divendres, 19 de desembre de 2008

HO HAVEU VIST

Avui és divendres, va començar la setmana i pensava que no arribaria mai el final, durant tota la setmana he vist com les coses programades respecte als nens no s’ha fet ni una, degut a que l’Albert ha estat malalt i he vist com d’altres s’han afegit ràpidament. Ja em veieu us dic en el bloc la importància de fer exercici i ja fa quasi tres setmanes que no he trepitjat el gimnàs. Començo a ser el típic que el fa servir com ONG.
A vegades dono la sensació que des de fa uns mesos sóc l’home perfecte, mira s’aixeca aviat, desperta a la dona i sempre amb una rialla a treballar per seguir després a casa i seguir gaudint de la felicitat i transmetre-la als demés. Doncs em sap greu però no és així, tinc sense cap dubte aquesta imatge i és a on vull arribar, però em queda molt treball. Cerco molt l’autocontrol, la relaxació, el millorar-me dia a dia, però ho sento a vegades hi ha coses que m’enfaden, la culpa.. meva, si senyors, una cosa em fa enfadar perquè jo m’enfado no per la cosa en si. Cal intentar dominar i saber controlar els nostres sentiments i impulsos i més els que no ens aporten res de positiu.
Des de que he intentat canviar certs aspectes de la meva vida, quan m’enfado per alguna cosa, quan em surt el meu costat més fosc, al final em fa més ràbia el fet de no haver tingut control, d’haver-me deixat dominar que no pas el fet que m’ha fet enfadar, perquè segurament aquell fet, no sempre però en molts casos, hi ha algun tipus de justificació.
Un dels trucs que faig saber per treure ferro al assumpte és fer servir la tècnica ho haveu vist. Si heu sentit bé. M’agrada l’APM, i m’agrada veure l’home que diu ho haveu vist, és per això que quan alguna persona s’enfada amb mi o passa qualsevol cosa, o substitueixo la persona que està enfadada amb mi i que potser em diu les coses de mala forma, per la cara del senyor Francisco (el que diu ho haveu vist) o quan em passa alguna cosa m’ho repeteixo. D’aquesta manera aquell fet que semblava desastrós es converteix sense voler en quelcom que em fa riure. Jo faig saber la tàctica ho haveu vist, però tots tenim alguna cosa que ens fa riure, allò que no sabem perquè sempre aconsegueix fer-nos riure. Intenta buscar que és el que et fa riure i quan et passi alguna cosa que no t’agradi, recorda allò còmic que has visualitzat. Veuràs que amb el temps les coses dolentes no són tan tràgiques.

