diumenge, 19 de desembre de 2010

MITJA DE VILANOVA (HOMENATGE FERRAN MONTARDIT)

Anirem a córrer la mitja de Vilanova. Avui és d’aquells dies que has de fer servir totes les tècniques de motivació existents per sortir i fer 21 kilòmetres. Fa fred, i no hi ha res com estar al llit. Després quan comenci la cursa ja m’hauré oblidat de les dificultats que dona la mandra i intentaré gaudir i per què no aconseguir una millor marca en aquesta distància abandonat l’hora 40 .

Avui volia dedicar aquest article i per què no la cursa al meu amic Ferran que avui és el seu aniversari, i per d’altres circumstàncies no està passant per uns dies gaire agradables.

Deu ser la primera vegada que algú li dedica una cursa, en Ferran és un gran amant de l’esport, un estudiós del futbol, tan sols comparat amb Sergi Mas, si el que imita a Montilla, que cada any treu un anuari de futbol català digne d’admirar. Doncs tornant al tema en Ferran des del seu despatx de casa, analitza la jornada de la lliga com poca gent fent, seguint l’evolució dels seus equips preferits de lliga així com d’altres començant des de primera divisió fins acabar per regional. Però una cosa és escoltar-ho tot per radio i l’altre practicar. No crec que ningú hagi dit mai en Ferran m’ha motivat per córrer, més aviat el contrari, i ell obertament sempre s’ha expressat en contra. Això si sempre respectuosament.

El que pocs saben és que ell és president d’un club el ZZ, jo també tinc el meu el Tomeu Penya. Juguem juntament amb d’altres equips a una lliga de futbol, tot virtual que s’anomena la lliga bokamon. Una de les normes de la lliga (perquè tenim estatuts i tot) és que és obligatori polemitzar. És una norma, no ens podem quedar quiets, ens hem de queixar, dir que els resultats són injustos, que la comissió fa trampes. Algú pot preguntar i per què? Intentem que la lliga sigui més semblant a l’espectacle del futbol real. Jo no em puc imaginar el nostre futbol sense polèmiques de després del partit, sense alguna declaració fora de tot etc. Crec que aquest tipus d’esport de masses són un gran espectacle que supera els 90 minuts. El futbol és un teatre on hi ha molts actors, jugadors, presidents, periodistes... i potser hi ha una víctima que és d’aquell que no s’ha adonat que en el fons això no és seriós, que tan sols és un entreteniment, el que pensa que el rival és un enemic i no solament un rival.

A la nostra lliga passa igual, i en ZZ té un paper molt important, ens costaria polemitzar sense els seus resultats, estadístiques etc. Això si en el fons quant més polemitzem més compartim i més riem. Una vegada va aconseguir que enviés una carta a la U.D. Levante per saber en quina posició jugava Olivier Kapo. I em van contestar i tot amb autògraf i postal del jugador.

Nosaltres, com a participants d’una lliga virtual, en el fons no som ningú, no ens paren al carrer per demanar cap autògraf ni res i per tant no tenim cap responsabilitat davant de ningú. Però el dia que Andrés Iniesta va marcar el gol de la final de la copa del món al aixecar-se la samarreta dedicant-ho al seu amic Jarque, ell sense voler feia obrir els ulls a molta gent. Ens donava una lliçó com el fet de que una persona sigui un rival no es converteix en el seu enemic, potser fins i tot el contrari. Sense segons quins rivals, segons quina polèmica hi hauria moments que no tindrien explicació. Si tots fóssim del Barça no discutiríem quasi res. Sense gent com Mourinho que és capaç de dir que ell entre el 0 i el 10 es ficaria la nota d’un 11, no es comprarien diaris esportius ni ens traurien un mig somriure. Ahir va guanyar el Barça, doncs arribaré content amb ganes de dir alguna tonteria amb algú del Espanyol que ha estat esclau de les seves paraules al afirmar que ens pintarien la cara. I així és l’esport, mou passions, moltes passions però malgrat molta gent pugui pensar que crea problemes, en el fons el que crea són amistats, perquè compartim una afició, per sobre dels colors de la nostra samarreta.

Avui per tant vull dedicar la meva cursa al Sr Ferran Montardit, mestre, escriptor, pare, fill, matemàtic, soci de la UE Lleida, president del ZZ , tertulià i polemitzador.

dissabte, 18 de desembre de 2010

VICTÒRIA

Darrerament la paraula victòria l’estem sentint molt, els que ens agrada el futbol ens hem acostumat a sentir-la habitualment i els que som del barça molt més. Els amants de política també hem pogut sentir molt aquesta paraula després de les darreres eleccions catalanes. Si que és cert que aquesta vegada no han guanyat tots cosa que segons el meu punt de vista ja és positiu.
És evident que a tots ens agrada vèncer. No sempre en la victòria està aconseguir l’objectiu però si en la majoria dels casos. El que si que està clar que generalment sota una victòria s’amaga grans qualitats, acostuma haver-hi treball, esforç, coratge, lluita.
Hi per això victòries que no es produeixen en el fons en un moment sinó que s’han conreat durant molt de temps, a vegades gràcies a que has perdut és quan comences a guanyar, a vegades quan ens adonem dels nostres fracassos és quan podem començar a guanyar, quan ens adonem d’allò que fem malament, és quan comencem a canviar coses i pel contrari, hi ha victòries que malgrat no ens ho assembli estan a prop de perdre. L’autocomplaença, el creure’ns que som els millors i que no ens cal treballar ni esforçar-nos és el camí adequat per perdre.
Les victòries no tan sols estan reservades per a polítics ni per esportistes, sinó jo crec que són per a tothom, quants de nosaltres sortim airosos de negociacions laborals? Quants aconseguim objectius que ens havíem marcat? Quants esforços i dedicacions, quants somnis plasmats en realitats, tot això són victòries. Superar la mandra, dedicar-se a treballar, són victòries.
Vèncer a la mandra és una de les grans victòries. Em vaig apuntar ja per córrer la Marató de Barcelona el 6 de Març, em vaig sentir victoriós, molts diran, però si no l’has fet, evidentment que el dia que la faci em tornaré a sentir així, però tan sols el fet d’apuntar-me, de donar un pas, de vèncer la primera por, em fa sentir així. També em sento victoriós cada vegada que em desperto aviat, ja sigui per escriure aquí o per fer els entrenaments adequats. El pas més important que faig quan entreno sense cap dubte és el de sortir del llit. Quan ho he aconseguit sé que faré l’hora o el que toqui d’entrenament, és el moment que em toca lluitar contra la mandra, que em toca esforçar-me més, quan m’he aixecat, m’he desvetllat, sé que tot lo demés ja no serà tan dur.
Lluitem contra el nostre mal caràcter, contra els mals moments, les males reaccions, els nostres defectes, contra les adversitats, i per fer-ho ens cal molta constància i quan ho aconseguim hem vençut, i vèncer és un sac molt gran que per omplir-ho ha calgut molt de treball, molt de sacrifici, molt d’esforç i tot va lligat amb un llaç de felicitat.
La primera victòria és superar l’adversitat, la segona fer d’una derrota la primera lliçó per guanyar, quan un cau, quan es veu al terra, en aquell moment ja no pot evitar el que li ha passat, ara tan sols pots decidir que vol fer, plorar, seguir plorant al terra, o aixecar-se mirar endavant i dir jo puc, analitzar que t’ha fet caure, treure una lliçó, visualitzar la victòria mirar que cal per aconseguir-la i treballar.

diumenge, 21 de novembre de 2010

JEAN BOUIN 2011.. QUE RES EM TREGUI ELS SOMNIS

avui cap a la Jean Bouin, des de la meva darrera cursa han passat varies coses que han fet variar el meu estat a l'hora d'afrontar-ne aquesta. Vaig aconseguir l'objectiu marcat i em sentia pletòric, ja era sub 45 i malgrat que quan vaig acabar estava que no podia més era conscient que havia baixat en quatre minuts la marcat de l'any anterior en aquella cursa. M'apuntava a la cursa d'avui amb la idea de seguir amb aquesta progressió i per tant plantejant-me que els 43 eren més que possibles i que tan sols es tractava d'entrenar una mica bé durant les dues setmanes.

Així va ser com durant els primers dies els vaig agafar amb força, fins que dimecres de la setmana passada em vaig trencar les fibres del bessó dret. Nedant i quan ja acabava em va agafar una rampa que al trencar-me m'ha fet descansar durant més d'una setmana, a excepció de dijous que vaig sortir una mica i em vaig cansar massa.

L'estat d'ànim és moltes vegades com una muntanya russa, avui ens sentim els millors per després sentir-nos que no farem res. Però en el fons del que es tracta és de vèncer les adversitats amb la màxima valentia. I jo avui surto pensant, per què no els 43? Si ho aconsegueixo molt bé i sinó doncs també. Cal sumar-hi que no em dormit gaire aquesta nit i tot sembla per tant que les circumstàncies no han acompanyat, però rendir-me? Deixar de somiar? No gràcies, no, no podem, cal intentar-ho i deixar-se la pell intentar superar-se. No tinc per això cap dubte que és fàcil molt fàcil tenir la sensació de superació i de deixar-se la pell quan correm que en la vida real.

Les circumstàncies de la vida real són realment importants i ens afecten però ens costa molt més fer un pas, perquè el fracàs és major. Jo si avui faig mala cursa no hi ha cap problema però que passa en la nostra vida quan fallem? Hi ha gent que diu que l'esport no ens l'hauríem de prendre seriosament, potser té raó. D'altres que opinen que si la vida ens la que ens la prenem d'una forma incorrecta, ja que no som capaços d'arriscar, de canviar de millorar. A mi el temps m'ha demostrat realment que és més fàcil anar canviant de temps en les curses que no pas canviar allò que tan poc ens agrada.

L'altre dia escoltant la radio es reien d'un home que surt al youtube on explica històries de motivació i superació personal, en ella explica que un gos estava bordant i un home s'apropa al seu amo i li diu perdoni que li passa la seu gos, l'altre respon es que està assegut a sobre d'un clau i diu el senyor i per què no li treu el clau? Amb lo que respon, perquè no li deu fer tan mal.

I efectivament les coses són així, si realment una cosa ens fa mal de debò, i estem farts, prenem cartes i ho arreglem, treiem forces d’on sigui per canviar, lluitem etc. Quan tan sols el que fem és queixar-nos, és que mal ens fa, però no lo suficient per fer-nos canviar.

