dijous, 26 de febrer de 2009

L'AMOR DINS DE LA GALAXIA EDUARD PLANA

Des de fa dies torno veure com el sol surt amb tota la seva plenitud. Fa uns mesos no el podia veure realment com sortia perquè ja era molt tard, ara, que comença a allargar-se el dia puc tornar a gaudir del sol, veure com s’enfila entre els arbres per dir-nos bon dia. Recordo els primers dies que vaig començar a escriure, a llegir certs llibres, tots amb l’objectiu de la millora personal, la meva millora personal havia de portar a la millora de les persones que tinc al voltant, ni que sigui pel fet de portar un major benestar. Considero que estic a anys llum del meu objectiu, quan més llegeixo, quantes més coses em passen m’adono de que sóc dèbil, i que de la mateixa forma que hi ha gent que va al gimnàs per guanyar múscul, jo hauré de seguir treballant per ser més fort mentalment, superar els meus cansaments i el meu mal humor.
L’altre dia feia un comentari de broma i no vull que sembli masclista. Tots sabeu del meu amor per la Guerra de les Galàxies en la pel·lícula Anakin es transforma en Darth Vader per por, per no poder controlar els seus sentiments més dolents, per no ser fred, per tenir por, però el que desencadena tot és el somni que té sobre la seva dona, Padme, i veu que es morirà en el part, i tan sols si es passa al costat fosc de la força no passarà, i ell efectivament, per amor a la seva esposa, dona aquest pas. Curiós, que a la vida hi hagi gent que per amor faci coses dolentes, per un dels millors sentiments, actuïs de la pitjor forma, és tan contradictori, però passa, de fet els pitjors sentiments que hi ha es tenen a partir de l’amor, la ràbia, el gelos.... amb quina persona t’enfades més durant l’any? No és a qui més t’estimes?.
Seguint amb la història quan passen els anys es troben finalment Luck i el seu pare Darth Vader i el fill li fa adonar que dins encara li queda amor, i fa, que rebroti del costat fosc una llum, de nou amor, amor cap el seu fill. Ell que s’havia tornat del costat fosc per amor, ara és l’amor que el fa retrobar amb una altre realitat, és tan fort l’amor a un fill que és capaç de treure’t de qualsevol costat fosc. Fixem-nos en la realitat de la vida, hi ha gent que no té cura de la seva salut fins que no ve una persona i li diu que ho ha de fer pels seus fills, molts milloren com a persones gràcies a l’amor pels seus fills, ningú sap el motiu, el tema és que la força que et donen (i cansament) et converteixen en poderós, i t’ajuden a ser cada dia millor com a persona millorant tu, en el dia a dia. Sense cap dubte crec que estic fent una carrera per tal de millorar-me, tinc molt de treball, cada dia és una etapa, tinc un competidor, que sóc jo mateix, el jo del dia anterior, haig de seguir corrent per intentar guanyar-lo i millorar de mica en mica, dia a dia, allunyant els costats foscos de la força i deixant que surti de mi tot l’amor que porto.

dimecres, 25 de febrer de 2009

QUINA CARA

A l’hora d’expressar sentiments moltes vegades m’han criticat que em costa expressar la pena i sóc conscient de la meva dificultat a l’hora de plorar, jo voldria saber el motiu, considero que és una sort per part de la gent el poder alliberar-se plorant. A vegades fins i tot, la gent davant d’una situació tràgica si no et veu plorar sembla que no sentis pena per un fet, sense adonar-se’n que el fet de que no tothom expressa de la mateixa manera un sentiment.
En un curs que estic fent de negociació parlaven de la importància de control dels teus sentiments i malgrat sembli el contrari, vaig veure que amb això no era gaire bo, és cert que no expresso, no perquè no vulgui, sinó perquè no em surt, la pena mitjançant el plor, però reconec que quan m’enfado l’enuig el faig palpable. A més (com aquests dies) tinc una irritació a la pell, concretament a prop del nas que fa evident les èpoques de més estrès, pitjor alimentació, disgustos o simplement canvis de temperatures. Quan arribo amb la cara feta un mapa a la feina ja veuen que alguna cosa passa. Això és bo, ja que veus que la gent que t’aprecia vindrà i et dirà que tal, si hi ha alguna cosa, i d’altres que preferiran fugir abans de que salti amb algun comentari fora de lloc.
A l’hora de negociar és molt dolent expressar el que sents, però considero que és una sort que la gent sàpiga el que realment penses, arribar amb mala cara a la feina és un problema per a tu, perquè has de conviure amb allò que et passa, però és una sort pels teus companys que expressis que avui és un dia que no estàs per gaires rucades. Aquests dies tinc la cara feta “un cristo” ja em passarà, no es pot fer res, per molts metges que visiti, sé que moriré amb això.. possiblement un dia descobriré que tinc el llagrimal obstruït, però... potser la pell em fa recordar que haig d’estar alerta, davant dels meus problemes, dels nous reptes, de confusions o simplement del menjar o del canvi de temperatures.

