dijous, 31 de desembre de 2009

PETIT HOMENATGE AL 2009

I malgrat no ho faci mai, avui escriuré dos articles. Avui arriba el cap d’any i és moment de fer balanç i pensar i programar aspectes per l’any vinent. Aquests dies estic de vacances i abans de marxar li vaig dir al meu cap que podíem i que havíem d’estar molt contents, hem d’estar-ho perquè hem pogut acabar l’any i en certs moments es veia difícil el tema.
Sense cap dubte ha estat un any molt estrany. Crec que el recordaré a nivell professional m’he trobat amb una crisi dins el meu despatx i he hagut de fer coses que mai hagués pensat. He fet coses bé i d’altres no tant, he contractat més de 120 treballadors havent després de finalitzar els seus contractes (amb la dificultat que representa) he vist accidents (fracassant amb el meu intent de no tenir accidents greus) he vist gent de genolls demanant feina i he hagut de convèncer a famílies que calia apretar-se la butxaca per tal de seguir caminant tots plegats.
A nivell familiar tot ha estat més o menys fàcil, això no vol dir que es visqui el dia a dia com a flor si violes, sempre hi ha coses, però tot es porta amb el cansament que significa el dia a dia i el que aporten els nens. M’adono que els nens es fan grans, es fan més comunicatius, i amb el temps deixaré de ser el seu super heroi per a ser un pare, jo seré per a ells més humà i ells per a mi segurament també. Vaig veient també les seves errades, fruit en part de les que jo he comés.
A nivell personal crec que m’ha servit per crear bases més solides de cap a on vull anar, he viscut les coses de forma reposada , amb pressió però reposada, m’he estabilitzat i he assumit canvis a la meva vida que m’han servit de molt. Sóc conscient del camí que hem queda, que estic lluny del meu objectiu, accepto les meves errades i sobretot les meves contradiccions com a part del meu jo, però lluito per millorar-ho i per tant superar-les.
Estic content de la gent que m’ha acompanyat durant tot el 2009, de la família, del amics, dels companys, tots aporten i han aportat alguna cosa en mi durant el 2009, molts que tinc cada dia en el meu context i altres encara que faci temps que no sé res, m’han ajudat en arribar on estic ara.
Pel 2010 tinc esperances, visc amb esperances i reptes importants. A nivell professional seguir lluitant i pensar que el mal de cap s’acabarà i tornarem a les aigües més o menys calmades de fa anys. A nivell familiar hem de seguir caminant i millorant el clima, intentant aportar pau en els moments més tensos i evitar aportar jo mals moments. Anirem veient l’evolució de l’àvia i estarem preparats per a tot ajudant a qui faci falta.
Fa un any no hagués dit que estaria corrent curses i ara ja em veieu... 365 dies donen per a molt, i tot començar a canviar de cop, confio en seguir treballant per millorar-me, per a ser millor en el meu camí. Seguiré pensant amb el meu projecte solidari, amb millorar corrent també... i amb mil coses que sortiran
Us vull agrair a tots el meu 2009, el fet d’haver-me acompanyat, gràcies per tot. I lamento quan no he estat afortunat, quan no he dit la paraula adequada ni he estat en el lloc ni moment que feia falta..... DISCULPIN LES MOLESTIES ESTEM TREBALLANT TAMBÉ PER VOSTÉ


AIXECAR-SE I SEGUIR INTENTANT (CURSA DELS NASSOS - PROJECTE SOLIDARI)

Avui aniré a fer la cursa del nassos, em fa il·lusió, però és possible que els resultats no siguin pas els que jo voldria (per què no millorar la meva marca i quedar-me establert en els 45 minuts?)
La cursa no l’he preparat adequadament i és per això que crec que hem costarà arribar on vull arribar. A més mai he corregut per la tarda i per tant no estic acostumat. Però visc il·lusionat perquè malgrat aquests indicadors també és cert que acostumo a millorar cada cert temps i potser al començar m’adoni que tinc un plus d’energia que no hi confiava.
Del que si que estic trist a dia d’avui és del resultat del meu projecte solidari. A dia d’avui puc anomenar quasi la paraula fracàs. Vaig ficar-ho al bloc, vaig fer una pàgina al face, i el resultat ha estat nul o quasi nul. La gent no s’ha animat a patrocinar quilòmetres per una causa solidària. Jo ho donava per fer, i m’he trobat amb aquesta sorpresa.
Crec que això ens passa a tots, tots hem fracassat o fracassem en implantar idees, potser és degut a que la idea no és bona o potser perquè la posada en pràctica no ha estat l’adequada. Ara tinc varies coses a fer, lamentar-me o/ i mirar endavant. La gent té per costum mirar per arreglar els temes o fins i tot, cercant motius dels seus fracassos, mirar als demés. Si la idea de corredors solidaris no ha tingut l’èxit esperat cal mirar en mi. Jo no puc canviar el meu voltant, no puc dir que és degut tan sols a que la gent no ha aportat el seu gra de sorra en aquest projecte, sinó que em cal dir, ho he promocionat bé, ho he sabut motivar? He fet servir les línies adequades per arribar a tothom? Ho he fet amb gràcia? Etc. Potser si em miro en el meu jo és quan podré fer les coses millors i aprendre.
Perquè precisament de les coses negatives és on aprenem més, malgrat ens faci molta ràbia. I avui aniré fent la cursa i la faré intentant superar-me i pensant ja en la següent (mitja marató de Barcelona) i pensaré que puc crear i com per a millorar el meu missatge i aconseguir que els meus quilòmetres no tan sols serveixin per la meva salut sinó per alimentar als pobres que no tenen res.
Pensar en que les coses no van bé i que cal modificar el meu jo no és pas ser pessimista, tot el contrari, pensar que les coses passen i no es pot lluitar contra la societat, contra l’egoisme contra.... això si que és deixar-ho tot. Crec més en analitzar i lluitar, modificar el que em toqui i viure amb l’esperança que la següent tindrà més èxit.. Grans idees han començat fracassant i després han estat exitoses.. per que no somiar que aquest serà el cas? Ja us diré que tal la cursa dels nassos.

diumenge, 20 de desembre de 2009

CURSA CAN DRADÓ




Avui anirem a córrer la cursa de can Dragó. Sense saber com, hem vaig apuntar. Vaig considerar oportú fer alguna cosa per la Marató de TV3, ja que els diners que es recaptin van per aquesta causa s’obliteraria. A més no he corregut mai en pista, i malgrat que m’han dit que pot ser etern el fet de fer 25 voltes al voltant d’un mateix lloc, em crida l’atenció còrrec en pista i veure el tacte dels meus peus en aquesta superfície.
Hi ha qui m’ha dit que puc millorar la marca, ja que és un recorregut 100% pla, llis i fins i tot tou, però el fet de trobar-me tota l’estona amb lo mateix pot ajudar al meu cansament i si a sobre hi afegim la temperatura (4-5 ºC) quan la ideal es 17 ºC doncs podem parlar que les condicions no són pas les millors.
Crec que a la vida cal provar noves coses, nous reptes i veure que tal funcionen. Ahir escoltava com en Toni Soler va descobrir que el presentador de un telenotícies (Queco, Novell) el feia imitador i de categoria. A vegades els reptes, les noves probes ens fa millorar, créixer com a persones i descobrir coses que portem dins que no coneixem. Ens pensem que ho sabem tot de nosaltres i potser la gràcia de la via radica en conèixer-nos més a nosaltres que no part l’exterior.
Avui corro sobretot per coneixem més a mi mateix, veure coses noves de mi, seré capaç de superar el fred? (ahir la tarda en vaig passar molt.. potser com mai i feia fred però ha fet fred durant tota la meva vida i mai havia tingut aquesta sensació) (segons la meva dona és degut a que he perdut greix...)
Seré capaç de millorar el temps? La gent dona per fet que en pista es fa millors temps.
Seré capaç de superar el monotonia de les 25 voltes?.
Que millor que avui anar descobrint-me en aquest nou repte.
Novament les curses em porten a reflexions de la vida. Amb una gran diferència, en el dia a dia no cerquem mai cap complicació, són elles que al trobar-les ens millorem, ens superem, anem canviant per emmotllar-nos a les noves realitats. La cursa comença i acaba, ho faràs millor o pitjor, milloraràs o no però si fracasses no passa res, fins i tot, et pot “picar” per millorar, però a la vida un fracàs et porta a molt més, no pots abandonar, per tant és normal que no es cerquin nous reptes. Però a vegades arriben, i arriben sense voler, quan això ens passi, hem d’estar preparats i saber que no podem abandonar i que potser gràcies a aquella proba estic a punt de descobrir part del meu jo que ni sabia que tenia.
Si fa temps mirant el telenotícies ens haurien dit que tindríem l’imitador més famós de Maragall ens hauríem rigut. Que hi ha dins nostre que no coneixem? En que som els millors i ni tan sols existeix? Ara podem sortir al cap pensant que som uns mediocres, que no som en res els millors o mirar dins nostre i descobrir que portem grans potencialitats.
Ara un dirà que és molt lleig intentar ser el millor o voler ser-ho, i parlarà de la humilitat. Jo sóc dels que considero que hem de voler ser el millors, però amb humilitat, és a dir, el del cantó també té lo seu bo. Cal ser els millors primer per a un mateix, ser el millor del que un pot donar, millorar, treballar... I pensar que la societat li cal el millor de tu, perquè també serà el millor pel món.
Bé us deixo, vaig a començar a preparar-me per aquesta cursa. Ja surt el sol.. avui dedicaré la cursa als meus avis que fan 62 anys de casats. Bon moment per a ells per descobrir que és el Carpe diem..