dimecres, 17 de desembre de 2008

ESTIMAT BABUNSKI

Estimat Babunski,
Poc m’importa si bloc és amb c o amb g final, el que m’importa és si ho escric bé o malament, i per sobre de tot m’agrada saber que els meus amics m’ajuden a millorar en el dia a dia, i el fet de millorar els meus escrits és el primer punt.
M’agrada aixecar-me a les 6, escoltar música, mirar el carrer, relaxar-me, llegir i escriure, m’agrada pensar que els meus pensaments seran llegits i sobretot que poden ajudar a qui sigui. El nostre treball diari també ajuda als demés, d’alguna forma o un altre, el metge es dona als altres igual que ho fa el mestre, l’administratiu o el cap de recursos humans, el fet és si ens adonem.
Moltes vegades no ens adonem de les coses, tenim quelcom als ulls que no ens deixa veure i d’altres malgrat veiem sembla que cara en fora no volem mostrar el que realment senten els nostres ulls. És per això Babunski vull dir-te que sàpigues que la gent t’estima. Intentem tots fer un món millor i dintre del nostre petit món intentem que tu hi siguis i que et sentis bé.
Volia comentar-te certs aspectes que has dit darrerament
Què se li pot dir a un malalt terminal? Realment poca cosa, però com s’explica al llibre la darrera lliçó (pots veure sinó el video per internet) tu no pots escollir les cartes que tens però si la forma de jugar-les. Tots tenim una malaltia incurable dins nostre, tots hem de morir, aquestes són les nostres cartes, ara decideix com les vols jugar, el que s’ha de morir en 2 o 3 mesos, ha de voler saber com vol viure aquest temps que li queda, i ho pot fer envoltat de llàgrimes pensant que li queda per fer, o pot agafar i començar a fer-ne alguna o com a mínim deixar quelcom per a qui es queda. El temps de la vida és el mateix ja sigui per lamentar-te de que és de nit o per gaudir dels estels però vivint amb la il·lusió d’un nou dia.
La llibertat: Per a molts, casar-se, tenir fills és perdre la llibertat, potser més que perdre-la és donar part d’aquesta a un sentiment superior. Quan estudiava lleis explicaven que aquest és un principi natural del dret, part de la teva llibertat li dones a un ens (Estat) per a que administri perquè les llibertats de tothom sense unes normes farien que al final no en tinguéssim. Amb la família em sento igual, els he donat part de mi... per donar-me més felicitat. La llibertat més que tenir-la es sent i jo em sento lliure, perquè a la vida haig de ser jo qui decideix, i jo he decidit tenir la vida que tinc, i si no la vull, prenc accions i començo a canviar. Si no domino jo la meva vida, ella em dominarà a mi, quan em despertava a les 8 i corrent cap a la feina, em creia una víctima del meu estrés, els demés em ficaven de mal humor, tot anava en contra meva. Des de que m’aixeco a les 6, una decisió meva, començo controlant jo el ritme de vida que vull portar, la meva tranquil·litat. Sóc lliure i em sento lliure, busco quines són les meves prioritats i desenvolupo el dia a dia a partir d’elles. Vaig a treballar content, perquè no treballo a la llarga pel meu cap, ni tan sols per les 100 persones que formen part de l’empresa, sinó que ho faig pensant en el benestar de la meva dona i els meus fills. Si el treball no em dona benestar, que faig treballant? També ho faig perquè intento inculcar els meus valors d’ajut als demés en el treball diari, creure que fent el que faig puc ajudar. Ara em diràs que treballo per pagar la hipoteca. Però estaràs d’acord que podria viure en un pis més petit, o en un altre ciutat si això em fes ser més feliç (molta gent ho fa). Jo escullo, i cada dia ho faig i m’agrada dominar. Fins hi tot en una part escollim el dia de la nostra mort, hi ha conductes de risc que ajuden a que l’avancem o actituds que fan més fàcil arribar a ser grans. Clar que hi ha coses que se’ns escapen, com un accident però per aquest cas pretenc viure com si fos el darrer dia. Avui és un gran dia per exemple, algú home t’ha dit mai t’estimo? Doncs jo si babunski, jo t’estimo.
Molts pensen que estic sonat al llevar-me tan aviat o fent la lliga bokamon, jo em sento més sonat quan anava a treballar de mala llet i els meus fills es trobaven un mig pare (l’altre mig estava cansat...) em sentiria més sonat si no tingués els meus amics de la lliga bokamon amb el seu president al capdavant.
Crec que sóc un afortunat, m’encanta compartir la vida amb la meva família i els meus amics, m’agrada llevar-me i llegir els vostres comentaris, molts m’ajudeu a les 6 aixecar-me i anar directament al meu despatx.
Voldria transmetre’t aquest optimisme, la força de saber que tu domines, tu controles, tu ets l’amo de les teves pròpies decisions, que en el fons manem. Sempre estaré preparat per lliurar-me de les coses menys importants. Estic content del dia d’avui, i estic esperançat de que llegiràs avui aquest article i fins hi tot t’agradarà.. una abraçada

dimarts, 16 de desembre de 2008

ADVERSITAT PRINCIPI D'UNA VICTÒRIA

Diumenge ens van dir que l’Albert tenia pneumònia, quin pal ens va caure a sobre, a més ahir ens van dir que si no anem en compte, el podrien arribar a ingressar. No crec que arribem a aquest nivell. Sóc optimista.
Fa un mig any, no hagués ni dormit, estaria molt nerviós i irritable, tothom ho entendria i la gent que m’estima estaria patint veient malalt al fill i també el pare, perquè la irritabilitat, el nerviosisme etc. Si ens ho pensem podria ser considerada una malaltia
Una de les coses que vaig intentar canviar aquest estiu i estic en procés, és precisament el fet de superar tots aquells mals que et passen durant el dia. Cal fer de l’adversitat una petita victòria.
Si senyors l’Albert té una pneumònia, he estat afortunats, sense veure’l decaigut i sense grans febres l’Ainhoa, malgrat tingui una cama malament, va agafar tota la força del món per portar-lo a l’Hospital, novament l’adversitat em demostra les millors qualitats de la meva esposa. Tinc la sort de que els meus fills en cap moment estan desatesos, allà estava la meva mare, per quedar-se amb l’Aina i sé que tinc a part dels meus pares molts més familiars que s’ha ofert. Tot això m’alegra i em fa adonar que les adversitats són les ulleres que ens fan veure qui realment ens estima.
L’Albert es curarà abans si ens veu contents, i és el que fem, ens sap molt de greu que es perdi l’arribada del patge reial al collegi així però la mestra ens ha dit que intentarà fer alguna cosa. Novament en els mals moments veus la qualitat humana d’aquelles persones a les que has destinat part de l’educació dels teus fills.
Com podeu veure no puc estar trist, tot el contrari, content per la gent que m’acompanya, per tot el que tinc, i és amb l’adversitat que més em faig conscient. Però encara us diré més. Ahir ens van dir que l’Ainhoa s’havia tret les oposicions i jo l’examen del dissabte , estàvem molt contents. Abans no ho haguéssim estat, perquè el fet de saber que l’Albert estava malalt i que si no milloraria el podrien arribar a ingressar, ens guanyaven sempre les males noticies (potencials fins i tot) que no pas les bones. Ahir si que estàvem i molt de contents... sobretot per l’Ainhoa perquè malgrat ella digui que no, ha estat quasi dos anys patint i preparant-se per rebre la noticia d’ahir. Novament l’adversitat, (el fet de que sortís la seva plaça a concurs) es transformava en una victòria, una gran victòria. Durant uns mesos el tema ha estat dur, l’Ainhoa s’ha sentit culpable de no poder estar tot el temps del món amb els nens, però ara, ara tots tenim una gran victòria. Avui a qui li expliqui que ens van dir tantes bones notícies voldrà ocupar el nostre lloc, sense contar el temps d’adversitats que ha representat no estar temps per nosaltres, per fer altres coses, per somiar... Sé que podríem haver suspès i Déu ens ha acompanyat. Motiu més per celebrar-ho i compartir la victòria amb tota la gent que ens ha ajudat. Que ha estat molta.
Les adversitats venen, sempre hi ha, però són el principi d’una gran triomf. Ja tinc ganes de celebrar el triomf de que l’Albert es troba bé.

dilluns, 15 de desembre de 2008

GRATACELS


La humilitat està molt bé, és un dels grans principis que ens ajuda en el dia a dia a aprendre, a saber, a escoltar, a ajudar-te fins hi tot per sobre d’ajudar als altres. Però no cal oblidar que moltes vegades, degut a la nostra posició, ja sigui a la feina, o a la família, o simplement per lideratge entre amics o coneguts, estem o sobretot ens veuen per sobre.
I això ens passa a tots, hi ha gent que et veu a tu superior i tu veus superior a un tercer que veu superior al primer. Aquesta superioritat ens afecta en el sentit de que hi ha una sèrie de persones, ja sigui per natura, coneixement o per mil raons, ens influeix en la nostra presa de decisions o com a mínim en com ens anirà el dia. El fet de que vingui algú a dir un improperi ens pot molestar d’una forma mínima o a gran nivell depenent del lloc que ocupi dins nostre.
El problema radica moltes vegades en que no som conscients del lloc que ocupem segons cada persona, i ens sorprèn moltes vegades quan ens adonem lo importants que podem ser per a un altre. I aquelles actuacions que realitzem poden ser un exemple per a ell, i els nostres comentaris poden afectar-li molt.
És per això que ens hem de plantejar la vida, clar sempre des d’una perspectiva humil, però imaginant per un moment que estem a dalt d’un gratacels, allà tira un bolígraf, saps que aquell element que no té importància, segons com caigui pot matar a algú, per la força que ha anat adquirint en el seu trajecte. Aquell bolígraf, és el comentari, les decisions, els fets que prenem, potser farem més mal del que ens pensem en aquella persona que passava per allà, no hem estat mai conscients de la nostra influència. No som conscients de la força que ha anat adquirint en el seu trajecte.
Tenim clar que quan som vianants d’aquesta història, tenim a dalt, en diferents gratacels, a la nostra família (pares, parella, fills..) algun amic, i fins hi tot alguna persona de la feina (no ens enganyem si no fos així no ens importaria el que ens diuen en el món laboral i segons el que ens diuen ens afecta per tot el dia, la setmana, el mes o l’any) (si no t’agrada tenir gent al gratacels.. fes-los fora) Curiós el tema. Hi ha gent que està a dalt del gratacels quan tu camines però en altres moments tu estàs a dalt i ells caminen. En aquest cas hi ha una relació mútua que fa fàcil entendres i adonar-se’n mitjançant unes regles de conducta que és allò que es pot dir i fer i com hem d’actuar. El problema està quan no ens adonem que estem a dalt d’alguna persona , quan tirem qualsevol objecte com si no fos important i arriba a aquell amb una gran força. Aquí no hi ha regles, no hi ha res. Potser ara és on comença el camí de la humilitat, i hem de pensar, malgrat sigui una contradicció que tot allò que fem o diem pot afectar d’una forma molt més major a un receptor sense que nosaltres diguéssim una intenció directa de provocar aquest fet. Si ens adonem, potser ens farà por, però això serà si pensem sempre que el que fem pot afectar de forma negativa a un tercer. I si les teves accions són bones? Potser el fet d’arribar a la feina i dir un simple bon dia per a tu, pot significar una finestra que s’obre per a aquesta persona.
Aquesta setmana es preveu complicada a Can Plana-Molins, jo avui dilluns em puc aixecar trist o tot ple d’ànims dient com l’Obama YES WE CAN. Doncs jo ho tinc clar, nosaltres podem i sé que aquest ànim si els transmeto a tots els que m’envolten podrem fer entre tots una gran setmana, per què no... on hi hagi major alegria. ELS PETITS CANVIS SÓN PODEROSOS.

dimecres, 10 de desembre de 2008

JUTGES


Realment costa aixecar-se a les 5 aquests dies per estudiar una mica i enllaçar, ni que sigui una mica amb el club de les 6. Cal esmolar la serra i per tant, encara que no gaire cerco moments, ni que siguin minuts per pensar i relaxar-me perquè em serviran per preparar millor l’examen. Avui he tingut visita al club, pel carrer passava el Carles. M’ha fet gràcia.
Escolto música celta, violins que em fan pensar molt, i recordo quan vaig estar a Irlanda, a més plou. Tinc molts bons records de la meva estada, esperava tan poc... i vaig estar tan bé, Varem conèixer una família tan generosa, encara ens enviem ni que sigui una postal de Nadal i una trucada. Em relaxa molt veure com l’aigua inunda els carrers.... el món és genial, la vida és fantàstica, em sento un gran descobridor del món, i de fet no estic veient res de nou, el violí, la pluja, els meus records, tot junt, tot amb un únic objectiu, estar relaxat per iniciar un dia amb molts reptes. No conec que forma millor de superar tot el que em ve sinó és amb l’ànim a tope, una mentalitat oberta i un relax que m’ajudi a obrir la ment, escoltar i pensar.
Molta gent deu pensar que estic boig.... si molta gent pensa i molta més jutja, vivim en un continuo judici, això està bé, això està malament, cal que facis això cal que facis lo altre. Sabeu que us dic que jo passo, no escric el blog per dir que heu de fer, qui sóc jo? O jutjar si les postures dels altres són correctes. Cadascú ha d’avaluar que li va bé a ell. A mi el club de les 6 m’està anant molt bé, em carrego d’energies, arribo a la feina content i ho transmeto, què més vull? Si els demés no ho volen fer, doncs que no ho facin, jo abans em passava més temps lamentant-me que buscant solucions als meus problemes, ara dedico el temps de la lamentació al gaudir ni que sigui de la pluja que mulla els carrers.
No tinc ganes de judicis, que vingui qui sigui a recordar-me si actuo bé o no, ni jo vull anar dient que el que fa cadascú és lo bo, passo. Fa temps que us ho deia, del que es tracta és de potser comprendre als altres, descobrir que no hi ha ni bons ni dolents, sinó que les coses passen perquè el mon cadascú el veu a la seva manera. Que si eliminem el judici per la comprensió a l’altre podrem entendre i fins hi tot dominar les situacions. No vull jutges a la meva vida, com a molt, ja ho seré jo. Ja hi ha prou amb mi, haig de ser jo que haig de valorar que és allò que va amb mi, en que has de millorar, com puc créixer com a persona i em cal ser molt humil i treballar diàriament, llegint, pensant, mirant al meu voltant i escoltar. Ja serà el dia que em fiquin en una caixa de fusta per a ser enterrat que podré valorar com he actuat, fins llavors, seguiré treballant el meu autoanàlisi i la meva millora continua però no a partir dels judicis de la gent però si de l’exemple de molts altres.
Us vaig parlar un dia d’en Xavi i la Maite (un superpetó des d’aquí) són exemples a seguir. Aquest cap de setmana, si no arriba a ser per l’esquinç que es va fer l’Ainhoa (o que té, millor dit) havíem de quedar amb en Jesús i la Mar, són altres exemples de persones que amb la seva presència saps que tens molt a treballar en el teu dia a dia. La Mar et transmet amor simplement amb la seva mirada i molta Pau, En Jesús una actitud ferma, saviesa i cordialitat.
Prefereixo dedicar el meu temps a veure les grans actituds de les persones que em rodegen, intentar absorbir allò que tenen, ser el seu petit alumne, abans de començar a jutjar a ningú sobre els meus paràmetres. És falta d’humilitat jutjar a la gent segons el que jo penso, perquè ja dono per fet que els que pensen diferents estan equivocats. I si dedico el temps a intentar entendre a l’altre?
Que tingueu molt bon dia, em sento acompanyat amb tots aquells que avui compartiran la pluja, un petó

