dimecres, 11 de maig de 2011

EL PRINCEP QUE VA PREFERIR UNA GRANOTA ABANS QUE UNA PRINCESA


Fa dies es va celebrar la boda del fill de la Diana de Gales i en Carles d’Anglaterra, em preguntava com deuria ser el moment en que el pare li deuria parlar al seu fill, què li deuria dir?. Sempre hem vist i de fet tot o quasi tot el món l’ha vist, com el dolent d’una pel·lícula, la que va crear el dia que es va casar amb Diana de Gales.
Ell més lleig que pegar-li a un pare, s’havia casat amb una noia molt maca, tot era una història fantàstica, la bella i la bèstia en format reial, però aquí hi havia un problema, ell s’estimava una altra dona, però clar al ser tan poc agraciada l’altra persona, no es podien casar, imagineu-vos la propera reina d’Anglaterra, amb una cara semblant als germans Calatrava, era evident que s’havia d’evitar.
La princesa de Gales en quatre dies es van convertir en la princesa del poble i ell va començar a entrar en profunda decadència, cada dia més enamorat d’una altra. Va tenir fills i ell seguia enamorat d’una altra. I un dia es va descobrir el pastís, i clar a qui culpar és evident al príncep lleig i l’amant amb cara de granota. Ells havien trencat la història de la bella i la bèstia.
Però algú s’ha ficat en el cos o la ment d’aquests enamorats? Evidentment que no es va portar bé el príncep, evidentment que no va ser valent al dir no vull la Sra Diana per esposa, però de covards el món n’està ple, o com ens definim nosaltres?. Però hi ha algú innocent? Era “vox populi” que ell estimava una altra dona, per què la princesa ho va permetre, potser és que a tots ens agradaria ser rei o reina d’Anglaterra? El que si que està clar és que en aquesta història al final tots acabem jutjant i com gran història d’amor i desamor fem bons i dolents i a qui fem bo? A la noia guapa, la que ven i no pas als lletjos que s’han estimat tota la vida, fins al punt que a dia d’avui estan més a prop de renunciar a la corona que no pas al seu amor.
I en el nostre judici perquè em fet bons i dolents? Segons el meu punt de vista ho fem sobretot perquè estem influenciats, veiem les coses com volen que les veiem, si tu veus les coses sempre iguals al final te les acabes creient. Si et van dient que ets el millor cada dia al final t’ho creus, si escoltes cada dia el mateix canal de la radio, veus els mateixos programes, llegeixes el mateix diari i escoltes les mateixes persones, acabaràs veient la realitat d’una forma sesgada, tot será segons ells ho veuen. I sinó només cal veure aquests dies amb els Barça-Madrid, com pot ser que si ets del Madrid veus les jugades d’una determinada manera i si ets del Barça d’una altra? Estic segur que si parlo amb aficionats de cada un dels equips diran que ells tenen la veritat absoluta i són els altres que manipulen, que inventen i que enganyen.
No sóc un revolucionari, i hem d’admetre la realitat, formem part de la massa manipulable, podem anar en contra d’ells, però fins hi tot, els antisistema formen part del sistema. Jo crec que en el fons el que hem de fer és acceptar-lo i potser adonar-se que les veritats no són absolutes. En el fons sempre coneixem una part de la persona i mai ens preguntem els motius que hi ha per a que una persona actuí així, potser arribarem a la conclusió que no hi ha gent dolenta, sinó dèbils que es deixen vèncer. No existeix en el fons la gent bona total i la dolenta sinó accions que poden fer mal. Camila sempre es va estimar al príncep, realment era dolenta? Deu ser molt dur no poder actuar lliurement, deu ser molt dur que t’hagin tirat pedres pel carrer per estimar una persona. El temps ha demostrat que el vertader amor era aquell, i no pas el del conte de fades i després d’això encara ens atrevirem a jutjar, a dir que el nostre veí és bo o dolent? A dir que en una parella un és el que actua correctament i l’altra s’equivoca? No hi ha bons ni dolents, ni contes de fades que siguin reals. Cal tornar a llegir els clàssics, redescobrir el mite de la caverna i adonar-nos que veiem son ombres i ens imaginem que és la realitat, aquella realitat que per educació o per simpatia hem cregut veure