I potser és el que em passa avui... avui ho haig d'intetar, res a de dir-me abans de fer una cosa, que no sóc capaç, d'acord les circumstàncies no han acompanyat, però potser això servirà per fer més dolç l'objectiu. Si tenim somnis fem-los realitat, tinguem forces per aixecar-nos, treure'ns els claus que ens molesten, deixar de perdre el temps amb queixes i mirar el futur cara a cara i dir jo puc.


diumenge, 7 de novembre de 2010

CURSA SANT VICENÇ DELS HORTS

Avui faré la cursa de Sant Vicenç dels Horts, em sento corrent com a casa, no pas perquè el recorregut el faci habitualment, sinó perquè és aquí on vaig al gimnàs i sobretot on tinc la meva activitat laboral.
Avui em plantejo baixar dels 45 minuts, sé que és complicat però per què no pot ser avui? Sé que no és pas un recorregut fàcil però si hi ha molts que ho fan per què no puc fer-ho jo? El que us puc assegurar és que ho intentaré, i com a molt al final degustaré el sabor del fracàs. Si que és cert que no serà pas un fracàs absolut ja que cal veure com ha anat i no ens poden basar simplement amb una dada. Crec que és bo que entre un èxit (aconseguir una fita) i un fracàs (no aconseguir allò plantejat) hi hagi un espai gran. No aconseguir tot allò planejat a la vida no ha de ser un fracàs, quantes vegades els ensenyem als nens que no es pot tenir tot el que demanen? I no els hi expliquem precisament que cal haver per a tothom, que no es pot ser capritxos... de que serveix veure que en la vida no cal tenir-ho tot per ser feliç però a vegades quan ens falta alguna cosa dels objectius de la nostra vida, ens sentim tristos i incomplets.
A vegades no aconseguir un objectiu cal viure'l esperançats perquè sabem que ens cal lluitar, podem plorar quan el sol se'n va o viure il·lusionats perquè tornarà a sortir. Això no vol dir ser conformistes i pensar doncs mira si no ho aconsegueixo no passa res, al revés, cal en la vida ser somiadors, plantejar-se objectius i treballar fort per arribar on un vol, si s'aconsegueix, celebrar-ho, perquè celebrar les coses és donar-se un premi per allò que un volia, és donar-se un copet a l'esquena i dir ei segueix així, i si no ho aconseguim cal mirar endavant i pensar que ja ho aconseguirem i analitzarem els motius pels quals no s'ha aconseguit el que un volia. Segurament hi ha dos curses que són les que he aprés més, la cursa de Pallejà i la Mitja de Lleida, en les dues vaig patir i molt. I sé que em queda molt a aprendre, costa sortir amb un ritme lo suficient fort per millorar el temps final i no lo suficient fluix que quan t'adones ja no tens res a fer.
Avui fem una cursa, com qualsevol diumenge. La vida no es para pel fet de que el Papa hagi vingut. La vida continua, i això va per uns com pels altres. No es pot parar res, malgrat vingui i estiguem molt contents o perquè estiguem en contra. A mi que vingui aquest Senyor no em representa gaire. Però no es que estigui en contra. Em sentit sobretot al principi els diners que costava la seva presència i clar tots hem fet el discurs, evident en aquest temps, que si ens ha de costar tants diners, potser que no vingui, però al final han aparegut altres dades, que no s'han donat amb tanta força, com són els que fa guanyar a una ciutat un acte d'aquest tipus.
A més jo crec que a la vida hem de ser integradors, és cert, jo al Sr. Papa no l'esperava, però tampoc espero el Ramadà ni altres actes de tipus religiós que en el fons també costen diners a la societat ja que es deixen espai públics, i cal crear una estructura per la gent que participarà.
En el fons del que es tracta per part de qui governa es fer feliç a la gent i de la mateixa manera que les celebracions d'un triomf del nostre equip de futbol ens costa diners però es fan igualment ja que ens sentim feliços, també hi ha gent que es sentirà a la glòria amb la presència del Papa avui a Barcelona.
I un no vol que els demés es pensin que jo no sóc catòlic, i tant que ho sóc, i em sento orgullós de ser-ho, però em sento més a prop, de l'església dels pobres, de la que no importa el Vaticà sinó de qualsevol comunitat que treballa per les persones que hi ha a prop. De fet, i més en els temps de crisi que estem vivint, les crítiques al Vaticà potser són més elevades, però les lloances al treball de la parròquia del barri, de Caritas o d'altres organitzacions religioses (menjadors de la Mare Teresa, Ong etc.) han crescut. Per tant, quan per televisió es critica tant la presència del Papa i es trasllada a la religió catòlica, a vegades no som justos amb tanta i tanta gent que treballa per a fer un món més just i humà.
A vegades no podem contar amb diners tot allò que hi ha gent que li afecta al seu cor, ja sigui una trobada evangèlica, una victòria del club dels seus somnis o un piromusical.
Avui arriba a Granollers Amma, la dona que dona abraçades,. Crec que hagués estat bo que s'haguessin trobat el Papa i ella i haver parlat no pas dels diners que costa la seva presència, sinó de com poden treballar per fer feliços a la gent, perquè en el fons la vida és un sentiment, en el darrer dia de la nostra vida és el que ens preguntarem, si hem estat o no feliços, si ha valgut la pena haver viscut i si he aportat alguna cosa a ajudar als demés a ser-ho.

Vaig a preparar-me per fer la cursa, per reduir el meu temps i aconseguir els meus objectius.

dijous, 4 de novembre de 2010

SÓC MINER

El mes d'octubre, que fa poc hem acabat, ha estat un mes amb molts esdeveniments, des del fet de que va tenir un dia en que tot eren 10, 10/10/10 dada anecdòtica però, pels que consideren el aquest nombre com signe de perfecció, estaven, en principi, vivim un dia perfecte. Casualitat o no durant els següents dies va ser l'aniversari de Digo Armando Maradona, pels aficionats del futbol sempre serà el Diez. Però si va haver una data important va ser la del rescat dels miners xilens. Aquest acte que es va produir entre el 12 i 13 d'octubre hora catalana, i casualment en hora de prime time xilena, ens ha de fer pensar.

Sempre qualsevol notícia es pot fer un anàlisi segons ens pugui interessar, des de l'òptica religiosa ja qui hi veurà clarament la mà de Déu, casualment 33 miners, tants com anys tenia Jesucrist, (nombre bíblic) dia 12 (com apòstols)... Hi ha qui farà una crítica respecte el temps i els diners destinats a aquests miners i pel contrari com ahir ens feia saber en Pau Gasol hi ha 20.000 nens i nenes menors de 5 anys del tercer món que moren cada dia per malalties previsibles.

Com sempre jo el que pretenc és treure alguna lliçó que ens pugui servir a nosaltres com a persones i poder-la aplicar en el dia a dia. Imaginem-nos el dia a dia precisament de cada un dels miners, llevar-se a una hora en concret, per així no perdre la referència entre el dia i la nit de fora, seguir una rutina establerta, fent gimnàs, portant una dieta etc. Tots tenien un somni, una il·lusió, una esperança sortir vius d'allà. Nosaltres com a persones a vegades també estem a la mina, ens sentim miners, tenim els nostres problemes, les nostres preocupacions, no aconseguim aquells objectius marcats, ens sentim tristos i enfonsats i lo pitjor de tot tampoc veiem la llum.

Els miners malgrat aquests problemes són optimistes i creuen que poden sortir i tenen un somni, un projecte que és sortir d'allà. Nosaltres igualment, el fet de tenir somnis, esperances, il·lusions ens fa viure millor el present, tenir clar pel qual treballem, pel qual volem dedicar els nostres esforços diaris. Això a vegada no ho tenim clar i és el que ens impedeix viure el dia a dia amb la il·lusió que es mereix, què és el que em fa treballar? Quins són els meus somnis? Cap a on vull anar? Què vull aconseguir amb tot el que faig? D'acord treballo però que intento fer amb el meu treball? Simplement guanyar diners o vull aportar alguna cosa a la societat o encara més senzill amb els diners del meu treball, que pretenc aconseguir per ser més feliç? És important a la vida tenir somnis, ens hem passat durant molts anys criticant a la gent dient que eren somiadors, per a mi és una qualitat, quanta gent se li ha dit en el passat somiador i ara els veiem com a visionaris? La diferència és aconseguir allò que un somia i els somnis són sense cap dubte una força que t'atreu cap a l'esforç.

En una de les conferències que vaig estar la setmana passada es parlava precisament de la distància que hi ha entre la realitat (o no la simple realitat sinó la realitat que crec que estic vivint, perquè no és lo mateix el que passa que allò que jo crec que passa o estic sentint) i els somnis. Imaginem que agafem una goma elàstica en un punt anomenat realitat i l'estirem fins arribar al punt somni, aquesta goma estarà tensa, doncs, pensem que aquesta tensió, que és la que van trobar els miners, que nosaltres ens ocurreix quan volem lluitar per aconseguir allò que volem, quan tenim problemes i decidim que els hem de superar, és precisament en aquest moment que es produeix creativitat, el reinventar-se, el treure les millors habilitats de cada persona. Moltes vegades que fem, quan veiem que la realitat és pitjor, quan no ens agrada el que veiem agafem i baixem el nivell dels nostres somnis i d'aquesta manera la tensió no és tan forta i precisament del que es tracta és de tot el contrari. El món està fet de lluitadors, de treballadors, de persistents, d'entusiastes, de gent amb determinació i molta paciència. Si volem aconseguir els nostres objectius ens cal precisament treballar en aquestes qualitats. Algú sap on es poden aprendre? Ahir llegia el nou llibre de Robin Sharma i pensava que moltes si que les he introduït dins la meva vida però quantes coses he anat perdent de tots els meus objectius marcats el dia que em vaig llegir el monjo que es va vendre el seu ferrari. No és fàcil gens fàcil ser constant, sempre entusiasta, viure les coses amb determinació, ser persistent, etc.

Però tornant als miners, ells sempre van tenir la goma tensa, el que els va fer que fossin creatius i que sortís lo millor d'ells mateixos, fent 33 històries que cada una és per emmarcar, gent que fins fa uns dies ningú sabia qui eren, persones que no els haguessis mirat mai, ells que mai haguessin pensat que podrien ser font d'exemple per a ningú, de cop es transformen en un mirall on veure'ns, hi ha qui no va perdre mai el sentit del humor, qui es va seguir la seva rutina, aquell que va fer de metge, qui feia de lider, etc.

