diumenge, 16 de setembre de 2012

el camí fins la cursa de la merce 2012

Avui sortirem a fer la cursa de la mercè. No és una de les que a mi més m’agradin. Molta gent i sobretot la calor no són sinònims d’un bon rendiment. Però sempre cal començar per alguna i aquesta és la que obra la temporada.


Segurament serà una cursa molt semblant a la que vaig realitzar l’any passat, potser millor ja que porto més entrenament. Durant l’estiu he sortit a córrer algun dia. M’ha costat però he anat fent... m’ha ajudat molt fer el camí de Sant Jaume. Una de les grans experiències de la meva vida.

Durant el camí he tingut la sort d’aprendre molt, de viure grans experiències. De sentir una energia dins meu que no ho sentia des de feia molt anys. És difícil explicar les sensacions que sents durant el trajecte i viure envoltat de grans persones, de grans experiències que comparteixen en tu molt més que uns quilometres

Costa explicar que el que més ens unia era l’amor. Avui en la cursa... potser es va perdent... la gent et parla, et somriu etc com si et conegués i potser és la primera vegada que els veus, però saps que hi ha quelcom que t’uneix, un amor cap a un esport, series, cansament, anar a recollir un dorsal, tot un armari ple de samarretes, farleks, tirades llargues, xip etc... La sensació del camí era precisament que era tant el que ens unia... que tot anava fluint. El caminar t’omplia d’energia que et feia que no et fes falta descansar, carregaves d’energia veient sortir el sol, veient com es ponia, parlant amb algú. En el camí vas descobrint que les rutes no les fa el camí sinó que són les persones que t’acompanyen, vas adonant-te que les metes no són del tot important sinó que cal gaudir de cada un dels quilometres. El que fa que gaudeixis no es pas l’arribada sinó el fet d’haver gaudit d’uns dies fent una ruta, el que fa que sigui gran és el que sents durant el trajecte no pas del que vius a la plaça. Clar que vull tornar a fer el camí però no si el tornés a fer seria des de Sant Jean i si no arribo no passa res. El camí de Sant Jaume vas veient grans metàfores de la vida... no es pot tenir la pell molt fina perquè al final no pots caminar del mal que et fan els peus... en el dia a dia si som de pell fina ho passarem malament perquè tot ens semblarà fatal... La motxilla... quan més pes hi portes pitjor pel dia a dia, el camí es fa més feixuc, més val que pesi poc, que portis poques coses, quan menys coses necessitis pel dia a dia, quan menys materialista siguis viuràs millor, tindràs un camí més lleuger. Igual que avui a la cursa, si no tinc la pell fina, no em faré mal si les meves passes són lleugeres correré molt més. Si ho dono tot al principi després no podré arribar i tindré un camí molt dur quan havia de ser planer.

El camí m’ha ensenyat que gran és l’amor, l’amor entre persones, que és infinit, que mou muntanyes, que és pur. M’he adonat que és molt difícil estimar i que ho fem amb limitacions, estimar a qui no coneixes, a qui et cau malament etc. No entra en el nostre llenguatge i estimem als del cantó perquè és el que ens han educat. Obrint-nos siguem capaços d’interactuar com faré jo a la cursa amb altres corredors, deixem sentir l’energia entre nosaltres, perquè en el fons amb totes les persones del món tenim moltes coses que ens uneixen. És complicat, si hi tant, perquè tenim limitacions, però les barreres estan per trencar-les. Potser ja és hora de començar-ho a fer i sentir l’amor de l’altre per petit que sigui i entreguem-nos nosaltres.

Una abraçada