diumenge, 16 de setembre de 2012

el camí fins la cursa de la merce 2012

Avui sortirem a fer la cursa de la mercè. No és una de les que a mi més m’agradin. Molta gent i sobretot la calor no són sinònims d’un bon rendiment. Però sempre cal començar per alguna i aquesta és la que obra la temporada.


Segurament serà una cursa molt semblant a la que vaig realitzar l’any passat, potser millor ja que porto més entrenament. Durant l’estiu he sortit a córrer algun dia. M’ha costat però he anat fent... m’ha ajudat molt fer el camí de Sant Jaume. Una de les grans experiències de la meva vida.

Durant el camí he tingut la sort d’aprendre molt, de viure grans experiències. De sentir una energia dins meu que no ho sentia des de feia molt anys. És difícil explicar les sensacions que sents durant el trajecte i viure envoltat de grans persones, de grans experiències que comparteixen en tu molt més que uns quilometres

Costa explicar que el que més ens unia era l’amor. Avui en la cursa... potser es va perdent... la gent et parla, et somriu etc com si et conegués i potser és la primera vegada que els veus, però saps que hi ha quelcom que t’uneix, un amor cap a un esport, series, cansament, anar a recollir un dorsal, tot un armari ple de samarretes, farleks, tirades llargues, xip etc... La sensació del camí era precisament que era tant el que ens unia... que tot anava fluint. El caminar t’omplia d’energia que et feia que no et fes falta descansar, carregaves d’energia veient sortir el sol, veient com es ponia, parlant amb algú. En el camí vas descobrint que les rutes no les fa el camí sinó que són les persones que t’acompanyen, vas adonant-te que les metes no són del tot important sinó que cal gaudir de cada un dels quilometres. El que fa que gaudeixis no es pas l’arribada sinó el fet d’haver gaudit d’uns dies fent una ruta, el que fa que sigui gran és el que sents durant el trajecte no pas del que vius a la plaça. Clar que vull tornar a fer el camí però no si el tornés a fer seria des de Sant Jean i si no arribo no passa res. El camí de Sant Jaume vas veient grans metàfores de la vida... no es pot tenir la pell molt fina perquè al final no pots caminar del mal que et fan els peus... en el dia a dia si som de pell fina ho passarem malament perquè tot ens semblarà fatal... La motxilla... quan més pes hi portes pitjor pel dia a dia, el camí es fa més feixuc, més val que pesi poc, que portis poques coses, quan menys coses necessitis pel dia a dia, quan menys materialista siguis viuràs millor, tindràs un camí més lleuger. Igual que avui a la cursa, si no tinc la pell fina, no em faré mal si les meves passes són lleugeres correré molt més. Si ho dono tot al principi després no podré arribar i tindré un camí molt dur quan havia de ser planer.

El camí m’ha ensenyat que gran és l’amor, l’amor entre persones, que és infinit, que mou muntanyes, que és pur. M’he adonat que és molt difícil estimar i que ho fem amb limitacions, estimar a qui no coneixes, a qui et cau malament etc. No entra en el nostre llenguatge i estimem als del cantó perquè és el que ens han educat. Obrint-nos siguem capaços d’interactuar com faré jo a la cursa amb altres corredors, deixem sentir l’energia entre nosaltres, perquè en el fons amb totes les persones del món tenim moltes coses que ens uneixen. És complicat, si hi tant, perquè tenim limitacions, però les barreres estan per trencar-les. Potser ja és hora de començar-ho a fer i sentir l’amor de l’altre per petit que sigui i entreguem-nos nosaltres.

Una abraçada

dimecres, 2 de maig de 2012

MUPPET O PERSONA?


