dimarts, 13 d’octubre de 2009

QUÈ PETITS



Dissabte vaig anar a veure Àgora, em va encantar i vaig treure grans reflexions que volia ficar a sobre d’aquest bloc, tranquils, si teniu ganes de veure-la, no patiu que no us l’explicaré.
Darrerament llegint entrevistes o escoltant reportatges, tothom parla de com et canvia la vida el dia que veus el mon amb els teus propis ulls des de d’alt de l’espai o com a mínim des de d’alt del cel abans de tirar-te en paracaigudes. Et canvia la percepció del món i no solament del món en general sinó de tu mateix.
Antigament, la gent es considerava que era algú, i no un qualsevol sinó el més important, som el poble de Déu el centre del univers, tot és mou gràcies a nosaltres, som els amos del univers.
Avui en dia ens adonem de lo petits que som, quin canvi no? Vivim encara a la terra pensant que som alguna cosa important, però els que estan al cel ens recorden que som petits, que si hi ha algú que ens observa es deu riure de nosaltres per no acceptar la senzillesa de la nostra vida, de la nostra existència. A més us imagineu un extraterrestre?? No entendria de cap manera que estiguéssim cercant sempre les diferències entre nosaltres i no acceptant que en quasi tot som semblants, ja sigui entre sexes, races o simplement personalitats.
Però anem a més, avui en dia arribar a la conclusió de que no som res dintre de l’espai, ja està feta, no del tot assumida perquè anem caminant amb molt poca humilitat però mirem més enllà, també ens tornem així de petits quan ens deixem engolir i arrastrar per la massa. Una cosa és forma part d’un grup, més o menys números i l’altra, deixar-nos portar pels pensaments i conclusions d’un grup del qual pertanyem, perdem el nord i no som ningú, sinó simplement un ésser que el que fa es seguir al conjunt de persones que formen la massa, potser portada per un líder, o potser ni això. Sembla això estrany, però al ser humà ens passa i ens tornem bens, no pas per formar part d’una massa sinó per deixar-te portar. Molts dirien que el futbol és una massa i per tant ens fa sentir petits, ens fa perdre la personalitat, jo no ho veuria així, el que ens fa petits és simplement quan ens deixem portar, quan no som capaços de ser nosaltres mateixos, aplicar les nostres creences, per por al que diran, al veure’t fora del grup a les represàlies del grup en si. Un pot formar part d’un gran grup i no per això ser petit com a part de la massa ja que sinó tots cercaríem ser elitistes (en la connotació més negativa de la paraula)
Finalment, també som petits cada vegada que certs sentiments ens superen, quan la intolerància és major dins nostre, quan no acceptem els altres, quan la ràbia ens guanya, el mal humor, la no acceptació de l’altra, l’enveja, quan no som feliços, etc. Ens sentim petits, que no som res, i ens fem petits cada vegada que els nostres sentiments més animals surten i mostrem l’animal que portem dins, quan perdo el control dels meus sentiments, em faig petit, minúscul, no sóc res.
I no ens agrada sentir-nos petits, perquè ens fa sentir dintre d’una presó, si ens ho plantegem, vivim en una presó anomenada terra, amb uns límits que no podem o no sabem passar.. com a mínim la majoria, però també ens sentim presoners dels barrots de la massa quan fem el que ens marca (i sinó mirem-nos... que tenim de diferent nosaltres dels alemanys de la segona guerra mundial? Quantes vegada actuem segons el què diran? ) I finalment som presos del nostre propi caràcter de les nostres febleses, de les nostres rigideses, la falta de control.... ens fem petits i dèbils quan ens controlen i ens creiem grans en aquell moment, ens creiem grans quan ens enfadem i cridem i el que fem és fer-nos més petits.. ens creiem grans com els cristians d’Alexandria però sempre hem estat igual de petits.