dijous, 29 de gener de 2009

SORTIR D'UN MATEIX

L’ésser humà té una capacitat per sortir d’un mateix que cap altre ésser, moltes vegades diem, se m’ha anat l’olla, la pinça, m’han fet sortir de les meves caselles, etc. És a dir davant d’un impuls negatiu aconsegueixen treure’m del meu cos o fins i tot diria més em canvien la meva personalitat o surt el meu jo més negatiu sempre cobert per la beneïda consciència
Avui llegint em venia al cap dues activitats a fer. La primera sortir del meu cos, intentar ser un espectador de la meva vida, mirar el que faig, com em comporto. És bo mirar la pel·lícula de la nostra vida perquè des d’una altra besant veiem les coses diferents, no solament ens adonem de la imatge que donem sinó també ens ensenya que és allò que ens allunya del sentit de la nostra vida. Si sortim fora de nosaltres potser, com que tenim la costum de jutjar als demés, d’opinar, i treure conclusions, ara ho podrem fer nosaltres de nosaltres mateixos. Els que veuen pel món gent inestable potser ara ells es veuran així, els que són consellers matrimonials podran veure si treballen la seva parella, etc. Potser a partir d’aquí és més fàcil treure un millor anàlisi i cercar camins i objectius. Mirar des de fora també t’ajuda a relativitzar les coses. Un mal moment a la feina, un comentari fora de to o alguna cosa que et treu fora de si.
L’altra activitat consisteix en viure dos vegades. Deixa de tenir l’edat que tens i imaginat amb 90 anys, una nit d’estiu mirant estels i et pregunten per la història de la teva vida, ja hem parlat a vegades en aquest blog, d’imaginar-te mort i pensar per a q voldries ser recordat i per tant lluita per aquest objectiu, en aquest cas el que plantejo és que fent anàlisi amb 90 anys... et diguin vols repetir el dia ... (avui és 29 de gener) i tu digui que si... imaginat reviure el dia d’avui, quines coses no tornaries a fer? Tornaries a discutir amb el company? Tindries tanta poca paciència? deixaries de dir t’estimo a qui vols? Perdonaries? Abraçaries? Per tant, si anant enrere som capaços de millorar el que hem fet, avancem-nos perquè potser quan realment tinguem 90 anys ens sentirem molt més satisfets en el camí que hem realitzat.

2 comentaris:

Papallona ha dit...

Potser amb el temps m´adonaré de que ahir, abans d´ahir, el temps s´ha fet més relatiu q mai, vaig cometre un error fatal dient-li al meu marit que el volia deixar. Potser algun dia, quan la vida m´hagi donat per tots cantons i ja només em pugui beure dels records passats, m´adonaré que allò que encara em faria somiar hagués estat aquell amor impossible que lluitava per transformar-se en possible. I pensaré en el que vaig perdre i no en el que hagués pogut guanyar. Però
Tornaria a deixar-ho? Tornaria a dir-li que no l´estimo malgrat no fos veritat? Segurament sí, perquè tot allò que es diu, tot allò q es sent, té el seu moment d´autenticitat. I si un dia vaig creure que havia de dir-li al meu espós del qui estic bojament enamorada que l´havia de deixar, és perquè dins d´aquell moment hi existia alguna veritat.

EDUARD ha dit...

Moltes vegades es diuen coses que no es pensen, tots actuem en calent. Clar que quan un està en calent ho pensa, però això no vol dir que serenament ho vulguis per a tota la vida.
Estimar és perdonar, és cercar camins plegats, és no mirar enrere, és fer de la felicitat de la teva parella instrument per trobar la teva.