Fa molts dies vaig tenir la sort de veure amb els meus fills la pel·lícula dels muppets,  bé el que sempre dèiem abans els teleñecos,  en un moment donat, un dels protagonistes, el que no és ninot, canta una cançó respecte si ell és o no un  muppet o és una persona.
En principi ara podem dir que és absurda la discussió, tu neixes persona per tant ets persona i no ets cap nino. Però pensem,-hi per un moment si no hi ha molt de nosaltres que ens recordi a la Granota Gustavo o la porqueta Peggy.  La gran diferència entre un muppet i una persona és que ells no són autònoms, no són lliures i els hi fa falta una persona sota que els mogui, que els faci viure i que els faci parlar. En principi els éssers humans som lliures, parlem quan volem, ens movem com volem i som lliures de portar la nostra vida......  I és aquí on pren la ironia la nostra història, realment ens comportem com éssers vius independents que decidim i prenem la nostra vida o pel contrari som semblants a un muppet on fem i diem allò que ens diuen que hem de dir?.  Quants de nosaltres portem una vida de ficció, una vida que no és autèntica, fem les coses perquè toquen, diem això perquè és el que queda bé,  ens oblidem del que sentim, ens oblidem de pensar per dins i mirar que és el que voldríem fer, no ens recordem dels sentiments....  vivim com viuen els altres i la gran massa ens diu quina ha de ser la nostra vida.  Deixem l’autenticitat per a pel·lícules i ens dediquem a viure una vida que potser no és  la nostra sinó la marcada.
Quants de nosaltres s’ha sentit un muppet cada vegada que fa coses a contracor però que cal fer-les, o canviem els nostres sentiments o canviem les nostres accions perquè sinó el problema serà que el dia de la nostra mort la gent anirà al cementiri a enterrar una persona que no han conegut !!!!!.  Quanta gent s’aixecarà avui pensant que ha d’anar a treballar amb alguna cosa que mai hagués volgut fer, quanta gent seguirà dins el llit cinc minuts més somiant perquè allà troba el seu autèntic jo. Allà ningú li diu que porti una determinada vida, que porti un rol social, que digui el que esperen que digui per rebre un reconeixement que potser no li fa falta però la por a trobar-se sol, a ser diferent a no ser acceptat l’han portat precisament a ser un ninot conduit per la gran massa.
Tots hem estat alguna vegada un muppet i hem fet coses que no farien per nosaltres mateixos, quan més clares són les nostres accions, quan més properes estan de les nostres conviccions, quan més autèntics, és quan surt el nostre autèntic jo i quan això passa ens sentim més feliços i el món requereix de persones felices, no de zoombies en busca que el temps passi quan més aviat millor ni de ninos conduits per un altre cervell.

dimecres, 25 d’abril de 2012

AIXECA'T I CAMINA

-Aixeca’t i camina

Quantes vegades hem sentit aquesta frase?, aixeca’t i camina. Tots hem tingut mals dies, mals moments. Dies en que tot ens surt al revés, on aquells propòsits s’han diluït, aquell dia on sembla que la bona sort no ens ha fet costat. Hi ha moments on sense saber per què, ens hem aixecat amb el peu esquerre i sembla que el got mai estigui suficientment ple. A tots ens ha passat que hi ha dies que estem més sensibles i que allò que a vegades no té importància en aquell moment ens treu de les nostres caselles.

La gràcia de la vida és evitar que aquestes coses no ens passin, hem de buscar estar centrats i acceptar que les coses són com són i hem de ser forts mentalment. Però ser fort mentalment no vol dir tornar-nos insensibles sinó fer que la nostra sensibilitat no sigui inestable i que no depengui de si està o no núvol o si la pilota del partit d’ahir va o no entrar.

També hem d’acceptar la nostra naturalesa humana i per tant hem d’acceptar que la caguem i que tenim mals dies, però això no vol dir que no ens haguem d’aixecar i seguir caminant. Però caminar no com si mai hagués passat res sinó aprenent una lliçó dels motius que ens han fet caure.

Segurament amb les persones que hem tingut més discussions són les persones a les que més estimem, és amb ells que mostrem més les nostres passions i també on demostrem més els nostres jo, les nostres contradiccions les nostres debilitats. Quan s’apaga la flama de l’amor moltes vegades també s’apaga la de les nostres discussions perquè tot deixa de tenir importància. Quan a la feina la gent es discuteix per com fer una cosa demostren que estimen allò que fan, pel contrari els amants de la desídia mai es discuteixen.

Això no vol dir que cridem d’alegria cada vegada que ens discutim, no val dir, què bé, quina passió sentim, oh com m’estimes etc. Sinó que el que hem de fer és aprendre de les nostres caigudes i adonar-nos del que és important. Em considero una persona amb caràcter que moltes vegades discuteixo, però també em considero una persona apassionada per tot allò que sento i visc. A vegades t’enfades a la nit i el dia següent i veus la teva parella la mires als ulls i penses... aixeca’t i camina.... aquell llevar-te està ple d’energia, seguim endavant.

