va sortir per la tele... mireu com va acabar, a mi m’ha emocionat


divendres, 16 d’octubre de 2009

SOC FELIÇ I NO DESPREOCUPAT

-Hola Bon dia,
- Hola, bon dia, què tal
-bé mira, anem fent, ja saps problemes a la feina, els nens la família, bé lo de sempre... però mira tu... tu si que ets feliç

- no creguis eh... que jo també tinc lo meu.. que no tot és perfecte... que si....
Estem davant d’una conversa molt normal, generalment fixeu-vos que quan ens pregunten com estem sempre diem que bé, mai passa res, tot és perfecte, genial, o simplement ho fem perquè el que pregunta queda bé fent veure o creient que fa veure que es preocupa. Nosaltres ràpidament diem que bé, d’aquesta manera quedem bé, primer perquè no has de donar explicacions i segon perquè no es pot donar mala imatge fent veure que estàs malament. És important fer veure que les coses ens va bé, que estem bé, que tot és perfecte.
Però que passa si anem a més? Si la conversa s’allarga? Has de vigilar no pots donar una imatge de felicitat eterna o que tot et va bé.... sempre ha d’haver alguna cosa, el treball amb el seu estrès, la família, els nens, la parella, la salut, alguna cosa per queixar-se, tot va bé per això, no hem de donar mai la sensació que tot és perfecte. Aquesta és la norma, al principi fer veure que estem bé, però mica en mica anar queixant-nos, del que sigui però anar tirant xinetes.. i per què? Crec que tenim por a dir que som feliços, a vegades ens fa respecte, pensem que ens veuran com una cosa rara o com a tontos, mirem sinó els tontos com els relacionem? Sempre riuen, sempre contents, mira que son feliços eh?.. quantes vegades sentim aquest comentari de forma satírica??’ o encara més descobreixen una tribu perduda en mig de la selva i quina imatge tenim d’ells, mira no paren de riure i no és per la sorpresa, perquè si ara venen uns extraterrestres no em veig rient com els de la tribu. Per tant, acceptem que vivim en una societat on hem acceptat la necessitat de ser feliços, quan la veritat això no hauria de ser un objectiu sinó una realitat, quelcom innat, com a molt, un instrument per anar vivint però malgrat ho tenim acceptat no ho podem dir, perquè potser no queda bé o perquè ens sap greu, queda millor la queixa, sempre tenim alguna cosa, quan no hi ha un all i ha una ceba, el que diu que és feliç el mirem amb cara rara.. està apestat.. és un feliç.... un que és feliç... és un despreocupat... fixeu-vos un no pot ser feliç i ja està..??? relacionem ser feliç en viure en un altre mon, en no preocupar-se en allò que considerem que és important.
Potser.... ara hauríem de dir allò de que bojos que són aquells romans..potser la vida està feta per viure-la feliç, està content i veure que és el més important d’ella, que hi ha coses, doncs si, però que l’arbre no ens deixi de no veure el bosc, cal estar orgullós de ser feliç, sentir-nos bé i comencem a viure i sentir i transmetre la felicitat, perquè potser a vegades el del cantó li fa falta que li transmetem la nostra rialla, la nostra felicitat, que no ens faci por que ens vegin feliços, més val això que no semblar uns tristos, abatuts i que no vivim. Hi ha gent que es passa tota la vida cercant la felicitat i creu que és el cal fer en la vida... buscar el camí de la felicitat... heu vist nens que no són feliços?? Potser és moment d’agafar la felicitat sentir-la dins nou i lloar i donar gràcies per aquest do, aquesta sensació aquesta riquesa.
Que tingueu un dia molt feliç... per cert Sóc feliç...... i no despreocupat