dilluns, 8 de desembre de 2008

amor als fills


He vingut ara de Lleida, i sóc conscient que enlloc de escriure al meu blog hauria de dedicar temps a estudiar l’examen del dia 13, però entre cansat del viatge i les poques ganes... he preferit dedicar un moment del teu temps a escriure.
Em pregunto que seria de la meva vida si hagués agafat altres camins i la veritat, em costa molt. L’Albert en un mes farà 4 anys i crec que la meva vida va canviar aquell dia. Llegeixo una frase ara, el que sent el teu cor, demà ho entendrà el teu cap, potser si, potser l’home ens costa entendre que significa ser pare... i no ho entenem fins passat un temps. I ho dic en serio, clar que quan va néixer se’m va despertar una llum, un sentiment, quelcom que hem deia, hi ha una personeta que depèn de tu, però ara m’adono que el sentiment d’ara és molt major, que allò era molt poc.
Amb el temps m’adono que una part de mi va anar a parar en una altra persona, ja no sóc jo, sinó que hi ha una part de mi en cada un dels meus fills. A vegades quan em fan un anàlisi em marejo, però si tinc un tall o li fan qualsevol cosa a un altre, no tinc cap problema, ja puc veure sang que no m’afecta. Això si quan es fa mal un fill, quan aquest estiu va caure l’Aina... li vaig dir a l’Ainhoa si vols arribar a l’Hospital.. no em tornis a ensenyar la ferida... Allò és superior a mi, fins i tot, quan l’Albert es menja una oliva, que jo no puc amb elles, em dona un fàstic.. pel contrari ja s’ho pot menjar qualsevol que no m’afecta.
Efectivament, els fills no et deixen ser totalment lliures, prens decisions perquè els tens a ells, però a la llarga ells són part de tu. Els fills et roben el cor, però et donen tota la sang. Els fills són una escola de viure el dia i comprendre-la, per fi comences a entendre una mica més als teus pares, fins hi tot te’ls estimes de forma diferent. Ens donen una responsabilitat molt gran, i es crea un vincle... que en el temps es dissimula, i sort que es dissimuli perquè sinó ells mai marxarien del nostre costat.
És difícil ser bon pare, de fet, no és ara que puc saber si ho sóc o no, jo crec que els meus pares han estat bons pares, han fet grans esforços per mi, clar que hi ha mil coses que podrien haver fet, però mirant-me crec que el resultat no ha estat del tot dolent.
A la vida prenc decisions i segurament n’hauré de prendre mil més, però a dia d’avui m’acompanyen els meus fills, a vegades moltes seran incompreses, però el que estic clar que l’amor als fills ha de ser un gran pilar en la meva vida.
Segurament no ha de ser el meu únic pilar, perquè un dia ells marxaran i han de fer la seva, però aquell dia, i en la distància hauré de veure que són feliços i sentir-me orgullós de totes aquelles decisions que he pres. Ells m’obliguen a lluitar, a treballar , a ser feliç, a fer un món millor, són un impuls...