dimarts, 24 de febrer de 2009

les nenes maques...

I a l’arbre li fa mal quan li tallen una branca? L’esporguem quan arriba l’hivern perquè sabem que li fem un bé, però quan hem acabat hi ha una part de nosaltres que no queda del tot satisfet, el nostre arbre és ara escanyolit, pobre, però sabem que és el que li toca per quan arribi l’estiu sigui el més maco del barri.
Què fàcil és ser jardiner d’un arbre i tan difícil de les nostres vides, com ens costa conservar adequadament el nostre tronc en perfectes condicions, com ens costa acceptar que hem de tallar branques de la nostra vida que malgrat ens donin una satisfacció immediata, amb el temps tan sols ens farà mal.
Amb això no vull dir que la vida ens l’hem de prendre sense cap tipus d’alegria pel nostre cos, perquè això també seria torturar-se i per tant no seria bo pel nostre cos o la nostra ment, però cal cercar un equilibri entre el 100% correcte i la imperfecció més absoluta.
Cal viure el present, sentir-lo, viure’l amb emoció i alegria, però cal saber que les accions que prenem ara s’escriuen per sempre en el llibre de la nostra vida i per tant afectaran en el nostre futur. Més val ara esporgar part d’aquelles coses innecessàries, o de plaers puntuals que potser amb el temps ens provoquen majors obligacions i fins i tot penes.
Moltes vegades confonem felicitat amb plaer i sacrifici amb pena, i moltes vegades lluitant i amb gran sacrifici aconseguim quotes elevades de felicitat.
La felicitat.... és aquell concepte que tothom jutja si el del cantó en té... o no..... amb el temps considero que la felicitat també cal treballar-la perquè és una emoció, cal adonar-nos de que amb la senzillesa un pot ser més feliç, o amb els seus somnis o amb la seguretat, cadascú fica ingredients diferents per tenir aquesta sensació. Un nen africà és potser més feliç que un nen del primer món. I aquell que tu consideres que no és feliç ell s’hi sent molt més del que tu preveies. Cal tenir cura del nostre jardí.... com les nenes maques..