En moments de crisi hi ha molta gent caiguda, mals moments i cal doncs aixecar-se i caminar, tots ens hem d’aixecar i aprendre de tot el que ens ha portat a estar on estem. Avui molts culers els ha costat llevar-se però el Barça s’aixecarà i tornarà a caminar, a córrer i tornarà a vèncer, com nosaltres a la vida. El futbol és una paròdia del món real perquè la nova victòria comença en el moment que t’aixeques de la darrera caiguda. Estimar és perdonar, és seguir endavant, és abraçar-se i callar, és admetre que cal fer el camí junts, és curar-se les ferides junts, és admetre les diferències. És aixecar-se tantes vegades com faci falta.

diumenge, 22 d’abril de 2012

XIP GROC ANEM QUE ENS ESPEREN (CURSA DE BOMBERS 2012)


Xip groc, beguda isotònica, barretes, nervis, ganes i il·lusió. Això només pot significar que avui tenim cursa.  Després d’un any el xip groc torna a les meves bambes per recordar una glòria passada que no va ser ni això.  Lluny queden els 42 i 43 minuts per fer 10 km. Avui ens plantejarem fer-ne 50 però amb un objectiu semblant gaudir, gaudir del ambient, sentir com trepitjo la meva Barcelona i sentir-me com un ocell lliure viatjant pel mig de la gran via substituint els cotxes per la comunió amb tots els meus companys runners.
Miro al cel i penso amb quina comoditat m’he llevat avui i em plantejo quants matins no he estat capaç de donar el salt per entrenar. M’adono que el noi del club de les 6 s’ha diluït. Potser les meves necessitats han canviat, potser, segurament, perquè la meva vida en el darrer any ha canviat i ha canviat molt.  En el fons que he aprés a que per sentir-me lliure no em calia córrer.
Durant el darrer mes, he tingut la sort de tenir experiències que m’han ajudat a entrenar i sobretot a afrontar nous reptes.  Vaig tenir la sort de parlar durant més de  mitja hora amb  Alexandra Panayotou, una ultramaratoniana que es dedica a fer conferències a més d’escriure grans llibres http://www.alexandrapanayotou.com . Cal reconèixer que em va motivar molt la seva conversa, ella que ha fet fa uns dies 24 hores corrent per ajudar a aquells que passen gana, em deia, a mi , un desconegut que tranquil, que estigués en calma, que tot arribaria.
He tingut la sort de llegir darrerament  les cartes secretes del monjo que es va vendre el seu ferrari de Robin Sharma. I com sempre m’ha ajudat a obrir la porta de la meva persona per a que entres aire fresc. 
I avui corrent pensaré amb tot allò que he anat deixant i adquirint durant tot un any. He perdut una feina i uns companys i he guanyat una altra i uns altres. He perdut la forma però molts mal de caps i he guanyat alegria recuperant una energia com de nen que moltes vegades m’ha caracteritzat.  Quan surto a córrer i em sento que em costa  penso en el que he estat i sóc ara i penso que si el peatge viure la vida que porto ara és anar menys lent en una cursa crec que és lo millor que em pot passar.  Pregar a Déu viure i estar com estic ara deu ser molt bon signe imagino.
Em sento feliç i afortunat perquè malgrat les coses han anat com han anat torna el meu xip groc al carrer  no només a recordar moments molt més ràpids sinó per ensenyar al món el que sempre m’han dit a casa que a poc a poc i bona lletra.
Avui sortirem i gaudirem, ens cansarem, sentirem la música i ens emocionarem igual que quan comencem  a sentir els tambors del darrer km.
En un país amb 5 milions d’aturats, amb desnonaments diaris, persones que se’ls ha esgotat l’atur i tenen família, un estat sense futur amb un present més que caòtic on no hi ha inversió sinó retallades  dels elements bàsics de la nostra existència, un es sent un privilegiat quan l’únic que recorda amb nostàlgia és aquell temps en que corria en 42 minuts.


dijous, 8 de març de 2012

ESTIC BOIG????!!!!!!!!

Em poden dir sonat, boig o que estic com una cabra… si aquest dec ser jo… però no m’importa.. no m’importa que em diguin que sóc un sonat cada vegada que arribo a l’escola amb un somriure i content a l’aula. Em poden dir sonat cada vegada que m’aixeco pel matí (que ja no són tantes) i miro com surt el sol, o cada vegada que vaig a l’escola amb bicicleta. Perquè cada dia som més i cada dia ho serem més, cada dia hi haurà més exercits de gent sonada com jo que decidim no viure com ens han dit que hem de viure sinó com ens crida en el nostre cor.

No estic sonat per donar un somriure a un desconegut o per dir a una persona que estic per ajudar-la. No estem sonats els que ens adonem que els diners són els que ens han portat a la situació actual i per sortir d’ella hem de viure amb la riquesa dels nostres cors.

