dimarts, 22 de març de 2011

M'OMPLE EL DIPÒSIT AMB UN PARELL DE MORTS?


Hi havia una vegada un home que era considerat un assassí i era president de Líbia que durant els anys 80 era tan dolent, que va pagar uns homes per a que fessin explotar uns avions a Gran Bretanya. Posteriorment els EEUU van decidir atacar-ho causant-li fins i tot la mort d’un fill. Els anys van passar i de cop aquell home tan dolent es va convertí en un home de pau on tots els països que l’havien atacat li declaraven el seu amor. Comprava terres a Espanya i es feia un palau, feia el que volia, fins i tot li va sortir un fill futbolista que va jugar a primera divisió de la lliga italiana.

Però de cop un dia comencen unes revoltes a d’altres països, revoltes inesperades que fan caure uns dictadors que durant 40 anys havien esclafat al poble a canvi de garantir la pau en el territori. Tots estàvem contents, mana un dictador i a canvi aquesta gent no es mata. A més, aquesta gent per a que volen democràcia, mai han sabut que és això. A partir d’aquestes premisses ens pensem que el poble viu content amb el seu general. Però al iniciar-se les revoltes ens adonem de que les coses no són com ens havien dit, de cop aquells homes que es dedicaven a dir-nos que promovien la pau el que han fet durant tot aquest temps és esclafar la veu del poble, a matar innocents i nosaltres hem mirat a un altre lloc.

I nosaltres durant 40 anys que hem fet? Nosaltres hem pensat que aquell dictador era lo millor que ens podia passar, i era sobretot lo millor que els hi podia passar amb els ciutadans d’aquells països, en realitat era lo millor que ens podia passar a nosaltres, ja que durant tots aquells anys, s’ha tingut controlat un home per aconseguir el petroli i el gas molt més barat. Més val tenir content a un home que esclafa la seva població que no pas a tot un país. I això és el que ha passat, hem fet amistat amb homes que eren genocides, a canvi de poder comprar petroli i gas molt més barat, ho hem venut com que era un home de pau, i els demés ens ho hem cregut.

Al iniciar-se les revoltes, la inestabilitat creix, se’ns ha vist el llautó i hem de defensar en els demés països els nous governs que esperem que aviat siguin uns titelles perquè haig d’omplir el dipòsit a un preu més econòmic, ja que la seva pobresa, és a dir el preu del petroli més baix, és la meva riquesa ja que tindré més diners per comprar més coses. Al defensar el nous governs aquell senyor que venia a casa i l’omplíem de reverències ara torna a ser com fa 30 anys el nostre enemic. Aquest home cal exterminar-lo perquè esclafa la gent, mata innocents i sobretot no ens pot garantir un preu del cru que valgui la pena per la nostra economia.

I sortim a cridar en contra d’aquest senyor a queixar-nos de que mata a gent innocent, és una pena que no surti ningú ens obri els ulls i digui, mata tants com quan anava a casa teva i li reies la gràcia i omplies el dipòsit a menys d’un euro el litre.

I no em queixo de que no s’hagi de lluitar contra aquesta gent, però no avui sinó sempre, no quan perdem els nostres interessos, sinó si realment ens importen les vides humanes, lluitem contra aquest i contra tothom en el món que no apliqui la llibertat, el que ens podrem trobar és que no pararem de lluitar perquè quants estats són democràtics a l’Africa? I Àsia? Quan atacarem a la Xina? Potser allà atacarem amb la senyera de l’amor internacional quan el seu conflicte no ens permeti omplir el dipòsit?

No ens enganyem adonem-nos que sempre ha causat morts l’omplir el nostre dipòsit, ja sigui ara amb la guerra o abans amb la gent que estava en contra del dictador. Abans no en sabíem res i mataven a tots aquells que obrien la boca i ara ens ho expliquen i potser algú estarà orgullós del seu país al veure com disparen sobre persones fidels a un règim. Jo no n’estic, perquè estic en contra de les guerres. I aquesta en el fons hem ajudat nosaltres a que es creí mirant cap a un altre lloc i fent amistats amb aquella gent que com diu la meva mare més val no apropar-s’hi.