dimarts, 13 d’octubre de 2009

QUÈ PETITS



Dissabte vaig anar a veure Àgora, em va encantar i vaig treure grans reflexions que volia ficar a sobre d’aquest bloc, tranquils, si teniu ganes de veure-la, no patiu que no us l’explicaré.
Darrerament llegint entrevistes o escoltant reportatges, tothom parla de com et canvia la vida el dia que veus el mon amb els teus propis ulls des de d’alt de l’espai o com a mínim des de d’alt del cel abans de tirar-te en paracaigudes. Et canvia la percepció del món i no solament del món en general sinó de tu mateix.
Antigament, la gent es considerava que era algú, i no un qualsevol sinó el més important, som el poble de Déu el centre del univers, tot és mou gràcies a nosaltres, som els amos del univers.
Avui en dia ens adonem de lo petits que som, quin canvi no? Vivim encara a la terra pensant que som alguna cosa important, però els que estan al cel ens recorden que som petits, que si hi ha algú que ens observa es deu riure de nosaltres per no acceptar la senzillesa de la nostra vida, de la nostra existència. A més us imagineu un extraterrestre?? No entendria de cap manera que estiguéssim cercant sempre les diferències entre nosaltres i no acceptant que en quasi tot som semblants, ja sigui entre sexes, races o simplement personalitats.
Però anem a més, avui en dia arribar a la conclusió de que no som res dintre de l’espai, ja està feta, no del tot assumida perquè anem caminant amb molt poca humilitat però mirem més enllà, també ens tornem així de petits quan ens deixem engolir i arrastrar per la massa. Una cosa és forma part d’un grup, més o menys números i l’altra, deixar-nos portar pels pensaments i conclusions d’un grup del qual pertanyem, perdem el nord i no som ningú, sinó simplement un ésser que el que fa es seguir al conjunt de persones que formen la massa, potser portada per un líder, o potser ni això. Sembla això estrany, però al ser humà ens passa i ens tornem bens, no pas per formar part d’una massa sinó per deixar-te portar. Molts dirien que el futbol és una massa i per tant ens fa sentir petits, ens fa perdre la personalitat, jo no ho veuria així, el que ens fa petits és simplement quan ens deixem portar, quan no som capaços de ser nosaltres mateixos, aplicar les nostres creences, per por al que diran, al veure’t fora del grup a les represàlies del grup en si. Un pot formar part d’un gran grup i no per això ser petit com a part de la massa ja que sinó tots cercaríem ser elitistes (en la connotació més negativa de la paraula)
Finalment, també som petits cada vegada que certs sentiments ens superen, quan la intolerància és major dins nostre, quan no acceptem els altres, quan la ràbia ens guanya, el mal humor, la no acceptació de l’altra, l’enveja, quan no som feliços, etc. Ens sentim petits, que no som res, i ens fem petits cada vegada que els nostres sentiments més animals surten i mostrem l’animal que portem dins, quan perdo el control dels meus sentiments, em faig petit, minúscul, no sóc res.
I no ens agrada sentir-nos petits, perquè ens fa sentir dintre d’una presó, si ens ho plantegem, vivim en una presó anomenada terra, amb uns límits que no podem o no sabem passar.. com a mínim la majoria, però també ens sentim presoners dels barrots de la massa quan fem el que ens marca (i sinó mirem-nos... que tenim de diferent nosaltres dels alemanys de la segona guerra mundial? Quantes vegada actuem segons el què diran? ) I finalment som presos del nostre propi caràcter de les nostres febleses, de les nostres rigideses, la falta de control.... ens fem petits i dèbils quan ens controlen i ens creiem grans en aquell moment, ens creiem grans quan ens enfadem i cridem i el que fem és fer-nos més petits.. ens creiem grans com els cristians d’Alexandria però sempre hem estat igual de petits.

