dilluns, 26 de juliol del 2010

SOC AIXÍ

Fa dies que no escric en el meu bloc, motius? Doncs principalment no aixecar-me aviat, un pot pensar, deu anar cansat, segurament en part si, però solament? Amb el temps he après que les coses tenen la importància que un li vulgui donar, per mi és important escriure però si no ho faig és perquè el meu cos em diu no, perquè no hi ha un motiu suficient que em digui aixeca’t i escriu. Guanya el descansa a digues que et passa pel cap. És cert que cal vigilar-lo, quan entres una dinàmica en que no fas res, potser darrera hi ha que no hi ha ànsia de res. Tots hem passat èpoques en que tot era més gris i no teníem ganes de pensar, inventar, somiar...
A la vida penso que res passa, per què si, i per això, avui al migdia que tenia temps, m’ha agafat per escriure, a la vida tot té un sentit, encara que en un moment no sapiguem veure’l. Una conversa sense anar gaire lluny, pot allargar-se sense entendre-ho i poden sortir coses que no haguessis dit mai, i això per què ha passat? Doncs passa per què ha passat, perquè el teu cos ha volgut, perquè el teu cos ho necessitava. A vegades pensem i diem i per què he explicat o he dit això? Potser és el destí, potser Déu, no ho sé però cada dia tinc més clar que tot té un sentit a la vida, el que ens cal és descobrir-lo. Per què sóc així? Per què he actuat d’aquesta manera? Per què hem sento així? Doncs perquè m’han fet així i a vegades el que ens fa sentir malament no és pas allò que sentim, ni tan sols les contradiccions entre nosaltres mateixos sinó el fet de no acceptar-nos.
Segurament la persona més contradictòria del món sóc jo, dec donar una imatge de mi molt errònia, una cara a casa, una altra a la feina, etc etc. Etc. I segurament el que escric i faig no deu ser sempre igual. Però amb el temps he arribat a acceptar-me amb tots aquests defectes. Malgrat m’accepti no vol dir que m’agradi certes actituds meves i lluiti per canviar-les.
A vegades tenim converses ,situacions, moments, que no sabem com passen, paraules que no sabien d’haver dit, però han passat, coses que potser et saben greu haver fet, però ja no tenen volta enrere, formen part de tu, com la història de la nostra vida, el que cal veure és per què han passat. No hauria d’haver comentat, no hauria d’haver dit, no hauria de.... però si ha passat és perquè en el fons volia, tenia ganes o simplement és que sóc així. En el fons hem d’acceptar-nos que som així, i ser així no vol dir no anar a millor però no podem ni fustigar-nos ni plorar i molt menys pensar que som diferents, el que ens cal és dir, jo sóc així i em considero (bona persona, dolenta, maco, lleig..... però sobretot autèntic).
Lamento haver ferit alguna vegada a la gent amb les meves paraules, no haver estat a l’alçada. Haver desequilibrat al que sigui, amargar-li el dia, no em sento gens orgullós de quan no estic a l’alçada. Però cal acceptar-se, com una persona amb defectes i manies, que vol millorar i té tant....

1 comentari:

Murphy ha dit...

Trobo a faltar en aquest article aquell Eduard més optimista, tots cometem errades i tenim mals moments, i l'Eduard que jo coneixo sempre n'apren d'això.