Potser ara es qüestió de sentir-se enganyats, ens han venut un bon home i era un assassí, i quants bon homes d’aquests ens venen cada dia per a que nosaltres siguem tenint grans luxes? O potser ens estan enganyant ara? En el fons hauríem de deixar de mirar qualsevol noticia o seguir fent el que estem fent, creure-nos-ho tot, mirar cap a un altre lloc, esperar que el petroli baixi de preu i omplir el dipòsit, que ningú notarà a faltar als morts de segona.

diumenge, 20 de març de 2011

el meu primer relat

La Leles em va donar la possibilitat de presentar-me a un concurs literari en castellà i vaig pensar i per què no? us volia fer particeps del meu relat:


Ángela se despertó, cogió su Älmhult[1] se tomó su café, hoy poco ruido. A pesar de ser el sexto mes de gestación seguía con la misma jornada laboral pero hoy era fiesta local en el trabajo y se disponía a aprovechar el día en la compra de la habitación para la niña. Silencio, sólo se oye silencio, unos pasos, un beso, Juan sale de la puerta debe cumplir con sus obligaciones. El silencio..., durante los últimos meses se ha diluido la pasión como un azucarillo, se ha impuesto el silencio, solo roto por la Sedlig[2] que mueve el desayuno.

Coche, radio, como si fuera una máquina llega a la tienda Sueca, se siente hinchada, decide dejar su vehículo en el exterior. Se siente aislada, sola, como si nadie más estuviera allí, lleva tiempo con esta sensación desde que llegó a la conclusión que el embarazo y la preparación del parto era tarea suya. Desde que sintió el rechazo de su pareja al fruto buscado de un amor de diez años.

Marta llegó, agarró un papel y un lápiz, se sentía fuerte, vivía en un conflicto a punto de superar, la separación de su pareja de los últimos cinco años estaba siendo superada gracias a la ilusión de su nuevo piso. El tiempo apremia. Llegó en transporte público, debía comprarlo todo, que se lo llevaran y en pocos días instalarse en su nuevo nido. Sacó de su bolsillo el plano con todas las medidas, y comienza con un metro a mirar que pondrá en su comedor, dedica poco tiempo al mueble de la televisión pero se para en el de las butacas. Su pasión la lectura, busca la mejor butaca que pueda existir y una lámpara idónea. Apunta en un papel. Vuelve a sentarse en una Ektorp Muren[3] y observa una mujer de unos 30 años, pelo largo liso, con ligeras curvas en el vientre y palidez en su piel, evidentemente ve en ella una próxima madre primeriza. Se queda encantada viendo en su cuerpo un sueño alejado desde su ruptura, las lágrimas afloran manchando el papel donde había escrito los muebles de su nuevo amanecer. Nota como si aquella chica no tuviera un rumbo y la observa como si el conjunto de habitaciones que acompañan el camino de la tienda fuera un vacío en su presente. Marta sin darse cuenta no deja de seguirla con la mirada hasta que finalmente Ángela desaparece en el mundo de la cocina.

Silencio, Marta siente silencio en su cuerpo, el pasado ha brotado nuevamente, se siente sola, sin saber qué le espera en el futuro, y se agarra a un mueble como si fuera un trozo de balsa que debe llevarla a su salvación. Se levanta, se dirige hacia nuevos apartados de la tienda parándose en la habitación de matrimonio. No lo duda, una Leirvik[4], con cabezal de barrotes. Por fin voy a cumplir con todas mis fantasías, quiero hacer realidad todos mis sueños, quiero que esta cama sea el altar donde planificar y cumplir todo lo que hasta hoy era tabú.

