dimecres, 3 de desembre de 2008

semblances

Encara que pensem que entre una persona i una altra hi ha molta diferència la realitat és una altra. Vaig llegir una vegada que a Àfrica hi ha més diferències cromosòmiques que no pas a Europa i això és degut a que som descendents només d’uns quants africans que a la prehistòria van arribar a Europa i per tant en aquest cas tots si que venim del mateix origen.
Crec realment que tots tenim uns trets comuns i moltes vegades fem veure que no existeixen. És més fàcil tenir present el que ens separa que el que ens ajunta. Per ficar un exemple vulgar, entre un radical del Barça i un de l’Espanyol, ells es pensen que entre un i l’altre hi ha un abisme, analitzat el tema, ho tenen quasi tot en comú. La gran diferència el equip a qui pertanyen. I aquesta diferència és molt més gran que tot allò que tenen en comú. (l’amor al futbol, etc)
Però a nosaltres també ens passa el mateix, ens costa acceptar la diversitat, les diferents formes de pensar i ens és molt més fàcil, enlloc de ficar-nos a la pell de l’altre persona i entendre’l, criticar i allunyar-nos, com si ens fes por agafar alguna malaltia.
Cada dia tinc més clar que una cosa en comú que tenim els occidentals és la gran capacitat per liar-nos, per complicar-nos la vida a nosaltres mateixos. Els pensaments, els fets i els valors, cadascun tira per un lloc diferent i ens oblidem de l’harmonia. Estem anant en cotxe pel camí de la vida i no parem, no parem, no volem parar, sense adonar-nos cap a on estem anant, si hem o no de parar i si el mapa és el correcte. Moltes vegades els nostres fets topen amb els nostres valors i creences fins hi tot amb els nostres pensaments, però ni així parem. L’únic que tenim clar és que no ens sentim bé, augmenta l’estrès, la impaciència, els nervis, hi ha quelcom que no ens deixa viure, i per tant ens adonem que pel camí de la vida no anem bé.
Si tenim la sort de parar un moment i adonar-nos de que no estem bé aconseguirem el primer pas. Crec que ens hem acostumat a estar nerviosos, estressats, pensant que això ens dona un major nivell de compromís, però no és pas així. Anem a balnearis, spa, cercant el nostre relax, però sense cercar que és el que ens ho causa. Ho volem tot, i lluitem per tenir-ho tot, cercant una felicitat que mai arriba... i si parem? I si analitzem que és el que vull per ser feliç, per sentir que tinc el meu cor omplert? Són correctes els meus valors? Els tinc prou interioritats? Tenen prou força per saber cap a on haig d’anar? Cerquem fora el que ja tenim dintre. No parem intentant trobar nous al·licients, sense adonar-nos que els hem de tenir dins nostre.
Em preocupa veure gent que busca, busca per omplir el forat del seu cor, i amb el temps pren accions que tan sols li provoquen un forat major. Gent que cerca la pau interior i les seves accions li porten a una guerra a dins. Busquem la felicitat i que fem per trobar-la? Em dedico al que vull? Faig les coses que vull i com les vull? La meva vida és la que vull? Què penso fer per canviar?
Tots aquests pensaments no són fàcils de fer-los, cal dedicar temps i molt més cal tenacitat per aplicar-los, però notar que un es sent millor és una retroalimentació que t’ajuda a tenir forces per anar creixent en el camí de la vida... en el camí de la felicitat