CURSA SANT VICENÇ DELS HORTS

Avui faré la cursa de Sant Vicenç dels Horts, em sento corrent com a casa, no pas perquè el recorregut el faci habitualment, sinó perquè és aquí on vaig al gimnàs i sobretot on tinc la meva activitat laboral.

Avui em plantejo baixar dels 45 minuts, sé que és complicat però per què no pot ser avui? Sé que no és pas un recorregut fàcil però si hi ha molts que ho fan per què no puc fer-ho jo? El que us puc assegurar és que ho intentaré, i com a molt al final degustaré el sabor del fracàs. Si que és cert que no serà pas un fracàs absolut ja que cal veure com ha anat i no ens poden basar simplement amb una dada. Crec que és bo que entre un èxit (aconseguir una fita) i un fracàs (no aconseguir allò plantejat) hi hagi un espai gran. No aconseguir tot allò planejat a la vida no ha de ser un fracàs, quantes vegades els ensenyem als nens que no es pot tenir tot el que demanen? I no els hi expliquem precisament que cal haver per a tothom, que no es pot ser capritxos... de que serveix veure que en la vida no cal tenir-ho tot per ser feliç però a vegades quan ens falta alguna cosa dels objectius de la nostra vida, ens sentim tristos i incomplets.

A vegades no aconseguir un objectiu cal viure'l esperançats perquè sabem que ens cal lluitar, podem plorar quan el sol se'n va o viure il·lusionats perquè tornarà a sortir. Això no vol dir ser conformistes i pensar doncs mira si no ho aconsegueixo no passa res, al revés, cal en la vida ser somiadors, plantejar-se objectius i treballar fort per arribar on un vol, si s'aconsegueix, celebrar-ho, perquè celebrar les coses és donar-se un premi per allò que un volia, és donar-se un copet a l'esquena i dir ei segueix així, i si no ho aconseguim cal mirar endavant i pensar que ja ho aconseguirem i analitzarem els motius pels quals no s'ha aconseguit el que un volia. Segurament hi ha dos curses que són les que he aprés més, la cursa de Pallejà i la Mitja de Lleida, en les dues vaig patir i molt. I sé que em queda molt a aprendre, costa sortir amb un ritme lo suficient fort per millorar el temps final i no lo suficient fluix que quan t'adones ja no tens res a fer.

Avui fem una cursa, com qualsevol diumenge. La vida no es para pel fet de que el Papa hagi vingut. La vida continua, i això va per uns com pels altres. No es pot parar res, malgrat vingui i estiguem molt contents o perquè estiguem en contra. A mi que vingui aquest Senyor no em representa gaire. Però no es que estigui en contra. Em sentit sobretot al principi els diners que costava la seva presència i clar tots hem fet el discurs, evident en aquest temps, que si ens ha de costar tants diners, potser que no vingui, però al final han aparegut altres dades, que no s'han donat amb tanta força, com són els que fa guanyar a una ciutat un acte d'aquest tipus.

A més jo crec que a la vida hem de ser integradors, és cert, jo al Sr. Papa no l'esperava, però tampoc espero el Ramadà ni altres actes de tipus religiós que en el fons també costen diners a la societat ja que es deixen espai públics, i cal crear una estructura per la gent que participarà.

En el fons del que es tracta per part de qui governa es fer feliç a la gent i de la mateixa manera que les celebracions d'un triomf del nostre equip de futbol ens costa diners però es fan igualment ja que ens sentim feliços, també hi ha gent que es sentirà a la glòria amb la presència del Papa avui a Barcelona.

I un no vol que els demés es pensin que jo no sóc catòlic, i tant que ho sóc, i em sento orgullós de ser-ho, però em sento més a prop, de l'església dels pobres, de la que no importa el Vaticà sinó de qualsevol comunitat que treballa per les persones que hi ha a prop. De fet, i més en els temps de crisi que estem vivint, les crítiques al Vaticà potser són més elevades, però les lloances al treball de la parròquia del barri, de Caritas o d'altres organitzacions religioses (menjadors de la Mare Teresa, Ong etc.) han crescut. Per tant, quan per televisió es critica tant la presència del Papa i es trasllada a la religió catòlica, a vegades no som justos amb tanta i tanta gent que treballa per a fer un món més just i humà.

A vegades no podem contar amb diners tot allò que hi ha gent que li afecta al seu cor, ja sigui una trobada evangèlica, una victòria del club dels seus somnis o un piromusical.

Avui arriba a Granollers Amma, la dona que dona abraçades,. Crec que hagués estat bo que s'haguessin trobat el Papa i ella i haver parlat no pas dels diners que costa la seva presència, sinó de com poden treballar per fer feliços a la gent, perquè en el fons la vida és un sentiment, en el darrer dia de la nostra vida és el que ens preguntarem, si hem estat o no feliços, si ha valgut la pena haver viscut i si he aportat alguna cosa a ajudar als demés a ser-ho.

Vaig a preparar-me per fer la cursa, per reduir el meu temps i aconseguir els meus objectius.