De golpe ruido, se oye un murmullo, no puede evitarlo acercándose a la multitud, cerca de donde están las cunas allí estaba Ángela mareada. Sin saber el motivo, Marta la agarró por el brazo y con voz fuerte obligó a las personas que la rodean a irse. –¿Estas bien? – Si gracias, es un mareo de embarazada. – Si ya me he dado cuenta, vamos al baño a parte es hora de comer. ¿Comemos juntas?. En el baño Ángela se lavó la cara y posteriormente comieron unas albóndigas. Sin saber el motivo las dos no dejaban de mirarse a los ojos. Silencio, no había nadie más en el local, solo unos ojos verdes y otros negros. Pasaron las horas, no habían penas en las historias sino futuro esperanzador, pero cada una veía en su compañera un vacío que nadie podía cubrir. El café se fue acabando. –Ángela, ¿ te apetece ayudarme a mirar los muebles de mi nuevo piso? –Con la condición que tu me ayudes con los de mi niña. –De acuerdo. Durante la tarde lo compraron todo, Not[5], Älmhult[6] Ektorp Muren[7] artículos decoración, , Dito[8], Hensvik[9][10], juguetes. Se acercaba la hora de irse las luces se encendían y se apagaban como señal de obligación de salir y así lo decían por megafonía. –Marta, me mareo nuevamente acompáñame al baño. Ya estaba casi cerrado, lo acababan de limpiar, entraron igualmente y ella se lavó la cara en ese momento y sin saber el por que, Ángela abrazo fuertemente a Marta y esta abrió la puerta de un lavabo para que nadie las viera. Cerraron los ojos, no querían separarse y de golpe sus labios se unieron como nunca antes habían hecho. Nunca anteriormente habían sentido los labios de otra mujer y en su sentimiento solo notaban su corazón bombeando y una pasión desconocida hasta el mismo momento. Marta se quedó pensando y rió como una niña adolescente. Acercó su dedo índice a los labios de Ángela como señal de silencio se sentó en forma de indio encima de la taza y puso encima a Marta apoyándose ésta en sus pechos como si se tratara de un bebé. Silencio, hasta la llegada del supervisor. Ningún pie en el suelo, ya nos podemos ir. Marta estaba como traspuesta en el pecho de Ángela, sueño, mareo, amor, no era consciente de lo que sentía y en ese momento, se dio cuenta que se quedaría a solas en una tienda durante toda una noche con una mujer desconocida a la que anteriormente había besado.

Ruido histeria y ahora qué??? Ángela la abrazó -tranquila, con una llamada salimos de aquí y rió.. Pero ¿ alguna vez habías tenido todo esto para ti? Marta envió un sms. No iré a dormir estoy con Mónica

Silencio y de golpe explosión interna, habían retrocedido 15 años, se sentían adolescentes, dos amigas dando saltos alrededor de una nave industrial llena de muebles. Entraron en la cocina y decidieron qué comer. Ángela subió con unas Bigarra[11] y encendió dos para su gran cena romántica. Repitieron la escena del mediodía, ahora uniendo sus manos. Al finalizar decidieron repasar todos aquellos muebles que iban a comprar. Eso sí ahora los probaban uno tras otro, Todos los sofás, las butacas, las sillas. Llegaron a las habitaciones de matrimonio y siguieron con el juego –Ángela mira esta será mi Leirvik[12],. – ¿a ver? Se estiraron las dos y miraron el techo blanco, todo era oscuro solo veían gracias a las Hemsjo[13] que habían ido colocando en toda la nave. Silencio, guerra interior, ¿qué estamos haciendo? De repente se miraron y se volvieron a besar, en cada beso se cruzaban sus miradas, Marta empezó a acariciar la cara de Ángela y ella le respondió acariciando la cintura de ésta. Las dos se sentían como la vez que perdieron la virginidad simplemente que ahora se sentían maduras, calmadas, intensas y románticas, las caricias no tenían fin, las dos descubrían sensaciones que anteriormente ningún hombre había sido capaz de proporcionarles, las dos volvían a sentir el deseo de una caricia, de un beso. Sus impulsos duraron todo lo quedaba de esa noche hasta que las velas fueron apagándose, y con ellas el sueño apareció, dormidas en un abrazo. El despertar fue agradable, sentir una caricia que te llama al amanecer. Silencio, se miraron se abrazaron y se acariciaron tiernamente, al vestirse miraron las Bigarra[14], la Leirvik[15] deshecha. Silencio, Ángela recogió las Bigarra, Marta ordenó todo aquello, se respiraba una calma tensa. Marta dudaba, qué me ha pasado, qué he sentido, Ángela huía, la estaban esperando, no podía darle a su hija un futuro lejos de su pareja actual. De golpe se escucharon ruidos, nuevamente al baño, nuevamente se abrazaron y Ángela se sentó apoyando Marta la cabeza en sus pechos, volvían a crecer, dejaban de ser adolescentes. Ruido, música todo como el día anterior se miraron y se besaron. Ángela salió, se dirigió hacia la zona de compras, mientras Marta se quedó sola en el baño sin saber si en el fondo todo había sido un sueño.

Ruido, lloros, es Marta, la hija de Ángela, le pide pecho, ella cierra los ojos mientras acaricia la cuna, nunca fui tan feliz como en aquella tienda sueca.