divendres, 18 de desembre de 2009

EXPECTATIVES

Per fi he pogut escriure, portava molts dies volent-ho fer però, entre que l’ordinador falla amb els accents i el fred, no hi ha manera i un es queda al llit. De forma més inconscient que conscient, apaga el despertador i segueix dormint. I haig de reconèixer que no m’agrada i de fet ahir sentia que em faltava alguna cosa i tenia clar que avui m’havia de demostrar que podia i que puc viure la meva vida i no pas una on qui mana és l’hora de despertar-se per anar a treballar.
Encara que no escrigui el meu cap va fent articles de bloc, i de fet fa dies que us volia parlar d’un cas. és cert que les coses des de que vaig pensar en aquest article han canviat una mica a casa ja que tinc l’avia molt malalta, però de fet, em pot ajudar perquè sempre un es pot aplicar allò que opina.
Un dia vaig estar parlant amb una persona que segueix el meu bloc i em va comentar que aquestes vacances de Nadal li serien complicades i difícils i sobretot tristes, jo li vaig preguntar el motiu i em va dir que era perquè ho havia deixat amb la seva parella. Això em va fer pensar, de fet crec que acabàvem de començar el mes, per tant quedaven encara molts dies. I em va fer avaluar què es per nosaltres les expectatives.
El Nadal és una època de sentiments, expressem i sentim potser el nostre jo, i per tant, es fa més evident les nostres febleses i debilitats. Molts ens transformem com a nens i és quan notem a faltar tot allò que no tenim o hem anat perdent i per tant, si durant l’any hem perdut a una persona estimada és quan més l’enyorem.
Però primer de tot, això cal acceptar-ho, hem d’acceptar-ho i no pas com una cosa dolenta, cal dir, jo sóc així i noto a faltar a tal persona, però això no pot anar unit en amargar-ne el dies, però no pas perquè sigui Nadal sinó perquè no ens podem permetre el luxe d’amargar-nos ni un dia de la nostra vida. I és aquí on entra el factor de les expectatives. En el moment que diem que aquest Nadal serà trist perquè em passa un fet, ja l’estic fent trist, ja no el preparo amb alegria i ja adequo al meu cos per a viure la tristesa. Si la meva expectativa es trista ja m’estic entrenant perquè el meu cos ho senti i per a que no quedi defraudat així ho viurà.
Hi haurà gent que dirà que les expectatives positives o massa positives tampoc són bones perquè llavors no es produeixen i malgrat hagin estat bons dies, com que no han arribat al objectiu marcat semblen un fracàs. Potser hi ha part de raó però hi ha una gran diferencia, com a mínim fins que has tingut l’expectativa aquesta has estat feliç, pensant, imaginant, somiant has viscut mentalment uns moments de felicitat, que la teva ment els sentia com a reals. Ara tan sols toca viure el moment i si no surt com allò que t’havies marcat has de treure les conclusions que tampoc vol dir que siguin dolentes, sinó no tan bones com havies somiat. Quan érem petits volíem tot el que sortia per la tele i els reis tan sols ens portaven alguna cosa i no per això hem deixat de tenir un mal record .. sempre hi ha alguna cosa que no ens van portar....
Hi haurà ara alguna persona que dirà que no pot fer res per evitar pensar que el Nadal aquest li serà trist... jo crec que aquí hi ha un bon repte, primer perquè a la ment hem de dominar-la perquè recordem que pot ser el pitjor amo i el millor esclau, i si ens controla no serem res i segon jo crec que hem de cercar mecanismes d’autoajuda, com per exemple cercar noves il·lusions, nous camins. Sense la parella per exemple, pots retrobar moments en família, pots conèixer noves persones, pots viure les coses des d’una altra perspectiva. He ficat aquest exemple però hi ha d’altres que viuran el Nadal trist per altres motius.... Cal cercar somnis i noves il·lusions, i lluitar per fer realitat els somnis... diuen que dos claus enganxa mes que un, doncs davant d’una expectativa negativa fica’n dues de positives. I de cop pots viure un gran Nadal.
Pel que fa a casa meva, el dia que marxàvem de pont ens van dir que la nostra avia estava molt malalta, les expectatives no eren gaire bones, però sense saber com ha sortit de l’hospital. Veus com l’espelma de la vida es va acabant a poc a poc. No sabem aquest a poc a poc quan pot ser, si dies, setmanes, mesos. Veus la tristor de la família, de qui ens l’estimem, de veure l’`avi. No estan sent uns moments agradables i em plantejo el repte de no fer a la família uns Nadals tristos sinó fer d’alguna forma tot el contrari. Vivim sense saber que ens passarà dema, com pot canviar tot però si una cosa vaig aprendre quan l’any passat ens varem passar la meitat de les festes a casa per malaltia de l’Albert, és que allò que no esta preparat sempre t’ensenya alguna cosa nova.
Que tingueu un bon dia, aquesta és la meva expectativa i crec que és el primer pas, per tenir-lo bo.. no us sembla?

dilluns, 30 de novembre de 2009

PROJECTE SOLIDARI

Com vaig comentar ahir, el diumenge vaig anar a córrer la Jean Bouin, finalment vaig fer un temps de 46 minuts i 59 segons, reduint uns segons la meva marca i sobretot entrant ni que sigui ben just, al grup dels 46 minuts. Ara hem de seguir per millorar aquest temps en la darrera cursa de l’any la dels nassos. Tenim un mes per preparar-nos i crec que hem de viure amb ganes d’aconseguir-ho. Però la cursa dels nassos per a mi tindrà un altre objectiu.
Quan correm ho fem generalment per un motiu egoista, és a dir, per la nostra salut, tant física com mental, d’acord, que si nosaltres estem bé això repercutirà de forma positiva a els que estant davant, però entenem que en principi el que intentem millorar és el nostre jo.
Però ara vull anar més enllà i per això em fa falta la col·laboració de la gent que conec. Vull fer un projecte solidari a partir dels quilòmetres que faig i segurament sol no puc i amb l’ajut de tothom sí.
Agafo una idea que quan era petit ja ho vam fer i de fet a les Maratons anglosaxones s’estila molt. És el conegut patrocini de quilòmetres. I en que consisteix? Esculls una cursa, en aquest cas la dels nassos, (10 km) i busques persones que et vulguin patrocinar el quilòmetre (persones o grups de persones). Cada quilòmetre té un preu mínim de 10 € i pot ser patrocinat per més d’una persona. Per tant sent una cursa de 10km es pot aconseguir 100€ o més. Aquests diners aniran destinats a la ONG SED que realitza projectes al tercer món (si podeu visiteu la seva pàgina web). El motiu de col·laborar en aquesta i no d’altres ONG és degut a la plena confiança que em donen (tant el meu germà, que treballa en ella) com el conjunt d’amics i col·laboradors que hi participen.
Aquest projecte està en estat embrionari i em fa falta l’ajut de molta gent. La idea és que s’apuntin més corredors amb lo que podem ajudar a fer més gran el nostre ajut. I que la gent participi no solament en aquesta primera cursa sinó en les següents (properament ja farem mitges maratons).
I què puc fer jo? Algú es pot preguntar. En primer terme dir, jo puc córrer? Si la resposta és si, doncs a córrer i buscar patrocinadors. La resposta és no. Doncs mirar si puc fer de patrocinador (en aquesta i d’altres curses), transmetre la idea i el projecte a d’altres persones amb l’objectiu d’incrementar el nombre de corredors i patrocinadors i també em caldria gent que pogués fer una pàgina web i aconseguir un número de compte corrent (sense comissió alguna)
Crec que és moment d’ajudar als altres, crec que la idea pot tenir èxit i pot haver gent que es vagi animant creant un grup de corredors solidaris i recollint diners per una bona causa. Qualsevol dubte, idea etc. Serà benvinguda.
Considero positiu poder córrer pels altres, ajudar amb el meu esforç a aconseguir una rialla en aquest món. Sé que sol no podré en aquest nou projecte però junts amb d’altres persones. Si.
Vols participar en aquest projecte solidari?





diumenge, 29 de novembre de 2009

JEAN BOUIN I PLANET 51

En dues hores començarem la Jean Bouin, hi ha moltes ganes i com sempre respecte per a veure com anirà. Fa dies que em fa mal un turmell cosa que em dificultarà poder fer una cursa a bon nivell i superar el meu record cosa que volia per apropar-me als 45 minuts que és la fita marcada a nivell de temps per aquest any.
Però avui us parlaré de planet 51, ahir varem anar tota la família a veure aquesta pel•lícula que a mi personalment em va agradar molt. Crec que avui en dia tothom sap de que va, d’un home a que arriba a un planeta alienígena i quan arriba es troba que pels alienígenes és ell el ser estrany i curiós, és ell qui fa por i espanta la gent.
La pel•lícula novament ens deixa un missatge, ens fa adonar de com ens costa acceptar la diversitat, aquell qui és diferent. Tot allò que no és com nosaltres, que és diferent, ja sembla perillós de mena. Ens costen acceptar les diverses races i a vegades, les diferencies de sexe, fent creure que un home i una dona són iguals, i no.. senyors, no cal dir que tothom és igual sinó que tothom ha de tenir els mateixos drets i deures, oportunitats i han de ser considerats per a tothom igual que un es tractaria a si mateix.
Molts poden veure en la nau del terrícola una al•legoria de les pasteres que arriben per``o potser hi ha molt més, tots tenim un mon més o menys muntat, uniforme on ens agrada que tothom pensi igual que nosaltres mateixos i el nostre grup d’amics, de persones que es relacionen amb nosaltres acostumen a tenir una sèrie d’interessos, habilitats, creences i diversions comunes. A vegades fem dels nostres grups autèntics getos sense permetre l’entrada de ningú i lo pitjor de tot no acceptant que gent d’altres grups i formes de pensar puguin entrar.
I el problema a vegades no radica en no poder entrar sinó en considerar que el que no es del teu equip o grup és dolent, el que no pensa com tu, és que t’ataca i potser no és així. M’agrada la forma de pensar de Steven Covey quan deia que nosaltres no havíem de perdre el temps intentant cercar que et comprenguessin sinó nosaltres comprendre als altres. Per què diuen això? Per què ataquen? Potser descobrirem que ens sentim atacats però no ho fan, que el sentit en que ho diuen és un altre etc.
Jo sóc el primer que em sento atacat, i costa canviar aquesta forma de ser, però intento veure perquè m’ataquen, i sempre trobes algun motiu que vas més enllà de que el profe em te mania.
Que tingueu un bon dia i ja us diré que tal la cursa

dilluns, 23 de novembre de 2009

TOT PASSA PER ALGUNA RAÓ

La setmana passada vaig tenir dues noticies que em van copsar, novament persones que conec d’un dia a un altre els hi canvia el seu status quo. De cop, gent com nosaltres tot els és diferent. Malalties, accidents, males noticies, mai més, res els serà igual. Sempre hi haurà un abans i un desprès a la noticia, al fet que els farà canviar la vida.
Quan ens passa un fet d’aquests ens fa adonar de lo fràgils que podem arribar a ser. Davant d’això pocs recursos ens queden, el que esta clar que quan tens un fet que t’ho canvia tot, tan sols pots fer una cosa mirar endavant, és normal, que com a persones plorem, no entenguem la situació, però posteriorment la única forma que tindrem per sortir del pou que ens puguem veure ficats, és mirar el futur i ficar-nos al cap que ho hem de fer amb il·lusió i ho hem fer com sigui. I és en aquests moments quan més hem de veure la filosofia de Victor Frankl, tot passa per algun motiu i està clar que allò dolent que ens ha passat ha de servir, ja sigui per fer-nos més forts o per ajudar als altres, ser un exemple etc.
Si ara ens donen a escollir tots preferim no ser l’exemple i res del que tenim ens sigui tocat, és curiós, ens queixem del que tenim però al final som dels de Jesusito Jesusito que me dejen como estoy. Si tenim la sort de ser dels que veiem les desgracies des de la grada, tenim vaires accions a realitzar, la primera és ajudar a l’altre, amb la companyia, amb el parlar, amb l’acció,etc. Però desprès hem d’intentar que d’aquella acció en puguem treure una lliçó. No podem pensar que les coses els hi passen tan sols als altres, al reves hem de pensar ei que això ens pot passar a nosaltres. Cada dia hi ha accidents de transit, això no vol dir que no agafi el cotxe, però ja he fet saber a la gent que estimo el que estic sentint? Ja gaudeixo de la vida? Potser a una altra persona no li tornaran el seu ser mes estimat, i potser li costarà sortir del pou però el fet de saber que ha ajudat als demes a viure en plenitud li ajudarà.
El que està en el pou o dins de la mala noticia sap tindrà el repte de sortir-ne pero no solament això sinó que quan ho faci es convertirà en un exemple per a tothom, un exemple de fortalesa de lluita. I novament es veurà com els grans mariners es demostren quan hi ha mala mar.
Tinc la sort d’haver vist els toros des de la barrera, de veure altres persones amb grans desgracies personals i per mi es important treure conclusions i lliçons del que els hi ha passat. D’alguna forma o una altra crec que haig d’ajudar-los i potser tot comença oferint una ma, una paraula, una abraçada però per l’altra que sàpiguen que res del que els hi ha passat no ha servit per a res.


divendres, 20 de novembre de 2009

FEM AL REVES BOB ??





