NECESSITATS ESPECIALS (NO SÉ ON ESTÀ EL LIMIT, SÉ ON NO HI ÉS)

Dissabte vaig anar a vigilar els exàmens de la UOC a Bellaterra, al arribar em van donar l’aula d’alumnes amb necessitats especials. En aquella classe hi havia persones que tenien algun tipus de discapacitat física que els hi feia que no es poguessin traslladar a l’aula on estaven els altres companys o gent amb problemes visuals i feien l’examen per ordinador, d’altres que no podien escriure per problemes amb les mans, etc.
Durant les hores que vaig estar vigilant, com que tot estava molt quiet, anava llegint, primer els quatre acords de Miguel Ruiz, que espero en dies posteriors explicar-lo i després on està el límit de Josef Ajram. Aquest segon llibre parla d’un noi que era broker i va deixar de ser-ho per dedicar-se a córrer, a fer ja no d’Iron Man sinó d’Ultra Man. Capaç de córrer dues maratons seguides, tot desprès de fer 100km en bicicleta i uns quants quilòmetres nedant, al final diu no sé on està el límit per sé on no hi és. La situació em va fer pensar i força. Davant meu tenia alumnes amb problemes diversos, molts en la seva situació decideixen abandonar, no estudiar, no seguir, fins i tot, molts sense cap tipus de discapacitat van deixant els camins empresos i pel contrari jo veia com diversos alumnes també em deien que allà no estava el límit, que potser el trobaran més endavant però que allà està clar que no hi era.
I on està el nostre límit? Molts, la majoria hem nascut sense cap discapacitat aparent però moltes vegades ens sentim limitats, veiem que no som capaços de fer coses, de canviar, de transformar. Molts de les persones que correm cerquem en aquesta tasca no solament divertir-nos i millorar la nostra condició física i mental sinó també adquirir nous hàbits com l’esforç, la voluntat, la tenacitat. I veus de cop, o no és que la vegis de cop, sinó que de cop a tu et fan pensar, que hi ha gent en el món que fan cada dia una marató, que cada dia s’aixequen i fan accions que per d’altres seria impossible, que tenen molt d’amor propi i una gran capacitat de treball i esforç, gran voluntat, i han aprés i a superar les adversitats i el patiment mitjançant una gran càrrega d’amor propi. I jo dedicant-me a córrer per millorar certes capacitats.... què fàcil ha estat per mi tot per haver de córrer per millorar certes capacitats ja que a la llarga moltes es milloren degut als problemes que han anat sorgint, és a dir, segurament que si no t’has hagut mai de sacrificar per a res doncs el teu esperit de sacrifici serà menor que el d’aquell que li hagin succeït molts problemes.
Però també cal adonar-me’n que a la vida no tot és córrer i que malgrat estar a anys llum dels alumnes amb les necessitats especials, és moment d’aprendre de la seva capacitat de treball, el seu esforç, la seva tenacitat, voluntat, orgull i amor propi i veure com em pot ajudar a mi en el dia a dia. Perquè el dia a dia pot convertir-se en una autèntica marató on l’objectiu no és solament corre’l acabar-lo sinó gaudir del trajecte. Darrerament, estic tenint molts problemes a la feina, no són bons moments ni com a treballador ni com a cap de personal. Estic en una situació gens agradable i la veritat que costa. Però sé que haig d’aprendre de la lliçó de dissabte i sé que malgrat costi, cal superar-se, i sobretot, que malgrat un dia sigui difícil haig d’aixecar-me i estar content, primer perquè el dia és més que anar treballar i segon perquè a casa no s’ho mereixen. No podem estar tot el dia queixant-nos dels nostres problemes sinó que hem de tirar endavant i malgrat hi hagi moments difícils adonar-nos que el camí segueix. Ahir l’Albert sopant deia que em veia serio, li explicava algun problema de la feina, potser no ho entén però m’agrada explicar-li, que hi hagi comunicació que s’adoni qui ens parlem les coses i que confio en la seva capacitat per entendre-les. Ahir em vaig aixecar intentat aplicar els conceptes apressos en el llibre dels quatre acords i a la nit vaig arribar a casa sabent que havia fracassat, haver intentat transmetre amor, haver intentat ajudar a l’altre, intentar estimar a tothom i el resultat va ser pitjor impossible. Com puc transmetre amor amb algú que li dic que demà no vingui més a treballar? Algú entén que el major amor està en poder salvar l’empresa i el major nombre de treballadors encara que això pugui causar que algú es quedi pel camí? Que caldrà grans sacrificis? Però i el del camí com puc ajudar-lo? Segurament això també deu ser una bona marató per a mi, però si al arribar a casa no arribo bé, estic fracassant, si em costa aixecar-me pel matí per viure el dia, és que no estic fent les coses bé.
El destí em va portar a l’aula de les necessitats especials i em va ensenyar que és l’esforç, l’esperit de sacrifici i la valentia per superar les pors. Em cal molt treball per arribar al nivell d’aquestes persones, sé que ells haguessin preferit estar en la meva situació i potser no tenir tanta capacitat d’autosuperació, però ells han de saber que la millor lliçó la vaig treure jo.