[1] Taza sueca http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/10193343

[2] Cuchara sueca http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/40176907

[3] Sillón sueco http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/00184914

[4] Cama Matrimonio sueca http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/S19849960

[5] Lámpara de pie lectura http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/60145137

[6] Taza sueca http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/10193343

[7] Sillón sueco http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/00184914

[8] Cubertería http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/10182373

[9] Cuna sueca http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/10175462

[10] Armario sueco http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/50077247

[11] Velas suecas http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/40174036

[12] Cama Matrimonio sueca http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/S19849960

[13] Velas suecas pequeñas http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/70124262

[14] Velas suecas http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/40174036

[15] Cama Matrimonio sueca http://www.ikea.com/es/es/catalog/products/S19849960

dilluns, 7 de març de 2011

24 HORES DESPRES DE LA MARATÓ

Fa quasi 24 hores que començava l’aventura final de la marató de Barcelona i potser ara cal explicar coses. Avui no em volia aixecar aviat però ja no tenia més son, a més les cames em pesen les tinc encarcarades i ja espero en devoció que el meu fisio em pugui recuperar per la vida normal.
Haig de pensar encara molt, durant mesos he dit que no m’importava el temps que faria sinó com em sentiria, durant les tres primeres hores tot va anar molt bé, em sentia bé, estava content, fins que vam afrontar el passeig marítim i la calor ja em va matar i vaig decidir fer petites parades perquè el que no volia era acabar com aquells que trobes per les cunetes. Vaig intentar hidratar-me correctament però al final vaig sentir que començava a tenir rampes això volia dir que el meu cos ja no podia més. En conclusió, estic content perquè he aconseguit un repte però m’adono que em queda molt a millorar i entre les coses que em cal superar és l’al·lèrgia a la calor, però em sembla que això té poca solució.
Hi ha qui diu que la Marató et canvia la vida, jo no em sento que m’hagi canviat en res, el que si que em va demostrar en una estona totes les meves carències, però ja no com a corredor sinó com a persona. Quan et trobes sol, lluitant, dèbil, surt lo millor i lo pitjor, vaig seguir lluitant, per aconseguir el meu objectiu però la intenció era que no fes falta la lluita sinó que tot fluís. Ho deixaré per l’any vinent, això si encara que serà cap el vint i pico..
De que si que em sento molt content és de la gent, ells si que han tret lo millor d’ells mateixos per animar-me, durant la cursa la meva família va estar allà, sobretot l’Ainhoa, L’Albert i l’Aina i en Carles que van fer tota Barcelona en metro per veure’m durant molts km i donar-me ànims. També voldria destacar al David i la Meri que van venir a donar un impuls, em va emocionar com també la troballa de la Glòria i del Miki i l’Anna. Però durant tota la cursa també em vaig sentir recolzat pels missatges que van anar arribant dels amics enviant la seva força. I volia també tenir una especial atenció per l’Adju i En Jordi Cabedo que van córrer també la Marató i ens uneix els tres els valors Maristes i la força de córrer.
Algú ahir deia que sentia admiració, altres que mai podrien. Jo no sóc ningú, em sento content i que he fet un repte. En el fons el que he aprés és que ens pensem que hi ha coses que mai farem, que està per sobre de les nostres capacitats i un dia comencem a fer un camí i aprenem que allò que era impossible no ho era pas. La nostra limitació no està en 42 km sinó en els somnis que tenim, en les nostres capacitats per somiar, en creure que no serem capaços. I això el cal és portar-ho al mon real, no pas en un simple cursa per majestuosa que sembli. Si jo he pogut tothom pot. La gent m’ha vist durant molts anys sense fer res i ara faig la cursa de les curses, he canviat? Potser si, però en el fons sempre som la mateixa persona. No sóc pas un exemple en res, però si puc dir que si pots pensar-ho pots fer-lo. Acceptem les nostres limitacions, clar que no la guanyaré mai, però això no vol dir que no pugui somiar amb d’altres reptes com millorar en la propera. El que està clar que una Marató s’inicia quan t’entrenes per primera vegada i fas 300 metres i ja no pots més. Tot està en el nostre cap, creure en les nostres capacitats, en donar potser petites passes i no obsessionar-se amb les grans, tot arribarà, tot. Ara per exemple estic veient un home entrenant, aquest va córrer ahir i ja torna a trotar, es nota per com va.. qui pogués (més coses a millorar).
Si algú vols tan sols el que ha de fer és ficar-s’hi, però en tot allò que vol fer a la vida, tot són excuses, massa prim, massa gros, falta de roba... comencem i tot anirà sorgint. En la vida professional, en la vida familiar, en la vida personal i potser en aquest món és on és més complicat, on realment si que és dur i difícil no pas en 42 km.