dijous, 19 de febrer de 2009

LESIÓ

Des d’ahir tinc una petita lesió a la cama esquerra, no és important, porto la cama amb una vena fins dilluns. Tot és degut a una sobrecarrega. Però expliquem les coses a pams.
Des de mitjans de gener vaig començar a córrer en cinta al gimnàs, mai hagués dit que ho faria, sempre m’havia rigut de la gent que ho fa, ja sigui en cinta o pel carrer i em recordava la pel•lícula Forrest Gump, considerava que calia fer un altre esport i fent aquell ja correria.
Però per circumstàncies m’he animat, he vist gent, aparentment en pijtor forma que jo, que fan curses, mitges maratons, i m’he adonat de la gran dificultat que representa córrer. M’he animat i he anat llegint i informant, i quan més ho faig, més m’interessa el tema. Tothom diu el mateix, no és tan sols un tema de cames sinó de cap. És tan o més important la resistència psíquica que la física.
Realment tothom lloa els efectes físics i psíquics de córrer, i he passat de riure de tots els aprenents de Forrest Gump a voler ser com ells, a admirar-los, saber de gent que cada migdia va a córrer a Montjuic, els que van cada nit a la Diagonal, no tan sols per cremar greixos, augmentar la seva capacitat cardiovascular sinó també per fer més forat la seva ment. Em van explicar que quan corres una marató el problema el tens al arribar als 30 Km. Es troben de cop en un mur mental i físic, ja no poden més, falten 12 km i no et veus capaç de seguir, llavors és quan la teva capacitat de superació et fa donar el pas, de dir, jo puc i qualsevol fita que em plantejo la compleixo, estic capacitat per tot, a va, que jo puc. I si, quan superes aquest moment fatídic res t’impedeix acabar i aconseguir la meta.
Per tant, aquest és el meu objectiu, objectiu molt llunyà, ja que ara quan faig 5km no puc més, (em falten 37...) això em fa veure com més superherois a qui fa aquestes grans curses.
Pel que fa a la meva lesió, com que em prenc les coses, a la tremenda, he anat entrenant, més o menys cada dia, sense voler escoltar el meu cos, vaig començar a sentir petits dolors, però pensava que em superaria i em basava en certes expressions estoiques del tipus castiga el teu cos sinó ell et castigarà a tu. I senyors, crec que el cos m’ha castigat dient, (com em deia un Germà Marista a mecanografia) no corris si no saps encara caminar. I volent anar molt ràpid, sense descansar prou i sense voler escoltar que em demanava el cos, el meu cos s’ha revelat per dir, descansa. De moment no he aprés la lliçó dels 30km, si que és cert, que intento superar-me cada dia al córrer i crec que aniré aprenent això, al anar a més, però de moment, tinc la lliçó que haig d’anar més a poc a poc, coneixent el meu cos, sense mirar a quin tinc al costat, sense voler ser més que els altres sinó simplement millor que el jo mateix d’ahir.
Ja tinc ganes que arribi dimarts per tornar a córrer, superar les distàncies i els temps marcats, seguir amb l’hàbit diari del gimnàs i somiar en que un dia podré ser un dels tants que supera els 30km.
El camí és llarg, i és fàcil cansar-se, no solament el dia de la cursa sinó durant la preparació. Però està valent la pena, mirem quantes lliçons estic aprenent des de deixar de riure d’una persona que corria a admirar-lo, a conèixer que em demana el meu cos a la superació dia a dia per tal de ser millor.
Que tingueu un bon dia que comença la marató del dia a dia

