dijous, 20 d’octubre de 2011

L'`ÈXIT COMENÇA A LA VOLUNTAT

Darrerament corro molt menys, no és un tema en el fons de falta de temps, sinó de destinar-lo a d’altres coses. A vegades ens guanya la mandra, ens surt el cansament, o simplement dedicar els esforços a d’altres activitats. Avui de cop he trobat un escrit. I he cregut oportú publicar-ho. Perquè en el fons quan volem fer una cosa, és quan comencem a fer-la. En el fons corro quan realment decideixo córrer, quan tinc motiu per fer-ho. Quan crec que seré incapaç de llevar-me és quan no ho aconsegueixo. A la vida ens passa igual. Quan decidim viure-la i gaudir d’ella és quan la vivim i pel contrari quan pensem que no val res.. és quan la deixem escapar. Ens cal viure amb alegria perquè tenim un do, tenim la sort d’estar vius i de sentir l’energia al nostre cos. Viure amb pena i com si res, viure sense donar valor al dia d’avui és morir... és perdre el temps, és regalar el més important que tenim. No podem evitar que ens passin coses però si com prendre-nos-les, una caiguda pot ser una lliçó o un accident. Un mur pot ser una barrera o la força que ens cal per tenir clar què és tot allò que volem. I què volem? Cap a on anem? Pensem somiem i caminem perquè la vida és genial malgrat a vegades plogui, perquè la pluja ens ajuda a créixer.


Si penses que estàs vençut, ho estàs.
Si penses que no goses, no ho faràs.
Si penses que t’agradaria guanyar però no pots,
no ho assoliràs.

Perquè al món trobaràs
que l’èxit comença amb la volunta humana.
Tot està a l’estat mental.

Perquè moltes curses s’han perdut
abans d’haver-les corregudes,
i a muntó covards han fracassat,
abans d’haver encetat llur treball.

Pensa en gran i els teus fets s’acrexeran.
Pensa en petit i quedaràs arrere.
Pensa que pots i podràs.
Tot està a l’estat mental.

Si penses que vas amb avantatge, hi vas.
Has de pensar com és menester per enlairar-te.
Has d’estar segur de tu mateix,
abans d’intentar guanyar el guardó.

La batalla de la vida no sempre la guanya
l’home més fort o el més lleuger,
perquè tard o d’hra, el guanyador
és qui creu que pot fer-ho”.

(Joseph Rudyard Kipling, 1865-1936, poeta i novel•lista angloindi).

dijous, 6 d’octubre de 2011

STEVE JOBS

Avui m’he llevat amb la intenció de parlar sobre una persona que va sortir a la tele la setmana passada i m’he assabentat de la mort de Steve Jobs, precisament ahir que parlava d’ell a classe. He agafat i he volgut veure el vídeo que va realitzar a la Universitat d’Stranford que sense cap dubte després de veure’l per primera vegada em va canviar la manera d’entendre aquesta persona. Sense cap dubte Steve Jobs serà recordat pels ipods, pels iphones però per mi em va demostrar molt més en el seu discurs. Malgrat morir jove ell des de sempre ha viscut com si el darrer dia fos el darrer, intentant treure el màxim suc a la vida i això és el que li ha fet tenir èxit en tot allò que ha fet. Ha estat una persona capaç de veure dins seu els somnis, veure allò que volia fer i tan sols ha hagut de ficar-se a treballar, com si d’un joc es tractés, per ser un triomfador. Ha estat una persona capaç de caure però ha sabut aixecar-se de nou i ser més fort i millor del que era abans perquè ha aprés grans lliçons en el camí que anava del cel al terra i a sobre ho fa i sense rancúnies, sense passar comptes amb ningú. Sense cap dubte ha elaborat una vida amb grans ingredients, ell ha estat un triomfador però no pas per fer un iphone sinó per com ha aconseguit el seu èxit. No tinc cap dubte que avui el cel està més a prop de nosaltres que fa uns dies i en poc temps algú es deixarà per casualitat en un bar un mòbil amb el que podrem parlar amb tots aquells que ens han deixat, si jo pogués parlar amb Steve li diria que m’expliqués coses, anècdotes, per veure les coses que puc aprendre. La meva vida potser serà igual amb o sense iphone però si aprenc a viure el dia d’avui com el darrer, a ser agosarat, a no tenir por per caure perquè sé que tinc el coratge d’aixecar-me de nou, potser si que la meva vida estarà canviant. Quan algú es mor sempre es sent l’expressió, no som res... doncs si, si que som i som molt. Cadascú de nosaltres pot passar per aquest món com si res, o dir que no.. que pot ser important per la humanitat, que pot fer canviar coses... que pot millorar per fer un món millor. No podem passar per aquí deixant les coses igual que les hem trobat i tan sols depèn de cada un de nosaltres. No puc esperar de l’altre per fer del món quelcom que hagi pogut somiar, sinó que haig de ficar-me mans a l’obra. Com somio jo el món? Com crec que ha de ser? Com voldria que fossin les coses quan jo hem morís? I que espero començar a treballar per això? Potser avui és el meu darrer dia de vida... quants es lleven sense saber-ho i els succeeix? Sense cap dubte Steve Jobs amb el seu discurs ens encoratja a lluitar per fer realitat els nostres somnis, a treballar pel que somiem perquè l’èxit depèn dels nostres somnis i de la nostra capacitat de treballar per fer realitat el que hem pensat. Crec que avui és un dia molt gran, lamento malgrat això la mort d’Steve Jobs, perquè el món ha perdut un gran somiador, una gran persona de la que tothom pot treure coses positives. Hi ha gent molt gran que al seu cantó ens fa sentir molt petits. Steve ajuda’ns allà on siguis a seguir somiant, a treballar per fer realitat els nostres somnis, a seguir creixent, a ser atrevits i a ser tenaços per fer realitat cada un dels somnis que ens hem proposat. Gràcies

