divendres, 30 de gener de 2009

ANIVERSARI ALBERT



Avui és un dia gran, en sento pletòric, avui l’Albert fa quatre anys, i ho visc en part com si també fos una mica el meu aniversari. Porta la setmana nerviós, no hi havia manera que es dormís, esperant que el dia d’avui.
M’han passat aquest quatre anys volant, i mira que ens han passat coses, però el més important és tot allò que els fills t’aporten, fa quatre anys va néixer en mi una responsabilitat molt més gran, però no solament respecte al meu fill, sinó cap el món. Es crea un vincle i una sensació inexpressable.
Amb el temps m’adono de la necessitat de la adolescència perquè sentint el que sentim els pares no permetríem mai que els nostres fills volessin. La natura és sabia.
Tenir fills és cansat, és una responsabilitat molt gran, és donar el teu temps, la teva vida, és oblidar-te dels teus desitjos immediats, és canviar les teves prioritats. Però avui quan vegi la rialla del meu fill sabré que tot val la pena, que cal seguir lluitant per millorar com a persones, dins de la societat i sobretot com a pare.
No em considero a dia d’avui un gran pare, sé que tinc molt per millorar, sobretot en el dia a dia, on recau el pes en l’Ainhoa, és fàcil ser pare tenint com a esposa l’Ainhoa, ho és molt. Sé que els meus fills estan bé a les mans de la seva mare, que no els hi faltarà mai l’amor però no solament això sinó que els hi sabrà mostrar.
Avui l’Albert em demanarà jugar a Star Wars, jo cansat (ell ja motiva perquè busca un tema que a mi m’agrada) jugaré amb ell.... que la força ens acompanyi, i m’adono que a la llarga ell el que vol no és jugar amb el Luke sinó amb el seu pare... i em refereixo a l’Eduard. Em sento l’home més afortunat del món per poder sentir aquesta alegria i poder-la compartir, em sento orgullós dels meus fills i quan el veig tan sols puc donar gràcies a l’Ainhoa per com té cura d’ells i també a tota la família i amics que ens acompanyen en el dia a dia.

dijous, 29 de gener de 2009

SORTIR D'UN MATEIX

L’ésser humà té una capacitat per sortir d’un mateix que cap altre ésser, moltes vegades diem, se m’ha anat l’olla, la pinça, m’han fet sortir de les meves caselles, etc. És a dir davant d’un impuls negatiu aconsegueixen treure’m del meu cos o fins i tot diria més em canvien la meva personalitat o surt el meu jo més negatiu sempre cobert per la beneïda consciència
Avui llegint em venia al cap dues activitats a fer. La primera sortir del meu cos, intentar ser un espectador de la meva vida, mirar el que faig, com em comporto. És bo mirar la pel·lícula de la nostra vida perquè des d’una altra besant veiem les coses diferents, no solament ens adonem de la imatge que donem sinó també ens ensenya que és allò que ens allunya del sentit de la nostra vida. Si sortim fora de nosaltres potser, com que tenim la costum de jutjar als demés, d’opinar, i treure conclusions, ara ho podrem fer nosaltres de nosaltres mateixos. Els que veuen pel món gent inestable potser ara ells es veuran així, els que són consellers matrimonials podran veure si treballen la seva parella, etc. Potser a partir d’aquí és més fàcil treure un millor anàlisi i cercar camins i objectius. Mirar des de fora també t’ajuda a relativitzar les coses. Un mal moment a la feina, un comentari fora de to o alguna cosa que et treu fora de si.
L’altra activitat consisteix en viure dos vegades. Deixa de tenir l’edat que tens i imaginat amb 90 anys, una nit d’estiu mirant estels i et pregunten per la història de la teva vida, ja hem parlat a vegades en aquest blog, d’imaginar-te mort i pensar per a q voldries ser recordat i per tant lluita per aquest objectiu, en aquest cas el que plantejo és que fent anàlisi amb 90 anys... et diguin vols repetir el dia ... (avui és 29 de gener) i tu digui que si... imaginat reviure el dia d’avui, quines coses no tornaries a fer? Tornaries a discutir amb el company? Tindries tanta poca paciència? deixaries de dir t’estimo a qui vols? Perdonaries? Abraçaries? Per tant, si anant enrere som capaços de millorar el que hem fet, avancem-nos perquè potser quan realment tinguem 90 anys ens sentirem molt més satisfets en el camí que hem realitzat.

dimecres, 28 de gener de 2009

el pes de les cadenes d'ahir





Nietzsche deia que allò que no ens mata ens fa més forts, doncs des d’ahir dec ser una mica més fort.
Divendres és l’aniversari de l’Albert, el temps passa, que ràpid han passat aquest quatre anys !!! abans de nasqués l’Ainhoa em va demanar que volia que jo fos un pare actiu, que no solament mirés sinó que agafes les regnes. Si jo ara dic que sóc un pare 100% actiu enganyaria, ho sento, no ho sóc en la mesura que és mare activa l’Ainhoa. És cert que en tot moment intento estar amb ells i m’agrada fer coses, educar-los i conviure amb ells i compartir.
L’Albert porta molts dies esperant que arribi el divendres, no para, està nerviós, jo sóc molt semblant i visc amb molta il·lusió aquests dies. Però ahir.. ahir el Sr. Papa va fallar, i són les 7:13 i encara em sento fatal. Ahir feien una festa, i va acabar que ni tan sols havia trepitjat casa meva. No vaig arribar fins les nou passades. Ell estava content, la seva mare li havia preparat una festa. I jo on estava? En una reunió. Si ja sé que treballo per aportar benestar a casa, però precisament no és el que vaig aconseguir. L’Ainhoa em deia que no li donés tantes voltes, que és normal que falti un pare, però jo no em sento així. Els objectius marcats per la reunió no es va complir ni un, amb lo que vaig sentir-me doblement fracassat. Amb el temps no recordaré de que anava la reunió ni que es va dir, però si, que no hi era el dimarts. Sé que haig de treballar i que no puc marxar de la reunió, per tant, cal acceptar-ho i dir que també és amor per la meva família treballar per a ells, però a raó de que? No em sento satisfet i la veritat penso que he fallat.
M’he despertat pensant que ja em sentiria bé, però no ha estat el cas, m’he endinsat dins de l’home en busca del sentit (demà ja l’acabo) m’ha enganxat molt profundament, crec que és un llibre que tothom se l’hauria de llegir, m’ha donat forces, m’ha fet sentir una pau interior molt gran però a la vegada una lluita per saber quin és el darrer sentit de la meva vida, que és allò que m’ha de moure. És la realitat laboral? És l’amor als meus fills? Son altres somnis? Que és el que em portarà realment a sentir una vida plena ? Quan més temps estic en silenci mirant dins meu més preguntes surten.... no passa res. Simba va haver de marxar lluny per descobrir que dins seu hi havia un rei Lleó, Luke va fer igual i va anar a veure Yoda per tal de veure que era un Jedy, doncs Eduard li calen hores, moltes hores per tal de treballar, de millorar i trobar el camí cap el sentit darrer de la meva vida, i dedicar tot els esforços a allò. Si la resposta és els meus fills, hauré de veure com es compatible no estar en la festa d’aniversari de l’Albert i complir el que m’he marcat.
M’estimo molt als meus fills, molt, sóc conscient de que l’Albert em té com un referent, que cerca sempre la meva aprovació, em fa sentir molt responsable la veritat i fins i tot com un nen. L’Aina és menys independent i li cal molt el seu pare, necessiten que estiguin per ella, per a que et pugui dir com fer les coses. Sóc conscient que el paper meu respecte a l’Aina és més fort, perquè ella em reclama més. Ella diu que és del papa, i això fa que es senti en molts casos fora de joc.
Ja surt el sol... i sento una dutxa... avui ha de ser un gran dia, tinc un gran repte superar el mal que em fa els pes de les cadenes que vaig sentir ahir...

dimarts, 27 de gener de 2009

LLIBERTAT



Molt bon dia, si novament em trobo veient com el vent mou els arbres, i com ens recorda lo bruts que som deixant papers i bosses a prop de l’entrada del meu edifici. Molt bon dia.
A la presó, al camp d’extermini hi ha una cosa que ningú no et pot treure, que és la teva llibertat interior, dins de la teva persona ets lliure, una llibertat estranya, una llibertat on pots escollir, però no escollir entre fer una cosa o una altra sinó en com viure les situacions, com assimilar-les. La llibertat de malgrat ser tractat com un gos, et fa ser senyor fins el darrer dia, de sentir-se una persona i no deixar-te xafar dins del teu cor.
Si ells van ser capaços de fer això que podem fer nosaltres? És complicat el sentiment de llibertat, perquè realment nosaltres que ho tenim tot ens sentim lliures? Moltes cultures i societats ens veuen lliures socialment però nosaltres ens hi sentim? Potser ens hem omplert de tantes obligacions socials i personals que a la llarga tenim menys capacitat d’escollir que el pres del camp de concentració que s’havia únicament de preocupar de salvar la seva vida. Era tan poc el que tenien, que allò poc era un gran plaer, fins i tot, veure com es ponia el sol. I nosaltres que som lliures de decidir que mengem, on volem veure que es pon el sol, ens sentim en la presó dels nostres cossos, de les nostres decisions sense valorar tot el que tenim, tot allò que ens envolta. I no adonant-nos de la llibertat que tenim per sentir, per veure dins nostre un esperit suprem, que ens fa sentir millor la vida, mireu, reflexioneu, què trobeu dins? Sou conscients de lo afortunats que som a l’hora d’aixecar-nos i decidir, perquè decidim moltes de les coses que fem al dia (per començar l’hora de llevar-se) però sobretot de com volem viure allò que fem...

dilluns, 26 de gener de 2009

YODA EN DILLUNS


El miedo es el camino hacia el Lado Oscuro, el miedo lleva a la ira, la ira lleva al odio, el odio lleva al sufrimiento. Veo mucho miedo en ti"
Dilluns, sona el despertador . primer la cama dreta, ara l’esquerra, fa fred i bufes, si és dilluns i toca anar a treballar, el reclús número xyyyxxaazzz ha d’anar a treballar ha de pagar la seva pena, i amb els peus arrastrant arriba al lavabo recordant que ha de pagar la seva hipoteca, el menjar, llum, aigua i gas, i que tenir aquestes necessitats el fan complir la pena de 40 anys treballant.
Bon dia, és dilluns per a tothom, quin cap de setmana !!! ens ho hem passat bé però molt ja no es recorden del cap de setmana, molts miren el bloc i deuen pensar una altra vegada el boig aquest fent veure que s’aixeca content, no senyors no ho faig veure, clar que em voldria quedar aquí però com que haig d’anar a treballar per pagar una sèrie d’obligacions (imposades per mi mateix: podria haver decidit no viure en el pis on visc, no casar-me, no tenir fills... etc.. i si ho vaig fer va ser per què vaig creure que seria més feliç en aquestes decisions) doncs més val que vagi content i alegre i no fent el típic ritual de camp de concentració.
Aixequem-nos i adonem-nos de la realitat, en dos dies ens hem oblidat del que fèiem durant la setmana o és encara pitjor, ens acostumem i no veiem lo malament que estem quan estem treballant? Si és aquest segon cas, pensem, què és el que ens fa estar malament? És l’obligació a fer una cosa? O hi ha alguna cosa més que ens fa sentir en Auschwitz? El que està clar que si no canviem de fer o de sentir les coses el resultat sempre serà el mateix.
T’aixeques com sempre bufant, lamentant haver d’anar a treballar, sense ser conscient de com que ets un afortunat (i més veient com van les coses) has d’anar a treballar i no vols, et fa ràbia, no saps en que et trobaràs i això ho odies.... ets feliç??? Estàs content amb aquesta actitud? Et porta a alguna cosa bona? Benvingut al costat obscur de la teva força. Què és el que et fa realment trobar-te amb el costat obscur? És la por a saber que et trobaràs? És no saber si sabràs capaç de dominar el que et portarà la setmana? I per què aquesta reacció d’ira i patiment? I que penses fer per començar-ho a canviar.? Primer pas el teu despertador, fes que no et desperti per anar a treballar, que et desperti per pren-te un cafè al costat de qui t’estimes o tu sol amb tranquil·litat, comença el dia dominant, ets tu que controles, que no et deixes dominar, no tinguis por a lo que vindrà sinó adona’t que fins ara has pogut amb tot malgrat les pors que has tingut. Aquesta setmana tinc mooooolta feina però oi que al final he pogut amb tot? Doncs per què aquesta vegada serà diferent, estic convençut que si m’ho prenc bé ja serà el primer pas per aconseguir els meus objectius. Jo tinc molta força i el costat obscur de la força no podrà amb mi

divendres, 23 de gener de 2009

L'HOME EN BUSCA DEL SENTIT

Aquests dies estic llegint l’home en busca de sentit de Vikor Frankl de moment estic molt enganxat, el trobo boníssim,segur que us aniré explicant coses, encara que si segueix així no durarà gaire a les meves mans. El llibre és un relat de seva experiència en un camp d’extermini Nazi, però no una visió tipus Primo Levi sinó des d’una perspectiva psicològica.
És per això que aquest lliure se’n poden treure moltes coses per a la vida del dia a dia. Avui voldria destacar com amb el temps les persones ens tornem insensibles al dolor, a la pena, però especialment no a la nostra sinó a la dels demés, ens acostumem a veure patir els demés, però és tan gran el nostre esperit de autosuficiència i tan conscients de la nostra necessitat de que per sobreviure no podem gastar energies compartint el patiment d’un tercer. Això ens podria fer pensar que la gent es tornava insensible en un camp d’extermini, doncs no, diu que al despertar sempre tenia en ment, la seva dona, curiós, pensar que malgrat podria estar morta (de fet ho estava) el fet de pensar en ella feia que la seva càrrega fos menor.
Això m’ha fet pensar que potser si que amb el temps ens tornem més insensibles al horror, quan veiem mal a la televisió, ho veiem, ens queixem però no empatitzem, poques persones opten a actuar, i actuen des de l’amor, mai des de la pena (o quasi mai) però estic segur que en el dia a dia també ens passa amb els companys i amics. Costa realment molt ficar-se en la pell de l’altre quan el que hi ha és dolor.
Pel contrari cal fer una lloança a l’amor, perquè aquest no s’acaba mai, sempre tenim capacitat d’estima, pots estar al cantó, pots tenir la persona molt lluny fins hi tot morta i segueixes tenint un sentiment d’estima, la segueixes sentint al teu costat, la seva olor... tot.
El que ens hem de preguntar com pot ser que la persona humana tingui aquesta capacitat per estimar que travessa, situacions, vides, temps i kilòmetres i després som capaços de fer-nos mal, de tractar-nos malament. Crec realment que això passa com a reflex de la nostra debilitat, quan pitjor et tracten més dèbil és la persona que t’ho està fent. Quan no hi ha arguments les paraules sobren. Per tant considero que haig de treballar per apropar-me més al jueu del camp de refugiats, que senti amor, ja sigui a la distància, ja sigui en les dificultats del dia a dia, que no pas, d’aquell que es deixa vèncer per la ira, per no ser capaç d’imposar amb arguments les seves idees, els seus pensaments o simplement no superar les seves frustracions.
Com voleu que no m’aixequi content... heu vist quin repte que tinc avui?
Un petó

dijous, 22 de gener de 2009

EL MÉS VITAL



Busca lo mas vital
Busca lo mas vital nomas
Lo que es necesidad nomas
Y olvidate de la preocupaci?n
Tan solo lo muy esencial
Para vivir sin batallar
Y la naturaleza te lo da

Doquiera que vaya
Doquiera que estoy
(soy oso dichoso soy oso feliz)
la abeja zumba siempre asi
porque hace miel solo para mi
y las hormigas encuentro bien
y saboreo por lo menos 100

(claro hasta sin sal me gustan pican mas sabroso que la pimienta)

Lo mas vital en esta vida lo tendras
Te llegara

Busca lo mas vital nomas
Lo que es de precisar nomas
Pues nunca del trabajo hay que abusar
Si buscas lo mas esencial
Si nada mas que ambicionar
Mam? naturaleza te lo da

Cuando tomas un fruto
Con espinas por fuera
Y te pinchas la mano
(te pinchas en vano)
Tomar espinas con la mano es malo
(en vez de la mano se usa siempre un palo)
mas fijate bien usaras la mano
(cuando tomes la fruta del banano aprenderas esto tu)
?vamos bagheera pegale al ritmo!!
Lo mas vital para existir te llegara
Nos llegara

Busca lo mas vital nomas
Lo que es necesidad nomas
Y olvidate de la preocupaci?n
Tan solo lo muy esencial
Para vivir sin batallar
Y la naturaleza te lo da
Busca lo mas vital nomas
Lo que es necesidad nomas
Y olvidate de la preocupaci?n
Tan solo lo muy esencial
Para vivir sin batallar
Y la naturaleza te lo da

Lo mas vital para exisitir te llegara
Nos llegara oh yeah


Les pel•lícules de Disney m’agraden però haig de reconèixer que moltes vegades no comparteixo molts aspectes, si ens fixem la dona per exemple quasi sempre fa de dolenta, has d’anar al capità garfi per trobar un dolent, la dona que jo vegi no està gaire ben valorada, i la primera que treballa es la cruela. El mon laboral no queda gaire bé, de fet ho podem veure en aquesta cançó. Jo entenc aquesta filosofia, si et fa falta poc, no hauràs de lluitar molt, no cal que treballis.
Està clar que treballar és una obligació, però una obligació que ens imposem nosaltres, clar que hem de pagar una hipoteca però ens ha de moure alguna cosa més. Si tan sols treballem per pagar les nostres necessitats ens hauríem de preguntar si val la pena tenir-les, o de quantes ens podrem estalviar. A la vida ens ha de moure alguna cosa més, perquè sinó no vivim. L’amor als altres ha d’estar present allà a on anem i ho hem d’intentar expressar.
Jo sóc el primer que haig de créixer amb l’amor als altres, i quan dic amor als altres no em refereixo a estimar a la meva família, que també, sinó a la gent que treballa amb mi cada dia, aquell treballador que ve de males formes a preguntar-te o a queixar-se, etc. Ës aquest amor que cal tenir-ho i sobretot expressar-ho, perquè a tots ens agrada ser estimats però que fem nosaltres per expressar-ho?
Sé que em fico on no em demanen però sé que molts dels seguidors del bloc (aquí fica que hi ha un però sé que hi ha més) (gràcies babunski) són mestres, jo crec que aquesta professió té un gran contingut vocacional, es fa per amor en molts casos, és necessari per la societat, tant com un metge per exemple. Però, socialment no està ben considerat, en molts casos ni pels pares ni pels alumnes. Cadascú ha de mirar que es pot fer per canviar aquesta situació, però jo crec que un dels motius és precisament que molts mestres no han sabut transmetre que darrera de cada lliçó hi ha amor, que el que el mou a anar a treballar més que la hipoteca és l’amor als altres, als infants, als joves, per tal de que agafin uns coneixements i puguin millorar la societat.
El meu fill Albert em deia ahir que ell volia treballar de dues coses com jo (sóc cap de RRHH i professor de la UOC) ell diu que vol ser Bomber i Batman. Ningú li ha parlat d’hipoteques, rebuts ni el preu de la gasolina però potser ja és conscient que la societat el reclama o ell reclama la societat, potser és innat el voler treballar per tal de fer un mon millor per a qui vingui o simplement per a nosaltres mateixos.
Jo avui buscaré el més vital, però no per deixar de treballar sinó per saber que és el que realment m’ha de preocupar, que és el que m’ha de treure la son, això em provocarà estar més tranquil, i potser serà el primer factor que m’ajudarà amb la serenor transmetre més amor als demés, a poder transmetre les meves idees. La senzillesa en la vida ens aporta potser una vida més plena.
Una abraçada.... i que tal si vivim avui amb l’energia i la il•lusió d’un nen petit? Com si cada dia descobríssim el que ja és habitual en nosaltres? El cafè del mati, l’esmorza, una conversa, un petó, una mirada.... això també és lo més vital...

dimecres, 21 de gener de 2009

EL SOMNI AMERICÀ

No em considero una persona pro-Amerciana potser tot el contrari, m’agrada això si mirar tot el que passa aquests dies amb el nou president i el que més m’ha agradat és el seu discurs, no pas el que diu, que és de manual de lideratge, sinó el fet d’haver pogut aglutinar en la seva persona milers d’expectatives i somnis.
El poble Americà i la seva cultura no són gaire la meva devoció, em considero europeista, crec que tenim uns valors i una cultura molt més rica. Però ells tenen una cosa que els fa estar en segons que, per sobre de nosaltres. La capacitat de somiar i fer realitat el seu somni.
Són una societat que s’han hagut de fer a ells mateixos, començant de 0 i s’han sortit, el temps els ha demostrat que allà on volien arribar han arribat, (no entrarem a valorar, si les formes i fins i tot els objectius) eren els adequats.
Els americans tenen clar lo del somni americà i en parlen cada dia, és cert que està ple de pobres i les diferències econòmiques són molt elevades, però com a societat creuen en el somni i no tan sols això, creuen precisament que els somnis es poden fer realitat. I això m’agrada, perquè pensen en gran i a sobre creuen en les seves possibilitats per tal de fer realitat allò que volen. És precisament el fet d’aixecar-te pel matí i creure en tu, i creure que pots fer reals els teus somnis que et fa que ja comencis amb un peu per endavant als demés. Això m’agrada, aquesta capacitat per no deixar mai de somiar com a nens i treballar com adults per aconseguir les metes indicades.
El fet de creure en les seves possibilitats, de creure que allò que es somia es pot aconseguir, el fet de somiar i treballar per arribar on es vol, els fa estar en un nivell, crec que és moment que ho portem a casa nostra.
Sempre m’ha agradat somiar i no ho deixo de fer, potser el dia que comenci a fer realitat tot allò que somio o que al despertar-me no deixi de treballar per aconseguir-ho, començaré a frenar les meves expectatives. Potser tot consisteix en mirar-se al mirall i dir, jo puc fer realitat tot allò que vull, sé que amb treball ho podré aconseguir, amb tenacitat, per tant potser avui cal fer un treball de dir, que és el què vull, què he somiat? I dir, jo puc, jo puc fer realitat el meu somni, jo puc amb tot serà aquest pas el que ens farà estar per sobre, el que ens farà haver començat a tenir èxit en el nostre propossit.
Un petó

dilluns, 19 de gener de 2009

LA BRUIXOLA INTERIOR


Estimat Eduard (homenatge a la brúixola interior)
Com va tot, deus llegir i escriure aquesta carta capa allà a les 6, segurament una mica més tard després d’haver llegit, avui és dilluns i has decidit escriure’ una carta enlloc de deixar articles a la gent.
El temps passa i segons el dia et costa aixecar-te tan aviat, bé de fet ja et costava aixecar-te a les 8, però ets conscient que la teva vida en part ha canviat des del setembre. Ets conscient que et queden moltes coses a fer i no saps tampoc com ho faràs. Segueixes cercant alguna cosa i més i saps que has de seguir lluitant contra tu mateix. Per ser cada dia millor. Passa el temps i la gent segueix pensant que estàs sonat, enlloc de ficar-se a la teva pell (tranquil tu durant temps has fet igual, o potser a vegades encara ho fas, que fàcil és mesurar des de un mateix i no des de l’altre)
La idea de crear un mon laboral millor és molt bona, però cal donar-hi forma i crear aquesta famosa ONG. Darrera calen diners això està clar, i no solament diners sinó temps, ja no solament per treballar sinó per crear i planificar. T’imagines una ONG que ajudés a treballadors a buscar feina, a empreses a trobar personal, que la gen pogués rebre formació, tant treballadors com empresaris? Un gabinet psicològic per superar els trastorns laborals? Una sèrie de persones treballessin per a millorar l’ambient laboral d’aquelles empreses que volguessin, un apartat que es dediqués a la incorporació laboral de persones amb dificultats. Jo crec que la idea és bona.. cal treballar-ho per això.
Avui és dilluns, et cal encara organitzar-te tota la setmana, tens grans reptes, a nivell professional la reunió de dimarts, però va el tema molt més enllà, comencem nous cursos, cal fer coses pels treballadors, cal preparar molt de paperam, caldrà corregir els exàmens de la UOC...
Però no tot és nivell professional, caldrà millorar com a persona, no començo la setmana com hagués volgut, hi ha dues persones que ocupen el meu primer pis de casat.. i part del meu cor i de la meva senyora que m’han deixat preocupat i ara em fa falta arribar a ells. No per fer canviar d’opinió a ningú, sinó per a que sàpiguen que no estan sols i que sempre estarem allà, a nivell grupal o individual, que sàpiguen que me’ls estimo en bogeria.
Hem acabat la brúixola interior, molt bé, m’ha fet pensar, per cert hauré de comentar al meu bloc, a llista de llibres que indica darrera.
El llibre em pregunta moltes coses que potser és hora que respongui:
Sóc un home, bé un noi o bé un nen de 33 anys dins d’un cos d’home que amb el temps ha hagut de prendre decisions de senyor o potser amb el temps s’ha fet senyor. Amb grans qualitats de les que no en sabria dir-ne cap i amb grans defectes com la mandra. Sóc una persona amb molta sort, per tenir una família que m’estima, una dona i uns fills que no em mereixo, segueixo amb grans inquietuds a la meva vida i segurament el pes del sofà, el descans i la bona vida m’impedeix prendre altres decisions (com les de crear la famosa ONG). Em considero simpàtic però amb caràcter canviant podent ser en un moment donat una persona amb molt mal caràcter. La vida crec que m’ha donat grans defectes per així poder anar millorant dia a dia.
Sóc un incoherent, no tinc cura dels meus amics i després em sap greu quan no m’expliquen les coses (Això va pel del dissabte) treballo per guanyar diners però amb el temps he descobert que hi ha molt més en la meva feina. Reconec que m’agrada el que faig, no acomiadar que em fa mal, però si, intentar ajudar al treballador i millorar l’empresa. Una cosa no treu l’altra. M’agrada parlar i comunicar-me i aportar sempre alguna cosa ni que sigui una rialla amb un acudit.
Aquest sóc jo, i cap a on vaig, aquesta pregunta ja és més complicada, tinc el cor molt dividit, el que ja em diu que ja està tot bé, que segueixi aquest camí, i el que em diu pensa en gran, canvia coses, treballa, molt més que des d’aquest bloc en canviar coses. Em cal corregir molts defectes i aprendre a demostrar amor a tothom, millorar el meu rendiment personal i arribar a tot i a tothom. Sé que aquest bloc ha arribat als EEUU, Irlanda i Polònia, però no sé si als seus cors o als cors de qui el llegeixen més a prop, no sé ni tan sols si arribo a la gent que tinc propera. Tant sols sé que haig de treballar per estimar a tothom, però no fer veure que els estimo sinó realment estimar.
Sóc una persona dèbil on em fa falta que em diguin que m’estimen i em cal sentir-me estimat en tot moment, que peco de parlar massa i de tenir quan vull una llengua bífida, intento millorar el meu autocontrol i m’esforço físicament per estar en forma (de moment no ho aconsegueixo)
Quin rotllo dec estar dient avui. Però així sóc jo ..
Finalment us vull donar un petó, perquè em sento molt bé al saber que hi ha gent que em segueix, em puja molt l’Ego, penso que potser si que dic alguna cosa que interessa i que fins i tot pot ajudar amb algú. D’això es tracta. Gràcies a vosaltres

dijous, 15 de gener de 2009

treball, treball i treball

Dissabte tinc calçotada amb els amics de la penya Bokamon, crec que ens ho passarem molt bé rient-nos uns dels altres, criticant, dient tonteries vàries, parlant de futbol, etc, pot ser genial. Com passa en aquestes trobades parlarem de la feina i com no em demanaran que expliqui alguna anècdota. Sempre en tinc alguna, personatges que venen o gent que actua de forma estranya, jo l’explico i tots a riure que és del que es tracta. Però avui uns vull parlar de coses que he vist darrerament i que no m’han agradat o que com a mínim m’han fet reflexionar.
1) Ahir el meu amic Ciurana va marxar de la feina per anar a una altra empresa. Pensava realment que aquest tema el portaria millor del que ho vaig portar, Fa més de set anys que portem treballant junts i ell sempre ha estat allà. Jo tinc un despatx, un molt petit despatx on tres persones dins no hi poden estar còmodament , a més està una mica apartat on estan les altres persones, entenc que el meu càrrec, malgrat pugui ser més o menys extravertit no és sempre agradable i estic entre l’empresari que em veu com un treballador més i aquest treballador que em veu com a part de l’empresari. Això fa que la meva feina consti de moltes hores de solitud. En Ciurana ha estat un company que sempre l’he tingut allà, quan he tingut un problema, l’he tingut, m’ha fet una trucada quan no he tingut bons moments, hem anat a dinar tantes vegades i hem compartit tantes anècdotes que ara que marxa el notaré a faltar, em trucava per anar a esmorzar, sempre tenia un bon dia a la boca i ens contàvem el que havíem vist a tele. Avui arribaré i em costarà sentir el bon dia o que em diguin anem a esmorzar? Recordo quan va entrar a la feina com si fos ara, quan es va anar a viure amb la seva parella, les nostres bodes, ha vingut a veure els meus fills quan van néixer, hem compartit molts dies a dies, que ara malgrat segueixi una amistat, el dia a dia es perd. A més marxa perquè sense veure’l del tot convençut (apreciació meva) i això encara em fa més mal. Des d’aquí desitjo que li vagi molt bé, s’ho mereix, però jo el notaré a faltar. Aquest capítol he vist moltes coses, no entenc certes polítiques de la gent en el món laboral, hi ha gent que es portava més o menys bé amb ell i de cop els darrers dies s’han apartat, m’ha costat entendre gent que anava després a prendre alguna cosa amb ell que ara diguin que no el notaran a faltar per a res. Tan costa ser autèntics en el món laboral? Porter set anys compartint moments amb una persona i ara fas veure que no sents res per la seva marxa? O és que durant tot aquest temps no has estat capaç de crear un sentiment vers un company? Tan freds som? O és que venim amb un cuirassa a treballar? Tant ens costa veure que nosaltres formem part del món laboral? Que és un mon fet amb iguals com nosaltres? És llei de vida que la gent marxi de les feines, però malgrat això, i que cal acceptar-ho haig de reconèixer que avui em costarà el dia.
2) Parlant a la feina en una reunió, en principi important, una persona es destapa i diu el que no entenc Eduard és que no et fiques nerviós per aquest problema. De cop i sense adonar-me’n la conversa havia fet un gir de 180 graus i era criticat perquè davant d’un problema greu jo no em ficava nerviós. Potser estic errat però, crec que davant d’un problema cal cercar solucions i no pas ficar-nos nerviosos, perquè els nervis no ens porten a bon camí, no ens porten a la superació dels entrebancs. Ho hauríeu d’haver dit, la conversa va passar a ser ja està bé l’Eduard no es fica nerviós. Doncs no senyors, perquè des de que no m’hi fico que resolc més entrebancs. Haig de ser sincer no tinc el caràcter fàcil i quan ja estava fins el monyo vaig pujar el meu to de veu i els vaig dir tot allò que no volien sentir i potser el que va iniciar la conversa es va adonar que efectivament val més la pena que no em fiqui nerviós. D’aquesta conversa vaig treure varies conclusions, la primera és que ens pensem que nerviosos treballem millor, que l’estresat és millor treballador i no ens adonem que si el treballador està relaxat i tranquil al final fa més feina. Recordeu el típic paleta de radio i xiulant que no para de treballar? A mi m’agrada més que aquell que va parant per anar dient tonteries a la primera noia que passa. L’altra conclusió és que a vegades un ha d’anar preparat per a tot, perquè hi ha gent que no li convé segons quin tipus de conversa i quan pot intenta cercar algun punt dèbil, teu o no pas teu sinó de d’altre gent que està amb tu. Per això val la pena portar una vida on un tingui clar en que falla si és que ho fa, en el meu cas el fet de ficar-me nerviós sé que no m’aporta res i ho vaig intentar raonar.
3) Finalment comentar que l’altre dia a la feina es parlava de la importància de conciliar la vida laboral i professional... fins aquí anem bé.... de les dones !!!! Ho vaig trobar molt fort, jo crec plenament amb la conciliació de la vida laboral i familiar però de tothom, ens queixem que les properes generacions per primera vegada a la història, són de nivell menor a la seva predecessora, i podem analitzar que per primera vegada surt una generació on la majoria dels pares han treballat els dos. No crec, ni ara em tatxeu de masclista, que la dona ha de quedar-se a casa, no ho voldria per res del món. Però i l’home? El fet es que entre tots hem abandonat el mon familiar per anar a treballar, primer perquè hem volgut i a dia d’avui gràcies a l’augment del preu de la vivenda, perquè ens veiem obligats. Parlem de conciliació de la vida familiar, molt bé, va, és el repte que hem de prendre, però senyors, de tothom. O jo no tinc dret a estar amb la meva família? No tinc dret a educar-los com qualsevol mare? És això el que provoca que a dia d’avui la dona tingui salaris menors que els homes, perquè es veuen obligats a adquirir feines de nivell econòmic més baix simplement per conciliar ja que l’home fa aquest horari. Senyors cap a on anem? En pocs anys ha entrat en el mon laboral una gran quantitat de persones amb estudis universitaris, aquests abans, vint anys abans no gaire més, sabien que treballant ells sols portaven un sou a casa que servia per pagar la primera vivenda, viure la família bé i amb el temps comprar una segona vivenda. Ara són universitaris la parella, els fills estan mig cuidats perquè no hi ha conciliació real, provoquem una càrrega als avis, i amb dificultats paguem la nostra primera vivenda. Crec que aquest no ha de ser el model de societat que vull pels meus fills. Jo voldria un món igualitari on la conciliació fos la cosa més normal però la conciliació real i que no afectes a un sol gènere. Una vegada ho va comentar un senyor, al principi me’l vaig quedar mirant dient que diu, deia que darrera del augment del preu de la vivenda hi havia una mà negre, perquè s’havien adonat que en una parella on els dos tenien estudis superiors i bon nivell salarial, la mobilitat laboral podria ser molt gran. Ara amb hipoteques tan elevades i amb salaris més aviat limitats, la mateixa parella no pot anar canviant de feina per por a perdre l’estabilitat que l’obliga la famosa hipoteca.
Avui com podeu veure que canviat una mica el meu discurs, però a vegades em passen coses que també em cal compartir, compartir que vull un canvi de societat més igualitari, una societat on treballar no sigui una esclavitud i on ens puguem mostrar tal i com som, ser transparents i tenir amor. QUE TINGUEU MOLT BON DIA.

dimecres, 14 de gener de 2009

I SI VOLO?

Tinc una companya que em deia que no pot aguantar els llibres d’autoajuda o similars, diu que no pot amb ells, em va sorprendre al principi, després pensant em vaig adonar que es degut a que ella té tan de sentit comú que clar, que no li expliquen res de nou. Deu ser pe això que a mi m’agraden, perquè a mi si que em diuen coses noves. Em sembla que ja us ho havia dit, que estic ara llegint la brúixola interior d’Àlex Rovira, és un llibre molt amè, ràpid de llegir, malgrat jo vagi lent perquè el reflexiono. Després a la nit llegeixo l’audàcia de l’esperança de Barck Obama, que ja és més per llegir i prou.
Els llibres d’autoajuda tots tenen coses en comú i fins i tot hi ha una part que es repeteix. Tots parlen de la importància de dominar, de controlar de que tu portis les regnes de la teva vida, per fer això cal primer de tot plantejar qui ets, que vols, que esperes de la vida. Per tant arribem a la conclusió que una de les grans dificultats que tenim és reflexionar sobre nosaltres mateixos i tenir clar qui som, arribar a sentir aquella veu petita en el nostre interior.
M’impacta molt el tema de la visualització, és a dir, quan he acabat de saber qui sóc i vull saber el que vull i cap a on vaig, cal visualitzar el teu objectiu, si vull estar en forma buscar una imatge que surti una persona en forma, si vull ser feliç, algú rient, hi ha llibres que t’aconsellen que imprimeixis la foto i la portis en la cartera. Diuen que els grans esportistes ho fan servir molt, i s’imaginen que sentiran quan hagin aconseguit la seva fita. Expliquen que aquesta va ser l’eina de Rafael Benitez per tal de fer que els seus jugadors remuntessin en una segona part un 3 a 0 i fossin campions d’Europa.
Per tant, és fàcil, llevar-se avui amb la idea de visualitzar el dia, imaginar-te com serà el dia ficar una imatge, si fa falta imprimir-la i anar cap a aquest objectiu (diu que fins i tot la visualització de persones primes t’ajuda a aprimar-te !!!)
Moltes vegades el problema que tenim a la vida és que no visualitzem el que volem, sinó el que els altres volen, o el que ens han fet creure que volem, el camí que hem pres, és el nostre o ens l’han dirigit. Sóc conscient que és difícil separar com a pare la barrera d’estar pels meus fills i la de aquest és el camí. Com a adult m’és molt més fàcil veure que hi ha moltes persones que influeixen en el nostre camí, i segons la teva personalitat, que en molts casos també ha estat una mica retocada per ells, acabaràs agafant camins que com a mínim són semblants a els que ells voldrien. És difícil començar d e 0, fer veure que som així i prou sense veure que darrera hi ha unes circumstàncies, unes personalitats que ens han fet ser d’aquesta manera però que no ens permet a la llarga ser del tot lliures. Caldria un dia estar a 0 i descobrir fins hi tot noves potencialitats. És cert que és molt complicat això, jo com a pare no vull deixar el meu fill a 0, clar que vull que sigui un lliurepensador però tinc una obligació cap a ell mateix, cap a mi i cap a la societat, d’educar-lo i ensenyar-lo quins són els camins. Però clar sense voler li dic quin és el bo i quin és el dolent, m’adono que el mal menor potser és que no sigui lliure del tot o que no comenci de 0 abans de que sigui lliure per acabar malament.
Per tant molts tenim perspectives de la vida, visualitzem coses que volem, però aquesta voluntat ve donada en molts casos per allò que ens han ensenyat, el que ens han dit o ens ha passat i caldria fer una feina de més interiorització per eliminar quantes més influències millor i trobar el nostre propi jo.
La Brúixola interior explica una història narrada per Anthony de Mello on un home troba un ou d’àliga i el fica a covar on hi ha les gallines. L’àliga s’educa sempre com a gallina i un dia mirant al cel veu un gran ocell volant i dominant el territori, i li pregunta a la mare gallina que és, aquesta li contesta que és una àliga “no hi pensis en ella .. tu i jo som diferents” i van seguir caminant. I si som gallines nosaltres? I si no volem perquè no hem vist, no ens hem volgut adonar que som àligues? Fem el que ens diu el nostre jo o el que s’espera de nosaltres? Per què tanta por a fer realitat els nostres somnis? Per què és dolent els somnis de grandesa? Potser és hora de visualitzar, somiar i lluitar pel que un vol. Moltes vegades no fem les coses per por al mal que podem tenir al futur o per si una cosa s’acaba, o per si no ho aconseguim i potser cal lluitar, créixer, creure en nosaltres per saber que podem arribar allà on vulguem, jo hi crec, i crec amb tots vosaltres, tan sols cal avui mirar i dir vull això, i dir, vaig a treballar, a dedicar el meu temps, les meves esperances i amb tenacitat aconseguiràs el que t’has plantejat. YES WE CAN

dimarts, 13 de gener de 2009

INCOHERÈNCIES

La gent que pugui llegir el meu blog es deu pensar que visc perfectament, que sóc una persona equilibrada, que tot ho faig perfecte, que no m’enfado.
Això és el que voldria, però no és així, és molt maco escriure a les 6 del matí, veient com controles la vida, com surt el sol i fer-te propòsits que topen amb la realitat. El caràcter a vegades, més fort o més fluix, ens ajuda a superar obstacles però també ens fa males passades.
Intento ser coherent entre el que faig, escric i penso, però em queda un llarg camí i mirant tot el meu blog m’adono de les incoherències que he fet o faig. Tots en fem, i és positiu veure-les per tant de canviar el que no va bé. Quan les meves accions fan una cosa i el meu pensament un altre, la meva persona es torna boja. No pot ser dir que el més important de la meva vida són els meus fills i la meva dona i no els tracti amb l’amor que es mereixen, que m’enfadi amb ells a vegades per tonteries, no podem.... hi trobaríem mil exemples i quan més petits però habituals millor.
Ens fem un fart de incoherències en la vida, ens agrada la comunicació però mirem la tele al menjar, a la feina diem que lo important és el personal però dediquem panells a informar per exemple de la Iso i no pas un per a Recursos Humans, algun treballador es creurà que el personal és lo primer? Doncs a la vida igual, hem de fer actes que demostrin quina és la nostra prioritat.
Hi ha gent que arribarà a la conclusió que ha de prioritzar altres fets de la seva vida, de la seva personalitat, doncs molt bé, no crec que ningú hagi d’entrar en que és prioritari per l’altre.
Darrerament hem sento que he estat incoherent, és fàcil desviar-se del camí marcat, i fins hi tot, a la llarga no sentir-se malament, tinc la sort de tenir un moment a les 6 del matí, per reflexionar i plantejar-me cap a on va la meva vida i cap a on vull que hi vagi. Avui em sento dèbil, l’Ainhoa ha renunciat a moltes coses per compartir la vida amb mi, i jo per sort no he renunciat a res o a quasi res, potser és avui dia de començar a renunciar a certes coses, perquè està clar que la meva prioritat són els nens i l’Ainhoa. Renunciar a tenir tot en un estricte control, a voler ser el centre de les seves vides, a voler tenir-ho tot, a la tranquil·litat més gran i a ser tractat a cos de rei.
Potser aquesta és una de les grans incoherències de la vida, que volem arribar a un lloc, ens plantegem objectius però no som capaços de renunciar a res ni a ningú. Haig de reconèixer que a mi em costa molt renunciar a les coses, ja sigui per egoisme o per conformitat o fins hi tot per falta de maduresa.
Espero molt del dia d’avui, sobretot espero molt de mi, transmetre amor, tranquil·litat i sentir-ho, ser coherent amb el que sento, i amb el que vull, i en el camí que he decidit seguir.

dilluns, 12 de gener de 2009

JA ESTIC AQUI

I, he tornat, si ja ho sé, ja era hora, però diguem que les coses no han acompanyat com hagués volgut. Durant el nadal moltes de les coses que ens haviem plantejat van haver de ser canviades, familiars malalts, a la pneumònia de l’Albert cal sumar-hi varicel·la. I vam deixar d’anar a llocs i fer coses per finalment quedar-nos a casa.
Però les coses les hem d’acceptar, i això no vol dir pas que ens agradin més o menys sinó que ja que passa un esdeveniment cal jugar amb aquest fet i tirar endavant. Finalment un virus informàtic ha fet la resta per fins ara no poder escriure.
Llegint la brúixola interior (àlex Rovira) i Lliçons de la vida cotidiana (Robin Sharma) pensava en la importància de deixar al futur un llegat, quelcom que superi el nostre ésser, quelcom que vagi més enllà de la nostra pròpia existència. Potser el blog és el meu primer pas però potser em caldran d’altres. Busco la colaboració de persones per tal de crear alguna cosa.
Considero fonamental i és el que voldria, ajudar a les persones en el seu vincle laboral, està ple de persones estresades, amb mala llet per anar a treballar i això cal superar-ho. Ens passem més hores a la feina que a casa i no volem anar a treballar? Aquí hi ha quelcom que no funciona. El problema és que la nostra societat s’ha acostumat a que la gent es queixi del seu estres i fins i tot està ben vist que la gent estigui nerviosa per tal de treballar. Senyors, els nervis no ajuden a treballar, l’estres tampoc, tots aquests factors redueixen el rendiment laboral, per tant els primers que han de voler que els seus treballadors estiguin relaxats i vulguin venir a treballar (malgrat estar millor a casa que a la feina... és el meu cas) han de ser els caps. Cal millorar per una banda els ambients laborals però per l’altra, el treballador ha de canviar el xip. Per canviar el xip hem d’acceptar primer de tot, que som diferents, jo sóc jo, amb els meus pensaments i les meves paraules, amb les meves contradiccions i els meus fets. No haig de fer les coses igual que tu les vols i tot segons tu vols perquè em fas un autòmata, i estic segur que no m’has contractat per fer els teus errors sinó pels meus. Ens contracten per assolir uns objectius no pas per ser fotocòpies.
M’he passat molts anys de la meva vida volent desconnectar els caps de setmana, volent que el centre de la meva vida no fos el treball, però em llevava per anar a treballar, i arribava a casa tard perquè venia de treballar, lamentant-me de tot allò que no havia fet, i cada dia igual, el centre d’atenció era el treball, i això per a què? El rendiment laboral estic segur que era menor, que ara que m’aixeco per llegir, per escriure, per pensar. És ara que m’adono que no sóc cap esclau del mon laboral sinó que aquest és estri per tal d’aconseguir els meus objectius de millorar la vida dels altres.
Ens passem dies i dies queixant-nos del que no volem però que fem per canviar? doncs res, doncs si no t'agrada el que fas cada dia, comença avui llevant-te i volent canviar. I fes-ho a poc a poc. Fes com deia el capità enciam, els petits canvis són poderosos, fes petites coses que et demostrin que controles, que domines allò que fas, que no ets un esclau de les circumstàncies sinó que ets tu que condueixes cap a on vols anar.
Jo seguiré aixecant-me aviat, intentant millorar-me a mi, per després intentar canviar tot allò que les meves mans puguin, Estic content del camí que ha pres la meva vida, sóc conscient de que el camí és llarg, sóc conscient de les meves limitacions i de les meves contradiccions, d’aquelles que lamento tenir i d’aquelles que a dia d’avui m’encanta tenir-les. Comença a sortir el sol, comencen els reptes a cridar a la meva porta, començo a treure la força que he trobat mentres llegia, escoltava música i escrivia, avui pot ser un dia fantàstic, tot depèn de com el porti, com el controli, el domini i sobretot de com em prengui tot allò que anirà sorgint, com diu aquell anunci on uns veuen crisis jo veig oportunitats. A partir d’avui ens anirem novament trobant en el nostre camí, fins demà.