Avui començo l’escrit parlant-vos de dues reflexions, una que va fer en el seu temps Robin Sharma sobre que a la vida un pot ser com Bob Esponja o com Igor de winnie the pooh. I ho faré segons Paul walzlawick en el seu llibre l’art d’amargar-se la vida.
Ell explica les coses com ho podria fer jo, però al reves. Indicant quina sort és la de viure amargat, a fi i acomptes els llibres de pena i tristor i fins i tot les pel•lícules de més èxit són aquelles on es veuen penes, ja que ens fan veure que bé que estem nosaltres.
Així, com deia, a la vida podem escollir sentir-la i viure-la o com en Bob Esponja (tot el dia rient, optimista, mirant les coses positives de la vida) o com Igor (pessimista i pensant que tot lo dolent li passa a ell etc.)
No te color no? Per què haig de voler veure durant cap de setmana, o quan sigui, a Bob Esponja? Per fer-me veure el canto positiu de les coses, indicar-me com es pot donar la volta a tot el que em passa i alló que sembla negatiu ell ho acaba fent positiu?
Si hem decidit viure una vida amargada ens hem de decantar per Igor, si, si us plau, inteta-ho. Desperta mirant el sol i pensant ufff quans nuvols, o que poc que m'agrada el dia, i segueix pensant que avui tot m’anirà malament i fulanito és tonto l’altre invencil i a sobre em volen fer la vida impossible. Perquè la vida no val res, és una conxorxa contra mi.
Per ser uns autèntics amargats està clar cap on tenim que anar, a part és fàcil, és molt fàcil ser un bon amargat, no cal fer gaire cosa, precisament, no cal esforços, no ens hem de cansar, i pensar lo just, tan sols has de reflexionar dient que la gent que pensa i s’adona que no viu no guanya res, perd el temps, es com voler canviar les coses, per a que, al reves, no perdis el temps, ens ha tocat aquesta vida doncs a sobreviure i punt. Mira en Bob Esponja intentant estar sempre content, fent amics, mira que és tonto que no veu que no aporta res a la vida???’ aquesta bogeria d’intentar ser feliços que aporta, jo crec que res, mes val estar a casa i anar criticant perquè aquest món no val res, el meu treball no aporta res, el meu cap és un ... i els meus companys.. i aquell és un pilota i van en contra meva, normal ells són uns inútils.. ufff tan sols son les cinc de la tarda a veure si fan alguna cosa per la tele i ens podem anar a dormir ja pensant en demà.. Ai ja és de bon mati i ara m’haig de despertar? Per anar a treballar?.....
Veus que fàcil és viure amargat? has pensat alguna vegada això? és el que vols?

Ara escull... vols viure la vida com un amargat??? Realment és fàcil... vols viure com en Bob Esponja (optimisme, rauxa) o com Igor(pesimista, trist) . DECIDEIX I ACTUAN EN CONSEQÜÈNCIA

diumenge, 15 de novembre de 2009

CURSA SANT VICENÇ DELS HORTS

Diumenge, en 3 hores estaré a la cursa de Sant Vicenç del Horts. No podia dir de no assistir-hi, treballo allà, vaig allà al gimnàs, tenia una obligació quasi moral, degut a que és la primera edició i si no té èxit no es tornarà a fer.
La setmana ha estat intensa (un sinònim de dura) ho ha estat tant en el món laboral com al personal, les preocupacions han estat varies i un arriba avui ja cansat, sense gaires forces sabent que potser no és un dia per fer una bona marca i baixar dels 47 minuts que vaig fer diumenge passat.
Davant del handicap que suposa no sentir-se 100% tant a nivell físic com psíquic, cal tancar els ulls i pensar i reflexionar. El Hinduisme, com ja he dit més d’una vegada, creu que Déu va crear l’home igual que ell, fent semi Deus, però veient que no feien servir els poders per a bé va decidir treure’ls-hi, primer va dir aquests poders els guardaré sota el mar, però un li va dir, no, perquè pescant els podran trobar. Després va pensar en amagar-ho sota terra, però un va dir, i si escaven el trobaran i finalment va decidir amagar-ho dins del interior de l’home perquè allà ningú se li ocorreria mirar.
Potser ara a mi em toca mirar al meu interior i veure que tinc capacitats per fer aquell temps i fins i tot, per què no millorar-ho?
L’altre dia volia escriure sobre els casos de corrupció i tot el que passa que sentim parlar tant. La meva teoria al respecte és que aquesta gent són el reflex d’una part de nosaltres. Si de nosaltres, De la mateixa manera que penso que dins tenim grans riqueses que no les coneixem, grans poders que ens cal treballar, grans perfeccions que ni ens adonem, tenim una part de nosaltres que ens cal desar, parts del nostre cos i ment que ens impedeix adonar-nos de la nostra perfecció infinita i que ens converteix en éssers vulgars. Igual que Miquel Ángel (com ja vaig explicar en el seu moment) va dir que el David era fàcil de fer-ho tant sols havia tret les parts que sobraven del marbre, nosaltres hem de fer igual, perquè a vegades les parts que sobren del marbre es poden fer tan dures i pesades que ens poden dominar. I en els casos de corrupció passa moltes vegades això, per molt bo que sigui una persona, costa molt no caure en segons quins paranys que et provoques tu mateix, a tots ens agrada la vida fàcil, els diners, els luxes. Quan jo veig aquesta gent o molts polítics que no m’agraden les seves actituds, penso que són el reflex de la nostra societat i més concretament de les meves febleses. Tots som persones, i tots tenim un passat i estic segur que d’alguna forma tots hem estat corruptes, ja sigui copiant en un examen. Per tant, ells a gran escala, perquè el poder i les oportunitats ho porten, han actuat com nosaltres. Això no vol dir que com que són reflex de les nostres febleses els hàgim de perdonar, tot el contrari, però aquests casos ens han de servir per adonar-nos que hem de treballar, millorar en la força de voluntat, en el creixement personal per fer-nos més forts i treure les parts del nostre marbre que no ens deixa adonar-nos de la nostra divinitat.


dilluns, 9 de novembre de 2009

COMENÇAR DE 0 COMENÇAR DE NOU


Dilluns, segurament deu ser el dia de la setmana que més vegades escric, segurament perquè sóc jo el primer que ho necessito i segon perquè deu ser el dia que més gent pot llegir el bloc. El dilluns costa, o creiem que ens costa i moltes vegades sense motiu. Venim d’un cap de setmana, més o menys bo i costa tornar no a la realitat, sinó a una altra part de la nostra realitat on tenim més obligacions.
Vinc d’aconseguir ahir un temps en 10km que no m’esperava, 47,13 segons els que fan la cursa, no m’esperava per a res aquest temps, reduint la meva antiga marca en 3 minuts. Però això ja és passat, cal mantenir-ho com un record, pensar-hi per viure-ho amb alegria però sé que igual no ho tornaré a viure mai més. Sé que em cal treballar per millorar, però això és futur, i la mitja marató és futur, que cal conrear tot allò que vulgui fer, però que és una il·lusió. Cal recordar que tan sols existeix el dilluns, el ara i per tant haig de viure aquest moment. No vull que em passi com allò que deia William Wallace, tots morim però tant sols un quants han sabut que vivien.
El Dilluns no ens agrada perquè és la metàfora del començar de nou, i malgrat quan estem pressionats, de mal humor, voldríem començar de 0, la realitat és quan es produeix aquell moment, les pors ens guanyen, com que no sabem el que vindrà o ja ens hem fet una projecció, generalment negativa, ens sentim superats, sense adonar-nos que fa poc que ho estàvem desitjant. Hem d’adonar-nos a la vida, què és el que volem, què és el que realment ens importa i a partir d’aquí donar a tot lo demés una importància relativa. Quan més tens, més indefens et sents, pot semblar al revés, però mireu com funciona la societat, qui viu més pendent del que té, qui fa jugades més estranyes, qui es dona cops de colze amb el seu igual, el que té més o el que té menys. Qui dona més valors als diners, qui en té més o qui en té menys?. Això no vol dir que no tinguin valor, clar que ens fan falta per viure però els diners per exemple ens calen per viure però no és lo més important, jo no cerco riqueses per si mateixes, sinó per poder viure millor, per gaudir-les. A vegades sembla que tinguem complex de Diógenes amb els diners i tot el que suposa.
Molts de nosaltres estem vivint situacions molt difícils degut a la crisi econòmica, molts tenim por que en els darrers mesos haguem de començar de 0, començar de nou. Molts ploren... però no podem estar tota la vida plorant per allò que passat, haurem de mirar més enllà i veure que hi ha dins nostre. Si ens hem anat preparant, si ens hem llaurat, estarem més preparats, clar que és un mal moment, però al final de tot es surt. Hem de viure esperançats que al final sempre comencem de nou. Cada dia s’obren noves oportunitats. Clar que moltes vegades no volem començar de nou, però si ens veiem obligats pensem que alguna cosa ens aportarà. Agafem el toro per les banyes, adonem-nos que som nosaltres qui controlem i el món ens porta sempre grans oportunitats. Oi que no plorem quan arriba la nit perquè al final surt el sol? Doncs ara el mateix, si ens arriba la nit, tranquil·litat, prepara que vindrà el dia. I quan sigui la nit? Doncs et pots sentir jove i la vius, aprofita perquè saps que acabarà sortint el sol, el sol de dilluns que et dirà que tot torna a començar, que tot torna no com abans, perquè cap dia és igual, però un part es repeteix... saps que no es repeteix mai? El tu, el jo.. som nosaltres els que no som iguals respecte divendres, hem canviat, hem llegit, hem viscut circumstàncies, hem crescut... mira dins teu.. no hi ha temps, tan sols existeix el tu.... l’un mateix.. agafa’l i fes-lo viure, gaudeix del moment que estàs vivint, malgrat sigui dilluns i t’agradaria viure el passat d’ahir... tanca els ulls i adonat de lo meravellós que és viure aquest moment, l’energia que transmets, l’energia que tens, la teva vida... no et faci por començar de nou el dia, la setmana... no et faci por començar noves aventures (com em deia ahir en Quique) no cal tenir por la nit arriba i al final surt el sol... com ara que està sortint per a tothom. Que tingueu una bona setmana

diumenge, 8 de novembre de 2009

CROSS POPULAR DE SANTS

En dues hores estaré corrent el corrent el cross popular de sants. Em fa il·lusió, sempre he cregut i m’ha agradat sentir com Sants és diferent a la gran metròpoli que representa Barcelona. Sants és una metàfora de la vida en general. Volem ser propis, un mateix però dins del context d’una societat, d’un conjunt de persones del món en general.
Em sento molt a gust dient que soc de sants i de fet em sento més del barri que no pas de la ciutat, la seva carretera, l’estació , els seus carrers, la seva gent, formen part de la meva vida i la relació del barri amb la gent es personal, com si es tractes d’un poble. Avui aniré a córrer, el temps no acompanya, fa fred i vent per``o tinc ganes, de fer un homenatge a part del barri, veure companys i gent que fa temps que no veig. La meva ambició es fer 49 minuts, un objectiu complicat, de fet quasi impossible però ja es veurà, per sobre de tot vull tenir bones sensacions i gaudir.
Sants és un exemple que no importa on hagis viscut sinó on et sents, Barcelona per mi és una gran ciutat però jo em sento del barri, si em vols dir independentista, doncs ho soc però això no vol dir pas que renegui o que em senti pres, simplement que m’agrada sentir-me recollit, m’agrada el seu teixit associatiu i comercial, la gent treballant pel benestar no solament d’ells sinó també dels qui els envolta, i aquesta sensació tan sols la donen barris com els de sants.
Avui correré per la carretera, Tarragona, Av. Madrid, Alcolea, Joan Guell, Independencia, Arizala, Numancia, i em sentiré part d’un barri, d’una forma de ser, d’un esperit que transmet el barri. Formar part d’un grup no vol dir pas deixar de ser un mateix però si compartir una part de la identitat.
Vaig a preparar-me que ens apropem a la cita.