diumenge, 6 de març de 2011

MARATÓ DE BARCELONA

I ha arribat el dia, anem a córrer la marató de Barcelona, 42 km. 195 metres ens esperem, seguim amb la festa. Avui no hem fet club de les 6 sinó de les 5 ja que cal menjar 3 hores abans si sortim a les 8:30. Estic amb les meves barretes i les begudes isotòniques i mirant com la gent torna de festa. On aneu? Si la bona comença en una estona. Clar la bona per a mi no pas per uns altres. Perquè així és la vida, el que per a molts és un somni per d’altres no passa ni pel cap i la diversitat de pares, de forma de veure el món es fa molt més rics.

Ahir la Breakfast run va ser genial, vaig pensar molt amb en Xavi i la Maite amb els que hem compartit jornades d’Eurovisió. Era el que semblava ahir, gent de molts països amb les seves senyeres i els saludaven a tots per megafonia i posteriorment tots units fer uns 4´5km d’escalfament per avui. A destacar la gent de Sud-àfrica que portaven senyeres per tot el cos, de barret, de pantaló, tot un espectacle digne de veure i per que no de riure.

I aquí estem després de mesos entrenant, després de temps planificant i somiant. Estic a punt... no puc ni creure que ho vagi a fer !!!! De la cursa d’avui em preocupa el què (si la faré, l’acabaré...) però per sobretot el com. Jo el que vull és gaudir, si faig pitjor temps doncs l’any vinent que ja sabré de que va tot, ja ho milloraré i no cal amuniar-se. No gaudir del dia d’avui o que durant aquesta tarda (després de la migdiada evidentment) no servís per a res, seria un fracàs.

La cursa d’avui va por sentir 42km 195 metres, però jo crec que són coses que més val viure-les km per km, i és quan sense adonar-te es van fent. Ahir vaig donar la llista dels primers 21 km ara dono la dels restants.

22

Tomeu Penya

23

Gent Universitat (RRLL)

24

Silvia

25

Gent UOC

26

Companys Gimnàs

27

Gent Abat Oliba

28

Monitors que he tingut i m’han acompanyat

29

Anna

30

Els meus padrins

31

Irish Family

32

Cris

33

Gent O.S. ROIG

34

Qui acompanya o ha acompanyat el creixement dels meus fills

Mestres, guarderia Pumby, etc.

35

Robin Sharma i altres autors

36

Companys i amics de l’Ainhoa

37

Demés persones que no he dit en la llista

38

Maine i altre gent que ens han deixat

39

Aina

40

Albert

41

Ainhoa

Ja tenim la llista i vaig pensant, i sóc conscient que tinc un rum rum que ha fet que dormís fatal, és el causant de que abans que sonés el despertador ja tenia els ulls oberts i de sobte ja estava en peus. Ara no hi ha cansament, no hi ha res, tan sols ganes, estic a les portes d’un somni, d’un dia que crec que em costarà oblidar. I què és el que m’ha portat aquí? En el fons, sent sincer ni jo ho sé, el que va començar com una tonteria, ha anat evolucionant. Potser és per ganes de superació, per créixer en valors com capacitat de treball, esforç, per fer alguna cosa gran, difícil, no ho sé. Potser una combinació de tot el que si que crec és que em sentiré quan acabo un home afortunat, em sentiré cansat però orgullós de mi mateix per haver arribat. El que passa que en el fons és senzill, és fàcil voler superar-se en un esport, fer coses grans en aquesta matèria, ens costa més a nivell de conducta, de persona, interior o intel·lectual. El que tindria valor és millorar en capacitat de treball, en conducte, en ànims, en expressió d’amor cap els altres. Aquests haurien de ser els grans reptes per sobre de que un cos aguanti una distància mítica.

El que si que he aprés amb tot això que volem controlar la vida, i està clar que nosaltres prenem els nostres decisions i que d’això depèn quasi tot però que hem de deixar fluir pel que ens porti aquesta. Jo era dels de córrer era de covards, que no ho faria mai, que una cosa era anar darrera una pilota i una altra córrer per que si. I de cop, per què un company de la feina em diu, ei per què no canvies de gimnàs he acabat com un dels 14.000 atletes que viurem Barcelona corrent.