divendres, 5 de desembre de 2008

OBJECTIU VITAL


Em sento exultant, ahir no cabia en mi mateix, sóc conscient que cada dia hi ha més gent que es mira el meu blog. I això m’agrada, m’agrada perquè això vol dir que d’alguna cosa serveix i això és el que m’està ajudant a cada dia despertar-me i intentar millorar. M’estic adonant gràcies a vosaltres quin és un dels meus objectius en aquesta vida. Cada dia sé de noves persones que miren els meus articles, d’altres que ho comuniquen i fins hi tot aquell article que l’escrius però sense tot el teu convenciment va i la gent li ha motivat. Sense adonar-me’n vaig adquirint un compromís, un compromís amb mi mateix, em cal llegir i evitar les meves contradiccions entre allò que escric al matí i el que després faig durant el dia. També un compromís amb tots vosaltres per voler llegir, pensar, reflexionar i després transmetre-ho de la millor forma possible.
Molts sabeu que sóc tècnic superior en Prevenció a més de professor a la UOC de riscos laborals, em mirava l’altre dia el fer el doctorat en Seguretat per la UAB, sempre he tingut ganes de que em diguin allò de Doctor.. però no dels que fiquen agulles. Estic descobrint que si en una cosa m’haig d’especialitzar seria sense cap dubte els riscos psicosocials i és gràcies al que m’ha passat en la meva vida i el que em passa cada dia que m’ajuda a veure que és el que haig de fer.
Moltes vegades us parlo del que llegeixo però d’altres del que realment em passa o m’ha passat. M’he passat molt temps de la meva vida laboral sense saber on anava, que si, que treballava, que intentava rendir lo màxim, però amb poques rialles, amb nervis, amb un despatx desendreçat, sense ànims, fent la feina perquè s’ha de fer i no cercar res de nou. No em considerava un mal treballador, ni crec que ho fos, l’estrès, em dominava, tenia mal caràcter, m’enfadava sovint i els problemes no els superava. A dia d’avui estic en el procés de superar-lo, em sento feliç, no em tallo quan dic que m’apassiona la meva feina, m’agrada adquirir nous coneixements, tinc el despatx endreçat i res no em supera, tothom em veu més content i em sento millor persona tant a la feina com a casa, on estic menys irritable.
I potser aquesta és la meva gran creuada i potser és per on vull anar, és a dir, com puc millorar la qualitat de les persones, com puc aconseguir que el seu despertar sigui millor? No és qüestió de canviar el món laboral, ni tan sols canviar les empreses (que és el que fem habitualment) sinó mirar en que puc canviar jo. Jo no he canviat d’empresa, però potser l’empresa si que ha vist un canvi en el seu treballador .
Llegia l’altre dia que un home anava caminant i va veure com un altre senyor estava serrant un arbre, portava dies treballant però no acabava mai, al arribar el primer li va dir al segon, que parés, que es tranquil•litzés, el segon li va dir que no podia que tenia molta feina,. Finalment el que anava caminant li va dir, que el que hauria de fer era esmolar bé la serra.. i potser ja hauria acabat. Ens passem la vida serrant arbres de la vida oblidant-nos de que el que hem de fer és tenir cura de la nostra serra, és a dir nosaltres, i aconseguirem ser bons treballadors i bones persones, optimistes, alegres i actives. I pretenc d’alguna forma ajudar-vos i sobretot ajudar-me a esmolar millor la serra i potser una forma que tinc per fer-ho és escrivint aquest blog.
Ahir em vaig adonar que aquest blog podia ser una eina de millora per les persones, ahir a la feina en una entrevista vaig aplicar els meus estudis de grafologia i de fisonomia i la gent va flipar, ahir em sentia exultant, amb ganes d’agafar un llibre i seguir aprenent, seguir millorant seguir creixent, perquè a la vida hem de fer coses que siguin més grans que nosaltres.
Treball: ve de la paraula llatina tripaliare...(torturar) el verb de tripalio (tres pals dedicats a la tortura) té sentit dedicar el màxim d’hores possibles de la teva jornada a ser torturat? Que puc fer per a que no m’ho prengui com una tortura? Puc esmolar millor la meva serra? Puc millorar com a persona? Vull aconseguir que dilluns no sigui una càrrega per a ningú. Vull aconseguir que no ens faci por ser i sentir-nos més humans en el món laboral.
Me’n vaig a treballar, però que ningú em mal interpreti, preferiria quedar-me a casa i compartir el dia amb la dona i els fills, és el que més m’agrada de la meva vida, però això no treu que com que treballo per millorar el benestar meu i el d’ells i perquè vull amb la meva feina contribuir a la millora del món, vagi content a treballar. Això si a les 7 corrent cap a Lleida on m’esperen. Tinc molta sort no tan sols amb la família que tinc sinó també la que m’ha acollit.

