dimarts, 30 de setembre de 2008

el club de les 6

Avui és un dia genial ¡!!!, són les 7 del matí, porto quasi una hora llegint la darrera lliçó de Randy Pausch, i durant aquest temps miro des de la finestra del meu despatx de casa la gent com passa cap a l’estació. És un exercici que el vaig aprendre quan estudiava a la UOC, vas estudiant, llegint, fent coses a l’ordinador i cada cert temps mires el carrer, ara és de nit, però en una estona comença a clarejar i des del fons, allà on es veuen els arbres de l’Espanya industrial veus sortir el sol que et crida i et diu bon dia. A més es curiós veure com al gent es dirigeix cap a l’estació de Sants, tothom té una aventura diària, quelcom que fa que et despertis. Curiós sobretot fixar-se el cap de setmana, quan a les 6 o 7 del matí comences a veure gent que torna de festa i els que van a treballar, curiós adonar-se que quan més clareja el dia el cap de setmana, també molt més clareja la pell d’aquell que ha d’anar a treballar.
M’aixeco a les 6 amb únic objectiu. JO. Si, és políticament incorrecte però és cert, ho faig per mi, és un temps per mi, que el dedico enlloc de dormir, a pensar, a llegir, a escriure, a pensar, li trec del meu son. Tinc la sensació que estic conreant cada matí, si, conreo tranquil·litat, a aquesta hora no tinc mai pressa, i quan començo l’activitat del dia, ho faig de forma pausada, i amb temps, tot ho faig més tranquil i ho intento transmetre als demés
Sempre he vist al meu pare aixecar-se aviat, llegir i fer una cafetera (si pot ser si us plau, la més sorollosa, que sinó no té gràcia), ara m’adono que no feia res, que no estigui fent jo ara. Com deia Robin Sharma benvingut al club de les 6
Per cert us he dit que estimo molt a la meva dona? Que fàcil és a les 7 veure lo poc que sóc i lo gran que em sento sabent que l' amor infinit a dormit al meu cantó. És fàcil anar a treballar sabent que sóc un afortunat I’M THE KING OF THE WORLD

diumenge, 28 de setembre de 2008

COMENCEM !!!

Hola,

Doncs si, comencem, i la única forma que tinc per començar les coses és presentant-me, m’imagino que aquest blog, com la majoria, són llegits per persones que ja em coneixen, però i si per casualitats de la vida, arriba algun comentari a un tercer?
Doncs sóc l’Eduard o Edu, bé.. aquest és el meu nom, però qui sóc potser és més complicat explicar-ho que dient només un nom. Sóc el marit de l’Ainhoa? El pare de l’Albert i l’Aina? El Fill de la Mercè i en Lluís? Sóc jo i punt i potser ja tindreu temps de coneixem... i els que sabeu de la meva existència espero que em podreu conèixer millor.
Hi ha qui dirà mira el marit de, el fill de, el germà de o el pare de, altres que si sóc el cap de personal de o el profe de la UOC la realitat és que això tan sols em diu quin lloc ocupo en la societat o en que dedico el meu temps laboral, però en cap moment em defineix com a persona.
I per què un Blog? Doncs i per què no? Tota la vida xerrador, explicant coses, dient coses que em passen, imagino o penso, potser ha arribat el moment de que aquestes coses quedin paleses en algun lloc. Crec que el parlar és un signe d’altruisme, jo ja conec els meus pensaments, les meves idees, el meu saber, però i si poden arribar a un tercer? I si hi ha algú que li pot ajudar tot allò que penso?. Darrera de tot sempre hi ha una part molt egoista. Que maco deu ser saber que te’n vas a dormir sabent que algun pensament teu ha ajudat amb algú
I per què ara? Vinc inspirat per l’escriptor Robin S. Sharma, l’escriptor del llibre el monjo que va vendre el seu ferrari o Èxit una guia extraordinària entre d’altres, aquest home ha agafat les seves idees i les ha plasmat en diversos llibres, la gent els ha llegit, i ha aconseguit ajudar a la gent. Aquest home és un sant !!! si un llibre de 200 pàgines és capaç de transformar a la gent, de fer-te pensar i fer-te veure la llum.. És genial.
No crec que aconsegueixi gaire cosa jo, però de moment la il·lusió està aquí i si puc ajudar amb algú. Ja haurà valgut la pena.