dimecres, 29 de setembre de 2010

CAFÈ I CROISSANT DE XOCOLATA


Avui dia de vaga, la meva intenció és la d'anar a treballar i intentar que el dia sigui més o menys normal, als únics que els he preguntat si treballen o no han estat al forn on vaig a dinar dient que ells intentaran obrir. Quan he sentit això m'he sentit més tranquil i no pel fet del dinar en si, sinó perquè em regalen un dels millors moment del dia, el cafè amb croissant.

El moment cafè croissant s'ha tornat per mi sagrat, després de dinar, quan fa una estona que he sortit del gimnàs o fins i tot quan no he anat, els hi dic a les forneres que si em poden portar un cafè, una me'l puja acompanyat d'un croissant de xocolata. En aquell moment, tot per mi canvia, el temps es para, no sento res, el meu cap està en blanc degustant la combinació que suposa un croissant de xocolata acompanyat amb un bon cafè.

Molta gent dirà que ells es prenen el cafè i no els passa i d'altres que fins i tot comprant cent grams no tenen la mateixa sensació, jo la veritat si que la sento i em considero afortunat al tenir un moment on la vida es para i on puc notar tots els meus sentits, on una acció activa em provoca relaxació. La meva vista s'encara a l'escuma del cafè, els meus oïdes senten el soroll del sucre caure dins i el soroll de la cullera al remenar, la vista es perd amb la negror del cafè, el tacte de la tassa i del croissant per finalment perdrem en el gust de la combinació que suposa un bon cafè amb un croissant petit de xocolata. En aquell moment deixa d'existir tot lo demés i el meu cos es relaxa sabent que tinc un gran plaer, un moment que serveix per a que es pari tot, com si fos una vaga general, i poder agafar forces per seguir la jornada laboral.

Ara hi haurà gent que tindrà la mateixa sensació, d'altres que no, que ho faran i no estaran sentint res. Jo em sento afortunat de poder viure un fet quotidià com un regal de Déu, com quelcom fora de lloc, com un tresor dintre d'una selva, però això em fa adonar de les mil de coses que se m'escapen, dels mil tresors diaris que no els visc de la mateixa manera que el cafè amb el croissant. El bon dia de qualsevol persona, la conversa amb el company, escoltar la radio cada dia, mirar als ulls a la teva parella, rebre una abraçada dels teus fills, qualsevol tresor que passa cada dia i que es fa tan quotidià que deixa de tenir importància i que no ens adonem que són autèntics tresors.

Quan em serveixen el cafè me'l donen amb el croissant i sempre rebo una rialla, com signe de que tots sabem que ha arribat el moment, és el moment del relax, del plaer i jo ara em pregunto, puc fer jo alguna cosa per aconseguir que el dia a dia algú es senti com jo em sento en el moment del cafè i croissant? Potser hi ha gent, que de la mateixa manera que jo els hi fa falta un moment, uns minuts on tot es pari i jo puc aconseguir-ho, és la rialla del matí, és una conversa, és el bon dia, és una abraçada? Tan se val, però estic segur que tots tenim les capacitats de fer que algú es senti lo bé que jo em sento cada migdia amb el meu cafè i croissant.

Els petits detalls del dia es poden convertir en la persona més afortunada del món, i a vegades no dependrà del fet de que et passin, que de fet a tots ens passen alguns, sinó de descobrir-los. Tinguem avui per tant els ulls oberts, perquè passaran petits tresors davant nostre. Serem capaços de veure'ls? Que tingueu un bon dia.

dilluns, 27 de setembre de 2010

VAGA GENERAL


Comença la setmana i crec que molts la recordaran en el temps per ser la de la vaga general del dia 29. Crec que amb dies d'antelació calia explicar que és una vaga per a que cadascú decideixi si vol o no fer-la.

Primer de tot cal saber que és un dret constitucional, on molta gent va lluitar per aconseguir-lo. La Constitució Espanyola del 78 estableix que es realitzarà una Llei per determinar el seu ús i els problemes que hi puguin haver. A dia d'avui encara no s'ha fet aquesta llei ja que suposa masses problemes.

