Des de l’estiu que pateixo una lesió al genoll esquerre, segons el meu massatgista es tracta d’un esginç del lligament exterior. Ja semblo un jugador de futbol!!! El tema és que malgrat això he seguit corrent com bonament he pogut i seguint les recomenacions que m’ha dit.
Dimarts passat vaig córrer al migdia per el camí que voreja el riu Llobregat, vaig sortir de Sant Vicenç i a veure on podia arribar i tornar en una hora. La realitat... va ser un fracàs, ja no per la distància que vaig fer sinó per les sensacions, fatal. Quan anava corrent vaig arribar a la conclusió que ho havia d’escriure, perquè és precisament de les situacions que et surten malament de les que aprens, i què vaig aprendre?
No pots anar pel món pensant sempre que el que fan els altres tu ja ho faràs, has d’anar pensant que el que ells fan tu pots fer-ho, mirar com ho fan i per què ho fan, potser descobreixo que jo no puc sortir un migdia en plena calor corrent i el meu cos no aguanta perquè no està acostumat a fer-ho i perquè em queda molt per arribar a tenir el cor de certa gent que porta molt temps preparant-se. Potser en dos o tres anys ho faré i començaré quan faci fred i potser quan arribi l’estiu la meva progressió haurà estat gradual.
Les lliçons estan per aprendre-les i no pas per oblidar-les o encara pitjor per tenir-les dins i no aplicar-les. Quan vaig córrer la cursa de Pallejà feia tanta calor que va ser horrible, tothom que va tenir l’oportunitat de seguir-la encara avui ho diu. Vaig aprendre que amb tanta calor no gaudeixes de l’esport sinó que el pateixes sent perjudicial pel teu cos. Per què ho vaig oblidar? Per què no ho vaig voler aplicar?.
Les ganes a vegades et fan oblidar les coses o et fan veure tot de color de rosa i a vegades les coses no són així, cal ser objectiu, esperançat i il·lusionat però viure de realitats i això no vol dir que no somiem. Al revés somia, somia molt, però tenint clar que puc arribar a allò que estic somiant, somia en un món millor una millor vida, però no tan sols ho somiïs, pensa, quins són els meus somnis??? I ara mira al cel... que penso fer ? potser avui és el primer dia del teu somni, creu en tu, creu en les teves possibilitats, creu que pots arribar a ser el millor dins de les teves possibilitats, creu que pots arribar a fer el que fa un altre, si és el que vols, però no esperis que vingui un miracle, lluita per allò que vols. Jo vull ser milionari.. miraré al cel per si tinc una idea que em porti però durant aquest temps compraré la loteria... així en tots els nostres somnis... si volem una cosa anem a buscar-la, creguem en ella i en nosaltres i al final ho aconseguirem... però no esperis a demà... comença avui
Per cert, el noi de dimarts que no es veia ni capaç de fer 7 km. Que va passar-ho fatal, diumenge preparant-se amb temps, sortint a les 7 del matí va fer 20 km. Ara m’adono que ja començo a estar preparat per la mitja marató. Fa uns dies pensava que no hi arribaria, però si entreno, si m’esforço per què no puc? Estic content, molt content, sé que haig de seguir treballant, millorant, entrenant però fa poc el meu cap deia que amb la lesió i tot no tindria temps d’arribar-hi i de cop em sento que he arribat abans de lo esperat.... yes i can.... si jo puc, que podreu fer els altres? La vida és una cursa, on no competim els uns contra els altres sinó que intentem millorar nosaltres mateixos....
Dimarts passat vaig córrer al migdia per el camí que voreja el riu Llobregat, vaig sortir de Sant Vicenç i a veure on podia arribar i tornar en una hora. La realitat... va ser un fracàs, ja no per la distància que vaig fer sinó per les sensacions, fatal. Quan anava corrent vaig arribar a la conclusió que ho havia d’escriure, perquè és precisament de les situacions que et surten malament de les que aprens, i què vaig aprendre?
No pots anar pel món pensant sempre que el que fan els altres tu ja ho faràs, has d’anar pensant que el que ells fan tu pots fer-ho, mirar com ho fan i per què ho fan, potser descobreixo que jo no puc sortir un migdia en plena calor corrent i el meu cos no aguanta perquè no està acostumat a fer-ho i perquè em queda molt per arribar a tenir el cor de certa gent que porta molt temps preparant-se. Potser en dos o tres anys ho faré i començaré quan faci fred i potser quan arribi l’estiu la meva progressió haurà estat gradual.
Les lliçons estan per aprendre-les i no pas per oblidar-les o encara pitjor per tenir-les dins i no aplicar-les. Quan vaig córrer la cursa de Pallejà feia tanta calor que va ser horrible, tothom que va tenir l’oportunitat de seguir-la encara avui ho diu. Vaig aprendre que amb tanta calor no gaudeixes de l’esport sinó que el pateixes sent perjudicial pel teu cos. Per què ho vaig oblidar? Per què no ho vaig voler aplicar?.
Les ganes a vegades et fan oblidar les coses o et fan veure tot de color de rosa i a vegades les coses no són així, cal ser objectiu, esperançat i il·lusionat però viure de realitats i això no vol dir que no somiem. Al revés somia, somia molt, però tenint clar que puc arribar a allò que estic somiant, somia en un món millor una millor vida, però no tan sols ho somiïs, pensa, quins són els meus somnis??? I ara mira al cel... que penso fer ? potser avui és el primer dia del teu somni, creu en tu, creu en les teves possibilitats, creu que pots arribar a ser el millor dins de les teves possibilitats, creu que pots arribar a fer el que fa un altre, si és el que vols, però no esperis que vingui un miracle, lluita per allò que vols. Jo vull ser milionari.. miraré al cel per si tinc una idea que em porti però durant aquest temps compraré la loteria... així en tots els nostres somnis... si volem una cosa anem a buscar-la, creguem en ella i en nosaltres i al final ho aconseguirem... però no esperis a demà... comença avui
Per cert, el noi de dimarts que no es veia ni capaç de fer 7 km. Que va passar-ho fatal, diumenge preparant-se amb temps, sortint a les 7 del matí va fer 20 km. Ara m’adono que ja començo a estar preparat per la mitja marató. Fa uns dies pensava que no hi arribaria, però si entreno, si m’esforço per què no puc? Estic content, molt content, sé que haig de seguir treballant, millorant, entrenant però fa poc el meu cap deia que amb la lesió i tot no tindria temps d’arribar-hi i de cop em sento que he arribat abans de lo esperat.... yes i can.... si jo puc, que podreu fer els altres? La vida és una cursa, on no competim els uns contra els altres sinó que intentem millorar nosaltres mateixos....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada