dimecres, 27 de gener de 2010

REINVENTAR-SE


Ahir vaig escoltar les paraules del Sr. Ferran Adrià dient que durant dos anys estaria tancat el seu restaurant El Bulli. Després vaig veure durant deu minuts, no crec que gaire més, una entrevista que li van fer a la televisió. La gent es va sorprendre de la seva decisió, si us haig de ser francs, a mi no.
De Ferran Adrià sabem el que hem vist per la televisió, la seva forma de parlar, que és geni i poca cosa més. Poca gent conec que hagi anat al Bulli, s’explica que és car, que es menja poc, sense saber que es menja i que has d’estar dos anys esperant (pots anar a casa ja et trucaran) Tot això és el que he sentit no és perquè jo hagi anat, insisteixo.
Vaig tenir l’ocasió de saber com era en Ferran Adrià en una conferència que va fer fa un any i mig a l’hotel Hesperia de Barcelona on es parlava del concepte d’I+D+I. Aquell dia si que vaig descobrir un geni. Vaig descobrir una persona del carrer capaç de tenir idees per sobre de la gent del carrer i anar a més, ficar-les en pràctica i triomfar. Quan vaig arribar a la conferència vaig pensar i aquest home que es dedica a cuinar és qui ha de parlar de recerca, d’innovació, desenvolupament, estratègies? Potser no anem bé... i quan portava una estona em vaig adonar que era la persona encertada. El Bulli ha estat el primer restaurant del món amb un departament I+D, és per això que està mesos tancat, no perquè marxin de vacances, que també ho fan, sinó per descobrir nous productes, noves formes de fer, investigar, crear. Adrià deia que si volíem ser creatius havíem de tenir una idea i viatjar molt, descobrir el món i a més anar allà on allò que vols fer són els número 1. Explicava que abans de fer un iogurt nou has de viatjar al Japó on tenen els centres comercials més grans del món i potser hi ha una planta només d’aquests productes, si hi ha un gust estrany de iogurt el trobaràs en aquella botiga. Si no hi és al Japó és que el pots fer, no sigui que et passis dos anys intentant fer una cosa que quan la fiquis a la venda ja en fa cinc que estava creat.
També explicava que cal acceptar els riscos i que cal reinventar-se. M’imagino que ell podria haver estat tota la vida fent paelles a la Costa Brava i segurament el negoci no li hagués anat del tot malament però mai hagués estat el número 1 de la cuina mundial. Ell ara para, precisament perquè és moment de crisi, cal parar mirar, i adonar-se que les coses canvien, que no pots oferir sempre el mateix que cal ser de nou creatius i que cal reiventar-se, cal ser nous, tornar a crear, deixar que el cos i la ment flueixin, estar relaxats però actius i ser nous en un mateix. No podem viure del més del mateix tota la vida perquè acabarem fracassant.
Crec que tots tenim molt a aprendre del Sr. Ferran Adrià, com un home d’origen humil ha arribat a ser el número 1, aquesta capacitat per analitzar, per observar, per aprendre, per anar a més, per ficar-ho en pràctica, viure no conforme amb el que saps i amb el que ofereixes sinó donar un pas més enllà assumint riscos. No és una persona que ho faci per diners, de fet ja en deu tenir els que deu voler, sinó que es planteja nous reptes, noves il·lusions i lluita per fer-les realitat. És conscient que per saber, per aprendre, per anar a més, cal parar, aturar-se, concentrar-se, mirar que hi ha, que s’ha fet i pensar cap a on vols anar i sabent on anar es troba el camí.
Ferran Adrià ens ensenya un camí de com actuar, un home visionari que ha cregut en ell i ho ficat en pràctica. Ha tingut bons resultats i nosaltres també els podem tenir. Ens cal reinventar-nos en la feina, en la parella, en les amistats. Ens cal mirar cap a on anem, el que hem fet i adonar-nos que evolucionem, que anem canviant i que no podem ser els mateixos o acceptar simplement que el nen s’ha fet gran i que simplement som una versió envellida d’un noi de 15 anys. Atrevint-nos a acceptar com som, els mil defectes que portem i reinventem-nos.