I finalment va arribar el dia i ells van sortir i fixem-nos el detall, els hi porten especialment unes ulleres de sol dels Estats Units, perquè la llum els pot molestar, s'han passat temps volen sortir i quan ho aconsegueixen, allò que tant els ha fet somiar, els hi molesta, la llum es converteix en un problema. I això ens passa a tots, moltes vegades la llum ens fa por, quan estem foscos, quan estem submergits en els nostres problemes no volem veure la llum, no volem saber res d'allò que ens pugui il·luminar, no volem sentir segons què i menys pensar però malgrat això hem de ser conscients que la mina és pitjor, cal reconèixer que a vegades la llum ens fa por. No la volem veure i per tant ens és més còmode viure en al penombra de la mina que no afrontar els nous reptes.

Voldria tenir avui la força i la energia per treballar de valent per superar els reptes marcats, voldria millorar la meva persona per fer un dia millor tan per mi com per la gent que em té a prop, em queda molt de camí i amb la llum m'adono que és més complicat del que em pensava.


dimecres, 27 d’octubre de 2010

SÓC EL MILLOR ETS EL MILLOR






Aquest dos darrers dies he tingut la sort de poder participar en el sisè fòrum mundial de gestió de persones, és el tercer any que hi vaig i per mi significa un tornar a néixer, agafar noves idees, sentir parlar a persones que et donen significat a molts dels dubtes i que en tan sols dos dies són capaços d'omplir-te d'energies i de ganes de fer.
He estat amb gent del nivell de Ken Robinson, famós pel seu informe sobre educació a la UE. L'informe Robinson, amb la guanyadora de dos medalles olímpiques Theresa Zabell però avui us voldria parlar d'un home que potser no és tan conegut com és Mario Aloso Puig. Aquest cirurgià ens va parlar de reinventar-se i mentres ell ens anava parlant el que aconseguia era omplir-nos d'energies, de forces i de poder positiu per dir-nos al acabar SOM ELS MILLORS !!!! perquè en el fons la vida no es tracta en ser el millor que el del cantó sinó ser el millor de nosaltres mateixos i adonar-nos de les nostres capacitats, del nostre potencial, no hi ha res en el fons que ens pugui frenar quan tenim clar el que volem i ho volem de debò. No hi ha res que ens frena a part de les pors i els nostres dubtes de les nostres capacitats. Però a dia d'avui tots sabem que el cervell no treballa al 100% sinó que tan sols treballa a una velocitat mínima perquè l'he educat així, som conscients d'això, també moltes vegades creiem que no som capaços de fer coses perquè durant el passat no hem pogut. O sigui, que el passat no el prenem com a font d'informació ni com orientació sinó que ens determina 100% el nostre futur, i per què? No podem anar canviant? Evolucionant? Jo sé que d'aquí 15 anys faré pitjors marques corrent perquè m'hauré fet gran, si accepto que en el futur no seré el mateix en l'esport per què haig d'acceptar que sóc ara el mateix que en el meu passat?.
Potser mai ningú ens ha dit que mirem en el nostre interior i que descobrim les nostres potencialitats, potser perquè ens ho han dit, o potser per l'acciò fatídica del passat, podem pensar que en el nostre interior no hi ha segons que, que ens faci créixer, florir, però a vegades no és cert. Als EUA existeix una vall que és coneguda com the death valley (és a dir la vall de la mort) perquè allà mai creix res, tothom que hi passa no sobreviu, al principi del document podreu veure la foto. Però un dia sense saber el motiu va ploure i de cop va ploure un dia, i el més curiós de tot és que allà on tothom donava per fet que no hi havia res va resultar que van créixer moltes flors i allò que semblava un desert es va convertir en un jardí. Perquè nosaltres tenim moltes capacitats, moltes llavors dins, però a vegades no s'han produït les circumstàncies en tot el passat, o no hem estat capaços de veure tot allò que podíem fer. Per tant adonem-nos que tots som els millors ni que sigui en potència i que hem de cercar les condicions per fer florir tot allò que portem dins. Que no vegis una cosa no vol dir pas que no existeixi. Si treballem amb entusiasme, determinació persistència i paciència descobrirem que som els millors, però no els millors respecte a un altre sinó respecte a nosaltres mateixos, respecte a allò que hem pensat que som, que hem cregut que érem o que ens havien dit que érem. De la mateixa manera que als fundadors de google els van dir que no tindrien èxit amb el seu cercador, de la mateixa manera que li van dir a Paul Mccartney que no tenia talent per la música i posteriorment tres cases discogràfiques van dir que els Beatles no tindrien futur. No fem cas a les tanques que ens trobem sinó al nostre esforç i determinació i al final ho aconseguirem. Us recordeu de Paul potts no pas el pop famós sinó aquell home ( http://www.youtube.com/watch?v=1k08yxu57NA) que malgrat tenir problemes en un llavi, problemes d'autoestima etc. de ser venedor de mòbils ell solet va cantar el Nessum Dorma guanyat un concurs de televisió i el més important emocionar a tothom que el veu.
Per tant animo a tothom a sortir avui mirar pel carrer i mirar dins i adonar-se de que som els millors i que tot allò que no hem aconseguit fins ara ho podem aconseguir que del que es tracta és de crear les circumstàncies, del que es tracta és de creure. No esperar ja que els demés creguin sinó simplement de creure en nosaltres mateixos, a partir del que hi ha dins.

jo sóc el millor.. el millor de mi mateix... SIMPLE THE BEST


diumenge, 24 d’octubre de 2010

MITJA (MARATÓ) AL INTERIOR (MARATÓ DEL MEDITERRANI)

Després d'un mes tornem a competir, avui farem dins de la marató del mediterrani, la modalitat de mitja marató. Aquest any vull córrer unes quantes de mitges i la primera és aquesta. Avui sense gaires problemes he pogut fer el que durant tot el mes m'ha estat impossible, aixecar-me a les 6 del matí. Porto molts dies lamentant la meva incapacitat per poder llevar-me aviat i avui no hi ha hagut cap problema. Novament es fa evident que quan alguna cosa ens motiva no hi ha qui ens freni. És per això que cal cercar a la vida les coses que realment ens motiven, ens alegren que ens fan sentir vius, perquè no existeix el cansament, no existeix cap barrera que ens pugui arribar on volem si realment és allò el que desitgem.

És molt important coneixents, és molt important fer un camí dins del nostre interior per saber que és el que realment volem i sentim. Segons el meu punt de vista, és més fàcil fer la volta al mon que no pas endinsar-nos dins de nosaltres, no és el mateix escriure opinions com faig jo ara, que anar pensant, que quedar-se en silenci i anar entrant en un mateix i descobrir un mon interior.

Durant molt temps he parlat de felicitat i he buscat la felicitat en allò que faig, i crec que és important, però en el fons la felicitat està dins nostre, en els nostres sentiments, busquem que és allò que ens fa sentir feliços sense adonar-nos que no dependrà del que hi hagi fora de nosaltres sinó del que tinguem a dins nostre. Un mateix fet pot donar-li la felicitat a un i per un altre sigui un desastre.

Així ens pot passar en moltes més coses, amb l'odi també, o quan ens enfadem. A vegades ens enfadem per coses que segons el nostre estat d'ànim ni ens afecta, abans de dates importants, quan estem passant males èpoques o simplement quan estem cansats o tenim gana ens enfadem molt més, tot ens afecta negativament, ens prenem tot en segones, jutgem les coses i sempre de forma negativa, esperem molt més dels demés i aquells no estan mai a l'alçada.

El problema que hi ha en fer un camí en el nostre interior és que segurament no ens agradaria, perquè a vegades vivim més el com voldríem viure que no pas el que realment som, potser ens trobaríem massa amb les nostres contradiccions i sentiríem allò que no ens agrada sentir, allò que et comença a explicar la mare i li dius, mama prou. Segurament deu ser un camí dur, amb moltes pujades i baixades, on cal molta resistència on el que valdrà la pena és finalitzar-lo per tenir un nou començar.

El camí a l'interior ha de portar un nou inici, un nou despertar que ens porti a la serenor a la senzillesa en el viure, on descobrir que en poc tens tot i saber que vols realment de la vida. Sincerament crec que és més fàcil fer avui 21 km. Que no pas fer el viatge que indico.

Pel que fa a la cursa, vaig sense saber com reaccionaré, ahir va ser la festa del super 3 va ser molt cansat, per tant ja començo amb un turmell que hem fa mal, i un refredat molt fort. Malgrat això vaig amb ganes, potser no tinc moltes d'anar molt ràpid, sinó simplement d'anar fent, això impedirà que faci una gran marca i baixar de la 1h. 41 minuts, que és la meva marca actual. Però crec realment que no cal obsessionar-se gaire amb el temps que es fa, sé, ni que sigui per fe, que amb el temps la reduiré, el més important és gaudir del que farem. La darrera mitja, la de Lleida, ho vaig passar fatal, sortia d'una lesió, feia molta calor, poc entrenament, i malgrat que es va fer un recorregut que ja coneixia, els darrers kilòmetres no s'acabaven mai. Tinc clar que no vull que això em passi, i el camí és anar mica en mica i tot arribarà. Ja us contaré. Avui vaig amb la idea que la cursa és un passeig que el dia que tingui forces faré una mitja en el meu interior i potser això si que serà dur, però al final valdrà la pena.

dimecres, 29 de setembre de 2010

CAFÈ I CROISSANT DE XOCOLATA


Avui dia de vaga, la meva intenció és la d'anar a treballar i intentar que el dia sigui més o menys normal, als únics que els he preguntat si treballen o no han estat al forn on vaig a dinar dient que ells intentaran obrir. Quan he sentit això m'he sentit més tranquil i no pel fet del dinar en si, sinó perquè em regalen un dels millors moment del dia, el cafè amb croissant.

El moment cafè croissant s'ha tornat per mi sagrat, després de dinar, quan fa una estona que he sortit del gimnàs o fins i tot quan no he anat, els hi dic a les forneres que si em poden portar un cafè, una me'l puja acompanyat d'un croissant de xocolata. En aquell moment, tot per mi canvia, el temps es para, no sento res, el meu cap està en blanc degustant la combinació que suposa un croissant de xocolata acompanyat amb un bon cafè.

