dimecres, 27 d’abril de 2011

SOMIEM

Somiem, tots hom fem, una cosa és si després ens recordem o no. Molts ho fem a la nit o fins hi tot durant el dia. A vegades es compleixen, d’altres lluitem per fer-los realitat. Ens preguntem que faré avui perquè el dia s’assembli més a un dels somnis que he tingut? Treballo per fer-los realitat? O potser millor que no es compleixin? A vegades els somnis ens conviden a deixar-ho tot, començar de 0 i deixar el nostre espai de comoditat, tenim una zona que la coneixem, no ens movem, on ho tenim tot controlat i malgrat ens queixem, ens fa tanta por abandonar tot allò que tenim, que preferim viure de forma més mediocre abans d’arriscar per complir molts dels nostres somnis. Tenim tants lligams que ens fan difícil prendre nous camins, i no parlo de lligams de família, que hi són evidentment, sinó d’altres, econòmics, materials, que ens impossibilita volar cap un món on es compleixi allò que hem somiat.

Hi ha gent que diu que més val que els somnis no es compleixin perquè llavors descobrim que no són tan macos com ens havíem imaginat, potser si... potser no, jo crec que tenim tanta por a lo desconegut que pensem que allò que farem serà dolent i a vegades no podem admetre que ens amaguem dins de la mediocritat de la nostra vida, acceptem qualsevol cosa, ens instal·lem en un món desagradable i ens acostumem a ell, simplement per por a canviar. Potser per això ens agrada a molts dormir, perquè és en aquell moment que ens sentim més feliços i sense por a res.

dimarts, 26 d’abril de 2011

PASQUA 2011

Avui em desperto i em sento content i orgullós, sóc feliç de sentir-me Cristià i de viure un esperit dins meu, de sentir dins meu l’esperit de la Pasqua.

He tingut surt a la meva vida de poder haver viscut dins d’aquests paràmetres, d’haver estat educat així i d’haver estat acompanyat per amics genials en aquest camí.

Em sento una persona afortunada per poder haver sentit dissabte nit a Les Avellanes, l’alegria de Déu ressuscitat. I em sento en el fons també amb una responsabilitat

-Molt bé Senyor Plana vostè ens fa saber de forma clara en aquest bloc que és Cristià i on més ens ho mostra? I potser aquí està l’error els Cristians o potser tan sols meu, ens hem cregut que això és fàcil o simplement ser-ho és no fer res, i jo el primer. Ser-ho no vol dir pas o no vol dir solament anar a missa, sinó del que parlem és de donar amor, saber perdonar als altres, ser un lluitador, tenir bona fe, tenir principis. Ser Cristià està per sobre de la Moral de l’Església, no vol dir callar i acceptar tot, sinó en el fons ser un revolucionari, on pretens entendre el del costat, anar amb qui t’ha fet mal, en no ser egoista.

Durant anys porto llegint llibres d’hinduistes, d’altres orientals, i molta gent ha fet com jo, hem vist en el mon oriental un món fascinant, que ens apropava a dins nostre i on cercàvem una tranquil·litat que el món occidental, pro-cristià, no ens donava, en el fons hem cercat a d’altres llocs el que dins nostre portàvem i que no veiem, ens ha estat més fàcil veure gent llegir llibres de xinesos que no pas, la bíblia i aquell que ho feia el sentíem un il·luminat, però això ens ha passat a tots, fins i tot els més creients.

Potser és l’esperit de Pasqua, serà el que sigui, però em sento fort avui per cridar que em sento feliç i orgullós de sentir dins meu el Déu ressuscitat. Perquè Déu ens ensenya el dia de Pasqua que no podem caure en el desànim, que hem de treballar i seguir lluitant, que els somnis es compleixen. La Pasqua ens dona energia, forces per vèncer, per somiar i el que és més important per fer realitat els nostres somnis.

Vaig tenir la sort de viure la nit de Pasqua amb grans amics i familiars, en tot moment vaig sentir la presència dins meu d’en Maine i vaig poder compartir-la amb una gran amiga com és la Nani. Hi ha gent que són un aire fresc, però no solament dels que t’acaronen la cara, sinó dels que entren profundament dins de tu. Tinc la sort a la vida de conèixer-la i veure en ella una gran capacitat de somni, però no solament això sinó d’agafar els seus somnis, transformar-los en un projecte, en un treball i de fer-los realitat. Tenir aquesta capacitat és genial perquè si l’alçada dels teus somnis és baixa, com serà la de la teva vida? La del teu esforç? De les teves il·lusions? En la seva pàgina www.naninavarro.com podreu veure quadres, descarregues, cadiretes, però lo millor de tot és veure somnis fets realitat, de la mateixa manera que fa un any en Ferran feia igual amb el seu diccionari i és convertia en un best-seller. Tots han somiat i han fet realitat allò que creien.