dimarts, 3 de novembre de 2009

CAMÍ DE LA PERFECCIÓ




M’agrada somiar despert, penso que és bo la capacitat que tenim els éssers humans de somiar i per què no, intentar fer realitat els nostres somnis. Darrerament penso si hauria de recollir els meus pensaments, les meves teories o reflexions sobre el que han dit altres autors, escriure-ho tot en un llibre i mirar a veure si es pot publicar. Penso que potser algú li podria agradar, encara que sóc conscient que si el meu bloc té poc seguiment el llibre no tindria gaire èxit. Malgrat això com que sóc somiador, penso o imagino que si que té èxit i és en aquell moment que m’adono d’una altra cosa. Haig de ser conscient de lo lluny que estic dels meus objectius, fins i tot de certes reflexions que puc arribar a fer. Cal ser conscients dels nostres defectes, les nostres febleses i veure el camí que ens queda per córrer. A vegades sabem on volem anar, per on anar, però no vol dir pas que el camí sigui ràpid i fàcil, ni molt menys. Cal acceptar a vegades les derrotes com a part del nostre creixement, acceptar que quan caminem ens caiem, però agrair a la caiguda que ens ha ensenyat on no ficar el peu. No em considero un estafador, però ningú que no em conegui esperi trobar en mi un home perfecte, potser veurà un home que es desperta al matí i que té inseguretats i que cerca, cerca energia, cerca una font, un voler canviar el mon i millorar-se a si mateix. Potser si que cerco ser perfecte però adonant-me que estic a anys llum. Tinc la sort de rodejar-me de persones que han fet millor aquest camí, em queda tant, però puc fer una cosa plorar tot el dia pels meus defectes o mirar cap a on vull anar. És important fer un retrat robot del nostre futur, saber que volem ser, imaginar l’estampa de nosaltres en 10 anys, imaginar-se feliç així... doncs ara cal treballar-ho. Somio en el meu llibre, en portar una bona vida al costat de la meva família, en ser i donar felicitat. Potser l’Euromilió m’ajudaria, o potser no en canviaria en el fons, perquè del que es tracta és d’una transformació més interior que exterior però també està clar que quan el vaixell està en calma tot és molt fàcil.

dilluns, 2 de novembre de 2009

MONOPOLY



Quina dona més maca que és la iaia… expliquen que tota la família se l’estima excepte quan han de jugar amb ella al Monopoly, llavors tot lo bona que és serveix per transformar-se convertint-se en la persona més odiada de la cap de la terra, es transforma en dolenta, intransigent, la cara li canvia i sempre sempre guanya totes les partides. El net, un estiu es passa durant dos mesos jugant al Monopoly amb el seu veí i quan ja ha aprés va a veure l’àvia i li diu, va, juguem, l’àvia tota encantada, però de seguida veu que tot ha canviat i finalment perd la partida que és guanyada pel seu net. Al guanyar el net, la seva àvia està tota contenta i li diu, ara et puc donar una lliçó, lo bo del Monopoly és que tot s’acaba a la caixa.
I aquesta és la gran pregunta de la vida, tot s’acaba a la caixa? Durant molt anys, i encara ara molta gent discuteix si després de morts hi ha alguna cosa més, si Déu, si natura, etc. Jo tinc clares les meves creences religioses i si que considero que després de morts hi ha alguna cosa, però no vull entrar a parlar d’aquestes qüestions.
L’home des de sempre ha intentat ser immortal, el tema de la mort ens ha preocupat i hem volgut allargar la nostra existència i la qualitat de la nostra vida, però no hem aconseguint viure per sempre. Però la nostra mort es produeix quan ens morim? Jo crec que no, les morts es produeixen quan deixem d’aportar en el mon, en la societat, quan ja ningú es recorda de nosaltres, quan la nostra petjada desapareix en el temps i molts homes precisament durant segles han volgut deixar petjada per sempre.
Molts ho fem mitjançant la família, tenim fills i intentem transmetre missatges, pensaments, fins i tot, formes de veure el món i la vida intentant deixar en ells una petjada. Nosaltres anem treballant intentant treballar i potser sense cap intenció més sense pensar en transformar la societat ni deixar una altra petjada. Pel contrari, al llarg de la història veiem com moltes persones han deixat una marca a la seva vida, que l’he recollit, gent que han descobert, investigat, ens han ensenyat coses que en són útils i ens han fet evolucionar, aquesta gent encara estan amb nosaltres. Precisament grans personatges de la història han decidit no tenir família o fins i tot, tenint-la no li han fet el cas que devien, dedicant-se en cos i ànima a la seva professió, sembla tot una balança, és a dir, tots tenim la necessitat de ser immortals, uns mitjançant la família i d’altres amb la seva professió, sent incapaços de poder fer les dues coses.
Crec que a la vida hem de ser humils, la veritat és que ho hauria de ser molt més, però crec que és un primer pas reconèixer els defectes i anar camí de la millora, un camí que no s’acaba mai. La humilitat no és la falsa modèstia ni tenir o expressar més defectes que el del cantó, per mi és alegrar-se dels triomfs tenint clar que queda molt per fer, és no tirar en cara allò que has aconseguit, és no oblidar per on vens, el camí que has realitzat i el que t’ha costat i adonar-te’n que cadascú ha de fer el seu camí. Crec que les persones hem de ser humils i però en les nostres persones no pas en els nostres objectius. Els immortals ho han estat sobretot perquè els seus objectius eren grans, molt grans, eren importants, considero que haig de fer un camí d’humilitat en la meva persona però no pas en els meus actes, diguem presumptuós però haig de creure que amb els meus actes puc deixar petjada, que tinc aquesta responsabilitat, haig de voler ajudar a la societat que m’envolta i el fracàs no estarà el dia que tanquin la caixa i amb el temps tothom s’oblidi de mi, sinó el fet de no intentar-ho. Potser es presumptuós pensar que hi ha gent que li pot servir el que escric cada matí, pensar que puc ajudar a algú amb les meves reflexions, de moment potser m’ajuden a mi i és el primer pas per tenir un bon dia i no amargar l’existència de la gent que tinc més a prop, però treballo per poder ajudar a més gent, però ho faig jo i cadascuna de les persones que coneixem. O el metge no deixa petjada cada vegada que cura a algú? I el mestre quan educa? I tots els pares en el dia a dia? Penso treballar per millorar i créixer en el meu camí, un camí que vull que em porti a ser millor persona, en tots els meus àmbits, i en ell incloc voler deixar petjada, transformar la societat que m’envolta. El repte és de bojos.. potser si. Però també li van dir a Colom, a Galileu i tants d’altres, fem una cosa d’aquí un segle ens trobem i analitzem si la nostra existència a servit d’alguna cosa a la humanitat... jo espero que si, sinó quin fracàs no us sembla? Venir aquí a que... a ser convidats de pedra? Deixa que ho dubti dins nostre hi ha quelcom a fer.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

LA NIT DE CAP D'ANY DEL 26 D'OCTUBRE



Dillunssssssssssssssssssssssssssss… ringgggggggggggggggggggggggggggg, sona el despertador... va, despertem... dilluns 26 d’octubre,quin gran dia, si és un gran dia i ara us explicaré el motiu.
Per començar, escric aquest post amb una gran responsabilitat, segurament el llegiran menys de 10 persones però hem de pensar sempre en gran, quan dic en gran em refereixo pensant que allò que fem pot tenir gran responsabilitat per a moltes persones. Per exemple haig d’intentar fer un post com si arribés a milers de persones i a sobre el que digués fos de tal càrrega pensativa que fes canviar les persones i de fet el mon en general. La realitat és evident que és una altra però estic convençut que si tots treballem com si el món depengués de la nostra tasca, ho faríem de forma diferent i ho faríem més motivats i amb major qualitat.
Però tornem al tema d’avui, els dilluns per natura a molta gent els costa llevar-se (no els meus fills, que amb el canvi d’hora i que ahir es van dormir aviat, m’acompanyen en el club de les sis... estan pintant) el dilluns acostumen a ser odiats.. pobret dilluns. Considero que aquesta dinàmica l’hem de canviar i potser ara és moment!!!!. Comencem !!!!. Imagineu-vos per un moment que això és cap d’any, son les 23:30, tot és normal, o dintre de la normalitat que suposa un dinar familiar o amb els amics, i de cop a les 00:10 es produeix un esclat d’energia, una força inusual dintre nostre, tots en peu, tots contents, ens donem petons, abraçades... truquem a la gent, desitjant un bon any. Surt de nostre una força, un esperit, quelcom nou.. hem començat el nou any. Aquesta energia és deguda a que en un moment donat milers de persones fem un mateix acte, milers de persones estem en comunió, estem units malgrat estiguem en diferents cases compartint un mateix acte, uns mateixos pensaments. Poques vegades passa això, a Catalunya per exemple del 8 milions de persones que hi viuen, 7 com a mínim estan desperts, units en petits nuclis per cridar a les 00:00 feliç any nou. En poques paraules, el fet de tenir objectius comuns i expressar-los al mateix moment ens fa treure de nosaltres una energia, una alegria i una força que 15 minuts abans no sabien ni que existia. Això també passa sense anar gaire lluny quan un va a un camp de futbol, les sensacions que es produeixen no són les mateixes que si estàs a casa solet mirant com l’equip dels teus somnis marca, clar que en el segon cas també t’alegres, però l’esclat d’energia que hi ha en el moment de cridar gol, quan milers d’aficionats tots junts criden per un mateix objectiu, dins d’un mateix recinte, són úniques. Novament, el fet d’estar tots units dins d’un mateix objectiu, ens fa treure coses que ni sabíem que teníem, una força.. una energia inigualable.Si som conscients que quan comencem l’any ens surt aquella energia, per què no treure-la quan comencem la setmana????? Hauríem de sentir el despertador de dilluns com si es tractessin de les 12 campanades... riiiiiing tothom a la mateixa vegada, béeeeeeeee ets junts en comunió.. béeeeeee tots junts, anem a treballar, béeeeee i anem contents, perquè hem d’intentar no solament guanyar diners en el treball sinó que allò que ens faci treballar sigui un conjunt d’objectius que vagin molt més enllà, des de com educar a les properes generacions per fer una societat més justa, intentar millorar la qualitat de vida de les persones etc. Si tots anem units i sabem que el del cantó s’ha despertat amb energia, com si fos cap d’any per a treballar per una societat millor, amb menys egoismes i notem de dins nostre aquesta energia de cap d’any o de camp de futbol, veurem que som invencibles, que el dilluns no és pas horrible sinó que és fantàstic, és cap d’any, és com cap d’any. Deu quina força, em sento a tope, quina energia hi ha dins meu. Anem units, i adondant-nos de les sinergies que es creen quan anem junts per un objectiu comú i no solament comú sinó gran, universal. Que tingueu un bon dia, una bona setmana i per cert... digueu quin dia ens despertem tots a les sis

