dimarts, 29 de setembre de 2009

LES GANES




Mai m’he considerat una persona intel•ligent, crec que de fet podem afirmar-ho tranquil•lament, no ho sóc. Això hi ha gent que m’ha conegut de sempre o que conviu molt amb mi, ho té molt clar, malgrat pugui tenir més menys cultura general, no he destacat per res en concret. Quan a vegades ho he dit a la meva feina s’han ficat les mans al cap una mica dient que aquesta persona és un fals modest. No pot ser que una persona amb dues carreres, tres masters, treballant a dos llocs i un donant classes a la universitat no ho sigui... doncs senyors si voleu sóc el típic exemple, les coses em cal que me les expliquin de dos a tres vegades, segons que quatre o cinc, el meu nivell d’anglès sempre ha estat el mateix amb estada alcohòlica durant 3 setmanes a Irlanda. La meva memòria és molt selectiva, segons la meva esposa es resumeix en el futbol..... molt bé i.. i què, precisament reconeixem els defectes, tots els que avui llegim això, hi ha de més llestos, amb habilitats socials més avançades, de millor caràcter etc, però el que ens fa arribar allà on volem (i això no vol dir que jo hagi arribat en tots els aspectes on jo vull... potser tan sols estic de camí) és les ganes, les ganes de voler ser una cosa, de sentir, de, de de... tot.
Anem al gimnàs on ens esforcem, per ser més forts, més àgils, per estar en forma, llegim per tal de millorar, adquirir coneixements i ens oblidem que ens cal potenciar l’esforç i les ganes i sobretot la ment, hem de potenciar la ment però no com font de memòria, que també està bé, sinó cal anar més lluny, quantes coses no fem perquè ens falten ganes? Ens falten forces intel•lectuals? No ens veiem capaços de donar un pas més? Ens falta energia? I tot, està dins el nostre cap, si ens plategem aconseguir el que sigui, lluitar pel que realment volem ho aconseguirem, tots sabem que tan sols aprofitem una part molt petita del nostre cap i què fem??? Seguim dormint, mirant la tele, ens adonem que som universalment justos, i ja està un riure i punto.
L’altre dia em vaig llegir el llibre la Il•lusió de Josep López, una rondalla on una dona entrava a una botiga a la cerca d’alguna cosa que havia perdut i era la il•lusió i havia de fer unes proves per recuperar-la, igual que ella jo voldria anar i que em donessin forces, energia..... o potser no... potser igual que no som capaços d’adonar-nos que tan sols aprofitem una part petita de la nostra ment, igual dins nostre portem una energia tal que tan sols ens falta una guspira per treure-la, saber que fer, que volem on anem.. cercar un objectiu universal pel qual treballar...
Darrerament llegeixo El secret de Rhonda Byrne, no sé si uns ha passat mai.. però m’agrada tant que no me’l vull acabar i el llegeixo en conta gotes quan més el llegeixo trec la conclusió que haig de trobar el gimnàs que hem faci més forta la ment, la ment ens qui ens dona els bons i mal pensaments, l’energia, fins i tot part de la malaltia, és qui ens fa sentir més macos, intel•ligents, més joves... per tant si trobeu aquest gimnàs feu-m’ho saber que hi aniré i us ho faré saber, perquè en tot, no hi ha prou en viure la joia de fer les coses sinó compartir l’alegria que ha significat per a tu.... per cert estic de millor humor.... espero que esteu bé vosaltres