divendres, 9 d’octubre de 2009

NO SIGUEM GRANOTES


Després de l’experiència de llegir el secret (llibre que aconsellaré a tothom ) ara pel matí estic llegint nietzsche per a estressats (cada dia un full on es fa una petita reflexió, hi ha 99) i la granota que no sabia que estava bullida.... i avui precisament us parlaré la famosa granota.
Si tu fiques una granota viva dins d’aigua bullint què fa aquesta??? Surt de l’aigua ràpidament... imagineu-vos us munta un número en mig de la cuina molt considerable. Pel contrari què passa si la fiqueu en l’aigua natural? Ella es queda, llavors encens el foc, i es sent encara millor amb l’aigua calenta, però a mesura que va pujant la temperatura comença a no sentir-se còmoda i sense forces per fer cap salt. Així fins que al final queda bullida per a ser menjada.
Quantes vegades actuem com una granota? El cos humà s’acostuma a tot, ens emmotllem a una vida dolenta, sense sentits, sense ànsies, i la portem com si res, perquè ho hem fet mica en mica. Imaginat que estàs estudiant i t’ensenyen la vida que portes ara... què faries??? Potser fugiries sortires corrent diries uffffffff. Faries com la granota que salta de l’aigua bullint però si vas entrant mica en mica és quan ni t’adones de la teva degradació... I per això hi ha gent que li costa tornar a treballar després de vacances o tornar del cap de setmana i li costa precisament perquè al descansar (no de la feina, que sembla la culpable de tot, sinó de la rutina) quan ha de tornar es sent més granota amb aigua bullint.
Per tant granotes del món unim-nos i analitzem en quines olles calentes estem ficats i intentem saltar abans que no sigui massa tard. Si ens cal millorar la salut amb una vida més saludable comencem ara i fem el canvi igual que l’aigua no de cop sinó de mica en mica. El canvi que si que cal fer de cop és el de dir prou i començar a cercar estratègies per sortir de l’olla. La salut no s’espatlla d’un dia per l’altre, les relacions tampoc, la feina, l’economia, etc. Dec estar en moltes olles, en moltes estic més a gust que en altres, per tant cal treballar per tal de sortir-ne o aconseguir transformar aquella aigua calenta en freda. Bé segons el meu germà Carles el que fem al llegir llibres d’autoajuda és no canviar l’aigua ni saltar de l’olla, sinó canviar la pell, acostumar-nos i viure una felicitat irreal.... tot per viure acomodats i no començar una revolució.... bé que cadascú anilitzi i vegi que té de granota i que pensa fer.. jo en tinc molt...voluntàries per a veure si em converteixo en príncep blau?

dijous, 8 d’octubre de 2009

PER QUÈ VIVIM?

Mira’t un moment, per què tens la roba què portes? Per què me l’he comprat, perquè m’agrada, perquè me l’han regalat. Visc en aquest pis, perquè volia un per la zona i amb tantes habitacions..... per a tot tenim motius.
I si us pregunto per què vivim? Quina és la resposta? Què ens el que ens mou a viure? Què és el que ens mou a despertar-nos cada dia?. Ens despertem perquè cal anar a treballar, treballem per tenir diners i tenim diners per poder viure durant el dia a dia que consta d’aixecar-se per anar a treballar i arribar....... però que estem fent !!!!!!!!!!!
Hem de despertar per algun motiu més, quelcom que ens porti que sobrepassi una obligació, hem de treballar per algun motiu que vagi més enllà que la simple obligació de fer el que toca. Hem de viure la vida perquè té un sentit viure-la perquè té objectius, perquè vull d’ella quelcom. La felicitat no pot ser un objectiu a la vida sinó un camí per fer d’ella el que vulguis. Desperta i mira’t avui estàs decidint que et fiques de roba, mires quin cotxe tens, el teu pis, estàs decidint la teva façana però si no saps per què vius alguna cosa falla, perquè senyors la vida és el més important que tenim i no sabem per a que serveix. Cal preguntar-nos que volem fer d’ella, cap a on volem anar? Que en vull treure? M’agrada aixecar-me aviat i escriure, pensar que no estic depenen de la feina a l’hora d’aixecar-me, que em mou veure sortir el sol i escriure, em mou somiar despert i pensar que algú li pot ajudar el que escric, que no és més que les reflexions d’allò que he pogut llegir d’autors... de gent que s’han tornat immortals, per la seva tasca, pel que han aconseguit... per a què vivim? Sabem per a què vivim? Matins . Si ... Matins . No La pregunta del dia
Adjunto la meva primera entrevista