I em diuen sonat quan parlo amb els meus amics de la lliga bokamon parlant de jugadors de futbol com Ghezzal, em diuen sonat cada vegada que sóc amable, cada vegada que surto a córrer o cada vegada que faig el que em crida el meu cor.

Perquè cada vegada que agafo la bicicleta sento que la sang corre pel meu cor i em sento molt més lliure que aquell que s’ha trobat la caravana de mitja hora. Perquè cada vegada que arribo content a l’escola em trobo amb l’alegria de la jornada i no pas amb la pena de veure com passen les hores lentament. Perquè cada vegada que surto a córrer, soc dels bojos que sabem que si estem en forma estarem millor física com mentalment.

Perquè potser el boig és el que cada dia treballa i es sent en una presó, volent que el dia s’acabi, el boig és el que es queda assegut a casa seva sense dir a ningú que l’estima, potser el que està sonat és el que al dia està una hora en un cotxe i es va estressant o el que no sap compartir amb els amics ni un gol de Michu.

I em sento un afortunat de ser un d’aquests sonats i potser estic així de sonat perquè amb el temps he aprés. Gràcies a tots aquells que m’han criticat durant anys pel fet d’arribar content al meu treball perquè m’han fet adonar que no era pas jo que estava equivocat. Gràcies als meus amics que m’han fet adonar que un partit de futbol és una gran excusa per poder compartir una rialla amb ells.

Córrer m’ha ensenyat que està ple de sonats com en Miki que ha iniciat un gran repte solidari a la seva vida.. (http://www.facebook.com/#!/Reptemaratobcn) Està ple de bojos com explicava l’altre dia en Gaspar Hernández en una conferència a Sant Joan de Déu. I em sento un afortunat de sentir el meu cor així i adonar-me que quan realment estic boig és quan:

Sé d’alguna persona que pot necessitar el meu ajut i em quedo a casa descansant

Arribo a casa cansat i no faig cas a ningú de la meva família

Quan em desperto enfadat

Quan no li dono importància al dia que estic vivint

Quan no comparteixo les meves alegries amb els meus amics

Quan em sento derrotat

Quan no sóc atrevit

Quan faig les coses perquè els demés les fan o per por del que diran.

Crec que tinc molts amics, molts companys que també estan bojos, quan han substituït els diners per les abraçades, per les trucades inesperades, pels mails d’amistat, pels ànims. Tinc companys en els que compartim l’alegria del dia a dia, la joia d’educar. Comparteixo escenes de bogeria amb molts corredors...

Cada dia hi ha més bojos... si us plau gràcies cada vegada que m’has dit boig perquè has notat el meu cor bategar, gràcies.





divendres, 27 de gener de 2012

HOMENATGE A TOMEU PENYA


No  fa ni dotze hores que ahir començava un gran concert, un  petit concert per a uns quants afortunats. Si així em vaig sentir una persona amb sort per finalment anar de concert amb la Silvia. Arribem a Manresa a l’espera de veure el meu cantant favorit en Tomeu Penya.  L’afició, per dir-ho d’alguna forma, neix a partir d’escoltar un parell de cançons que m’agradaven i tenir la sort de conèixer a la Júlia, mallorquina de pro,  que m’obre els ulls davant d’un  cantant, d’un showman que porta quasi vint anys acompanyant-me en el meu dia a dia. 
Tots tenim algun grup, alguna cançó, un cantant que ens acompanya durant anys, les seves cançons deixen de ser cançons per formar part de la nostra vida, van molt més enllà, són la banda sonora de la nostra existència, formen part de la nostra personalitat. Tomeu m’ha acompanyat en moments d’amor i desamor, d’adolescència i creixement, va ser present durant el dia de la meva boda, m’ha donat  nits de concert amb l’Ainhoa, nits espectaculars com les d’ahir. Riures i anècdotes  amb la Silvia.
Cantar juntament amb Tomeu la cançó Aina, em representa un homenatge a la meva filla,  Illes dins d’un riu m’ha companya en tots els dies des de que vaig conèixer a l’Ainhoa, Cristina ha estat durant molt de temps el politó que sonava quan em trucava la meva cunyada. El meu germà Carles quan marxava de casa amb un amic abans ficava la cançó Mallorquins i Catalans. Qualsevol moment trist deixar de ser-ho escolant es tango de ses paparres. Podria parlar-vos hores i hores de cada una de les cançons d’en Tomeu, que ha significat cada una d’elles, des del moment que la Júlia em va deixar el primer cassette.  Com posteriorment van arribar els CD i com els vaig anar col·leccionant tots, la majoria signats pel gran mestre.  Hi ha des de grans èxits com els cors ferits i d’altres com fàcil, que pocs recorden.
El fet que més m’agrada és sentir a la meva pell com les cançons han deixat de ser un reculls de notes per ser alguna cosa més. Sentir havanera amb la Silvia és alguna cosa més i això  és el que cal agrair a Tomeu, ha fet una música, que a molts ens agradarà a d’altres no, però que en el meu cas ha aconseguit que formi part del meu ADN i em sento orgullós.   Veure al Fnac un DVD d’un concert on surto amb primers plans amb tan sols divuit anys,  em fa sentir orgullós. I m’hi sento molt cada vegada que tinc un Cd d’ell a les meves mans perquè en segons repasso la meva història.
D’alguna forma o un altre quan un artista entra així a la teva vida és per quedar-si amb tota la família, els meus pares quan han anat a Mallorca, visiten Vilafranca i es fan la tradicional foto a la plaça Tomeu Penya. És lo mínim  retre un petit homenatge a aquella persona que ens ha acompanyat en tants sopars, en tantes converses i bromes a casa.
És per això, ara que ell està a punt d’agafar l’avió per tornar a la seva terra. Que vull fer-li un petit homenatge, per agrair, que la seva música, el seu treball la seva forma de ser, hagi entrat a la meva vida. Perquè a tots aquells que ens agrada la música sabem que ella forma part de nosaltres i per tant pus assegurar que Tomeu i cada una de les vivències que he tingut amb ell formen part del més profund del meu jo.
Moltes gràcies. Tan de bo dins de la meva vida pogués aconseguir omplir a les persones com tu m’has omplert.