dimarts, 17 de febrer de 2009

DINS DE LA UOC

Dissabte vaig tenir l’ocasió d’anar a la jornada institucional de la UOC, des de fora pot semblar que va ser una reunió on es va parlar molt de Bolonia, on ens van explicar mil coses, un dinar, un esmorzar i ja està però per mi va representar molt més. A vegades et cal, o com a mínim em cal, algun tipus d’acte per tal de veure’m trobar-me dins d’un grup, i aquesta trobada ens feia a molts veure que formàvem part de la UOC, a més em va agradar que comptin en mi per fer nous projectes.
Vaig tenir la sensació de ser molt petit, de trobar-me envoltat de persones, sobretot els professors titulars i doctors, dels quals tenia molt a aprendre, no solament en els seus coneixements, que molts s’adeqüen als meus estudis però d’altres no, sinó en la forma de treballar, en la investigació. Realment és preciós veure que hi ha persones que dediquen el seu temps a investigar a aprendre i després transmetre els seus coneixements als demés. Està clar que això dona un prestigi, però va molt més enllà del nivell professional, sinó el personal, moltes d’aquestes persones han abandonat l’empresa privada pel simple fet d’aprendre i transmetre aquests coneixements als demés. Veies persones altament actives i motivades i t’adonaves que aquella tasca superava la barrera de l’obligació laboral. Novament es veia el fet de transmetre era crear un legat que superava la temporalitat de les nostres vides.
Em vaig sentir a anys llum de certs cervells prodigiosos que compartíem plat, tan sols podia callar i escoltar i sentir converses i projectes, em sentia afalagat quan en algun comptàvem amb mi, i visc amb l’esperança de que s’obri una porta per tal d’incrementar més els meus coneixements. Realment transmetre coneixements és transmetre vida, és donar a la societat un plus. Mai hagués pensat que tindria aquestes sensacions.
Ahir vaig veure un vídeo, que ja l’havia vist, no sé on, no sé de fet ni si l’he publicat, el fet és que em va fer reflexionar i us el volia ficar. Així si algú té ganes de pensar, amb el vídeo ja en tindrà prou. Aquest matí mirant el facebook he vist com un amic de BUP i alguna farra, canta una cançó que m’he fet un fart d’escoltar a la radio, m’he adonat que els somnis es compleixen, que quan tocàvem /tocaven la guitarra a l’edat de 17 anys uns volien i somiaven per fer-se un lloc en el mon de la música. I mira, hi ha qui arriba, el tema serà si quan has arribat al cim que volies arribar trobes allà les sensacions que has anat a buscar. Potser per això cal gaudir del camí, no tan sols perquè el camí és part de la vida sinó perquè potser és millor que un futur que potser no arribarà. Cal treballar i esforçar-se per arribar als nostres objectius, cal somiar i pensar en gran. Crec que hem de créixer, millorar, anar a més, esforçar-nos, millorar la societat, no ser conformistes, tenir projectes, no ser conformistes, però ser feliços amb lo que tenim, m’agrada anar a més tenir projectes. I és per això que vaig gaudir a la UOC, perquè tots caminen cap a una societat millor on els alumnes tinguin majors coneixements de qualitat, on es creu en els somnis i es treballa per fer-los realitat.

divendres, 13 de febrer de 2009

FER MAL PER AJUDAR ALS ALTRES

Tinc la sensació que moltes vegades facis el que facis a algú li faràs mal. Hi ha decisions que les prens creient que actues de bona persona però darrera sempre hi ha algú que no entendrà la teva postura o que et considerarà egoista o simplement el miraràs a la cara i veuràs en ell pena, ràbia o plor.
Churchill i Gandhi no es podien ni veure, des de que el primer va ser ministre de les colònies i per separat dels dos la història parlarà meravelles. És normal, per a uns el primer era el braç executor de la política imperialista i pels altres un revolucionari que volia treure’ls el que ells consideraven legítimament seu.
Però anem a casa nostra, quan jo haig de prendre segons quina acció, per exemple, acomiadar un treballador perquè no hi ha més feina per ell, en un moment jo em transformo als ulls d’aquest com un Churchill, executant la meva feina i el treballador es veu a si mateix com un Gandhi. Ningú es planteja que a vegades cal esporgar l’arbre per a que creixi millor i que si no prens algun tipus d’acció l’arbre es morirà, ningú s’adona que prenent certes decisions doloroses el que es fa és salvar altres llocs de treball. I aquest efecte no el veu ni el treballador acomiadat ni tan sols molts dels que es queden treballant i una acció que prens que té com a fi ajudar a d’altres és vista per la víctima com la pitjor del món que es pot prendre.
Cal també ficar-nos a la pell del treballador (és un exemple... hi ha mils) i entendrem la seva situació, quan et parli de que gràcies al teu sacrifici els demés tenen un plat a taula, no ho voldràs entendre i més si tu tens gana. Per això em pregunto, què podem fer? Com podem obrir els ulls d’aquesta persona? I fer-li veure que malgrat tingui gana cal que es senti orgullós del seu sacrifici? I si nosaltres estem en aquesta situació al revés? Fiquem-nos en la pell del treballador o d’aquell que es sent víctima, analitzem per què es pren aquesta decisió? Mirem quins avantatges té? Els motius que pels quals s’ha realitzat? Ho fem des d’una perspectiva objectiva o des d’idees prèviament concebudes. Potser és hora de quan ens sentim víctimes fem aquest anàlisi, possiblement si ens trobem al carrer contents no ho estarem, ens sentirem víctimes però d’una situació, però amb la satisfacció de saber que hem ajudat i no amb l’odi de estar en guerra.
Avui és un dia que potser, potser, amb algú li podré fer mal, ho lamento, ho sento de tot cor... intentaré explicar les coses, tenir comunicació...fer-me entendre.
Us deixo.. ara estic amb l’Aina.. i mirem les llums dels cotxes.. esperant que surti el sol... un petó.