dilluns, 28 de setembre de 2009

DE MALA LLET




Ahir no va ser el dia com volíem, això ens deu passar a tots, tens ganes de fer unes coses i no pots fer res, tan sols veure com certes coses no les estàs fent bé. M’imagino que com a tot, a mi em costa veure que faig coses malament. A la nit vaig decidir anar-me a dormir aviat confiant que avui seria millor dia i de moment que voleu que us digui, havia destinat un temps a llegir un llibre que de moment al lloc on diria que l’havia deixat no hi és. Em noto nerviós, de mal humor i em miro i dic ufff si és dilluns les 7 del matí i ja em sento així???’ pensa pensa i pensa potser no hi ha motiu, i clar que no hi ha motiu, les coses no són tan dolentes, segur que al despertar preguntaré qui ha vist el meu llibre... però reconec que ho dic i que em sento de mal humor.. aquests mal humors que ja comences així tan sols ens porten a que vagin a més. Si jo m’enfado faré que s’enfadi el del cantó i aquest ho transmet als demés i per a què? Aconseguim alguna cosa? Evidentment no.
Costa trencar les dinàmiques però penso que ja es positiu el fet d’adonar-se que alguna cosa no va bé, que no funciona, crec que és el primer pas, no el definitiu però ja és bo començar.
Darrerament m’he enganxat a una cançó de Jorge Drexler que es diu Todo se transforma, us deixo la lletra

Tu beso se hizo calor,
luego el calor, movimiento,
luego gota de sudor
que se hizo vapor, luego viento
que en un rincón de La Rioja
movió el aspa de un molino
mientras se pisaba el vino
que bebió tu boca roja.

Tu boca roja en la mía,
la copa que gira en mi mano,
y mientras el vino caía
supe que de algún lejano
rincón de otra galaxia,
el amor que me darías,
transformado, volvería
un día a darte las gracias.

Cada uno da lo que recibe
y luego recibe lo que da,
nada es más simple,
no hay otra norma:
nada se pierde,
todo se transforma.

El vino que pagué yo,
con aquel euro italiano
que había estado en un vagón
antes de estar en mi mano,
y antes de eso en Torino,
y antes de Torino, en Prato,
donde hicieron mi zapato
sobre el que caería el vino.

Zapato que en unas horas
buscaré bajo tu cama
con las luces de la aurora,
junto a tus sandalias planas
que compraste aquella vez
en Salvador de Bahía,
donde a otro diste el amor
que hoy yo te devolvería......

Cada uno da lo que recibe
y luego recibe lo que da,
nada es más simple,
no hay otra norma:
nada se pierde,
todo se transforma.

Aquesta cançó m’ha fet reflexió, m’adono que estic de mala llet i que pretenc ara transmetre aquesta sensació a tothom? O penso canviar-la jo. Que penso destinar tot el dia a sentir-me malament??? Aconseguiré alguna cosa? Potser em val la pensa lluitar per treure un somriure i donar això a tothom, potser així farem un món més feliç.
No em puc amargar un dia i deixar-lo perdre perquè el dia d’avui serà únic. L’altre dia parlava amb un noi sobre el fet de fiar-se o no d’una persona, confiar o no, potser fem com diu la cançó que us he donat.. potser val la pena fiar-se confiar, donar obrir-nos de ment, no pensar que la gent actua d’una forma per tal de fer alguna cosa negativa, perquè això no ens farà viure bé, sinó tot el contrari. Tinc 5 minuts per a que es desperti tothom a casa i jo segueixo amb mala llet... confio en mi... segur que ho aconseguiré, sé que el dia d’avui té coses genials, i sé que tindré molt bona setmana.. començo treballant amb aquest objectiu. Que tingueu un bon dia