dijous, 4 de desembre de 2008

AMICS

Seguin en el símil del camí de la vida, cal destacar el paper dels amics, no saps mai com, però de poc vas veient que en el teu camí van apareixent, molt ens acompanyen durant tota la vida, i tu els acompanyes a ells, d’altres es van diluint durant el trajecte i d’altres marxen quan menys t’ho esperes.
Una vegada vaig tenir un professor de religió , (no recordo ni el seu nom !!!) tan sols el vaig tenir un quadrimestre, venia d’argentina, molt bon home. I una dia parlant va dir, l’amic que deixa de ser amic és que mai va ser un bon amic. Amb el temps m’han quedat aquestes paraules, he vist gent que per mal entesos, per problemes diversos han marxat del camí, o jo he marxat del seu, ens ha faltat comprensió, fe, perdó, en poques paraules ens ha faltat bona amistat.
Ahir va sonar el telèfon, era l’Oriol, feia massa temps que no sabíem un de l’altre, darrerament no sabíem que fer per localitzar-lo i al final zasss. També em va passar l’altre dia amb la Mar..Em sap greu ser despreocupat amb els amics, tenim tantes urgències diàries que a vegades ens oblidem de la importància de qui ens acompanya ni que sigui un pas enrere. Ens anem tancant en un món de la urgència del dia a dia sense adonar-nos del que ens aporten en els nostres camins les amistats. I moltes vegades en basem més en les coneixences professionals (que habitualment desapareixen al finalitzar la nostra relació laboral) que no pas en els amics reals.
Sort tinc de la lliga Bokamon. La lliga bokamon és l’eina que ens permet a uns quants amics tenir relació diària, i dic diària quan a vegades és per hores. Fem una lliga de futbol, via internet, però on no juguem, sinó que el que importa són les alineacions, bé ara no us explicaré el procés. El tema és que ens permet tenir trobades o com a mínim compartir tonteries, alegries i alguna pena. Tots sabem que el vincle creat va més enllà d’una simple pilota. A vegades ens costa molt dir-nos entre els amics que ens estimem i ho substituïm per un capullo que tal, és molt més fàcil que obrir els nostres sentiments. Amb el temps i les experiències estic veient que no aporta res no dir el que realment penses, si t’estimes a una persona digues-li, expressa els teus sentiments, fes-li arribar, no miris cap a un altre lloc ni et limitis, donem tot el que portem dins sense por.
Com deia kairoi si anem despullats per la vida no tindrem por a perdre res, i en el camí de la vida, amb els amics, jo voldria anar despullat, expressant els meus sentiments, dient les coses clares, estimant-nos, comprenent-nos, tenint fe i sabent que el perdó és una gran eina.
En el camí de la vida he vist passar molta gent, tothom, d’alguna forma m’ha aportat alguna cosa en el meu present, han influït en el meu caràcter, en el meu pensar, en les meves accions i de fet a tots els haig d’agrair estar en aquesta situació. Gràcies a tots, us estimo

dimecres, 3 de desembre de 2008

semblances

Encara que pensem que entre una persona i una altra hi ha molta diferència la realitat és una altra. Vaig llegir una vegada que a Àfrica hi ha més diferències cromosòmiques que no pas a Europa i això és degut a que som descendents només d’uns quants africans que a la prehistòria van arribar a Europa i per tant en aquest cas tots si que venim del mateix origen.
Crec realment que tots tenim uns trets comuns i moltes vegades fem veure que no existeixen. És més fàcil tenir present el que ens separa que el que ens ajunta. Per ficar un exemple vulgar, entre un radical del Barça i un de l’Espanyol, ells es pensen que entre un i l’altre hi ha un abisme, analitzat el tema, ho tenen quasi tot en comú. La gran diferència el equip a qui pertanyen. I aquesta diferència és molt més gran que tot allò que tenen en comú. (l’amor al futbol, etc)
Però a nosaltres també ens passa el mateix, ens costa acceptar la diversitat, les diferents formes de pensar i ens és molt més fàcil, enlloc de ficar-nos a la pell de l’altre persona i entendre’l, criticar i allunyar-nos, com si ens fes por agafar alguna malaltia.
Cada dia tinc més clar que una cosa en comú que tenim els occidentals és la gran capacitat per liar-nos, per complicar-nos la vida a nosaltres mateixos. Els pensaments, els fets i els valors, cadascun tira per un lloc diferent i ens oblidem de l’harmonia. Estem anant en cotxe pel camí de la vida i no parem, no parem, no volem parar, sense adonar-nos cap a on estem anant, si hem o no de parar i si el mapa és el correcte. Moltes vegades els nostres fets topen amb els nostres valors i creences fins hi tot amb els nostres pensaments, però ni així parem. L’únic que tenim clar és que no ens sentim bé, augmenta l’estrès, la impaciència, els nervis, hi ha quelcom que no ens deixa viure, i per tant ens adonem que pel camí de la vida no anem bé.
Si tenim la sort de parar un moment i adonar-nos de que no estem bé aconseguirem el primer pas. Crec que ens hem acostumat a estar nerviosos, estressats, pensant que això ens dona un major nivell de compromís, però no és pas així. Anem a balnearis, spa, cercant el nostre relax, però sense cercar que és el que ens ho causa. Ho volem tot, i lluitem per tenir-ho tot, cercant una felicitat que mai arriba... i si parem? I si analitzem que és el que vull per ser feliç, per sentir que tinc el meu cor omplert? Són correctes els meus valors? Els tinc prou interioritats? Tenen prou força per saber cap a on haig d’anar? Cerquem fora el que ja tenim dintre. No parem intentant trobar nous al·licients, sense adonar-nos que els hem de tenir dins nostre.
Em preocupa veure gent que busca, busca per omplir el forat del seu cor, i amb el temps pren accions que tan sols li provoquen un forat major. Gent que cerca la pau interior i les seves accions li porten a una guerra a dins. Busquem la felicitat i que fem per trobar-la? Em dedico al que vull? Faig les coses que vull i com les vull? La meva vida és la que vull? Què penso fer per canviar?
Tots aquests pensaments no són fàcils de fer-los, cal dedicar temps i molt més cal tenacitat per aplicar-los, però notar que un es sent millor és una retroalimentació que t’ajuda a tenir forces per anar creixent en el camí de la vida... en el camí de la felicitat