dimecres, 7 d’octubre de 2009

MADRID I ELS JOCS

No crec que pugui ser considerat com una persona fatxa, tot el contrari, considero que els catalans estem espoliats, considero que a Espanya mai ens han entès, i no pas perquè no tinguin capacitat per fer-ho sinó simplement no han volgut i no han volgut perquè és sempre molt més fàcil veure la vida com una unitat tota igual que no com alguna cosa diversa. És més fàcil interpretar que el món és tot igual que no acceptar que a prop hi ha uns individus que per moltes raons tenen una llengua i una cultura diferent.
No entenc la forma de fer política de tota aquella gent que intenta separar, amb això tots sabem que hi ha partits que ho fan molt bé, hi ha dos formes de fer-ho, o criticar per criticar on l’altre ho fa tot malament o dir nosaltres som així som d’aquest grup i tu no pots entrar en ell.
Catalunya, des de fa temps ha acceptat d’una forma o una altra la seva Espanyolització, ho ha acceptat amb més o menys resignació, uns volen ser més nacionalistes però no demanen un estat, altres cerquen ser federals, altres els sobra les comunitats autònomes i tan sols hi ha uns que no accepten ser Espanyols i per tant es poden trobar en conflicte amb l’estat.
Tot aquest rotllo bé, per tal d’explicar-vos les sensacions que he tingut aquests dies respecte a lo de Madrid 2016. Quan es van presentar pel 2012 i van perdre jo em vaig alegrar, vaig pensar mira que bé, amb lo malament que em cau la Esperanza que critica sempre als catalans. Però a mesura que es s’apropava la nova votació he anat canviat d’idea i no per raons polítiques.
En primer lloc estarem tots d’acord que si cal fer un esdeveniment important sempre més val a prop que no lluny, ja sigui per poder-hi assistir o perquè gràcies a les inversions que es faran, no tan sols públiques, sinó privades, alguna cosa pot ajudar a l’economia del país. Ara algú dirà si però les inversions que es facin a Madrid són les que es deixaran de fer a Catalunya. Aquest argument ja va ser discutit quan Barcelona 92. si hi ha voluntat això no passarà i segon és hora que a Catalunya defensem bé les coses, sempre la culpa és dels altres, tot és culpa de l’Espanya, potser és hora que ens adonem que potser nosaltres tampoc ho fem tot bé
En segon lloc, no entenc aquest allau d’sms, mails, apm rient de que no ha guanyat Madrid, i no ho dic amb una visió nacional del tema, sinó senyors, potser és hora de deixar-nos de riure dels fracassos dels altres. No pot ser que sembli que el fracàs d’una ciutat sigui l’èxit d’una Nació, tan poc tenim que celebrar? Això no és una Barça – Madrid on saps que si guanya el Madrid el dia següent has d’aguantar les tonteries del cantó (que de fet les desitges perquè et fan fins i tot riure). Aquí el tema és seriós, hi ha llocs de feina pel mig, hi ha diners, ilussió, i nosaltres què fem? Ens riem.
I això passa amb lo de Madrid i amb la vida en general, potser és hora de desacomplexar-nos i mirar més enllà, nosaltres som capaços de fer d’una derrota una victòria, una celebració però de les derrotes dels altres una celebració? Tan poc tenim per celebrar? I això que passa a nivell de Nació a nivell personal què em dieu? Té sentit a la vida voler sempre les desgràcies dels altres? Té sentit celebrar com els altres perden encara que no representi per a mi cap tipus de guany? Per què sempre preferim les desgràcies del veí? Perquè igual que molts catalans no acceptem certes conductes de Madrid i al revés, tampoc ens agraden gaire els nostres veïns de París. No ens adonem que el fet de que al veí li vagin bé les coses ens pot suposar quelcom de positiu a nosaltres?
Però parlem de Catalunya i crec que la reflexió ha de ser de tipus personal, com a persona jo haig d’estar content amb el que tinc, si no tinc prou lluitar per arribar a més, treballar i no ficar la culpa sempre a tercers o a la situació fora de mi. Cal acceptar que si jo vull solucionar la meva vida, si la vull millorar haig de començar per mi, no pas pel tercer. Quan més gran sigui la meva joia, la meva força més m’oblidaré de la gent del cantó, no miraré a tots aquells amb enveja ni desitjaré la seva tristor ni el seu fracàs. Perquè celebrar una derrota pot estar bé perquè en podem aprendre molt d’aquest fet, però celebrar la dels demés potser no m’aportarà res. I de Senyors Catalunya i de Senyors Madrid n’està el mon ple, podem seguir vivint sense veure que tenim dins i sense adonar-nos que amb el tenim dins ja tenim prou o viure amb el constant conflicte, la poca reflexió i inexistent automillora.
Jo vull el millor per a mi, per la meva família i pel meu país, i considero que estem a anys llum del que volem, però no tot és culpa dels altres, a vegades semblem l’alumne de que el profe els té mania .. i sempre és culpa del profe... semblem l’alumne que tan sols celebra que el del cantó ha suspès un examen... crec que aquest no és un bon alumne.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