dimecres, 11 de febrer de 2009

la famosa crisi

Sóc conscient a dia d’avui de la fortuna que per mi representa anar a treballar, més tres de milions de persones no poden dir el mateix dins de nostre Estat. Jo no sóc dels que creu que el treball dignifica l’home, el que ens dignifica va molt més enllà del treball. Anar cada dia a realitzar una activitat laboral ha de ser una eina per tal d’aconseguir altres fruits que vagin més enllà d’una nòmina. Tots, si ens ho plategem, treballem per pseudosONG i si ho mirem així la nostra motivació serà més gran perquè en el fons, tots tenim la necessitat d’ajudar als altres. El Informàtic, que crea benestar amb els seus programes, el venedor de pisos, el constructor, el mestre, tots cerquen a la llarga el benestar propi i dels demés
Malgrat això, quan la paraula crisi és la més dita i escoltada, no pots quedar-te indiferent, quan passes un any en no rebre un sol curriculum a tenir-ne vint diaris, e preocupa perquè veus en cada persona, una vida, una família, que viu en el forat de no saber si arribarà a final de mes, una persona que ha estudiat que ha estat educat per treballar i es troba que no sap que fer, uns objectius que no pots complir.. i la pregunta.. i ara que..
Com a treballador d’una empresa constructora i a sobre sent el cap de personal, aquest tema hem preocupa, primer per saber si en sortirem, jo sóc molt optimista, i segon per si la cosa es complica, pensar quines accions haig de prendre per tal de salvar l’empresa i per tant el lloc de treball de moltes persones.
Miro les noticies i et diuen que no sabem quan veurem la llum del túnel i tot això et fa més por, perquè penses que el teu benestar depèn, en part, només en part, de la teva economia, basada en els teus rendiments de treball. El problema neix quan no tenim el control, i aquesta crisi no té control, ni les empreses, ni els treballadors, ni tan sols el govern. Tots ens queixem però que fem? Potser haurem de veure com podem tenir el control de la situació, caldria mirar i plantejar solucions, de què es tracta? Comprar productes catalans? De treballar millor? Quin esforç fa falta? Perquè a la vida ens podem prendre tot des d’una actitud passiva, pensant que ja en sortirem sense aportar res, o una actitud més activa i pensar que m’està demanant el país, l’empresa, la meva família. La situació és complicada, però jo de moment intento viure igual que com fins ara. A la vida cal evitar les grans eufòries i el grans pessimismes, perquè tots et tornen cec per no veure la realitat, la nostra empresa en els propers dos, tres mesos es juga tenir obra per tot l’any i per tant tirar endavant, sóc optimista al veure els meus companys treballant de valent, però ara hem toca a mi, mirar que puc fer jo per tal de millorar les pliques, que puc fer per treure major rendiment, com puc actuar en tots els aspectes, es tracta de la meva família, de la de cent treballadors que m’acompanyen diàriament, de les persones que els hi compro menjar, de tots. Cal cercar el nostre benestar però també el dels altres i potser cal fer-ho amb una lluita constant, amb un esforç major. Ho aconseguirem, i aprendrem una lliçó, i ens haurem fet més forts.