Malgrat sigui presentada pels sindicats, és un dret personal i unitari, és a dir, cada persona, de forma lliure decideix si vol o no anar a treballar. Està en el seu dret i no podrà ser substituït per cap altre persona a l'hora de realitzar les seves tasques. Però si tu no vols ningú et pot obligar a fer-la. L'Empresari no podrà en cap moment prendre represalies pel fet de que una persona faci Vaga però podrà descomptar el dia no treballat (dia+vacances+paga extra).

Faig aquesta introducció perquè molta gent aquests dies van explicant la seva i estic trobant certes accions que no són pas gaire legals. La primera il·legalitat és l'acció violenta dels piquets obligant a la gent a fer vaga. Veient aquest fet molts empresaris han decidit tancar el seu negoci per evitar danys majors. I decideixes descomptar el sou d'aquests com si de forma voluntària fessin la vaga. Doncs no senyor, de la mateixa manera que un piquet no em pot obligar a fer vaga, vostè tampoc i menys descomptar-m'ho com si de forma voluntària jo la volgués fer. Si vol em dona un dia de vacances però m'ho tingui present com dia de vaga.

També cal recordar que tan sols en cas d'una necessitat extrema, el teu lloc de feina ha de quedar sense ocupar, és a dir si un és electricista, doncs aquell dia l'empresa en tindrà un menys o els que sigui i la seva feina quedarà sense fer, i no es podrà contractar nou personal per cobrir els efectes. Pel contrari hi haurà serveis mínims per cobrir les necessitats importants del país (metges, mestres, transport). Una vaga en el nostre país significa problemes però un dels motius és degut a no haver estat capaços de fer una regulació legal com ordena la constitució.

Però per que es fa vaga? En principi es fa per queixar-se de la nova reforma laboral, aquesta estableix varies novetats que intentaré sintetitzar-les.

En primer lloc, la modificació dels termes que es podia fer servir el comiat objectiu. Aquest tipus de comiat es feia per motius econòmics, tècnics, organitzatius i de producció i enlloc d'acomiadar amb 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats, es feia per 20 amb un màxim de 12. La realitat ha estat que durant aquests anys aquest article s'ha fet servir molt poc i mai de forma individualitzada i tan sols servia quan es feien expedients de regulació d'ocupació (ERO). Per tant si un empresari tenia problemes econòmics o acomiadava pagant 45 dies o feia una ERO ja que si anava de forma individualitzada a cada treballador, el tribunal considerava que era el comiat improcedent i per tant acabava pagant 45 dies més els salaris de tramitació (els que van des del dia del comiat fins la sentència). Durant aquests anys de crisi quasi tots els acomiadaments han anat o via 45 dies o ERO, i crec que estarem d'acord que hi ha empreses que han tingut molts problemes. A la llarga per un empresari amb problemes era molt més fàcil fer una ERO i acomiadar més gent per tal d'arribar al 10 % de la plantilla que no pas anar via individual. Amb els canvis introduïts es vol donar facilitat aquest tipus d'acomiadament. S'aconseguirà? De fet no es sap, perquè al final tot depèn de la tutela judicial i caldrà veure aquesta nova interpretació.

També es parla de la introducció de noves franges d'edat per tal de poder-se incloure dins del contracte de foment de l'ocupació on al indemnització passava de 45 a 33 dies per any treballat. Respecte aquest article poques queixes ja que anteriorment (època d'Aznar) ja s'havia firmat un acord semblant.

Hi ha altres canvis, com que en les indemnitzacions 8 dies aniran a càrrec del FOGASA (fons de garantia salarial), la creació del model Alemany de flexibilització laboral o la creació del model Austríac en les indemnitzacions (creació d'un fons personalitzat on part del teu acomiadament estarà allà si et fan fora de l'empresa els diners estan allà però si te'n vas no es perd els diners com ara que et quedes sense l'antiga indemnització sinó que van a engreixar la nova i en cas de jubilació et donen aquest diners)

Pel que fa a mi, indicar que crec que era la meva obligació moral donar alguna dada respecte la vaga, ja que malgrat no és l'estil del meu bloc, considero que si per professió puc ajudar a algú cal fer-ho. Les professions són com un do i han d'ajudar a la societat, totes les tasques tenen un contingut social que cal no solament respectar-lo sinó potenciar-lo i si tots ens adonem d'aquest fet ens sentiríem millors treballadors, més actius i potents.