Molta gent dirà que ells es prenen el cafè i no els passa i d'altres que fins i tot comprant cent grams no tenen la mateixa sensació, jo la veritat si que la sento i em considero afortunat al tenir un moment on la vida es para i on puc notar tots els meus sentits, on una acció activa em provoca relaxació. La meva vista s'encara a l'escuma del cafè, els meus oïdes senten el soroll del sucre caure dins i el soroll de la cullera al remenar, la vista es perd amb la negror del cafè, el tacte de la tassa i del croissant per finalment perdrem en el gust de la combinació que suposa un bon cafè amb un croissant petit de xocolata. En aquell moment deixa d'existir tot lo demés i el meu cos es relaxa sabent que tinc un gran plaer, un moment que serveix per a que es pari tot, com si fos una vaga general, i poder agafar forces per seguir la jornada laboral.

Ara hi haurà gent que tindrà la mateixa sensació, d'altres que no, que ho faran i no estaran sentint res. Jo em sento afortunat de poder viure un fet quotidià com un regal de Déu, com quelcom fora de lloc, com un tresor dintre d'una selva, però això em fa adonar de les mil de coses que se m'escapen, dels mil tresors diaris que no els visc de la mateixa manera que el cafè amb el croissant. El bon dia de qualsevol persona, la conversa amb el company, escoltar la radio cada dia, mirar als ulls a la teva parella, rebre una abraçada dels teus fills, qualsevol tresor que passa cada dia i que es fa tan quotidià que deixa de tenir importància i que no ens adonem que són autèntics tresors.

Quan em serveixen el cafè me'l donen amb el croissant i sempre rebo una rialla, com signe de que tots sabem que ha arribat el moment, és el moment del relax, del plaer i jo ara em pregunto, puc fer jo alguna cosa per aconseguir que el dia a dia algú es senti com jo em sento en el moment del cafè i croissant? Potser hi ha gent, que de la mateixa manera que jo els hi fa falta un moment, uns minuts on tot es pari i jo puc aconseguir-ho, és la rialla del matí, és una conversa, és el bon dia, és una abraçada? Tan se val, però estic segur que tots tenim les capacitats de fer que algú es senti lo bé que jo em sento cada migdia amb el meu cafè i croissant.

Els petits detalls del dia es poden convertir en la persona més afortunada del món, i a vegades no dependrà del fet de que et passin, que de fet a tots ens passen alguns, sinó de descobrir-los. Tinguem avui per tant els ulls oberts, perquè passaran petits tresors davant nostre. Serem capaços de veure'ls? Que tingueu un bon dia.

dilluns, 27 de setembre de 2010

VAGA GENERAL


Comença la setmana i crec que molts la recordaran en el temps per ser la de la vaga general del dia 29. Crec que amb dies d'antelació calia explicar que és una vaga per a que cadascú decideixi si vol o no fer-la.

Primer de tot cal saber que és un dret constitucional, on molta gent va lluitar per aconseguir-lo. La Constitució Espanyola del 78 estableix que es realitzarà una Llei per determinar el seu ús i els problemes que hi puguin haver. A dia d'avui encara no s'ha fet aquesta llei ja que suposa masses problemes.

Malgrat sigui presentada pels sindicats, és un dret personal i unitari, és a dir, cada persona, de forma lliure decideix si vol o no anar a treballar. Està en el seu dret i no podrà ser substituït per cap altre persona a l'hora de realitzar les seves tasques. Però si tu no vols ningú et pot obligar a fer-la. L'Empresari no podrà en cap moment prendre represalies pel fet de que una persona faci Vaga però podrà descomptar el dia no treballat (dia+vacances+paga extra).

Faig aquesta introducció perquè molta gent aquests dies van explicant la seva i estic trobant certes accions que no són pas gaire legals. La primera il·legalitat és l'acció violenta dels piquets obligant a la gent a fer vaga. Veient aquest fet molts empresaris han decidit tancar el seu negoci per evitar danys majors. I decideixes descomptar el sou d'aquests com si de forma voluntària fessin la vaga. Doncs no senyor, de la mateixa manera que un piquet no em pot obligar a fer vaga, vostè tampoc i menys descomptar-m'ho com si de forma voluntària jo la volgués fer. Si vol em dona un dia de vacances però m'ho tingui present com dia de vaga.

També cal recordar que tan sols en cas d'una necessitat extrema, el teu lloc de feina ha de quedar sense ocupar, és a dir si un és electricista, doncs aquell dia l'empresa en tindrà un menys o els que sigui i la seva feina quedarà sense fer, i no es podrà contractar nou personal per cobrir els efectes. Pel contrari hi haurà serveis mínims per cobrir les necessitats importants del país (metges, mestres, transport). Una vaga en el nostre país significa problemes però un dels motius és degut a no haver estat capaços de fer una regulació legal com ordena la constitució.

Però per que es fa vaga? En principi es fa per queixar-se de la nova reforma laboral, aquesta estableix varies novetats que intentaré sintetitzar-les.

En primer lloc, la modificació dels termes que es podia fer servir el comiat objectiu. Aquest tipus de comiat es feia per motius econòmics, tècnics, organitzatius i de producció i enlloc d'acomiadar amb 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats, es feia per 20 amb un màxim de 12. La realitat ha estat que durant aquests anys aquest article s'ha fet servir molt poc i mai de forma individualitzada i tan sols servia quan es feien expedients de regulació d'ocupació (ERO). Per tant si un empresari tenia problemes econòmics o acomiadava pagant 45 dies o feia una ERO ja que si anava de forma individualitzada a cada treballador, el tribunal considerava que era el comiat improcedent i per tant acabava pagant 45 dies més els salaris de tramitació (els que van des del dia del comiat fins la sentència). Durant aquests anys de crisi quasi tots els acomiadaments han anat o via 45 dies o ERO, i crec que estarem d'acord que hi ha empreses que han tingut molts problemes. A la llarga per un empresari amb problemes era molt més fàcil fer una ERO i acomiadar més gent per tal d'arribar al 10 % de la plantilla que no pas anar via individual. Amb els canvis introduïts es vol donar facilitat aquest tipus d'acomiadament. S'aconseguirà? De fet no es sap, perquè al final tot depèn de la tutela judicial i caldrà veure aquesta nova interpretació.

També es parla de la introducció de noves franges d'edat per tal de poder-se incloure dins del contracte de foment de l'ocupació on al indemnització passava de 45 a 33 dies per any treballat. Respecte aquest article poques queixes ja que anteriorment (època d'Aznar) ja s'havia firmat un acord semblant.

Hi ha altres canvis, com que en les indemnitzacions 8 dies aniran a càrrec del FOGASA (fons de garantia salarial), la creació del model Alemany de flexibilització laboral o la creació del model Austríac en les indemnitzacions (creació d'un fons personalitzat on part del teu acomiadament estarà allà si et fan fora de l'empresa els diners estan allà però si te'n vas no es perd els diners com ara que et quedes sense l'antiga indemnització sinó que van a engreixar la nova i en cas de jubilació et donen aquest diners)

Pel que fa a mi, indicar que crec que era la meva obligació moral donar alguna dada respecte la vaga, ja que malgrat no és l'estil del meu bloc, considero que si per professió puc ajudar a algú cal fer-ho. Les professions són com un do i han d'ajudar a la societat, totes les tasques tenen un contingut social que cal no solament respectar-lo sinó potenciar-lo i si tots ens adonem d'aquest fet ens sentiríem millors treballadors, més actius i potents.

Jo no faré vaga, per molts motius, crec que els exposats en aquest article per a mi, no són tan grossos per fer-ne una, molts la faran per d'altres que potser si que en són de greus, però els oficials, no ho són. Respecte al tema dels piquets, a mi no m'agrada que unes persones de forma amenaçadora em diguin si haig o no treballar. A més no crec en el model sindical que existeix, no crec amb la confrontació, un no s'hauria d'aixecar sense arribar a un acord i volent arribar-hi. Ens hi juguem molt entre tots.

diumenge, 19 de setembre de 2010

CURSA DE LA MERCÈ

Avui anem a fer la cursa de la Mercè, iniciem la temporada amb moltes ganes, sabent que si la faig tal i com la tinc prevista, serà inoblidable. Comencem avui amb una cursa de 10 km per anar treballant i arribar a l'objectiu del 6 de Març, la gran Marató.

Encara és de nit, són les 7 del matí i sembla que li costa sortir a aquest sol, ja em va bé a mi que sigui així i si no fa calor encara millor, avui no és una carrera on es pugui fer un bon temps ja que entre la calor, que generalment fa durant el setembre cal sumar-hi que serem dotze-mil persones i a més venim de l'estiu, un període on generalment, per molt que hagis pogut córrer, mai ho has fet amb la intensitat que ho faries durant l'hivern. La calor no és pas una bona companya pels runners.

La Mercè és una cursa que serveix per superar la síndrome d'abstinència de curses que molts portem des del maig o juny i més ens indica en quin nivell ens trobem. És cert, això ho fan totes les curses, qualsevol examen o control serveixen per dir-nos com estem en aquell moment. Aquesta cursa el que fa és dir-nos a partir de quin nivell comencem la temporada. Si ens queda o no molt treballar per a fer durant tot l'any o si pel contrari estem millor de lo esperat.

Des de desembre de 2009 no he pogut baixar la meva marca de 45 minuts i de fet no crec que avui sigui un dia per fer-ho. Em conformo estant-hi a prop. I sobretot, gaudir, gaudir de la festa que és una cursa. Sé que si no hi ha calor milloraré el temps, però d'això a baixar a un ritme de 14 km hora, de moment sembla impossible.

La Cursa té com sempre un paral·lelisme amb la vida real, avui anem a veure en quin nivell ens trobem, on estem per tal de veure cap a on anar, què haig de millorar, i planificar la nostra temporada sabent que tindrem moments millors i pitjors, sabent que una bona planificació ens pot estalviar lesions. Entrenar massa ens pot portar a passar-se de forma i no fer-ho vol dir no arribar.

Aquestes coses que semblen evidents en el mon de l'esport també les podríem portar a la nostra vida. Els nens abans de començar un curs saben quina ruta faran, que és el que aprendran, saben cap a on aniran, quins són els nostres objectius etc. Però sembla que en el moment que acabem els nostres estudis comencem a viure una vida molt més semblant al dia de la marmota i el que fa que les coses variïn no és pas allò que nosaltres fem sinó allò que ens succeïx. Rarament parem i diem on som com a persones i tenim clar que volem i quina ruta farem per arribar als nostres objectius. Quin són els objectius per aquesta temporada que hem iniciat? A nivell d'esport és fàcil veure-ho però a nivell personal? Clar que tenim objectius com a pare, mare, etc. Però com a jo?? Que vull fer? Què vull aprendre? Què vull sentir? Dels somnis de la meva vida quins faré aquest any? Sabent que quants més fem millor que cal viure el carpe diem.

