dilluns, 11 d’abril de 2011

EL MESTRE DE TAI-CHI


Fa uns quinze dies estàvem dinant al forn unes sis persones, en aquell moment s’apropà el professor de Tai-Chi del gimnàs i em va començar a parlar dient-me si es podia asseure al costat, jo li vaig dir que si.

Fins aquell dia, jo havia vist en ell un personatge frikie el que anomenava follet tortuga. Tot anava de broma per part meva, els demés van decidir que no volien parlar amb ell, ja que diuen que té cara de boig, i de cop em digué part de la seva vida.

Em va explicar com ell treballava de secretari judicial, que anava molt estressat, però malgrat això seguia amb la seva tasca. Va començar a fer Tai-Chi i va començar a gaudir, a descobrir un nou món on li fluïen les energies, on passava hores, on es sentia feliç i realitzat. Un dia va anar al jutjat i va dir que ho deixava. La gent el mirava amb cara estranya i a més, ho feia per anar a fer de professor de Tai-Chi.

Després d’aquell canvi han passat anys i el que li sap greu és potser no haver-ho fet abans, perquè ell és feliç i em va fer la següent reflexió, molts van pel món amb una motxilla plena de pedres i no poden ni caminar, hi ha qui la portarà tota la vida i ni s’adonarà, d’altres que adonant-se la seguiran portant i d’altres que quan hagi passat un temps que la van deixar, miraran enrere i diran jo portava això?

El professor de Tai-Chi em va fer pensar molt i vaig treure moltes conclusions, la primera és la facilitat que tenim en jutjar a les persones i ho fem a partir dels nostres valors, les nostres creences la nostra vista, tenint la falta de modèstia que la nostra mirada és la universal, la real, que els nostres principis són els adequats. I no ens adonem que nosaltres en el fons veiem les coses perquè ens han educat a veure-les així.

Decidim qui són els normals i els frikies, els que estan o no bé, i potser cal parlar amb els bojos, perquè en el fons tan sols veuen el món des d’una altre perspectiva, i a vegades, les coses són diferents segons des d’on les miris o un cilindre es veu igual des de d’alt que des d’un cantó? Potser si escoltem els valents podrem descobrir noves visions, del món. Quan la gent actua de forma diferent a la nostra, quan pensa diferent donem per fet que està boig, que s’equivoca. Però i si estem en un món on és el boig que ens diu que allò són molins enlloc de monstres?

Novament em trobava amb un valent que era capaç de començar de nou, canviar de professió per sentir-se realitzat en la seva tasca, en sentir-se un sol element entre ell i la seva activitat laboral i tornava a veure el seu element dins.

Com no la història de la motxilla em va fer pensar i molt, adonant-me que és així que anem carregant pes, pes i molt pes, sense adonar-nos que hem de viure amb poc i lleugers. Masses càrregues, molta pressió, sense veure en el fons la felicitat del dia a dia. Avui dilluns a treballar, quan sortim de la porta agafem la motxilla que pesa tant? Quin sentit té? Per pagar un pis que no podem gaudir perquè ens pesa massa una motxilla i ho vivim amb angoixa? La vida ha de ser senzilla i viure-la amb felicitat, amb amor.

Darrerament estic tenint mals dies, la motxilla pesa com no ho feia amb anys, cal aturar i pensar, adonar-me dels meus errors, que són masses, veure els meus camins i prendre decisions i tenir clar que el que importa és el sentir, viure és sentir. Ser feliç dins teu i fer que els demés ho siguin al meu costat. Potser aquest és el propòsit de la meva vida.

Potser si que estic boig o potser ho està el mestre del Tai-Chi, o potser ho està el que porta la motxilla plena i no s’adona que avui pot ser un gran dia.

3 comentaris:

miki ha dit...

VALENT EL TEU MESTRE DE TAI CHI! I TANT...

miki ha dit...

i segur que una mica friki, també ;)

motogp ha dit...

Molt bones reflexions!!! M'hi passaré més sovint per aquí... :)