No em sento ni em puc sentir un bon Cristià, els meus actes no van acompanyats precisament dels preceptes principals cristians, no he estat a l’alçada del amor als altres, del perdó ni la humilitat, he demostrat que sóc dèbil i fluix i cal acceptar-se com és un i aprendre per sobre de tot que si jo sóc així també els altres són o poden ser de la mateixa forma de ser. Ni bons ni dolents, simplement dèbils, on ens venç el mal humor, l’egoisme i la desil·lusió. Però tot cal treballar-ho i acceptar-se i però no per això no intentar millorar i créixer. Dissabte vaig poder veure com tot a la vida és possible que els somnis es poden fer realitat. Com cal cridar fort que em sento Cristià i viure en el somni de viure amb l’amor dels demés.

dilluns, 11 d’abril de 2011

EL MESTRE DE TAI-CHI


Fa uns quinze dies estàvem dinant al forn unes sis persones, en aquell moment s’apropà el professor de Tai-Chi del gimnàs i em va començar a parlar dient-me si es podia asseure al costat, jo li vaig dir que si.

Fins aquell dia, jo havia vist en ell un personatge frikie el que anomenava follet tortuga. Tot anava de broma per part meva, els demés van decidir que no volien parlar amb ell, ja que diuen que té cara de boig, i de cop em digué part de la seva vida.

Em va explicar com ell treballava de secretari judicial, que anava molt estressat, però malgrat això seguia amb la seva tasca. Va començar a fer Tai-Chi i va començar a gaudir, a descobrir un nou món on li fluïen les energies, on passava hores, on es sentia feliç i realitzat. Un dia va anar al jutjat i va dir que ho deixava. La gent el mirava amb cara estranya i a més, ho feia per anar a fer de professor de Tai-Chi.

Després d’aquell canvi han passat anys i el que li sap greu és potser no haver-ho fet abans, perquè ell és feliç i em va fer la següent reflexió, molts van pel món amb una motxilla plena de pedres i no poden ni caminar, hi ha qui la portarà tota la vida i ni s’adonarà, d’altres que adonant-se la seguiran portant i d’altres que quan hagi passat un temps que la van deixar, miraran enrere i diran jo portava això?

El professor de Tai-Chi em va fer pensar molt i vaig treure moltes conclusions, la primera és la facilitat que tenim en jutjar a les persones i ho fem a partir dels nostres valors, les nostres creences la nostra vista, tenint la falta de modèstia que la nostra mirada és la universal, la real, que els nostres principis són els adequats. I no ens adonem que nosaltres en el fons veiem les coses perquè ens han educat a veure-les així.

Decidim qui són els normals i els frikies, els que estan o no bé, i potser cal parlar amb els bojos, perquè en el fons tan sols veuen el món des d’una altre perspectiva, i a vegades, les coses són diferents segons des d’on les miris o un cilindre es veu igual des de d’alt que des d’un cantó? Potser si escoltem els valents podrem descobrir noves visions, del món. Quan la gent actua de forma diferent a la nostra, quan pensa diferent donem per fet que està boig, que s’equivoca. Però i si estem en un món on és el boig que ens diu que allò són molins enlloc de monstres?

Novament em trobava amb un valent que era capaç de començar de nou, canviar de professió per sentir-se realitzat en la seva tasca, en sentir-se un sol element entre ell i la seva activitat laboral i tornava a veure el seu element dins.

Com no la història de la motxilla em va fer pensar i molt, adonant-me que és així que anem carregant pes, pes i molt pes, sense adonar-nos que hem de viure amb poc i lleugers. Masses càrregues, molta pressió, sense veure en el fons la felicitat del dia a dia. Avui dilluns a treballar, quan sortim de la porta agafem la motxilla que pesa tant? Quin sentit té? Per pagar un pis que no podem gaudir perquè ens pesa massa una motxilla i ho vivim amb angoixa? La vida ha de ser senzilla i viure-la amb felicitat, amb amor.

Darrerament estic tenint mals dies, la motxilla pesa com no ho feia amb anys, cal aturar i pensar, adonar-me dels meus errors, que són masses, veure els meus camins i prendre decisions i tenir clar que el que importa és el sentir, viure és sentir. Ser feliç dins teu i fer que els demés ho siguin al meu costat. Potser aquest és el propòsit de la meva vida.

Potser si que estic boig o potser ho està el mestre del Tai-Chi, o potser ho està el que porta la motxilla plena i no s’adona que avui pot ser un gran dia.