Comencem la cursa de La Mercè amb moltes ganes, il·lusió d'un nou començar sabent que inicio una nova temporada amb ganes de millorar, de seguir progressant, somiant amb baixar als 40 minuts els 10km, la hora i mitja a la mitja marató i fer la primera Marató. Sé que els objectius són molt complicats, ja que no sóc una persona gens ràpida però prefereixo no aconseguir els objectius però lluitar lo màxim, esforçar-me que no sé pas autocomplaent. Si no ho aconsegueixo tampoc passarà res, perquè l'objectiu principal que és gaudir fent salut si que ho tindré.

divendres, 17 de setembre de 2010

LA JUBILACIÓ DEL MEU PARE

Ja fa una setmana que el meu pare es va jubilar, el dia 8 va complir 65 anys i el següent dia s’acomiadava del seu lloc de treball.
Curiós, quan una persona deixa de treballar es jubila, Jubilar-se ve del llatí iubilum que vol dir crit d’alegria. És a dir hem afegit al nostre vocabulari que quan ens jubilem ens alegrem perquè deixem de treballar. És normal que fem servir aquest terme ja que es contradictori amb el de treballar que també ve del llatí en aquest cas tripaliare que és el verb que es deriva del tripalium una màquina de torturar de tres pals. Per tant arribem a la conclusió que després de 50 anys de tortura (treballant) (tripaliare) arriba l’alegria (jubilum)
Però realment això és així? És cert que en un moment donat tots estem o hem estat cansats de treballar però realment ho vivim com una tortura? En el treball és on estem més hores si és una tortura la nostra vida ho és i si ho és serà perquè ho estem permetin, sempre estem a temps o de canviar de tasca o de viure amb molt menys abans de viure durant 50 anys infeliços i tota la gent jubilada és feliç? Crec que és evident que no, soledats, malalties, problemes econòmics, etc.
És per aquest motiu que crec que hem de canviar de termes, i enlloc de parlar de jubilar-se cal dir retirar-se, ja que deixes el món de la població activa per formar part dels pensionistes. De fet tampoc és que un jubilat deixi la vida activa, sinó la vida laboral com a cotitzador de la seguretat social. I crec que hauríem de canviar del nostre llenguatge i no utilitzar la paraula treballar (tortura) sinó la de laborem, és a dir, tenir una activitat productiva. Fixem-nos que en les llengües on s’ha implantat les paraules del labor (totes les anglosaxones i en quasi totes les llatines) Si en les anglosaxones també ja que malgrat diuen work existeix el labour party (partit laborista) la concepció del treball i la vida és diferent. El treball es viu com aquella activitat que afavoreix al desenvolupament de la persona i la societat i no com una càrrega. I la jubilació (el retirar-se) es viu com un pas més però des d’una altra esfera. I casualment sembla que els hi vagi millor que a nosaltres, menys fluctuació d’aturats, horaris adequats, es compagina millor la relació entre treball i família etc.
El que està clar que deixar de treballar i cobrar sona molt bé al principi i això és degut a que es viu com un nou començar i a tots ens agrada, el començar una nova aventura aparentment preciosa és meravellosa, després sortiran problemes però els inicis sempre són esperançadors, És per això que considero que hauríem d’intentar moltes vegades viure intentant renéixer cada dia. La son és lo més proper que tenim a la mort i per tant, cada matí al despertar-nos hauríem de renéixer i començar de 0, amb ganes de fer coses, estar il·lusionats, i no portar el pes de dies anteriors, potser després el dia no serà tan agradable com teníem previst però si vivim un nou dia com el nostre renaixement, ens sentirem més frescos.
Pel que fa al meu pare, és molt curiós el tema, durant uns anys de la nostra vida, el meu pare es va quedar sense feina, ja en els finals del 70 ja havien crisis en el mon de la construcció, van ser anys durs, com els que passen moltes famílies a dia d’avui, anys on costava arribar a final de mes i activitats normals en el dia d’avui en aquells temps semblaven luxes. El que en aquell moment era una necessitat ara es celebra com a finalitzat. És com contradictori, perquè així és la vida, les coses són o no bones depèn del moment que et toca viure’l.

dijous, 2 de setembre de 2010

ESTIMAT MAINE

Estimat Maine,

Avui començo a treballar després de les vacances, vaig arribar ahir de Lleida i abans d’ahir varem sortir de Seira. Unes vacances estranyes, i ets tu que les has fet canviar, perquè físicament ens has deixat.
No sé on anar i presentar una queixa i fer saber que tu tenies un compromís amb la nostra família per venir a sopar aquest mes i tu no ets dels que no compleixes. A qui haig de queixar-me quan arribi el 5 de Gener i el meu fill Albert demani pel seu patge de reis?.
Quan el Carles ens va trucar i ens va donar la noticia varem començar a negar-ho, a pensar que no era possible, després ho varem viure amb ràbia fins que ho hem hagut d’acceptar però ho seguim vivint com quelcom que no pot ésser. Quins campaments esteu fent allà? Entre tu, l’Eduardo i en Felip que ens heu deixat quan més calor feia, quan veníeu o acabàveu les activitats. I ara comencem un nou curs sabent que hi ha alguna cosa que falta dins del nostre cor, de la nostra vida. On ets?.
La sensació del dia del teu enterrament al arribar va ser veure i dir, ei no és cap broma, això és de debò, anar-me trobant gent, que en alguns casos, feia anys que no veia, ens abraçàvem compartint el dolor que teníem, però amb la sensació que compartíem encara molt més l’amor que teníem cap a tu. Perquè Maine, anem a ser sincers, transmeties amor, i cada dia més, quan més un et coneixia més amor veia en tu, però no un amor beat, sinó un de gota a gota, dels que calen, dels que quan et toquen ja no surten mai més. En el teu llenguatge mai una mala paraula contra ningú, fins i tot en aquells moments que et tocaven o et passaven marrons, creient que ningú millor que tu els solucionaria, ens donaves lliçons, parlant bé de tothom i buscant solucions a qualsevol problema. Tinc la sensació que has marxat amb alguna conversa o situació que haguessis volgut que fos diferent. De fet tinc la sensació que a tu ara no et tocava, que encara tenies molt a fer. Això si, també crec que en aquest dies que ens has deixat també has fet molta tasca.
Crec que la teva mort ha suposat un gran big bang dins del nostre cor tots ens hem adonat a partir del dolor de la teva desaparició que teníem molt d’amor per tu però encara et diré més, tots érem conscients que ens estimaves, que no ho podies ni dissimular, que ens estimaves molt i tots ens sentíem estimats, sempre ens donaves consells, però des del tu a tu, no pas des del púlpit d’aquell que fa veure que en sap més, sempre ens escoltaves com un company, i sempre ens treies un somriure. Ara és moment de que demostrem que durant els anys de la teva existència t’has dedicat a conrear una llavor i ara ha de sortir fora, hem de demostrar que som petits Maines, amb la humilitat de saber que no arribarem mai ni a l’alçada de les teves sabates, però cal, malgrat tot, treballar per professar l’amor que tu tenies als altres, i fer-ho d’una forma individual, és a dir, estimaves a tothom, però a cadascú d’una forma personal, individual, amb les seves característiques, trobant tot allò positiu, que hi havia en cadascú de nosaltres.
I m’adono que aquí et quedaven moltes coses a fer i que si has marxat és perquè la teva mort ens ha de portar molt més, i és per això que vull creure en aquest big bang, una explosió, que ha significat la teva mort, una explosió de dir, com una persona que semblava des de fora molt normal, era capaç de desprendre tan d’amor i servei als altres, donar tanta potència a les seves accions i treballar sempre persona per persona, cor per cor, omplint-nos i fent-nos sentir estimats com la bona mare. La teva mort ens ha de donar energies i que siguem conscients que et portem dins no solament en sentiment sinó també en acció.
Maine, avui com tots els dies des de que ens has deixat, et notarem a faltar, i d’alguna forma o una altra estic segur que vindràs a sopar aquest mes, perquè tu no falles mai. Estic segur que ens ajudaràs en el dia a dia, a seguir vivint, a estimar aquells que ens costa estimar, a lluitar amb amor, a tractar a les persones, a no defallir, a viure intensament i transmetre els teus valors a tothom.

dilluns, 26 de juliol de 2010

SOC AIXÍ

Fa dies que no escric en el meu bloc, motius? Doncs principalment no aixecar-me aviat, un pot pensar, deu anar cansat, segurament en part si, però solament? Amb el temps he après que les coses tenen la importància que un li vulgui donar, per mi és important escriure però si no ho faig és perquè el meu cos em diu no, perquè no hi ha un motiu suficient que em digui aixeca’t i escriu. Guanya el descansa a digues que et passa pel cap. És cert que cal vigilar-lo, quan entres una dinàmica en que no fas res, potser darrera hi ha que no hi ha ànsia de res. Tots hem passat èpoques en que tot era més gris i no teníem ganes de pensar, inventar, somiar...
A la vida penso que res passa, per què si, i per això, avui al migdia que tenia temps, m’ha agafat per escriure, a la vida tot té un sentit, encara que en un moment no sapiguem veure’l. Una conversa sense anar gaire lluny, pot allargar-se sense entendre-ho i poden sortir coses que no haguessis dit mai, i això per què ha passat? Doncs passa per què ha passat, perquè el teu cos ha volgut, perquè el teu cos ho necessitava. A vegades pensem i diem i per què he explicat o he dit això? Potser és el destí, potser Déu, no ho sé però cada dia tinc més clar que tot té un sentit a la vida, el que ens cal és descobrir-lo. Per què sóc així? Per què he actuat d’aquesta manera? Per què hem sento així? Doncs perquè m’han fet així i a vegades el que ens fa sentir malament no és pas allò que sentim, ni tan sols les contradiccions entre nosaltres mateixos sinó el fet de no acceptar-nos.
Segurament la persona més contradictòria del món sóc jo, dec donar una imatge de mi molt errònia, una cara a casa, una altra a la feina, etc etc. Etc. I segurament el que escric i faig no deu ser sempre igual. Però amb el temps he arribat a acceptar-me amb tots aquests defectes. Malgrat m’accepti no vol dir que m’agradi certes actituds meves i lluiti per canviar-les.
A vegades tenim converses ,situacions, moments, que no sabem com passen, paraules que no sabien d’haver dit, però han passat, coses que potser et saben greu haver fet, però ja no tenen volta enrere, formen part de tu, com la història de la nostra vida, el que cal veure és per què han passat. No hauria d’haver comentat, no hauria d’haver dit, no hauria de.... però si ha passat és perquè en el fons volia, tenia ganes o simplement és que sóc així. En el fons hem d’acceptar-nos que som així, i ser així no vol dir no anar a millor però no podem ni fustigar-nos ni plorar i molt menys pensar que som diferents, el que ens cal és dir, jo sóc així i em considero (bona persona, dolenta, maco, lleig..... però sobretot autèntic).
Lamento haver ferit alguna vegada a la gent amb les meves paraules, no haver estat a l’alçada. Haver desequilibrat al que sigui, amargar-li el dia, no em sento gens orgullós de quan no estic a l’alçada. Però cal acceptar-se, com una persona amb defectes i manies, que vol millorar i té tant....