Jo no faré vaga, per molts motius, crec que els exposats en aquest article per a mi, no són tan grossos per fer-ne una, molts la faran per d'altres que potser si que en són de greus, però els oficials, no ho són. Respecte al tema dels piquets, a mi no m'agrada que unes persones de forma amenaçadora em diguin si haig o no treballar. A més no crec en el model sindical que existeix, no crec amb la confrontació, un no s'hauria d'aixecar sense arribar a un acord i volent arribar-hi. Ens hi juguem molt entre tots.

diumenge, 19 de setembre de 2010

CURSA DE LA MERCÈ

Avui anem a fer la cursa de la Mercè, iniciem la temporada amb moltes ganes, sabent que si la faig tal i com la tinc prevista, serà inoblidable. Comencem avui amb una cursa de 10 km per anar treballant i arribar a l'objectiu del 6 de Març, la gran Marató.

Encara és de nit, són les 7 del matí i sembla que li costa sortir a aquest sol, ja em va bé a mi que sigui així i si no fa calor encara millor, avui no és una carrera on es pugui fer un bon temps ja que entre la calor, que generalment fa durant el setembre cal sumar-hi que serem dotze-mil persones i a més venim de l'estiu, un període on generalment, per molt que hagis pogut córrer, mai ho has fet amb la intensitat que ho faries durant l'hivern. La calor no és pas una bona companya pels runners.

La Mercè és una cursa que serveix per superar la síndrome d'abstinència de curses que molts portem des del maig o juny i més ens indica en quin nivell ens trobem. És cert, això ho fan totes les curses, qualsevol examen o control serveixen per dir-nos com estem en aquell moment. Aquesta cursa el que fa és dir-nos a partir de quin nivell comencem la temporada. Si ens queda o no molt treballar per a fer durant tot l'any o si pel contrari estem millor de lo esperat.

Des de desembre de 2009 no he pogut baixar la meva marca de 45 minuts i de fet no crec que avui sigui un dia per fer-ho. Em conformo estant-hi a prop. I sobretot, gaudir, gaudir de la festa que és una cursa. Sé que si no hi ha calor milloraré el temps, però d'això a baixar a un ritme de 14 km hora, de moment sembla impossible.

La Cursa té com sempre un paral·lelisme amb la vida real, avui anem a veure en quin nivell ens trobem, on estem per tal de veure cap a on anar, què haig de millorar, i planificar la nostra temporada sabent que tindrem moments millors i pitjors, sabent que una bona planificació ens pot estalviar lesions. Entrenar massa ens pot portar a passar-se de forma i no fer-ho vol dir no arribar.

Aquestes coses que semblen evidents en el mon de l'esport també les podríem portar a la nostra vida. Els nens abans de començar un curs saben quina ruta faran, que és el que aprendran, saben cap a on aniran, quins són els nostres objectius etc. Però sembla que en el moment que acabem els nostres estudis comencem a viure una vida molt més semblant al dia de la marmota i el que fa que les coses variïn no és pas allò que nosaltres fem sinó allò que ens succeïx. Rarament parem i diem on som com a persones i tenim clar que volem i quina ruta farem per arribar als nostres objectius. Quin són els objectius per aquesta temporada que hem iniciat? A nivell d'esport és fàcil veure-ho però a nivell personal? Clar que tenim objectius com a pare, mare, etc. Però com a jo?? Que vull fer? Què vull aprendre? Què vull sentir? Dels somnis de la meva vida quins faré aquest any? Sabent que quants més fem millor que cal viure el carpe diem.