dilluns, 1 de desembre de 2008

TANCAR LA FINESTRA


La majoria de baralles es tenen amb la gent que t’estimes, o com a mínim amb les persones que tens més confiança. Estimar ens dona una sensació, que ens fa sentir forts per fer el que sigui per ajudar a l’altre però ens permet ser dèbils, ens permet treure’ns les cuirasses i mostrar-nos tal i com som. Sense pors a que ens puguin fer mal.
Per estimar hem d’intentar comprendre a l’altre persona i moltes vegades és on fallem. Fallem perquè intentem comprendre des de la nostra perspectiva no des de la seva. Donem consells explicant el que ens ha passat, quan moltes vegades no és el que cerca un tercer.
Llegia l’altre dia un símil, estàs escrivint 200 fulls sense número, estàs al teu despatx on hi ha una finestra que està oberta. De cop fa vent... i comencen a volar els papers.. què és lo primer que hem de fer? Està clar... tancar la finestra... si, si tanca abans de recollir els papers perquè sinó seguiran caient i no pararàs de recollir.
I aquest símil que està molt clar, l’hauríem d’aplicar i deixar de recollir tants papers i d’avaluar com es recullen els papers sinó veure més enllà i potser veurem una finestra oberta. Perquè potser des de fa temps el del costat no ens demana que li ajudem a recollir els papers... o si ens ho demana és perquè li cal força per tancar la finestra.
Des de fora sempre és molt més fàcil veure els temes, sempre t’expliquen escenes de baralles, on veus que entre dues persones no s’entenen, habitualment, això és produeix per no ficar-se en el lloc de l’altre i per no veure més enllà dels papers a recollir.
Un dels errors més grans que fem és al intentar comunicar-nos intentar ser compresos, clar que ens hem d’expressar i dir les coses lo millor possible, però la nostra feina real ha de ser comprendre a l’altre. Això ens ajudarà com a mínim a evitar baralles. Si comprenem a l’altre persona ens adonarem de per què diu el que diu i perquè ho diu d’aquella manera.
Avui comencem una setmana, segurament tindrem un moment de baralla, amb la parella, un amic, un company, un germà o un familiar. És relativament fàcil, sobretot en caràcters com el meu.. És per això que pretendré comprendre a l’altre persona, i a partir d’aquí arribar a la seva finestra. Estic segur que tindré una setmana amb grans converses, malgrat ara no en tingui cap de prevista. Espero arribar si tu vols a la teva finestra, ajudar-la a tancar i si ho aconseguim després recollir els papers serà fàcil. Espero arribar a tu, que et sentís comprés i mai sol. Espero en aquest blog ajudar al que sigui, ja sabeu sempre us espero, no us dediqueu només a llegir, participeu. La falta de comunicació és el major dels egoismes. Compartir el teu pensament és compatir el teu ésser. T’estimo.