dilluns, 9 de febrer de 2009

M'HA TOCAT L'ONCE

Bon dia... dilluns, dilluns, com cada setmana... si,a mi també m’ha costat aixecar-me de bon matí, que bé que s’està al llit, però ja sigui quan t’aixeques a les 6 com si són les 8, es dorm bé a gust calent, el fet d’aixecar-se a les 6 diuen que ajuda per tal de fer-te adonar que si vols una cosa la pots aconseguir que ets perseverant. És com anar al gimnàs, senyors, no hi ha prou en apuntar-nos, cal anar-hi, i si un va diàriament és quan agafa el costum. La perseverança és molt important, el treball dia a dia en millorar, en créixer ens ajuda a millorar. Del que es tracta sobretot és fer-nos més forts, a l’hora de vèncer el cansament, la droperia, el mal humor, els nervis y més sensibles al amor dels demés als seus pensaments als seus cors.
Us proposo un repte, imagineu-vos que us ha tocat la loteria. Si la loteria, en especial la ONCE, miro l’anunci del cuponazo, com ja us dir em sembla en un article, la majoria de persones que els hi toca la loteria en 5 anys jo no els hi queda res, lo curiós del tema és que aquesta gent et diran que, encara que no s’ho creien mai, van seguir tenint problemes, nervis, etc. Els diners els van canviar els problemes, però no els va crear una vida sense ells. Per tant hem de crear una vida simple, m’atreviria a dir, on no hi hagin gaires problemes, cal ser senzills, i viure com l’anunci de la ONCE com si ens hagués tocat la loteria, perquè si ens plantegem la vida així, si que serem feliços, si que ens sentirem rics de debò, al no fer-nos por el despertador del dilluns, en entendre el del cantó per què actua així (fins i tot el teu cap), ser empatics amb l’altre gent, i acceptant que és el que és important, adonem-nos que habitualment el que ens treu de les caselles són les petites coses.
Afortunat que és un al despertar-me sabent que tinc un dia fantàstic i una setmana amb moltes coses a fer, gaudir i sentir. Una abraçada

divendres, 6 de febrer de 2009

CONTRADICCIONS

Feia dies que no estava inspirat per escriure res, de fet no és que em trobi al 100%, penso això si, molt, i la lectura de la biografia de Gandhi m’està fent pensar molt. Tinc devoció per aquest país, per la seva cultura i tradicions, pel seu misticisme però en especial pel pare de la seva pàtria Mahatma Gandhi.
Sembla que una país que ha fet com a pare del seu país una persona com Gandhi, ha de seguir els seus pensaments fins a la fi, un país que gràcies al camí de la no-violència ha aconseguit la independència sap que amb aquesta eina arribarà on sigui. Però la realitat és que és un dels pocs països del mon amb bombes nuclears, no han deixat des de la seva independència de lluitar contra el Pakistan i dins sempre hi ha hagut turbulències. Quina contradicció, fent les coses per un camí arribes on sigui però finalment te’n vas per un altre i no arribes a res, però segueixes per un altre malgrat et facin saber que no és el correcte. Però portem això a casa. És que nosaltres moltes vegades actuem igual, sabem que amb el mal geni no aconseguirem res i el mostrant, sabem que ficant-nos nerviosos no solucionarem un problema, però ens fiquem, sabem moltes vegades que actuant d’una certa manera no solucionaràs les coses, però ho seguim fent així. De fet segurament aquest bloc deu estar ple de contradiccions entre el que predico i el que realment faig, intento controlar el meu mal geni, però a segons quins moments i situacions no puc. Caldria saber per què actuem de forma contradictòria, ens guanya el nostre instint animal? Ens guanya fer les coses més fàcils? Ens falta autocontrol? Confonem felicitat amb plaer? Vivim el ara sense pensar en els conseqüències? Per què hi ha tanta distància entre el que volem ser i el que som? És qüestió de debilitat? O es que no volem ser realment allò que diem que volem ser? Potser dins de tots nosaltres hi ha una persona esquizofrènica que a vegades ens domina.
M’agradaria semblar-me a Gandhi, fer de la pau una forma de viure, ser així de carismàtic i portar els teus desitjos a la realitat, treballant per aconseguir allò que realment vols. Però a dia d’avui m’assemblo molt més a la India en les seves contradiccions i somnis d’un futur millor. Aquestes contradiccions no ens ajuden a viure bé, perquè topen els nostres somnis amb al crua realitat del nostre jo. Són elles les que a la nit no ens permeten dormir satisfactòriament, però també la que ens permet nous reptes, nous camins per anar treballant.
Que tingueu un bon dia

dimecres, 4 de febrer de 2009

POEMA

Ahir no vaig escriure, em vaig aixecar a les 6 com avui però no em va donar per dir res, em va donar més per pensar i de fet avui em passa el mateix. Però malgrat això volia donar-vos un poema que em van enviar:

He après que ningúno és perfecte...
fins que t’enamores.
He après que lavida es dura...
però jo ho sóc més!
He après que lesoportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.
He après que quan sembresrancúnia i amargura...
la felicitat se’n va a
un altre lloc.
He après que hauria d’utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potserme les hauré d’empassar.
He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.
He après que nopuc escollir com em sento...
però sempre hi puc feralguna cosa.
He après que quan el teu nadó
t’agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen
viure al cim de la muntanya...
però tota la felicitatesdevé mentre hi puges.
He après que calgaudir del viatge...
i no pensar només en lameta.
He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats iquan en depèn la vida.
He après que commenys temps malgasto...
més coses faig.

dilluns, 2 de febrer de 2009

BRUIXES I BRUIXOTS


Imagineu... arribeu a la feina i us trobeu una bruixa o una tarotista, una persona que comença a dir coses del teu present, del teu passat que tan sols coneixes tu, una persona que t’adones que tot allò que diu és veritat. En el moment que ja tens fe cega en ella, comença a dir el teu futur, i et planteja un futur negre, molt negre. Negre causat per com estàs vivint el present. Et diu que has de tenir més cura de la família, i et planteja un futur sense la teva dona i sense els teus fills, tu sense poder-los quasi veure, sotmet a la desgràcia personal i econòmica. Et diu que laboralment aniràs malament, amb problemes a la teva empresa al teu treball i finalment et planteja problemes teus de salut i dels teus familiars.
Potser després de sentir aquestes paraules, ploraràs... t’enfonsaràs i finalment et revelaràs per tal de demostrar a la tarotista que el teu futur el pots modificar, si vols gràcies a les seves paraules. T’adonaràs que el camí que portes no és d’adequat, que has de cuidar més a la teva parella, estimar-la amb més força, preguntar per les seves necessitats, cobrir-les, evitar allò que ja es dona per fet. T’aixecaràs amb més ànim i et preguntaràs que pots fer per tal d’evitar en la mesura del teu càrrec que la teva empresa pateixi i segurament faràs dieta i exercici per tal d’evitar no ficar-te malalt, de la mateixa manera que aniràs als teus familiar per dir que te’ls estimes.
Tindràs una lluita interna entre el no poder canviar el que et diuen els estels i el comentari típic de per molt que t’esforcis “La cabra tira al monte” vers la teva lluita personal de superació. Així a primera vista i reconeixent-nos dèbils cal reconèixer que sembla que la lluita no tindrà color i que el destí guanyarà. Però David un dia va guanyar a Goliat, i tu pots cridar i dir que el futur el llaures tu, que gràcies a que t’han mostrat que el camí que anaves és errat, has pogut sortir, que reconeixes les dificultat però que gràcies a la crisi forta que ha suposat veure el teu futur, t’ha ajudat a mirar esperançat tots aquells canvis que puguis fer.
Ens acostumem a no valorar el que tenim fins que veiem que podem perdre, l’amor, la família, el treball, la salut... acostumem a quan sentim el que no ens agrada, marxar, potser hauríem de fer el mateix, que ens provoqui tal crisi que ens ajudi a sortir reforçats per tal de canviar conductes nostres.
Hem de ser forts i tenaços però escoltar els tarotistes del mon, sobretot si els hem anat a veure i creure en ells, hi ha molts a la vida, la família, els amics, capellans, psicòlegs, metges. Tots ens diuen en cert moment de la vida si el camí que portem és el correcte som lliures d’escoltar-los, però si els hem anat a veure serà per alguna cosa, som lliures d’analitzar el que ens volen dir, potser en molts casos erraran però d’altres començaran a crear una rampa de llançament per tal de sortir d’un camí de futur negre mai somiat.
(dedico el meu article a totes les persones que m’han fet de tarotista a la meva vida però en especial a la meva amiga Mònica, que siguis feliç en el teu 34 aniversari... un petó)