Comencem la cursa de La Mercè amb moltes ganes, il·lusió d'un nou començar sabent que inicio una nova temporada amb ganes de millorar, de seguir progressant, somiant amb baixar als 40 minuts els 10km, la hora i mitja a la mitja marató i fer la primera Marató. Sé que els objectius són molt complicats, ja que no sóc una persona gens ràpida però prefereixo no aconseguir els objectius però lluitar lo màxim, esforçar-me que no sé pas autocomplaent. Si no ho aconsegueixo tampoc passarà res, perquè l'objectiu principal que és gaudir fent salut si que ho tindré.

divendres, 17 de setembre de 2010

LA JUBILACIÓ DEL MEU PARE

Ja fa una setmana que el meu pare es va jubilar, el dia 8 va complir 65 anys i el següent dia s’acomiadava del seu lloc de treball.
Curiós, quan una persona deixa de treballar es jubila, Jubilar-se ve del llatí iubilum que vol dir crit d’alegria. És a dir hem afegit al nostre vocabulari que quan ens jubilem ens alegrem perquè deixem de treballar. És normal que fem servir aquest terme ja que es contradictori amb el de treballar que també ve del llatí en aquest cas tripaliare que és el verb que es deriva del tripalium una màquina de torturar de tres pals. Per tant arribem a la conclusió que després de 50 anys de tortura (treballant) (tripaliare) arriba l’alegria (jubilum)
Però realment això és així? És cert que en un moment donat tots estem o hem estat cansats de treballar però realment ho vivim com una tortura? En el treball és on estem més hores si és una tortura la nostra vida ho és i si ho és serà perquè ho estem permetin, sempre estem a temps o de canviar de tasca o de viure amb molt menys abans de viure durant 50 anys infeliços i tota la gent jubilada és feliç? Crec que és evident que no, soledats, malalties, problemes econòmics, etc.
És per aquest motiu que crec que hem de canviar de termes, i enlloc de parlar de jubilar-se cal dir retirar-se, ja que deixes el món de la població activa per formar part dels pensionistes. De fet tampoc és que un jubilat deixi la vida activa, sinó la vida laboral com a cotitzador de la seguretat social. I crec que hauríem de canviar del nostre llenguatge i no utilitzar la paraula treballar (tortura) sinó la de laborem, és a dir, tenir una activitat productiva. Fixem-nos que en les llengües on s’ha implantat les paraules del labor (totes les anglosaxones i en quasi totes les llatines) Si en les anglosaxones també ja que malgrat diuen work existeix el labour party (partit laborista) la concepció del treball i la vida és diferent. El treball es viu com aquella activitat que afavoreix al desenvolupament de la persona i la societat i no com una càrrega. I la jubilació (el retirar-se) es viu com un pas més però des d’una altra esfera. I casualment sembla que els hi vagi millor que a nosaltres, menys fluctuació d’aturats, horaris adequats, es compagina millor la relació entre treball i família etc.
El que està clar que deixar de treballar i cobrar sona molt bé al principi i això és degut a que es viu com un nou començar i a tots ens agrada, el començar una nova aventura aparentment preciosa és meravellosa, després sortiran problemes però els inicis sempre són esperançadors, És per això que considero que hauríem d’intentar moltes vegades viure intentant renéixer cada dia. La son és lo més proper que tenim a la mort i per tant, cada matí al despertar-nos hauríem de renéixer i començar de 0, amb ganes de fer coses, estar il·lusionats, i no portar el pes de dies anteriors, potser després el dia no serà tan agradable com teníem previst però si vivim un nou dia com el nostre renaixement, ens sentirem més frescos.
Pel que fa al meu pare, és molt curiós el tema, durant uns anys de la nostra vida, el meu pare es va quedar sense feina, ja en els finals del 70 ja havien crisis en el mon de la construcció, van ser anys durs, com els que passen moltes famílies a dia d’avui, anys on costava arribar a final de mes i activitats normals en el dia d’avui en aquells temps semblaven luxes. El que en aquell moment era una necessitat ara es celebra com a finalitzat. És com contradictori, perquè així és la vida, les coses són o no bones depèn del moment que et toca viure’l.