dimarts, 29 de juny de 2010

EL BLOC EN CONTRA LA RETALLADA DE L'ESTATUT (Casa Meva)

A casa meva m’agrada que vingui la gent, que es senti a gust. Quan ells estan si hi troben bé jo també m’hi trobo. Clar que hem de respectar tots unes normes de convivència, però faré tot lo possible per a que estigui el que vingui bé. Hauré de cedir en coses però si el més important és que tots estiguem bé, així ho aconseguirem i estic segur que el que vingui farà el que sigui per integrar-se.
El cap de setmana vinent quedarem els amics hi estarem tot el cap de setmana junts, cada família és diferent, tots dins de casa prenem unes decisions i eduquem els nostres fills a la nostra manera. A l’hora de trobar-nos apliquem una sèrie de normes no escrites i intentem que tothom estigui còmode, integrat dins el grup. S’imposa la globalitat respecte la individualitat però acceptem la diferència com a part de la riquesa del grup. Que lleig seria un sol pensament i que tots fóssim de la mateixa manera.
Aquests dos exemples que acabem de veure i que són evidents, semblen el nostre país. El meu bloc no ha parlat mai de política i si ho ha fet ha estat per treure alguna cosa d’interior. Avui escric simplement per fer pelés el meu enuig respecte la sentència del estatut. Fa anys el poble de Catalunya va votar uns representants que legítimament van fer un estatut, allà quedava ja reflexada la voluntat del poble, (aquí ja tenim les normes de casa nostra) com que formem part d’un Estat Estpanya (agradi o no aquestes són les regles) anem allà a transformar el nostre estatut en la seva Llei Orgànica (perquè recordem que els Estatuts són Lleis Orgàniques de l’Estat) i allà patim una gran retallada (no m’agrada però si és per la convivència vinga, va, ho accepto) entenc el paper de la gent del Estat que pensin en els vots i fessin una gran retallada, però el paper del senyor Mas amb el famós pacte Mas- Zapatero, no l’he compartit mai, crec que aquest home no hauria d’haver baixat del avió, en el meu poble d’aquest tipus de persona se’n diu botifler, va vendre part de l’Estatut a canvi de que Pasqual Maragall no es presentés a les següents eleccions. Va guanyar el pensar a curt termini que no al llarg i va veure que sempre es treu millor rendiments a aconseguir petits triomfs (avui he aconseguit això de l’Estat.. demà això...etc) que no pas un de gran (ja tenim un bon Estatut)
Com anava dient, la voluntat del Poble Català es topava amb la voluntat del Poble Espanyol (del que formem part i que també votem els nostres representants) i es feia palès en la retallada del estatut. Posteriorment anem a votar i agradi a qui li agradi surt si. Molta gent dirà molts no van votar, és cert, però el fet que la gent no voti no li treu validesa al resultat o es que a les generals els que no voten el resultat va a parar a l’oposició?
El poble novament parla i accepta la retallada del seu Estatut pel bé de la seva convivència amb Espanya i els demés pobles que hi formen part. El nou Estatut entra en vigor i ja és la Llei de Llei de tots els Catalans i és Llei Orgànica del Estat. Durant quatre anys tots hem viscut igual, sense gaires canvis, excepte amb una crisi econòmica que ens fa mal viure.
Durant aquests anys, una sèrie de persones, mogudes per interessos polítics, no pas jurídics, molts amb un mandat caducat (cosa que no entenc, jo quan tinc el carnet caducat em poden ficar una multa) decideixen que allò que va decidir el poble català per segona vegada i que havia estat també refrendat pel Poble Espanyols en les Corts i que a sobre havia passat els processos dels consells consultius respectius per veure si era o no correcte, ara resulta que no és constitucional i ens tornen a retallar la nostra voluntat per a que pugui encabir correctament en el seu model d’Estat.
En poques paraules em trobo vivint en un lloc on no accepten la meva voluntat per segona vegada, on alló que he votat no serveix de res, on s’imposa la voluntat d’uns magistrats políticament influenciats, a la d’un poble i ara esperen que jo hem quedi quiet? Doncs no, no em puc quedar quiet ni ningú ho hauria de fer, tots hauríem de sortir al carrer, i al veure 6 milions de persones queixant-se i dient prou, potser s’adonarien de la força que tenim com a poble. Molts diran que tenim moltes coses per les que queixar-nos, potser és veritat, però en aquest cas, violen les normes de la nostra convivència, violen la nostra voluntat per fer-la encabir dins del seu model únic de pensament.
Enlloc de cercar que cada persona estigui a gust, ells prefereixen imposar una forma de ser, de pensar, d’aquesta manera el que aconsegueixen és que els que formen part d’aquest estat no ens hi sentim a gust, integrats i respectats. Aquesta és l’Espanya que volen, jo sé que on no em volen marxo, o no em sento a gust marxo, i entenc que cal ser solidaris amb part dels meus diners, però que em permetin parlar la meva llengua, que em deixin tenir cura d’ella, no vull que l’espanyol quedi eliminat, però que s’adonin que la que està en perill és l’altra, pregunteu als nens els dibuixos en quin idioma els veuen, quina llengua parla al pati del col·legi.
Si estic queixos i enfadat és perquè em sento violentat en els meus drets, no han respectat la meva opinió i a sobre m’obliguen estar dins d’aquella casa on no em pregunten com vull estar, bé de fet si que m’ho han preguntat i quan hem arribat a un acord em diuen que no, que això no val.
Aquest és el futur que ens espera? Sempre he volgut que els meus fills es trobin un món millor del que jo em vaig trobar i crec que realment no anem pel bon camí, en un món on s’imposa la globalització i cada dia som més heterogenis i cosmopolites, què fem imposant un pensament únic? Sortim tots el dia de la manifestació i diguem prou i cridem en contra d’una imposició i d’una retallada de la nostra paraula i voluntat.
Pensament reflexiu del dia: volem imposar sempre la nostra forma de ser i pensar? Acceptem la voluntat dels altres? Els critiquem? retallem llibertats? Som petits tribunals Constitucionals? Queixem-nos com a Nació, i aprenguem com a persones.

dilluns, 28 de juny de 2010

COS MENT I ESPERIT

La gent que practica el Ioga, divideix la persona en cos, ànima i esperit. Tota això ens pot semblar estrany pels occidentals, però jo tinc la teoria que quan nosaltres ens desenvolupàvem econòmicament ells ho feien espiritualment i ara que ells ho fan en aquest sentit nosaltres ens hem oblidat de la nostra ment i esperit. Portem tota la vida anat amb sabates i això ens fa que no sapiguem ja com és la terra.
Hi ha una relació directa entre cos ment i ànima, fixeu-vos quan ens sentim angoixats, nerviosos, mai heu suat mes de lo normal en situacions d’estrès? I mals de panxa quan esteu nerviosos? De cop una cosa mental deixa de ser-ho per convertir-se en quelcom més físic. Respecte a l’esperit tot ja és més complicat, ara no seré jo que us parlaré de lo important que és creure, per mi ho és i això em dona avantatges, en el fons la majoria de persones creiem que portem un esperit, creiem en Déu , una altra cosa, és si un esta o no d’acord amb el catolicisme o el la Església.
Avui en dia ningú dubte que fer esport és bo, (bé potser en Ferran ho dubta) ajuda no solament ha estar bé físicament sinó a millorar la ment. Per tant, si tots tenim clar que ens cal millorar el cos físicament, cal treballar la ment per a que sigui més forta, i cal conrear l’esperit per què no començar-ho ja? Qualsevol cursa començ en el primer pas, doncs donem-lo i desprès ja vindrà el segon. Intento aixecar-me a les sis per aquest motiu, intento treballar la ment i l’esperit, al migdia intento treballar el cos. Això no em fa ser millor ni pitjor que els demés com a molt m’ha fet adonar que a mi em cal tot això potser per estar a nivell d’altres amb una ment, un cos i una anima més forts de mena.
El que intento en aquest article és animar a la gent, perquè ens queixem tot el dia, de que ens sentim malament, que estem desanimats, queixosos, que ens fa mal aquí i allà, però no fem res a més de queixar-nos i potser és moment de donar el primer pas i que millor dia que fer-ho el 28 de juny? Un bon dilluns més que per canviar coses és per dir, dedicaré el temps de la meva queixa al meu canvi, començaré llegint, escolant música que em relaxi, i intentaré caminar una mica. La idea no és canviar avui de cop, però si donar el primer pas, i dema ja vindrà el següent. Els canvis es poden veure d’una forma feixuga però fer petits passos no. Penseu per un moment, què és tot allò que no m’agrada de mi? Que voldria canviar? En que haig de millorar? Potser avui és un bon dia, un petit pas el dia 28 pot significar un canvi en la teva vida.
Conrea pensaments i recolliràs un acte, conrea un acte i recolliràs un hàbit, conreu un hàbit i conrearàs un caràcter, conrea un hàbit i recolliràs un destí (Charles Reade)

diumenge, 27 de juny de 2010

MARADONA

Avui es juguen els vuitens de final del mundial i juga el meu equip favorit, Argentina. Des de que va començar la fase de classificació, ja vaig dir que jo aniria amb  ell i fins i tot, quan va semblar que potser no es classificava jo vaig mantenir la fe, el motiu? El seu entrenador Diego Armando Maradona.