dimarts, 26 de gener de 2010

L'ANIVERSARI DEL MIKI

El dissabte passat varem celebrar l’aniversari del Miki, durant la festa em va dir el Ferran que donava per un article de bloc i aquí estem.
El Miki va tenir una festa sorpresa a Lleida aquest dissabte, tranquils l’objectiu d’aquest article no és anar a explicar les intimitats d’una sortida nocturna.
Durant dues setmanes el correu ha anat ple de missatges, gent de mitja Catalunya, molts dels quals no ens havíem vist mai varem començar a enviar-nos correus per tal de preparar i planificar la nostra part de festa. Gent de Mataró, Canet, Badalona, Lleida i Barcelona entre d’altres poblacions ens parlàvem com si ens coneguéssim des de sempre, il·lusionats ple d’alegria per celebrar un aniversari, gent fent més de 150 km simplement fer celebrar un aniversari. La festa era passades les 22:30 però dues hores abans ja estàvem quedant per tal de coneix-se’ns i així fer una festa unitària i no una amb molts grupets, però si ho pensem que ens va portar a que tot anés així?
Hi ha gent a la vida que es fa estimar pel que fan, són importants pel que aconsegueixen o pel que han viscut, però hi ha una classe de persones que se’ls estima simplement per la seva essència per ser com són i el Miki és un d’ells, clar que en el fons també perquè ha fet coses que t’ha demostrat la seva amistat i has compartit molts moments.
L’Anna ens va reunir per fer-li una festa al Miki i nosaltres varem anar per donar-li les gràcies, per omplir-nos la vida, per donar-nos una part d’ell, per donar-li les gràcies perquè sent com és, ens fa sentir feliços. Hi ha gent que va donant lliçons de tot i d’altres que caminant tranquil·lament t’ensenyen de la vida, i el Miki és el cas. No hi ha malicia, hi ha bon caràcter, sempre a prop de la gent, de qui estima, preocupant-se sense histerismes. Tots els convidats érem conscients de totes aquestes qualitats i era per això que ens varem entendre a la primera. Era molt, era massa el que ens unia i de forma conscient o inconscient ens feia estar junts. Amb el temps deixarem d’escriure’ns correus i la festa quedarà com un bon record, tornarem a reunir-nos amb el Miki de forma més individualitzada però sempre ens quedarà el record d’aquella festa i sabrem que hi ha gent a Catalunya a la que ens uneix un fil molt difícil de trencar. L’Amistat amb el Miki.

diumenge, 17 de gener de 2010

MITJA DE TERRASSA

Avui anem a córrer la mitja marató de Terrassa. Avui avanço amb les probes atlètiques, faig un nou pas. Objectiu d’avui, simplement fer-la, veure que tal el meu cos i tenim un any per anar millorant i acabar a les portes de la marató de Barcelona l’any vinent.
M’apunto novament com a corredor solidari malgrat no hagi fet cap anunci al facebook. Tot ha estat molt precipitat, tenia el paper davant la setmana passada i no havia pogut córrer el cap de setmana ja que a les 7 quan surto feia massa, massa fred. Vaig decidir que si volia entrenar per fer una mitja de Barcelona amb una mica de decència la solució seria competir.
Les precipitacions es paguen ja sé que serà una cursa difícil amb una pujada continua que dura 3 km. Per tant ja sé que patirem una mica. Però al final tot es supera i l’alegria és molt més gran... I d’això es tracta. En l’esport passen coses que són extrapolaves a la vida, en aquest cas meu les ganes de superació. Però també és cert que quan corro no em preocupa el fracàs perquè és relatiu. Què pot passar? Que faci pitjor cursa? Doncs això vol dir que tinc molt a millorar. El que està clar és que moltes vegades ens agrada complicar-nos la vida, anar a més, prosperar. Fins ara he gaudit amb els 10 km i espero fer-ho el doble amb les de 21, no voldria que nos així perquè això seria com el que canvia de feina per guanyar més diners i perd qualitat de vida.
Avui ha plogut i les expectatives són semblants a la meva primera cursa de 10, aquella vegada el resultat va ser millor del esperat, per què ara no pensar el mateix?. Estic prenent ara alguna cosa i comencen els preparatius, sento el cor que comença a anar ràpid, prenc la beguda isotònica, he pres les meves barretes energètiques. Em sento nerviós, excitat.... no sé si és per ganes a que comenci, per veure com em sentiré o per viure el moment de que superi la famosa rampa. L’ésser humà és així no ens agraden les dificultats però gràcies a elles al final...(com que la majoria les superem) en sentim feliços.