dimarts, 20 d’octubre de 2009

SOC CRO-MAGNON



Aquests dies estic participant, com oient, al fòrum mundial de la gestió de persones que es realitza a l’Hospitalet de Llobregat. Els ponents són gent de tot el món i de reputat prestigi dins d’aquesta matèria. Però sempre es cola algú d’un altre àmbit que t’enfoca a gestió de la persona o de l’empresa des d’una altra besant. Avui us parlaré d’una part de conferència que va donar el Sr. Ignacio Martínez Mendizabal, paleontòleg, escriptor de varis Best-sellers.
A Atapuerca (Burgos) fa uns anys van trobar una calavera d’home, aquesta calavera pertanyia a un home de Cro-Magnon, es van fer tots els estudis pertinents, la diferència entre aquesta i la nostra radica sobretot en els pòmuls ja que la nostra els té cap a dins ell tenia els ossos d’aquesta part cap a fora. Després d’uns anys van descobrir una altra calavera de la mateixa època, era d’un nen... atenció, tenia la calavera com nosaltres, com era possible això? Doncs era degut a que l’home de Cro-Magnon quan deixava de ser nen i passava a ser adult se li transformava la cara. Però que vol dir el fet de que nosaltres tinguem la mateixa calavera que un nen de l’època de Cro-Magnon ? doncs fàcil, que nosaltres hem evolucionat no pas dels adults d’aquella època, que per selecció natural, hem evolucionat dels nens de Cro-Magnon. No venim dels adults sinó dels nens !!! I aquest fet, és el que ens ha fet créixer, Portem dins del nostre ADN l’esperit dels nens i aquest esperit és el que ens fa sobreviure durant milers d’anys i és el que ens permet ser una espècie que s’adapta als canvis i d’altres no són capaces, investiguem, ens preguntem per la nostra existència, volem saber que ens envolta, descobrim noves eines, somiem i volem fer que els nostres somnis es facin realitat i tot és degut a que dins portem un nen. Aquell nen que moltes vegades sembla que ens faci nosa dins nostre, és precisament el motor del canvi. Són precisament els grans descobridors, els inventors més atrevits, els més nens, els que jugant amb el seu intel•lecte, amb la natura, amb la imaginació han estat capaços de fer que la nostra societat evolucionés. Per tant, nens, mireu dins vostre i no tingueu por de veure el món amb ulls de nen, amb ganes de saber, de preguntar, de somiar i desbrinar perquè quan arribem a una resposta ajudem al món, a la nostra espècie al nostre futur a seguir endavant. Que tingueu un bon dia.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

PARLEM DE SEXE



Dilluns, comencem bé dilluns, el començar és molt important, començar un dia una setmana, un mes, de forma positiva t’ajuda, clar que tot pot canviar però de moment tu agafes el toro per les banyes i decideixes com vols començar, quin és el camí que vols començar dominant tu, sense que ningú ni res et digui com l’has de començar, sense que siguis una simple titella esperant el designis d’un tercer.
I avui dilluns, que millor que començar parlant de sexe? Que ningú miri amb cara rara, de fet no sé per què tenim el sexe com un tabú (gran frase.. sempre parleu del mateix.... o la típica és que els homes només teniu això al cap) de fet tots som producte del sexe, són fruit d’un acte sexual i per tant a la llarga és de lo que més orgullosos hauríem d’estar. Perquè formen part d’aquesta activitat. Per tant homes i dones sexuats i sexuals del meu bloc us convido a fer una activitat.
Durant un instant, tanqueu els ulls i imagineu-vos allò que més calent us fiqui, des d’una posició del kamasutra, una vetllada romàntica, una trobada fortuïta en un lloc inapropiat, etc. Vull que us deixeu anar per les vostres fantasies, en una fantasia eròtica i quan ho hàgiu aconseguit.... si sou capaços, freneu una mica i analitzeu-vos, mireu com esteu, com teniu el cos? Els vostres instints, la temperatura corporal? La suor? Fixeu-vos, és real el que heu pensat? Però el vostre cos com ha reaccionat? La ment no distingeix entre el pensament i la realitat, per ella és tot el mateix, d’acord que la intensitat d’una realitat no la dona un pensament, però això ja depèn dels graus de concentració de cada persona. Per tant si arribem a la conclusió que la nostra ment pot fer que el nostre cos visqui coses com si fossin realitat, apliquem-ho, però no ho apliquem tan sols en pensament sexuals sinó en tots aquells que ens portin felicitat, repòs, tranquil•litat, tot allò que m’aporti coses positives dins la meva vida. Què em dona tranquil•litat? Hi ha algun lloc que hagi estat que m’aporti pau? Recorda-ho i quan estiguis nerviós, automàticament treu-lo a la teva ment. He tingut moments de felicitat amb la persona que estic discutint? Treu-lo, recorda-ho i tot frenarà. Però com el bon sexe, no et quedis amb la imaginació, practica-ho, escolta música que et relaxi, cerca llocs que et donin tranquil•litat, tingues moments amb la parella, els amics i companys, fes coses que no oblidis, fes coses que tan sols recordar-ho t’aportin coses perquè allò que t’aporta no és tan sols per al moment que ho estàs vivint sinó per sempre.
Vinga, que vaig llençat.. seguim amb les reflexions sexuals de dilluns, una ejaculació té entre dos-cents i cinc-cents milions d’espermatozoides, de tots aquests tan sol arriba un, el més llest, més fort, més intel•ligent. A sobre es fecunda i amb el temps naixem nosaltres. Atenció de dos-cents a cinc-cents milions guanya un i qui va ser aquest un? NOSALTRES. Després tindrem la barra de quan ens enfadem dir que som uns inútils, uns fluixos etc. Senyors si l’oposició més difícil del món ja l’hem fet. Després diuen que és difícil guanyar un euromilió, jo senyors, considero que és més fàcil. Crec que no som conscients que el partit més difícil de la nostra vida el varem jugar el dia que ens van fecundar, si varem ser capaços de lluitar contra milions i milions, varem guanyar i a sobre fecundar.... tot el que vingui ara no pot ser tan complicat, segueixo sent la persona llesta, intel•ligent i forta capaç de vèncer milions i milions d’iguals. Qui em pot frenar? Hi ha alguna altra oposició? Comencem la setmana com un espermatozoide guanyador, que és el que som, no hi ha qui ens freni, i fecundem la vida amb la nostra forma de ser, els nostres pensaments i els nostres actes, que per això hem vingut a la vida i varem ser millors que els nostres iguals.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

MOMENTS ABANS D'UNA CURSA( Homenatge a Andrés Montes)

Les 6 del matí d’un diumenge, no és la primera vegada que estic despert a aquestes hores, la gran diferència és que abans era per tornar de festa i ara per començar-la. I no és que vagi a un after o una rave sinó que avui a les 9 toca cursa.
Corro la proba dels 10 km. De la marató del mediterrani, acabo d’esmorzar i tinc els nervis a flor de pell. Relaciono el córrer amb la vida mateixa...... sempre abans d’un fet important tens aquesta sensació m’atreviria a dir sadomasoquista, l’adrelania està corrent amb força per dins meu i ja voldria estar a la línia de sortida. Si tinc aquesta sensació per fer 10km que els entreno habitualment que sentiré el dia de la mitja marató?
L’objectiu de la carrera és per sobre de tot, gaudir-la, repetim, com la vida mateixa, el que hem de voler és gaudir-la, més val arribar a menys però ser feliç amb lo que has arribat què no pas aconseguir molt i no haver trobat diversió pel camí. També m’he marcat un objectiu de temps, vull fer-la en menys de 50 minuts. L’objectiu, en el meu cas, és molt complicat, porto molt temps entrenant per fer tirades llargues i no he pensat mai en el temps, de fet és que mai he estat una persona ràpida. Crec que no passa res en marcar-me un objectiu agosarat, com a la vida mateixa, crec que si ho aconsegueixo hauré triomfat, però si no és així tampoc em sentiré un fracassat, crec que entre l’èxit i el fracàs pot haver una gran distància, no tot és blanc o negre. Per mi fracassar seria no gaudir de la cursa. A la vida no som uns fracassats per tenir pitjor feina, no tenir família o no tenir diners sinó fracassem quan no vivim la vida. Jo m’he entrenat, i ho faig i he vist que quan arriba la cursa faig millors temps del que m’espero als entrenaments. Tinc por quan recordo la cursa de Pallejà i haig de superar la por fent els primer kilòmetres i adonar-me que això és diferent. M’acompanya un petit refredat i les ganes de gaudir i superar-me.
Vaig a fer esport i avui durant la carrera aniré acompanyat d’una altra persona, algú que no pot estar amb nosaltres, algú que m’ha fet riure dies, i que em vaig baixar d’Internet el to per al mobil perquè em feia riure molt, parlo d’Andrés Montes. Agraeixo molt la gent que aconsegueix fer-me riure. Em fan sentir feliç, i en el seu cas em recorda que la vida pot ser meravellosa. Jo diré més la vida és meravellosa el que passa que a vegades ens costa veure-ho. La cursa d’avui serà meravellosa. Andrés va per tu, és un petit homenatge a tu i a totes aquelles persones que a la vida han conseguit fer-me riure. Avui us adjunto la darrera vegada que va sortir per la tele... mireu com va acabar, a mi m’ha emocionat


divendres, 16 d’octubre de 2009

SOC FELIÇ I NO DESPREOCUPAT

-Hola Bon dia,
- Hola, bon dia, què tal
-bé mira, anem fent, ja saps problemes a la feina, els nens la família, bé lo de sempre... però mira tu... tu si que ets feliç

- no creguis eh... que jo també tinc lo meu.. que no tot és perfecte... que si....
Estem davant d’una conversa molt normal, generalment fixeu-vos que quan ens pregunten com estem sempre diem que bé, mai passa res, tot és perfecte, genial, o simplement ho fem perquè el que pregunta queda bé fent veure o creient que fa veure que es preocupa. Nosaltres ràpidament diem que bé, d’aquesta manera quedem bé, primer perquè no has de donar explicacions i segon perquè no es pot donar mala imatge fent veure que estàs malament. És important fer veure que les coses ens va bé, que estem bé, que tot és perfecte.
Però que passa si anem a més? Si la conversa s’allarga? Has de vigilar no pots donar una imatge de felicitat eterna o que tot et va bé.... sempre ha d’haver alguna cosa, el treball amb el seu estrès, la família, els nens, la parella, la salut, alguna cosa per queixar-se, tot va bé per això, no hem de donar mai la sensació que tot és perfecte. Aquesta és la norma, al principi fer veure que estem bé, però mica en mica anar queixant-nos, del que sigui però anar tirant xinetes.. i per què? Crec que tenim por a dir que som feliços, a vegades ens fa respecte, pensem que ens veuran com una cosa rara o com a tontos, mirem sinó els tontos com els relacionem? Sempre riuen, sempre contents, mira que son feliços eh?.. quantes vegades sentim aquest comentari de forma satírica??’ o encara més descobreixen una tribu perduda en mig de la selva i quina imatge tenim d’ells, mira no paren de riure i no és per la sorpresa, perquè si ara venen uns extraterrestres no em veig rient com els de la tribu. Per tant, acceptem que vivim en una societat on hem acceptat la necessitat de ser feliços, quan la veritat això no hauria de ser un objectiu sinó una realitat, quelcom innat, com a molt, un instrument per anar vivint però malgrat ho tenim acceptat no ho podem dir, perquè potser no queda bé o perquè ens sap greu, queda millor la queixa, sempre tenim alguna cosa, quan no hi ha un all i ha una ceba, el que diu que és feliç el mirem amb cara rara.. està apestat.. és un feliç.... un que és feliç... és un despreocupat... fixeu-vos un no pot ser feliç i ja està..??? relacionem ser feliç en viure en un altre mon, en no preocupar-se en allò que considerem que és important.
Potser.... ara hauríem de dir allò de que bojos que són aquells romans..potser la vida està feta per viure-la feliç, està content i veure que és el més important d’ella, que hi ha coses, doncs si, però que l’arbre no ens deixi de no veure el bosc, cal estar orgullós de ser feliç, sentir-nos bé i comencem a viure i sentir i transmetre la felicitat, perquè potser a vegades el del cantó li fa falta que li transmetem la nostra rialla, la nostra felicitat, que no ens faci por que ens vegin feliços, més val això que no semblar uns tristos, abatuts i que no vivim. Hi ha gent que es passa tota la vida cercant la felicitat i creu que és el cal fer en la vida... buscar el camí de la felicitat... heu vist nens que no són feliços?? Potser és moment d’agafar la felicitat sentir-la dins nou i lloar i donar gràcies per aquest do, aquesta sensació aquesta riquesa.
Que tingueu un dia molt feliç... per cert Sóc feliç...... i no despreocupat