dissabte, 31 de desembre de 2011

LES CAMPANADES DEL 2013

Sent el darrer dia del 2011 lo fàcil és fer balanç, que a més cal fer-ho, analitzar que és el que ens ha anat bé i el que ens ha anat malament i sobretot saber els motius. L’objectiu no ha de ser fuetejar-se sinó treure una lliçó, treure alguna cosa que ens serveixi pel 2012 sinó el 2011 serà un any en blanc. Cal avui brindar per les coses bones de l’any que tots n’hem tingut. Però jo no pensaré en el 2012 perquè en el fons és pensar en demà sinó que aniré molt més enllà em vull transportar al 31 de desembre de 2012 quan ja m’acomiadi de l’any que en unes hores començarem. I ho faré així perquè vull viure l’alegria d’haver aconseguit els propòsits del 2012. Quants propòsits ens fem avui que al febrer ja no queden res? A vegades els camins són durs, són complicats i moltes vegades els anem deixant. Pel contrari si vivim la felicitat de l’objectiu complert ens serà molt més fàcil arribar. Quan un va corrent i li costa a vegades ho deixaria però llavors intenta sentir per la seva pell la sensació d’arribar a la meta en aquell moment torna a tenir energies, forces per seguir i finalment sent allò que s’havia imaginat en els moments complicats. Per tant avui és dia de sentir l’alegria dels propòsits plantejats. Brinda perquè l’any vinent sabré angles, no m’enfadaré tant, aniré al gimnàs o el que sigui, imaginat-ho que no ho has deixat, visualitza els teus èxits i estaràs molt més a prop d’ells. Algú podrà dir això és irreal, potser en part si, però tan com donar per fet que al febrer ho deixaràs perquè ho has fet sempre... el fet de fer-ho sempre no vol dir que si canvies d’estratègia ara toqui fer-ho. Tothom ens planteja un any dolent, dur, amb dificultats, retallades, decisions complicades. Estem en el sistema que estem, de moment ni jo ni tu hem estat capaços de canviar-lo o ho fem aquest any o com a mínim pensem em viure feliç malgrat les dificultats, viurem pensant que els objectius de seguir endavant s’hauran aconseguit. És cert que el futur és una il·lusió i per tant no ens podem ancorar allà sense pensar en el present, però jo voto per viure la il·lusió avui d’allò que els meus resultats recolliran precisament per tenir il·lusió, quan no veus futur, quan no veus cap a on van les teves passes, és quan abandonem el camí i ens sentim perduts. Viu l’alegria dels teus propòsits complerts i notaràs que els aniràs complint. No tenim tot l’any per complir allò que volem sinó que avui ha començat el nostre objectiu 
BON ANY 2012 A TOTS. UN PETÓ MOLT FORT. SIGUEM CAPAÇOS DE VIURE’L AMB AMOR