Molta gent no vol precisament per aquest personatge, que Argentina guanyi el mundial, vols voldrien que avui Mèxic guanyés, però que té aquesta persona que aixeca tanta devoció o crítica?  No tot són flors i violes en l’actualitat i no m’agrada la seva forma de parlar i la seva diarrea lèxica però té coses de les que tothom podem aprendre.     

Maradona va arribar en el futbol a lo més lluny que es pot arribar, en el Mundial de Mèxic, quasi ell solet va fer campiona del món a la seva selecció, ell va marcar el millor gol de la historia dels mundials. Però igual que va ser el millor va caure en el forat de la droga, destrossant la imatge de mite vivent que tenia, ha estat empresonat, ingressat varies vegades en hospitals i a tots els que ens agrada el futbol hem vist com es degradava la tant la seva figura com la seva ment.

Molta gent  pe tots aquests motius no volen que guanyi el mundial però la veritat, poseu-vos en la seva pell, en la vida tots ens equivoquem, tots hem tingut errades, tots tenim dret a fracassar, no tenim dret a aixecar-nos i tornar a caminar? Fins quin punt és bon que hi hagi gent que ens recordi diàriament que hem fet malament les coses, que hem caigut en un pou?  Molta gent diu que no és un exemple a seguir, doncs fins a un punt no ho és, perquè a la vida costa triomfar i ell ho va aconseguir, és fàcil caure en un pou i ell ho va fer, però el que és complicat és sortir-ne i ell sembla que ho esta fent. I per mi ara és un exemple de superació , d’esforç i de lluita. 

Quan parlem de personatges famosos cal analitzar, ja sigui els que ens agraden o els que odiem, que tenim d’ells? I estic convençut que tenim molt de Maradona, Hem fet coses de les que no ens sentim orgullosos en la vida? Hem caigut en alguna tentació? Ens agrada que ens recordin tot els nostres fracassos i problemes? Som capaços de superar les nostres debilitats? Ens mereixem una segona oportunitat?  Jo vull que guanyi Maradona perquè serà un exemple veure com a la vida pots sortir d’un forat i triomfar, potser tots tenim un Maradona dins, unes cloaques, uns fracassos, uns errors, un passat, que no ens deixa seguir el nostre camí, però també hi ha un foc que ens fa ser valents, forts i ens ensenya que podem ser com l’ave Fènix, que sorgeix sempre de les seves pròpies cendres.


dijous, 24 de juny de 2010

SANT JOAN DE NOU (a contracorrent)

Fa un any, tal dia com avui vaig tenir una experiència que em va encantar, sortir a córrer durant les primeres hores del dia de Sant Joan, vaig trobar-me la gent tornant de festa que em miraven amb cara estranya i es reien de mi. Mig mon es riu de l'altre mig, ells ho fan perquè vaig corrent i jo per les tonteries que fan. Mes que riure'ns d'ells el que feia era amb ells perquè tots hem fet coses estranyes durant una nit de festa. Si estic aquí avui es per lo be que em vaig sentir l'any anterior, que m'obren les ganes de repetir i em fan pensar que el fet de fer coses diferents a les que fa la gent ens pot fer descobrir nous aspectes de la vida que ni tan sols sabien que existia. No em de ser per natura un esperit contradictori però si que ens hem d'atrevir a fer coses diferents a la resta de la gent. Les coses son com son però canvien segons les veiem i a vegades pensem que com que tothom les veu des del mateix punt de vista, tan sols poden ser així.

Vaig a canviar-me amb ganes i sortiré sabent que seré un element estrany dins del carrer, però em sentiré feliç veient el sol que em toca la cara, sentint l'aire que m'acompanya, veient el mar, rient amb els que tornen de festa, em sentiré lliure i part de la natura i donaré gracies a Deu pels dons que m'ha donat, per la sort que tinc.

Que tingueu un bon dia, i penseu que no cal ser diferents perquè si, perquè anar a contracorrent simplement per portar la contraria no es mes que seguir el mateix camí que els altres, ser autentic es no deixar-se globalitzar per un pensament i acció únic.


dimecres, 23 de juny de 2010

ELS OBJECTIUS

llegia aquests dies un llibre sobre els hàbits, com potenciar-los, com millorar, com agafar-ne de nous, avui no em voldria estendre molt en el meu article, però pensava, en el món laboral tenim agendes, objectius, rapports, i ho fem perquè sabem que es la millor manera per aconseguir els nostres objectius però a la vida no fem servir res d'això, potser es hora de saber que volem de la nostra vida, els nostres objectius principals, pensar com complir-los, apuntar com ens funciona el nostre propòsit, veure on ens equivocat, transformar l'error en lliçó... potser es hora de recuperar un diari i analitzar si arribem on volem arribar i fins i tot tenir apuntat en post it els nostres objectius per casa (ens oblidem fàcilment d'allò que volíem i que tant ens costa). Cal fer cas del llibre el secret i visualitzar, no el camí que hem de fer sinó la sensació d'haver arribat a l'objectiu marcat, visualitza perquè serà com sentir-ho en aquell moment i sentiràs amb ganes de seguir treballant per allò que vols.

Per complir els objectius cal començar un dia, la cursa mes llarga comença en el primer pas i perquè no pot ser avui el primer pas? tots tenim coses a millorar, jo el primer, doncs avui podria ser un bon dia, em plantejo una vida millor, mes endreçada, amb mes coneixement, millorar les meves relacions, la meva empatia, la comunicació amb qui mes estimo, fisicament millorar la meva dieta..., costa fer canvis, es evident, però al visualitzar la meva persona amb aquests objectius complerts tot sembla mes fàcil o com a minim sorgeixen noves forces. Que tingueu un bon dia..... i una bona revetlla.


dimarts, 15 de juny de 2010

NECESSITATS ESPECIALS (NO SÉ ON ESTÀ EL LIMIT, SÉ ON NO HI ÉS)

Dissabte vaig anar a vigilar els exàmens de la UOC a Bellaterra, al arribar em van donar l’aula d’alumnes amb necessitats especials. En aquella classe hi havia persones que tenien algun tipus de discapacitat física que els hi feia que no es poguessin traslladar a l’aula on estaven els altres companys o gent amb problemes visuals i feien l’examen per ordinador, d’altres que no podien escriure per problemes amb les mans, etc.
Durant les hores que vaig estar vigilant, com que tot estava molt quiet, anava llegint, primer els quatre acords de Miguel Ruiz, que espero en dies posteriors explicar-lo i després on està el límit de Josef Ajram. Aquest segon llibre parla d’un noi que era broker i va deixar de ser-ho per dedicar-se a córrer, a fer ja no d’Iron Man sinó d’Ultra Man. Capaç de córrer dues maratons seguides, tot desprès de fer 100km en bicicleta i uns quants quilòmetres nedant, al final diu no sé on està el límit per sé on no hi és. La situació em va fer pensar i força. Davant meu tenia alumnes amb problemes diversos, molts en la seva situació decideixen abandonar, no estudiar, no seguir, fins i tot, molts sense cap tipus de discapacitat van deixant els camins empresos i pel contrari jo veia com diversos alumnes també em deien que allà no estava el límit, que potser el trobaran més endavant però que allà està clar que no hi era.
I on està el nostre límit? Molts, la majoria hem nascut sense cap discapacitat aparent però moltes vegades ens sentim limitats, veiem que no som capaços de fer coses, de canviar, de transformar. Molts de les persones que correm cerquem en aquesta tasca no solament divertir-nos i millorar la nostra condició física i mental sinó també adquirir nous hàbits com l’esforç, la voluntat, la tenacitat. I veus de cop, o no és que la vegis de cop, sinó que de cop a tu et fan pensar, que hi ha gent en el món que fan cada dia una marató, que cada dia s’aixequen i fan accions que per d’altres seria impossible, que tenen molt d’amor propi i una gran capacitat de treball i esforç, gran voluntat, i han aprés i a superar les adversitats i el patiment mitjançant una gran càrrega d’amor propi. I jo dedicant-me a córrer per millorar certes capacitats.... què fàcil ha estat per mi tot per haver de córrer per millorar certes capacitats ja que a la llarga moltes es milloren degut als problemes que han anat sorgint, és a dir, segurament que si no t’has hagut mai de sacrificar per a res doncs el teu esperit de sacrifici serà menor que el d’aquell que li hagin succeït molts problemes.
Però també cal adonar-me’n que a la vida no tot és córrer i que malgrat estar a anys llum dels alumnes amb les necessitats especials, és moment d’aprendre de la seva capacitat de treball, el seu esforç, la seva tenacitat, voluntat, orgull i amor propi i veure com em pot ajudar a mi en el dia a dia. Perquè el dia a dia pot convertir-se en una autèntica marató on l’objectiu no és solament corre’l acabar-lo sinó gaudir del trajecte. Darrerament, estic tenint molts problemes a la feina, no són bons moments ni com a treballador ni com a cap de personal. Estic en una situació gens agradable i la veritat que costa. Però sé que haig d’aprendre de la lliçó de dissabte i sé que malgrat costi, cal superar-se, i sobretot, que malgrat un dia sigui difícil haig d’aixecar-me i estar content, primer perquè el dia és més que anar treballar i segon perquè a casa no s’ho mereixen. No podem estar tot el dia queixant-nos dels nostres problemes sinó que hem de tirar endavant i malgrat hi hagi moments difícils adonar-nos que el camí segueix. Ahir l’Albert sopant deia que em veia serio, li explicava algun problema de la feina, potser no ho entén però m’agrada explicar-li, que hi hagi comunicació que s’adoni qui ens parlem les coses i que confio en la seva capacitat per entendre-les. Ahir em vaig aixecar intentat aplicar els conceptes apressos en el llibre dels quatre acords i a la nit vaig arribar a casa sabent que havia fracassat, haver intentat transmetre amor, haver intentat ajudar a l’altre, intentar estimar a tothom i el resultat va ser pitjor impossible. Com puc transmetre amor amb algú que li dic que demà no vingui més a treballar? Algú entén que el major amor està en poder salvar l’empresa i el major nombre de treballadors encara que això pugui causar que algú es quedi pel camí? Que caldrà grans sacrificis? Però i el del camí com puc ajudar-lo? Segurament això també deu ser una bona marató per a mi, però si al arribar a casa no arribo bé, estic fracassant, si em costa aixecar-me pel matí per viure el dia, és que no estic fent les coses bé.
El destí em va portar a l’aula de les necessitats especials i em va ensenyar que és l’esforç, l’esperit de sacrifici i la valentia per superar les pors. Em cal molt treball per arribar al nivell d’aquestes persones, sé que ells haguessin preferit estar en la meva situació i potser no tenir tanta capacitat d’autosuperació, però ells han de saber que la millor lliçó la vaig treure jo.

dimecres, 9 de juny de 2010

JO SOC MEXICO

Doncs jo sóc un dels milers, dels milions que ens agrada el futbol, ja tinc ganes de que arribi divendres i comenci el mundial, que comenci aquest gran espectacle que tan sols succeeix cada quatre anys.