dimarts, 13 d’octubre de 2009

QUÈ PETITS



Dissabte vaig anar a veure Àgora, em va encantar i vaig treure grans reflexions que volia ficar a sobre d’aquest bloc, tranquils, si teniu ganes de veure-la, no patiu que no us l’explicaré.
Darrerament llegint entrevistes o escoltant reportatges, tothom parla de com et canvia la vida el dia que veus el mon amb els teus propis ulls des de d’alt de l’espai o com a mínim des de d’alt del cel abans de tirar-te en paracaigudes. Et canvia la percepció del món i no solament del món en general sinó de tu mateix.
Antigament, la gent es considerava que era algú, i no un qualsevol sinó el més important, som el poble de Déu el centre del univers, tot és mou gràcies a nosaltres, som els amos del univers.
Avui en dia ens adonem de lo petits que som, quin canvi no? Vivim encara a la terra pensant que som alguna cosa important, però els que estan al cel ens recorden que som petits, que si hi ha algú que ens observa es deu riure de nosaltres per no acceptar la senzillesa de la nostra vida, de la nostra existència. A més us imagineu un extraterrestre?? No entendria de cap manera que estiguéssim cercant sempre les diferències entre nosaltres i no acceptant que en quasi tot som semblants, ja sigui entre sexes, races o simplement personalitats.
Però anem a més, avui en dia arribar a la conclusió de que no som res dintre de l’espai, ja està feta, no del tot assumida perquè anem caminant amb molt poca humilitat però mirem més enllà, també ens tornem així de petits quan ens deixem engolir i arrastrar per la massa. Una cosa és forma part d’un grup, més o menys números i l’altra, deixar-nos portar pels pensaments i conclusions d’un grup del qual pertanyem, perdem el nord i no som ningú, sinó simplement un ésser que el que fa es seguir al conjunt de persones que formen la massa, potser portada per un líder, o potser ni això. Sembla això estrany, però al ser humà ens passa i ens tornem bens, no pas per formar part d’una massa sinó per deixar-te portar. Molts dirien que el futbol és una massa i per tant ens fa sentir petits, ens fa perdre la personalitat, jo no ho veuria així, el que ens fa petits és simplement quan ens deixem portar, quan no som capaços de ser nosaltres mateixos, aplicar les nostres creences, per por al que diran, al veure’t fora del grup a les represàlies del grup en si. Un pot formar part d’un gran grup i no per això ser petit com a part de la massa ja que sinó tots cercaríem ser elitistes (en la connotació més negativa de la paraula)
Finalment, també som petits cada vegada que certs sentiments ens superen, quan la intolerància és major dins nostre, quan no acceptem els altres, quan la ràbia ens guanya, el mal humor, la no acceptació de l’altra, l’enveja, quan no som feliços, etc. Ens sentim petits, que no som res, i ens fem petits cada vegada que els nostres sentiments més animals surten i mostrem l’animal que portem dins, quan perdo el control dels meus sentiments, em faig petit, minúscul, no sóc res.
I no ens agrada sentir-nos petits, perquè ens fa sentir dintre d’una presó, si ens ho plantegem, vivim en una presó anomenada terra, amb uns límits que no podem o no sabem passar.. com a mínim la majoria, però també ens sentim presoners dels barrots de la massa quan fem el que ens marca (i sinó mirem-nos... que tenim de diferent nosaltres dels alemanys de la segona guerra mundial? Quantes vegada actuem segons el què diran? ) I finalment som presos del nostre propi caràcter de les nostres febleses, de les nostres rigideses, la falta de control.... ens fem petits i dèbils quan ens controlen i ens creiem grans en aquell moment, ens creiem grans quan ens enfadem i cridem i el que fem és fer-nos més petits.. ens creiem grans com els cristians d’Alexandria però sempre hem estat igual de petits.

divendres, 9 d’octubre de 2009

NO SIGUEM GRANOTES


Després de l’experiència de llegir el secret (llibre que aconsellaré a tothom ) ara pel matí estic llegint nietzsche per a estressats (cada dia un full on es fa una petita reflexió, hi ha 99) i la granota que no sabia que estava bullida.... i avui precisament us parlaré la famosa granota.
Si tu fiques una granota viva dins d’aigua bullint què fa aquesta??? Surt de l’aigua ràpidament... imagineu-vos us munta un número en mig de la cuina molt considerable. Pel contrari què passa si la fiqueu en l’aigua natural? Ella es queda, llavors encens el foc, i es sent encara millor amb l’aigua calenta, però a mesura que va pujant la temperatura comença a no sentir-se còmoda i sense forces per fer cap salt. Així fins que al final queda bullida per a ser menjada.
Quantes vegades actuem com una granota? El cos humà s’acostuma a tot, ens emmotllem a una vida dolenta, sense sentits, sense ànsies, i la portem com si res, perquè ho hem fet mica en mica. Imaginat que estàs estudiant i t’ensenyen la vida que portes ara... què faries??? Potser fugiries sortires corrent diries uffffffff. Faries com la granota que salta de l’aigua bullint però si vas entrant mica en mica és quan ni t’adones de la teva degradació... I per això hi ha gent que li costa tornar a treballar després de vacances o tornar del cap de setmana i li costa precisament perquè al descansar (no de la feina, que sembla la culpable de tot, sinó de la rutina) quan ha de tornar es sent més granota amb aigua bullint.
Per tant granotes del món unim-nos i analitzem en quines olles calentes estem ficats i intentem saltar abans que no sigui massa tard. Si ens cal millorar la salut amb una vida més saludable comencem ara i fem el canvi igual que l’aigua no de cop sinó de mica en mica. El canvi que si que cal fer de cop és el de dir prou i començar a cercar estratègies per sortir de l’olla. La salut no s’espatlla d’un dia per l’altre, les relacions tampoc, la feina, l’economia, etc. Dec estar en moltes olles, en moltes estic més a gust que en altres, per tant cal treballar per tal de sortir-ne o aconseguir transformar aquella aigua calenta en freda. Bé segons el meu germà Carles el que fem al llegir llibres d’autoajuda és no canviar l’aigua ni saltar de l’olla, sinó canviar la pell, acostumar-nos i viure una felicitat irreal.... tot per viure acomodats i no començar una revolució.... bé que cadascú anilitzi i vegi que té de granota i que pensa fer.. jo en tinc molt...voluntàries per a veure si em converteixo en príncep blau?

dijous, 8 d’octubre de 2009

PER QUÈ VIVIM?

Mira’t un moment, per què tens la roba què portes? Per què me l’he comprat, perquè m’agrada, perquè me l’han regalat. Visc en aquest pis, perquè volia un per la zona i amb tantes habitacions..... per a tot tenim motius.
I si us pregunto per què vivim? Quina és la resposta? Què ens el que ens mou a viure? Què és el que ens mou a despertar-nos cada dia?. Ens despertem perquè cal anar a treballar, treballem per tenir diners i tenim diners per poder viure durant el dia a dia que consta d’aixecar-se per anar a treballar i arribar....... però que estem fent !!!!!!!!!!!
Hem de despertar per algun motiu més, quelcom que ens porti que sobrepassi una obligació, hem de treballar per algun motiu que vagi més enllà que la simple obligació de fer el que toca. Hem de viure la vida perquè té un sentit viure-la perquè té objectius, perquè vull d’ella quelcom. La felicitat no pot ser un objectiu a la vida sinó un camí per fer d’ella el que vulguis. Desperta i mira’t avui estàs decidint que et fiques de roba, mires quin cotxe tens, el teu pis, estàs decidint la teva façana però si no saps per què vius alguna cosa falla, perquè senyors la vida és el més important que tenim i no sabem per a que serveix. Cal preguntar-nos que volem fer d’ella, cap a on volem anar? Que en vull treure? M’agrada aixecar-me aviat i escriure, pensar que no estic depenen de la feina a l’hora d’aixecar-me, que em mou veure sortir el sol i escriure, em mou somiar despert i pensar que algú li pot ajudar el que escric, que no és més que les reflexions d’allò que he pogut llegir d’autors... de gent que s’han tornat immortals, per la seva tasca, pel que han aconseguit... per a què vivim? Sabem per a què vivim? Matins . Si ... Matins . No La pregunta del dia
Adjunto la meva primera entrevista

dimecres, 7 d’octubre de 2009

MADRID I ELS JOCS

No crec que pugui ser considerat com una persona fatxa, tot el contrari, considero que els catalans estem espoliats, considero que a Espanya mai ens han entès, i no pas perquè no tinguin capacitat per fer-ho sinó simplement no han volgut i no han volgut perquè és sempre molt més fàcil veure la vida com una unitat tota igual que no com alguna cosa diversa. És més fàcil interpretar que el món és tot igual que no acceptar que a prop hi ha uns individus que per moltes raons tenen una llengua i una cultura diferent.
No entenc la forma de fer política de tota aquella gent que intenta separar, amb això tots sabem que hi ha partits que ho fan molt bé, hi ha dos formes de fer-ho, o criticar per criticar on l’altre ho fa tot malament o dir nosaltres som així som d’aquest grup i tu no pots entrar en ell.
Catalunya, des de fa temps ha acceptat d’una forma o una altra la seva Espanyolització, ho ha acceptat amb més o menys resignació, uns volen ser més nacionalistes però no demanen un estat, altres cerquen ser federals, altres els sobra les comunitats autònomes i tan sols hi ha uns que no accepten ser Espanyols i per tant es poden trobar en conflicte amb l’estat.
Tot aquest rotllo bé, per tal d’explicar-vos les sensacions que he tingut aquests dies respecte a lo de Madrid 2016. Quan es van presentar pel 2012 i van perdre jo em vaig alegrar, vaig pensar mira que bé, amb lo malament que em cau la Esperanza que critica sempre als catalans. Però a mesura que es s’apropava la nova votació he anat canviat d’idea i no per raons polítiques.
En primer lloc estarem tots d’acord que si cal fer un esdeveniment important sempre més val a prop que no lluny, ja sigui per poder-hi assistir o perquè gràcies a les inversions que es faran, no tan sols públiques, sinó privades, alguna cosa pot ajudar a l’economia del país. Ara algú dirà si però les inversions que es facin a Madrid són les que es deixaran de fer a Catalunya. Aquest argument ja va ser discutit quan Barcelona 92. si hi ha voluntat això no passarà i segon és hora que a Catalunya defensem bé les coses, sempre la culpa és dels altres, tot és culpa de l’Espanya, potser és hora que ens adonem que potser nosaltres tampoc ho fem tot bé
En segon lloc, no entenc aquest allau d’sms, mails, apm rient de que no ha guanyat Madrid, i no ho dic amb una visió nacional del tema, sinó senyors, potser és hora de deixar-nos de riure dels fracassos dels altres. No pot ser que sembli que el fracàs d’una ciutat sigui l’èxit d’una Nació, tan poc tenim que celebrar? Això no és una Barça – Madrid on saps que si guanya el Madrid el dia següent has d’aguantar les tonteries del cantó (que de fet les desitges perquè et fan fins i tot riure). Aquí el tema és seriós, hi ha llocs de feina pel mig, hi ha diners, ilussió, i nosaltres què fem? Ens riem.
I això passa amb lo de Madrid i amb la vida en general, potser és hora de desacomplexar-nos i mirar més enllà, nosaltres som capaços de fer d’una derrota una victòria, una celebració però de les derrotes dels altres una celebració? Tan poc tenim per celebrar? I això que passa a nivell de Nació a nivell personal què em dieu? Té sentit a la vida voler sempre les desgràcies dels altres? Té sentit celebrar com els altres perden encara que no representi per a mi cap tipus de guany? Per què sempre preferim les desgràcies del veí? Perquè igual que molts catalans no acceptem certes conductes de Madrid i al revés, tampoc ens agraden gaire els nostres veïns de París. No ens adonem que el fet de que al veí li vagin bé les coses ens pot suposar quelcom de positiu a nosaltres?
Però parlem de Catalunya i crec que la reflexió ha de ser de tipus personal, com a persona jo haig d’estar content amb el que tinc, si no tinc prou lluitar per arribar a més, treballar i no ficar la culpa sempre a tercers o a la situació fora de mi. Cal acceptar que si jo vull solucionar la meva vida, si la vull millorar haig de començar per mi, no pas pel tercer. Quan més gran sigui la meva joia, la meva força més m’oblidaré de la gent del cantó, no miraré a tots aquells amb enveja ni desitjaré la seva tristor ni el seu fracàs. Perquè celebrar una derrota pot estar bé perquè en podem aprendre molt d’aquest fet, però celebrar la dels demés potser no m’aportarà res. I de Senyors Catalunya i de Senyors Madrid n’està el mon ple, podem seguir vivint sense veure que tenim dins i sense adonar-nos que amb el tenim dins ja tenim prou o viure amb el constant conflicte, la poca reflexió i inexistent automillora.
Jo vull el millor per a mi, per la meva família i pel meu país, i considero que estem a anys llum del que volem, però no tot és culpa dels altres, a vegades semblem l’alumne de que el profe els té mania .. i sempre és culpa del profe... semblem l’alumne que tan sols celebra que el del cantó ha suspès un examen... crec que aquest no és un bon alumne.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