dilluns, 11 de gener de 2010

HIVERN GELAT PRIMAVERA INTERIOR

Després de molts dies he aconseguit aixecar-me aviat, feia dies que era per mi impossible, el fred era superior i apagava el despertador de forma més o menys conscient. Avui, aprofitant que és el primer dilluns de la tornada de vacances de Nadal, he agafat forces i aquí estic. Escoltant música, mirant la nit (perquè al hivern es fa complicat veure com surt el sol) i adonant-me de que durant les nostres vides tenim molts hiverns, moments en que ens costa veure el sol, que sentim fred dins nostre i que amb més o menys consciència ens quedem al llit. No cal parlar de depressions sinó simplement de dies més xof. Dies que tot ho veus negatiu, que res acompanya i aquests dies formen part de la nostra vida com qualsevol altre i no l’hem de refusar sinó acceptar-lo dins de la nostra realitat i el que és més important acceptar que els altres tinguin dies d’aquests.
El que fa que una persona sigui admirada no és el fet de no tenir un hivern, sinó el fet de superar-ho, el fet de seguir endavant, el fet de no dir, sóc incapaç de sempre sinó de dir, avui no he pogut però demà si. Crec que l’esperança, el somni, la imaginació, no s’ha de perdre mai, és el que ens diu que tenim i que és el que volem, cap a on volem anar. Si això ho tenim clar podrem fer realitat molts actes.
En el mon de la parella això és molt habitual sentir-ho a parlar, les millors possiblement no són aquelles que no s’han discutit mai, que mai els ha passat res, sinó aquelles que pel contrari malgrat tenir problemes, crisis han seguit endavant i ho han superat. Han solucionat allò que els separava per tenir clar el que els unia, han oblidat i han mirat endavant amb nous projectes i il•lusions i els han fet realitat.
Això no vol dir que hagis d’estar preocupat per si la teva vida és un camí de roses, però pensem que fins hi tot la rosa té alguna espina, i cap espina es resisteix a una bona tisora. Per tant simplement dic que davant d’un mal dia tinguem clar que no és del tot mal dia perquè gràcies a ell estic aprenent lo meravellós que són els altres. Ara valoro molt la sortida de sol de la primavera, aquella temperatura més agradable.... Intentem recordar-ho per quan arribi la primavera (ja sigui meteorològicament parlant o la dels nostres cors) i no fem un exercici d’amnèsia. Tot lo positiu que pot tenir un mal dia, un hivern llarg en els nostres cors, es pot anar a no res, si no som capaços de recordar-ho i de treure una lliçó.
Finalment està clar que la millor lliçó radica en ser capaços d’allà on els demés veuen un mal dia, un mal moment tu treure directament la part positiva. Hi ha qui està veient aquests dies un hivern fosc i fred i d’altres uns dies genials per esquiar, per jugar a la neu i viure-ho amb la gent que més s’estima.
Que tingueu un dia primaveral perquè la primavera radica en el teu cor