Ara si que ja són les 6, he acabat d’esmorzar, en poc es veurà pel carrer, degut a que no estic lluny de la Plaça Espanya, els primers corredors i després em mouré jo, espero que per gaudir d’un gran moment.


dissabte, 5 de març de 2011

BREAKFAST RUN

Avui també m’he aixecat aviat, estic veient sortir el sol i ho faig per dos motius, el primer és perquè vaig a córrer la breakfast run, una petita cursa de 4km que es fa des de les fonts de Montjuich fins dins de l’estadi. És una cursa festiva a mode d’entrenament, per tant així ens ho prendrem, malles llargues, jaqueta, etc. I al finalitzar esmorzarem tots junts en una festa. L’altre motiu és a que és possible que avui costi conciliar la son i penso que si m’he despertat aviat potser no em costarà tant.

Així que en una estona em començaré a espavilar i aniré a viure una part de la festa de la Marató que ja va començar ahir amb la recollida del dorsal. A sobre va estar amenitzada amb l’acompanyament de l’Ainhoa i amb la trobada de l’Íngrid i l’Adju. És bo sentir-te acompanyat en aquests moments d’alegria i et sents molt bé veure que dels 14.000 bojos que hi haurà, en coneixes com a mínim a 1, que hi ha gent que has conegut tota la vida que t’entén quan parles de sèries, de tirades llargues, de gels, de àcid làctic o de si ets pronador. És cert que córrer és una moda, però veure que la segueix gent normal et deixa molt més tranquil.

M’agrada sentir-me com m’estic sentint, no hi ha nervis, de moment, sinó que hi ha molta il·lusió. Em sento com un nen, em sento vivint tots els instants amb els ulls oberts, impregnant-me d’alegria i energia. No paro de llegir tot el que em trobo, escoltar-ho tot i tinc una sensació ara com si mai hagués fet 4 km, com si no hagués ni esmorzat a la meva vida i això m’agrada i la pena està en que no em passi això cada dia, perquè realment la cursa d’ara és nova, la de demà també, però el dilluns i el dimarts i tots els que vinguin també ho seran, tot és nou i cal viure-ho intensament i amb alegria. Perquè com deia en Felip, és un regal de Déu, i així és com em sento a dia d’avui gaudint de molts regals de Déu, al haver arribat aquí , al haver-me pogut entrenar, al haver tret forces, el poder-ho compartir amb la gent que m’estima.

No em prenc el dia d’avui com una cursa i potser ni la de demà, sinó com una festa, la gran festa del corredor que va començar ahir, avui segueix amb el breakfast run i la festa de la pasta al migdia per finalitzar demà corrent per tota Barcelona durant unes quatre hores. Durant 42 km gaudiré de córrer, fer-ho per la meva ciutat, de la que em sento molt orgullós, i aniré escoltant la gent, però amb volum baix escoltaré Tomeu Penya que sempre ha estat la banda sonora dels moments importants de la meva vida.

De la mateixa manera que no vaig anar a recollir el dorsal sol tampoc correré avui sense ningú i menys demà i 42 persones, grup de persones o institucions m’acompanyaran de la mateixa manera que ho han fet a la meva vida.

Km

1

La meva mare

2

El meu pare

3

El meu germà Lluis, Gemma, Pau, Ara i Guerau

4

El meu germà Carles, Bea i Teo (i...)

5

Els companys de la zona VIP de la Biblioteca

6

Les Escoles maristes en particular Sants-Les Corts

7

David Codina

8

La Gent del forn del matí

9

Tota la lliga bokamon

10

Nando

11

Mònica

12

Els meus avis

13

Ferran

14

Meri

15

Tots els meus tiets

16

Tota la resta de família sanguínia

17

Els meus sogres

18

Tota la resta de família consanguínia

19

Els CAPUY

20

Companys de Mà Oberta i Cor obert

21

FAJMACOR, (monitors, gent d’altres col·legis)

Després seguiré. Ja hem arribat a la mitja marató. Ja hem arribat a la breakfast run. Sembla que no hagi esmorzat mai, sembla que no hagi corregut mai, visc el present com un gran regal i miro al cel i dono gràcies, em sento un afortunat per haver arribat on estic. I és un premi, un premi no tan sols meu sinó de molta gent que m’ha acompanyat i en el fons sóc com sóc perquè d’alguna forma o d’una altra m’heu perfilat.