LLIÇONS DE QUAN CORRO

Des de l’estiu que pateixo una lesió al genoll esquerre, segons el meu massatgista es tracta d’un esginç del lligament exterior. Ja semblo un jugador de futbol!!! El tema és que malgrat això he seguit corrent com bonament he pogut i seguint les recomenacions que m’ha dit.
Dimarts passat vaig córrer al migdia per el camí que voreja el riu Llobregat, vaig sortir de Sant Vicenç i a veure on podia arribar i tornar en una hora. La realitat... va ser un fracàs, ja no per la distància que vaig fer sinó per les sensacions, fatal. Quan anava corrent vaig arribar a la conclusió que ho havia d’escriure, perquè és precisament de les situacions que et surten malament de les que aprens, i què vaig aprendre?
No pots anar pel món pensant sempre que el que fan els altres tu ja ho faràs, has d’anar pensant que el que ells fan tu pots fer-ho, mirar com ho fan i per què ho fan, potser descobreixo que jo no puc sortir un migdia en plena calor corrent i el meu cos no aguanta perquè no està acostumat a fer-ho i perquè em queda molt per arribar a tenir el cor de certa gent que porta molt temps preparant-se. Potser en dos o tres anys ho faré i començaré quan faci fred i potser quan arribi l’estiu la meva progressió haurà estat gradual.
Les lliçons estan per aprendre-les i no pas per oblidar-les o encara pitjor per tenir-les dins i no aplicar-les. Quan vaig córrer la cursa de Pallejà feia tanta calor que va ser horrible, tothom que va tenir l’oportunitat de seguir-la encara avui ho diu. Vaig aprendre que amb tanta calor no gaudeixes de l’esport sinó que el pateixes sent perjudicial pel teu cos. Per què ho vaig oblidar? Per què no ho vaig voler aplicar?.
Les ganes a vegades et fan oblidar les coses o et fan veure tot de color de rosa i a vegades les coses no són així, cal ser objectiu, esperançat i il·lusionat però viure de realitats i això no vol dir que no somiem. Al revés somia, somia molt, però tenint clar que puc arribar a allò que estic somiant, somia en un món millor una millor vida, però no tan sols ho somiïs, pensa, quins són els meus somnis??? I ara mira al cel... que penso fer ? potser avui és el primer dia del teu somni, creu en tu, creu en les teves possibilitats, creu que pots arribar a ser el millor dins de les teves possibilitats, creu que pots arribar a fer el que fa un altre, si és el que vols, però no esperis que vingui un miracle, lluita per allò que vols. Jo vull ser milionari.. miraré al cel per si tinc una idea que em porti però durant aquest temps compraré la loteria... així en tots els nostres somnis... si volem una cosa anem a buscar-la, creguem en ella i en nosaltres i al final ho aconseguirem... però no esperis a demà... comença avui
Per cert, el noi de dimarts que no es veia ni capaç de fer 7 km. Que va passar-ho fatal, diumenge preparant-se amb temps, sortint a les 7 del matí va fer 20 km. Ara m’adono que ja començo a estar preparat per la mitja marató. Fa uns dies pensava que no hi arribaria, però si entreno, si m’esforço per què no puc? Estic content, molt content, sé que haig de seguir treballant, millorant, entrenant però fa poc el meu cap deia que amb la lesió i tot no tindria temps d’arribar-hi i de cop em sento que he arribat abans de lo esperat.... yes i can.... si jo puc, que podreu fer els altres? La vida és una cursa, on no competim els uns contra els altres sinó que intentem millorar nosaltres mateixos....