dimarts, 4 d’octubre de 2011

JOAN ANTONI MELÉ I TRIODOS BANK


Avui és un dia especial, per fi ho he aconseguit.. m’he aixecat a les 6.... feia molt de temps que el despertador ho feia però no l’acompanyava. Ho intentava però no podia, hi havia una força que m’empenyia a seguir dormint, la son ha guanyat durant massa temps al bloc o anar a córrer.  Però avui això ha canviat, però per què? Com sempre he dit, el que fa que ens dormim, el que fa que no tinguem forces, és la falta de motiu motivador per donar el pas del llit. Si hi ha alguna cosa que ens motiva, no tenim problemes, el tema és trobar allò que ens ajudi a vèncer la mandra.  I avui ho  tenia clar. Un parlaré de Joan Antoni Melé Subdirector de Triodos Banc.  Dissabte passat vaig anar a una trobada dels quinze anys dels estudis d’economia i empresa de la UOC.  Per celebrar-ho van fer una trobada al Caixaforum i van portar de convidat a Joan Antoni Melé subdirector de Triodos  Bank que  va fer una conferència que va aixecar els aplaudiments de tothom.  Cal reconèixer el pas que fa la UOC al convidar una persona com ell, ja que el més fàcil i el que s’espera és portar a algú que parli de política econòmica, de crisi, retallades i de maximitzar el benefici i en cavi s’atreveixen amb ell, una persona que ens parla d’amor, de principis de valors, de sostenibilitat i ecologisme.
La xerrada em va fer pensar molt, novament xoco amb els valors, amb els principis,  on són? On acaben els meus principis? Estic preparat per realment estimar a tothom? Estic disposat a acceptar que si apliquem certs valors a la nostra vida potser em costarà diners? Si diners, per exemple, si decideixo comprar productes que darrera no hi hagi cap explotació, potser hauré d’acabar comprant comerç just, per tant pagaré el cafè i d’altres productes el doble de cars. Estic disposat no solament a dir que aquest home és bo i que m’ha agradat el seu missatge a anar més enllà i decidir  perdre diners però viure aplicant una sèrie de principis que vagin més enllà d’escriure un bloc?
Realment el Senyor Melé va ser molt convincent, convidar-nos a abandonar la teoria de l’oferta i la demanda com a reguladors del mercat,  fer-nos adonar que el creixement econòmic no ens està portant la felicitat, que alguna cosa falla quan els països més desenvolupats tenen aquestes  tasses tan elevades de suïcidis. Ens hem dedicat tan a créixer que no hem pensat en madurar.
En el fons obrir un dipòsit i tenir els diners allà és lo fàcil, no és complicar-se la vida, d’acord és donar un pas,  és dir vull tenir els diners en una banca ètica. Molt bé és u primer pas, més o menys actiu, però lo complicat ve després.  Parlar d’amor no és parlar de religió, és parlar de la nostra essència.  I jo aquests dies entrava en contradicció amb mi mateix. Quan una persona intenta fer negoci és amor? Quan un té baralles és amor? És complicat en el dia a dia sentir amor per tothom, en especial per aquell que ens costa entendre’ls o simplement topem perquè els nostres caràcters són diferents.
Antoni Melé ens presenta un somni que es pot fer realitat, aplicar l’ètica a l’economia, però no solament a les grans empreses sinó al dia a dia, a la nostra petita vida.  Ens convida a obrir els cors i formar part d’una revolució econòmica i social on el que guanyi sigui l’amor, principis, valors.  Aquest home dissabte em va copsar, però no  solament a mi sinó  als molts que hi havia en aquella sala.  Cal felicitar a la UOC pels seus quinze anys, per haver-se atrevit a portar-lo a ell i felicitar-lo pel seu missatge, per ser tan agosarat i en el fons per confiar en nosaltres al creure que podem fer un món millor