dijous, 17 de setembre de 2009

GRÀCIES


A tots ens agrada sentir la paraula gràcies, entra una música per les postres orelles, molts tenim la costum de dir-ho, forma part del nostre vocabulari, i ensenyem als nostres fills a dir-ho. Donem la feina acabada, ja hem dit gràcies, és el que tocava, he anat a comprar i quan he sortit he dit gràcies, quan m’han donat una cosa, m’han dit el que sigui.... he estat amable he dit gràcies..... De la mateixa manera quan ho rebem no li donem importància, bé a vegades si.... però quan no et diuen la parauleta aquesta, i es fa el típic comentari... no m’ha donat ni les gràcies.
Gràcies s’ha convertit en una paraula sense sentit !!!!! i potser l’hauríem de recuperar, però l’he de recuperar de dins nostre, dels nostres sentiments. Gràcies vol dir t’estic agraït, estic agraït per allò que m’has dit, has fet, has donat, m’has fet sentir, etc. És part d’un sentiment d’amor cap al desconegut al que li compres, és amor cap al que fa la seva tasca però et dona un servei que per a tu és necessari. Donar les gràcies i donar-les de tot cor, és dir a la gent que te l’estimes, que per a tu és important tot allò que fan per a tu, donar gràcies és donar importància a tot allò que fa que les donis. Si ho vivim així, si som capaços de transmetre gratitud en les coses que fem i rebem, no ens adonarem, i ens sentirem més rics d’interior i potser fins i tot les coses ens aniran millor, perquè quans sents que t’agraeixen una cosa et sents més motivat per repetir-la, per tant si jo agraeixo el que fan per mi, tornaré a rebre allò que tant m’ha agradat.
I potser és hora d’agrair moltes coses a la gent, i potser les més senzilles, a la família per haver-nos creat, educat, alimentat, estimat, a la parella per aguantar-nos cada dia i fer el nostre camí junts, als fills, als amics, els companys, a tots aquells que ens aporten alguna cosa que ens fa sentir bé, per què no.... al nostre cap.
Jo la veritat sóc conscient que haig de transmetre més gratitud, agrair la sort que tinc amb la vida que porto, això no vol dir que sigui tot un camí de roses, però haig de ser conscient de que sóc una persona afortunada i això és degut a la gent que em rodeja i m’ha rodejat fins el dia d’avui, clar que em puc llevar a les 6 a veure com surt el sol, és fàcil fer-ho quan saps que tens les teves necessitats vitals cobertes, quan vull un llibre me’l compro, i tinc ordinador, adsl..etc i tot no té importància perquè ja és nostre, i potser és el primer pas, veure que tenim i adonar-nos de lo important que és i que des del nostre cor surti un fort agraïment. Jo us vull agrair a tots els que seguiu el meu bloc, em feu sentir bé, molt bé i us animo a que si penseu que algú li pot interessar que li digueu. Escric el que em sembla, però sempre amb la poca humilitat de pensar que si alguna cosa de les que dic pot ajudar amb algú em podré sentir un triomfador. Jo estic molt agraït a Robin Sharma, Steven Covey, rohnda Byrne, Alex Rovira, etc molts autors que ens els seus escrits m’han ajudat a reflexionar a pensar i m’han ajudat, com a mínim a arribar al meu lloc de treball amb una rialla i a veure el món des d’una perspectiva més positiva. Gràcies a tots

dimecres, 16 de setembre de 2009

CAMÍ D'ANADA I TORNADA

Des de que he tornat de vacances hi ha una paraula que m’envolta, AMOR, estimar-te, estimar als altres, fer les coses amb i per amor...
L’amor és com la pilota del frontó, és un camí d’anada i de tornada, és tan altruista com egoista. Analitzem, tinc un perruquer que hem deia que hi ha diferents graus d’evolució de les persones, els que només s’estimen a ells mateixos, els que estimen la seva dona i a ells, el que afegeixen la seva família... i així fins els més superiors que estimen la societat, al desconegut igual que a ells. Quan ho vaig sentir vaig pensar que pobre, tallar el cabell molt bé però res més, però amb el temps vaig pensant i si que m’adono que el camí a seguir si que és el d’estimar a tothom. Però no ho miro com un fet altruista estimar, viure estimant a qui sigui, sinó com un fet egoista perquè en el moment que som capaços de sentir amor ens sentim més feliços. Moltes vegades ens acostumem a estimar, i ja no li donem importància, no ens plantegem què és el que estem sentint, però recordeu a l’adolescència, el primer amor, el primer petó, sentíem que érem els amos del món, per amor ho podíem fer tot. Aquest sentiment, aquesta sensació encara està dins nostre, el que passa que ens hem acostumat a viure amb ella sense donar la importància que té, com el que té un Ferrari aparcat cada dia a casa, ja el valora com el que té la bicicleta més espatllada del món. Per tant mirem dins i adonem-nos que tenim la capacitat d’estimar a qui sigui i que si ho fem, no sé si l’altre estarà content, però que nosaltres si, segur. Perquè els mals pensaments, el mal humor, l’energia negativa també ens retorna i no ens aporta res al bon dia, pel contrari, estimar a qui sigui, des del company de feina, el botiguer, l’anònim, ens aportarà bona energia, ens farà sentir bé amb la gent, amb nosaltres mateixos, ens sentirem amb forces per fer el que sigui, serem els amos del món. No és un procés fàcil, no és fàcil sentir amor per a persones que ni tan sols has parlat mai, però si som capaços d’arribar a aquest nivell ens sentirem com no ens hem sentit mai. I de fet del que es tracta no és exercitar el teu cor, sinó la teva ment. Jo seguiré treballant aquest camí, amb el jo, la família, els amics, els companys de treball i la gent que no conec. Estic lluny del meu objectiu però de la mateixa manera que amb el temps voldria córrer una marató i estic ara molt lluny d’aconseguir-ho però vaig entrenant.. Per què no puc pensar que amb el temps puc arribar a estimar a tothom? Puc arribar a sentir, què això és molt important, que estimo a tothom? Puc arribar a que la gent es senti estimada per mi? Segurament és més fàcil la marató però seguirem lluitant...