dijous, 2 de setembre de 2010

ESTIMAT MAINE

Estimat Maine,

Avui començo a treballar després de les vacances, vaig arribar ahir de Lleida i abans d’ahir varem sortir de Seira. Unes vacances estranyes, i ets tu que les has fet canviar, perquè físicament ens has deixat.
No sé on anar i presentar una queixa i fer saber que tu tenies un compromís amb la nostra família per venir a sopar aquest mes i tu no ets dels que no compleixes. A qui haig de queixar-me quan arribi el 5 de Gener i el meu fill Albert demani pel seu patge de reis?.
Quan el Carles ens va trucar i ens va donar la noticia varem començar a negar-ho, a pensar que no era possible, després ho varem viure amb ràbia fins que ho hem hagut d’acceptar però ho seguim vivint com quelcom que no pot ésser. Quins campaments esteu fent allà? Entre tu, l’Eduardo i en Felip que ens heu deixat quan més calor feia, quan veníeu o acabàveu les activitats. I ara comencem un nou curs sabent que hi ha alguna cosa que falta dins del nostre cor, de la nostra vida. On ets?.
La sensació del dia del teu enterrament al arribar va ser veure i dir, ei no és cap broma, això és de debò, anar-me trobant gent, que en alguns casos, feia anys que no veia, ens abraçàvem compartint el dolor que teníem, però amb la sensació que compartíem encara molt més l’amor que teníem cap a tu. Perquè Maine, anem a ser sincers, transmeties amor, i cada dia més, quan més un et coneixia més amor veia en tu, però no un amor beat, sinó un de gota a gota, dels que calen, dels que quan et toquen ja no surten mai més. En el teu llenguatge mai una mala paraula contra ningú, fins i tot en aquells moments que et tocaven o et passaven marrons, creient que ningú millor que tu els solucionaria, ens donaves lliçons, parlant bé de tothom i buscant solucions a qualsevol problema. Tinc la sensació que has marxat amb alguna conversa o situació que haguessis volgut que fos diferent. De fet tinc la sensació que a tu ara no et tocava, que encara tenies molt a fer. Això si, també crec que en aquest dies que ens has deixat també has fet molta tasca.
Crec que la teva mort ha suposat un gran big bang dins del nostre cor tots ens hem adonat a partir del dolor de la teva desaparició que teníem molt d’amor per tu però encara et diré més, tots érem conscients que ens estimaves, que no ho podies ni dissimular, que ens estimaves molt i tots ens sentíem estimats, sempre ens donaves consells, però des del tu a tu, no pas des del púlpit d’aquell que fa veure que en sap més, sempre ens escoltaves com un company, i sempre ens treies un somriure. Ara és moment de que demostrem que durant els anys de la teva existència t’has dedicat a conrear una llavor i ara ha de sortir fora, hem de demostrar que som petits Maines, amb la humilitat de saber que no arribarem mai ni a l’alçada de les teves sabates, però cal, malgrat tot, treballar per professar l’amor que tu tenies als altres, i fer-ho d’una forma individual, és a dir, estimaves a tothom, però a cadascú d’una forma personal, individual, amb les seves característiques, trobant tot allò positiu, que hi havia en cadascú de nosaltres.
I m’adono que aquí et quedaven moltes coses a fer i que si has marxat és perquè la teva mort ens ha de portar molt més, i és per això que vull creure en aquest big bang, una explosió, que ha significat la teva mort, una explosió de dir, com una persona que semblava des de fora molt normal, era capaç de desprendre tan d’amor i servei als altres, donar tanta potència a les seves accions i treballar sempre persona per persona, cor per cor, omplint-nos i fent-nos sentir estimats com la bona mare. La teva mort ens ha de donar energies i que siguem conscients que et portem dins no solament en sentiment sinó també en acció.
Maine, avui com tots els dies des de que ens has deixat, et notarem a faltar, i d’alguna forma o una altra estic segur que vindràs a sopar aquest mes, perquè tu no falles mai. Estic segur que ens ajudaràs en el dia a dia, a seguir vivint, a estimar aquells que ens costa estimar, a lluitar amb amor, a tractar a les persones, a no defallir, a viure intensament i transmetre els teus valors a tothom.