Sóc un seguidor i gaudeixo i no solament  dels 90 minuts que dura un partit sinó que  gaudeixo amb tot el circ que hi ha al cantó. Penso que no pots quedar-te amb una part i l’altre fer veure que no existeix. Que m’agradi no vol dir que li doni una importància extrema, a la llarga el futbol és igual que anar al cine o al circ, unes persones fan un espectacle que t’agrada veure, el que passa que aquest espectacle pot durar tota la setmana amb declaracions, rumors etc, que els diaris esportius incrementen.

De tot això lo pitjor radica en la gent que s’ho pren seriosament, i aquesta gent em refereixo al públic. Els jugadors és normal que ho visquin profundament ja que viuen d’això però nosaltres?  Una cosa és viure-ho amb passió però d’això a barallar-se, tenir problemes etc. A mi no em trobaran.  Crec que la persona que té més clar que això és un circ és Jose Mourinho, haig de reconèixer que malgrat m’agradi Josep Guardiola tinc especial devoció per aquest personatge, veu més enllà del futbol, veu més enllà d’un partit d’onze contra onze, es crea un personatge i surt i l’interpreta sense deixar a cap espectador indiferent. Tinc pensat fer un post dedicat a ell.

Avui volia publicar un vídeo que ha fet a Mèxic, perquè en el futbol escoltem arengues, crits, discursos etc. Qualsevol cosa per aixecar l’ànim la il·lusió, i a vegades ens poden anar bé. Jo us convido a que mireu aquest vídeo i substituíeu Mèxic per el vostre nom. Perquè a la vida és hora d’adonar-nos dels nostres valors, de la nostra força, de la nostra empenta, és hora de deixar a un cantó les pors  i mirar endavant, i adonar-nos que a la vida ens caldrà molt de treball però que al final arribarem allà on vulgui la nostra capacitat de treball, esforç i sacrifici.  No ens hauria de fer falta els discursos d’ànims, cada matí simplement ens hauríem de mirar al mirall i adonar-nos de les nostres capacitats, però a vegades, les pors ens vencen i per tant crido a guanyar-les, a superar-les i a mirar-nos al mirall i adonar-nos, que si solament que una vegada hagi guanyat a la por, als mals moments, etc, ja ho podré fer sempre.



dimarts, 8 de juny de 2010

FINAL DE TEMPORADA

Diumenge passat finalment no vaig fer la cursa que tenia marcada, em vaig aixecar a les 6 i plovia molt i com que m’havia anat a dormir tard, vaig seguir dormint fins les 7 i vaig veure que res canviava.
A les 8 al obrir els ulls vaig veure que tot havia canviat i que si m’hagués despertat a les 6 potser hagués corregut. Lliçó, a vegades traiem conclusions segons el nostre estat d’ànim, el fet d’estar cansat a les 6 del matí em feia pensar que era impossible que deixes de ploure i per tant no feia falta espavilar-se. Una altra lliçó, és que malgrat ens plogui a la vida, hem de preparar-nos per quan deixi de ploure, perquè el que està clar és que tard o d’hora o farà. Avui en dia es pot dir per malament que ho passem amb el tema de la crisi, que és ara que ens hem de preparar per quan en sortim, i és el que cal fer, quan les coses van bé anar preparant les coses per si van malament, estar preparats, tenir reserves etc. I quan les coses van malament, mirar més enllà i pensar en quan en surtis. El problema d’això és que quan les coses ens van malament no sabem veure més enllà d’un pam, i per això en moments de fredor hem de ser conscients de les nostres limitacions quan vivim moments de crisi. Això ens fa adonar que els moments dolents, realment no fem segons quines coses no perquè siguem incapaços simplement ens sentim així.
Si no vaig errat, ara puc dir que pel que fa a les curses que he acabat la temporada, no crec, si no és per accident, que faci cap altre fins el setembre. Això vol dir un descans d’uns tres mesos en competir, que no és el mateix que dir que no entrenaré. Les temporades s’acabaven perquè cada cert temps va bé fer coses diferents, entrenar de forma diferent o simplement reposar, cal esmolar les nostres eines. Si ens ho plantegem tots tenim temporades i al final s’acaben, i en la vida hem fet igual, cal donar una importància relativa al final d’una temporada el que és important és saber que començaràs. Ens agradi o no, no estem preparats per a no fer res, ens cal tenir coses per les que viure, sentir, pensar somiar, a vegades de forma voluntària acabem una temporada però ho fem expressament per tornar amb més forces però el problema neix quan s’acaba i no sabem si tornarà una altra. No hem nascut per tenir un impàs a la vida, no ens han educat per aprendre a no fer res. La vida contemplativa no entra en els nostres canons, a la llarga fins el descans forma part del calendari marcat.
Finalment avui voldria agrair als meus amics que dissabte em van regalar material pel club de les 6, em va omplir d’alegria. Amb el temps el meu bloc ha anat perdent continuïtat i fins i tot rauxa, però el seu objectiu, que m’ajudi i que algun dia pugui ajuda a qualsevol persona, encara està en ell. M’agrada saber que la gent propera col•labora d’alguna forma en aquest somni
Que tingueu un bon dia

diumenge, 30 de maig de 2010

ALGO PEQUEÑITO (CURSA EL CORTE INGLES)

Ahir varem anar a sopar a ca Xavi i Maite  com cada any o quasi tots, ens reunim per aquestes dates no ho fem una data qualsevol sinó  com bons homo apm aprofitem que fan el festival d’eurovisió.

Si, és cert, i veiem una part, i a veure que si hi ha algun personatge que després recordem durant tot l’any. L’actuació espanyola es recordarà més per l’aparició d’un espontani, aquell que va deixant als catalans com a  intolerants  i a l’alçada d’un lloc que no ens correspon.

Però a mi la cançó espanyola m’agrada, i sobretot pel seu significat. Vivim en una societat on fem un concurs de a veure qui la té més gran. La casa, la nòmina, la hipoteca, el vehicle, la... qualsevol cosa, i ens oblidem de les coses petites d’allò que sense saber ens omple, d’aquelles petites coses de les que no podríem viure. En una relació també és molt habitual, a vegades falten i sobra petites coses, detalls accions, allò que dona salsa a la vida.

Avui anirem a fer la cursa del Corte Inglés, precisament és un acte que de petit no té res, però a final, per molta gent que hi hagi, l’has de fer tu sol i és en aquests moments quan els detalls petits poden fer que facis un resultat  millor o pitjor. Una petita arruga en un mitjó, una cosa tan petita, pot fer-te en un moment donat tal mal, provocant una butllofa, que  et faci abandonar. I en la vida ens pot passar igual i en les relacions siguin com siguin. Allò petit, aquelles petites coses ens poden  fer tan grans dins nostre que ens facin gaudir o no d’un dia, d’una persona d’un acte. A vegades aquestes coses són tan petites i les sentim tan grans que dins nostre sabem que hi ha alguna cosa que no va bé però tampoc sabem ben bé que és.

Avui intentarem anar millorant en el ritme de la cursa, estic lluny encara dels meus millors temps, la darrera varem fer 49 en 10 km, objectiu d’aquesta (de quasi 11) que, malgrat tinguem la pujada de Montjuich, anem baixant temps, guanyant en comoditat. Avui ens sentiré petit amb tanta gent però sabré que les coses petites són poderoses.



dijous, 27 de maig de 2010

SOL

El dilluns mola gent de Barcelona no treballava, era la segona pasqua, al treballar jo fora i degut també a que no fem les festes locals per traspassar-les a les vacances, jo si que vaig treballar. Em vaig aixecar aviat, bé com intento fer cada dia però ja es pot veure que em costa darrerament, i vaig fer el que hauria de fer sempre, vaig llegir una mica i vaig sortir a córrer. No vaig estar ni una hora potser 40 minuts, vaig pujar a Montjuich i ja vaig tornar, lo suficient per deixar la meva ment en blanc i anar fent. Em vaig sentir com Sant Joan de l’any passat, em vaig sentir sol, però no en el sentit lleig de la paraula sinó tot el contrari.

Això em va fer pensar sobre la dificultats que tenim en el dia d’avui per estar sols, i sentir-nos agradablement sols, arribem a casa i endollem la televisió, o fiquem música,  a vegades preferim un llibre o fins i tot o compaginem. Sense anar gaire lluny, quan m'aixeco de bon matí llegeixo, escolto música i escric pensant que algú més llegirà. Molts ens fa por el silenci, que deu haver dins nostre que ens fa por? Que deu haver que ens costa tant trobar el silenci? Fins i tot quan intentem concentrar-nos i relaxar-nos ens és més fàcil tenir converses interiors. Quan aconseguim estar concentrats, relaxats i en autèntic silenci amb nosaltres? Jo tan sols ho aconsegueixo en moments concrets. Les cultures orientals han desenvolupat durant segles aquesta capacitat d'interiorització d'anàlisi del seu jo en el silenci. Potser haurem de treballar-lo per veure quin és el nostre fons, veure els nostre jo més autèntic, veure on acaba el super-heroi que portem tots dins nostre.

Darrerament llegeixo experiències de gent que van córrer la seva primera marató, al final la cursa es converteix en un camí que l’has de fer tu sol, amb les teves cames i la teva ment, la capacitat mental i de trobar-te amb tu mateix t’ajuda a fer qualsevol esforç. Sé que estic a anys llum del que vull, sense tenir por a estar sol, a sentir el silenci dins meu. Em queda molt de treball. Quan aconseguim sentir-nos sols dins nostre, no escoltar res més, no veure res més tan sols descobrir el nostre jo, podrem veure que tot és més senzill i que som capaços de qualsevol cosa