dilluns, 14 de setembre de 2009

AVUI ANEM AL COL.LE

Avui anem al col.le, quantes persones estan dient aquesta frase? Tot torna a la rutina, i avui molta gent està contenta, torna la rutina a la vida, uns treballen, els fills al col•legi... que curiós, molts desitjant que arribi la rutina i d’aquí un temps notant a faltar allò que fins ahir tenien. Pensem... desitgem sempre allò que no tenim i a sobre ho idealitzem, és tot fantàstic i quan ho tenim ja no ho és tant. Desitgem tant certs períodes de la vida (vacances, caps de setmana....) que ens oblidem de viure el dia a dia, allò que realment estem vivint, el que fem és mal viure el dilluns i tota la setmana, recordant el cap de setmana o un dia de festa, o les mateixes vacances com una cosa perfecte. I el problema radica en que hem idealitzat tant un temps concret que aquest mai està a l’alçada de les nostres expectatives.
És moment de ser més positius i viure el dia a dia sabent que tot té moments bons que dolents, que la nostra vida té més dies laborals que sense feina, més de col•legi que no pas de vacances i per tant haig de tenir el repte de gaudir dels dies laborables tant o més que del cap de setmana, deixem per fer moltes coses pels dies de festa, sinó ens queda un altre remei, fem-ho, però potser del que es tracta és dels dies de cada dia fer un munt de coses que ens porti a sentir-nos millor, no deixar tot lo bo per dos dies, perquè ni seran bons els cinc primers de la setmana ni ho seran els dos de festa perquè tindrem un excés d’activitats. Però que és lo bo? Potser haurem de viure certes coses des del lloc positiu... molts avui ens despertem amb mala cara.. ufff dilluns toca treballar..... sembla que ens anem a morir.. però senyors.. quants miren ara el rellotge desitjant que soni el despertador per anar a treballar... parla amb ells.. tan sols ho fan per diners? Potser ells ens diran que el treball ens ajuda a estar desperts mentalment, fa que tinguem més cura de nosaltres, ens sociabilitza , ens fa sentir útils a la societat etc. Què tindrà de possitiu la caravana del matí? Porta’t música que t’agradi, fes-ho possitiu... aprofita per relaxar-te, què tindrà una bronca amb un cap? Potser treure una lliçó: he sabut explicar les meves coses? Sé comprendre el que em diuen? Com puc convèncer? Tinc nous reptes? Tot això no és fàcil gens fàcil el que plantejo... cal treballar-ho però és així com aconseguirem sentir-nos millor i més feliços i el sentiment és el que som...sentim perquè som vius el dia que deixes de sentir deixes de viure o com a mínim deixes de tenir la sensació que vius.
Avui deixem als nens a l’escola (de moment jo tan sols deixo a l’Aina perquè l’Albert està malalt...) amb el nostre cas, amb l’angoixa del primer dia per saber com li anirà, però també al final deixes anar un cap d’aire dient gràcies per fi... els nens tornen a la rutina, acceptem en aquell moment que per molt que t’estimis als teus fills, que siguin lo millor que t’ha passat mai, es fa cansat, és dur... lo curiós del tema és quanta gent ho accepta però després no valora la feina de mestres i educadors, no podem amb ells, i demanem que un senyor o senyora pugui amb ell i amb 30 més? No és contradictori? Jo espero lo millor dels meus fills, que aprenguin, que tinguin una bona educació, que siguin bona gent, que estimin, que respectin i que ajudin a fer una societat millor, i això que vull ho vull per l’escola. La nostra societat pot millorar molt si tornem a donar valor als educadors i ho lloem sabent que fan allò en 9 mesos que molts pares no som capaços de fer en dos.
Avui els meus fills aniran a Maristes, espero que en uns anys poder dir que estic tan content d’ells com de la llar d’infants on han anat... Pumby... Ells han estat molt bé allà i sobretot els han tractat amb AMOR, a la llarga no demanem més els pares, amor... tot lo demés anirà junt, a un nen li ensenyaran coneixements perquè l’estimen i saben que és lo millor per a ell, l’educaran perquè l’estimen, estaran a sobre perquè hi ha amor, tindran paciència perquè hi ha amor... Gràcies pumby per aquests quatre anys moltes vegades els pares ens consta transmetre lo agraïts que estem del vostre treball i sentiment. Gràcies Maristes per la tasca que empreneu, per la responsabilitat que us assigno, pel vostre treball.. que tingueu un bon dia, una bona tornada al col•legi