LLIÇONS DE QUAN CORRO

Des de l’estiu que pateixo una lesió al genoll esquerre, segons el meu massatgista es tracta d’un esginç del lligament exterior. Ja semblo un jugador de futbol!!! El tema és que malgrat això he seguit corrent com bonament he pogut i seguint les recomenacions que m’ha dit.
Dimarts passat vaig córrer al migdia per el camí que voreja el riu Llobregat, vaig sortir de Sant Vicenç i a veure on podia arribar i tornar en una hora. La realitat... va ser un fracàs, ja no per la distància que vaig fer sinó per les sensacions, fatal. Quan anava corrent vaig arribar a la conclusió que ho havia d’escriure, perquè és precisament de les situacions que et surten malament de les que aprens, i què vaig aprendre?
No pots anar pel món pensant sempre que el que fan els altres tu ja ho faràs, has d’anar pensant que el que ells fan tu pots fer-ho, mirar com ho fan i per què ho fan, potser descobreixo que jo no puc sortir un migdia en plena calor corrent i el meu cos no aguanta perquè no està acostumat a fer-ho i perquè em queda molt per arribar a tenir el cor de certa gent que porta molt temps preparant-se. Potser en dos o tres anys ho faré i començaré quan faci fred i potser quan arribi l’estiu la meva progressió haurà estat gradual.
Les lliçons estan per aprendre-les i no pas per oblidar-les o encara pitjor per tenir-les dins i no aplicar-les. Quan vaig córrer la cursa de Pallejà feia tanta calor que va ser horrible, tothom que va tenir l’oportunitat de seguir-la encara avui ho diu. Vaig aprendre que amb tanta calor no gaudeixes de l’esport sinó que el pateixes sent perjudicial pel teu cos. Per què ho vaig oblidar? Per què no ho vaig voler aplicar?.
Les ganes a vegades et fan oblidar les coses o et fan veure tot de color de rosa i a vegades les coses no són així, cal ser objectiu, esperançat i il·lusionat però viure de realitats i això no vol dir que no somiem. Al revés somia, somia molt, però tenint clar que puc arribar a allò que estic somiant, somia en un món millor una millor vida, però no tan sols ho somiïs, pensa, quins són els meus somnis??? I ara mira al cel... que penso fer ? potser avui és el primer dia del teu somni, creu en tu, creu en les teves possibilitats, creu que pots arribar a ser el millor dins de les teves possibilitats, creu que pots arribar a fer el que fa un altre, si és el que vols, però no esperis que vingui un miracle, lluita per allò que vols. Jo vull ser milionari.. miraré al cel per si tinc una idea que em porti però durant aquest temps compraré la loteria... així en tots els nostres somnis... si volem una cosa anem a buscar-la, creguem en ella i en nosaltres i al final ho aconseguirem... però no esperis a demà... comença avui
Per cert, el noi de dimarts que no es veia ni capaç de fer 7 km. Que va passar-ho fatal, diumenge preparant-se amb temps, sortint a les 7 del matí va fer 20 km. Ara m’adono que ja començo a estar preparat per la mitja marató. Fa uns dies pensava que no hi arribaria, però si entreno, si m’esforço per què no puc? Estic content, molt content, sé que haig de seguir treballant, millorant, entrenant però fa poc el meu cap deia que amb la lesió i tot no tindria temps d’arribar-hi i de cop em sento que he arribat abans de lo esperat.... yes i can.... si jo puc, que podreu fer els altres? La vida és una cursa, on no competim els uns contra els altres sinó que intentem millorar nosaltres mateixos....

dimarts, 29 de setembre de 2009

LES GANES




Mai m’he considerat una persona intel•ligent, crec que de fet podem afirmar-ho tranquil•lament, no ho sóc. Això hi ha gent que m’ha conegut de sempre o que conviu molt amb mi, ho té molt clar, malgrat pugui tenir més menys cultura general, no he destacat per res en concret. Quan a vegades ho he dit a la meva feina s’han ficat les mans al cap una mica dient que aquesta persona és un fals modest. No pot ser que una persona amb dues carreres, tres masters, treballant a dos llocs i un donant classes a la universitat no ho sigui... doncs senyors si voleu sóc el típic exemple, les coses em cal que me les expliquin de dos a tres vegades, segons que quatre o cinc, el meu nivell d’anglès sempre ha estat el mateix amb estada alcohòlica durant 3 setmanes a Irlanda. La meva memòria és molt selectiva, segons la meva esposa es resumeix en el futbol..... molt bé i.. i què, precisament reconeixem els defectes, tots els que avui llegim això, hi ha de més llestos, amb habilitats socials més avançades, de millor caràcter etc, però el que ens fa arribar allà on volem (i això no vol dir que jo hagi arribat en tots els aspectes on jo vull... potser tan sols estic de camí) és les ganes, les ganes de voler ser una cosa, de sentir, de, de de... tot.
Anem al gimnàs on ens esforcem, per ser més forts, més àgils, per estar en forma, llegim per tal de millorar, adquirir coneixements i ens oblidem que ens cal potenciar l’esforç i les ganes i sobretot la ment, hem de potenciar la ment però no com font de memòria, que també està bé, sinó cal anar més lluny, quantes coses no fem perquè ens falten ganes? Ens falten forces intel•lectuals? No ens veiem capaços de donar un pas més? Ens falta energia? I tot, està dins el nostre cap, si ens plategem aconseguir el que sigui, lluitar pel que realment volem ho aconseguirem, tots sabem que tan sols aprofitem una part molt petita del nostre cap i què fem??? Seguim dormint, mirant la tele, ens adonem que som universalment justos, i ja està un riure i punto.
L’altre dia em vaig llegir el llibre la Il•lusió de Josep López, una rondalla on una dona entrava a una botiga a la cerca d’alguna cosa que havia perdut i era la il•lusió i havia de fer unes proves per recuperar-la, igual que ella jo voldria anar i que em donessin forces, energia..... o potser no... potser igual que no som capaços d’adonar-nos que tan sols aprofitem una part petita de la nostra ment, igual dins nostre portem una energia tal que tan sols ens falta una guspira per treure-la, saber que fer, que volem on anem.. cercar un objectiu universal pel qual treballar...
Darrerament llegeixo El secret de Rhonda Byrne, no sé si uns ha passat mai.. però m’agrada tant que no me’l vull acabar i el llegeixo en conta gotes quan més el llegeixo trec la conclusió que haig de trobar el gimnàs que hem faci més forta la ment, la ment ens qui ens dona els bons i mal pensaments, l’energia, fins i tot part de la malaltia, és qui ens fa sentir més macos, intel•ligents, més joves... per tant si trobeu aquest gimnàs feu-m’ho saber que hi aniré i us ho faré saber, perquè en tot, no hi ha prou en viure la joia de fer les coses sinó compartir l’alegria que ha significat per a tu.... per cert estic de millor humor.... espero que esteu bé vosaltres

dilluns, 28 de setembre de 2009

DE MALA LLET




Ahir no va ser el dia com volíem, això ens deu passar a tots, tens ganes de fer unes coses i no pots fer res, tan sols veure com certes coses no les estàs fent bé. M’imagino que com a tot, a mi em costa veure que faig coses malament. A la nit vaig decidir anar-me a dormir aviat confiant que avui seria millor dia i de moment que voleu que us digui, havia destinat un temps a llegir un llibre que de moment al lloc on diria que l’havia deixat no hi és. Em noto nerviós, de mal humor i em miro i dic ufff si és dilluns les 7 del matí i ja em sento així???’ pensa pensa i pensa potser no hi ha motiu, i clar que no hi ha motiu, les coses no són tan dolentes, segur que al despertar preguntaré qui ha vist el meu llibre... però reconec que ho dic i que em sento de mal humor.. aquests mal humors que ja comences així tan sols ens porten a que vagin a més. Si jo m’enfado faré que s’enfadi el del cantó i aquest ho transmet als demés i per a què? Aconseguim alguna cosa? Evidentment no.
Costa trencar les dinàmiques però penso que ja es positiu el fet d’adonar-se que alguna cosa no va bé, que no funciona, crec que és el primer pas, no el definitiu però ja és bo començar.
Darrerament m’he enganxat a una cançó de Jorge Drexler que es diu Todo se transforma, us deixo la lletra

Tu beso se hizo calor,
luego el calor, movimiento,
luego gota de sudor
que se hizo vapor, luego viento
que en un rincón de La Rioja
movió el aspa de un molino
mientras se pisaba el vino
que bebió tu boca roja.

Tu boca roja en la mía,
la copa que gira en mi mano,
y mientras el vino caía
supe que de algún lejano
rincón de otra galaxia,
el amor que me darías,
transformado, volvería
un día a darte las gracias.

Cada uno da lo que recibe
y luego recibe lo que da,
nada es más simple,
no hay otra norma:
nada se pierde,
todo se transforma.

El vino que pagué yo,
con aquel euro italiano
que había estado en un vagón
antes de estar en mi mano,
y antes de eso en Torino,
y antes de Torino, en Prato,
donde hicieron mi zapato
sobre el que caería el vino.

Zapato que en unas horas
buscaré bajo tu cama
con las luces de la aurora,
junto a tus sandalias planas
que compraste aquella vez
en Salvador de Bahía,
donde a otro diste el amor
que hoy yo te devolvería......