diumenge, 13 de setembre de 2009

LA LLUNA DEL DRAFT


La setmana passada ens varem reunir els amics… tan sols els nois, era el nostre draft, la nostra festa anual, és una festa una mica complicada d’explicar, però ho podriem reduir en una trobada de nois, on parlem de futbol i ens preparem per fer la lliga bokamon, que consisteix en una lliga virtual de futbol on depenem dels gols marcats el la lliga professional. Durant el draft fem els fixatges que serviran durant el primera volta de la lliga.
Fins aquí això pot semblar una trobada de frikies, i en principi o per un de fora ho pot semblar, a més si li afegim les diverses tonteries que succeeixen més d’una persona potser deixaria de llegir el bloc i potser fins i tot de parlar tan a mi com els meus amics.
Però a la llarga tot això és una façana, en molts casos necessària per tal de poder fer el que realment fem, és una trobada on com mai, ens expliquem com ens trobem, ens diem aquelles coses que per a nosaltres són importants i ho fem sabent que tot el que allà passa ens queda en el nostre interior i per sempre.
El draft serveix per recordar-nos que malgrat que durant l’any tinguem els nostres problemes, sempre estem allà i que som una colla sobretot d’amics, serveix per dir-nos que ens estimem, una cosa que moltes vegades entre homes ens costa dir. Per a mi això és el draft, una trobada íntima on sabem que ens podem expressar lliurement, podem dir el que vulguem perquè el que celebrem no són els grans fixatges d’un equip, sinó que ens estimem, que acceptem la diferència de l’altre, la broma, el comentari, l’anècdota i que al final el que queda és la nostra amistat.
La nit és va allargar... no entraré en detalls (pacto de lobos) tan sols us vull explicar un sentiment. Aquesta setmana m’ha estat impossible poder escriure ja que a les sis ja estava treballant, però ara a la nit i mirant la lluna sé que tenia una obligació, una obligació a mi mateix, amb el sentiment, amb els meus companys de la lliga bokamon i potser fins i tot amb tot aquell que llegeix el bloc. Vaig sentir un sentiment tan fort que sabia, i de fet ho vaig dir, que ho havia d’explicar. Durant la nit, varem anar a la platja (estàvem a Torredembarra, on els pares del Nando tenen un apartament que gustosament ens deixaren) uns quants del grup, sense pensar-ho gaire ens varem banyar, tan sols estàvem nosaltres i la lluna plena que ens contemplava. L’aigua estava calenta, i ens sentíem relaxats, ens sentíem part de la natura, no érem un element que distorsionava, sinó un més, com si d’un peix es tractava, el nostre cos es sentia en consonància i ens feia recordar que som animals, que el fet d’acceptar que som part de la natura, no vol dir que neguem la nostra racionalitat, sinó tot el contrari, que acceptem els nostres sentiments i els visquem, com nosaltres estàvem vivint la sensació de banyar-nos dins el mar.
A més hi havia una sensació on cap element més de la natura pot sentir d’aquella manera, estàvem en companyia, en grup, la sensació individual era grandiosa, però va créixer molt més en saber que l’estàvem compartint, que la nostra amistat ens havia portat a estar allà, que aquella sensació tan meravellosa era gràcies, era fruit de la nostra amistat. En aquell moment vaig ser conscient que havia de transmetre els meus sentiments a aquest bloc, perquè vaig pensar en moltes persones que m’acompanyen, amb molta gent que llegeix aquests articles, perquè sabent que molts poden estar lluny hi ha alguna cosa que ens uneix, que va molt més enllà que una lluna, sinó un sentiment... l’amor
Durant la nit en Nando em va deixar un valuós tresor per a ell, un llibre.... el venedor més gran del món..... el llibre em va durar un dia... fabulós, no em va fallar... cada dia tinc més clar.. ens hem d’estimar.. amor.. amor.. amor.... amor... hem de transmetre amor, hem de donar-lo, cal fer les coses amb amor, comprar, treballar, viure, conviure.... Gràcies amics per sentir-me estimat, gràcies perquè heu compartit la lluna amb mi