Cada uno da lo que recibe
y luego recibe lo que da,
nada es más simple,
no hay otra norma:
nada se pierde,
todo se transforma.

Aquesta cançó m’ha fet reflexió, m’adono que estic de mala llet i que pretenc ara transmetre aquesta sensació a tothom? O penso canviar-la jo. Que penso destinar tot el dia a sentir-me malament??? Aconseguiré alguna cosa? Potser em val la pensa lluitar per treure un somriure i donar això a tothom, potser així farem un món més feliç.
No em puc amargar un dia i deixar-lo perdre perquè el dia d’avui serà únic. L’altre dia parlava amb un noi sobre el fet de fiar-se o no d’una persona, confiar o no, potser fem com diu la cançó que us he donat.. potser val la pena fiar-se confiar, donar obrir-nos de ment, no pensar que la gent actua d’una forma per tal de fer alguna cosa negativa, perquè això no ens farà viure bé, sinó tot el contrari. Tinc 5 minuts per a que es desperti tothom a casa i jo segueixo amb mala llet... confio en mi... segur que ho aconseguiré, sé que el dia d’avui té coses genials, i sé que tindré molt bona setmana.. començo treballant amb aquest objectiu. Que tingueu un bon dia

dijous, 17 de setembre de 2009

GRÀCIES


A tots ens agrada sentir la paraula gràcies, entra una música per les postres orelles, molts tenim la costum de dir-ho, forma part del nostre vocabulari, i ensenyem als nostres fills a dir-ho. Donem la feina acabada, ja hem dit gràcies, és el que tocava, he anat a comprar i quan he sortit he dit gràcies, quan m’han donat una cosa, m’han dit el que sigui.... he estat amable he dit gràcies..... De la mateixa manera quan ho rebem no li donem importància, bé a vegades si.... però quan no et diuen la parauleta aquesta, i es fa el típic comentari... no m’ha donat ni les gràcies.
Gràcies s’ha convertit en una paraula sense sentit !!!!! i potser l’hauríem de recuperar, però l’he de recuperar de dins nostre, dels nostres sentiments. Gràcies vol dir t’estic agraït, estic agraït per allò que m’has dit, has fet, has donat, m’has fet sentir, etc. És part d’un sentiment d’amor cap al desconegut al que li compres, és amor cap al que fa la seva tasca però et dona un servei que per a tu és necessari. Donar les gràcies i donar-les de tot cor, és dir a la gent que te l’estimes, que per a tu és important tot allò que fan per a tu, donar gràcies és donar importància a tot allò que fa que les donis. Si ho vivim així, si som capaços de transmetre gratitud en les coses que fem i rebem, no ens adonarem, i ens sentirem més rics d’interior i potser fins i tot les coses ens aniran millor, perquè quans sents que t’agraeixen una cosa et sents més motivat per repetir-la, per tant si jo agraeixo el que fan per mi, tornaré a rebre allò que tant m’ha agradat.
I potser és hora d’agrair moltes coses a la gent, i potser les més senzilles, a la família per haver-nos creat, educat, alimentat, estimat, a la parella per aguantar-nos cada dia i fer el nostre camí junts, als fills, als amics, els companys, a tots aquells que ens aporten alguna cosa que ens fa sentir bé, per què no.... al nostre cap.
Jo la veritat sóc conscient que haig de transmetre més gratitud, agrair la sort que tinc amb la vida que porto, això no vol dir que sigui tot un camí de roses, però haig de ser conscient de que sóc una persona afortunada i això és degut a la gent que em rodeja i m’ha rodejat fins el dia d’avui, clar que em puc llevar a les 6 a veure com surt el sol, és fàcil fer-ho quan saps que tens les teves necessitats vitals cobertes, quan vull un llibre me’l compro, i tinc ordinador, adsl..etc i tot no té importància perquè ja és nostre, i potser és el primer pas, veure que tenim i adonar-nos de lo important que és i que des del nostre cor surti un fort agraïment. Jo us vull agrair a tots els que seguiu el meu bloc, em feu sentir bé, molt bé i us animo a que si penseu que algú li pot interessar que li digueu. Escric el que em sembla, però sempre amb la poca humilitat de pensar que si alguna cosa de les que dic pot ajudar amb algú em podré sentir un triomfador. Jo estic molt agraït a Robin Sharma, Steven Covey, rohnda Byrne, Alex Rovira, etc molts autors que ens els seus escrits m’han ajudat a reflexionar a pensar i m’han ajudat, com a mínim a arribar al meu lloc de treball amb una rialla i a veure el món des d’una perspectiva més positiva. Gràcies a tots

dimecres, 16 de setembre de 2009

CAMÍ D'ANADA I TORNADA

Des de que he tornat de vacances hi ha una paraula que m’envolta, AMOR, estimar-te, estimar als altres, fer les coses amb i per amor...
L’amor és com la pilota del frontó, és un camí d’anada i de tornada, és tan altruista com egoista. Analitzem, tinc un perruquer que hem deia que hi ha diferents graus d’evolució de les persones, els que només s’estimen a ells mateixos, els que estimen la seva dona i a ells, el que afegeixen la seva família... i així fins els més superiors que estimen la societat, al desconegut igual que a ells. Quan ho vaig sentir vaig pensar que pobre, tallar el cabell molt bé però res més, però amb el temps vaig pensant i si que m’adono que el camí a seguir si que és el d’estimar a tothom. Però no ho miro com un fet altruista estimar, viure estimant a qui sigui, sinó com un fet egoista perquè en el moment que som capaços de sentir amor ens sentim més feliços. Moltes vegades ens acostumem a estimar, i ja no li donem importància, no ens plantegem què és el que estem sentint, però recordeu a l’adolescència, el primer amor, el primer petó, sentíem que érem els amos del món, per amor ho podíem fer tot. Aquest sentiment, aquesta sensació encara està dins nostre, el que passa que ens hem acostumat a viure amb ella sense donar la importància que té, com el que té un Ferrari aparcat cada dia a casa, ja el valora com el que té la bicicleta més espatllada del món. Per tant mirem dins i adonem-nos que tenim la capacitat d’estimar a qui sigui i que si ho fem, no sé si l’altre estarà content, però que nosaltres si, segur. Perquè els mals pensaments, el mal humor, l’energia negativa també ens retorna i no ens aporta res al bon dia, pel contrari, estimar a qui sigui, des del company de feina, el botiguer, l’anònim, ens aportarà bona energia, ens farà sentir bé amb la gent, amb nosaltres mateixos, ens sentirem amb forces per fer el que sigui, serem els amos del món. No és un procés fàcil, no és fàcil sentir amor per a persones que ni tan sols has parlat mai, però si som capaços d’arribar a aquest nivell ens sentirem com no ens hem sentit mai. I de fet del que es tracta no és exercitar el teu cor, sinó la teva ment. Jo seguiré treballant aquest camí, amb el jo, la família, els amics, els companys de treball i la gent que no conec. Estic lluny del meu objectiu però de la mateixa manera que amb el temps voldria córrer una marató i estic ara molt lluny d’aconseguir-ho però vaig entrenant.. Per què no puc pensar que amb el temps puc arribar a estimar a tothom? Puc arribar a sentir, què això és molt important, que estimo a tothom? Puc arribar a que la gent es senti estimada per mi? Segurament és més fàcil la marató però seguirem lluitant...

dilluns, 14 de setembre de 2009

AVUI ANEM AL COL.LE

Avui anem al col.le, quantes persones estan dient aquesta frase? Tot torna a la rutina, i avui molta gent està contenta, torna la rutina a la vida, uns treballen, els fills al col•legi... que curiós, molts desitjant que arribi la rutina i d’aquí un temps notant a faltar allò que fins ahir tenien. Pensem... desitgem sempre allò que no tenim i a sobre ho idealitzem, és tot fantàstic i quan ho tenim ja no ho és tant. Desitgem tant certs períodes de la vida (vacances, caps de setmana....) que ens oblidem de viure el dia a dia, allò que realment estem vivint, el que fem és mal viure el dilluns i tota la setmana, recordant el cap de setmana o un dia de festa, o les mateixes vacances com una cosa perfecte. I el problema radica en que hem idealitzat tant un temps concret que aquest mai està a l’alçada de les nostres expectatives.
És moment de ser més positius i viure el dia a dia sabent que tot té moments bons que dolents, que la nostra vida té més dies laborals que sense feina, més de col•legi que no pas de vacances i per tant haig de tenir el repte de gaudir dels dies laborables tant o més que del cap de setmana, deixem per fer moltes coses pels dies de festa, sinó ens queda un altre remei, fem-ho, però potser del que es tracta és dels dies de cada dia fer un munt de coses que ens porti a sentir-nos millor, no deixar tot lo bo per dos dies, perquè ni seran bons els cinc primers de la setmana ni ho seran els dos de festa perquè tindrem un excés d’activitats. Però que és lo bo? Potser haurem de viure certes coses des del lloc positiu... molts avui ens despertem amb mala cara.. ufff dilluns toca treballar..... sembla que ens anem a morir.. però senyors.. quants miren ara el rellotge desitjant que soni el despertador per anar a treballar... parla amb ells.. tan sols ho fan per diners? Potser ells ens diran que el treball ens ajuda a estar desperts mentalment, fa que tinguem més cura de nosaltres, ens sociabilitza , ens fa sentir útils a la societat etc. Què tindrà de possitiu la caravana del matí? Porta’t música que t’agradi, fes-ho possitiu... aprofita per relaxar-te, què tindrà una bronca amb un cap? Potser treure una lliçó: he sabut explicar les meves coses? Sé comprendre el que em diuen? Com puc convèncer? Tinc nous reptes? Tot això no és fàcil gens fàcil el que plantejo... cal treballar-ho però és així com aconseguirem sentir-nos millor i més feliços i el sentiment és el que som...sentim perquè som vius el dia que deixes de sentir deixes de viure o com a mínim deixes de tenir la sensació que vius.
Avui deixem als nens a l’escola (de moment jo tan sols deixo a l’Aina perquè l’Albert està malalt...) amb el nostre cas, amb l’angoixa del primer dia per saber com li anirà, però també al final deixes anar un cap d’aire dient gràcies per fi... els nens tornen a la rutina, acceptem en aquell moment que per molt que t’estimis als teus fills, que siguin lo millor que t’ha passat mai, es fa cansat, és dur... lo curiós del tema és quanta gent ho accepta però després no valora la feina de mestres i educadors, no podem amb ells, i demanem que un senyor o senyora pugui amb ell i amb 30 més? No és contradictori? Jo espero lo millor dels meus fills, que aprenguin, que tinguin una bona educació, que siguin bona gent, que estimin, que respectin i que ajudin a fer una societat millor, i això que vull ho vull per l’escola. La nostra societat pot millorar molt si tornem a donar valor als educadors i ho lloem sabent que fan allò en 9 mesos que molts pares no som capaços de fer en dos.
Avui els meus fills aniran a Maristes, espero que en uns anys poder dir que estic tan content d’ells com de la llar d’infants on han anat... Pumby... Ells han estat molt bé allà i sobretot els han tractat amb AMOR, a la llarga no demanem més els pares, amor... tot lo demés anirà junt, a un nen li ensenyaran coneixements perquè l’estimen i saben que és lo millor per a ell, l’educaran perquè l’estimen, estaran a sobre perquè hi ha amor, tindran paciència perquè hi ha amor... Gràcies pumby per aquests quatre anys moltes vegades els pares ens consta transmetre lo agraïts que estem del vostre treball i sentiment. Gràcies Maristes per la tasca que empreneu, per la responsabilitat que us assigno, pel vostre treball.. que tingueu un bon dia, una bona tornada al col•legi