dijous, 3 de setembre de 2009

COMENÇA LA NOVA TEMPORADA.. TEMPORADA DE L'AMOR

Sant tornem-hi… avui és el meu primer dia de treball, durant aquests dies de vacances a Seira no he escrit ni una sola paraula al bloc degut a que no he volgut tocar un sol ordinador, he volgut desconnectar de tot el món, això no vol dir que no hagi pensat en coses que després em puguin ajudar al escriure.
He reflexionat sobre com han anat les coses en un any i m’adono que des de fora és fàcil veure’m presumptuós, fent veure que sóc alguna persona perfecte i que aporto solucions a problemes.
No és pas això el que cerco, si d’alguna cosa m’he adonat durant aquest estiu és que em queda un camí molt llarg per aconseguir els objectius que hem vaig marcar l’any passat, que el procés està iniciat si, per no pas acabat. Estic content per exemple d’haver eliminat les males vigílies a la meva vida, per exemple el dia abans d’anar a treballar (ahir) no estar de mala llet. Però em queda molt, penseu que si no ho penses no em faria falta llegir llibres de reflexió, em fa falta créixer en energia, en responsabilitat en millora del meu pensament cap els altres, eliminar els judicis cap els altres, comprendre enlloc de voler ser comprés, desaparèixer el meu mal geni...
Durant l’any passat m’he adonat que vaig començar molt fort, que vaig canviar de cop molts hàbits, he recaigut en algun defecte però he aconseguit instaurar una sèrie d’accions positives a la meva vida. Mai hagués pensat que acabaria corrent i em plantejo entrenar fort per arribar a fer la mitja marató de Barcelona, l’any passat per aquestes dades pensava que seria capaç de modificar qualsevol conducta que jo volgués però mai córrer i el temps m’ha demostrat que és més fàcil que lluitar contra segons que del meu caràcter. Això em demostra que em cal seguir lluitant, treballant, esforçant-me per no entrar en contradicció entre el que faig, escric, penso i vull.
Vull que quedi clar que si escric simplement és per donar el meu testimoni no pas per dir a la gent que el meu camí és l’adequat, tan de bo jo tingués les solucions dels problemes del dia a dia. Ara per ara la meva solució serà, cal llegir en el club de les 6, veure sortir el sol, llegir i adonar-nos que cal estimar, que és l’amor l’eina per curar tot, estimar a la família, els amics, els companys de feina, el cap de l’empresa, el desconegut que et trobes, si som capaços d’alliberar-nos i donar un amor il•limitat ens sentirem millor nosaltres i els demés. Amb amor puc vencer el meu mal geni, la meva falta d’energia, no mal pensaré de ningú ni jutjaré, potser m’equivocaré però em prendré les coses com a nous reptes i noves ensenyances... comença la temporada de l’amor..